Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



naivech
Mataró
 
Inici: En flames

Capítol 1 Perduda

Tinc fred.


És l’únic raonament conscient que tinc abans de despertar-me i poder obrir els ulls.

Sento que els meus pensaments es troben en una boira espessa i infinitament blanca, que, quant més m’esforço a mantenir-me desperta, més s’enfosqueix i lluita per tornar a fer-me caure en la incertesa i la inconsciència.

La meva pell s’estremeix i és amenaçada per l’aire gèlid de l'habitació.

Els ulls em ballen i el cap em dóna voltes, alternant entre el somni i la vigília. El cos no em respon, adormit i paralitzat en aquest llit tou que aguanta el meu pes mort.

De mica en mica l’estupor deixa d’empresonar-me i la meva ment va tornant a la lucidesa. Però no és fins que m’intento incorporar que el somni m’absorbeix de nou.



***



L’aparcament era obscur i tenebrós a aquella hora. Un aire fred em va calar els ossos, acollint la nit en la seva foscor més densa.

Els carrers estaven deserts i no hi havia ningú en aquella zona de l’aparcament. En la llunyania, podia veure com els cotxes dels altres empleats desapareixien en la penombra de la carretera.

El bar va apagar les seves últimes llums i em vaig quedar sola, amb l’única companyia de la claredat del fluorescent del fanal que hi havia a uns passos de mi.

Em vaig dirigir a la plaça d’aparcament on havia deixat el cotxe hores abans. Mentre buscava les claus en la bossa, em vaig parar en sec, alertada per un moviment quasi inadvertit en la negror que envoltava l’automòbil.

No vaig trobar a ningú quan vaig escorcollar amb la mirada el meu voltant. No va ser fins que vaig tornar a dirigir-me al cotxe i vaig sentir un fort enrenou, que provenia de les escombraries, que vaig demanar:

- Hola? – la meva veu ressonava en aquell silenci sepulcral -. Hi ha algú?

Llavors, sobtadament, uns passos atropellats es van escoltar rere meu i es van precipitar cap a mi, sense donar-me el temps suficient com per pensar a girar-me o córrer.

L’últim que vaig notar va ser l’olor de cloroform, els meus ulls tancant-se i donant la benvinguda a una nova foscor.



***



Ni tan sols puc recordar quant de temps fa que estic aquí.

Fa hores que miro fixament el rellotge de cucut que hi ha situat sobre la porta tancada amb clau de l’habitació, davant del llit en el qual em trobo, comptant els minuts i segons que sumen cada instant que passo tancada en aquesta estança.

És l’únic en què m’he fixat en despertar, l’únic que em fa mantenir la serenitat en aquesta situació. Desitjant que hagi estat un somni i que en qualsevol moment pugui tornar a despertar.

Qui em pot desitjar això, i per què?

Reticent a quedar-me parada en un mateix lloc, i cansada d’esperar miracles, m’aixeco i decideixo, a la fi, esbrinar més del meu captiveri. On sóc?

Lentament, els meus ulls s’adapten als diferents colors de la sala, distingint entre colors marronosos a les parets i els mobles, i diferents tons de verds a...

...l’exterior?

M’apropo al que sembla ser un bosc, ple de neu i arbres inundats de blanc, quasi fervent de voler tocar-los per cerciorar-me que és real, quan el meu cos troba una barrera invisible que m’impedeix arribar-hi.

Puc veure com els arbres queden tapats pel vent gelat, com la blancor de la neu ho oculta tot, sentir el fred que es clava en la meva pell... I encara que ho intento, no puc anar més enllà del vidre que em manté presonera.

L’exterior, mirant per aquests vidres blindats, el sento a prop i, al mateix temps, massa lluny. Puc sentir la llibertat en tan sols uns passos, encara que m’és privada en el segon en què el vidre s’interposa entre nosaltres. Veig els arbres, la neu que cau gelada sobre el terreny irregular del bosc, i la tortura és major en saber que no hi puc arribar.

No puc.

Si pogués, almenys, escoltar els sons de fora per oblidar-me del silenci permanent que em recorda que sóc presa...

Al cap d’uns minuts, el mareig torna, i caic en el somni altra vegada.



***



Van ser només un parell d’hores. Les últimes hores que passaria amb ella.

