Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



XESCA FERNANDEZ
Sineu
 
Inici: El somni

Capítol 1 Vertigen
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.
Vaig tenir un somni molt estrany. Una espècie de caiguda lenta i llarga. Més llarga que un dia sense pa. I estava a punt d'estampar-me contra el terra en despertar-me.
Vaja si havia dormit! En obrir els ulls el sol estava ben alt al cel. Devia ser migdia. Notava un munt de pedretes clavades a l'esquena, segurament havia caigut del llit. En aquell moment, vaig reaccionar. Estava a l'aire lliure, en un terra de pedra. Vaig mirar al meu voltant. On eren les parets? I el meu còmode llit? A mi em faltava alguna cosa... I la meva habitació? Crec que tenia un bon problema.
En un intent de saber on diantres era, vaig mirar al meu voltant. Hi havia portes. Moltes portes. Portes per a avorrir. Qui volia tantes portes? Tenien molt poca funcionalitat, ara, això si, quedava bastant estètic.
Amb motiu d'estirar les cames una mica, vaig decidir-me a fer una volta per la zona. D'acord, he d'admetre que el meu objectiu principal era xafardejar una mica, però això no lleva que també fes exercici. Volia trobar, a ser possible, qualque ésser viu. No vaig veure ni una ànima, però vaig tenir l'ocasió de contemplar les portes. Eren, segurament, el treball de tota una vida de habilidosos artesans. Al principi passava pena de trobar-me a algú, i que em fessin fora. Després, em vaig anar convencent de que no hi havia ningú que em pogués treure d'allà, així que, com si passejàs pels carrers de Ciutat, anava mirant portes com qui mira els aparadors. Les portes eren molt curioses, de diverses formes, grandàries i materials. No n'hi havia dues d'iguals. N'hi havia una feta d'ossos humans, on brillava una calavera com si fos d'argent. N'hi havia una altra, d'or i robins, que ja la voldria el rei per al seu castell. Algunes estaven pintades, i d'altres no semblaven ni tan sols sòlides. Crec que no n'havia vist ni la meitat, quan una porta de fusta envernissada amb un pom de ceràmica i frontisses de llautó em cridà l'atenció. No sabia perquè, però hi havia alguna cosa que m'estirava a obrir aquella porta. Que hi hauria darrere? Segurament seria un armariet, i estaria ple de graneres, però igualment tenia unes ganes boges d'obrir-la i descobrir el que amagava.
Em vaig anar atracant. Tenia la mà a punt d'agafar el pom.
-Senyor, necessita el tiquet.
Vaig fer un bot de metre. I jo que pensava que estava tot sol! Quin ensurt en sentir aquella veu sibilant. En girar-me vaig veure que era una serp enorme, molt grossa i llarga, amb escates grogues i taques marrons. Estava tota enrevoltillada dins una cabina de vidre amb un rètol pintat que deia “Informació”.
-Senyor, necessita el tiquet- va tornar a insistir la serp.
