Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



S'alou
Port D'Alcúdia
 
Inici: El somni

Capítol 1 La infància
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.

Aquell era el meu darrer dia de vida, ja que al dia següent m’executarien. Mai vaig demanar un darrer desig ni petició. Havia tingut una vida justa i encara que la mort no ho fos, no m’havien educat per queixar-me. En canvi la meva dona va fer tot el possible perquè no morís, però la reina no va voler escoltar-la i no hi va haver res a fer. Em van condemnar a mort per res que jo hagués fet, bé o malament. Simplement no tenia més remei que esperar en aquella cel•la freda i humida. I com aquell que veu passar tota la seva vida en el moment de morir, aquell vespre, vaig reviure cada moment de la meva.

Estava en un carrer brut, enfangat i ple de pedres, era fosc, feia fred i la neu començava a tocar la meva pell. Al meu voltant hi havia quatre potser cinc petites cases de fang i fusta. Es veien dèbils, apunt de caure i pràcticament sostingudes per la neu que s’acumulava al seus voltants, però resistien com qualsevol altre. Em vaig apropar a l’única casa de la que sortia llum i vaig guaitar per una petita finestra. A dins vaig veure un caramull de dones corrent d’amunt cap avall amb recipients metàl•lics plens d’aigua bullint i tovalloles brutes de sang. En un petit racó de aquella sala vaig veure una dona a terra a la vora de la llar, gemia i cridava com si l’estiguessin matant i entre les seves cames hi havia una altre dona que l’ajudava a engendrar aquella nova criatura. Ajupit devora seu, un home li agafava la mà. Tendria uns trenta anys, era alt i robust amb una llarga barba i unes mans destrossades de fer feina. Vestia una camisa vella i bruta i uns calçons romputs i repugnants. Darrera d’aquella imatge forta i protectora una llàgrima que queia dels seus ulls, deixava veure la seva tendresa i el seu cor. De sobte un plor es sentí per sobre de tot i qualsevol altre renou quedà ignorat. La dona del terra agafà al nen, l’envoltà entre unes tovalloles i el posà entre els braços de la mare. Aquesta, plorant i quasi sense alè, el besà al front i digué ‘’poseu-li el nom de Pau’’. Va tancar els ulls lentament i va respirar per darrera vegada. Va guaitar una nena d’uns vuit anys per darrera una porta i en veure aquella imatge va córrer a aferrar-se a la mà del seu pare que ara tenia entre els seus braços al petit Pau. En aquell moment vaig fer unes passes enrere i vaig caure sobre la neu, conscient de que acabava de veure el meu naixement i la mort de la meva mare.

Aterrat vaig voler sortir d’allà, vaig córrer i córrer el més ràpid que podia carrer avall. Quan pensava que ja estava suficientment lluny vaig aturar, em vaig recolçar a la paret i em vaig espolsar la neu de la roba mentre recuperava el meu ritme normal de respiració. Vaig contemplar al voltant i per a la meva sorpresa vaig veure que em trobava exactament al mateix lloc del que havia fuit. Tornava a ser davant aquella petita finestra il•luminada per la calor de la llar. Vaig guaitar una altra vegada, però l’escena del part havia desaparegut, inclòs el cadàver de la meva mare. Ara hi havia aquella nena de vuit anys encara que semblava una mica major, i en els seus braços un noi de poc més d’un any de vida. Ambdós estaven a la vora del foc, asseguts al terra i devora en una gran i vella butaca on seia l’home d’abans. Vaig deduir que aquell home era el meu pare Bernat, i la nena la meva germana la Lídia i per tant el petit nen dels seus braços era jo. El pare ens contava històries meravelloses, fent-nos sommiar amb una vida més feliç però no millor, i tant la Lídia com jo escoltàvem encantats. Vestit amb poc més que una camisa i uns calçons bruts, el fred m’arribava als ossos però aquella càlida imatge familiar em va encalentir el cor. Vaig seguir caminant pels carrers nevats i solitaris esperant veure el següent moment de la meva vida, però abrumat pel fred vaig cercar refugi en un paller. Vaig fer-me una bolla, em vaig tapar amb una mica de palla i vaig intentar dormir una mica.

