Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ione&Laura
Banyoles
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Fugaç
Que si per existir, he de consumir, doncs ja ho crec que ho faré, consumiré tots i cadascun dels últims cigarrets que em queden amagats entre el capçal de llit i el coixí, fins que la flama del meu encenedor es quedi sense butà, i hagi de fregar el cigarret contra una pedra, o una cosa per l’estil, per poder fer una sola calada. I si em crema la gola, millor, així almenys sé que continuo viu, i no estic tan mort com em diuen que semblo per dintre.

Em prenc un caramel de llimona i mel, d’aquells que embafen i semblen que s’hagin de quedar entre les dents i la laringe, eternament, fins que no et fumes el següent peta. I així ho faig, un rere l’altre, em relaxa, així no penso que d’aquí a tres hores he de tornar a ser a la consulta d’aquell doctor de bata blanca, que em tornarà a recordar que, si vull posar fi a la meva pròpia vida, encengui altre cop aquell cigarret que duc a la butxaca dreta de la camisa, me’l col·loqui a la boca i en faci una altra calada, però aquest cop la darrera.

L’alarma del mòbil em desvetlla d’un somni dolç. Contemplo endormiscat la finestra entelada. La ciutat en repòs s’activa, i cada persona segueix amb la seva rutina, una rutina monòtona, que amb els anys deixa marca, però jo no sóc qui per parlar: ells tenen la seva addicció, la feina, i jo la meva, el tabac. Recordo que avui em toca visita a l’oncòleg. Detesto sortir de l’escalfor que emanen els llençols per caure en la fredor del carrer. Abrigat de cap a peus, quasi irreconeixible, camino a pas lleuger cap a un Opel kaddet del 88, quan veig la Rosa Puig sortir del quiosc de la cantonada. Giro bruscament el cap, millor no tenir-hi contacte visual i fer veure que no l’he vista, però no, és massa tard. La dona, tot i tenir cames curtes, fa gambades de dos metres. En aquest moment em sento com un peix, un minúscul peix que ha de decidir si ser lliure o acabar en les furtives dents del depredador, perdó, depredadora, una depredadora de seixanta-dos anys, viuda, sense fills, que s’alimenta de les calamitats dels altres.

-Ja tornes a amagar-te per fumar, Quim? -em diu ella, amb cara de fàstic, no gaire diferent de la cara que té quan se suposa que està contenta.

-No senyora Puig, s’equivoca. Si m’hagués d’amagar per fumar, no seria precisament de vostè de qui m’amagaria. -li contesto amb el to més calmat amb què puc dirigir-me a ella.

- Ah sí, és veritat que ja no et queden peles per gastar-te-les en aquesta merda. -comenta la senyora Puig amb una mirada maliciosa. Si els seus ulls fossin raigs làser a hores d’ara tindria la butxaca dreta de la camisa perforada.

- Perdoni, però ara mateix no tinc temps per parlar sobre els meus assumptes econòmics. Passi un bon dia. - li etzibo sense miraments. Sembla que ha funcionat. Em dedica un somriure tort que deixa a la vista unes dents esgrogueïdes que la delaten, ella també fuma.

Em trec les claus de la butxaca i escurço la distància que em separa del cotxe. Des de lluny sento la senyora Puig murmurant unes paraules no gaire agradables, bé, tampoc s’allunyen del seu vocabulari habitual. Pujo al cotxe, trec el fre de mà, ajusto el retrovisor i poso la clau al contacte. No hi ha manera, trec la clau i ho torno a provar, però no, sembla que no sóc l’únic que no vol anar a l’hospital. A la tercera cedeix. El brunzit del motor em ressona a les orelles, però amb el temps un s’hi acostuma, com jo m’he acostumat a sentir un infern dins la meva gola. Així, continuo avançant, indiferent al que passa fora del meu món, amb el pensament que arribarà el dia en què hauré de fer front a tot allò que ara no vull conèixer.