Ens vam trobar en el bar on solia treballar, després d’haver acabat el meu torn. I vam parlar, de tot. No ho podria recordar amb més melancolia.

Aquell dia en concret no em trobava en els meus cabals, així que no li vaig prestar molta atenció, pensant únicament en els meus assumptes. Ella em va parlar de com anaven les coses a casa, dels tiets i dels germans, que em trobaven molt a faltar, i ella la que més.

No em vaig fixar en la roba que portava, ni si lluïa feliç, trista, cansada, o si feia ulleres. M’agradaria haver-ho fet. Haver-la mirat amb adoració com feia cada vegada, tenir un últim record més sòlid d’ella, que em donés forces.

I, sobre totes les coses, m’agradaria haver-la abraçat, haver-li dit que l’estimava com havia fet cada dia abans d’anar-me’n, en comptes de barallar-nos i anar-nos-en sense creuar paraula.

Va ser una baralla estúpida, com sempre; dient-me que dedicava massa temps al treball, que potser m’havia de prendre unes setmanes de descans i passar més temps amb la família, amb ella. I tant de bo ho hagués fet, perquè ara ja era massa tard per a penedir-se'n.

Potser aquella seria l'última vegada que la tornaria a veure, a la mare.



***



Ja és fosc a fora.

La nit s’ha empassat l’harmonia i la verdor del bosc i l’ha tornat un lloc ple d’ombres, negre i tenebrós.

La neu cau amb més insistència: blanca, voraç, sense penedir-se de tot allò que deixa en les seves coves i trampes improvisades de fredor. Tapant qualsevol existència de vida. Apartant-me, sense saber que jo segueixo aquí.

Estic asseguda en un racó, amb l’esquena tocant la paret, mig endormiscada, i amb el cap enganxat al vidre. Ara mateix és el que més em calma, veure el que hi ha allà fora, encara que no pugui tocar-ho amb les meves pròpies mans.

Ni tan sols les meves llàgrimes són capaces de confondre’s amb la transparència d’aquesta paret.



***



Van ser uns cops forçosos els que em van treure del meu ensopiment.

Sense pressa, els meus ulls es van anar adaptant al context en el qual em trobava. Estava en un espai petit, arraulida a la part de darrere d’un cotxe en moviment. La imatge d’una extensa vegetació, que s’expandia en un bosc infinit, passava com una exhalació per les finestres entelades a causa del fred.

Els canells i els turmells em feien mal i em coïen per les lligadures que els estrenyien.

Vagament, vaig pressionar els peus a la porta posterior del cotxe que tenia enfront, sense èxit. No hi havia manera d’obrir les portes de darrere mentre estiguessin bloquejades des de davant.

Ja començava a notar l'estupor en la meva ment de nou... I abans que se m’emportés la somnolència, els ulls es van enfocar en la figura obscura que es distingia darrere del volant, una silueta negra que quedava enfosquida per les ombres de la nit.

L’últim record que vaig tenir van ser els seus ulls mirant-me fixament pel retrovisor, translúcids a la llum de la lluna.



***



No he menjat en dies. Ho puc notar pel soroll del meu ventre i la debilitat del meu cos.

Massa dèbil.

El rellotge va donant voltes, repetint les hores, i cada cop és més el temps que passo inconscient. És com si hagués estat aquí durant anys. La meva concepció de dies i hores es trastoca cada vegada que m’enfonso en la negror del somni.

Avui m’he tornat a despertar, sola, en aquesta habitació desconeguda i tancada amb clau. Faci el que faci no hi ha manera d’obrir la porta; és com si alguna cosa pressionés des de fora per negar-me la llibertat.

Cada vegada que em desmaio m’aixeco neta, amb la pell suau i llisa, fent olor de flors i de lavanda. Cada dia amb roba diferent, convertint-me en una persona totalment oposada, en algú que no sóc.

Ja no sé ni qui sóc.

La meva anterior vida ha quedat sepultada en el passat, tapada per la blancor de les muntanyes, oblidada en el joc macabre d’un segrestador. Em sento tan impotent, tan dèbil, tan... inútil. No puc ni ajudar-me a mi mateixa.

No ha estat culpa teva.

