Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



somunsgraponers
La Garriga
 
Inici: El somni

Capítol 1 Tornar a l'arena
I, esvaint-se la serenor, confús i deixant sorgir la fantasia per anar-hi, vaig trobar-me en una sala que vaig començar a estudiar desconcertat. No tenia confins i no semblava possible comprovar-ne la vastitud. Hi governava un groc llampant, tan intens que es difuminava formant una boira nebulosa. Inexplicablement m’hi trobava molt còmode. Al centre vaig veure-hi un tron amb diferents tons blavissos, d’entre els quals en destacava un que per la seva obscuritat hauria fet mal a la vista, però ho salvava la dona que hi havia asseguda: uns trenta anys, abrinada i preciosa, de pell pigada i cabells lleonats. Melena llarga, adornada amb una flor a tocar del front, com una actriu o una cantant de jazz. Era un lotus blau desclòs. Les celles lleus i els ulls marrons, el nas afrancesat, menut, els llavis vius i rojos, com roses enrotllades, amb la part superior arquejada de forma idònia.

Fumava amb plaer i postura freda, aònia, de bellesa pausada, mentre jo l’esguardava, quiet, sense saber què fer fins que vaig percebre alguna cosa sobrenatural que m’ordenava apropar-m’hi. El fum del tabac advenia cap a mi compassat amb la lentitud de l’aire. Primer m’encerclava la cara, després me l’acariciava. Ella seguia fumant, malgrat tot.

Em va mirar i va dir: “bé”, però vaig callar. Va entaular per fi la dialèctica:

-Seré breu –va dir-: ets aquí perquè alguna cosa ha de cedir. La teva vida és caòtica, confusa, desordenada, solitària: trista.

Jo aguantava davant seu, trobant-me francament desconcertat escoltant aquell incipient sermó que retratava amb justa simetria la meva vida. Però la circumstància era anòmala: una dona que no coneixia de res semblava desafiar-me a manera de mare en una sala que emulava la dimensió desconeguda i a la qual no sabia amb quin objecte havia arribat. Va continuar:

-Goses punir moralment els qui suposes els teus perseguidors com si aquests emprenguessin accions contra tu i fossin els qui han causat que ara et trobis empresonat. T’allunyes massa de la veritat, i vull que vagis a buscar-la.

De cop, silenci. Quina mena de joc pervers era allò? La meva activitat intel·lectual diürna no abastia una complexitat que em fes somiar aquesta mena de coses, que només se m’acudirien sota els efectes de substàncies estupefaents. Però innegablement era un somni que em portaria més divertiment que la vida a la presó quan estava sobri. I com que jo i l’aventura (quan no comporta massa perill) casem aviat, vaig deixar-me endur demanant-li que prosseguís.

-Fes-ho tu; parla’m de la teva situació.

Jo vaig respondre que era a la presó:

-Sóc a la presó, ho acabes de dir.

-Com és? –indagà.

-Hi ha molta gent que sent un odi desfermat contra mi –va ser impulsiu, no vaig poder pensar en ningú en concret.

Va tocar l’ase i va fer que no amb el cap gesticulant amb lleugeresa. Va alçar els ulls; em mirava amb una fredor que m’inquietava.

-Ho veus? No hi estic d’acord, vas mal encaminat.

Va baixar del tron on havia estat fins aleshores i va fer que la seguís. Vam creuar junts vora vint metres d’aquell lloc fins que ella va quedar-se immòbil i va deixar caure les parpelles. Amb la seva veu dolça va començar a cantar, amb emoció.

El succés havia arribat al zenit de la bogeria: per què cantava, ara?

Però de seguida vaig entendre-ho: del no res va materialitzar-se un cotxe, d’estètica dels anys vint, descapotat. Va ordenar-me que hi pugés i, lluny de veure’m capaç de discrepar-ne, vaig accedir. Va dir, misteriosa i poètica però massa barroca:

-Vés recte fins al cor de la nit, a trobar l’ou de la serp.

Al principi no vaig parar-hi massa atenció; ho havia dit amb edulcoració, com qui impulsa un ocell a deixar el niu i encetar l’aventura. Però jo ja havia deixat el niu anys enrere, i com una paradoxa: ara, ella, m’impel·lia a tornar-hi. Jo encara no en sabia res.

