Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mila_bvb37
Torrevieja
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 El somni
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.



El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la clenxa al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:



-Qui era Abraham Lincoln?

-Qui va descobrir Amèrica?

-Què pensa en veure un bon cul de senyora?

-Quant fan nou per nou?

-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?

-Quants eren els set reis de Roma?

-Què val més, una pel·lícula còmica o un castell de focs?

-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?



Va haver-hi un intercanvi de mirades entre emissor i receptor, el primer amb un aire de superioritat i el segon amb una mirada confusa.

-No sé a què vénen totes aquestes preguntes, però no pense respondre a res que vinga de vostè -va dir fredament-. Li suggerisc que em solte abans que arriben els altres errors.

El professor va fer un somriure sarcàstic abans de respondre:

- I creus què ells t'ajudaran? Mira, Einar -va dir al mateix temps que li mostrava la cicatriu de la cama- tinc la marca, la marca del triat, la mateixa que aviat tindràs tu.

-No, jo no sóc com tu.

-Entén-ho, no és la teua decisió, has sigut seleccionat, com els altres 406 errors-va recitar al mateix temps que abandonava la sala.

Einar es va remoure a la cadira intentant soltar-se, però tot intent era en va. L'única cosa que li quedava era esperar un miracle, o quelcom semblant.



Einar es va despertar alterat, per algun motiu que desconeixia aquell somni li havia donat molt mala espina, no semblava només un somni.

Va decidir prendre un bany per tractar de buidar-se, fer que l'aigua li eixugués els mals pressentiments. Després, a la Universitat. Einar es troba a primer de periodisme i ja compta amb 19 anys.

En arribar a la Universitat tot marxava com sempre. Com cada dia el seu millor amic, Axel, l'esperava a la porta de la Universitat per a entrar junts a classe. Einar va dubtar si explicar-li a Axel el seu somni, però al final va decidir no dir-li-ho per a no preocupar-lo. Només era un somni, no?

A quarta hora, el professor d'Einar el va fer llegir un fragment. Quan es disposava a dur a terme la comanda del professor, les lletres començaren a barrejar-se i una frase única, gairebé mortífera, es fa formar sobre el full blanc: "tu ets el pròxim error".

Axel va mirar Einar amb esguard preocupat i li mormorà a l'oïda:

-Einar, estàs bé?

Einar el va mirar espantat i va engolir saliva:

-No puc llegir.



Pensant que es tractava de dislèxia o vés tu a saber què, Axel acompanyà Einar al metge perquè li feren proves. Però no hi havia indicis de dislèxia, per la qual cosa el metge li va dir a Einar que probablement aja estat l'estrés. Axel es tranquil·litzà, però Einar no podia deixar de pensar en aquella frase que es va formar davant els seus ulls.

Els dies passaren sense cap incident més i Einar va anar oblidant-se una mica del tema.

A la setmana següent, va arribar un professor nou a la Universitat. S'assemblava al professor del somni! Einar es va quedar pal·lid en veure aquell rostre. Axel notà que alguna cosa anava malament en veure a Einar esgrogueït.

-Ei, Einar -va dir Axel amb to preocupat mentre li posava la mà sobre el seu muscle-. Estàs bé?

-No, no estic bé, després t'explique -va dir Einar sense deixar de mirar el professor.

El professor tampoc de deixava d'observar fixament a Einar, com si ja el coneguera. Quan el professor era a la seua classe la "dislèxia" d'Einar tornava a aparèixer i noves frases apareixen en els seus llibres, en la pissarra, en les parets...

Axel estava cada vegada més preocupat pel seu millor amic. Després de la Universitat, van anar tots dos a casa d'Einar i Axel s'adonà de la importància de l'assumpte ja que només entrar a la casa, el seu amic va caure abatut al sofà fent un llarg i adolorit sospir.

Einar tractà d'explicar tot a Axel, però hi havia alguna cosa que li impedia fer-ho. De sobte, no recordava del somni, s'havia esfumat.

Axel va veure el nerviosisme d'Einar i, pot ser que en un intent de saber desesperadament la veritat o fruit d'un pensament predeterminat, li donà una ràpida besada als llavis. Einar el va mirar confós i, quan semblava que anava a dir alguna cosa sobre la besada, s'alçà d'un salt del sofà i cridà:

-Ja em recorde!- va dir semblant haver oblidat el tema de la besada.

Einar li explicà fil per randa el somni a Axel, fins i tot la semblança del professor amb el del seu malson.

-Així que -comentà Axel quan Einar acabà el seu relat- sembla que el teu somni no és només un somni.

-Vols dir què és una premonició?- va preguntar un pèl espantat Einar.

-Bé, això sembla, Einar -es va quedar callat-, però ara hi ha alguna cosa que no entenc. Allò que deies en el somni dels errors, a què et refereixes?- va qüestionar Axel.

