Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MariaLaia
Maó
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Sarah?
Uns moments més tard em trobava tan malament que fins i tot la meva dona ho va notar.
- Ja t’ho he dit, que no hauries d’haver begut abans de pujar a l’avió.
Vaig estar a punt de replicar-li, però em trobava massa malament com per començar una altra discussió. De vegades enyorava com érem abans. Abans de tot allò…
Finalment, després d’un llarg i silenciós trajecte, sense cap incident, l’avió va aterrar i vam desembarcar.
En sortir-ne vaig sentir un lleu mareig, i vaig veure com la meva dona seguia caminant sense preocupar-se pel meu estat. Així que jo vaig seguir lentament, observant tot el que em rodejava amb aquell gran sentiment de nostàlgia.
La terminal era igual que les de tots els grans aeroports: enorme. Les botigues cobrien les parets a banda i banda, i de seguida vaig perdre de vista la meva dona, però no em podia parar a buscar-la, perquè un riu de gent de totes les mides, edats i nacionalitats m’empenyia i m’obligava a seguir endavant.
Per fi, la multitud es va dissoldre i vaig poder moure’m amb més llibertat. Vaig decidir enviar-li un missatge a la Sarah, la meva dona, i vaig veure que ella se m’havia avançat. El text era breu: “Vés a l’hotel, jo ja vindré”.
Així que vaig pujar a un taxi i sota una cortina de pluja cada vegada més densa ens vam dirigir a l’hotel.
Durant tot el trajecte vaig anar mirant per la finestra, contenint un torrent de sentiments contradictoris. Per una banda, el mareig i el lleuger malestar que sentia, i que sospitava que potser tenien a veure amb l’estrany comportament de la Sarah i amb la tensió que hi havia entre nosaltres. Per l’altra, una emoció intensa i una agradable sensació d’haver tornat a casa.
Com més ens acostàvem al centre de la ciutat, més records m’envaïen. Cada carrer, cada casa, em portaven imatges de la meva infantesa en aquella ciutat.
Per fi el taxi va aparcar davant la porta de l’hotel, i vaig sortit del meu estat de somnolència.
Vaig pagar a aquell amable taxista que m’havia portat fins a l’hotel, era d’agrair que hagués estat un conductor no gaire xerrador… No em venia de gust parlar de mi.
Vaig agafar les meves maletes del portaequipatges, i em vaig dirigir cap a la porta d’aquell elegant però petit hotel. Una simpàtica recepcionista em saludà, i vaig donar-li tota la informació necessària. Em donà dues claus, una per la Sarah i una per a mi, i em vaig dirigir cap a la porta dos-cents setze. Les corresponents als nombres entre el dos-cents i el tres-cents es trobaven al segon pis, així que vaig accedir a l’ascensor. No em trobava en condicions de pujar per les escales.
A la fi ja em trobava davant la porta de la meva habitació i, fent una petita ullada al bany i la cuina, vaig deixar les maletes en un racó, i em vaig deixar endur damunt del llit. El cansament em dominava.
No sabia quant de temps havia passat, ja em trobava amb els ulls tancats i tapat per la fina manta del llit, però forts cops i crits a la porta em van interrompre aquell moment de glòria.
- Derek, Obre’m! Que estàs sord? No estic de bromes!
Era d’esperar, aquella dona mai estava de bromes… Em vaig aixecar lentament del llit i vaig caminar fins la porta fatigosament, esquivant els mobles de l’habitació ja que els meus ulls encara estaven gairebé tancats. Li vaig obrir la porta i, en comptes de fer-me un breu petó, em va empènyer i va ignorar la meva presència.
- Ja era hora, noi, es pot saber què feies? - em demanà, mentre es dirigia a cada una de les portes a revisar aquella petita habitació dos-cents setze.
-Estic una mica cansat, nena, m’has d’entendre. Estava a punt de dormir… - en acabar de dir això ja tornava a estar tapat dins el calent i còmode llit.
-Doncs dorm tot el que vulguis, però jo aquesta nit marxo. I no em diguis més nena, ja saps que no ho aguanto!
Vaig ignorar aquella última oració, amb el temps havia après que discutir amb ella era inútil. Sempre havia volgut arreglar-ho amb ella, odiava trobar-me en aquella situació i tenir la relació que tenim, però ella mai posava de la seva part…
Els ulls se’m començaren a tancar i la imatge cada cop es feia més borrosa. Vaig veure com aquella dona que m’havia acompanyat sempre durant els últims cinc anys agafava algunes coses de l’habitació, no vaig arribar a fixar-me en què. Portava aquell vestit que duia la nit que em vaig enamorar d’ella, aquell negre, curt i provocador que tant m’agradava. Després marxà, i tancà la porta silenciosament.
Quan em vaig despertar, encara tenia la sensació de mareig. Em pesaven les parpelles, i em va costar uns quants segons acostumar-me a la llum. A poc a poc, sense presses, em vaig aixecar, em vaig afaitar i em vaig vestir. Em feia mal tot i vaig tenir la sensació de no haver descansat gens.
Distretament, vaig mirar l’hora. Ja eren les dotze i mitja? Però llavors… on era la Sarah? Al meu voltant no hi havia cap senyal que indiqués que havia tornat. El seu costat del llit estava intacte i fred, i la seva bossa i la seva jaqueta no eren enlloc.
