Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jojuno
Barcelona
 
Inici: El somni

Capítol 1 Els primers dies.
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l’antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l’habitació on tenia l’hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l’habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.

Vaig tornar enrere. Era com si ho tornés a viure amb la mateixa intensitat. Aquella nit estava a la meva habitació i recordo com algú va picar a la porta suaument. Era la meva mare amb un somriure que em costa molt recordar. Em va preguntar si volia sortir a donar un tomb i jo no m'ho vaig pensar. El meu cap va fer un gest que la meva mare va entendre a l'instant. Ella va marxar i va oblidar tancar la porta. Des de l'habitació vaig sentir com el meu pare li deia que no sortís, ja que havia de fer tasques domèstiques. Ella va contestar que estava cansada i li va demanar que l'ajudés. En aquell moment vaig començar a sentir com el to de veu del meu pare anava augmentant. De sobte, un cop de porta. Vaig anar corrents al menjador i el meu pare ja no hi era. Només hi havia la mare i estava plorant. No vaig entendre res. Li vaig dir que no es preocupés, que podia ajudar-la amb les tasques i ella em va contestar amb un somriure i un petó al front i se'n va anar a la cuina a fumar una cigarreta. Jo vaig anar a l'habitació i sense donar-li importància vaig estirar-me al llit i em vaig adormir.

Em vaig despertar quan vaig escoltar a la mare dient que el sopar era a taula. Amb molta gana, vaig anar ràpidament al menjador i vaig seure al meu lloc de sempre. Hi havia molt de silenci. La meva mare li va preguntar al meu pare on havia anat i ell amb molta tranquil·litat va contestar:

- No és de la teva conveniència.


Ella va baixar el cap i va tornar el silenci. En acabar de sopar vaig ajudar a la mare a treure la taula, mentre el meu pare veia la televisió al sofà acompanyat d'una cervesa. Quan la meva mare va sortir de la cuina se'l va quedar mirant i li va dir:

- No penses fer res?
- No, aquí l'única que ha de fer coses ets tu – va contestar ell seriosament.
- Això és el que li penses ensenyar al teu fill? - va dir ella.

En aquell moment, el pare es va aixecar bruscament i se'n va anar cap a l'habitació sense dir res.
Jo em vaig quedar mirant la meva mare i no vaig veure cap reacció en ella.
La mare va apagar els llums i vam marxar a dormir.

Em vaig despertar per la llum dels rajos de sol que traspassaven la meva finestra. Vaig aixecar-me i em vaig dirigir a la cuina per esmorzar, quan vaig veure a la mare dormint al sofà. Vaig acariciar suaument els seus cabells i va obrir els ulls, li vaig preguntar si havia passat la nit allà i em va dir que no em preocupés, que havia dormit bé. Es va aixecar i va anar cap a la cuina, al cap de dos minuts em va cridar i hi vaig anar corrents. Ella estava allà amb un pastís amb una espelma amb el número deu. Em vaig quedar bocabadat i la vaig abraçar. De sobre l'armari va treure un paquet embolicat amb un paper de color blau. Vaig tardar cinc segons en obrir-lo i quan vaig veure el que contenia em vaig posar molt content. Em va regalar el videojoc que portava molt de temps demanant. Li vaig fer un petó molt fort i una abraçada. De sobte vam sentir els passos del pare. Va entrar a la cuina, es va dirigir cap a la nevera i va agafar l'ampolla de llet. No em va dir res. Em vaig quedar sorprès, perquè el meu pare no se'n recordava del meu aniversari. Vaig decidir no dir-li res i em vaig dirigir cap a la meva habitació a vestir-me. Al cap de deu minuts la mare ja estava amb les claus del cotxe a la mà dient que feia tard a l'escola.

El dia a l'escola va ser molt especial, tots els de la meva classe sabien que era el meu aniversari i em van felicitar. La mare em va venir a buscar i vam anar a dinar fora, a un japonès. Quan va acabar, la mare em va dir que passaríem la tarda a casa de l'àvia. Em vaig posar molt content perquè tenia ganes de veure-la.


Sobre les set de la tarda vam tornar cap a casa. Ens vam trobar el pare al bar de la cantonada. El vaig mirar esperant la seva felicitació però no va ser així, vaig intentar recordar-li que era el meu aniversari però es va quedar en l'intent. La mare i jo vam anar cap a casa i els dos junts vam començar a preparar el sopar.
El pare no va arribar fins a les nou de la nit, nosaltres ja estàvem a la taula preparats per començar a sopar i ell va seure sense dir res. Em vaig enfadar i li vaig dir:

- Saps quin dia és avui?
Se'm va quedar mirant i em va contestar amb un to despectiu:
- Avui és divuit de febrer.
Crec que en aquell moment em vaig adonar que el meu pare és un cas perdut.
- És el meu aniversari. -Li vaig dir.
- Felicitats Aitor. -Em va dir amb un somriure.

