Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jofre Urgelés
Palma
 
Inici: En flames

Capítol 1 Soc l'ombra
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s’ha esfumat des de fa molt temps en l’aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d’escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar-hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l’alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m’arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos... Tot i que encara no ho sé.

Fan molt soroll. Gairebé resulten molestos. Deuen pensar que avancen sigil•losament, però venen envoltats d’una simfonia de branquillons trencats i fregar de fulles. Hem sento desganat, sense ganes de començar. Voldria endinsar-me entre els arbres, cercant pau i silenci, deixant-ho tot de banda...
- ¡Mans enlaire! ¡Girat molt lentament! -
La veu del primer guàrdia hem retorna a la realitat. Sospiro lleument i li faig cas. És un noi, amb prou feines d’uns 23 anys. Casaca senzilla i tricorn marró clar, porta el sabre reglamentari i m’apunta amb un trabuc d’un pam de llargària. No deu portar més de cinc anys a l’exèrcit.
- ¡Aixecat! ¡No facis moviments sobtats! -
Amartella l’arma i hem mira amb desconfiança. Obeeixo vagament i me’l miro, indiferent. La meva actitud freda l’inquieta i agafa el trabuc amb més força. Mira al nostre voltant, assegurant-se de que estic sol. Després fa una senyal amb el braç i la resta de l’esquadró de reconeixement, fins aleshores oculta rere la vegetació, avança cap a mi. Cinc homes en total. Sembla que hi són tots. El primer guàrdia hem parla:
- Això és territori comercial restringit. No pots ser aquí. Tindràs que venir amb nosaltres. -
Segueixo clavat al meu lloc, impassible. Els hi dedico una mirada buida que amaga cert to burleta. L’esquadró s’irrita. El primer guàrdia avança cap a mi apuntant-me alhora que treu unes manilles de bronze del cinturó.
- Molt bé, fem ho a la teva manera... - Murmura entre dents - Passaràs una bona estona a la garjola de... -
No el deixo acabar: quan és prou a prop m’hi llanço a sobre. Un cop sec al canell fa que deixi caure el trabuc i una puntada al genoll el desestabilitza. La daga llisca per la mena màniga i va a parar a la meva mà dreta en un obrir i tancar d’ulls i, abans de que ningú sigui capaç de reaccionar, tinc agafat al guàrdia pel coll, amenaçant-lo amb el punyal i interposant-lo entre les carrabines dels seus companys i jo. Aquests, encara atordits pel meu sobtat atac, m’apunten indecisos, temorosos de ferir al seu company si obren foc.
- ¡Deixa’l anar! - crida un d’ells. La seva veu tracta de sonar autoritària, però hi detecto una forta inseguretat. Trec la granada amagada entre els meus ropatges i la faig rodar fins als peus dels soldats. Aquests retrocedeixen uns passos, atemorits. Els engranatges al voltant del cilindre de ferro s’engeguen amb un brunzit i, a través d’uns petits orificis laterals, una densa cortina de fum negre i espès cobreix la zona. Deixo inconscient al guàrdia que subjectava com hostatge d’un cop al clatell i l’aparto d’una puntada. Miro a la resta de rivals, que tracten d’allunyar-se del fum que els impedeix veurem. Tanco els ulls i avanço cap a ells. M’agrada gaudir d’aquests petits moments d’ombra. Sospiro plàcidament. Però l’efecte de la granada de fum comença a dissipar-se, així que he d’acabar de presa. Llanço quatre dards de la llargària del meu polze, un per a cada enemic. Abans de que el fum s’esclareixi del tot el somnífer ja ha fet efecte. Dit de Rata apareix entre els arbres, picant de mans alegrement:
- ¡Bon treball! ¡Ets el millor! ¡El millor! -
Mira als soldats inconscients amb satisfacció. S’agenolla al costat d’un d’ells i li pren el sabre.
- No sé perquè et molestes tant en mantenir-los vius... - Comenta esgrimint la seva nova arma - Jo em limitaria a omplir-los de plom! -
Silenciós. No és necessari recarregar. Matar a guardes de la fortalesa implica pujar ràpidament en la llista de criminals més buscats. Consciència moral. Se m’acuden desenes de raons, però hem limito a dedicar una mirada de menyspreu al meu soci. Dit de Rata és massa irreflexiu, ni cal intentar que les entengui. S’arronsa d’espatlles amb un gest d’indiferència.
- Bé, tant me fa. Preparat, deu estar a punt de passar - Diu amb emoció continguda. Miro al cel. Té raó: una columna de vapor grisenc s’alça per sobre dels arbres, delatant la proximitat del zepelí. Dit de Rata no para quiet.
- Vols fer el favor d’ajudar-me amb això?! - em dona un arpó de la llargària del meu avantbraç - El temps vola! -
Lligo l’arpó a la corda i espero. Observo com Dit de Rata treu una balista amb trípode dissenyada per apuntar al cel que va amagar entre el fullam d’un arbust la nit passada. La munta amb il•lusió, ansiós. La seva activitat frenètica em mareja i miro de recordar perquè el tolero com a soci. A part dels contactes amb altres professionals, resulta un homenet covard i esmunyedís que prefereix deixar que jo faci tota la feina arriscada.
- Ja està! - Dit de Rata recula uns passos i observa l’aparell, il•lusionat. Mira al cel - I just a temps -
El zepelí comercial es troba ara passant per sobre nostre, lentament. Es tracta d’una nau aèria de doble globus, deu metres d’eslora i tres motors a vapor lents però eficients. Vola baix per evitar l’augment de combustible necessari per vèncer les fortes corrents d’aire de les altures. Per això les patrulles de reconeixement solen pentinar la zona buscant assaltadors amagats al bosc. I per això nosaltres podem abordar-lo.
Dit de Rata activa la balista i el projectil puja verticalment, quedant ancorat a la base de la nau.
- Hora de divertir-se! - crida alhora que comença a escalar la corda de nusos lligada a l’arpó. El segueixo, desganat. Escalem ràpidament, esquivant els arbres del bosc a mesura que la nau avança. Dit de Rata és el primer en saltar a la coberta, traient el seu trabuc ràpidament i sorprenent a un guàrdia mig adormit, que cau per la borda amb una bala al pit. Alguns mariners miren d’atacar-lo, però Dit de Rata els apunta amb un segon trabuc i ràpidament desisteixen, aixecant les mans i agenollant-se. Escalo fins al seu costat. Tinc ganes de bufetejar-lo i li dedico una mirada agra.
- Estimats treballadors! - Comença Dit de Rata, una mica exaltat - Aquí el meu company i jo efectuem una petita reducció d’inventari... - Riu del seu propi cinisme. Avanço per coberta, seguit de Dit de Rata, que no para d’apuntar al seu voltant. D’una revolada agafa a un grumet escanyolit i l’amenaça amb el trabuc:
- Si algú té la genial idea de fer-se l’heroi...! - exclama alçant la veu - Tindré que volar-li el cervell a aquest noi! I no serà agradable! Així que tots quiets i tu, timoner, segueix el teu rumb sense distraccions, entesos?! -
Obro la porta de la bodega de càrrega. Es fosc. M’agrada. Dit de Rata hem cobreix, quedant-se al llindar de la porta i assegurant-se de que cap tripulant es mogui.
- Què hi veus? - pregunta ansiós. La flama de la cobdícia brilla als seus ulls.
Miro el contingut del vaixell: teles, llistons de fusta, ferralla de bronze i coure i àmfores de d’aiguardent. I carbó. M’acoto i n’agafo un troc. No m’agrada, el carbó. És negre, però amaga foc brillant i càlid. La perversió de la foscor, com un ònix embrutit. Hem guardo el carbó a la butxaca i llanço una mirada inexpressiva a Dit de Rata. Aquest hem mira desanimat:
- Res? Un carregament normal? - s’anima de nou una mica - Impossible, vaig obtenir la informació de fonts fiables... Ha d’estar amagat! -
Sospiro i torno a mirar amb més detall. Al fons de la bodega hem sembla veure un tauló del terra que sobresurt lleugerament. Li trec a Dit de Rata el sabre i camino fins allà. Clavo l’arma just on els dos taulons s’ajunten i faig palanca. Els claus salten i el doble fons ocult queda al descobert. M’agenollo i agafo la bossa de cuir amagada al forat que acabo d’obrir. Dit de Rata salta d’alegria.
- Ho sabia! - gairebé sembla que s’hagi oblidat del grumet que reté com a hostatge, que tremola com una fulla - Ets sensacional! I ara, fotem el camp! -
Hem guardo la bossa i el segueixo de nou a coberta. La tripulació ens mira amb impotència: saben que encara que enviïn un falcó en aquell moment el missatge tardaria massa en arribar i els reforços no hi serien a temps. Dit de Rata, sense deixar d’amenaçar al grumet, avança fins la proa de la nau i riu.
- Gràcies per la vostra col•laboració! - D’una puntada empeny l’hostatge cap als mariners. Jo deixo anar l’ancora frontal, que s’enreda als arbres de sota i frena la nau sobtadament, fent caure a tothom. Dit de Rata i jo llisquem per la cadena, arribant al terra i allunyant-nos a corre-cuita entre la vegetació, a cobert dels possibles trets de la tripulació.

