Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ainalaia
Granollers
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 L'ARRIBADA
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.
- Si necessita alguna cosa avisi’m -va dir despreocupada.

La cua per baixar de l’avió va ser eterna. Italians, espanyols, alemanys, chinesos, esperaven impacients per baixar d’aquell repugnant avió, amb olor a xiclet de maduixa i ambientador. Tots semblaven contents, exepte jo, que per el que veia no esperava ningú, darrera aquella porta translúcida de sortida.

Vaig agafar la meva maleta de pell negra plena de pegats d’altres països; era del meu pare, l’únic que em quedava d’ell. Em vaig dirigir a la zona on hi havia els taxis i vaig esperar que n’arribés un. En menys d’un minut ja em dirigia a l’hotel que m’havien assignat, l’Arena City Hotel

En sortir del taxi vaig encendre una cigarreta, no aguantava més. Aquella cançó que sonava a l’avió, em va fer posar de mal humor, això de recordar els vells temps no era gaire agradable. No m’agradava, pensar en aquelles coses, m’enfonsava. Vaig decidir no pensar-hi més, em centraria en la reunió tan important que tenia aquella tarda.

Anar a Hamburg ja se’m feia pesat, no suportava viatjar amb avió, aquella sensació d’estar tretze hores assegut en aquell aparell volador per una simple reunió de negocis ho trobava bastant absurd. Per què no podíem fer una videoconferència? Per què no hi podia anar l’Hiroshi? Ningú podia contestar les meves preguntes.


L’hotel no estava pas malament, era al centre i era modern, això sí, trobava que no era del meu grat. La sort era que m’allotjava a la suit presidencial, la joia méspreuada de qualsevol hotel. La suit tenia un color avainillat que desentonava amb la foscor i la pluja d’Hamburg.

L’habitació era àmplia. Tenia un petit despatx, davant un vitrall de colors. La finestra donava a la part de darrere de l’edifici, des d’on podia veure aquell riu fosc i tempestuós. Estava aïllat de la resta de persones, de la resta del món, així em podia concentrar molt més en la reunió d’aquella mateixa tarda i no perdre el temps en ximpleries.

Eren tres quarts i cinc de quatre, quedaven deu minuts per a la maleïda reunió i havia de tornar a agafar aquell mateix taxi que m’havia dut a l’hotel poques hores abans. Estava lleugerament nerviós, ho reconec, i encara que m’importés ben poc aquella reunió, m’hi havia d’esforçar.

L’Hiroshi em va recomanar que anés amb compte i que no em deixés influenciar, aquells alemanys eren ben llestos i encara m’intentarien col·locar alguna cosa que no m’interessés. Suposava que em deia allò per pròpia experiencia i no volia que em fessin el mateix.

La reunió ja havia enllestit, i just en aquell precís moment havia acabat de ploure. Els carrers estaven humits de la pluja, i les ombres eren les úniques que m’acompanyaven. El fred de novembre m’envaïa tot el cos i encara que anessis abrigat fins a dalt, a Hamburg sempre feia fred.

Com que no tenia res a fer i encara no tenia ganes de tornar a l’hotel, vaig decidir entrar en el primer bar que trobés. Era el bar de la cantonada, i per fora era un edifici antic però amb una conservació fascinant.

A l’interior l’ambient m’agradava, era del meu estil, modern però amb un toc clàssic. Com si fos dels anys setanta, la música sonava costantment d’una gramola, la cançó The Tender Trap de Frank Sinatra i m’omplia d’una felicitat molt gratificant. Comptant amb el dia que havia tingut, un moment de tranquil·litat és el que necessitava, ja estava cansat.

Em vaig asseure a la barra en uns tamborets alts, entapissats de pell vermella i una mica envellits. Un home alt i escanyolit de cabells curts i amb una mirada penetrant, em va atendre molt amablament. Em va servir una copa de whisky del bo, dient-me que això feia revifar els morts.