Van envair-me onades de preocupació. I si li havia passat cosa? Hamburg, aquella ciutat tan coneguda per mi, on m’hi sentia en el meu element, era completament nova per a ella. Podia haver-se perdut, o potser alguna cosa pitjor…
De totes maneres, de seguida se’m va acudir una altra explicació. I si no volia tornar? Tal vegada, simplement, havia decidit que volia passar el dia sense mi. No seria el primer cop. Pensant-hi bé, també era habitual que sortís, begués més del compte i quedés a dormir a casa d’algun conegut. En principi, a Hamburg no hi tenia cap amic, però a la Sarah mai li havia costat relacionar-se amb altres persones, i ràpidament es feia estimar, perquè era molt simpàtica i extrovertida.
Almenys ho era quan me’n vaig enamorar.
Però ara tot havia canviat, i tots els plans que havíem fet junts no servien per a res.
Recordava que el que més em va cridar l’atenció d’ella va ser el seu somriure, que irradiava sinceritat. I el vestit. Aquell vestit negre, que insinuava totes les formes del seu cos, i que se’m va quedar gravat a la memòria.
Ens trobàvem a una festa, dins la qual la meitat de la gent era desconeguda… quan era per celebrar el meu aniversari. Era dins una cotxera del meu millor amic, Richard, m’havien organitzat aquella sorpresa al centre de la meravellosa ciutat de Manchester. La majoria de les persones que es trobaven allà no els havia vist mai en la meva vida, però no era un mal dia per conèixer gent. Així que Richard em presentà la seva bella germana, Sarah. Mai no havia vist una noia tan atractiva. La vaig mirar de dalt a baix, sense deixar-me cap tipus de detall: aquella llarga melena morena i ondulada que recorria tota la seva esquena i la seva part frontal, uns ulls verds on s’hi reflectia sinceritat i puresa, una quantitat de maquillatge que ressaltava la seva bellesa. El meravellós vestit negre que marcava tota la seva figura, curt i estret, acompanyat d’accessoris com arracades i un collar vermells que cridaven l’atenció de tothom en aquell lloc. Ens va presentar, i ens vàrem limitar a dos petons, un a cada galta. Després d’això Richard marxà i ens deixà als dos sols, sense saber què dir. Simples somriures i mirades era el que hi havia entre nosaltres. Finalment ella va rompre el gel, felicitant-me els meus trenta-dos anys. Li vaig agrair, i ella es limità a dedicar-me el seu brillant somriure, aquell que m’enamorà. Tanta gent m’angoixà i vaig decidir anar fora a airejar-me i fumar un cigarret, igual que tots els altres cinc que m’havia fumat durant la festa. Ella accedí a acompanyar-me i, no recordo com ni perquè, però vàrem acabar amb les nostres cares a centímetres i podia sentir la seva respiració accelerada que acompanyava a la meva. Ja no hi havia marxa enrere.
Un so estrident va fer que el record s’esvaís de sobte, i me’n vaig adonar que estava estirat al llit. M’havia adormit?
El so insistia, així que em vaig aixecar i vaig posar-me a buscar el meu mòbil. Per fi, el vaig trobar dins la butxaca dels meus pantalons, però el so no provenia d’allà.
L’origen era el mòbil de la Sarah, que li devia haver caigut abans de marxar, perquè el vaig trobar mig amagat sota el petit sofà. Pensant que potser era ella qui trucava, vaig despenjar, i de seguida una veu femenina i estrident va començar a enraonar a l’altre costat de la línia:
- Per fi, tia! Ja era hora d’agafar el telèfon, no? Altra cop la ressaca, dormint a aquestes hores? Has de tenir en compte que en el teu estat has d’evitar l’alcohol! Podria acabar malament, la cosa. A més, quan ho sepi el Derek… No voldria ser tu! Com li diràs? Què fort, tia, que fort… He al·lucinat quan he vist la foto que m’has enviat! No m’ho podia creure! Que és de l’Igor?
- El què?
- El nen, home, el nen! Espera… tu no ets la Sarah!
- Mmmmm… no. Per cert que saps on és?
- Merda.
I amb aquesta paraula va penjar, deixant-me desconcertat i amb més preguntes que abans. Però, entre tots aquells interrogants, una sospita anava guanyant força. Vaig intentar allunyar-la, no pensar-hi, però com més voltes hi donava més segur n’estava. “La Sarah no seria capaç d’una cosa així”, em vaig dir.
“Ja no saps de què és capaç la Sarah. Us heu distanciat. Ha canviat. Ara és pràcticament una desconeguda”, em va dir una veueta interior.
I, en el fons, jo sabia que tenia raó. Ja no coneixia la meva dona.
La dona del telèfon havia parlat d’una foto. En recordar-ho, vaig decidir que segurament aquesta foto allunyaria els meus dubtes. O confirmaria les meves sospites.
La contrasenya del mòbil no era un problema. La vaig encertar al tercer intent; era la data del seu aniversari. L’originalitat no havia estat mai el seu punt fort…
Vaig comprovar que la noia que havia telefonat feia uns moments es deia Judith, i vaig cercar intercanvis de missatges entre ella i la meva dona. Per fi vaig trobar el que buscava, un missatge que la Sarah li havia enviat el dia anterior. Una imatge.
La vaig obrir, però el meu cervell va tardar una estona a processar el que veia. Potser perquè esperava equivocar-se.
Era una foto d’una prova d’embaràs.
La meva dona estava embarassada.
I jo sabia perfectament que el nadó no era meu.
 Comenta
 