-----------

Imagino una nit. Una nit tranquil•la. Amb un llac tranquil. I fosc. Negre i brillant, com mercuri d’ombra. Equilibrat, fred. Imagino una nit. Una nit tranquil•la. Amb un llac tranquil. I...
Una gerra d’aiguardent s’estavella a la barra a menys d’un metre de mi. Dos homes corpulents i ebris es barallen a cops de puny a la meva esquerra. Perdo la concentració i el soroll insuportable de la taberna envaeix el meu cap, impedint-me pensar. Gent rient, gerres vesant alcohol, dones rient, crits, fum de tabac, olor a suor i orina. Necessito calma. Necessito silenci. Miro de tornar a començar.
Imagino una nit. Odio aquest lloc. Una nit tranquil•la. Però tot i així, estic aquí, assegut a la barra. Amb un llac tranquil. Per què? fàcil. I fosc. Dit de Rata. Negre i brillant, com mercuri d’ombra. La seva veu torna de desconcentrar-me:
- ...així que vaig escalar la corda, hem planto a la coberta d’aquell galió imperial i zas! Acabo amb un centenar de guàrdies que volien impedir-me... - Dit de Rata està assegut a una taula just al mig de la taberna, borratxo i exaltat, envoltat d’un grapat de dones rialleres - ...agafar les meves cinc-centes corones de plata! - treu la bossa de cuir que he trobat al zepelí. Possiblement suborns que el capità de la nau havia amagat durant mesos. Dit de Rata riu com un idiota - cinc-centes corones de plata! Més cervesa! -
No para de repetir-ho. I acabarà cridant l’atenció d’algun lladre... Però amb el ritme de beguda que porta, es ben possible que aviat no quedi res que robar. Miro fixament el got d’aiguardent entre les meves mans. Ni tan sols m’agrada.
Imagino una nit. Una nit tranquil•la.
A pocs metres d’on hem trobo la veu despectiva d’un mariner hem crida l’atenció:
- Mireu-lo! Esta boig com ell sol... -
Miro a la meva dreta. Un grup de quatre mariners envolten a un home vell de mirada perduda. Tremola de forma espàstica i mou el cap de forma estranya, com si sentís alguna cosa que ningu més percep. El mariner que acaba de parlar l’empeny. El seus companys riuen.
- I tu que veus, eh? - adopta un to burleta - Què potser pots veure a través de la roba? -
El vell es un visionari. Ho conec pels seus ulls, un de cada color. Un de gris apagat i l’altre vermell brillant. Un segon mariner intervé:
- Aquests desgraciats hem posen els pels de punta. Mai saps el que poden veure... El meu oncle en va conèixer un capaç de veure l’or a través de qualsevol objecte! -
El primer mariner riu:
- Bona habilitat per un lladre! I tu, que veus? - agafa al vell visionari per la barbeta - Mira’m a la cara! He sentit dir que si mireu als ulls a algú compartiu la visió... -
Per casualitat la seva mirada es creua amb la meva. El miro des de el fons de la meva caputxa, fastiguejat. No és el meu problema.
Imagino una nit. Una nit tranquil•la.
El mariner s’acosta a mi amb actitud xulesca:
- Mireu que tenim aquí, nois! Un altre visionari! -