Sobtadament em vaig despertar, la melodia em sonava familiar, era la nostra cançó, la que vam ballar abraçats ella i jo l’últim dia abans de que les nostres vides canvies completament. La porta es va obrir i una brisa freda va entrar al bar, em vaig girar i la vaig veure allà, dreta, amb el seu paraigues vermell a la mà, era ella...
 Comenta
 
Capítol 2 L'Endemà
No sabia què fer, em vaig quedar allà assegut mirant-la, no m’ho podia creure que fos ella i a conseqüencia d’això em vaig pessigar dos cops al braç, però res, continuava allà dreta. Sense adonar-me’n es va apropar i es va asseure al meu costat, en aquells tamborets alts, abans, preguntant-me que si m’importava.



Jo no vaig ser capaç de dir res, tenia els llavis segellats, em va mirar i em va abraçar. Quan ens vam separar vam començar a parlar com si no fes deu anys que no ens vèiem. Estava molt maca aquella nit, portava un vestit blau marí, bastant curtet i amb un petit brodat a la cintura. Portava la seva cabellera fosca recollida amb una pinça, i així i tot alguns cabells més curts s’escapaven, cosa que li donava un toc més sensual.



Els seus ulls brillaven més que mai, i en els seus llavis, el carmí ressaltava en el seu rostre pàl·lid. La veia canviada, potser més madura, no ho sé, el cas és que veure-la allà em feia fer somriure. Encara que continués pensant que era un somni i que no podia ser real , vaig sentir la seva veu melosa i suau . Feia temps que no sentia aquella veu, una veu que em transportava en els anys més feliços de la meva vida.



Sense adonar-nos-en, ja era mitjanit, feia molta estona que parlàvem i les ganes de continuar anaven a més; per tant vaig pensar a convidar-la a l’hotel per seguir parlant. No estava gaire segur del que pogués passar, però si havia de passar alguna cosa, sabia que havia de ser amb ella.



A fora plovia, per aquest motiu vaig demanar un taxi, que ens sortiria més econòmic i més còmode. Li vàrem dir l’adreça al conductor, que semblava una mica cansat, i la Sawa va recolzar el cap en la meva espatlla. Era l’home més feliç de tots, i no volia que s’acabés mai aquell instant.



L’arribada va ser una mica desastrosa, perquè el conductor del taxi ens va reclamar més diners del pactat, fins al punt que vam tenir unes paraules. La Sawa va dir que el deixés i que anéssim ja cap a l’habitació, ja que estava una mica cansada. Tenia raó, vaig deixar el conductor en pau i vam entrar a l’hotel.



La vaig conduir cap a la meva habitació, que era a l’últim pis, això significava que havíem d’agafar l’ascensor. Estava nerviós, estar amb ella tant a prop em resultava incòmode, no volia fer res amb ella, me l’estimava massa, però en el fons m’envaïen unes ganes de fer-li un petó ,en aquells llavis suaus i definits. Però sabia que si ho feia tot se’n aniria a norris i per mi era més important la nostra amistat que tot allò.



Quan vaig obrir la porta de l’habitació és va produir un petit silenci d’admiració, però seguidament vam entrar-hi i el primer que va fer ella va ser estirarse al llit, en aquell precís moment es va quedar adormida, tenint en compte que eren les tres de la matinada. Estava preciosa dormint tota arraulida en aquell llit gegantí, vaig estar-me-la mirant una estona fins que jo també vaig caure de cansament.



L’endemà en llevarme em vaig adonar que no hi era i en el seu lloc hi havia un petit tros de paper on hi havia escrit “ Moltes gracies per aquesta nit, ens veiem avui a les vuit al Bar Le Lion”. Al darrera hi havia escrita una direcció i un telèfon.



Estava desconcertat i a l’hora content, tenia ganes de veure-la aquella nit. Vaig mirar el rellotge, eren les cinc de la tarda, encara em donava temps de dutxar-me, vestir-me i passar per la floristeria de davant de l’hotel i comprar un petit ram de flors per tenir un detall amb ella.



