Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



aitpema
Reus
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Pluja de novembre
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. “Vaja! Una altra vegada a Alemanya!”, Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de “Prohibit fumar” i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir.

Aquella hostessa no era com les altres, tenia una mirada clara i uns ulls del color de la mel. Sobre les espatlles jeia una cabellera fosca i llisa, amb un mig recollit subjectat amb una agulla dorada amb forma de libèl•lula. La seva pell era pàl•lida com la llet i els seus llavis fins i delicats, maquillats color corall.

Em va preguntar si necessitava ajuda per poder baixar l’equipatge del compartiment superior del meu seient, jo no vaig poder contestar, la seva veu era tan dolça, delicada i amable que vaig quedar meravellat. Aquella dona era un àngel.

En veure que no contestava, l’hostessa va obrir el compartiment i em va entregar la meva gavardina negra i després amb les seves delicades mans va agafar el meu maletí de pell que sempre duia a sobre. Me’l va apropar, i em digué:

-Ara hauria d’anar baixant, aquest avió ha de marxar cap a Londres en menys d’una hora. Si necessita qualsevol cosa, dins de l’aeroport es pot dirigir a “Atenció al client”.

Em va somriure i va començar a caminar corredor enllà fins a arribar a l’extrem, on es troba la cabina del capità; i mirant-me va córrer unes cortines potser per vintè cop en aquelles dues hores de vol.

Vaig tancar els ulls un segon i després em vaig aixecar lentament, encara afectat per la cançó de fons que ja s’havia acabat i alhora fascinat per aquella dona que ja no sabia si la tornaria a veure mai més.

Un glop d’aire fresc em va colpejar la cara, i una forta claror que apareixia tímida rere l'espessa boira em va enlluernar el rostre; quasi sense poder obrir del tot els ulls per culpa d’aquella estranya llum vaig baixar les escales i vaig travessar la pista d’aterratge fins a unes grans portes de vidre que indicaven l’entrada cap al recinte interior de l’aeroport.

Un cop vaig haver recollit la meva maleta facturada, vaig decidí no demanà cap taxi i anar caminant cap a l’hotel, el mateix de sempre.

L’Hotel Bricht es trobava al centre d’Hamburg, darrere el teatre Maria Teresa I d’Àustria; on els empleats ja em coneixien de tantes vegades que havia passat alguna nit en alguna de les seves habitacions.

Quasi sense adonar-me’n, i amb la ment en blanc, però a pas lleuger per poder evitar aquell plugim de novembre, tan característic de les ciutats alemanyes, em vaig trobar davant de les portes del gran hotel. Una càlida sensació que em va indicar que em trobava en un lloc conegut i agradable.

En aquella habitació hi vaig dormir dues nits, les previstes com quasi cada cap de setmana de l’any, excepte les vacances de Nadal i estiu. Sempre el mateix protocol; arribada a Hamburg, nit de treball a l’habitació de l’hotel, reunió matinal amb caps i secretaris de l’empresa de periodisme, és a dir reunió amb tots els corresponsals i finalment tardes de diumenge llargues passejant pels carrers de la ciutat alemanya, ja que no hi ha vols de tornada fins als dilluns a primera hora del matí. Així cada cap de setmana de l’any.

Aquella tarda de diumenge me’n vaig anar a passejar pel nucli antic de la ciutat embadalit per aquella boira i aquella brisa que m’embullaven els cabells, cansat de caminar m’assegué en una petita terrassa d’un bar antic i prengué una bona tassa de xocolata calenta. A l’hora de voler pagar, el cor em va començar anar a mil, no tenia la meva cartera de pell, només la meva gavardina arrugada i regirada; algú m’ho havia robat tot.

A la comissaria em van oferir un cafè de màquina perquè em tranquil•litzes, però ni el cafè ni les paraules segures i sàvies d’aquell jove comissari van fer que els meus nervis minvessin. Com havia pogut passar? La veritat és que feia uns dies que estava bastant distret.

Aquell vespre semblava que els minuts passessin a pas de tortuga, però malgrat això les parpelles em començaven a pesar. No vaig tornar al món fins que una veu ferma i gruixuda em va despertar.

-Perdoni, un ancià ha dut la vostra cartera, ja que la trobada molla al mig del carrer. Suposem que un lladre us la robada pensant-se que hi trobaria diners, però vostè està ben pelat. Tingui, però una altra vegada vigili més les seves pertinences, i així podrem evitar aquests ensurts.

Vaig agrair de tot cor aquell gest tan oportú de l’ancià alemany, que em va mostrar un somriure desdentat i va marxar amb l’ajuda d’un bastó de fusta.