Amb un llac tranquil.

- Un ull blau fosc i l’altre negre... - riu estrepitosament - I tu? Què veus tu? -

I negre. Negre i brillant, com mercuri d’ombra.

- T’estic parlant a tu, desgraciat - la veu del mariner sona irritada i amenaçadora

Equilibrat, fred...

- Eh! - El mariner m’agafa bruscament de l’espatlla. Gran error.

Equilibrat i fred. Afilat. Vidre.

Amb un moviment veloç agafo una ampolla propera a mi pel coll i en trenco la base d’un cop sec contra la barra. Tot seguit traço un ampli traç cap al coll del meu agressor. El mariner s’emporta les mans a la gola i s’agenolla, tractant d’aturar l’hemorràgia amb els ulls desorbitats. Els seus companys reaccionen uns segons més tard, llançant-se sobre mi. M’aixeco de la cadira d’una revolada. Noto una ràbia profunda i tenaç, un odi calculador cap a tots els que m’envolten. He de fer mal.

No. No. Imagino una nit. Una nit tranquil•la...

El primer atacant arriba fins a mi. M’ajupo per esquivar el seu cop de puny i li dono una puntada que li doblega el genoll cap endins amb un cruixit desagradable.

Amb un llac tranquil. I fosc...

El segon mariner desembeina una navalla per apunyalar-me. Desvio la seva estocada i li trenco el canell amb un moviment ràpid. Després el colpejo amb un angle lleugerament baix en el lloc precís on la mandíbula s’uneix a la part esquerra del crani.

Negre i brillant, com mercuri d’ombra...

L’últim mariner em mira atemorit, dubtant. Li torno la mirada, ple d’odi. Finalment surt corrent de la taberna. Em quedo plantat a on sóc, amb els punys apretats. Un silenci sobtat regna a l’establiment. Tothom em mira horroritzat.

Equilibrat.

Fred.

De sobte hem trobo malament. Tinc un atac de nàusees.

He perdut el control.

Surto a l’exterior, obrint-me pas a empentes. Necessito espai. Necessito aire.

