Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



bea.salvans
Barcelona
 
Inici: En flames

Capítol 1 Vermell
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.

I no tindria que tenir pesadilles amb aquest dia, si mes no, estar feliç pel meu germà. Pero soc incapaç.

Encara recordo el moment en que vaig despertar. No podia obrir els ulls, estaban inxats de cop que m’havia donat en Joan, el meu germà gran. Vermell. Tot era vermell. Un mon vermell. Un mon de dolor, d’inseguretat, de por i de color vermell. Com qualsevol dels meus malsomnis. El dia que sen va anar el pare tambe va ser vermell, vermell d’impotencia, vermell per saber que mai no torniria. Pero aquest vermell, aquest vermell es diferent, es sang.Començo a recordar. Acabavem de tenir un accident. En joan anava begut i haviem robat un cotxe. Estava clar que allo no acabaria be.

Jo no era major d’edat, per aixo no vaig anar a la carcel com ell. Pero desde que ell va marxar res va tornar a ser com avans. Ma mare, a la que sempre dic Leila, era alcolica i vaig tenir que començar a guanyar-me les castanyes per treure endevant la nostra familia. Només tinc 16 anys, no puc fer molt. Jo crec que es per aixo que la Leila va començar a sortir amb aquell novio seu perque, al meing, tenia una casa on vivir. Pero la meva mare no es cap heroina, no molt meing. No sap estar sola. Tot te raons, va tenir una infancia molt dura i el meu pare la va deixar plantada i amb dos fills pero ella tampoc va lluitar per no caure en la esclavitud del alcohol, pero aixo ja li venia de fa molt. D’avans que ni el meu germa ni jo neixerem.

No se com m’imaginava aquest moment, segurament de qualsevol altre color. Blau probablement, blau com el cel un dia de sol i calor, blau de felicitat. Però si sense el meu germà ja tenia dos problemes – la Leila i el seu novio – amb ell en tendria tres, o més. Perque amb en Joan tot es divertit, massa divertit i tot, tant divertit que sempre acava en vermell. Vermell.

El novio ens va portar a la porta de la carcel. Nervis. Vam esperar, les cinq pasades, ja tindria que estar fora. L’ultima visita fa ja un parell de setmanes ens va demanar que ens quedessim esperant a la porta, que no entressim a buscar-lo perquè no volia allargar la seva estancia. Ón és?
Gairabé les sis, la Leila està amb el seu novio al cotxe, probablement bebent l’ampolla que ella duia al bolso. Vaig a entrar, no pot ser que encara no sigui fora. Montse és a la recepció, com sempre. Vaig preguntar-li per en Joan i la seva cara va cambiar de color. Vermell. Em va donar una carta i, amb els ulls plens de llàgrimes, em va assegurar que havia intentat evitar-ho.

No cal que obri el sobre per saber quina sorpresa m’amaga. El meu pare també va deixar un d’aquests quan ens va abandonar. Intento no plorar pensant que no era el meu germà de veritat, que un germà no et te que tenir amenaçat, que un germà gran et té que cuidar, que no et té que pegar ni molt meing abandonar. Pero qualsevol excusa no és suficient. Llàgrimes.

Pujo al cotxe i li dono la carta a la meva mare, que acabava d’amagar l’empolla de nou al bolso. L’obre, la llegeix i torna a treure l’ampolla del seu bolso. Ella tampoc és una mare de veritat, penso.

L’endemà. Silenci. Normal, segurament es van quedar desperts fins tard. Surto de la meva habitació. Molt silenci. No es sent res. Una nota a la taula: “Ens anem. No cal que em busquis, no em trobarà. He intentat ser la teva mre però no se com fer-ho. Tens fins a final de mes avans de que s’acabi l’alquiler.”

Portava dos mesos en un orfanat. Em visitava un psicòleg cada dia, no el necessito però em va bé parlar amb algú. Es diu Senyor Marató pero jo el dic per el seu nom de pila: Toni. Es sap la meva vida, i jo la seva. Té un fill, en Marc, i està feliçment casat amb l’Eli. Aixó si que es una familia, penso. Em vaig anar a vivir amb ells. No va ser idea meva, sino dels marató. Em deixen la seva casa de la piscina, més gran que qualsevol dels pisos en els que havia viscut mai amb la Leila.

En Marc és un bon nen. Som grans amics, ens passem els dias junts jugant a bàsquet o a les vidioconsoles. Per les nits quedem amb els seus amics. Tots m’accepten, tots saben el meu passat i ningú em jutja.