Em vaig deixondir sobre les cinc del matí i em vaig dirigir cap a la casa. El meu pare era a la cuina i jo era amb ell, tendria uns cinc anys ara i estava assegut a sobre de la taula de la cuina. El meu pare en va agafar en braços i es va dirigir a la sortida. Quan ja era fora, la Lídia el cridà i corrent li dugué el berenar que sempre s’oblidava. Ambdós van passar pel meu voltant però ni em van mirar, anaven parlant com si res i jo els vaig seguir. Essent tan prest vaig suposar que anava a la mina a treballar i com solia fer em duia amb ell. Dels pocs records que tenia d’ell i pel que havia vist vaig suposar que era un bon pare que havia fet tot el possible per treure endavant els seus fills després de la mort de la meva mare. Vam arribar a l’entrada de la mina i vaig quedar sorprès per la poca gent que feia feina allà. Ningú no em va mirar ni tan sols un moment i jo vaig continuar darrere dels meus records. Aquell dia els tocava abaixar al més fons de la mina i on mai no havien estat, així que, per la meva seguretat, el meu pare em va deixar al càrrec d’un amic seu. Vam quedar a la zona més alta de la mina i mentre jo jugava en una de les velles vagonetes un gran renou em perforà els tímpans i em ressonà fortament al cor. L’home que estava amb mi va cridar el meu nom i em va dir que m’amagués. Jo amb tan sols cinc anys vaig quedar immòbil i ell em va haver d’agafar ràpidament i tots dos vam entrar dins la vagoneta. Amb el seu cos em va protegir d’un gran núvol de pols i quan es va dissipar una mica ambdós vam mirar a l’elevador per on havien baixat. Després d’uns minuts ens vam mirar conscients de que els trenta homes que eren allà abaix, inclòs el meu pare, no tornarien a pujar mai més.

No em vaig seguir més perquè ja sabia què passava en aquell moment. Vaig fer una volta pel poble recordant com em sentia després d’allò. Acabava de perdre el meu pare i ara estava sol amb la Lídia. No tenia por ja que ella em va jurar que em protegiria, però sí que tenia una gran sensació de solitud i abandonament. En girar un cantó del poble cap a la plaça, em vaig veure. La Lidia estava amb mi i ara jo tenia uns vuit anys. Record que no teníem diners per menjar i molt sovint robàvem per sobreviure. En aquell moment estàvem amagats esperant darrere unes grans bótes de vi. Davant nostre hi havia un petit lloc on venien pa car era dia de mercat al poble. Hi havia moltes paradetes de menjar, però la Lídia sempre em deia que el pa era el millor aliment, el que més ràpid t’omplia i el més difícil d’avorrir. Ella sempre tenia un pla i mai seguíem el mateix per por a que ens descobrissin. Vaig contemplar meravellat aquella escena realment increïble; l’enginy de la meva germana era inimaginable, per això l’admirava tant. Estàvem esperant el moment en que passaven els nois orfes de les Monges. Aquella vella religiosa tenia el costum de passar amb els nens en filera. Com ella sempre era la darrera, nosaltres ens amagaven entre els nens, passàvem d’un en un i tots rebíem un panet. Com la dona hi anava cada dia, el venedor no s’aturava a contar el nombre de panets i sempre li cobrava a la monja els mateixos diners, així ningú se n’adonava que nosaltres els robàvem. Seguíem en la filera fins a girar el cantó i després ens desviàvem cap a un carreró amagat. Corríem carrer avall i giràvem per un petit pas per on quasi no hi passava un persona de front. Al fons, l’espai es feia una mica més gran i sota una teulada improvisada, a poc més d’un metre d’altura del terra, hi vivíem nosaltres dos. En veure allò vaig quedar bocabadat, no recordava les precàries condicions en que vivíem. Després de la mort del meu pare, el banc es quedà amb la casa i ens volgueren dur a una casa per a orfes. Al principi ambdós hi estàvem d’acord, però en saber que ens separarien, ens vam negar i vam fugir cap aquell racó oblidat del poble.