Quan ja eren dos quarts de vuit i estava ja apunt per sortir, només em faltaven comprar les flors i demanar un taxi. Vaig arribar al restaurant a les vuit en punt i la vaig veure allà sentada amb una copa de vi negre i llegint una revista del cor. A la panxa tenía mil papallones que estaven desitjant sortir, però vaig pensar que era ara o mai. Tampoc sabia si estava amb algú, però en aquell moment només volia estar amb ella, així que vaig agafar el pany de la porta i la vaig obrir.



En aquel instant ella es va girar i va esperar a que vingués a la taula i ens vam besar com dos enamorats. El cambrer va venir a preguntar-nos que voliem i la veritat es que vam menjar molt bé. Vaig pagar el compte, es clar, i vam sortir a fora a donar un tomb. No feia fred i era la primera nit que no plovia des de que vaig arribar .



Tenia curiositat per la seva vida així que em va explicar que feia tres anys que vivia a Hamburg per motius de negocis, i això significava que no veia la seva familia desde feia mesos. També em va dir que estava un pis de lloguer molt aprop, i vàrem decidir anar-hi.



Vivia en un carrer bastant ample, antic, brut, però amb un encant únic. El seu edifici era el més alt comparat amb la resta. Vivia a l’últim pis i no hi havia ascensor, però no hi havia cap problema. Les vistes des del balcó ho compensava tot.Va servir dos gintònics i mentre ens els preniem em va preguntar el perquè ens haviem distanciat tant sense motiu.



Jo vaig respondre que no sabia el perquè, però que va ser l’error més gran que vaig cometre, però en realitat ho sabia perfectament. Així que desprès de que m’ insistis tant vaig començar a explicar-li el perquè.



Jo no era gaire popular, que diguessim, així que quan vaig començar a l’institut anglès de Tòkiola vaig coneixer, i em va canviar. Ens vam fer molt amics , i els anys anaven passani ella i jo només erem amics, fins al ball de final de curs,que vam ballar junts. Aquella mateixa nit, jo anava a demanar-li a la Sawa per sortir, però el Tomoki es va avançar i ella desgraciadament va aceptar.



Li vaig dir que veure-la amb en Tomoki em va afectar moltíssim, que no la vaig volguer veure més. Em vaig centrar en la fenia per oblidar-me d’ella, però era imposible. En aquell instant ella va començar a plorar, així que vaig veure la meva oportunitat i em vaig deixar portar per l’emoció i els nervis i li vaig clavar un peto als llavis, els seus llavis suaus. Així doncs, vaig creure que li havia de dir la veritat del que sentía per ella.
 Comenta
 
Capítol 3 L' Ultim Adèu
L’atmosfera es va tornar molt romàntica. En dir-li el que feia anys que li volia dir, em vaig treure un gran pes de sobre, les agonies i les preocupacions ja no existien quan estava al seu costat. Ella semblava estar a gust amb mi, me l’estimava massa per a deixar-la marxar un altre cop, la seva mirada, la seva olor, el seu somriure, tot em deia que em quedés.


El fred que feia cada nit va aparèixer, com de costum. Estàvem els dos asseguts a l’ampli sofà de pell, i de mica en mica es va començar a arraulir a mi, la temperatura en aquella habitació augmentava segon a segon. Cada carícia, cada paraula, cada gest, ajudaven a crear un ambient agradable però alhora intens.


De sobte ella es va aixecar, i amb un petit gest, em va dir que vingués. Era el moment, el que ella i jo havíem estat esperant, les ganes s’imposaven sobre la nostra racionalitat. Va seure al llit i jo em vaig acostar, vaig començar a descordar-li la camisa lentament, se li va posar la pell de gallina. A continuació ella em va descordar apoc a poc els botons de la camisa i ens vam besar apassionadament.

En un moment ja ens havíem tret tota la roba i ens disposàvem a fer l’amor com tant ho havíem desitjat. Va ser espectacular, i quan ens vam despertar ens sentíem lliures i renovats, ens estimàvem, i sabíem que mai acabaria.