Capítol 2 Sarah!
No sabia què fer, com se suposava que havia de reaccionar. Allò era una prova evident del que feia temps que sospitava però no volia admetre: la meva dona tenia un amant.
Primer, em va envair la ràbia. Com em podia fer allò? Per què? Jo me l’estimava! I intentava demostrar-li cada dia, però ella es mostrava distant. Quin dret tenia a fer-me això? Ens havíem promès ajudar-nos mútuament, superar els problemes junts, no deixar que res ens afectés. No deixar que allò que ens preocupava als dos, ens afectés.
Em vaig enfonsar completament. Necessitava calma, per reflexionar. Per decidir què fer. Em vaig aixecar del sofà, on no recordava haver-me assegut, i vaig obrir la finestra perquè entrés aire. De seguida vaig comprovar que no havia estat una bona idea, perquè en pocs segons el terra va quedar ben mullat de la pluja que queia.
Vaig dubtar durant uns segons si preocupar-me per l’estat de la Sarah, però el costum adquirit durant els anys de matrimoni va guanyar. On devia ser? Ja devia fer gairebé
un dia que havia desaparegut…
Així que vaig ordenar les idees i vaig establir un pla d’acció: primer, menjar. Urgentment. No havia tastat res des de la desaparició de la meva dona, i em sentia dèbil i marejat. Tot i que potser no era només per la gana. A continuació, trobar la Sarah, fos on fos. Faria el que calgués per trobar-la o, almenys, saber que estava bé. Finalment, pensar en nosaltres. En el futur, que abans havia estat nostre. Potser quan la veiés al meu davant tots els dubtes desapareixerien, i si descobria que en el fons ella encara m’estimava, la podria perdonar. Potser descobriria que mai m’havia estimat.
Però necessitava veure-la, per saber-ho. Per saber la veritat.
Deixant de costat tota la meva confusió de sentiments, vaig anar a per feina. Em vaig dirigir de camí a la cuina, i allà vaig escollir el que primer vaig trobar: una rajola de xocolata blanca. Mentre feia el primer mos a aquell dolç menjar, em dirigia ràpidament cap a la tauleta on havia deixat anteriorment el mòbil de la Sarah. Les seves dues últimes conversacions eren lla seva millor amiga amb qui comparteix… de tot, la Judith; i un tal “Igor”, possiblement un company de feina… espera, no era el que havia anomenat Judith abans? El possible pare del fill que esperava Sarah?
Sense importar-me aquell fet, vaig entrar dins la seva conversació. Possiblement ell hi tenia alguna cosa a veure… i tant que en tenia.
Clarament havien tingut més conversacions abans del que es trobava allà. Sincerament la intel·ligència de Sarah i la seva habilitat per esborrar les converses em sorprenia. Però no ho havia esborrat tot. El dia anterior, mentre jo em trobava de camí a l’hotel amb el taxi i ella estava “desapareguda”, ells dos havien tingut una curta però clara xerrada. “Demà a les 11:30h ens trobem a casa meva. Recorda portar els diners que em deus. Per si no recordes on visc…” i allà es trobava la seva direcció molt detalladament, des del barri on es trobava fins la porta i el pis on vivia. La seguretat de les tecnologies d’avui dia no és gaire cosa…
Però allò no era l’última conversació, però sí que era la última cosa que ella havia llegit i contestat, amb un simple “OK”. Aquell mateix matí que havien quedat, a les 12h, onze missatges no llegits de part de l’Igor era el que havia rebut. “Sarah, recorda que hem quedat fa mitja hora aquí!”, “Hola?”, “M’estic cansant d’esperar, on ets?”,... i altres missatges molt semblants que mostraven molt d’interès de part seva.
Ara sí que em trobava en un gran embolic. Tenia l’oportunitat de descobrir on es trobava Sarah, o almenys qui era aquell maleït fill de...