I, lluny de la indecisió (per la convicció que tot era un somni), vaig pujar a la màquina, de model antic però nova, d’un negre brillant, i vaig encendre’n el motor. Vam començar a avançar, sense ser jo capaç durant la travessia de saber si passaven segons o minuts.

A mesura que avançava notava un aire fresc i estival, xocant contra el meu cutis com a símptoma de la velocitat. M’agradava: feia una eternitat que no em sentia així.

A prop meu persistien el groc i un soroll com d’aparell espatllat.

De cop, en la distància vaig veure que el croma variava: sorgia com un buit de color fosc en l’espai que s’anava eixamplant de manera gradual. Per primer cop, la meva por, al principi nul·la, va manifestar-se i es va anar dilatant igual que ho feia la fosca, perquè al ritme que el groc es dissipava, el medi canviava i esdevenia foscor. Fàcilment vaig reconèixer aquella foscor com a cel i em vaig adonar que hi havia estrelles: era de nit. Tot semblava precipitat, en un instant havia deixat la sala i era en un hipotètic exterior amb asfalt als peus del cotxe. De sobte, palmeres disposades en una filera a cada banda. Sota la fila esquerra hi havia mar; era a la carretera, anant en cotxe a curs calmós. Aquell soroll esmentat va resultar venir d’una ràdio i va produir-se una metamorfosi: el soroll va passar a ser “At last”, d’Etta James.

Reconeixia aquell lloc però no era capaç d’identificar-lo. En un moment donat vaig veure’l des d’una perspectiva que em va despertar. Si seguia recte, arribaria a un destí prou conegut, el meu poble. El meu niu (com n’he dit abans, críptic), d’on havia marxat quan era jove fugint de tot allò que m’hi lligués. A la meva panxa va palesar-se un pessigolleig. Feia anys que no el sentia: havia estat vivint en l’apatia (¿parlava d’això, la dona, quan titllava de trista la meva vida?).

Vaig abandonar el meu poble perquè veia com allà tot se n’anava en orris. Tot el que m’havia importat en la meva infància i, posteriorment, en els primers anys d’adolescent, s’esvania: la família queia –o més aviat mutava, canviava l’estructura, els costums amb què havia crescut, les relacions... o potser senzillament descobria la veritat-. Com jo, les meves amistats envellien, víctimes dels aniversaris; les coses que tan havien valgut per mi, coses de les quals havia begut la meva felicitat fal·laç quan era petit i jove, canviaven. La comunitat o la societat –al vostre gust- funcionava a mode de mecanisme perfecte. Quan era petit m’enamorava la gent, el món, però créixer va fer-me descobrir una mena de superficialitat global, vaig adonar-me de la manca de sentit de certes coses, de la cara ferina de l’humà, de la seva incongruència, de la marginació a què és sotmesa la diferència. I això em va encegar, negant-me la bellesa de cada instant.

Així que, obnubilat, vaig decidir fugir; la vida s’ensulsiava, com una casa que havia quedat vella i queia a trossos i jo no ho volia.

La qüestió, de tota manera, és que ara tornava al poble.

Havent arribat vaig deixar el cotxe al solar on solíem aparcar, decidit a donar una volta. Era una nit de juny, però els carrers eren deserts, ni rastre de ningú. L’únic que trencava el silenci era la brisa. I guiant-me pel mateix instint que hauria guiat a qualsevol, vaig dirigir-me a la que havia estat casa meva. En arribar-hi i veure l’edifici em va caure el món als peus. Vaig notar com si algú m’esgarrapés la pell amb violència. D’entre el silenci misteriós d’aquella nit onírica, al meu cap vaig començar a sentir notes de melodies de la meva joventut: cançons que no duien més que records i, alhora, melangia. Himnes de la vida surant en l’aire. Vaig cloure els ulls i va desfilar davant meu tot el que havia viscut en aquella casa. Vaig veure-hi els avis, la família per festa major, el meu germà, els meus amics xerrant un vespre d’hivern, l’Anouk rient: reviure la vida abaixant les parpelles.

Poc a poc, els records van anar-se generalitzant i ja no eren només de coses viscudes a casa sinó anècdotes isolades amb jo de jove com a subjecte: els matins de dissabte, el sol de mitja tarda, una guitarra. I vaig recordar un esdeveniment anual que m’encantava: la festa. Quan se celebrava els carrers quedaven buits, com camins del salvatge oest, perquè tothom anava a l’escola a ballar, beure, retrobar amics... era un circ, aquella festa, hi era tot.