Odio el soroll de les sabates quan freguen el terra de l’entrada. Després d’haver esperat una eternitat perquè m’atenguessin a secretaria, em dirigeixo cap a l’ascensor. S’obre la porta, entro, clico el botó 3 i intento distreure’m amb la musiqueta de fons. Noto una olor que em recorda quan creuava els camps de roselles que envoltaven la casa on vaig créixer. Em giro dissimuladament, i em trobo immers en la foscor d’uns ulls que transmeten tendresa. El seu somriure accelera els batecs del meu cor i apaivaga els nervis acumulats en les últimes setmanes. S’obre la porta de l’ascensor, surto, i ella es queda. És un amor fugaç, ràpid com un vent tardorenc i únic com un floc de neu. Les portes es tanquen, creuem mirades per últim cop, i encara que no ens diem res, ja ens ho hem dit tot.

La meva paciència és el preu que he de pagar per haver seguit amb aquest mal vici. L’home del costat m’ofereix un xiclet, haurà notat la meva resignació? Accepto el xiclet, li dono les gràcies i restableixo la sincronia entre la meva cama i el so de les broques del rellotge. Després de rellegir unes quantes vegades el mateix article, sento que em criden “Joaquim Coll, ja pot passar a la consulta 6”. La porta es tanca darrere meu. Una esgarrifança em recorre de dalt a baix. No recordo el que tenia a la ment en aquell moment, però per primera vegada a la meva vida vaig conèixer el significat de la paraula temor.
 Comenta
 
Capítol 2 Llums
Els meus ulls es fixen en les piruletes, vermelles i blaves, col·locades en una tauleta al costat de la porta. Una altra vegada m’amago del que és evident. El meu cos no reacciona davant aquesta situació. Torno a estar entre l’espasa i la paret, sabent que l’espasa és sempre la que estreny més. La veu greu del Doctor M. Newman em trasllada al present.

- Quim, pots seure. La cadira no s’ha menjat mai ningú, encara. - diu en Mark amb to irònic.
- No et burlis de mi, avui ja n’he tingut prou de gracietes. - dic mig rient.

Sec a la cadira, corbant l’esquena amb un posat mig ensopit. Tot i que els meus ulls el defugen, i jo em vull contenir, la meva consciència em tortura amb la mateixa frase que em va dir l’última vegada “Tant consumir tabac, al final serà ell qui et consumirà, tingues-ho clar Quim”.

- Potser no t’he agafat en un bon moment, però considero que dir-t’ho així és la millor manera. - s’atura per agafar aire, al mateix temps que ho faig jo - Vull que sàpigues que això tampoc no és fàcil per a mi, potser és el que més em dol de ser metge, i porto unes quantes nits que em corroeix per dins, gairebé em treu la son. Crec que la raó és el no haver-t’ho explicat abans. Ho vaig revisar una i altra vegada, no m’ho volia creure, però ara t’ho diré sense embuts - la seva nou d’Adam puja i baixa, i sento com esbufega - Tens càncer de pulmó.

El silenci regna a l’habitació, i ningú gosa trencar-lo, sols el sorollet del fluorescent espatllat, que sembla voler atraure la meva atenció.

- Mira, tens un tumor maligne a les cèl·lules del teixit pulmonar i s’escampa a través dels vasos sanguinis. Tenint en compte que el 95% de casos es donen en persones fumadores, crec que el teu no està fora del normal. Segur que no te n’has adonat perquè al principi no presenta símptomes, però se’t va diagnosticar fa un mes i per com evoluciona no arribaràs a Pasqua, si no prens cap mesura. El tractament que et puc aconsellar és la cirurgia i després fer quimio. Però l’única manera de curar-te és posant-hi alguna cosa part teva. Jo duré la teva teràpia. Què me’n dius Quim?

Mai heu tingut l’impuls de deixar-ho tot? De fugir, fugir molt lluny, on tot no té més importància que un bri d’aire. Un lloc on tingui l’oportunitat de refer-ho tot, de començar de nou, un indret que em traslladi al meu jo d’abans, on el passat deixi lloc a un nou futur, encara que per a mi no n’hi ha, però els humans som aquell tipus d’ésser que encara que tot estigui perdut no ens rendim, simplement sabem quan és suficient. Aquest sentiment el guardo en una caixa dins la meva ànima. L’únic que puc fer és fer el que sempre he fet: fugir.