Però què era més apropiat fer, anar-hi i confirmar la meva gelosia i desconfiança, o quedar-me a casa i no demostrar cap tipus d’interès?
No hi havia temps per a dubtes, com més estona estava quiet, més lluny podia estar la Sarah. Així que vaig agafar l’abric, els dos mòbils (el meu i el seu), les claus i l’inhalador i, sota la mirada estranyada i preocupada de la recepcionista, vaig sortir de l’hotel.
Vaig cridar un taxi i li vaig indicar el carrer que havia llegit en el mòbil de la Sarah. Però la sort semblava que no estava de part meva, ja que hi havia molt de trànsit i avançàvem molt lentament. Vaig començar a respirar feixugament degut als nervis. Si no feia alguna cosa, m’acabaria tornant boig. La veu del taxista em va ajudar a distreure’m, almenys per un moment:
-Escolti, el carrer que m’ha dit és molt llarg. Si ara agafo el desviament de la dreta segurament arribarem més de pressa, però acabarem a l’extrem oriental, i per anar a l’altra punta hauríem de desviar-nos molt de la ruta. En canvi, si es dirigeix a l’extrem occidental del carrer, ens convé més seguir per aquesta ruta...
Li vaig dir el nombre de la casa, i després de rumiar-ho i de consultar-ho en un petit aparell va decidir agafar el desviament.
Però aquest petit incident em va fer adonar d’una cosa: no sabia on anava, ni a qui m’enfrontava. Potser era bona idea veure una foto del tal Igor abans d’acostar-me a ell i exigir-li saber on era la meva dona.
Així que vaig agafar el telèfon mòbil de la Sarah i vaig buscar la foto de perfil de l’Igor. I, just quan per fi vaig poder veure-la, el taxista em va dir:
-Hem arribat
Vaig alçar la vista per comprovar on ens trobàvem. I el vaig veure.
L’Igor estava sortint d’un bloc de pisos, just al meu davant. Semblava més baix que jo, però fins i tot sota el gruixut abric es notava que també era més fort, i caminava amb la seguretat de qui mai ha perdut una baralla.
Vaig treure alguns bitllets a corre-cuita i els vaig deixar sobre el meu seient mentre sortia ràpidament del taxi.
-Quedi’s amb el canvi! -li vaig cridar a l’estupefacte taxista.
Vaig accelerar fins que vaig notar punxades al pit i als costats, i vaig mantenir aquest ritme fins que vaig aconseguir arribar al costat de l’Igor.
-Escolta…! Espera. Igor?
-Sí. Qui…?
-No ens coneixem, però… -el vaig agafar per l’espatlla.- Crec que coneix la meva dona Sarah.
-No, es deu confondre. -va dir girant-se.
Vaig relaxar la pressió sobre la seva espatlla i anava a contestar-li, però no vaig poder. No havia vist venir el seu cop de puny. Em va ferir la mandíbula, i quan jo encara m’estava recuperant del dolor, ell ja era lluny.
Sabia que era inútil perseguir-lo. La seva resistència física i els meus problemes respiratoris impedirien que el pogués atrapar. Però necessitava parlar amb ell.
La opció més lògica em va semblar anar a esperar-lo al seu apartament. No estava segur de voler tornar a trobar-me’l, però si li feia entendre que l’únic que volia era parlar un moment amb la Sarah potser jo no acabaria a l’hospital.
Així que vaig girar cua i em vaig dirigir a l’edifici d’on l’havia vist sortir. Em vaig situar en un punt del carrer des d’on la podia observar sense que se’m veiés gaire, i alhora bastant a prop per si havia d’entrar ràpidament darrere l’Igor.
Llavors, la porta es va obrir de cop, i en va sortir una cabellera morena molt familiar. La Sarah.
Anava distreta i semblava molt relaxada. Ja no portava el vestit de nit, sinó uns texans i una camisa que semblava d’home i que li quedava un poc gran. No era meva.
Just quan havia decidit que la seguiria per veure on anava, ella va alçar els ulls.
Les nostres mirades es van creuar.
 Comenta
 