De sobte vaig lligar caps, va ser com si em despertés.

I vaig anar cap a l’escola, trescant pels carrers que hi duien, que pujaven tots.

Vaig caminar durant pocs minuts, sense calibrar l’impacte del meu retorn. Existien dues possibilitats: o bé el somni seria fidel a allò que hauria passat si el moment hagués estat real o bé una certa màgia s’apoderaria del moment creant sensacions inimaginables. Aquesta segona opció feia impossible deduir les reaccions.

La música naixia carrer amunt, en creixia el volum i poc a poc vaig anar veient els llums, sentint la multitud que celebrava triomfal l’arribada de l’estiu. El perfil de l’edifici de l’escola traçava una línia irregular de forma diagonal. Vaig arribar a la part superior. Les portalades eren obertes, i vaig entrar. No sabia què m’esperava.

Sí: el fill pròdig havia tornat a l’arena.

Estava ple a vessar i, de tant revellit que estava, ningú no em va reconèixer de seguida. La primera a fer-ho duia un vestit senzill, concorde amb l’edat, i un gran boà ocultant el coll. Va quedar esbalaïda, estupefacta. Jo vaig somriure:

-M’oferireu un vals, senyora? –vaig bromejar.

-Déu meu! Ets tu? –obria molt la boca- Déu meu... Quan has tornat?

Anàvem a fer-nos dos petons, distants, rubricistes, però ens vam abraçar.

-Tots aquests anys... No t’he perdut el rastre ni un moment, vida. Guardo cada retall sobre tu als diaris, he vist totes les teves pel·lícules: he vist “L’arròs a Luxemburg” mil i una vegades.

-Ostres –vaig dir, humil però còmplice.

Ella, que era amiga de la meva mare, va moderar l’impacte inicial i va dir, més suau:

-Vaig patir molt per tu quan vas marxar: t’estimo com un fill, ho saps? –vaig assentir- Sabia que parlaves de nosaltres. Em feia por que no haguessis superat tot això de... la teva adolescència –va ser una fiblada, no vaig dir res i ella es va girar: Lena! Mira qui ha vingut!

Si fos cinema, un pla hauria il·lustrat l’escena; la imatge s’hauria anat movent del lloc on la gent feia cua per a comprar sopar i aniria mostrant els nens jugant, distants de la festa, i els adults, amb un cansament que es convertia lentament en ganes de festa, fins arribar a mostrar-me a mi i a les dones grans que m’acompanyaven, les velles glòries, anomenem-les amb tendresa, parlant amb veu rugosa, rient de tant en tant, entre copes de cava. Vaig preguntar on els podia trobar. El pronom era suficient, és clar, perquè ja sabia a qui em referia: als amics, a la meva gent, que segur que eren a la festa, però no al seu moll sinó apartats, a la seva pròpia festa. De fet, la pregunta era protocol·lària, no calia ser un linx per a fer deduccions, però obtenir resposta va ser el permís per dir que, si no els feia res, me n’anava a trobar-los.

Encara s’havien de dir moltes coses.
 Comenta
 
Capítol 2 El lotus blau
Els nervis començaven a rosegar-me: temia el que dirien i no sabia si hi hauria l’Anouk. Només de recordar-la em venia a la panxa un dolor papilionaci i quasi sanguinari (allò batejat com papallones a l’estómac, que suposem que són adeptes al vampirisme). Però vaig seguir avançant a pas viu.

Al sòl sorrenc de l’àmplia esplanada on eren, apartat hi havia un jardinet amb vegetació exòtica. Era un petit món tancat, rodó, amb el seu propi ecosistema: un breu llac, plantes tropicals de colors, animals selvàtics... De petit m’havia passat hores observant aquell espai rar que esmicolava les lleis fixades per la natura. Un trencaclosques unit sense que les fitxes quadressin.

Ells s’asseien sobre la tanca de fusta que encerclava el jardinet, reposaven al terra o estaven dempeus amb una cigarreta entre els llavis. M’hi vaig apropar, amb parsimònia cautelosa, baixant les escales, pintant un retorn mastodòntic. La Lu va ser la primera de veure’m:

-Hòstia... –va dir.

Es van girar tots.

La sorpresa va anar inundant els seus cossos i ho van manifestar cridant el meu nom, deixant anar exclamacions. Vaig esbossar un somriure sincer amb la mandíbula laxa i vaig començar a abraçar-los. Regnava l’emoció, però la situació era estranya.