No, però m’he deixat atrapar. I ara estic empresonada, esperant... el què, si es pot saber? Ni ho sé. És el pensament que més inquietud em provoca... Aquesta inesgotable angoixa que se’m clava en la consciència, volent ferir, volent fer sang i trencar les meves esperances...

No vull morir.

La debilitat, l’esgotament, la impotència... tanta impotència...

Em passen factura.

Petits i fins punyals de fusta s’escampen pel terra quan la cadira, anteriorment situada a una banda del llit, impacta fortament contra el vidre blindat. La fusta s’esquerda i es trenca amb els repetits cops, i el cristall ho aguanta fàcilment, sense ni una sola escletxa. L’exterior segueix immutable; mentre segueixi aquí continuaré sent invisible, ni un tremolor, ni un cop d’aire, ni un centímetre canviarà allà fora per mi.

Com si no hagués existit mai, ni existís.

Un moble cau i es fa a trossos mentre que els llibres s’escampen pel terra de fusta.

- Què és el que vols de mi?! – exigeixo al vent. Les meves peticions es barregen amb el cant del rellotge de cucut.

Són les set.

Les paraules no són suficients per a expressar la meva terrible agonia, i els únics pensaments capaços de fer-ho em surten de la boca en forma de crits de ràbia i d’impotència, de soledat i tristesa, de desesperança i desolació.

Els llibres, que xoquen amb la barrera transparent, van desaccelerant la seva topada a mida que els meus llançaments es fan més lents i pesats. Altre cop torna el mareig i caic a terra. La meva respiració es torna lenta i compassada altre cop. Observo fixament el color marró del sostre, començant a perdre la consciència, quan sento, superficialment, entre la meva estupor, el que sembla l’entrexocar de claus seguit del so inconfusible de l’entreobrir d’una porta.

El cor em comença a bategar descontrolat a causa de la tensió i el terror agut que s’instal•len al meu cos, com fines agulles que penetren lentament en la meva pell... És insuportable.

No em cal girar el cap per veure’l. La seva figura negra imposa entre els colors suaus que composen l’estança. Però tot i així ho faig, i m’esvaeixo amb la visió de ser perforada per aquells mateixos ulls translúcids.


 Comenta
 
Capítol 2 Obscuritat i misèria.

Les parpelles se’m van obrir al sentir la rigidesa i la contracció dels meus braços i cames. Un dolor punyent em crispava els nervis, alterant les meves terminacions, fent-me estremir.

Vaig veure com regalims púrpures em recorrien les extremitats, com les branques entreteixides d’un arbre. Era la meva sang, que deixava el meu cos i se m’escapava de les venes. Que desapareixia, capturada per una gasa blanca tenyida d’escarlata.

Em vaig queixar quan un agut dolor em va reverberar la carn i em va fer apartar en un entretallat sospir. Seguia al terra, com en el moment en què ell va entrar a l’habitació minuts abans. La por de tenir-lo pràcticament a centímetres de mi em va paralitzar.

Un so repicant va sonar en una petita safata. El recipient, tacat de carmesí, guardava unes petites estelles de fusta cobertes de sang.

- Mira el que has fet – va dir una veu profunda i rugosa -. Estàs ferida – una altra estella va caure a la sanefa de plata.

Els meus ulls seguien veient borrós, però podia observar perfectament com les seves mans treballaven en les meves lesions. Petits esquinços de fusta de la cadira que havia trencat se m’havien quedat incrustats en la carn i m'havien produït talls als braços i a les cames. En comparació, el seu tacte em provocava la mateixa sensació que el fred gèlid de l'habitació. Ho repel•lia.

El terra es va anar emplenant de boletes de cotó tintades de vermell, tenint la sensació d’estar envoltada per un munt de flors del color de les maduixes. L’aigua oxigenada em revivia i m’ajudava a allunyar-me de l'estupor que havia sentit, abastant els meus sentits.

Quan va acabar d’embenar-me les ferides, se’n va anar i, abans de poder veure el seu rostre, vaig caure en la obscuritat.




***




Quan va marxar, vaig sentir que aquella era la meva oportunitat per fer-ho. Tantes coses havien passat, tanta por, tanta misèria... Tancada com un animal, empresonada en l’oblit perpetu. Tenia por de morir i de viure: de morir aïllada de tothom, de perdre les memòries, de deixar d’existir... De viure tancada per sempre més, captiva i rodejada per les mateixes parets i tenint un constant sentiment de temor per la meva vida. Horror al que encara havia de passar. M’esgarrifava només de pensar-ho. Era com un remolí d’angoixa que m’encaminava a la destrucció absoluta.