Capítol 3 Sarah...
Aquell moment em va fer recordar tota la nostra vida junts. Per què havia anat a buscar-la, amb el mal que m’havia fet? Tota aquesta estona, des d’aquella notícia que ens afectà als dos fins en aquell precís moment, les coses s’havien invertit tant… Vàrem passar de dormir abraçats a, fins i tot, alguns cops no dormir junts; de riure i fumar davant la televisió, mirant la nostra pel·lícula preferida, a simplement saludar-nos amb somriure fals; de decidir el nostre futur junts, planejant tot tipus de coses, a ni esperar-nos per dinar. De veritat volíem això, de veritat desitjàvem perdre tot allò que la il·lusió va mantenir en peu?



La notícia no va ser gaire ben rebuda, per no dir que gens. El dia anterior havia estat un d’aquells on ens seiem un davant l’altre, i ens posàvem a discutir sobre les nostres idees de futur.



“-Una piscina és molt mala de dur a terme, nena, i sobretot pel preu! Tu saps el que costa?



-Derek, els nostre fills necessitaran una piscina! I no em diguis més nena, quants cops t’ho he de dir? - va dir, rient.



Jo la vaig observar detingudament als ulls brillants, i vaig admirar aquell sincer somriure. Eren tan perfectes… potser tant com ella. Vaig despertar d’aquells pensaments, i vaig seguir amb la “discussió”.



-Et refereixes als nostres fills Alícia i Alger? - vaig accentuar la pronunciació dels noms, sabia que  no coincidíem amb això, i enfadar-la d’aquella manera m’encantava.



-Emily i Dagmar… Emily i Dagmar!”