Assegut, el meu millor amic, en Gris, em fitava amb un sentiment que no sabria descriure, entre ràbia i felicitat. Havíem viscut sempre units i vaig marxar, però estava segur que ell m’entenia. Al seu costat, bellíssima, la Lu. L’estimava amb bogeria, com si fos la meva germana.

Per què no m’havia mantingut en contacte amb ells?

Seguia lluint una piga a la galta dreta i vestia de vermell, com sempre: la Valèria es recolzava al tronc d’un salze que sobresortia del jardinet. Amb ella la Segolène, les seves dents nívies de conill, en Paolo, més morè que mai, en Jus, la Sugar...

Tan sols faltava l’Anouk.

La mecànica de la primera part de la conversa va ser la mateixa que amb les dones grans que acabava de deixar enrere. D’on venia, què feia, què m’havia fet tornar. Els vaig dir que en tenia ganes, ni que fos per uns dies, per veure fins a quin punt havien canviat les coses.

-Després de tants anys?

-Ja... sempre és bonic tornar.

Vam estar parlant de tot i de tothom una bona estona, posant-nos al dia sense que l’afer Anouk aflorés mai.

Allà, disposats com en un quadre, acabava de retrobar els rostres dels amics amb qui havia viscut i compartit innocència i alegria durant la infantesa i impotència mentre creixíem. I ara el cor se m’encongia en veure aquelles cares envellides, aquella pell endurida de les mans i cansades, mans que havien vist com el temps se’ls escorria entre els dits. Què quedava de la nostra joventut, de la inexperiència, del riure fàcil i del descontrol? Gairebé res. Això va entristir-me.

No ho puc descriure, no sabia si els havia enyorat. Suposava que, a vegades, lluny d’ells en un dels meus viatges, contemplant una posta de sol ambre o la lluna índia, hi devia haver pensat, però seguia sense recordar res. Si feia memòria em venien imatges d’adolescent, d’abans de marxar, mai d’adult. Tenia la ment poc clara. Per què no aconseguia recordar res del lapse temporal entre la meva fugida i l’inici del meu somni, quan era a la presó? Per què havia parlat dels meus perseguidors a la dona si no sabia qui eren ni què feien?

Els vaig explicar que vivia a Itàlia, al casc antic d’un poblet. No tenia parella, cap fill. Res: només, com ja sabien, el cinema i jo. L’art, els vaig dir, era l’única via amb la qual podia moderar el dolor que em causava allò que havia perdut, allò que em feia por o que em tornava dèbil. Llavors van fer menció de “L’arròs a Luxemburg”. Meravellosa, venusta (l’adjectiu em va desencaixar), dolorosa.

En Gris em va demanar que parlés sobre el final:

-És merament simbòlic, és una crítica a mi mateix. Ella –em referia a la protagonista de la història- no pot més, està desesperada, no li agrada la vida que porta la resta de la gent. Després d’un silenci com una llosa es posa un vinil malenconiós, se serveix una mica de conyac i es posa a llegir “El vigilant en el camp de sègol”. Lluny de la realitat ella se sent còmode, voldria volar i distanciar-se de tot fins que la cruesa desaparegués. Però de sobte té una mena de revelació quan sent el plor del seu fill de dos mesos i coincideix que la música, acabat un moment de clímax, s’endolceix i el cantant diu allò... “colliràs el que has sembrat”, amb veu tendra. Ella es queda fora de lloc, desconcertada, va abaixant el llibre, els colzes, els braços, i veu el nadó plorant. No és instint maternal ni res d’això, és la vida. Una petita vida que acaba de sorgir i s’ha d’anar emmotllant a la realitat, ha de créixer i gaudir, però també patir. I això li fa veure que, malgrat tot, malgrat és més còmode ignorar la realitat, viure en un somni bell i encegador, en una fantasia, no pot seguir fent-ho. Ella no fa com jo, que vaig marxar. Ella abaixa el llibre, constata la seva soledat mirant la sala i se’n va a buscar el seu fill.

Es van quedar en silenci. Em va fer gràcia, no sabien què dir. ¿Segles després m’havien comprès? Va ser en Paolo que, al final, va trencar el gel:

-Trobàvem a faltar els teus discursos.