Necessito veure-la un altra vegada.
 Comenta
 
Capítol 2 Soc els ulls
Cau la nit sobre la ciutat. La llum dels fanals de gas omple els carrers empedrats amb una llum groguenca, malaltissa. Necessito allunyar-me. Primer camino. Acabo corrent. Gent, molta gent: Captaires, mariners, aristòcrates amb barrets de copa estrambòtics acompanyats dels seus guardes personals. Nens, botiguers que tanquen els negocis, soldats i obrers. M’obro pas entre la multitud sense miraments, angoixat. M’endinso per carrerons estrets i poc transitats. Algú a trencat d’una pedrada un fanal i una petita zona roman a les fosques. M’aturo, esgotat per la carrera i m’agenollo, respirant agitadament. El meu rostre pàl•lid, reflectit en un toll d’aigua bruta, em retorna la mirada des del fons de la caputxa. Em miro el braços: em tremolen lleugerament i les mànigues de la meva casaca estan tacades amb la sang del mariner de la taberna. Amb pols nerviós miro de netejar-la amb les mans, però només aconsegueixo escampar-la més. Intento asserenar-me. Respiro lentament, deixant la ment en blanc. Em sento malalt. Tot és brut i grotesc, fereix la meva ànima. Tanco els ulls i sospiro. Només he de veure-la un altre cop. M’incorporo i avanço una metres a la meva dreta. Allà aixeco la reixa d’una claveguera i m'esmunyo pel forat. La foscor m’engoleix i respiro alleujat. Miro al meu voltant, ara tintat d’un blau fosc hipnòtic. Pel centre del túnel corre un fil d’aigua bruta i pudent, però l’olor no m’importa. Començo a caminar, gaudint de cada moment. Tot resulta perfecte, calmat... ningú ho pot entendre menys jo. Avanço a bon ritme a través de l’extensa xarxa subterrània de clavegueres, passadissos i catacumbes de la ciutat, caminant per túnels de pedra tortuosos. L’obscuritat és total i l’angoixa fuig ràpidament del meu pit... però tot i així encara necessito veure-la. Giro a l’esquerra i aparto una reixa oxidada per gatejar per un túnel estret. Noto com la roca de les parets canvia. Una capa de pols negre se m’adhereix a les mans. Ja he arribat a la zona de la mina.
Ella treballa a la mina de carbó. Cada dia baixa a les profunditats i, juntament amb la resta de miners, es passa hores picant i carregant vagonetes de carbó. Abans detestava aquesta zona, polsegosa i bruta, plena de treballadors amb fanals i màquines a vapor sorolloses... Fins que la vaig veure. Ni tan sols se com es diu. De fet, no estic segur de recordar de quin color son els seus cabells o la seva pell. Però els seus ulls... Grans i expressius, més negres i brillants que l’oceà sota una lluna nova. Res més veure’ls vaig quedar corprès de la seva mirada, observant-la en silenci des de la foscor de la mina quan treballa, captivat durant hores i hores.
Alguna cosa no va bé. M’aturo en sec i escolto. Cap obrer cantant, cap llum de fanal titil•lant, cap màquina perforant roca. Però encara és molt d’hora. La mina hauria d’estar funcionant. Un nou so arriba des de la superfície, esmorteït, rebotant per les parets de pedra. Crits. Passes. Un tret.
Impulsat per un mal pressentiment corro mina amunt, ascendint pels túnels i escalant pels suports de fusta de pi. Ara el renou és més fort. Ve de l’entrada de la mina. Una lluita, una multitud enfurismada. Sonen més trets de carrabina.
Arribo al final del túnel secundari i, des de la foscor, miro la gran cova que fa d’entrada de la mina. Bloquejant la sortida, una filera de soldats de l’imperi avança lentament, alhora que un altre grup ataca als miners per fer-los recular cap als túnels. Els miners es defensen amb ràbia amb eines de treball i llençant pedres. Ha esclatat una revolta. Els soldats obren foc novament tombant una dotzena de miners, que finalment es retiren en desbandada cap als túnels. Cerco entre el caos de la multitud la seva cara, la seva mirada. La veig a l’altre extrem de la caverna. Un miner corre al seu costat cap a un dels túnels, intentant protegir-la, però el tomben d’una estocada de sabre. Ella fuig cap als túnels, perseguida per un dels soldats.
Noto com si alguna cosa se’m regirés al pit, una sensació irreflexiva que m’entela la ment. Per segon cop en una nit l’atenció i la fredor d’uns segons abans deixa pas a una ràbia profunda. Em llanço cap al túnel per on ha desaparegut ella, esquivant soldats i miners. Ningú es fixa en mi. M’endinso en las foscor de la galeria, seguint la llum groguenca i titil•lant del fanal del soldat. La té agafada per braç, però ella se’n lliura i el colpeja amb una pedra. El soldat retrocedeix uns passos atordit i renega. Després desembeina el seu sabre i li pega amb l’empunyadura al cap amb ràbia. Ella cau al terra, inconscient. Corro cap al soldat gairebé sense tocar el terra. El soldat guarda l’arma i, inspirat per una mena d’intuïció d’últim moment, es gira cap a mi i alça el fanal de gas. Durant uns instants glaçats ell em veu sota la llum embafadora, saltant cap a ell, com un diable fosc i encaputxat. Durant uns instants glaçats veig les seves pupil•les contretes, el seu gest de terror. Porta la mà a l’empunyadura de la seva arma, però ja es massa tard. D’una puntada precisa li arranco el fanal de la mà amb tota l’embranzida de la carrera. El llum cau al terra i roda, apagant-se i tornant a sumir-ho tot en l’obscuritat. Aterro en silenci i observo al soldat, ara enmig d’una blavor freda. Tremola de cap a peus i branda el seu sabre en la foscor. Veig una por profunda a les seves pupil•les dilatades. Crida amenaces amb veu insegura alhora que s’endinsa cada cop més pel túnel, palpant les parets. Avanço fins al costat d'ella, preocupat. Li agafo el cap amb cura i noto un fil de sang, calenta i espessa, que baixa pel seu front. Sento passes a l’entrada del túnel. Armadures i veus greus. Més soldats. Amb delicadesa agafo en braços a Ella i m’endinso en les ombres.

Mentre m’allunyo sento els plors del soldat extraviat a la foscor de la mina.

-------------------------

Està a punt de despertar. Puc notar-ho. Un lleuger canvi en la seva respiració, un soroll subtil del fregar dels llençols. Dit de Rata, assegut al meu costat, deixa anar un badall groller.
- Podries haver-me avisat de que portaves una noia a casa. M’hauria preparat. - Té els ulls vermells, unes ulleres profundes i fa pudor a alcohol de la nit anterior. Ignoro el seu comentari. A l’habitació contigua ella es desperta. Sento com s’incorpora i com respira agitadament, en tensió per no saber on és. Passen uns segons. Finalment s’atreveix a parlar:
- Qui hi ha?! - Sona insegura, però la seva veu té alguna cosa que em captiva.
Em quedo paralitzat, sense saber que fer. Dit de Rata es frega els ulls i entra a l’habitació. Vull parar-lo, però no reacciono a temps. Escolto amb atenció.
- No te m’apropis! - La seva veu sona amenaçadora
- Tranquil•la, senyoreta - Dit de Rata retrocedeix uns passos - no penso fer-li cap mal... -
- Què faig aquí? On sóc? - Ella fa una pausa. El seu to s’enfosqueix súbitament - La mina... Déu meu, la mina... -
- Exacte, la mina - Sento com Dit de Rata canvia el pes d’una cama a l’altre, nerviós. No té ni idea de que parla.
- Tu m’has tret de la mina? - sona desconfiada
- Bé, no tenia alternativa... Quan vaig veure allò que passava no vaig dubtar ni un moment - Dit de Rata recuperà una mica de seguretat. No ho espatllis, no ho espatllis...
- T’agraeixo molt que hem rescatessis de l’esfondrament... estava molt espantada... -
Dit de Rata cau a la trampa de ple:
- No va ser molèstia. No podia deixar que... -
- Ja pots sortir! Se que estàs escoltant - alça la veu. Dit de Rata, ets un inútil.
Entro a l’habitació lentament. Ella es troba asseguda sobre el llit, mirant-me amb els seus ulls profunds. Em quedo atordit un altra vegada, captivat per la seva mirada. Dit de Rata, dempeus a un racó de l’habitació, es retorça les mans, neguitós.
- Ho sento, hem sembla que he ficat la pota... Però de totes maneres podries haver-me dit de que diables va tot això! -
Ni tan sols em molesto per entendre el que diu, deixant que les seves paraules es transformin en un brunzit distant. No puc apartar la mirada dels seus ulls. Ella em mira detingudament durant uns segons.
- Així doncs tu ets qui m’ha estat observant durant aquestes últimes setmanes, no? -
El seu comentari em descol•loca i sento com em ruboritzo. Ella nota la meva sorpresa i somriu, divertida.
- Treballo sota terra des dels deu anys - Em mira fixament - La foscor no és res nou per mi -
Dit de Rata em mira, atònit
- Has estat espiant una noia des de la foscor durant setmanes? - deixa anar una rialleta estúpida - fins i tot a mi em sembla estrany... -
Li dedico una mirada gèlida i Dit de Rata emmudeix.
- Gràcies - La seva veu sona amable - Em dic Aura. I tu? -
Me la quedo mirant uns segons, amb les seves paraules ressonant-me al cap. Aura. Aura. Aura.
- No parla gaire - intervé Dit de Rata - de fet, crec que mai l’hi he sentit fer cap soroll -
Aura. Aura. Aura. Aura aparta els llençols i s’aixeca. Només porta un camisó blanc i Dit de Rata aparta la mirada, incomodat.
Aura. Aura. Aura. Em mira amb els ulls tristos.
- Se l’han emportat. He d’anar a buscar-lo. On son les meves coses? -