Després de dies en els quals em va portar el menjar a l’habitació, aquella va ser la primera vegada que va tenir algun error.

Un aire càlid em va despertar les terminacions de la pell, animant-me a fer allò que tenia proposat. Em vaig omplir els pulmons d’aquella calidesa i vaig mirar el plat amb fixació, albergant en ell les il•lusions que allò funcionés. Passats tots els dies en què menjava amb plats i estris de plàstic, tenia en les meves mans un plat de porcellana.

El plat es va fer a miques quan el vaig deixar caure fortament al terra. El so de la trencadissa i la destrucció em va embogir, podia sentir l’alliberació fregant-me els tous dels dits. Els trossos es van escampar i van ressonar en l’estança. Vaig precipitar-me al terra i vaig aferrar un tros de porcellana fins al punt de fer regalimar sang per la meva pell i tallar-me el palmell de la mà.

Aquella era la meva única esperança, la seguretat, si no de viure, de morir. Vaig subjectar el tros de plat amb decisió i, d'una sola passada, em vaig tallar les venes.

Vaig poder sentir com la sang fluïa lliure i abandonava el meu cos, ràpida, irrefrenable. Com el cor desaccelerava i se’m tallava la respiració. Com el tall del canell em cremava en la pell.

Lentament i pausadament, em moria.



***



Han passat setmanes.

Compto els dies, les hores, els minuts i els segons que van avançant en el rellotge de cucut. Compto cada una de les cèl•lules que se'm regeneren en la pell lacerada. Cada tram de la cicatriu que deixarà marca en el meu canell i cada respiració que he fet de més des d’aquell dia.

La meva vida hauria d’haver acabat en aquells segons en què la sang se'm desprenia del cos i la vida em donava el seu adéu. Però ell va estar allà per a impedir-ho, per a reviure el meu esperit mort i obligar-me a perviure aquí, prolongant la meva tortura i dissort.

Fa una estona, l’aire calent de l’habitació, junt amb la meva somnolència, han desaparegut, fent-me saber que ell apareixeria aviat. I ara, en despertar, és aquí, assegut, en la nova cadira al costat del llit, perforant-me amb els seus ulls, atents i distants. Inclina el cos cap al llit on estic encongida.

Després del meu intent de suïcidi, no ha deixat de vigilar de més a prop cadascun dels meus moviments. Aquell dia, el moment en què em trobava a les portes de la mort, em va portar de tornada a la cabana i a la seva estranya i càlida fredor. Em vaig despertar hores després, massa dèbil fins i tot per caminar o tan sols per seguir lluitant per la llibertat.

Ara, cada cop que ve és per curar-me les ferides, mentre em trobo inconscient, o per portar-me el menjar, com fa en aquest moment.

- Has de menjar – diu en veure que no toco el plat de la tauleta -. Si no ho fas no se’t curaran les ferides.

M'és igual si menjo o no, o que se’m curin o no les ferides. No em serveix de res cap de les dues coses mentre segueixi tancada aquí, i s’ho recrimino amb la mirada.

Immutablement, ell allarga el braç i m’intenta alimentar pel seu compte i jo aparto la cara a un costat, negant-li-ho. L’ambient canvia dràsticament una vegada que la meva mirada torna a caure, indecisa, sobre el seu rostre. Els seus trets s’han endurit i la cara se li ha contusionat en una ganyota de ràbia. La seva subjecció sobre el plat s’ha incrementat, i les venes de les mans li sobresurten entre la pell.

Aparta el plat a un costat, sobre la tauleta de nit.

- Menja – m’ordena aquesta vegada, penetrant, directe, fred. Quan la seva mirada es creua amb la meva, arribo a tenir por de les promeses dels seus ulls, del que em podria fer.

Pausadament, agafo el plat i me'l poso a la falda. L’estómac se’m comprimeix només d'advertir la seva astuta i fixa mirada sobre cadascun dels meus actes. És com una pluja de fletxes de gel sobre la nuca, que em calen i em paralitzen el cos.