Tots van riure i en Gris em va abraçar. Tot i que va ser peculiar, vaig captar que m’estava dient, amb aquella abraçada, que sabia que, tornant, jo havia fet com la protagonista de la meva pel·lícula i havia decidit enfrontar-me al món finalment. Però, paradoxalment, ell no sabia que allò era un somni.

Durant prop d’una hora vam posar en comú records de quan érem joves: ¿recordeu que ens trobàvem cada migdia, que havíem tingut els mestres més estrafolaris que probablement existeixen, els fragments de tardes d’estiu...?

La conversa es va amplificar i va perdre el fil únic, cadascú xerrava pel seu compte amb algú altre i les coses anaven cedint a una normalitat improvisada. Jo em vaig quedar amb la Lu, que em va dir que l’acompanyés. Melindrosa, va creuar el seu braç amb el meu i va reclinar el cap sobre la meva espatlla. Vam seguir la tanca i quan vam estar prou lluny dels altres ella s’hi va recolzar i em va mirar. Jo em vaig deturar, obedient. Va intentar articular però no sabia per on començar. Primer va dir-me rei (sempre em deia rei), després vam convenir que tots dos ens vèiem bé mútuament. Com un ocell despreocupat que pausa el bateig de les ales i diu la veritat finalment, va dir-me que si havia sabut alguna cosa més de l’Anouk. No, no n’havia sabut res; li vaig demanar què feia. S’havia casat, tenia dues filles. Quan ho va dir vaig apartar la cara, com si m’haguessin ventat una bufetada.

-No has conegut cap altra dona? –em va dir. Jo no ho recordava. Vaig dir:

-La vida segueix. Però Hemingway deia que després d’haver viscut a Paris no es pot viure enlloc més, ni tan sols a Paris. Doncs havent-la estimat a ella és impossible estimar igual cap altra dona.

Vam riure, va fer que no amb el cap i va continuar:

-Te’n vas anar per ella?

-No ho sé... Us veia i pensava: els estimo i són la meva gent, però no em sento capaç d’encaixar en el seu model de vida. No em sentia proper a ningú, em trobava massa diferent –vaig fer una pausa extensa-. Em pensava que vindria, avui.

-Jo també.

-Què vols dir? Vindrà?

-Sí, suposo.

Vaig somriure i vaig dir que tenia ganes de veure-la. Em va donar una cigarreta, ella se’n va posar una a la boca i vam començar a fumar. De sobte va assenyalar una flor que hi havia surant sobre l’aigua del llac. Va exhalar el fum mentre li preguntava què era; em sonava molt. D’estructura similar a la d’un nenúfar, desclosa, tenia l’interior d’un groc solar i els pètals que l’envoltaven d’un blau elèctric. La vaig mirar molt atent. Pels antics egipcis simbolitzava la continuïtat, la vida i la mort, la nit i el dia. Era un lotus blau. Em va rodar el cap. On n’havia vist? Per la meva expressió facial, dedueixo, la Lu va percebre la meva desorientació.

-No em pensava que t’impactés tant.

-Què passa amb el lotus blau?

-Què vols dir? És... l’Anouk sempre en duu un al cabell, a tocar del front.

De cop va quadrar tot. Vaig fregar-me el front amb la mà: és clar, ja sabia qui era la dona de la sala i per què em coneixia tan bé. Conscient encara que estava vivint immers en un somni, vaig descartar qualsevol mena de coherència en els fets somiats i vaig esperar que l’Anouk aparegués altra volta a la seqüència. Vaig fer una carícia a la Lu i vam seguir parlant de banalitats.

Fins que, al cap d’una estona, trencant tots els esquemes, provinent de la pista de ball, va sentir-se una cançó que havíem adorat tots sempre. El temps va aturar-se, ens vam mirar i vam anar a buscar els altres.

-On éreu? –van cridar, eufòrics-. Anem a la pista!

I vam anar tots a la pista de ball, corrent, per embogir al ritme d’aquella música. Que l’Anouk no hi fos em va ajudar, no em sentia cohibit. En arribar vam veure que ara hi havia molta més gent jove probablement amb la intenció de beure fins que oceans d’alcohol els cabessin dins el cos. Els infants s’havien esfumat però, tot i així, els fills dels meus amics seien en una de les taules on sopava la gent. Me’ls van presentar: no sabien qui era, pobres. Em vaig comportar com l’amic extravertit dels pares que els nens prefereixen tenir a una certa distància. Va ser fascinant reveure de petits els qui ara eren grans. També em van presentar les parelles, però aquesta part cerimonial va durar un temps escàs, de seguida érem tots ballant.