Vaig aixecar-me de la taula i mentre me n'anava podia sentir els crits de la meva mare cap al meu pare defensant la meva posició. Vaig ficar-me al llit i de cop es va sentir un cop de porta molt fort. Em vaig espantar. Em vaig dirigir al menjador, i vaig veure la mare al sofà plorant, tapant-se la cara. Li vaig agafar les mans. A la seva cara hi havia sang.
 Comenta
 
Capítol 2 El principi del fi
Feia cinc anys de tot això i ho sentia com si fos ahir.
L'agressivitat del meu pare s'havia convertit en rutina i cada cop anava a més. Encara puc recordar el primer cop i les llàgrimes de la meva mare.
Feia dos dies que havia sigut el meu quinzè aniversari i va ser molt
diferent als altres anys perquè la mare no ho va voler celebrar, ja que, anímicament no es trobava bé. Jo ho vaig entendre i vaig decidir no celebrar l'aniversari amb ningú.

Quan vaig sortir de l'institut vaig anar directament cap a casa. Vaig veure la mare al sofà. Ja no era la mateixa i no sabia què fer per ajudar-la, perquè ella no volia parlar amb ningú de les coses que estaven passant a casa per culpa del pare.

Una nit com qualsevol altre, vaig ajudar a la mare a parar la taula i vam començar a sopar els dos sols. Feia bastants mesos que el meu pare no sopava amb nosaltres, ja que arribava a les tantes de la matinada a casa. Mentrestant, vaig decidir observar a qui tenia davant meu, la mare. Em vaig adonar que havia empitjorat també físicament. No me n’havia adonat fins que vaig observar-la detingudament aquella nit. El seu cabell ja no lluïa com abans, les ungles estaven totes mossegades i estava massa prima. El que més em va impressionar d’aquella petita observació va ser aquella gran taca a la pell de color blavosa al braç. De sobte, ella es va abaixar la màniga de la samarreta i em va somriure, com si em digués amb la mirada que no em preocupés. Va ser un moment incòmode, però vaig decidir no preguntar res més sobre aquella estranya taca blava.

Quan vam acabar de sopar vaig anar a l’habitació, em vaig posar el pijama, vaig ficar-me al llit i em vaig tapar tot sencer amb els llençols. No vaig poder evitar que em caiguessin unes llàgrimes dels ulls. Mentiria si digués que no em va costar gens adormir-me aquella nit.

No va passar gaire estona quan vaig sentir la mare ficant-se al llit, sola. Al moment, es va escoltar la porta de casa i va pujar algú cridant i corrents fins a l’habitació de la mare. Evidentment, era el meu pare. No entenia gens la conversació que estaven mantenint entre ells dos, fins que vaig escoltar com un objecte de vidre va caure al terra i la mare va començar a cridar. Allà va ser quan vaig començar a entendre-ho tot. Vaig aixecar-me del llit, en direcció a aquella habitació on la mare patia. Vaig voler donar passos endavant, però era com si les meves cames estiguessin bloquejades. De sobte, la mare va començar a plorar, mentre que el meu pare no deixava de cridar. Vaig voler obrir la porta i parar aquella situació, però les cames seguien com abans, bloquejades. Allà és quan hem vaig adonar que no només era la mare qui tenia por al seu marit.

Quan per fi vaig poder creuar la porta de l'habitació em vaig topar amb el pare pel passadís, sortia de l'habitació de la mare, la seva cara veritablement em donava por, caminava a un pas molt ràpid i anava llençant al terra tot allò que trobava pel seu camí. Un cop vaig sentir que la porta del rebedor es tancava, em vaig dirigir rapidesa a buscar la mare, estava asseguda a la vora del llit, amb les mans es tapava la cara i plorava desconsoladament. Em vaig dirigir a la cuina per agafar un got d'aigua, i li vaig portar. Un cop li vaig donar ,la mare em va mirar fixament als ulls i em va dir: ''Aitor, ho sento per fer-te viure aquestes situacions tan desagradables...t'estimo molt''. La vaig abraçar com mai ho havia fet, li vaig dir que jo també l'estimava i que junts sortiríem d'aquella situació. Entre tots dos vam recollir tot el que el pare havia trencat i llençat al terra, vam passar la clau a la porta i vam anar a dormir.