M'ho deia a mi, així que em vaig atracar a la cabina i li vaig demanar a la serp:
-Perdoni. On puc aconseguir aquest tiquet que em demana?
-Aquí mateix, senyor. Però abans de tot, ha de dir-me on vol anar.
On volia anar? Ostres! Jo l'únic que volia fer era descobrir que hi havia darrere la porta aquella. Li ho vaig dir, i la serp em va contestar:
-Llavors, senyor, haurà de passar per un petit tràmit. Posi la mà damunt l'Espectròmetre Endevinatori de Destins.
Amb la cua havia agafat una bolla de metall, i mentre parlava l'havia deixat damunt el taulell. Vaig deduir que era l'Espectròmetre Endevinatori de Destins. La serp havia encès l'aparell, i per la superfície corrien petits llamps de color violeta. No sé perquè, però la idea de posar la mà damunt aquell trasto no em temptava gaire...
-No es preocupi senyor. No hi ha risc d'electrocutar-se. No s'enramparà.
«Au, sense por», vaig pensar. I tot seguit vaig col·locar la mà damunt l'Espectròmetre Endevinatori de Destins. Vaig sentir una sensació estranya, com si algú m'hagués obert el cap i estigués preparant brou dins del meu crani. Difícil de descriure. I una mica desagradable.
-Molt bé senyor- em va dir la serp al cap d'uns minuts-. Ja pot retirar la mà. Vostè s'hauria de dirigir a la porta MCMLXXII.
-Moltes gràcies. La porta MCMLXXII on queda?
-És la que volia obrir vostè. Tengui el seu tiquet- em va estendre un trosset de paper amb el nombre de la porta escrit-. Ui, un moment...- es va acostar el bitllet a la boca i li va deixar marcat la marca de dos claus.- Ja està. Esper veure'l aviat, senyor.
Em vaig acomiadar jo també, i desprès vaig encaminar-me cap a la porta que volia obrir des del principi. Pensava que havia fet massa tràmit per a només obrir un armariet. Seguia convençudíssim de que darrera aquella porta no hi trobaria més que productes de neteja.
En posar la mà damunt el pom, el meu tiquet es va convertir en una clau daurada, que encaixava dins el pany a la perfecció. Vaig obrir la porta, i el que hi havia darrere em va deixar sense respiració. Als meus peus s'estenia un món diferent al que jo coneixia. Camps d'herba d'un verd brillant, rius i llacs d'un blau que enlluernava, penyes violetes que creaven fantàstics penya-segats damunt la mar. La magnífica posta de sol que podia contemplar tenyia de vermell el cel. No havia vist mai una vista tan meravellosa.
Vaig sentir ganes d'explorar aquell lloc. Mil preguntes s'apilonaven dins el meu cap. Que era aquell paratge? Qui habitava aquell món? Com eren? Quin idioma parlaven?
Mogut per un impuls inconscient, vaig botar de la porta per avall. El que no havia pensat era que la porta estava penjada del cel, i que la caiguda des d'allà dalt probablement em mataria. Si més no, em faria molt, molt de mal.
 Comenta
 
