Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lauras2
Elx
 
Inici: En flames

Capítol 1 Misteris per resoldre
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar-hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
2 mesos abans:
Divendres 13 de Desembre de 2013. Era una vesprada plujosa i el temps incitava a quedar-te en casa. L’exterior es veia tan fred i distant des de dins, on l’ambient era càlid i acollidor, que era inevitable no pensar i mirar les coses amb certa nostàlgia. Estava sola amb la meua gateta Nala perquè el meu novi Lluís s’havia anat a casa de sa mare a visitar-la.
Decidí fer-me un café quan de sobte les meues idees es van veure truncades per uns colps massa desesperats a la porta que em feien pensar que la tirarien avall, qui tindria tanta pressa perquè obrís la porta? Em vaig alçar del sofà i em vaig apresurar a obrir-la. Per a la meua sorpresa era el meu oncle mullat de dalt a baix i molt nerviós.
-Estàs sola? -Em va preguntar, sense deixar de tremolar, i, encara que feia fred, no pareixia que fora per això.
-Sí, passa. –Li vaig dir sorpresa pel seu comportament.
Va passar al saló i després de llevar-se del damunt l’abric mullat, es sentà al sofà i espantà a la petita Nala que, tan sorpresa com jo, se n’havia anat corrents.
-Que ha passat? –Vaig dir.
-Escolta’m, crec que no em queda massa temps de vida i he de contar-te una cosa molt important. Potser estiga posant la teua vida en risc, també. Però tot açò no pot seguir ocult i si tu fas el correcte pots salvar-te, per a mi és molt tard, vaig cometre un error. –Deia molt accelerat.
-A veure, tranquil•litzat i conta’m de que es tracta. –Vaig dir començant a posar-me nerviosa per allò que ell anava a morir i jo podria córrer la mateixa sort.
-Eixos documents m’han fotut la vida. –Va dir amb la respiració accelerada.
-Quins? Tracta de calmar-te i explica les coses com cal.
¬-Bé, arribats a aquest punt, crec que ets l’únic membre de la família amb qui puc confiar. -Va dir després de respirar i relaxar-se una mica- Des d’uns anys enrere, estic fent una investigació relacionada amb el tresor dels cavallers templaris, que van ser una ordre fundada a França durant l’època medieval per nou homes que poc a poc van anar adquirint poder i això descontentava a l’Església. Es deia que tenien un gran tresor que van amagar quan uns pocs d’ells estigueren 9 anys tancats al Temple de Salomó, encara que ells afirmaven que tan sols meditaven. Com que també foren el primer banc de la història, alguns reis de l’època estaven endeutats amb ells, com el rei de França Felip IV “El Bell” que es juntà amb Clement V, el papa del moment, i empresonaren a tots el templaris fent-los admitir, mitjançant tortures, delictes que no havien comés i, d’aquesta manera, foren executats. Quan l’últim mestre templari, Jacques de Molay, anava a ser cremat en la foguera, va maleir al papa i al rei de França davant de tots prometent que ambdós moririen en menys d’un any; i així va ocórrer. Des que foren exterminats s’ha buscat per tot arreu el tresor però ningú l’ha trobat encara; i, el tresor no compta tan sols amb poder econòmic, es diu que també posseïen i amagaren l’Arca de l’Alianza, El Sant Grial i molts documents que ho canviarien tot i potser desmuntaren l’Església Catòlica, ja que alguns conten la veritat sobre Jesucrist.
Vaig quedar-me al•lucinada amb tot el que el meu oncle estava contant-me, s’estava tornat boig?
-Què estàs dient-me? –Vaig dir totalment confusa.
-El que et vull dir amb tot açò és que he trobat part del tresor, la part que més interessava als Templaris que no arribara a mans de l’Església: els documents sobre la vertadera vida de Jesucrist. Vaig cometre l’error d’informar sobre el meu descobriment al govern i en conseqüència, a l’Església catòlica. Encara que m’arrepentisc molt, ja no hi ha volta enrere i tinc els dies comptats.
 Comenta
 
Capítol 2 El viatge continua
Una setmana després de la notícia, el meu oncle va morir; i jo vaig decidir continuar amb la investigació.

Ara mateix estic  al tren de camí a la biblioteca de la ciutat per a poder consultar uns quants llibres; la investigació no avança ràpidament però sí progressa. A més, tinc els documents que el meu oncle em va deixar. Cada vegada m’intriga més i més aquesta història, era molt sospitós que ell morira poc desprès de contar-m’ho, just com ell havia dit, per què havia passat açò? Tan interessada estava la gent en que ningú sapiguera res sobre els cavallers templaris? A mi no em pareixia massa secret a pesar de tot.

Estic submergida en els meus pensaments mentre escolte música i repasse tot el que tinc recopil·lat. Vaig arribar a la conclusió que l’única forma de resoldre tot açò era anant-me a Rennes-le-Château, que és a Languedoc, França. Encara havia de pensar en com li anava a dir a Lluís que ens anàvem, i que faria amb Nala. Bé, a Nala la vaig deixar amb la meua tia Carme, i Lluís va entendre millor del que esperava l’espontània partida.