 Comenta
 
Capítol 2 La maduresa i l'amor
Seguia perseguint els meus records com finestres que em feien viatjar en el temps. Ràpidament passaven els anys y la nostra situació va canviar a millor. Ara em trobava a un hospitalet, allà vaig passar la meva adolescència. La Lídia havia trobat feina de infermera al petit hospital del poble, no tenia més de trenta habitacions però encara així en teníem una per nosaltres. Vaig girar una cantonada i just allà vaig trobar la vella habitació on vam viure uns tres anys. Era petita, blanca, només tenia dos petits llits individuals, una finestra minúscula i una petita taquilla que no podíem omplir amb res més que teles i camises velles. Encara així i comparat amb viure al carrer, era agradable tenir un lloc sec i calent on passar les nits i m’agradava molt passejar pel passadissos i veure les vides de la gent que per allà passava. Amb només quinze anys desfruitava fent companyia a la gent que estava ingressada. Vaig sortir d’allà i, corrent per darrera meu, va passar el meu jo jove i despistat. El vaig seguir a corre-cuita escales a baix fins al fons del passadís. Aquell nen il•lusionat per la vida, em va treure una gran distancia i quan vaig arribar a l’habitació ja el vaig trobar assegut xerrant amb una figura vella i oblidada. Recuperant l’alè vaig voltar el llit i em vaig situar a la vora la finestra mentes observava aquell home. Rondava els seixanta anys, tenia un rostre delicat cobert amb una poblada barba blanca, entre els pocs cabells que li quedaven es deixava veure una cicatriu que abaixava fins al front i a sota aquesta uns cansats ulls blaus reflectien una vida plena d’èxits. La manta del llit li cobria la meitat del cos i a sobre aquesta una tauleta amb un cabellet de pintura. Es veia una delicada pintura a l’oli d’uns nens, feta per unes mans robustes i pacients. Quan vaig entrar, l’home es llevava les ulleres i les deixava sobre la tauleta a la vora d’una pipa de fumar. El vaig contemplar a la llum del dia i sense dubtar-ho vaig afirmar “El vell amo Simó”. Efectivament aquell era l’amo Simó amb qui vaig passar quasi els tres anys que estava a l’hospital. Ell ja es trobava allà quan jo m’hi vaig instal•lar i va morir uns vuit mesos abans de que jo partís, en aquell temps mai el vaig veure acompanyat d’un familiar o res similar, sempre estava sol amb les seves obres i amb mi. Una tímida llàgrima va caure dels meus ulls mentre observava al millor amic que mai havia tingut. Recordo com m’encantava escoltar la seva vida y les seves anècdotes. Vaig recórrer el camí fins a la porta i vaig sortit, quan em vaig donar la volta per fer una darrera ullada, ni l’amo, ni els seus quadres ni jo hi érem. Aquell home em va inspirar durant la joventut i la inspiració m’acompanya encara a dia d’avui.
Mentre avançava pels passadissos la pintura anava caient, es creaven esquerdes a les parets i tot s’anava fent una mica més vell al meu darrere. Vaig aparèixer a la petita entrada de l’hospital i em vaig trobar assegut a una de les cadires d’espera de la sala. Em vaig seure a la meva pròpia vora. Era tan estrany veurem a mi allà tants anys enrere. Vaig seguir amb la mirada els ulls d’aquella vida passada fins a topar-me amb uns altres ulls. Uns ulls verds com les fulles d’estiu que a fora sorgien, acompanyats d’un somriure dolç i poruc que tenia por de sortir, quatre cabells aristats queien per el seu front i molts més s’intuïen a sota d’un mocador que li cobria el cap. Les mirades que sovint dirigia a la meva figura infantil em feien despertar molts de sentiment en el meu cor jove i inexpert. No podia creure que aquella nena tímida que s’amagava sota les faldes de la mare al mercat anys enrere ara em mires com si no hi hagués ningú més a aquest món. Als nostres cors va aflorar el mateix sentiment apassionat i suïcida capaç de fer el que fos per aconseguir a l’altra persona.