Ens torna a envoltar un ambient carregat. Aquesta vegada el trenco jo fent girar el pom de la porta, fred, i sense mirar enrere surto de la consulta.

Obro la porta del cotxe, col·loco les claus i deixo que els meus crits es barregin amb el roncar del motor. Aquesta vegada no dubto, tinc clar on he d’anar; als meus orígens. Enfilo carretera avall amb la cançó “No me importa” de l’Alaska i Dinarama, cantant a ple pulmó i recordant quan s’anava a la discoteca només per ballar. Arribo a l’aparcament, ni rastre de la senyora Puig, millor. Pujo fins al cinquè primera saltant els esglaons de dos en dos. Em sento eufòric i una part de mi encara té el cap a la consulta, repetint l’escena una vegada i una altra, com una cinta de vídeo rebobinant-se i reproduint-se interminablement.

Entro a casa. Vaig fins a l’habitació. Trec la maleta de sota el llit, feia tant de temps que no la utilitzava que s’hi ha colgat un vel de pols. Agafo les cinc primeres camises de l’armari, cinc pantalons i el pijama mig rebregat que no he plegat avui al matí. Agafo els estalvis guardats des de jove per a possibles somnis, i no, no els he realitzat. I l’únic llibre que rellegiria una i mil vegades més.

Surto al carrer, el cel ja s’ha mudat amb colors ataronjats i rosats. Miro per última vegada el que ha sigut el meu niu durant vint-i-cinc anys. I me’n vaig cap a l’estació. A pas lleuger, sense intromissions, segueixo el meu camí. Però aquesta vegada no puc sentir-me indiferent. No faig un pas sense percebre el que m’envolta. Veig un home, desmanegat, demanant diners entre un riu de gent que com jo solia fer, fuig d’enfrontar-se amb el present. Ara és quan m’adono que vivim en una societat contradictòria, tothom dóna importància al que ens engloba, però no al que un mateix pot fer ara i aquí.

Espero assegut a l’andana contant les rajoles, fins que els llums del tren em ceguen. Agafo la maleta i hi pujo. No hi ha gaire gent, però tot i així no vull seure, tinc ganes de contemplar els llums de Nadal que guarneixen la ciutat. Mentre el tren s’allunya trepidantment, en els meus ulls vidriosos es reflecteix la ciutat que em va acollir i ara em deixa partir. Sense adonar-me’n he començat a plorar.

Albiro el cartell del poble: “Arnès”. Els primers centelleigs de llum il·luminen els camps ruixats per la rosada de la matinada, encara recordo la primavera dels meus divuit anys, quan les roselles em van veure marxar. Porto anys sense deixar petjada en aquesta terra i la meva consciència em diu que serà l’última.
 Comenta
 
Capítol 3 Tot acaba on tot comença.
Les mans se m’encarcaren pel vent fred i noto palpitacions a les orelles. A cada pas que faig, el camí em sembla més llarg i tediós. Maleeixo el moment en què he llençat l’únic paquet de cigarrets que duia a sobre, em vindria molt de gust tornar a sentir la cremor a la gola, fent-ne una calada.



Rere el desmai, començo a veure la teulada vermellosa desgastada pel pas del temps. Em pregunto si encara hi haurà pilotes esparxades dels dies en què formava part de la colla del barri, els dies en què perdíem la noció del temps entre xuts, rialles i la cridòria dels veïns.



Obro la reixa oxidada que em separa de casa, deixant anar un sorollet de benvinguda, o almenys així és com jo ho interpreto. Trec l’única clau que conservo a hores d’ara, la de la meva llar.



A l’obrir la porta, uns llogaters anomenats ratolins, surten a saludar-me movent el musell amb intenció d’inspeccionar qui ha gosat molestar-los.



Cada petit racó em recorda instants de la meva infantesa, les marques a la paret de quan la mare em mesurava, celebrant amb il·lusió cada petit centímetre de més.



Si ja ho diuen ja, que créixer és madurar i quan madurem aprenem i aprendre no és canviar és créixer. Però per què canvia allò que considerem important i irrellevant un cop ens fem grans?