Aura. Aura. Aura.

-------------------------

M’allunyo del foc i m’ajupo sota l’ombra dels arbres al llindar del bosc. No m’agraden les flames, hem porten mals records i em maregen. Però Dit de Rata ha insistit en encendre una foguera tot i les meves mirades dissuasòries. "Com a mínim vull sopar calent". A vegades no l’aguanto.
Aura s’acosta i s’asseu a la meva dreta. Porta un bol d’estofat calent a cada mà. Me’n dona un. L’agafo de forma mecànica. Cau la nit i el sol ponent retalla la silueta del fort sobre la muntanya. Aura em mira en silenci. Jo clavo la vista en la fortificació.
Es tracta d’una gran caserna militar de l’imperi, un centre d’operació més entre tots els forts escampats pel territori. Magatzem d’armament, naus i soldats. Aura m’ha explicat què va passar a la mina. Al capvespre aparegueren un grup d’emissaris avisant del tancament de la mina. Els miners, enfurismats per la falta d’explicacions i la tragèdia que suposava allò, començaren una revolta que fou violentament sufocada. I en el caos de la baralla, els soldats s’endugueren a un grup de miners, entre els quals es trobava el pare d'Aura. Dit de Rata va passar uns segons a la taberna del port i als pocs minuts va esbrinar on els havien portat.
- No cal que m’acompanyis - La veu d'Aura em torna a la realitat. Faig com si no l’hagués sentit. Després de saber on era el seu pare Aura havia partit immediatament. La vaig seguir en silenci. I Dit de Rata... Va rondinar tot el viatge. Però segons ell jo sóc el millor soci que ha trobat mai i que no hem vol perdre de cap manera.
Ha. Com si hi pogués fer res per evitar-ho. Aura torna a insistir.
- Per que m’ajudes tant? - Em mira fixament. No sé com dir-li, així que em limito a tornar-li la mirada.
- Doncs jo no penso entrar! M’agrada viure a mi, sabeu? - Declara Dit de Rata des de la vora del foc, amb la boca plena. Donaria el que fos per que callés durant cinc minuts seguits.
Torno a dirigir la mirada cap al fort. Semblaria una detenció d’obrers comuna, però alguna cosa no encaixa. Segons l'Aura els soldats només van emportar-se enginyers, mecànics avançats de la mina encarregats de les màquines i vagonetes. Massa casualitat.
La foscor ja és casi total. L'Aura s’aixeca i em mira.
- Última oportunitat per fer-te enrere -
Tanco els ulls i aspiro lentament l’aire de la nit, fred i tranquil.

Somric.
 Comenta
 
Capítol 3 Soc aquí
És un fort enorme. Gairebé sembla una fortalesa. L’edifici s’encasta a la muntanya, fonent-se amb el seu cim, presentant mitja dotzena de nivells diferents, amb murades solapades i cambres excavades a la pròpia roca. Salto per sobre del mur de pedra i miro al meu voltant. Sòc al nivell més baix, una mena de campament per soldats rasos que guarda l’entrada al gruix de la fortalesa. A la meva esquerra un fanal delata la garita del vigia, com un far llunya contra un oceà fosc. Al meus peus, al interior de les parets, un parell de soldats pul·lulen entre les tendes de lona, fent guàrdia.

Fa massa soroll. Gairebé m’havia oblidat d’ella. Hem giro i estenc la mà, per ajudar-la a pujar, però o bé no hem veu o bé no ho necessita. Amb un grunyit d’esforç acaba d’escalar la paret i s’ajup al meu costat.

- Què veus? - hem xiuxiueja, panteixant. Faig un gest vague cap als soldats als nostres peus. Armadura al pit i el coll, fusell i tricorn amb ploma platejada. No són els típics guardes contra els que acostumo a lluitar, sinó guerrers ben entrenats i disciplinats.

- I ara què? - murmura l'Aura. La seva pregunta hem deixa trasbalsat. I ara què? de sobte m’adono de la meva total manca de preparació. No tinc cap pla, cap idea. No sé com és la fortalesa, no sé on és el pare de l'Aura. De fet, només hem baso en informació de Dit de Rata.