Amb un nus a la gola, i amb la coïssor i l’ardor de la ferida sota els gruixuts embenats del canell, començo a menjar.



***



El dolor punyent de les ferides va desapareixent, i el tall del canell cicatritza lentament amb els dies.

Cada vegada que ell se’n va, l'habitació s’omple d’un aire càlid que em relaxa i m’adorm el cos, sumint-me en un estat d’inconsciència. En canvi, l’ambient de l’estança es torna gèlid cada vegada que ell ha d’aparèixer. És com si l’aire fos un reflector dels meus sentiments: calor i tranquil•litat durant els moments en què és fora, i tensió i fred gèlid quan usurpa l’habitació amb la seva presència escruixidora.

La meva mirada cau sobre la porta al sentir el so inconfusible de l’entrexocar de les claus. So que he arribat a conèixer i que em fa guardar una profunda sensació de pànic i terror, de desesperació i aprensió.

Ell apareix i creua la porta sense dirigir-me la mirada, però imponent només per la tensió dels músculs del seu cos i la solidesa i ressò dels seus passos.

Agafa la cadira i la situa en el centre de l'habitació.

- Asseu-te –m’exigeix i, mecànicament, ho faig.

Quan estic on ell desitja, comença a treure estris del necesser que porta, i puc advertir tisores. Instintivament, un crit ofegat se m’escapa de la gola en veure l’objecte punxant.

- Calla! – mana ell. La seva veu és àcida, segant l’aire. Inconscientment començo a tremolar i la por em corroeix i em gela la sang-. Estigues quieta i no et moguis.

Em rodeja les espatlles amb una tovallola i extreu una pinta amb la qual em pentina, prenent cura dels meus brins i rínxols. Em mulla la cabellera amb un vaporitzador d’aigua i començar a tallar-me flocs de cabell, que cauen al terra fregant i lliscant delicadament per l’aire fred.

No parlo i miro endavant, atemorida per la seva presència. No puc controlar el tremolor del meu cos mentre recorre els meus cabells tallant i perfeccionant amb les tisores.

Arriba un moment en que em planta cara per tallar-me el serrell. Evito fèrriament la seva mirada, fins que m’és impossible ignorar-la, sentint com si em cremés amb els seus ulls. Aquests ulls que m’observen amb unes raons i significats desconeguts, que em perforen l’ànima i em trenquen l’esperit.

La mateixa mirada.

Les llàgrimes incontenibles s’alliberen dels ulls, corrent-me per les galtes i creuant els llavis.

La mateixa mirada que aquell dia.




***



Aquell dia va entrar a l’habitació i es va dirigir directament a mi. Va fer intents de parlar que jo li vaig negar.

Potser va ser culpa meva.

- Ei – em va dir, i va apropar la mà al meu rostre. En un acte reflex, vaig allunyar-me del seu tacte.

L’aire es va tornar pesat i espès sobre les meves espatlles abans que ell es precipités i m’intentés empresonar sota la pressió del seu cos. L’adrenalina i el pànic van corroir els meus actes. Vaig intentar fugir, colpejant, esgarrapant i mossegant. L’únic que vaig aconseguir va ser una sonora bufetada que em va arribar fins als ossos i em va deixar amb el cap fent-me voltes.

El que va passar després no es podria haver evitat de cap de les maneres. Ni els plors ni les súpliques podrien haver-ho remeiat.

Encara que em vaig resistir amb totes les meves forces restants, va ser inútil. La roba va quedar pel terra i la pell, totalment descoberta; un límit infranquejable va ser creuat. En el mateix segon que ell es va apoderar absolutament de mi, vaig deixar de lluitar.

Un únic pensament em creuava la ment, rascant, trepant, excavant en la meva consciència. Si no fos pel vidre... M’ho repetia una i una altra vegada, creient-la una oració que em pogués alliberar, ajudar, o fer-me oblidar.

Vaig aconseguir veure clarament la realitat, caient en la profunda tristesa i desgràcia. Durant aquells moments de dolor i total desesperança, em vaig trobar mirant més enllà del bosc. Pensant que en algun lloc llunyà hi podria haver algú que sabés que estava aquí, que m’estigués buscant en aquell mateix segon. Que no s’hagués rendit.

Que cregués en mi.