-Com pretens què ho sàpia? -va preguntar Einar gratant-se els cabells amb la mà esquerra.

Va haver-hi un curt silenci fins que Axel va parlar de nou.

-Hauríem d'anar a la Universitat a investigar i colar-nos en el despatx del professor.

Einar va assentir i junts van recórrer el camí cap a la Universitat.

Com si tot estigués preparat, van poder colar-se al despatx del professor nou i van escorcollar-lo de dalt a baix buscant no sabien què però alguna cosa que els pogués ajudar. Quan els ànims ja començaven a estar abatuts i tots dos pensaven en la possibilitat de fugir d'allà, Axel es va adonar que alguna cosa no quadrava, així que va decidir tornar a escorcollar tots els calaixos, fins que va trobar un amb doble fons.

Einar i Axel van intercanviar una ràpida mirada e complicitat. Obriren el doble fons i... I què hi havia? Tan sols una carta. Una carta! Einar la va llegir en veu alta:

CBenvolgut professor Howard:

He sigut informat que ha completat amb èxit la formació dels errors, i el felicite per açò. Ara necessite que cerque a algú per a realitzar-li l'última prova, aquella a la qual els altres 406 errors no van arribar. Per això, aquesta persona haurà de ser el doble d'astuta i intel·ligent.

Ens veurem prompte a la caserna.

Una cordial salutació,

Dr. Hetz



Què dimonis volia dir això?

-No entenc res -va mormorar Axel.

-Ni jo -va respondre Einar-. Si almenys aconseguírem saber on és la caserna... Per ací no hi ha casernes...

Però Axel, com espentat per una força invisible, caminava cap a un quadre que hi havia a la paret.

-Ei, Einar, mira açò.

-És l'antiga fàbrica que hi ha als afores de la ciutat. Va haver-hi un gran incendi fa anys -va recordar Einar.

-No creus que aquest lloc pot ser la caserna? -va preguntar Axel.

-Alguna cosa em diu que sí, i alguna cosa em diu que quelcom perillós ens espera allí. Hauries de quedar-te, Axel, no vull que et passe res.

-M'encanta que et preocupes per mi -va dir Axel somrient-, però ni boig deixaré que vages sol.

Einar el va mirar de fit a fit i per un moment tot el seu món es va paralitzar. De sobte, es va perdre en els blaus ulls d'Axel.

Einar li va dedicar un somriure abans de parlar i trencar el silenci deliciós que s'havia creat entre ambdós.

-Allà anem!

I junts, van eixir de la Universitat sense entrebancs i van dirigir-se amb la moto d'Axel cap a la fàbrica abandonada, sense saber el que a Einar l'esperava.

 Comenta
 
Capítol 2
En arribar a la fàbrica es van acostar a una porta que, curiosament, estava oberta.
-Estàs segur de què no vols anar-te? -va preguntar Einar- , si et passara alguna cosa per la meua culpa no m'ho perdonaria.
Axel va somriure abans de respondre:
-Quantes vegades tinc què dir-t'ho?. M'és igual el que puga passar, no pense deixar que faces açò solament.

Einar va assentir amb el cap a temps que obstaculitzen en la fàbrica. Tota ella estava a les fosques i sumida en un profund silenci. Axel va traure el seu mòbil i va il·luminar tot el que tenia al seu pas. Hi havia centenars de calderes cobertes de pols i algun que un altre rosegador corrent d'ací cap enllà.
-Vaja, vaja -va dir una forta veu sobresaltant-los- si és el nostre error més talentós.
La figura per fi es va deixar veure i, com era d'esperar, era el professor Howard.
-Què és tot açò dels errors? què volen de mi?- va preguntar Einar.
-Sé que tens moltes preguntes Einar, però abans de contestar-les deixa que comence pel principi de tot:

No vaig tenir una infància gens fàcil, vaig nàixer en una nombrosa família i els meus pares van morir quan tenia 11 anys. Com era el major dels meus germans vaig haver de fer-me càrrec d'ells, vaig robar per a donar-los de menjar, venia droga per a aconseguir diners, i coses molt pitjors que no voldràs saber.
Estava molt espantat, no sabia com seguir avant. Però, miraculosament, un dia van aparèixer unes persones en la meua casa i em van portar amb ells. Al principi vaig demanar tornar per a anar amb els meus germans, però la meua part malvada em va parlar i vaig decidir quedar-me amb aquelles persones que no coneixia.
Aqueixes persones van resultar ser un grup secret d'iniciació que havia estat fugint de les autoritats durant anys. Saps el què volien? governar el món. Cadascun dels errors estan controlats per nosaltres mitjançant un dispositiu que s'hi haja en els seus cervells. Els errors deixen de ser persones quan deixen de tenir sentiments. I açò és el que et passarà a tu, Einar.
Et preguntaràs perquè vas ser seleccionat. En realitat no estaves a priori dins del pla, però un reconegut endeví ens va dir que podries ser perillós, així que decidim ficar-te dins del pla, per açò eres l'error més especial.
Sé que seguiràs confús i que no vols ser part d'açò, però no tens opció.