El so de la veu del maquinista del tren anunciant que ja havia arribat a la meua parada em va treure de colp dels meus pensaments. Vaig dirigir-me cap a la biblioteca i després d’una recerca que pareixia no tindre fi i no trobar res rellevant, ix d’allí i en posar un peu fora del recinte, Lluís em telefonà:

-Conta’m- Vaig dir-li.

-Tinc els bitllets d’avió i l’hotel reservat, ens anem cap a França aquesta nit. Vaig a preparar l’equipatge. Vols que fique alguna cosa en especial?

-No, no cal, la meua roba i ja està. Moltes gràcies. Vaig ja a casa i t’ajude.
 

 

L’avió estava despegant i notava com Lluís m’agafava fortament la mà. Jo acostumava a viatjar en avió pel meu treball, però ell era la primera vegada que pujava a un avió i estava molt nerviós i espantat. El viatge se’m va passar molt ràpid ja que em vaig dormir, i cada vegada que ho pense no sé com em vaig quedar dormida amb els ronquits de Lluís. En baixar de l’avió, ens apresuràrem a buscar un autobús o un taxi que ens poguera portar fins a Languedoc. Vam tenir sort i el trobàrem al cap de pocs minuts. Quant més ens apropàvem a Languedoc, més inquieta estava amb tots el pensaments revolotejant en el meu cap. No sabia ben bé què fer en arribar, no buscava res en concret, però tot a la mateixa vegada. Sabia que en Rennes-le-Château resoldria el misteri, o al menys, part d’ell.

Arribàrem a Languedoc i buscàrem l’hotel que Lluís havia reservat, sort que ell sabia francés i podiem comunicar-nos amb el conductor i la gent del carrer per demanar indicacions per a arribar-hi. Una vegada allí, vam demanar les claus de l’habitació i ens vam instal·lar; era petita, acollidora, res de l’altre món, tenia un llit de matrimoni col·locat al centre amb una televisió enfront d’ella, la decoració era antiga, però feia una sensació clàssica que no estava del tot malament. Lluís començà a moure’s nerviosament, d’un lloc a un altre.

-Vols parar ja? M’estàs alterant molt. –Vaig dir

-És que tinc moltes ganes de visitar el castell eixe que has dit que està tan bé, i veure si podem ficar-nos amb alguns turistes d’incògnit i així hem de que pagar el guia. Sóc un geni!

-Ets idiota, que no és el mateix. I si el grup és de japonesos què faràs?

-Dir que estem practicant l’idioma.

-I si comencen a parlar-te en japonés què faràs?

-Inventar-me les paraules. Es bona idea, eh?

-Anem a dormir ja, per favor. Que a aquestes hores només dius que beneïteries.

Vam gitar-nos i ens quedàrem dormint a l’instant. Al menys Lluís, jo vaig rumiar durant una estona per la meua situació; en part era el que havia estat esperant ja fa 1 mes i mig que el meu oncle em contà tot, però al mateix temps estava aterroritzada perquè no sabia què podia passar, i el no saber la raó de la mort del meu oncle em tenia molt nerviosa; tant si havia mort a mans de l’Església per descobrir tot allò, com si havia mort per una maledicció que, fa poc, vaig descobrir que hi havia relacionada amb els Templaris i diu que si algú troba algun dels seus tresors pot morir, de forma que jo no m’allunyava molt d’acabar com ell; res d’això se me n’anava del cap. Vaig aconseguir dormir-me i el següent que recorde és Lluís sacsejant-me dient: Laura! Desperta!. Estava tota mullada en suor, i pel que Lluís em contà havia tingut un mal somni i no parava de plorar i moure’m, però no el recorde.
 Comenta
 
Capítol 3 I de sobte... tot es tornà fosc
Vaig anar a la dutxa per tal d’alliberar-me la ment. Encara que no recordava el somni em sentia esgotada com si haguera estat corrent una marató.

Lluís trucà a la porta del servei per avisar-me que el taxi ja estava en la porta esperant-nos per anar al castell. Una vegada dintre, vaig començar a rumiar sobre el meu somni. Què hauria passat que estava cridant tant? No parava de pensar-ho i la verita t és que començava a tindre por.

-Aleshores, farem el truc de la guia? –Digué Lluís intentant treure’m de la meua preocupació.

Vaig  fer un somriure forçat i li vaig donar un colp al braç; vam començar a riure, o jo al menys ho vaig  intentar.