Mentre aquells joves es miraven apassionadament vaig decidir sortir a fora, en el carrer es respirava la felicitat que la primavera portava amb sí. Les places i carrers afloraven de vida com si d’un camp abans congelat es tractés. Quatre passes més enllà un camí estret i llarg m’allunyava del poble. S’endentava entre uns grans arbres fins a sortir a un camp recent florit igual que l’amor dels joves Pau i Carme que es trobaven a un petit turó darrera una ermita. Allà sota l’ombra d’un vell roure enorme i fort que es retorçava sobre sí, l’amor de la meva joventut madurava i es feia fort entre rialles i jocs de nens. Una tarda d’estiu sota la calor del dia ens vam refugiar a l’ombra del nostre amor i sentint la suor caient per la nostra pell, els nostres ulls es van mirar i sense dir el que ambdós sentíem, els nostres llavis es van trobar aturant el temps en un segon infinit. Els mirava i em sentia protagonista i espectador de la meva pròpia vida.
Mentre jo tornava sobre les meves passes cap al poble,el nostre amor es va fer més fort. Vaig travessar la plaça i em vaig trobar de front amb una porta oberta de pam a pam. Era una casa simple blanca amb unes finestretes tancades per les persianes i unes flors de colors a sota. La gran porta de fusta forada de tatxes de ferro em donava la benvinguda. A dins un ambient familiar i una olor a menjar calent m’atreia. Les velles parets forades de panels de fusta i fotògrafes familiars em conduïen a un menjador obscur però ple de vida. A una gran taula hi havia asseguts dos nens de uns deu i sis anys, ambdós rossos i amb grans somriures. Hi havia també un home misteriós, Ramón, encara que semblava amable i generós la seva mirada influïa temor; a una altra banda, hi havia la meva germana i en un racó hi érem la Carme i jo. Jo l’ajudava a posar la taula mentre que la seva mare ens duia de la cuina una sopera que treia fum. Era la primera vegada que les dues famílies ens reuníem. Tant a la Lídia com a mi se’ns feia molt estrany seure a taula en família. Mentre la Carme i jo estàvem emocionats d’anunciar que volíem estar junts per sempre. Tothom es va alegrar molt amb la noticia de les noses i aquelles llàgrimes d’orgull que queien dels ulls la mare de la Carme, no tenien preu. El rostre misteriós, ara em mirava amb amabilitat i m’abraçava com si d’un dels seus fills es tractés. Ramón no va trigar gaire en oferir-me una feina a la fàbrica de sabates on ell era un petit soci.
Emocionat de veure a la meva vertadera família vaig sortir de la casa i les meves passes em conduïren a la fàbrica. Emotivament vaig entrar al lloc que vaig sentir meu durant molt de temps. Recorria el centre de la cadena de muntatge just al darrere del noi que acabava d’aconseguir una feina allà per cortesia del futur sogre. Aquell era el primer dia que estava allà i un encarregat m’ensenyava com eren les coses. Jo caminava sentimentalment mentre que el jove Pau s’esgarrifava al veure capses de fusta amb nadons de pocs dies al dintre, plorant com si els estiguessis matant, encara que quasi no es sentia per el soroll de les màquines. De sobte un fort crit va aturar la producció i un home es va apropar corrent per on nosaltres érem. Amb una mà es sostenia l’altre braç pel radi i on tendirà que tenir la mà sortia un ós i moltíssima sang. El jove Pau es va tirar a un costat mentre aquell pobre home passava corrent i cridant tan fort que em perfora els timpans. En aquell moment tirat al terra i contemplant immòbil el rastre de sang el petit nen va madurar de cop. Encara de haver vist allò no vaig renunciar a la feina ja que volia donar-li un bon futur a la meva família però mai vaig tornar a ser el mateix.
Vaig sortir de la fabrica i de sobte van començar a caure desitjos del cel en forma de neu i una parella vestida de gala va passar corrent pel meu costat. Entusiasmat els vaig seguir i em van conduir fins a l’església del poble. A fora hi havia garlandes blanques penjades i el so de les campanes inundava l’espai. Vaig entrar a dins i entre un munt de gent dreta parlant vaig diferenciar a la que prest seria la meva família. Caminava per un passadís de flors al fons del qual, sota l’altar, esperava un jove jo despistat al amor de la seva vida. El soroll de la gent va aturar i una més ermosa que mai, Carme, va caminar cap a mi. Emocionat vaig presenciar des d’un altre punt més sincer i més humà, les meves noses.
 Comenta
 