Obro la porta del menjador, el primer que miro, la llar de foc. Encara conserva bocins de carbó que encenen els records lligats a tantes tardes d’hivern, llegint Peter Pan, el mateix llibre que duc a la cartera, i espero retrobar un cop obri l’armari. Pujo les escales i recordo aquella frase que he rellegit tant de gran com de petit “segona estrella a la dreta, i recte fins a l’alba”. En arribar a la segona porta del passadís, giro a la dreta, i recte fins a l’armari.



Dempeus davant el moble, l’obro i una forta olor de tancat envaeix l’habitació. Encara hi ha les camises velles i amples que dúiem tots els joves. Els discos de vinil apilonats l’un sobre l’altre. I on no arriba la llum, col·locat estratègicament perquè ningú més el pogués descobrir, el meu estimat llibre. L’agafo, salvant-lo de tots aquests anys, d’entre la foscor i la soledat, al no tenir ningú que l’agafi amb dolçor entre els seus dits i passi les pàgines amb delicadesa. Em quedo observant la portada, quan uns fulls llisquen del llibre. M’ajupo, em peta l’esquena, però no em queixo, ja en tinc prou amb els altres problemes. Ara recordo perquè tenia tan ben amagat aquest llibre, en ell hi guardava els pensaments innocents d’un nen de 8 anys.



Hola jo del futur,



avui a l’escola ens han demanat que féssim una carta pel nostre futur jo, imaginant-nos com serem de grans, a què ens dedicarem, si tindrem fills i una família que ens estimi.



Ara mateix m’agraden molt les matemàtiques, la taula de multiplicar és el que més m’agrada, així que m’imagino sent un gran científic que investiga per la NASA, ja que també m’agrada molt l’espai, i podria ser un astronauta, i viatjar entre els planetes. Conquistaria l’univers, i a cada planeta li posaria el nom d’un dels meus gats. La meva mare estaria orgullosa de mi i per fi podria presumir del seu fill. Apareixeria a la televisió, a la ràdio, als diaris i la meva cara seria en tots els cartells publicitaris. I tindria la dona més bonica del món, es diria Yuuko, seria japonesa. Tindríem dues nenes molt amables i un gat, en Keroveros. Continuaria jugant a futbol amb els amics del barri i el senyor Eustaqui ens escridassaria de valent, perquè jo sé que en el fons és el seu únic passatemps. I em compraré una vespa, de color vermell, i passejaré totes les tardes, amunt i avall del poble al mar. I viuria al costat de la platja, en una casa immensa. Perquè la ciutat té massa cotxes, i no m’agrada el fum. I no beuré ni fumaré mai, perquè he de ser un exemple pels meus fills. Així podré viure molts i molts anys i crear moments de felicitat. Ho podré aconseguir tot això? La senyoreta diu que si un s’esforça molt, pot aconseguir tot allò que es proposi. Llavors jo m’esforçaré molt i molt.



Ho deixo aquí, dins el meu llibre preferit, perquè estic segur que tornaré a buscar-ho, i només jo sabré on trobar-ho.



P.D. Ho he aconseguit?




No, ni això ni la promesa d'ahir a la nit.

Sense adonar-me’n les llàgrimes tornen a brollar dels meus ulls, encara vermells de l’última vegada. Deso la carta entre el llibre i el tanco, resguardant-lo entre els meus braços i el bategar del meu pit. M'adono de com de certa és la història de Peter Pan, i perquè ocupa un lloc tan important dins el meu cor.



-Nom del pacient: Joaquim Coll i Busquets.



-Sexe: Masculí.



-Edat: 43 anys.



-Situació: Solter, sense família.



-Lloc de la mort: Arnes.



-Data: 01/03/15





-Qui era el seu metge? -pregunta una infermera.



-Jo, senyora -dic, amb veu trista- Mark Newman.



-L’acompanyo en el sentiment. -murmura ella, per compromís, volent semblar educada.



-Merci -li responc- però sé que ell va escollir aquest final, potser no és dels més feliços però sí el més lògic.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]