Dit de Rata. Quina catàstrofe.

Miro cap a la fortalesa. Al cim de la muntanya, contrastant amb la foscor de la nit, veig un grup de llums.

No m’agrada. Segons el protocol de l’exèrcit habitual el fort fa estona que hauria d’estar inactiu. Li faig un gest discret a l'Aura i avancem.

 

Els passadissos estan deserts, però a mesura que ens endinsem a la fortalesa començo a captar nous sons: gent parlant, eines. Al final del corredor un fil de llum groguenca es filtra per l’escletxa d’una porta mig oberta. M’hi acosto amb silenci i miro amb cautela.

- Allà! - la seva veu familiar sona a les meves esquenes. No estic concentrat. Hauria d’haver-los sentit arribar. Em giro i el veig allà plantat, al fons del passadís, senyalant-me miserablement. Dit de Rata. I amb ell mitja dotzena de soldats.

 

Traïdor.

 

D’una revolada agafo a Aura del braç i l’arrossego cap a l’única escapatòria possible, la sala contigua. Obro la porta d’una puntada. La llum m’encega, però ràpidament els meus ulls s’acostumen a la claror: som a una mena d’hangar gegantí cobert amb una cúpula de vidre i ferro i il·luminada per fanals de gas. Una multitud d’obrers i de guardes es troben escampats entre sis grans naus aèries a mig construir. Durant uns instants glaçats tothom ens mira amb sorpresa, incapaços de reaccionar. Ràpidament cerco una sortida amb la mirada, però totes estan massa lluny, a l’altra banda de l’estància.

Un soldat agafa Aurora del braç i l’allunya de mi amb violència. Ella crida amb ràbia i jo intento atacar al soldat, però un dels seus companys em dona un cop de culata al clatell que em fa caure al terra. Un dolor agut a la base del crani m’entela la visió i serro les dents, intentant recuperar el control. Miro d’aixecar-me, però un segon cop m’ho impedeix. Noto com un fil de sang, calenta i enganxosa, em baixa pel front. Aura crida alguna cosa, però no arribo a entendre-la. Aixeco el cap. Un grup de soldats m’envolta  amartellant les seves carrabines i apuntant-me. Fora del cercle dos soldats subjecten l’Aura, que es resisteix amb ferocitat.

 

- AURA!!! - Crida un dels obrers. Té uns quaranta anys, pell clara i ulls foscos i profunds. Deixa caure una pila de taulons de fusta que subjecta entre les mans i s’abalança cap a ella. Un soldat intenta frenar-lo, però el tomba d’un cop de puny poderós. Quatre guardes més se li llancen a sobre i el redueixen violentament. Aura crida, plorant de frustració:

- PARE!!! -

- Prou! - Sona autoritari sense tenir que alçar la veu. El cercle de soldats que m’apunten s’obre per deixar passar a l’oficial, que s’atura amb aire de superioritat a pocs metres de mi. Levita blau fosc, diverses insígnies al seu pit, bicorn amb borles platejades, sabre cerimonial amb ornamentacions i dos trabucs amb mànec de fusta polida i niquelada. Tinent. Potser capità i tot.

- Teníeu raó. Impressionant. - M’observa amb atenció. Dit de Rata s’acosta amb cautela. Somriu, satisfet.

- Vaig dir-vos que podíeu confiar en mi... ara sou vos qui heu de complir amb la vostra part del pacte... -

El tinent fa un gest vague amb el braç.

- Per suposat... - no deixa d’observar-me. Li aguanto la mirada, impassible.

- Malparit! - El pare de l'Aura comença a cridar a les esquenes del Tinent, debatent-se rabiós - Em vas dir que la tenies presonera! Em vas prometre que no li faries mal! -

El tinent es gira amb un somriure fals.

- Estimadíssim enginyer, la vostra ajuda ha estat indispensable per aquesta empresa... - utilitza un to fals i irònic. Mira a Aura - ...i m’alegro que aquest afortunat gir del destí hagi portat a la teva família fins aquí... Estic segur que t’has ben guanyat un lloc a la nau tant per tu com per a la teva filla. -

- De que està parlant? - pregunta l’Aura. Sona insegura.

- Estan fugint, Aura - la veu del pare d’Aura amaga cert menyspreu - fa tres mesos que s’obliga a les mines a injectar gas a pressió per fragmentar les vetes de carbó... i ara s’ha desencadenat un cataclisme -

- Un núvol de cendra incandescent causat per un moviment sísmic a gran escala, per ser més precisos - El tinent sona avorrit. Sento com dintre meu creix una gran aversió cap a ell - així que és necessari assegurar-nos de que siguem ben amunt quan aquest arribi - Senyala els zepelins a vapor a mig muntar al seu darrera - les cendres es dissiparan a les poques setmanes. Fins aleshores esperarem per damunt d’aquestes -

- Per que ningú ho sap? - La veu de l’Aura sona tremolosa, com si es temés la resposta.

- Bé, no hi cap tothom a les naus... - El tinent somriu forçadament - ...així que és convinent que la població no entri en pànic fins al darrer moment -

Ara ho entenc tot. Dit de Rata ho sabia. No sé com, però d’alguna manera ho sabia des del principi. Potser va esbrinar-ho a la taberna al preguntar sobre el pare de l’Aura. En qualsevol cas, m’ha venut per una plaça al zepelí. Li dedico una mirada freda i amenaçadora. Dit de Rata retrocedeix un pas, intimidat.

- No em miris així! - Em retreu insegur - M’agrada molt viure, saps? -

Puc suportar la seva traïció, puc suportar la seva covardia. No m’importa estar envoltat o colpejat, però no puc perdonar-li que m’allunyi de l’Aura.