A l'endemà, la mare em va despertar com qualsevol altre dia, vam esmorcar junts a la cuina, un got de suc de taronja natural i unes torrades amb melmelada. El pare no havia passat la nit a casa. Jo vaig anar cap a l'escola, en canvi, la mare tenia festa de la feina, així que em va dir que aniria a comprar quatre coses que feien falta i tornaria cap a casa.

Aquell migdia em tocava anar a dinar a casa l'àvia (com tots els dimecres), però vaig trucar-la i li vaig dir que no hi aniria, però que a la tarda li farà una visita. Vaig decidir donar-li una sorpresa a la mare. Vaig anar al supermercat del costat de l'escola i vaig comprar una pizza hawaiana (la preferida de la mare). Quan estava pel carrer de casa, vaig poder observar una concentració de gent i una ambulància just al davant de la porteria. Em vaig adreçar corrent i vaig passar pel mig de tota aquella gent, vaig veure a la mare estirada a la camilla de l'ambulància. Hi havia dos agents policials i em van dir que no podia passar, em vaig posar molt nerviós i vaig començar a plorar, no em sortien les paraules...és la meva mare! (Vaig cridar).

No entenia res del que estava passant. De cop i volta una noia que anava amb uniforme de policia se'm va apropar i em va dir:

-Tranquil, si vols t'acompanyo a l’hospital on l'ambulància portarà a la teva mare, però necessito un número de telèfon d'algun familiar... Et saps el número de telèfon del teu pare?

-No! - vaig contestar cridant. - No vull que truquis el meu pare. No vull que el meu pare torni apropar-se a la mare... Truca a la meva àvia, el seu telèfon és 643234544.

-D'acord trucaré a la teva àvia, acompanya'm al cotxe que et portaré a l'hospital. -Em va dir amb to calmat.

Quan vam arribar a l'hospital la noia policia em va dir que m’assegués a les cadires de la sala d'espera. Vaig seure i vaig veure com ella es dirigia al mostrador. De sobte, una mà em va tocar suaument a l'espatlla, em vaig girar i era l'àvia que amb un to de veu molt fluix em va dir:

-No et preocupis, segur que no és res greu.

Em va donar un petó al front i em va agafar la mà.
Es va obrir una porta que hi havia al costat del mostrador i va sortir un home que duia una bata blanca i una llibreta a les mans. Va mirar la gent de la sala d'espera i va dir:

-Familiars de Neus Gimeno.

L'àvia i jo ens vam aixecar de cop.
 Comenta
 
Capítol 3 El meu desig de llibertat
Han passat cinc anys de tot el que va succeir aquell dia tant intens, i per desgràcia ja fa cinc anys que aquell doctor amb bata blanca ens va comunicar a l'àvia i a mi, l'estat de la mare... Sento aquell moment molt dins meu, l'ansietat de no saber que li estava passant a la meva mare i la impotència de no poder fer res. Quan es va obrir la porta, la mirada del doctor va recórrer tota la sala fins aturar-se en l'avia i en mi. Recordo exactament les paraules que ens va dirigir: ''Familiars de Neus Gimeno, he de comunicar-vos que el seu estat es molt crític i les properes 24 hores són molt importants''.

Hem vaig quedar bloquejat, no hem sortien les paraules i de sobte vaig començar a plorar, en canvi, l'avia va començar a fer-li moltes preguntes.

Finalment, la mare va quedar en estat de coma, l'informe mèdic deia que a causa d'un traumatisme molt greu a la zona occipital del crani.

Durant tot aquest temps que ha passat han canviat moltes coses a la meva vida. Quan va succeir tot lo de la mare, l'àvia em va proposar que marxés a viure amb ella, a l'endemà vaig anar a casa a buscar totes les meves coses; la roba, els llibres de l'escola...un cop estava a la meva habitació, vaig dirigir-me cap a l'habitació dels pares, l'armari estava obert, vaig apropar-me i vaig veure que no hi havia res del meu pare. Durant unes quantes setmanes vaig estar intentant posar-me en contacte amb ell però no donava senyals de vida.

Vaig decidir anar a la policia i els hi vaig explicar que no sabia res del pare. Ells em van dir que el buscarien.