Aquella nit a l’hotel no podia dormir de cap de les maneres, així que decidí posar la ràdio perquè em fes companyia. La vaig sintonitzar en una cadena de música, i per casualitat, o no tanta casualitat va començar a sonar Norwegian Wood dels Beatles. Aquest cop la melodia no em va commoure com de costum, això si, em va produir una emoció diferent, em recordà als ulls de l’hostessa del Boeing 747. Amb totes les emocions d’aquell cap de setmana ja no hi havia pensat més, i ara em retornaven a la memòria aquelles delicades mans, que semblaven de porcellana.

 Comenta
 
Capítol 2 Nits a París
L’avió s’enlairava, altre cop cap a casa, amb una mica de sort, quan arribés a casa em trobaria a la Maria, la dona de fer feines i li podria demanar que em preparés alguna cosa per dinar. La Maria, una dona sud-americana, era l'única persona, a part de mi, que entrava a casa meva. Mai feia preguntes, només es limitava a fer la seva feina, que consistia a mantenir la casa neta i la roba endreçada. Algun cop m’havia explicat alguna anècdota de la seva família, però sense gaires detalls, només per intentar trencar aquell silenci que es produïa quan no passava l’aspiradora, aquell silenci que envoltava la casa i que jo ja hi estava acostumat.



En afecte, quan vaig entrar a casa, una veu em va donar la benvinguda. Agraïa molt que algú fos a casa quan tornava dels meus viatges obligats del periodisme, però jo no n'era conscient.



Els núvols d’aquella tarda feien preveure que cauria un bon xàfec. Efectivament, la pluja va anar caient durant tot aquell gris vespre. Jo només vaig tenir ànims d'encendre la petita llar de foc, fer-me una bona tassa de te i seguir llegint el llibre que feia mesos remenava, però encara no havia arribat ni a la meitat.



La setmana va transcórrer amb molta rapidesa i sense adonar-me’n ja era divendres. Però, per sorpresa, aquell cap de setmana es presentava diferents dels viscuts fins llavors. Dissabte no volaria cap a Hamburg si no cap a París.



París, una de les ciutats més importants pel periodisme europeu m'acolliria durant tot un cap de setmana.



El vol se'm va fer molt llarg, potser per la incertesa de no saber el perquè d'aquell canvi de ciutat. Havia estat decisió dels meus superiors? Havia estat una substitució? O simplement volien que ajudés algú?



Un cop a la capital francesa em vaig dirigir a la suite on dormiria dues nits.



Cap a dos quart de dotze vaig sortir de l’hotel a fer una volta per aquells carrers empedrats i molls per aquella suau pluja que queia sense parar. No tenia rumb, només tenia la intenció d'esbargir-me, reflexionar.



Caminant vaig arribar a la porta d’un local, un club nocturn on dins hi havia molt bon ambient. Vaig decidir entrar. Era un local antic, molt acollidor, amb unes butaques de vellut vermell i unes petites tauletes on uns cambrers vestits amb camises blanques, pantalons negres, unes sabates brillats i un petit llacet al coll, repartien copes amb unes rodones plateres molt ornamentades als senyors i senyores que parlaven, reien, i alguns ballaven al ritme d’una melodia suau. Hi regnava una càlida llum i un ambient una mica carregat de fum de les pipes que anaven xuclant aquells senyors de bona classe que presumien de la seva vida. L’ambient em va seduir.



Vaig demanar un whisky i des de la barra contemplava aquella societat francesa que gaudia de la vida nocturna a París.



En aquell moment em va semblar veure com una aparició, entre la gent aparegué una dona que em commogué. Em vaig fregar els ulls, era l’hostessa del Boeing 747. Em vaig quedar immòbil, com podia ser? Ella, a Paris? Una suor freda em va recórrer l’espinada. Aquelles llums il·luminaven el rostre delicat, ella no ballava, tampoc conversava amb ningú, simplement semblava que s’amagués d’alguna cosa. No somreia.



Sense saber ben bé com reaccionar m’hi vaig acostar i em va somriure. Se’n recordava de mi, això em va tranquil·litzar.



Al principi parlàvem tímidament, però a mesura que la nit avançava, la conversa va anar sent més càlida i còmoda. Tot i que se la veia tranquil·la, hi havia una part d’ella que estava neguitosa, com si la preocupés alguna cosa. No gosava preguntar el motiu.



Tot anava bé quan de sobte es posà pàl·lida com la llet i baixà la mirada, li vaig preguntar si es trobava bé, però aquella pregunta mai va tenir resposta, es va girar i va marxar amb dificultat. Jo no vaig poder reaccionar, no entenia res, però la vaig seguir amb la mirada. Un home de mitjana edat, amb cara de pocs amics, es posà davant seu, i l’aturà bruscament. Li agafà molt fort els canells i l’escridassà. Ella tenia la mirada perduda a terra i entre ulls plens de ràbia li regalimaven galta avall unes llàgrimes fredes i amargues. Aquell home colpejà amb força aquell rostre delicat.