Però a mi mai m’ha agradat ballar i, al cap d’una estona, quan me’n vaig haver cansat, vaig anar a seure sobre unes roques que formaven part d’un altre jardí, de primavera, no tan exòtic i adherit a l’edifici més alçat, de manera que podia veure el global de la pista. Ja era tard.

Jo estava ben apartat, reposant, acompanyat de l’ardor incessant dels qui ballaven havent perdut completament el sentit de l’ordre i l’espai. El fred gairebé glacial de l’aire em rosava les galtes. Una mena de bogeria col·lectiva havia pres el control de la situació. La suor lliscava pels cossos de la gent i la simbiosi de perfums que simultàniament havia esdevingut era del tot antològica. Aquella nit no em sentia còmicament solemne sinó més aviat notava una aurèola de comoditat plàcida per estar vivint una vetllada amb una fusió d’emocions: sense les pressions de l’adolescència, lliure, retrobant. Em mostrava més proper a com era jo realment.

De cop, per fi, d’entre la gentada que ballava i cridava vaig veure que en sortia l’Anouk. Al meu estómac va sembrar-se aquell dolor que he dit abans. I, ben bé, no sé què em mou a dir-ne dolor, potser que em feia sentir dòcil i fàcil de batre, però ella s’apropava on jo era assegut i la vaig observar: el seu tors esplèndid, les seves cames llargues, el nas arrodonit i discret, un lotus blau prop dels cabells. Em vaig preguntar si encara faria la mateixa olor; la que feien aquells cabells era com una llar per mi. Va pujar al jardinet escalant i, exhausta, va deixar-se caure al meu costat.



 Comenta
 
Capítol 3 Res
Miràvem la pista de ball, muts, grans. Desitjava amb totes les meves forces que ella digués alguna cosa, però no va dir res. Vaig mirar al cel: centenars d’estrelles rutilaven, constants, les mateixes que havia admirat sortint de la sala. Em vaig omplir de forces per dir alguna cosa, però les paraules eren com núvols intangibles que no venien a mi. Curiós si més no, tant que havia anhelat amb ànsia malaltissa concebre un poema per ella on vessar tots els meus sentiments i ara que la tenia al davant no em calia dir res.
-La vida hauria estat diferent si m’haguessis estimat –vaig dir, finalment. O vaig pensar en veu alta.

Vaig tancar els ulls, abatut per tot.

Silenci. Etern, dens. Va dir, parlant encallada, lenta:

-No depenia de mi... i la vida hauria estat diferent si mai haguéssim sabut la veritat, si no ens hagués deixat ningú pel camí, però ¿em deixes tenyir-ho d’una tòpica i pretensiosa transcendència, oi?: al llarg de tots aquests anys he anat pensant en la teva fugida. En el que teníem, el món d’abans. Sentia alguna cançó que escoltàvem, feia coses que fèiem llavors o, senzillament, recordava, el meu cervell em dibuixava imatges d’aquella època, quan res no se’ns oposava i ho teníem tot per davant, tot per construir. I cada vegada que ho feia m’omplia d’una sensació estranya, com si per un moment la vida tornés, i m’emocionava, però al cap d’un instant la vida es dissipava i em quedava jo sola, enfonsada perquè veia la felicitat llunyana en el temps. I mirava el meu cos, vell, i pensava en com tenia abans els pits.

La veritat que havia dit em va agullonar la nuca com una sarbatana.

Contra tot pronòstic, ella també va recolzar el seu cap sobre la meva espatlla. Vaig explicar que, una nit d’agost, quan jo devia tenir disset anys, vaig somiar que no hi havia cap objecte, cap persona, cap cosa sòlida al meu voltant. I li vaig dir:

-No t’imagines el que donaria per recuperar tota aquesta vida, allò que el temps m’ha pres de les mans, el món que ha desaparegut, el que faria per tocar les coses que ja no hi són i sentir i mirar i sobretot tocar les persones que han marxat.

Per justificar que no volia seguir parlant, suposo, em va dir que de les meves pel·lícules li agradaven les escenes en què tothom calla i es fa silenci, com si tot quedés dit. Però en realitat el què passa és que hi ha tantes coses a dir que el silenci és la manera més efectiva de transmetre allò que és emocionalment tant fort que, dit amb paraules, no seria suficient.