Em sentia completament acabada, feta misèria. Com si estigués morta. Van morir totes les meves esperances, tots els meus records i sentits. Estava morta per al món i per a mi.

No era res.

No sentia res.


Vaig desaparèixer. Tot el que em feia ser persona, ser l’Ailee, va deixar d’existir i vaig renéixer com un ésser miserable, condemnat, mort. Vaig acceptar que des d’aquell dia estava morta per dins, buida. Únicament era la closca d’un recipient que ja no guardava res, ni sentia res.

La closca podrida del que eres abans, vaig pensar.

La transparència dels meus ulls no em deixaven veure més enllà del bosc, de les muntanyes, de la meva presó. Vaig deixar que les llàgrimes caiguessin, lliures; aconseguint allò que jo no podia. Les vaig deixar anar i van trobar l’alliberament; i a canvi, jo, el meu infern.

Ho vaig acceptar, i em vaig deixar morir.

 Comenta
 
Capítol 3 Dolça llibertat
Les estacions se’n van, sense esperar-me. Tot a fora canvia i evoluciona, creix en totes les formes. El meu temps i la meva vida s’han petrificat, detingut. No hi ha manera de créixer; aquest lloc em prohibeix qualsevol intent de poder avançar.

Els mesos passen, y no sé si només han passat mesos o han passat anys.

Ja és primavera.

La neu s’ha fos per a deixar lloc a un bosc florit, ple de verds i colors vius, de flors i fauna salvatge de tota mena. Si tan sols pogués escoltar la suau brisa del vent, el so dels matolls al trencar-se amb el pas dels animals, olorar, tocar, acariciar o sentir la vibració de les arrels del bosc...

Em separo del vidre a contracor. Avui em sento més conscient del normal, en aquesta hora, minut, segon. Ja hauria d’haver caigut dormida, penso, per què està trigant tant?

La calefacció fa estona que hauria d’estar encesa, escampant per l’estància la seva escalfor hipnotitzadora i fent que caigués drogada en la inconsciència. En el moment en que ell ha marxat per la porta d’entrada s’hauria d’haver encès.  Com és que ha canviat? Tots aquest mesos ha sigut sempre la mateixa rutina, els mateixos traços de temps. Fins i tot els he memoritzat i après per a aprofitar cada segon de vigília.

Avui no, avui és diferent.

Havent seguit aquest mètode tant de temps, ell no s’oblidaria d’una rutina tan habitual. No tan fàcilment.

Per a provar que no és una coincidència, m’encamino a la porta. Sé que, com sempre, l’intentaré obrir, diverses vegades durant el dia, i no ho farà de cap de les maneres. Tot i així, necessito veure-ho. Només una vegada més. Encara que sigui inútil.

He escoltat com el motor del cotxe rugia quan l’ha engegat, com el soroll disminuïa a mesura que l’automòbil s’allunyava de la cabanya. Com cada dia. No pot ser una coincidència.

No pot ser, no pot...

Qualsevol pensament que hagués pogut tenir, desapareix en el segon en què estrenyo el pany de la porta amb la mà, i al abaixar-lo, aquesta s’obre. Un segon abans de creuar-la, tinc por. Por de el que hi haurà fora. Por de que no siguin aquestes quatre parets. Por de la llibertat.

He viscut empresonada durant tant de temps que he oblidat el que significa ser lliure.

No em fixo en les habitacions, només busco portes que donin a l’exterior. Quan la trobo, el vent em penetra els ossos i em dóna la benvinguda.

Mirant al meu voltant, puc veure sense límits. L’extensió del bosc m’aterreix i em fascina per parts iguals; rodejada de verd; arbres alts i frondosos, colors, terra i vida. Ara puc sentir-ho tot; l’olor de la primavera, les branques dels arbres movent-se amb l’aire càlid, cada petita sensació...

I ell no hi és en lloc aquesta vegada, ni rastre.

Un reflex capta la meva atenció i, al dirigir-me a un dels costats de la barraca, em veig a mi mateixa reflectida en un gran mirall que em recorda a...

Impossible. Impossible!

Rere aquest vidre hi ha l’ estança en la qual he estat captiva. L’habitació per la que he mirat cada dia a través del cristall. Un cristall en el que ara em veig reflectida.  

Un mirall semiplatejat.