La veina del costat es la noia mes guapa que he vist mai. Sarah. Només se aixo. La miro quan arriba a casa per la nit i quan surt dora cap a la biblioteca. No se que estudia perque es estiu però en Marc em diu que es molt responsable.

La primera vegada que vem parlar va ser com un somni fet realitat, vem coincidir – millor dit, vaig fer que coincidissim - sortint a correr un dematí com ella sempre fa. Desde llavors, sortim cada dia. Parlem, ella sap tot de mi, i jo tot d’ella. Ens estimem.

Les families d’aquest barri no son com la meva. Son totes riques de valors – i de diners també. Pero no crec que sigui nomes per les coses materials que son rics, sino per l’educació que reben. Acompanyo a la Sarah a la biblioteca tots els dies, i ens tornem a veure per les nits quan torna a casa. Parlem estirats a les butaques del jardí i, a vegades, es queda a sopar amb nosaltres, els Marató i jo.

Tot és perfecte.

Vermell. Avui m’he llevat diferent. Presento que pasarà alguna cosa mala. Plou.

Entro a casa els Marató. “Bon dia Mini” - dic a la senyoreta de servei. “Bon dia guapu! Et busca en Toni, està al saló principal”. Agafo una poma, la casa és tan gran que tinc temps de prendre-me-la fins que hi arribi. Obro la porta i la veig. S’em cau la poma al terra.
 Comenta
 
Capítol 2 Negre
Quan la vaig veure no m'ho podia creure. De veritat era ella, després de tres mesos sense saber res d'ella es presenta a casa del Marató ab cara de gos mort. Com s'atreveix? Qué vol de mi? Res bó, d'aixó n'estic segur. Mai m'ha estimat. Ho se. I sé que ella sap que ho se, però hi ha un sentiment dins de mi que em fa fer veure que m'alegro - una mica, tot hi ha que dir-ho - de veure-la. Aquest sentiment em fa estar quiet, como una de les roques del jardí de casa els Marató, exactament aquella que està darrera de la casa de la piscina, amagada. Segurament ningú no sap de la seva existencia peró jo si. M'agrada sortir a la nit, quan no puc dormir perquè estic pensant en la Sara, o en el Carles, o en el meu futur - si es que en tindré un perquè, si torno am aquesta boja, us aseguro jo que no. Pero hi ha una cosa que encara no entenc: què és aquest sentiment? no serà... Vergonya? Mai no habia sentit cosa semblant devant d'aquesta familia, si mes no, ells sabien el pitjor de mi. M'havien vist en els pitjors moments i coneixien coses que mai no hauria compartit amb ningú de la seva classe social. Pero igualment no volia que em miresin com m'estaven mirant tots en aquell moment, com un gatet mort de fam que intenta miolar per aconseguir quelcom per menjar. Només pensar-ho em sento com si estigués despollat en mig del saló presidencial i torno a la realitat.





Totes les coses bones s'acaben. Si. I aquest, era el meu final amb els Marató. La vida que havia experimentat les ultimes setmanes no era més que un somni, el millor dels somnis de la meva vida, això segur. I, sabeu que es el pitjor dels somnis? Que cada dia que pasa sents amb mes força que eren només somnis, ficcions, productes de la teva imaginació.





Se que en Toni m'enten, els seus ulls em miren amb l'ientensitat que mirava jo al meu germà quan el van enviar a la carcel. Una intensitat que reflexa l'impotencia, les ganes d'actuar i resoldre el problema però no saber com.





Vaig ser jo el primer en parlar preguntant quan marxavem, esperant que pogues anar a veure a la Sarah un cop més avants de marxar. Va se llavors quan, L'Eli, ens va a convidar a pasar la nit amb ells, en la festa benefica del cub de camp. Un cop més, la generositat d'aquesta familia em somprenia.





Segurament aniriem amb limusina, sé que ma mare mai havia vist una d'aquestes per dintre, només en les pel·licules que donen els diumenges en la tele després de dinar, aquelles en les que es lamentaria de la seva vida i acabarien amb una empolla de vi buida. L'Eli va deixar un vestit rosa a la meva mare que, si he de ser franc - i em costa quan es tracta de la Leila - li sentava de meravella. Era rosa, peró intens com el que a vegades portava quan sortia amb un noi novio, sino elegant. Com la matinada. Era un d'aquests colors que no sentan bé a tothom però, en definitiva, a ella li sentava com guant a la mà. Els seus cabells dorats brillaven mes que mai, i la seva cara estava perfectament maquillada - segurament per la Eli - ja que portava el seu color de llavis. Em vaig fixar tant en ella per inmortalitxar el moment: Pimer i ultim cop que veia a la meva mare vestida d'aquest manera, elegant com una d'aquelles actrius del cinema en blanc i negre. Mai no he vist una pel·icula d'aquestes però, estic segura que avui podria fer de protagonista d'una d'ellas.