Quan el professor va acabar de parlar i va desaparèixer entre les ombres Einar va engolir saliva.
-Ey -va notar una *calida mà en el seu muscle- isquem d'ací Einar
L'al·ludit va assentir i va començar a caminar darrere d'Axel. Es van parar en sec quan van veure una lluminosa porta al lluny, que no tenia pinta de ser l'eixida. Es van acostar a ella i van veure que hi havia una endevinalla gravada i un teclat per a escriure la resposta:

"Quan una porta no és una porta?"

Axel va riure.
-Aquesta endevinalla no és gens difícil si li'l preguntes a un fan de Teen Wolf.
Es va dirigir al teclat per a escriure la resposta però la mà de Einar sobre la seua li va fer parar-se.
-Espera -va dir Einar mirant al sòl- per què em vas besar?- va dir aquesta vegada mirant als ulls d'Axel.
-Perquè estic enamorat de tu -va respondre a temps que somreia i s'acostava a *Einar.

Quan Axel va posar els seus llavis sobre els de *Einar aquest va sentir una mescla d'emocions. Quan Axel va notar que *Einar es va relaxar va començar a moure els seus llavis alhora que entrellaçava les seues mans en el coll de *Einar. A l'estona es van separar per la falta d'aire.
Axel va acariciar la galta dreta de *Einar fent que aquest es posara vermell.

"Quan està entreoberta"- escribibió Axel en el teclat.

L'enorme porta va fer un fort soroll i va començar a obrir-se. Einar va agafar la mà d'Axel i van entrar en la fosca habitació, escoltant com la porta es tancava després d'ells. Les llums es van encendre i van poder veure l'interior de l'enorme sala. Hi havia una gran pantalla i un munt d'ordinadors fent sorolls estranys.
De sobte un lluminós missatge *aparecion el la pantalla.
"Error 406 +1, tu eres l'últim"

La llum de la sala es va apagar i es va sentir un anar i venir de passos, es va girar en deixar de sentir la càlida mà d'Axel però ja era massa vesprada, li l'havien portat.
-AXEL!- va cridar *Einar amb desesperació, a la vora de les llàgrimes.
 Comenta
 
Capítol 3 Tu i jo
-Tranquil -va dir una veu femenina a la seua esquena- no li faran mal, però has de ser forta.



I, després d'aquestes paraules alguna cosa tranquil·litzadores Einar es va desmaiar. En despertar-se estava lligat a una cadira i amb un estrany aparell en el cap del com eixien centenars de cables de colors que arribaven fins a una sorollosa màquina. Va tardar un parell de minuts a adonar-se que tot era exactament igual al somni que va tenir fa mesos, fins i tot està completament nu. 



Es va regirar en la cadira incòmode i quan el professor va entrar en la sala li va preguntar el que més necessitava saber.



-On està Axel?



-Tranquil, està bé, de moment -va somriure el professor perversament.



-No t'atrevisques a posar-li un dit damunt -va dir Einar amb to amenaçador.



-Açò ho decidisc jo, xic. I ja n'hi ha prou de parlar del teu amiguito. -va comentar a temps que s'acostava a un panell amb nombrosos botons.



-Para què és açò? Què vulgues de mi? -va preguntar un desesperat Einar.



-Preguntes massa, xic. T'hauria matat ja sinó fora perquè eres de gran utilitat.



El professor va prémer alguns dels botons del panell provocant un soroll ensordecedor en el cap de Einar i va continuar parlant.



-Bé, et diré el que va a passar ara. Com ja et vaig dir, les persones es converteixen en errors quan deixen de ser humans, és a dir, quan deixen de tenir sentiments. I per a açò em vaig a ficar en la teua ment, vaig a veure les teues pors i cada cosa que t'ha passat. 



Einar va intentar soltar-se, però li era impossible.



-Bé, acomiada't de la teua vida humana -va dir el professor a temps que premia un últim botó.



Un soroll encara més ensordecedor que l'anterior va ressonar per tota l'habitació. 



Per un moment Einar no va sentir gens, fins que de sobte va començar a veure moments de la seua vida, moments que el professor veia també.



Einar va tornar a veure aquella vegada que es va trencar el radi, quan uns xiquets li van pegar en el col·legi, el dia que va morir el seu pare... A mesura que passaven aqueixos records, semblaven allunyar-se de la seua ment. Es va sentir fred. 