Aquests mesos... He estat tancada creient que el vidre era l’únic que em connectava amb l’exterior, quan la veritat és que ningú no em podria veure mai. No puc veure l’interior, com si no hi hagués sigut. Com si tot el temps que hagués passat allà no hagués existit.

Com pot torturar una persona d’aquesta manera? Quina mena de monstre ha de ser?

No ho penso més. Aprofitant la seva absència, m’allunyo tan ràpid com puc i em submergeixo  en la espessor del bosc, buscant la sortida.


***


He perdut el compte del temps que porto corrent. Cap distància és suficient per a sentir-me segura i allunyar-me d’una vegada per totes d’aquella cabanya.

Fins que no surti del bosc, no estaré segura enlloc.

Dono els mateixos passos, trepitjo el mateix terra, veig els mateixos arbres i aparto les mateixes branques, fins que una extensió de color destaca sobre les altres. Quan m’apropo veig el marró dels troncs que formen una cabanya.

- No –murmuro, sense forces.

M’esgarrifo al pensar que és la mateixa cabanya de la que he fugit, però a mida que m’hi acosto veig que és més petita, i un cartell, abans d’arribar a la porta, m’avisa de que és una cabanya de vigilància, tot i que és buida.

Entro a corre-cuita i busco una ràdio, un telèfon, o qualsevol cosa amb la que pugui demanar auxili. Rebrego calaixeres i prestatgeries plenes de carpetes i documents, escampant el seu contingut pel terra. Començo a buscar en l’últim calaix, quan un arxiu em crida l’atenció. Se’m talla la respiració al veure més detalladament el full que sostinc en les meves mans.

La fotografia... Sóc jo. És el meu article de desaparició.

Tot i que la fotografia és vella, em puc reconèixer a mi mateixa. L’escrit parla de la meva família. De les circumstàncies en les que vaig desaparèixer; el lloc, el dia, i fins i tot la roba que portava. De que fa sis mesos que estic desapareguda, des del 7 de Novembre de 2014.

De quan és aquest diari? Del mes passat? De fa mesos? Han de fer mesos des d’aquest diari, no pot ser que hagi estat desapareguda mig any.

No pot ser que només hagin sigut sis mesos.

El paper s’humiteja amb les llàgrimes que em regalimen dels ulls. El meu martiri no pot haver sigut comptat per un número tan petit, no pot.

Llenço l’article, no puc veure’l més. Trobo un telèfon de paret rere uns abrics, i premo el botó de trucada d’emergència. Una vegada que comunica i despengen el telèfon, m’afanyo a explicar-me: sobre el segrest, el captiveri, identificació... Tot, sense deixar temps de parlar a la persona que està a l’altra banda de la línia.

- ... Si us plau, ajudi’m – suplico entre llàgrimes -. No sé on sóc, m’he escapat però m’he perdut al bosc i estic en una cabanya de vigilància – em giro per a fer una descripció més detallada de l’entorn - Ell em trobarà, ell... –l’aire que creia que contenia se m’escapa dels pulmons i em quedo petrificada, sense respiració. La meva esquena topa contra en telèfon per l’ensurt.

A través dels vidres de la cabanya em mira fixament. Els nostres ulls es troben i veig com subjecta un telèfon en la seva orella, com la seva respiració pausada concorda amb les respiracions que escolto rere la línia del telèfon de paret.

Em giro i penjo l’auricular, prenent-me uns segons per a calmar-me, amb l’angoixa urgent de que ell encara segueixi allà fora. Quan em voltejo de nou, ja no hi és.

On? On és? On és que no el puc veure?

Pur terror em corrou les venes, cada pulsació del meu cor s’accelera, cada pensament s’esvaeix, i només em mou la por. Busco una sortida ràpida; em sento envoltada, sóc una presa fàcil. Trobo una altra porta i la travesso sense mirar enrere.

M’ha trobat? Ell realment m’ha trobat?

No penso en res que no sigui córrer i fugir amb impaciència. Ell em persegueix, puc sentir la seva presència rere meu. Les portes sense tancar, la calefacció, l’absència del cotxe, el telèfon... Tot ha sigut una trampa per a fer-me creure que podia ser lliure, per a atrapar-me en aquesta persecució a contrarellotge?