Capítol 2 Hola, estranya criatura.
La meva arribada al món de darrera la porta va ser poc espectacular. No vaig interrompre cap reunió, ni em vaig carregar al dirigent tirà de torn en caure damunt d'ell. No, vaig anar a parar enmig d'un bosc solitari. La meva caiguda tampoc va ser la gran cosa. En realitat, va ser una mica decebedora. Va ser com caure damunt una pila de coixins, encara que si comptam que anava a gran velocitat, igualment em vaig pegar una bona nata.
Després d'aixecar-me i queixar-me de la mala sort que passejava des del matí, em vaig decidir fer una volta pel bosc. Volia, bàsicament, trobar a algú que m'informés sobre aquell lloc, i que, després de guiar-me en una visita turística, m'indiqués com tornar a ca meva. Una escala extra-llarga que arribés fins al cel em serviria. Sempre que ningú hagués tancat la porta.
Vaig caminar, i caminar, i caminar... I vaig veure arbres, i arbres, i més arbres... Tot molt verd i preciós, si, el que tu diguis, però a la segona hora de passejar per allà resultava més aviat monòton.
Estava a punt de renunciar quan em vaig trobar amb un fogueró, al voltant del qual hi havia les criatures més estranyes que algú hauria pogut veure mai. Eren un total de deu, i es trobaven xerrant tranquil·lament en un idioma que no havia sentit mai. Encara no m'havien vist, així que vaig agafar jo la iniciativa. Anava a dir “Ave Maria Puríssima”, però no sabia si seguien la religió cristiana, de manera que vaig optar per un “Bon dia”.
Se'm van quedar mirant com si fos jo la criatura estanya. No m'entenien.
-Nèzuru kaneh?
Mira tu per on, jo tampoc els entenia a ells.
-No us entenc. No se que em deis.
Una de les criatures, una espècie d'ocell sense bec mig sargantana amb forma humanoide; en veure que no ens entendríem de cap manera, va donar dos crits en direcció als arbres. Em va recordar a la meva mare quan em cridava a dinar.
Va arribar corrent una al·lota bellíssima, semblant a les de Mallorca. Tot i que tenia sis braços, tots ornamentats amb braçalets, i anava fent malabars per aguantar un munt desenalles plenes fins a dalt de fruita. Em va mirar, va creuar un parell de paraules amb els altres, i després de deixar la seva càrrega al terra, va demanar-me:
-A mi si que m'entens, no?
Em vaig quedar astorat. Per fi algú que xerrava com jo! Vaig contestar-li afirmativament, i després, li va tocar exercir de traductora. Aquelles criatures eren molt curioses, i volien saber moltes coses, segons em va dir ella.
-Em dic Taknea.
-Joan.
El primer que van demanar va ser d'on venia. La meva resposta va condemnar la resta de la meva estada allà. Com que no sabia molt bé on havia estat abans de caure porta per avall, vaig senyalar el cel. “D'allà”, vaig dir.
-Ai, grandíssima...-va dir na Taknea en veu baixa.
Les deu criatures es van posar a fer voltes en torn meu mentre cantaven. S'agenollaven i s'aixecaven amb un bot, feien voltes, s'abraçaven i feien títeres... Semblava carnaval.
-L'has armada bona.-va tornar a dir ella.
-De què va, això?
-Després t'ho explicaré.
Els sers van anar tranquil·litzant-se, i em van donar de sopar. S'havia fet fosc molt ràpid, i lentament van començar a retirar-se. Es ficaren en unes cases dalt dels arbres, que jo no havia vist fins llavors. Em vaig acomiadar de tots amb una reverencia.
Na Taknea em va agafar pel braç, va obligar-me a seure i va començar a xerrar.
-A veure, tu vens del cel?
-He arribat aquí per una porta que estava allà dalt. Una bona caiguda, no la recoman.
-Has entrat per l'Estació Intermon-dimensional. Genial.
Na Taknea va veure la meva cara d'incomprensió, i es va afanyar a aclarir les coses.
-L'Estació Intermon-dimensional és un lloc des del qual pots anar a qualsevol món o dimensió. I tu has anat a parar al pitjor món possible. Escolta, aquí, fa molts d'anys, teníem un rei. Un rei que va fer prosperar el país, i la gent estava contenta amb ell. El regne, però, era molt extens, i per governar-lo bé, va crear un sistema amb ajuda dels seus fills. A cada un li va donar un anell, que s'anomena ikú, i va dividir el regne en cinc parts que funcionarien com estats independents. Amb la ikú manaven com si fossin el rei, i s'havia d'obeir al que dugués l'anell. El rei va morir, i el sistema es va mantenir, funcionant correctament.