 

El mataré.

 

El tinent sospira, avorrit. Es dirigeix a l’Aura.

- Desgraciadament el vostre protector resulta ser, segons el seu company, un delinqüent. Així doncs, em penso que de moment no podrà acompanyar-nos... - Fa un gest amb la mà i un grup de soldats s’emporten a l’Aura i al seu pare. El tinent em repta amb la mirada.

- ...primer tindreu que fer front a un judici just. Aleshores tindreu un lloc a les nostres naus al costat de la vostra protegida -

Conec la seva mirada. L’he vist massa cops als ulls de Dit de Rata, de lladres, guardes corruptes o assaltadors: gent que no compleix les seves promeses. El tinent fa un gest subtil amb el cap i el cercle de soldats que m’apunten es transforma en un semicercle, deixant-me una via d’escapatòria.

- Porteu-lo al calabós - El tinent es gira i s’allunya, seguit per Dit de Rata - Vaig a la zona superior. Si es resisteix seguiu el protocol -

La seva veu amaga un to burleta, desafiador. Desitja una excusa per matar-me ràpidament. Però no em puc deixar capturar.

 

Dos soldats se m’acosten, disposats a encadenar-me.

 

No tinc por de la foscor. No tinc por de la fredor. Però he de veure els seus ulls un cop més.

 

Estenc les mans, com si acceptes ser encadenat, però just abans de que els grillons es tanquin les baixo bruscament i, agafant al soldat per les espatlles, el tombo d’un cop de genoll al coll. El segon soldat desenfunda el seu trabuc molt més ràpid del que m’esperava i amb prou feines tinc temps de desviar el seu canell amb un cop ràpid. El so del tret m’atordeix i sento com la bala passa fregant-me la galta esquerra.

Li dono un cop de puny just on el seu braç esquerra s’ajunta amb el seu cos, on l’armadura mostra un plec feble. Amb prou feines tinc temps d’agafar-lo pel coll i posicionar-me darrera seu abans de que la resta de soldats obrin foc.

Les bales crivellen a l’home que utilitzo com escut i algunes arriben a travessar-lo, ferint-me a mi. Noto un dolor agut a la cuixa esquerra i a l’espatlla dreta. Deixo caure amb violència la meva última granada de fum i aparto d’una puntada el cadàver del soldat. Els seus companys no es desorienten davant la cortina de fum negre i espès i comencen a disparar a cegues.

Corro fins la nau més propera i grimpo pel seu buc de fusta. El dolor de la ferida a la cama de poc que no em fa perdre peu, però recupero la concentració i segueixo avançant. He d’arribar fins a la porta per on s’han emportat l’Aura, a l’altre extrem de la sala. Ara el fum de la meva granada comença a dissipar-se i els soldats es llancen a perseguir-me. Les bastides i caixes de fusta escampats entre les naus en construcció m’emparen dels seus trets. Un grapat de soldats em barren el pas fins a la porta. Les dos dagues llisquen per les meves mànigues i acaben a les meves mans en un obrir i tancar d’ulls. Esquivo l’estocada del primer soldat, llisco per sota seu i l’apunyalo per darrera, just en la junta de l’armadura entre l’esquena i l’abdomen. Llenço la segona daga, que creua l’aire i es clava al coll d’un soldat que m’envesteix amb una llança. Li agafo l’arma i derivo a un tercer guarda, travessant-li el genoll.

Obro la porta d’una puntada i segueixo corrent. La porta condueix a una murada exterior, arrapada a la roca, com una mena de balcó gegantí de la muntanya.

Vull entrar per la porta al final de la murada, però a mig camí s’obre i un tropell de soldats em barra el pas. La patrulla que em persegueix entra per la porta a les meves esquenes i m’impossibilita una fugida cap a l’hangar. Estic envoltat.

 

No em fa por la foscor. No em fa por la fredor. Però vull veure els seus ulls un cop més.

Noto com la sang em llisca per la cama i l’espatlla, espessa, calenta i bruta. Sento fastig.

 

I de sobte passa. D’alguna manera estranya tothom ho pressent uns segons abans, com si un calfred fugaç llisques per la muntanya.

 

Els soldats es queden glaçats per uns instants eterns, immòbils... i tot seguit, amb un tro ensordidor, la terra s’esquerda.

La sacsejada em fa perdre l’equilibri i caic al terra, juntament amb els meus perseguidors.

M’aixeco atordit i miro per sobre la murada. La visió em pren l’alè: en la llunyania, del terra de les valls, una columna de fum negre i espès amb reflexos vermells incandescents s’eleva lentament, augmentant de mida.

El terror s’instaura entre els soldats i regna el caos.

 

Tinc una última oportunitat de veure-la un cop més.

 

Aixeco la mirada: al cim de la muntanya, a pocs centenars de metres sobre mi, diverses naus aèries aixequen el vol. Se m’acaba el temps.

Corro cap a la porta, apartant sense miraments els soldats que s’interposen en el meu camí. La travesso d’una revolada i començo a ascendir per unes àmplies escales de cargol metàl·liques incrustades a la roca. Sento un crit esfereïdor i giro la mirada a l’abisme: durant uns pocs instants puc veure a Dit de Rata, caient cap a la seva mort. Ningú vol un traïdor al seu costat. Per un moment sento llàstima per ell.

 

Arribo a l’últim nivell de la fortalesa. Es tracta d’una gran plataforma des de on s’enlairen els zepelins. Soldats, oficials i obrers corren d’aquí cap allà sense cap ordre, presos pel pànic. Sembla que pensaven que tenien més temps.

Veig a l’Aura al costat del seu pare enmig de la multitud. Sento una onada de ràbia i felicitat al mateix temps. El tinent els ha abandonat. Puc veure-la un últim cop.