En arrivar al club tanbé vaig inmortalitzar l'imatge de la façana que, per la nit, es veia més blanca que mai. Totes les finestres estaven enceses, i encara que no es pogués veure res dintre d'elles, es notava que dintre hi havia gent rient i pasant-so bé. Gairabé podia sentir les seves rises i, d'entre d'elles, la de la Sarah. Per primer cop en tot el dia vaig pensar en ella de veritat, vaig pensar en ella com la noia que mai tornaria a veure, vaig pensar en ella com la noia que m'havia ensenyat a viure, com la noia que m'havia ensenyat a estimar de veritat, com un angel, un angel amb resplandor propi, amb llum propia. Segur que estava guapisima avui, com sempre. Però no, no ho estava tan com sempre, ho estava més.





Groc. el nostre color. Els seus cabells estaven recollits amb un pentinat molt extrany, i a cada banda l'hi queien com dues banyes de cabell, que amb el moviment se li havien escapat. Em va veure entrar amb la meva mare i vaig veure com cambiava la seva mirada. Estava trista. Potser no, potser no sap que es ella, npo té perquè. Potser puc disfrutar d'aquesta nit al seu costat i dir-s'ho demà avans de marxar. No em puc enganyar, sé que ho sap. Desde petit tothom m'ha dit que semblem gairabé germans del molt que ens semblem ma mare i jo, "ets ella en noi" he sentit milers de vegades.





La nit prometia: Ma mare en una festa de rics, es sabrà conportar? La Sarah sap que em vaig, que pasarà? Els últims moments amb els maratons, com tinc que actuar?





El saló estava impresionant. Era la sala de les joies on es trovaben mes de doscents collars de diamants i corones de l'edat mitjana que segur que pertanyien a algun rei o noble del segle dotze. Segur que un dels petits diamants que formaven el cor de brillants de la corona que es trobava al final del saló valia mes que totes les posesions que havia tingut mai, segurament de totes les posesions que havia tingut qualsevol de les families - incluint avantpassats - del meu barri. Pero aquesta nit no era per lamentar-se, era per pasar-ho bé amb les persones que estibava més del món, i no estava pensant en ma mare.





Esva acostar ella per carrera i , encara que volea donar-me una sorpresa el se perfuma s'olía desde cine metres a la rotllana. Va venir per darrera, seguramente per que no veis els sus ulls plena de lagrimes pero ja els hacia visto, avenas, quan estaba saludan a algún dels amics del sus pares. No volea parlar, no estaba preparat. axil que vais agafar-li la mà i me la vais importar en mita de la pista de ball, se el que l'agrada ballar encara que jo tingui dos pues esquerres.

La nit va pasar mes lent del que pensaba però, igualmente, no va ser suficient. En un tres i no res em trovaba de no a la casa de la piscina, observant can Marató. L'Eli havia fe un bon treball. Era, de veritat, una casa molt bonica.

Em vaig quedar dormit en una de les amaques de la piscina, on em van llevar dues veus al sortir el sol. Quie eren? Encara era dora per que hagués moviment a can Marató. Sarah? No, la seva veu es reconeixible. Qui llavors? Vaig intentar distinguir els mumurs amb dificultat però la conversació debia ser tant intensa que van oujar el volum al cap d'una estona.

Leila? Eli? Que feien aquestes dues? Elles no em podien veure, i jo tampo en elles perque l'amaca estava d'esquenes. Em vaig donar la volta sigilosament, quan vaig veure la motchila de ma mare que vem trobar un dia al costat d'una basura fa ja un parell d'anys. Llavors vaig compendre tot el que pasava: la meva mare estava intentant tornar-se a escapar.
 Comenta
 
Capítol 3 Blau
Blau. Blau com el cel un dia d'estiu. Blau com el color dels ulls de la meva professora de primaria que sempre em deia que podria fer tot en aquesta vida si m'ho proponia de veritat. Blau com la força que vaig rebre en aquell instant per posar-me de peu i gritar: "Aquest cop no m'abandonaràs, no, t'abandnaré jo mare."