»El problema va venir quan, durant un ball al castell de la nostra princesa, un dels generals va robar-li la ikú. Va manar que la tancassin en una torre, i ara governa Genizu, aquesta part, com un tirà. Per a eradicar la pobresa, per exemple, va tancar a tots els pobres dins una sala, i li va prendre foc. No ens deixa viure tranquils, passam pena que ens cremin la casa quan dormim només com a advertència del que passarà si desobeïm.
»Ara fa vint anys, van aparèixer uns jeroglífics a les penyes de vora mar. Un interpret va llegir-les, per odre del rei, perquè les senyes de la roca són sagrades. Contava que un dia arribaria un home del cel, incapaç de lluitar amb una espasa però coneixedor de les arts de la sostracció d'objectes aliens, que recuperaria la ikú i la retornaria a la princesa. El general es va enfurir, i va matar allà mateix a l'intèrpret. La seva sang va ser utilitzada per esborrar els jeroglífics, i els seus acompanyants foren obligats a suïcidar-se.
»Aquella profecia de les roques, però, es va anar escampant com una plaga, implacable, ja que la filla d'uns pescadors que s'havia amagat en una cova mentre jugava ho va sentir tot. Aquesta gent du esperant que arribi l'heroi vint anys, i estan desesperats, però no crec que siguis tu.
-Dona, quina poca fe -Estava una mica ofès. Vull dir, jo podria ser perfectament l'heroi que esperaven-. Com és que a tu t'entenc?
-Perquè xerr el teu idioma.
-I com és que el coneixes?
Em va explicar que era perquè ella posseïa el do de les llengües. Que havia viatjat molt amb els seus pares de món en món, i que quan varen morir, ella va decidir quedar-se quieta i mirar de solucionar els problemes del seu lloc d'origen.
-Vaig formar la resistència, amb l'ajuda d'uns quants companys. Amagam gent que no pot pagar, i feim el que podem per a ajudar.
Em vaig quedar pensant una mica. Anava a demanar-li ajuda per a anar-me'n a casa meva, ja que no els servia com a heroi; però com que som mig beneit, el que li vaig dir va ser:
-Podria ajudar-vos.
-Tu?
-És clar. No em coneixes, però som un intel·lectual; només he agafat un pic mai una espasa. Vaig créixer en un poble on els nins no teníem res a fer més que robar melons, panades, crespells... i ningú se n'adonava.
-És clar. Seguríssim.
Vaig continuar insistint, intentant-la convèncer de que podria ajudar-los. De vegades em poden més les ganes de fer el gallet que el sentit comú. Finalment, na Taknea va accedir a comprovar si podria ser jo aquell lladre diví caigut del cel que tant necessitaven.
Volia saber si era o no un manta a l'hora de lluitar amb espasa. Ja li vaig dir jo de principi que no en sabia, i que l'única vegada que havia agafat una espasa ho havia fet per la fulla i m'havia fet un tall enorme a la mà, però ella que no que no, i que havia de mirar si de veres en sabia o no, de manejar armes.
-No tendré pietat- va avisar mentre treia una darrere l'altra set espases de dins el forat d'un tronc.
Vaig amagar-me darrere la meva arma, tremolant de por. Em temia el pitjor. Na Taknea va llançar una estocada, les meves temptatives d'aturar el cop van fracassar estrepitosament. M'havia desarmat a la primera. Vaig esquivar-la passant per davall dels braços de l'esquerra, per evitar un segon cop. El va fallar, però va re-calcular la direcció de dues de les espases per que anessin directes al meu cap. Movia cada braç de forma independent, i això la convertia en una espècie de màquina de matar. Vaig esquivar-la, evitant els talls de pura xiripa, però ràpidament les forces van anar abandonant-me, i en un no-res la vaig tenir apuntant-me al coll.
-Tens raó, ets un manta amb l'espasa.
-Sí- vaig contestar-li-, però, en canvi, conec la manera de fer-me amb coses que no són de la meva propietat.
Li vaig ensenyar, amb la mà oberta, la polsera que li havia pres mentre m'escapava de les seves espases. No sabia ben bé com ho havia fet per prendre-li, simplement havia vist l'oportunitat i l'havia aprofitada.
-Val. He arribat a una conclusió. Ets la nostra salvació.
-Ara et convens? Després d'intentar deixar-me convertit en un munt de carn capolada?
Es veu que la meva resposta li va fer gràcia.
 Comenta
 