Al cap de dos dies em va trucar la policia explicant-me que el meu pare estava a una casa a prop de Granollers i que estava bé. Em sorprenia com el meu pare podia tenir la consciència tranquil·la. L'àvia i jo vam fer tot el possible per que el pare pagués tot el que li va fer a la mare. La policia va investigar i van dir que no hi havia cap prova de que el pare era el culpable, mai hi havia hagut una denuncia o cap testimoni a part de mi, ja que, l'àvia no en sabia res però un cop li vaig explicar defensava el que jo deia.

Detestava aquesta situació, el pare al carrer vivint la seva vida com si res hagués passat i la mare en estat de coma a l'hospital. Em matava per dins només pensar-ho, el meu cap s'omplia de pensaments negatius, sentiments de venjança. Vaig decidir que les coses no podien ser així, si la policia no feia res, ho havia de fer jo. Vaig fer-me la maleta, li vaig dir a l'àvia que marxava a passar el cap de setmana amb un amic a Andorra, li vaig fer un petó i vaig sortir per la porta.

Quan ja estava al carrer vaig començar a buscar les claus del cotxe i justament quan les vaig trobar ja estava davant del meu cotxe.

Vaig dirigir-me cap a l'hospital, al entrar vaig saludar amb la mà a la dóna de recepció i vaig pujar les escales. Tercera planta. Porta 201. Vaig obrir la porta i allà estava, la meva mare a la llitera, connectada a moltes màquines que la mantenien amb vida.

Vaig agafar-li la mà i li vaig dir:



-Mare, et prometo que les coses no quedaran així, jo ho solucionaré, t'estimo molt.

Li vaig fer un petó al front i vaig marxar.

Ràpidament vaig anar direcció a Granollers amb el meu cotxe. Vaig decidir instal·lar-me a l’hotel “R.T”. Vaig deixar les coses a l’habitació i al sortir em vaig topar amb un home gros i de mitja estatura. Vaig caure i quan vaig alçar la mirada ho vaig reconèixer. Estàvem allà els dos al passadís de l’hotel mirant-nos, sense cap paraula. Era el meu pare. Si sóc sincer, en el primer moment que el vaig reconèixer em va venir la imatge de la mare a l’hospital i això va provocar molta impotència i ràbia en mi.

  • Aitor, que fas per aquí? – va dir el pare.

    Saps que la mare està en coma a l’hospital? – vaig dir amb llàgrimes als ulls.

    Si, ja ho sé. Com està? – va preguntar sense mirar-me als ulls.


Com està? Aquella era la seva pregunta? De debò el meu pare és capaç de preguntar-me com està la meva pare i de preocupar-se d’ella? Cada vegada la meva fúria era més i més gran.


  • Aitor? Et trobes bé? – em va preguntar el pare amb el seu braç a la meva espatlla, esperant la meva resposta.


Vaig mirar-lo enfadat i li vaig treure el braç de sobre meu. Vaig preguntar-li plorant i cridant:


  • Com has pogut fer-ho!?

    Fill meu, crec que t’equivoques... Segur que et trobes bé? – Va contestar.


En aquell moment la fúria i la impotència van respondre a la seva pregunta i vaig tancar els ulls. El meu cos no era conscient del que estava passant. Vaig donar-li un cop de puny al nas i va caure. Va alçar el cap i em va mirar sorprès. Es va tapar el nas, tenia sang. No em va donar cap tristesa veure’l d’aquella manera, així que els meus sentiments van tornar a respondre agressivament amb patades a la seva cara. Sentia que no era suficient. Vaig agafar l’extintor que estava a un metre de mi y el vaig colpejar fins que em van separar un munt de persones. Em van cridar tots que estava boig, que havia matat a un home. Em vaig tancar sol a l’habitació.

Em vaig assentar al llit i vaig dedicar a observar les meves mans. Estaven plenes de sang, sang del meu pare. Allà començava a ser conscient que havia matat al meu propi pare. Mentre pensava en el que la meva ràbia havia provocat van obrir la porta dos policies. Sense dir cap paraula, em vaig aixecar i vaig seguir-los, amb la mirada a terra en tot moment. Vaig pujar al cotxe de policia i mentre ens allunyaven de l’hotel vaig mirar enrere enfuriat i plorant.



Dues hores després em trobava a la presó. Allà estava jo, assentat en una cadira de fusta trencada, sol, plorant, la roba plena de sang. Al moment, va venir un guarda a comunicar-me que la meva mare acabava de morir. Allà em vaig donar compte que els últims minuts no els vaig passar junt a ella per culpa de la meva fúria.

No sé si dir que ara odio a aquell sentiment, odiava al que era el meu pare o inclús que m’odiava a mi.





 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2909
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  884 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  230 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  113 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  205 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  251 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]