Moments bons també van passar davant els seus ulls: quan va guanyar aquella carrera de relleus, quan va ser a veure en viu un partit de l'Ajax, la seua primera besada... Igual que amb els mals records, sentia com si aquests ja no foren part d'ell. Es va tornar a sentir fred.



Va donar una ràpida mirada a l'habitació i va veure al professor somrient. Clar, el seu pla estava eixint a la perfecció, Einar s'estava allunyant de la seua part humana. 







De sobte va aparèixer abans els seus ulls la imatge de la seua primera besada amb Axel. Va ser un simple frec, però dins de Einar alguna cosa es va remoure. També va veure la seua segona besada, amb el qual havia pogut comprovar que sentia coses per Axel. A diferència del que havia passat amb els altres records, els moments que havia compartit amb Axel se sentien reals. En aquesta ocasió no es va sentir fred. 







Einar va poder veure com el somriure del professor canviava a una ganyota amb un àpex de preocupació.



-Així que no és solament el teu amic, també és el teu noviecito. Veurem a veure que li ofereix la seua sort -va tornar a somriure.



Einar va poder pensar per un moment. No deixaria que li convertiren. Havia de ser fort, per Axel.



La imatge d'Axel va aparèixer davant seua, estava sonriendole. Einar es va fixar en el seu somriure. Ara que es fixava detingudament, tenia un somriure preciós, amb aqueixos adorables hoyuelos als costats. També es va fixar en els seus blaus ulls, mai es cansaria de mirar-los. Miró també el seu meravellós pèl ros, sempre li havia semblat que el seu pèl era perfecte. Bé, en realitat ara que es fixava ben Axel era pràcticament perfecte, tant per dins com per fora. Estava disposat a no deixar al professor complir els seus plans amb tal de tornar a veure a Axel. Perquè sí, estava enamorat d'ell; i havia estat tan cec durant tots aquests anys que no s'havia adonat. Pot ser que haja sigut pel seu permanent somriure, o pels seus profunds ulls blaus, o potser per la seua manera de ser, o pot ser que per la seua encara notable accent holandés, o per totes les raons anteriors. La veritat és que no sabia ni quan, ni com, ni perquè es va enamorar d'Axel, però ho va fer, i farà que meresca la pena. 



Una explosió va ressonar per tota la sala, fent que el casc de Einar se soltara i també tot el que li subjectava a la cadira. Aprofitant el fum que s'havia provocat, Einar va eixir corrent de la sala i va anar a cercar a Axel. 







-AXEL! -cridava Einar pràcticament cada vegada que donava dos passos.



El temps passava i no hi havia ni rastre d'Axel.



-No li trobaràs, no està ací. -va dir el professor a la seua esquena.



Einar es va girar i es va dirigir ràpidament cap a ell.



-Tu -va dir apuntant-li amb el dit índex-, maleït bastardo!. On està?



-Ey, tranquil -va respondre el professor alçant les mans-. No sé on està, s'ha anat pel seu compte.



-Esmentes -va etzibar Einar.



-Einar, eres tu? -va dir una veu coneguda a certa llunyania



Einar va reconèixer immediatament la veu i es va girar. En veure el rostre d'Axel al lluny va ser corrent cap a ell. Tots dos es van fondre en una forta abraçada i es van quedar mirant una vegada que es separon.



-Quins feixos nu? -va preguntar Axel alçant una cella-, no em malinterpretes, estàs molt sexy així.



Tots dos van esclatar a riallades. 



Einar va decidir que aquesta vegada li tocava a ell fer el pas, així que es va acostar encara més a Axel i va posar els seus llavis sobre els de el seu fins ara millor amic. Axel va correspondre la besada sense dubtar-ho. Quan es van separar tots dos estaven feliços. Einar va pensar que era hora de fer-li una declarión d'amor a Axel.



-Laat ik mezelf onder et dompelen in uw liefde, want ik hou van je. Dus, zal je mijn vriendje zijn? (deixa'm submergir-me en el teu amor, perquè et vull. Així que, vols ser el meu nuvi?) -va témer haver-ho dit malament, però per la cara d'Axel va suposar que ho havia dit bé.



-Natuurlijk wil ik je vriendje zijn, ik hou van je (Clar que vull ser el teu nuvi, jo també et vull) -va respondre Axel a temps que tornava a besar a Einar.







Junts van eixir de la fàbrica disposats a començar una nova vida lluny d'allí, per a ser exactes van ser a Holanda, a l'Amsterdam natal d'Axel. Van deixar tota aqueixa història de bojos arrere, encara que Einar sempre recordarà el número 407 com un nombre especial. Ara l'única cosa que importava eren ells dues. I l'Ajax, és clar.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]