Mitja hora després arribàrem al castell. Era més bonic del que esperava i em feia sentir emocionada de tan gran que hi era però al mateix temps feia desconfiança per la seua antiguitat. Vam entrar i Lluís es mostrà decebut per no trobar un guia amb japonesos. Vaig dir-li que anara a buscar un grup de japonesos mentre jo em donava una volta i ens torbaríem en eixe lloc on estàvem en 10 minuts. Aprofitant que Lluís se n’anava, decidí endinsar-me per a finalitzar d’una vegada tot el que el meu oncle començà. Primer, vaig  passar per la porta on hi és el dimoni amb forma de cavall que té en terra un tauler d’escacs, vaig recordar el que vaig llegir de Alex Loro i Xavi Bonet, gràcies als quals es va poder desxifrar els pergamins del cura Bérenger Saunière, però jo encara buscava més. Vaig arribar front l’altar i em va cridar l’atenció un baix-relleu en el frontal de la part inferior de l’altar pintat per Bérenger Saunière, on es mostra a Maria Magdalena refugiada en una gruta. Vaig  fixar-me que les mans de Maria Magdalena estaven entrellaçades de forma estranya i simulaven una escala descendent. Volia apropar-me, però hi havia una tanca que m’impedia el pas fins l’altar. De sobte, vaig escoltar un colp sec i em vaig sobresaltar; en girar-me, vaig veure que la porta per on havia entrat abans estava tancada, en intentar obrir-la, vaig comprovar que no es podia, algú m’havia tancat allí dintre. No sabia què fer, no podia veure cap altra eixida.

La vibració del meu mòbil em sobresaltà encara més. El vaig treure de la meua butxaca, un missatge de Lluís: tot bé? On estàs? He trobat uns japonesos molt graciosos haha. Vaig somriure davant l’estupidesa del meu nuvi, però vaig decidir ignorar el missatge i no contestar-li, volia protegir-lo de tot aquest perill que suposava la investigació. Des del moment que vaig posar el primer peu a França, notava com si algú estigués perseguint-me, i ara mateix tenia eixa sensació encara més present.

Vaig intentar trobar una eixida; decidí saltar-me les normes i passar a l’altre costat de la tanca per apropar-me a la imatge de Maria Magdalena. En apropar-me, vaig entropessar i vaig donar-li sense voler a la pintura; de sobte s’obrí  una porteta, deixant veure unes escales obscures. No sabia on em conduirien, però una cosa tenia clara: no pensava quedar-me en eixa sala, així que decidí respirar profundament i endinsar-me en l’obscuritat.

Portava caminant a obscures un parell de minuts, fins que finalment vaig aconseguir veure una llum al final del passadís. Vaig apropar-me corrent perquè no volia passar més temps en l’obscuritat, començava a espantar-me massa. La llum pareixia allunyar-se cada vegada que jo m’apropava, però possiblement tot això serien al·lucinacions produïdes per la meua pròpia por, ja que finalment aconseguí arribar-hi: vaig observar un gran jardí ple d’arbres molt frondosos, però... una cosa em cridava l’atenció, no era un jardí qualsevol, es tractava d’un cementeri! Vaig intentar ofegar un crit, estava cada vegada més espantada. Vaig començar a caminar intentant trobar una eixida i una tomba em va cridar encara més l’atenció que les anteriors: estava tota plena de flors ben cuidades, encara que pretenia donar l’aspecte de que estava descuidat; m’apropí per intentar llegir l’ inscripció: Arbé François Bérenger Sauniere 11 Avril 1852-22 Janvier 1917. De sobte, una figura humana començà a corretejar entre els arbres darrers, què estava passant? La llegenda resultava ser certa? O l’Església venia a per mi? Sabia que fora el que fos, em quedava poc de temps de vida, així que li vaig enviar un missatge a Lluís, les meues últimes paraules: Recorda que t’estime molt. Ho sent. Fins sempre, amor meu.  Vaig apagar el mòbil per tal que Lluís no telefonés demanant explicacions i vaig començar a còrrer fins a arribar a un mur que vaig saltar per intentar escapar. Darrere d’aquest mur hi havia un bosc encara més frondós, vaig endinsar-me per intentar escapar del meu perseguidor, aquesta sensació ja l’havia sentit, però no sabia quan... Un moment, ja me’n enrecorde, va ser el somni d’anit! Sabia que era impossible escapar de la mort, així que vaig decidir seure amagada darrere d’un arbre per prendre un respir i per beure alguna cosa. Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar-hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos, i de sobte, tot es torna fosc.

_____________________________________________________________

Narrat per Lluís:

Fa sis mesos des d’aquell misteriós i últim missatge de Laura. Després de que m’arribés, vaig intentar cridar-la, però tenia el telèfon apagat i comencí a desesperar-me. Encara que ha passat tot aquest temps, jo continue buscant-la i, el més important, estimant-la.

La policia l’ha donat per perduda, però jo em resigne a creure que no tornarà. He decidit anar en la seua búsqueda. Sé on he d’anar perquè vaig trobar a la seua maleta, que es trobava a l’hotel, uns documents signats pel seu oncle.

Observe per última vegada el mapa i entre per la porta on el dimoni Asmodeo, com alguns insisteixin en dir-li, em rep a l’entrada...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]