Capítol 3 L'anell, els caps i els geranis


Duia un mes allà. Estic convençut de que si no hagués estat per na Taknea, ja m'hauria mort quinze vegades. No coneixia els aliments verinosos, dominava poc l'idioma, i per molt que fos l'heroi caigut del cel que els havia de rescatar de la tirania opressora, els indígenes només es burlaven de mi. La vida en aquell món era meravellosa, veritat? Majoritàriament, havia dedicat el meu temps a practicar nous trucs per a millorar les meves capacitats a l'hora d'aconseguir coses que no eren meves. Na Taknea estava encantada amb la meva forma de robar. Una meravella, deia. Jo estava sorprès. Quan m'havia convertit en un lladre tan hàbil?

A part d'en-riure-se'n del nou, els genizus també idearen un pla per a recuperar la ikú: Entrar a sac i massacrar la concurrència, per a després sostreure l'anell al cadàver.

Llavors vaig haver d'intervenir jo per a proposar una cosa més... pacífica. La nova idea proposada per mi era entrar d'amagat i usar les meves dots per al robatori per a fer-nos amb la ikú. Aquest pla tenia dues objeccions a resoldre. Primer, entrar al castell del general. Necessitàvem un moment propici, amb molta de gent entrant i sortint amb la que ens poguéssim camuflar. Aquest obstacle el va solucionar na Taknea mateixa, un vespre va arribar del poble més proper amb la notícia de que al castell hi hauria festa la setmana vinent. El segon problema que tenien era jo. En aquell món, els sers més semblants a mi tenien sis braços.

-Podríem dir que vaig perdre quatre braços en un accident.

-No. Estàs mal proporcionat- em vaig començar a queixar-. Per a tenir sis braços! Senyor, que n'ets de presumit!

Com ho faríem? Tot estava preparat. Únicament ens havíem d'apropar al general, i jo faria la màgia. L'anell passaria a les meves mans sense que ni tan sols el tirà se'n adonés. El dia de la festa s'acostava, però, i ningú sabia encara com ficar-me allà dins i que colés.

Aviat seria el dia, i seguíem amb les mateixes. Havíem, fins i tot, considerat la idea de contar-li que jo era d'un altre món, encara que ho havíem descartat ràpidament, ja que seria destapar-nos. Els genizus seguien proposant les seves idees, una mica violentes.

-Diu que esbudellem un animal tan gran com tu i que et desfressis amb ell. Diu que la sang i les entranyes et donaran un toc de juksi- em va traduir na Taknea.

-De que?

Tot i no saber que era exactament un juksi, la idea de cobrir-me amb la pell d'un animal i anar amb les butzes penjant del coll no em seduïa molt. Encara que... se m'acabava d'ocórrer la manera perfecta per a entrar.

Els següents preparatius es feren ràpid. Em van fer cosir dues capes llargues, i vaig ajudar a embastar un vestit. No tenia temps per res que no tingués a veure amb la «missió recuperar la ikú». Na Taknea em va obligar a aprendre el vocabulari bàsic, i com que jo no tenia el seu do per als idiomes, les classes acabaven amb ella exasperada i jo amb el cap a punt d'explotar en bocinets.

Finalment, per a sort dels rebels i dels meus pobres nervis, arribà el dia de la festa.

Mai havia estat tant content d'anar a una festa.

-Recorda, ets un aztuk. No parles si no et parlen, i no aixeques el cap. No et moguis, carall!

Na Taknea m'estava col·locant la capa verda, acomodant-la damunt les pròtesis que simulaven una coa i unes ales. Un aztuk era una de les criatures més curioses de per allà. Ningú sabia ben bé com eren, ja que sempre es cobrien amb capes; i encara que solien establir vincles de lleialtat amb altres criatures, parlaven poc sobre ells. Davant els ulls dels altres, seriem només un aztuk i la seva protegida, una noble dama.

-Ja ho se, deixa d'impacientar-me, dona! Encara em posaràs nerviós a mi!