M’obro pas fins a ella i l’agafo pels braços. Ella m’abraça i em mira. Torno a perdrem en la seva mirada, negra i profunda.

El pare de l’Aura m’agafa per l’espatlla.

- Seguiu-me! No hi ha temps! - Ens arrossega cap al centre de la plataforma i el seguim entre la multitud. Pugem per una escala de corda a un dels zepelins que encara romanen al terra. No entenc el seu moviment: el globus principal de la nau està esquinçat i és ben clar que és impossible que s’enlairi. Aura vol demanar-li alguna cosa, però ell crida que no hi ha temps.

Ens condueix fins a la bodega de la nau, a la sala de màquines. Allà obre la porta que dona al magatzem de carbó, al costat de les calderes i les canonades dels motors a vapor. Es gira i abraça amb tendresa a l’Aura. Després la fa entrar dintre del magatzem de carbó.

- El núvol de cendres ascendirà per sobre nostre - Respira agitadament - Hem de posar-nos a cobert fins a que passi -

Es gira cap a mi i em mira fixament. Em treu la caputxa i escruta els meus ulls, un blau fosc i l’altre gris.

- Veus allà on ningú més pot veure - em murmura a l’oïda - la fusta no pot parar les cendres. Només el vapor podrà. Cuida-la per mi -

Entenc les seves intencions massa tard. D’una empenta em tira d’esquenes a dintre del magatzem de carbó al costat de l’Aura i tanca la porta. A través de l’ull de bou encastat a la fusta puc veure com el pare de l’Aura agafa una gran clau anglesa i colpeja amb força una canonada de coure tan gruixuda com el seu avantbraç. El tub es trenca i una bafarada de vapor a pressió surt disparada.

L’home es gira i ens mira un últim cop, somrient amargament abans de ser engolit pel núvol de vapor abrasador que omple la sala. l’Aura crida horroritzada i intenta sortir, però li ho impedeixo com puc.

El terra torna a tremolar i la nau s’inclina bruscament, fent-nos caure sobre el munt de carbó. Em colpejo el cap i sento com me’n vaig.

 

No tinc por de la foscor. No tinc por de la fredor. Perdo el sentit.



-------------------------



Obro els ulls lentament. El dolor m’envaeix. M’aixeco amb dificultat, semi enterrat sota el carbó. No m’agrada, el carbó. És negre, però amaga foc brillant i càlid. La perversió de la foscor, com un ònix embrutit. Amb un gemec obro la porta de fusta i miro a l’exterior. El casc de la nau està destrossat i puc veure l’exterior a través d’un gran forat. El panorama em fa perdre l’alè: l’obscuritat és total, tintada de color blavosos sota la meva mirada. El núvol de cendra flota sobre els nostres caps fins allà on arriba la vista, cobrint el cel i submergint el silenci en les tenebres.

 

Es preciós.

 

L’Aura desperta darrera meu i comença a plorar de por i de dolor. M’hi acosto i l’abraço amb tendresa. Ella m’agafa aterrida, amb els seus ulls profunds i negres, plorosos, cecs davant la foscor absoluta.

Li agafo el cap amb les mans amb molta cura i la miro directament als ulls. I aleshores, durant un instant, ella es capaç de veure-hi com jo. De veure la bellesa.

 

- Sóc aquí - li murmuro a l’oïda. La meva pròpia veu em sona estranya - Sóc amb tu -



-------------------------

 

Corb es desperta sobresaltat. Mira al seu voltant, però només hi troba foscor. Una foscor total i absoluta que l’ofega.

Palpa al seu voltant, intentant esbrinar on és. Llençols de tela fina, fusta polida.

Nota que algú li toca el braç i es defensa a cegues, pressa del pànic. Una veu calmada li parla des de les tenebres:

- Tranquil·litzat. Vull ajudar-te -

De sobte Corb pot veure l’habitació on es troba, estranyament tintada de blau fosc. Es troba tombat en un llit cobert per pells fosques i una dona vestida de negre, de pell i ulls blancs, subjecta una mena de gema blavenca davant els seus ulls.

 

Només recorda l’abordatge del zepelí i la caiguda cap al núvol de cendres... Què ha passat?

- Sóc mort? - Pregunta el capità lentament. La dona somriu.

- Benvingut a Nox - Li respon amb amabilitat - vareu tenir una caiguda terrible -

- Què és Nox? -

- La meva ciutat. Comprova-ho tu mateix - La dona camina fins una finestra i l’obre de bat a bat. Corb s’aixeca lentament i avança amb cautela, desconfiat. Mira per la finestra i queda corprès: sota el núvol de cendres s’estén una ciutat fins allà on arriba la seva vista, de pedra negra i carrers de lloses grises. Vianants, tots vestits de negre, passegen pels carrers i zepelins a vapor es mouen lentament entre els edificis foscos. Enmig d’una plaça Corb veu una gegantina estàtua d’ònix polit, un home encaputxat amb dos grans gemes per ulls: una grisa i apagada i l’altre blau fosc, freda i brillant.

- El nostre fundador - explica la dona de negre, que veu que Corb es fixa en l’escultura - Fa més de sis segles, quan els teus avantpassats varen fugir del núvol de cendra cel amunt, ell va romandre aquí baix i, a poc a poc, va construir Nox. Potser vosaltres hagueu oblidat la història, però nosaltres mai no ho farem. Ell tenia un do, una visió que va aprendre a compartir... - la dona de negre li ensenya la gema a Corb - ens va mostrar la calma de la foscor, ens va mostrar com perpetuar el núvol de cendres -

Corb mira de nou el rostre d’ònix, d’expressió calmada.

 

D’expressió freda i calmada.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]