I, pensant en el silenci, vaig recordar aquells versos de Rilke: sóc el silenci entre dues notes / que s’habituen l’una a l’altra malament. I així talment em vaig sentir, com un impàs entre el tot i el no res, entre la vida i la mort, com un silenci. Volia dir una última cosa:

-Anouk... una última cosa.

-Digues.

-A la sala... eres tu, oi? –no va dir res-. Em vas dir una cosa molt estranya... em vas dir que tornés a l’arena. Suposo que era això, que ja ho he fet, però... però també vas dir-me que trobés l’ou de la serp i això encara no ho he entès.

No va dir res. La Lu ens va mirar des de la pista mentre tots ballaven xisclant, víctimes de la rauxa. Vaig mirar la cara de l’Anouk per darrer cop. Vaig sentir un rellotge, cada vegada més fort, i la música de la pista cada vegada més lluny, com si una cúpula l’anés cobrint. Jo no volia protagonitzar el final de la meva pel·lícula, jo volia la fantasia, no la realitat. Li vaig embolicar la galta amb la mà. Ella em va mirar, descol·locada, i va haver-hi un gran crac.

Vaig notar un sotrac violent que va fer-me mal sobretot sota les costelles. Vaig pensar que havia caigut del llit i això m’havia despertat, però mai no havia despertat així d’un somni. Tenia els ulls tancats, una mica humitejats, i m’hi vaig dur els dits per fregar-me’ls, però en tocar-me vaig veure que alguna cosa no quadrava.

En el contacte dels meus dits amb els meus ulls i la pell del voltant no vaig palpar una pell rugosa per les arrugues incipients sinó una de fina, jove, distanciada de la maduresa. De seguida vaig mirar-me les mans: eren mans d’adolescent, les que tenia amb quinze anys. Vaig eixamplar la mirada: tot el meu cos era el de quan tenia quinze anys.

-No fa gràcia –vaig vociferar a l’espai que m’envoltava, espantat.

Fent-ho em vaig fixar que altra vegada era una sala, aquest cop completament blanca, com si es tractés del cel, però sense trons ni núvols ni dones màgiques, només espai blanc –tot molt confús-. Vaig prosseguir la inspecció de la meva pell, la cara, a mirar-me, quasi obsessiu, i vaig constatar que tenia tors, fesomia i cos sencer d’adolescent.

La impossibilitat d’encabir aquest succés dins un circuit lògic, perquè tècnicament havia deixat de somiar, em va fer por: jo hauria de ser adult, hauria de tenir quaranta-quatre anys (malgrat voler ser jove per sempre, com diamants al sol, ja ho deia la cançó). Vaig adonar-me que estava sol en la immensitat i només hi havia silenci. Aquella solitud va ser com un cop de puny.

Al cap d’una estona, que em vaig recobrar de l’estat catatònic, vaig posar-me primer a caminar i després a córrer a través de la sala. Però va ser en va, no hi havia res. Vaig emetre tot de sons guturals cansats, farts fins i tot, i, esbufegant, vaig ajeure’m al terra mirant cap amunt, buscant només el repòs. Sobtadament, com per art de màgia, davant meu vaig notar que es materialitzava alguna cosa. Un tron?, vaig pensar. Però no. Vaig alçar el cap i vaig veure una dona. Potser per unes mil·lèsimes de segon les meves neurones van calibrar la possibilitat que es tractés d’una Anouk encara més vella, però de seguida vaig veure que no. Era la meva àvia. Anava vestida amb una túnica blanca, brodada perfecta, amb sintonia amb la sala. Em va somriure amb tanta amplitud que la boca li marxava de la cara. Jo estava fora de lloc, xocat. Em vaig aixecar ignorant la meva feblesa física i la vaig abraçar amb una força descomunal, ella va posar-se a riure.

-Àvia, àvia, àvia...

Em va acariciar la cara amb la mà, amb aquella pell que ja només cobria dèbilment els ossos, gairebé brandant. El sol fet d’imaginar com la devia haver trobat a faltar va provocar que una llàgrima càlida em regalimés galta avall.

-Àvia, què hi fas aquí? On som?

-On creus que som? –va preguntar-me, amb dolcesa.

-No ho sé, estic perdut... és un somni, això, oi? Però és que... em pensava que m’havia despertat, ja –ho vaig dir però, de fet, era cert que el meu cos ja no tenia aquella sensació d’estar surant que tenia durant la festa, com a prova que estava vivint un somni. 