Havíem aconseguit un mitjà de transport, cedit per alguns habitants del poble simpatitzants de la causa. Corria el rumor per tot Genizu, que aquell lladre caigut del cel ja havia arribat, i les ajudes als rebels abundaven com la pluja a l'abril. Els nostre mitjà de transport era una plataforma enganxat a un animal volador, que a mi em recordava a una vaca roja, només que sense banyes i amb una membrana que unia les potes del davant amb les del darrere. Aquella cosa ens duria, a mi, a na Taknea i als demés al castell.

No estava gaire convençut de que pujar en aquell trasto fos el més segur del món. Vaig respirar profundament.

«O ara o mai, Joan. I convé que sigui ara.»

Quan tots vam estar acomodats damunt la plataforma, el conductor va esperonar la vaca, que va arrencar a córrer cap a un desnivell molt pronunciat, per després llançar-se al buit. Crec que vaig deixar les ungles a la fusta. Esperava la caiguda, però l'animal va fer una cosa increïble. Estengué les potes cap als costats, i les membranes que les unien feren que l'animal i la plataforma volessin. Aprofitant les corrents d'aire, la vaca es movia a dalt o abaix, a esquerra o a dreta, i ho feia tant suaument que els passatgers quasi ni ho notàvem.

Na Taknea, asseguda devora jo, m'indicava llocs de la immensitat que teníem davall. Allà tal riu, aquí tal torre de vigia, cap allí les penyes on sortiren els jeroglífics... Era fosc, i una gran lluna creixent il·luminava l'herba dels prats i s'emmirallava en el mar.

Aviat sobrevolàvem el castell del general. Una mole impressionant de pedra clara, que hauria estat bell de no tenir caps decapitats clavats en piques rodejats de flors engalanant les finestres. Era un detall una mica macabre.

-Són els caps dels seus enemics. També n'hi ha de gent que no va poder pagar els impostos. Té tendència a reposar-les cada dues setmanes, perquè semblin més frescs.

-Preferesc els geranis.

La vaca va aterrar suaument en un revolt del camí, i vam abandonar la plataforma. Ens acomiadarem del conductor, i ens dividirem en dos grups. Na Taknea i jo per un costat, i la resta per l'altre. Ells entrarien mesclats amb el servei.

Seguirem el camí d'arena, adoptant amb agilitat els nostres papers. Recordant tot el que m'havien dit sobre els aztuk, vaig abaixar el cap, i vaig ralentitzar el pas. Na Taknea va agafar un aire extravagant i infantil, i s'anava animant per moments. Feia com si jugàs, i em cridava per que fes via. Una actriu excel·lent.

Poc a poc, arribarem a l'entrada. La cosa seria fàcil. Vam passar sense problemes, ella es va encarregar de xerrar. El protocol era estricte; no se'l saltava ni Déu. Primer feies una volta per l'estància, saludant als coneguts, i després saludaves a l'amfitrió, donant-li la mà. El meu cap ja donava voltes sobre com enganxar la ikú.

Na Taknea em va fer fer una volta llarga i lenta per la sala, i contava a tothom que l'escoltàs com m'havia ajudat un dia en un camí i que des de llavors anava amb ella. Causava sensació, encara que eren sers comuns, els aztuk no tenien per costum assistir a aquell tipus de reunions.

Hi havia servents repartits entre la gent, vigilant que ningú tengués la copa buida. Un parell del grup que s'havia infiltrat entre els criats em feren l'ullet, mirant de donar-me confiança. Estava tant nerviós que complia el meu paper a la perfecció: callat i capbaix.

Passades dues hores, finalment passàrem a saludar al general.

El general era d'aspecte estrany. Un aspecte encara més estrany que el de la resta de criatures. Tenia la pell plena d'escates vermelles, i uns ulls taronges semblants als dels coloms. Tenia tres dits molt prims a cada mà, i la ikú li ballava una mica. Seia damunt una cadira d'ossos, i somreia amb tota la boca, deixant veure tres fileres de dents punxegudes tacades de sang.

Na Taknea va saludar la primera. Es va presentar, va comentar un parell de coses trivials i finalment, s'acomiadà.