Es va posar la camisa que portava ahir, li quedava gran i una mica llarga de mànigues, però li esqueia molt. Jo estava a la cuina preparant l’esmorzar, dos sucs de taronja i torrades amb melmelada de maduixa, per acabar dos cafès per despertar-nos.


Vam seure a la petita taula que tenia al costat de la finestra i vam parlar del que va passar ahir. No sabíem que fer la veritat, ens estimàvem però la distancia i el temps del qual disposàvem ens privava de tot allò.


De sobte se’m va ocórrer que podria venir a viure amb mi a Tòquio, però no va ser gaire bona idea, arran de la seva mirada de sorpresa vaig saber a l’instant la resposta que em diria. El silenci va envair la petita habitació, això va fer que ella em respongués que no, que per molt que m’estimés no renunciaria a tot el que havia aconseguit fins ara.


Jo no vaig saber què respondre, ja m’esperava el no, així que més que tristesa, sentia impotència en aquell moment. Ella va mirar l’hora i va marxar cap a l’habitació tota decidida a canviar-se. Em va dir que havia de marxar a treballar i que feia tard, em va fer un petó a la galta i va tancar la porta suaument.


Vaig sentir com baixava les escales corrents i tot mirant per la finestra la vaig veure entrar en el seu BMW i anar a treballar. Em vaig quedar allà, mirant els carrers foscos, veien com la gent anava d’un punt a un altre.


De sobte em va venir al cap la cançó que va sonar a l’avió, aquella de Norwegian Wood dels Beatles i el record tormentós del pare no parava de venir. Que va passar aquella nit? Perquè va desaparèixer així com així? No ho sabria mai, ja que la única persona que podia respondre les meves preguntes ja no hi era.


Sentia que la vida era molt injusta, i fent aquella reflexió, el telèfon de casa la Sawa va sonar. Vaig anar cap a l’entrada i vaig depenjar el telèfon quan una veu masculina va començar a parlar, dient que si li semblava bé que es veiessin aquella nit al restaurant de sempre, el primer que se’m va ocorri va ser penjar, i com que aquell home veia que no contestava va ser ell qui va penjar Jo em sentia bastant pels terres, la Sawa m’havia enganyat, jo pensava que no, que havia canviat, però vaig veure que si.


Vaig decidir agafar les meves coses i vaig marxar sense mirar enrere, em vaig deixar el llum encès però no passava res, meva intenció seria sorprendre la Sawa al restaurant quan sortís, i amb qui sortís. els pensament dolent s’apropaven a la meva ment, però no volia que entressin així que vaig deixar de pensar en el tema.


L’hora d’anar al restaurant va arribar, em queien gotes de suor barrejades amb gotes d’aigua de la pluja que com sempre et sorprenia a la ciutat d’ Hamburg. No estava nerviós, no com altres vegades, estava decidit a dir-li a la Sawa el que pensava i el que sentia per ella i desprès m’en aniria d’aquella maleïda ciutat i començaria de nou o com a mínim ho intentaria.


Com que em vaig apuntar la direcció del restaurant vaig esperar-me a que la Sawa i aquell home misteriós sortissin del restaurant i finalment poder parlar amb ella. Em vaig esperar a la cantonada per tal que ni la Sawa ni aquell home em veiessin.


S’estava fent fosc i ja portava una hora i mitja esperant quan em va semblar veure’ls sortir, sense pensar'm-ho dos com vaig començar a córrer i el vaig envestir aquell home que anava amb una jaqueta negra de alta gamma i i amb un tratje a sota negres també. Els dos vam caure al terra i vaig descarregar la meva furia, tota l que tenia acumulada en ell.



La Sawa es va quedar immòbil durant uns segons, i quan va reaccionar ens va intentar separar com va poder. Es va agenollar per veure com estava aquell home i, per tal com el vaig colpejar vaig suposar que no estaria gaire bé, i va ser quan amb la seva mirada, la sawa es va girar i em va cridar - “es el teu pare” .
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]