I llavors...



“El meu metge acabava de rebre els resultats d’un anàlisi que m’havia fet feia dues setmanes, el que no sabia és que fos tan preocupant… ni nosaltres tampoc ho sabíem. Ja estàvem dins la sala, agafats de la mà i esperant a que el doctor ens donés la notícia. A partir d’allà el nostre riure acabà, aquell petit instant canvià tota la nostra maleïda vida. Ella em soltà la mà, i no va dir res durant tota la resta de dia. Per què justament a nosaltres? Cap dels dos havíem assimilat encara aquella notícia…



-Em… em sap greu, Derek.... Tu mai no podràs tenir fills”.



Vam buscar alternatives, fins i tot ens vam plantejar l’adopció, però res era ja el mateix. I tot i que el problema era meu, segurament lligat a la meva mala salut, que cada vegada empitjorava més, la que es va enfonsar completament va ser ella. Veient que el seu somni de formar una família potser mai es compliria, alguna cosa dins ella es va trencar, i ni els antidepressius ni les meves bones intencions van ser suficients per tornar-me-la.



I ara, després d’haver-la buscat, d’haver-la odiat, d’haver-la enyorat,... tot en un sol dia? Ni me n’havia adonat del temps… Ara, la tornava a tenir al davant.



Cap dels dos es movia, però tampoc baixàvem la mirada. Per un moment, submergint-me de nou en aquells ulls que em sabia quasi de memòria, vaig pensar que tot es podia arreglar. Ho solucionaríem plegats, recuperaríem el nostre somni. D’alguna manera, de qualsevol manera, aconseguiríem tirar-ho endavant…



Ella sempre havia volgut un fill, i ara que el tindria potser tornaria a ser la mateixa. Jo la podria perdonar. I, per fi, formaríem una família.



Vaig fer una passa, ella en va retrocedir dues.



Me la vaig mirar sorprès, ella va seguir retrocedint…i va arrencar a córrer.



En direcció contrària al lloc on em trobava jo.



En aquell moment vaig saber que, en realitat, ella mai havia renunciat al seu somni.



Només havia renunciat a mi.



La certesa em va paralitzar uns instants, fins que els meus músculs van reaccionar i van intentar seguir-la. Però immediatament vaig comprendre que m’era impossible agafar-la en el meu estat.



Vaig haver d’aturar-me, i llavors se’m va acudir que, si el taxi no havia marxat, potser podia demanar-li un favor més al conductor. Definitivament, m’entenia amb els taxistes d’aquella ciutat.



Per una vegada la sort va estar de part meva, i el taxista de seguida va accedir a ajudar-me. Potser la recompensa que li vaig prometre el va ajudar a decidir-se.



Ens va costar uns minuts localitzar la Sarah, que s’havia ficat en un carreró lateral. Però ella de seguida ens va veure, i va tornar a córrer, més de pressa que abans.



La velocitat del cotxe era molt major a la seva, així que ràpidament es rendí i s’aturà.



Vaig sortir del taxi, i mentre buscava els diners, ell es negà a rebre aquella quantitat. Li vaig agrair tal fet.



-Per què marxes lluny de mi? - em vaig atrevir a demanar-li quan em vaig trobar al seu davant. Ella encara patia una respiració molt accelerada però, ignorant el cansament que sentia, caminà decidida i molt ràpid cap a una direcció. Vaig intentar atrapar el seu pas, sense resultats. Sentia com els meus pulmons es sentien forçats. - Sarah, si us plau, para…



-Es pot saber què vols? - va dir, parant-se i girant-se cap a mi, dirigint-se directament als meus ulls. Maleïts ulls els seus, que em debilitaven… però allò era qüestió “d’ara o mai”.



-Saps el que vull?



-Sorprèn-me.



Vaig agafar aire per poder reconstruir totes les meves forces, deixar anar tot el que pensava. I és que potser no hi hauria una altra oportunitat.