-Un gust, excel·lentíssim senyor.

Quan em va tocar a mi, quasi ni vaig pensar en que estava robant-li la ikú. Li vaig donar la mà, i amb el palmell vaig girar l'anell, que li va sortir fàcilment del dit. Després de no dir res, ja que no li interessava un simple aztuk, vaig retirar la mà, i l'anell va caure dins la meva màniga amb un ràpid moviment. Gairebé sense voler-ho, ja tenia la ikú.

Vaig seguir caminant. Ens vam fer enfora del general i ens prepararem mentalment per al següent pas.

-Ara-, em va dir na Taknea-. Reivindica el poder de la princesa legítima.

Els nostres infiltrats entre els criats s'havien encarregats d'escampar el rumor de que l'heroi diví que venia del cel havia acudit a la festa.

Em vaig posar l'anell, i abaixant la caputxa de la capa, vaig dirigir-me a tots:

-Som l'heroi que ve del cel! He vingut a recuperar el poder i a tornar-lo a la princesa.

Amb un gest, el general, més divertit que altra cosa, va ordenar a la seva escorta que m'atrapés.

-No tan ràpid! Tenc la ikú!- vaig cridar, mostrant la mà.

Tothom va restar en silenci. Els soldats es van aturar en sec. El general va mirar-se la mà, i va quedar amb la boca oberta en descobrir que, efectivament, ja no tenia la ikú. Vaig decidir de continuar amb el parlament preparat per jo i na Taknea dies abans.

-Tenc la ikú, i ara jo comand, així que, senyor general, vostè ara mateix agafa, s'aixeca i ens diu on te la princesa. Entesos? La cosa és fàcil, col·laboreu una mica, senyor general.

Vaig esperar pacientment mentre ell deia on era la princesa. Sense l'anell ell ja no tenia cap tipus de poder, i semblava que s'havia resignat.

Set soldats pujaren poc després amb una dona rossa, que com na Taknea, tenia sis braços. La princesa que havia estat tancada durant més de vint anys, la més estimada pel poble, ja era fora de la presó.

La vista de la sobirana va fer que totes les criatures presents demostrassin la seva alegria. Ballaven, saltaven i reien, i cridaven ben fort, per a que tothom ho sentís:

-La princesa!

Per primer cop, vaig observar l'anell. Duia un grumer gravat, l'emblema de Genizu. Em vaig atracar a la princesa, i després d'una reverencia, li vaig estendre la ikú.

-Princesa, és per a mi un honor retornar-li això.



Al dia següent, la princesa ens va voler veure.

-Nobles Joan i Taknea, heu alliberat de l'opressió el meu poble. No se us pot agrair a suficient el que heu fet.

La princesa va quedar-se mirant per la finestra.

-Que en fareu del general, majestat?

-Podríem decapitar-lo, però el seu cap no quedaria gaire bé amb les flors. No combinen. Millor el deixam amb el cap aferrat al coll i el tancam a la presó durant molt de temps.

Vam estar d'acord amb la princesa. Aquell mateix horabaixa ens va nomenar cavallers protectors de Genizu, i se'ns va oferir diners i joies, però jo només volia una cosa.

-Vull tornar al meu món.

La princesa va consentir-ho. Em va dur, junt amb na Taknea cap a una sala amb una gran porta. La princesa em va estendre un medalló. Duia un grumer gravat.

-Ens tornarem a veure- em va dir na Taknea-. Un pic se t'obre l'Estació, se t'obre per a tota la vida.

Vaig creuar la porta.



Vaig obrir els ulls. El sol estava alt, i entrava per la finestra, jugant a enlluernar-me. Quin somni!

Em vaig aixecar, i llavors vaig notar un pes estrany al coll.

Sí, ens tornaríem a veure.

Al coll duia duia un medalló. Un medalló amb un grumer gravat.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]