Silenci.


No recordo be la conversació, l'adrenalina del meu cos va fer-me dir-li tot allò que pensava desde feia ja temps, que no era una mare de veritat. Ella ja ho sabia, jo també, però mai no podria viure en pau fins a dir-li. Plora fortament, i m'adono que jo feia ja temps que plorava. Plorava de rabia per la meva trista vida avans de coneixer els marato, plorava de pena per haber-li dit tot allò a ma mare però, amunt de tot allò, plorava de felicitat. Per primer cop en la meva vida m'havia alliberat del meu passat. Aquell passat que no em deixava dormir a les nits i que em feia tenir malsons. 


Silenci.


No sé quan temps haurà passat però més d'un minut portem mira-nos als ulls. Se que ho sap, se que sap tot el mal que m'ha fet, però també se que no em dirà res. S'acosta lentament i em dona un petó a la galta: "Seràs un gran home, tan gran que no et mereixo com a fill". S'en va.


És dificil dir adeu a un esser estimat. Molts ploren quan algún familiar mor, tenen tot el dret. Però hi ha aquells, com jo, que plorem per una despedida diferent. Una despedida voluntaria. Una adeu per un bé comú. Un adéu que hem escollit i que una vegada pronunciat no hi ha volta enrere, és com si no hagés passat mai.


Ja fa mesos d'aquella conversació a la piscina, aquella despedida desde la qual no he tornat a ser igual. Tristessa. No obstant, cada dia penso una miqueta meing en ella i en el meu passat i una miqueta mes en la meva nova vida i els Marató.


Quan la meva mare va marxar tot va passar molt depressa. Primer vem legalitzar la meva estancia amb els Marató, adopció li diuen, a mi em dona una mica de vergonya la paraula així que prefereixo no parlar molt del tema. 


Després em vaig inscriure en l'institut d'en Marc. Qui ho diria, jo en una escola de nens rics, d'aquelles amb uniforme de corbata i llibres de primera mà. Mai no he sigut un mal estudiant però el nivell d'aquesta escola és superior al del meu antic col·legi així que he demanat a la Sarah que m'ajudi.


Tots heu d'estar preguntant-vos que és d'ella, la bonica veina del costat. La veritat que, encara que semblava impossible, està cada dia més guapa. Els seus ulls brillen com les estrelles del cel cada cop que em veu per el dematí i els meus els acompanyen. 


Poc a pc la nostra rel·lació ha anat avançant. Ens pasem el dia junts, juntament amb en Marc i la nostra colla. Som amics de veritat. Amics que estudien per les tardes i surten per les nits. Que fan alguna que altre tonteria pero que son seriosos quan les circunstancies ho demanen. Amics de debó.


Pel que fa als Marató, tot continua igual. En Toni i l'Eli s'estimen tant com el dia que els vaig conèixer i es miren com jo vull mirar un dia a la Sarah. En Marc ha trobat una noia, i sembla enamorat. Fem plans de parella amb la Sarah, però continuem jugant a bàsquet sempre que tenim l'oportunitat, com bons germans que som. Perque si, ho som. Som germans i els Marató els meus pares, perque m'han ensenyat coses que mai no m'havia ensenyat mai. M'han ensenay a acceptar sense jutjar, a entendre sense raó i, sobretot, a estimar. Estimar-nos als uns als altres, acceptant els defectes i perdonant els errors.


Cada dia penso meing en la meva antiga vida, pero no vull olvidar-la perquè el record que tinc d'ella em fa recordar lo agrait que he d'estar amb la meva familia que em va acceptar quan només era un nen sense futur i em van convertir en un home fort i que lluita per estimar. 


El futur que m'espera es imprecís, com ha de ser. Però se que no serà com el que imaginava fa un any i, mes o meing, crec que estic ben encaminat ja que tinc un bon model de referencia i se on vull arribar.


No sé si t'hauràs fixat mai en el color de la mar quan fa un bon dia, es veu mes brillant que normalment i sembla que en qualsevol moment pugui saltar un dofí d'aquella aigua cristalina. L'horitzó és veu mes clar, una linea, fineta es clar, pero es distingueix. Si tanques una mica els ulls es difumina lasuperficie que separa el cel i l'aigua i desapareix la petita linea. Tot es veu del mateix color. Tot és blau.


Blau.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]