-Vull poder arribar a ser com abans. Vull poder besar sense penedir-me, poder sentir que ets meva; que t’enfadis dolçament quan t’anomeno nena, ho adoro; poder mirar els teus ulls i sentir-me correspost; abraçar-te i anomenar-te vida meva... Què collons? Tu vals molt més que tota aquesta merda; poder passar totes aquelles tardes planejant el nostre futur... i saps què és el que més desitjo? Desitjo poder complir aquell tot allò que vàrem preveure, junts…



Ella va seguir caminant, vaig poder observar com plorava. Per primera vegada des del dia de la notícia, l’havia vist plorar. Caminava ràpid, molt ràpid. Sentia els seus sanglots dissimulats que cada cop eren mes forts. En aquell moment ella es trobava enmig de la carretera, travessant a l’altre carrer, i es parà per poder parlar.



-Quin futur? Quin futur se suposa que hem de tenir tu i jo? Si tu… el teu futur… Et queden tres mesos de vida, Derek! No tenim temps!



Les seves paraules em van afectar. Sobretot perquè ambdós sabíem que eren reals, que no poder tenir fills no era el major dels meus problemes. Que els problemes respiratoris i la meva mala salut no eren només una cosa passatgera. Que no milloraria. Em quedaven tres mesos de vida, i ni res ni ningú em podia salvar.



-Ho sé. Merda, ho sé. El meu futur són tres mesos. I què? Penso aprofitar-los. Podem fer tantes coses en tres mesos!



-En tres mesos no podràs ser pare.



-Sarah…-no volia demostrar quant de mal m’havia fet aquella frase, sobretot per tot el rancor que transmetia. No mostrar-me dèbil. La coneixia bé, i sabia que era ella la que necessitava que la protegissin.



Durant la discussió ens havíem anat acostant, i ara ens trobàvem a un metre escàs de distància. Vaig fer una passa, i vaig allargar el braç per agafar-li la mà. Ella només em va mirar amb ulls plorosos, sense allunyar-se ni apartar-me. Així que li vaig pujar la màniga, seguint una antiga broma entre nosaltres relacionada amb la marca de naixement del seu colze. Però el que vaig veure em va deixar glaçat.



-Sarah… Què has fet?



Em va mirar confusa, però quan va veure on mirava, va reaccionar violentament.



-Deixa’m! Deixa’m anar!



Tots els seus braços tenien grans marques, d’haver-se injectat alguna cosa.



-Estàs… estàs boja.



Ella em va empènyer, apartant-me de la carretera, i vaig caure enterra. De la poca força respiratòria, no em vaig poder aixecar. Un cotxe vermell es dirigia a gran velocitat cap a ella, qui no es va poder apartar.



La última imatge que tenc dins el meu cap, és el somriure del conductor… també conegut com a Igor.



Després d’això, se’m va tallar completament la respiració, i la següent cosa que recordo és estar estirat en un llit d’hospital, el mateix en què estic ara. El mateix en el qual he dormit durant els darrers tres mesos.



Tot el que sé del que va passar ho he deduït del que he sentit als policies i als metges. Pel que es veu, l’Igor era, a part de l’amant de la Sarah, la persona que li aconseguia les drogues, i havia intentat silenciar-la perquè no el delatés.



I la Sarah… la Sarah i el seu nadó estan vius. De moment.



El xoc no devia ser tan brutal com em sembla recordar-lo, perquè la Sarah només va quedar amb un parell de costelles trencades. Però també es va colpejar el cap i va quedar en coma. Durant aquests tres mesos ha estat a l’habitació de l’altra banda del passadís, i he intentat fer-li companyia fins que les forces m’han fallat.



Avui és el dia. Ho sé. Sé que, d’un moment a l’altre els pulmons em fallaran. El cor se m’aturarà. I ja no hi haurà ningú que em pugui salvar del meu destí.



Em dol pensar que me n’aniré sense haver-me acomiadat…



Ja és aquí, ho noto. Les parpelles em pesen, el cor retura el seu ritme, els sospirs són cada cop més breus.



No la veig, no la sento. Només tinc el seu record gravat a la retina. Però la conec. La conec massa bé.



Per això noto, sé, que, en el precís instant en que jo tanco els ulls, ella obre els seus.



Sarah...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3033
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  928 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]