Les branques i matolls m’esgarrapen la roba i la pell, el rostre, els braços i les cames, deixant ferides i cicatrius al seu pas. Les meves passes són indecises front la immensitat d’aquest bosc infinit. Com vaig poder pensar que tan sols podia conèixer el camí de tornada?

El sento al darrere, trepitjant les meves petjades, respirant els meus esbufecs, seguint el meu olor i perforant-me amb els seus ulls de caçador. Ell no s’esforça en atrapar-me. Ell només segueix els meus passos sense fer res.

Amb un pessic d’esperança, puc veure com el bosc s’acaba en uns quants metres i dóna lloc a la llum de la tarda. Puc veure la ciutat. Em meravello amb la contemplació del que no he vist en mig any.

Multitud. Hospitals. Família. Civilització. Llar. Paraules que abans havia avorrit, ara les desitjo com mai ho he fet. Estic tan a prop... L’alliberació; gairebé puc tocar-la amb la mà...

Gairebé.

Un estrident so rovellat i metàl·lic sona abans de caure’m al terra, impedint-me donar un sol pas més. Fins ara l’adrenalina i l’horror m’havien ajudat a tirar endavant, però tan aviat com havien vingut, se’n van. El meu crit es punyent, llastimós i atroç, excavant d’entre la part més profunda de la meva ànima, esgarrapant l’aire i tallant-lo a trossos.

La cama... La meva cama ha quedat atrapada per un cep.

Cada vegada que em moc un mil·límetre, un milió de terminacions crivellen, trepen, forgen i m’assalten els nervis del membre ferit. La pell està estripada, separada per parts desiguals. D’alguna manera impossible, l’impacte del tancament ha sigut tan precís i ferri que ho ha fet tot a miques. Trossos de carn de la cama ja no es troben més juntes, fins el punt de poder veure el blanc de l’os, sobresortint entre l’acumulació de sang.

Un regueró d’escarlata s’escampa entre la terra i l’herba als meus peus i les tenyeix de vermell. Els meus crits d’agonia ressonen i arriben a tots els racons del bosc. La ciutat, ara la veig tan lluny... M’intento arrossegar, però m’haig de detenir quan l´únic que faig és turmentar el meu sofriment.

Es per això que em deixava córrer, que no s’esforçava en atrapar-me? Perquè sabia que no tenia escapatòria i que el bosc estava replet de trampes?

La vida se m’escapa de les mans, com sorra, en aquest líquid carmesí. El sento apropar-se, sense poder moure’m, aterrada i desesperançada, plorant lliurement al comprendre el meu tràgic final.

Accepta la veritat Ailee; estàs morta.

Quan es situa sobre meu sé que tot s’ha acabat. Entre les llàgrimes el veig treure el punyal i, mentre li dono un últim cop d’ull a la ciutat, ell estreny el mànec de l’arma i em talla el coll, fent realitat la seva fantasia.

Pot ser, penso abans de desaparèixer, tot i que ja no em queda ni un bri de vida i els meus pensaments aviat s’esvairan, podria tornar a renéixer i aixecar-me de nou, sent alimentada per l’odi, el dolor i la venjança.


***


Tinc fred.

És l’únic raonament conscient que tinc abans de despertar-me i poder obrir els ulls.

Em desoriento al mirar al meu voltant i veure-ho tot borrós. El cap em dóna voltes. Ha sigut tot... un somni? El segrest, les drogues, la violació, la fugida, la sang... Ho he somiat?

Lentament els meus ulls s’adapten a la llum tènue de l’habitació, advertint-ne els colors suaus i marronosos.

Aquesta habitació...

En un acte instintiu, localitzo el rellotge de cucut, la cadira i el mirall semi-platejat. Veig el bosc inundat per les tempestes blanques.

... és la mateixa del somni?

Impossible.

Una cosa em crida l’atenció... del rellotge. En el somni, hi havia una hora, una hora precisa que vaig memoritzar, i que ara marca el rellotge.

Ell torna a aquesta hora, i el calor se’n va, recordo.

Llavors, escolto a l’exterior el fregament de les rodes d’un cotxe sobre la graveta i el tancament d’una de les seves portes. Segons després, s’obre la porta d’entrada de la cabanya i noto com uns passos ressonen i es dirigeixen cap a la porta de l’habitació...

 

 

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]