Capítol 3 La mort.
Els anys passaven i al costat de na Carme, veiem créixer a en Josep. Vam comprar una petita casa a prop de la fàbrica. Des de la finestra veia al meu petit que donava les seves primeres passes cap a mi. Mentre, al darrera la Carme sostenia en els seus braços a na Victòria, la nostra segona filla.  Eren ambdós tan petits i fràgils que recordo la por que tenia de fer-los mal. En Josep sempre va ser el més valent i protector. El veia mirar amb els seus ullets marrons a la petita Victoria. Ella era com la seva mare, ermosa i agradable, amb els seus ullets de color mel i el seu pel ondulat i daurat. Era tan feliç al costat d’ells que a la fi sentia que tornava a tenir una família. Però al fons del meu cor tenia un fons sentiment de por, jo havia crescut tot sol i tenia molta por de que els meus fills també ho fessin. Eren temps difícils, sabia que qualsevol cosa podia passar i per res del món els voldria deixar sols.

Els nens es feien grans, Josep ja havia complert els deu quan els vaig tornar a veure i la Victoria en tenia sis. Però veure aquell record no era agradable. Estaiem asseguts a la taula a l’hora de sopar quan el nen va anunciar que volia anar a l’escola. Llavors vaig esclatar. Em vaig aixecar i em vaig posar a cridar

-No, no vull que estudiïs

-Però que et passa? No veus que només vol estudiar?

-No vull que perdi el temps, estudiar no serveix per a res, només perdrà el temps.

-No hi estic d’acord. Jo crec que fa bé.

La Victoria ens va treure de la nostra discussió amb el seu plor. En Josep va fer el que sempre feia, la va abraçar i la va calmar. Em vaig aixecar de la taula i me’n vaig anar. No puc comprendre com em vaig poder enfadar tant per una cosa tan insignificant.

Em vaig posar el capell i vaig sortir al carrer. Em vaig seguir carrers i carrers. Mirava al terra enfadat i copejava una pedra. Llavors em vaig aturar. El meu jo va entrar a un lloc. Jo amb vaig estar a la porta durant uns minuts, no volia seguir-me més ja sabia el que anava a passar però encara així no vaig poder evitar anar rere meu.

Vaig entrar a la taberna. L’olor a fum i el renou de la gent em va abordar. Gats passaven al meu costat i tasses de cervesa volaven d’una banda a una alta. Em vaig trobar assegut a la barra, got de ron en mà. Glop rere glop, mai havia fet una cosa semblant. Mentre em veia engolir botelles i botelles de qualsevol cosa, em vaig començar a sentir malament, com si aquelles copes m’haguessin afectat més a mi que a ell.

La gatera em va arribar al cervell i vaig perdre el nord i al meu jo d’aquella època. De cop la gent m’empenyia cap al carrer. A fora el fred em glaçava els ossos, vaig mirar al cel i la lluentor de les estrelles em va llevar la gatera de cop. Vaig començar a caminar sense saber a on, una mica despistat, cercant un altre record. Però l’alcohol va poder amb mi d’una manera que ni me’n vaig adonar de que un home em va saludar pel carrer.

Vaig girar el cantó, no era propietari dels meus propis passos, em duien on volien, em duien a reviure el pitjor de la meva vida. Llavor va aparèixer aquell home, tapat amb una capa fins a la punta del cap. Corria com si el perseguís el dimoni mateix. Es va xocar amb mi i ambdós vam caure a terra. Ell es va aixecar a corre-cuita i va seguir corrent. Jo vaig quedar reflexiu al terra. Vaig caure en que devora meu hi havia una llibreta. La vaig agafar i la vaig llegir inútilment ja que no en sabia de llegir. Uns homes, uniformats amb fusels van aparèixer en qüestió de segons m’arravataren el llibret de cuiro de les mans i m’aixecaren violentament.

M’arrossegaven pel carrer sense saber on anava ni per a que. Em llançaren al terra fred i humit de la cel·la. De sobte em trobava a la presó. Uns cops de gaiato als barrots em despertaren.

-Ja és hora!

Ho havia somiat? Però no era possible, era la meva vida, l’havia vista.

Em tragueren per la força, em fermaren les mans a l’esquena. Quatre homes, quatre guàrdies amb enormes llances em conduïren custodiats per els carreres del poble que m’havia vist créixer i que havia recorregut aquell vespre mateix.

No sabia quant dies duia en aquella presó, no sabia que havia fet, només sabia que havia comés un delit. Quin? Em demanava mentre em duien a la plaça. Molta gent, molts amics als qui havia reconegut aquell mateix veure, estaven allà impacients, expectants per veurem morir. En el fons és graciós, morir per un llibret que no sabia ni el que deia. La meva dona era allà, entre la gent. I els nens també, en Josep agafava a la seva germana, com sempre ho havia fer i com esperava que ho fes sempre.

Realment tenia por, però no anava a fugir del destí. Em tremolaven les cames mentre pujava els escalons. El silenci del públic va fer ressonar el cruixir de la fusta. Caminava lentament mentre l’home de darrera meu em punyia l’esquena amb la culata de l’escopeta. Amb les mans fermades a l’esquena em vaig col·locar al centre. Vaig tancar els ulls mentre en col·locaven la soga al coll. Els vaig tornar a obrir per cercar amb la mirada a la meva família. Els vaig dedicar un somriure d’agraïment abans de que em cobrissin el rostre amb un sac. Vaig respirar per darrera vegada abans de morir sentint la veu de la meva dona cridar “Pau”.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]