 Comenta
 
Capítol 3 Xampany, sang i amor
Aquella nit no vaig poder dormir, aquella imatge que havia pogut presenciar davant meu se'm repetia una vegada i una altra, com si fos un mal son. Em vaig desvetllar del tot en sentir que començava a clarejar per la finestra principal de l’habitació on residia. Vaig decidir que aquella propera nit tornaria en aquell local, no sabia ben bé perquè, però hi tornaria a passar l'última nit a París que em quedava abans de tornar a la rutina de cada setmana.


En efecte quan vaig acabar de sopar, vaig prendre el mateix camí que la nit anterior, passant pels mateixos carrers, per davant dels mateixos aparadors il·luminats per aquelles llums que quedaven totes les llargues nits enceses donant vida a aquelles jornades nocturnes a la capital francesa.


En arribar al local vaig poder presenciar l’ambient que m’havia captivat la nit anterior. Definitivament aquell club tenia un encant especial. Alhora d’entrar-hi el cor se’m va encongir i una suor freda em va recórrer l’espinada. No sabia ben bé perquè havia tornat, no sabia si la tornaria a veure, no sabia si ella em voldria tornar a parlar, concloent avançava seguint els meus sentiments, sense pensar en el que podia passar-me en aquella nit tan peculiar.


Un cambrer se m’acostà i em serví una copa del millor xampany que mai hagués pogut tastar, potser perquè, sincerament, no havia begut gaires copes de xampany al llarg de la meva vida.


Van anar transcorrent les hores i jo seguia al meu món, xerrant amb persones solitàries que potser com jo, ignoraven el motiu d'estar en aquell local. Em disposava a oferir-li una altra copa al senyor en què estàvem conversant de negocis tranquil·lament, quan de sobte ho vaig tenir clar. Tots els meus sentiments es van aclarir en veure aquell rostre de porcellana uns metres més enllà.

Vaig tallar la conversa, potser una mica de males maneres, però va valer la pena. M’hi vaig acostar, i en efecte, era ella. 

Tenia un tall al llavi que intentava dissimular amb un pintallavis morat. Duia una ferida a la galta.


La vaig saludar, ella em va somriure amb dificultat com si aquell tall li impedís expressar allò que sentia, por.


Sense gaire encert m’atreví a preguntar el motiu d’aquelles ferides, ella s’incomodà i retrocedí. No va contestar.


Els seus ulls no mostraven felicitat, tenia por, estava nerviosa, els seus gestos sempre eren molt prudents, no estava còmoda. Per intentar alleujar aquella situació li vaig oferir un got d’aigua. Va intentar veure, però aquell tall l’estava martiritzant, quasi no podia gesticular. Es va produir un moment de silenci entre nosaltres dos i una llàgrima li va saltar dels ulls i li regalimà galta avall. Acaronant la seva pell li vaig eixugar aquella freda llàgrima, ella em parà la meva mà amb un gest brusc i em mirà fixament als ulls però no va poder mantenir-me la mirada i com sempre la desvià cap a terra. Se sentia insegura.


Ara, no sabia que havia passat, em vaig trobar estirat al terra del local envoltat de gent desconeguda, parlant amb francès. El cap em donava voltes, el nas em rajava. Una bella dona d’uns cinquanta anys m’oferí un mocador blanc amb unes inicials brodades perquè m’eixugués. Em vaig aixecar amb dificultat mentre podia entreveure entre la gent com la noia, l’hostessa, era escridassada i pegada per aquell monstre que segurament m’havia trencat el nas feia pocs segons.


Ells marxaren del local i jo els vaig seguir tan ràpid com vaig poder. Les cames em feien figa i em sentia el cor a la gola. Mai havia corregut tant.


S’endinsaren en un portal i amb la gran sort que es deixaren la porta mig oberta. Vaig córrer escales amunt i abans que poguessin entrar dins de casa seva em vaig abalançar damunt d’aquell monstre que es girà amb totes les seves forces i em llançà d’esquena a terra. Quan vaig obrir els ulls m’apuntava amb una pistola i amb un francès molt tancat gesticulà:


-Aixeca’t i marxa o dispararé! No et vull veure mai més!


Sense saber exactament com, vaig saltar damunt seu i la pistola va rodolar escales avall; ell se’m va posar damunt i amb les seves mans encongia el meu coll. Quasi no podia respirar i el seu alè m’entrava per la boca. La seva ràbia es veia en els seus ulls encesos d’ira. Quan ja creia que tot estava perdut i que l’ultima cosa que veuria en aquest món seria aquell rostre monstruós, una bala el va travessar.


Aquelles delicades mans, aquells dèbils braços havien disparat. Aquella bella noia havia matat el seu marit.


Es va produir el major dels silencis i ella em besà els llavis. 


Jo només vaig poder gesticular el meu nom.


-Martín.

-Juliette.


Respongué ella.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]