Va fer un gest amb el cap, com dient que substancialment m’equivocava. Com que, igual que l’Anouk, jo esperava que digués alguna cosa però no badava boca, vaig continuar:

-Et puc dir una cosa? Potser et sonarà estrany però em pots dir quina edat tinc?

Somrient, va dir:

-Quinze anys.

-Però això és impossible... àvia, fins fa uns instants en tenia quaranta-quatre, no pot ser que ara, de cop, per art meravella torni a ser un adolescent. És científicament impossible.

-No has dit que era un somni?

-I això que vol dir? -poc a poc el record de la festa s’anava allunyant, perdia realisme. La meva àvia va fitar-me el cos sencer.

El somni. L’àvia em va tornar a acaronar i va dir: rei, saps què penso? Que la vida és a les teves mans. Sí! Sí, mira’t. No has vist que el futur no es toca? No has vist que el futur no existeix? Per què busques el moment de la melodia en què una nota teixeix l’èxtasi? No has vist que som el silenci entre dues notes i que la nostra finalitat és fer el soroll? Ah, fill... fill, mira’t. Toca’t la pell. Mira com n’és de llisa. Mira tot això tan blanc, fins que t’enlluerni, a veure si despertes. Desperta!

I em va ventar una bufetada amb una agressivitat cultivada durant el monòleg. Va fer com que se n’anava. On vas?, vaig preguntar-li.

-S’ha acabat l’arròs –va dir. I va desaparèixer.

Després d’això, altra vegada el silenci. El res. De sobte, però, el blanc es va anar tornant groc, com si des del Cel o el que fos algú hagués abocat massa tinta en aquella porció perduda d’espai. Per força, doncs, m’havia de trobar a la primera sala. Em vaig girar i, en efecte, hi havia el tron. Hauria d’haver-hi l’Anouk, ara que sabia que era ella, però no. Ni rastre de l’Anouk ni amb quaranta-quatre ni amb quinze anys, només silenci. Això ho provava tot, donava sentit a la teoria: havia lligat caps. Tenia quinze anys. Per això no havia pogut recordar cap fet del passat, perquè no existia cap passat si partia del futur. Encara em quedava molt per viure.

Com per inspiració divina vaig saber, o intuir, que en algun moment em despertaria finalment i sabria exactament què passava. I estava convençut que veuria l’Anouk tan jove com jo, que era probablement el que més anhelava, veure-la jove com abans, com al principi. Ho vaig saber veient-me a mi, pensant que per voluntat d’alguna força galàctica, sobrenatural o divina –no volia ser agosarat- naixia l’oportunitat de créixer, de no témer créixer, que era tal volta el que em passava. Provar de viure per por que em fes, adaptar-me irremeiablement al canvi i fer-ho per evitar haver de tornar mai a aquella festa, al cor de la nit, a l’arena. I no tornar-hi perquè havent sabut créixer, havent sabut viure, no n’hauria hagut de fugir mai. Però la meva era una història de desencaixament i, de sobte, en aquella sala, havent pensat tot allò, em vaig sentir com un motlle que s’aniria adaptant a la vida, buscant l’encaix o fruint del contrari, missió més difícil. Abaixar o no el llibre.

Amb tot, de fet, encara m’havia de refer i calibrar els efectes reals d’aquella fantasia. D’aquell viatge.

Així doncs, allò que m’havia explicat amb jeroglífics discursius l’àvia i que, amb tota seguretat, es confirmaria d’un moment a l’altre, aquell treball mental de la construcció d’hipòtesi que transcorria de pressa, viu, era simètric al final de la justament hipotètica “L’arròs a Luxemburg” –diguem hipotètica perquè, evidentment, mai havia estat concebuda més enllà d’estar-ho en un futur inexistent encara, era la collita redemptora del que encara s’estava sembrant malament-. Tornava a la meva vida de jove i el retorn era invers: la protagonista deixava el seu món particular i els seus somnis per viure la realitat malgrat no desitjar-ho i, per tant, aquella teoria prenia una geometria circular. Volia tornar a viure.

Ara seria jo qui, de cop, m’enfrontaria a la vida. No hi havia alternativa.

-Uh! –vaig xisclar. Vaig moure bruscament els punys i vaig somriure primer, riure després.


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]