Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Polxivi
Barcelona
 
Inici: El somni

Capítol 1 Exili
Aquesta és la historia de com una persona va poder superar totes les dificultats que li portarà la vida tan sols amb la força de la esperança de tornar a veure la seva família.
Aquesta és la història del meu besavi.

Berlín 1943

Feia quasi be dos anys que en José es trobava en aquella situació, no obstant encara no s'havia acostumat a viure en aquelles condicions, infrahumanes. Ni tan sols en els seus pitjors malsons hagués pogut imaginar el que li deparava el futur, una vida de captiveri, tortures tant físiques com psicològiques.

Durant aquells dos anys la seva rutina diària es basava en dur a terme treballs forçats de tot tipus, ja fossin de construcció de celes per a futur presoners de guerra com ell, construir noves carreteres o la pitjor de totes les tasques que realitzava, la d'excavar fosses comunes per tal de llençar els cossos de tots aquells que morien, que ni tan sols tenien un enterrament digne. Llençaven els seus cossos dins d'uns sacs i quan n'hi havia molts els cremaven i els tapaven dins del forat amb sal i sorra.

Va ser una època molt dura, la pitjor que va viure. El seu únic moment de descans en aquells dos anys va ser únicament quan dormia a la seva cela, en la qual va passar un munt d'hores reclòs. Aquella fastigosa cela, humida, poc ventilada i habitada per vint persones. Gaire bé no hi cabien.
Malgrat tot algunes vegades José podia conciliar el son, descansar i fins i tot somiar. Era el que més li agradava, ja que en els seus somnis ningú li podia fer cap mal, i podia somiar amb el temps que faltava per retrobar se amb la seva família.


Tunísia Juny de 1939

-Com cada dia en José es llevava a les 5 del matí, per anar al moll, on treballava tant de mecànic, com descarregant vaixells. Ja feia un temps que portava la mateixa rutina, llevar se, fer un cafè, treballar unes hores, menjar alguna cosa i tot seguit fer un cigarret, abans de tornar a treballar fins al vespre.

Els dies anaven succeint, fins que un bon dia, el seu caporal, en Farouk, un home prim i escanyolit que es passava el dia fumant, li digué que per fi havien trobat una manera segura de cartejar-se, sense por a que les cartes fossin interceptades pels seus enemics.

En aquell moment, José no podia dissimular l'emoció que sentia de poder enviar una carta a la seva estimada dona i de passada saber alguna notícia del seu fill, (que ja havia nascut i ni tan sols havia pogut conèixer.)

Aquella nit en José es trobava en els barracons dels treballadors, quan va començar a escriure una carta. Interromput pels roncs del seu germà petit. El pobre no podia suportar les altes temperatures de Tunísia i cada dia acabava baldat, així que nomes estirar-se al llit s'adormia a l'instant.

Finalment, ell també s’acaba adormint. Ja feia un temps que vivien allà, faria un any, encara no s’havien acabat d’adaptar a aquell clima tan sec i calorós durant el dia i tan fred a les nits, que et gelava els ossos. Tampoc s'havien adaptat al menjar d’aquella regió.
En José no es podia ni arribar a imaginar com havia arribat a canviar la seva vida tan sols en un any, si no hagués sigut per les circumstancies, per res de la vida hauria deixat la seva llar. Per culpa de la guerra i, sobretot, per culpa dels seus perseguidors, els falangistes.

Quan la guerra estava arribant al seu punt final, amb l’exèrcit republicà quasi bé vençut, en José va decidir fugir exiliat fora d’Espanya. Així que varen partir de la base naval de Cartagena, en la qual ell estava destinat, i van decidir anar a Tunísia , un lloc on ells, els exiliats, tots militars companys de José, pensaven que podrien viure en pau.

Els mesos van anar passant, i al poc temps va fer un any que vivien a Tunísia. No feia gaire que havien començat a arribar les cartes de la seva dona. Cada cop que arribava una carta en José s’emocionava com un nen i es traslladava mentalment al costat de la seva família, la qual es moria de ganes de veure.

Mai no va ser tan feliç com el moment en què va obrir una de les cartes i va trobar-hi una fotografia del seu fill, en Manel que veia per primer cop. Així que va agafar la fotografia i la va guardar a la seva cartera, per poder-la portar sempre al damunt.
En José cada setmana intentava enviar una carta a la seva dona. Era força complicat ja que les cartes viatjaven amagades en vaixells, com si de contraband de mercaderies es tractessin, per desgracia moltes cartes o bé no arribaven o es perdien i per això van tenir una conversa normal era difícil. No obstant en José va poder enviar una carta demanant a la seva dona que unís tots els diners possibles que rebia d’en José, i comprés tres bitlles de vaixell per anar a viure a Tunísia amb ell.

Per desgràcia quan ja estaven a punt d'agafar el vaixell per anar a Tunísia , el seu sogre es va posar mol malalt, fet que els va impedir d'anar-se. En José mai va perdre l'esperança de tornar a veure a la seva família i conèixer, per fi, el seu fill.

Varen passar 3 anys i tot continuava igual. En José pensava que a Tunísia , aïllat de la resta del món, podria estar sa i estalvi, però per desgràcia s'equivocava.
Poc a poc la gran guerra va arribar al Nord d'Àfrica. A causa de la precària situació, en José igual que el seu germà i la resta de treballadors, van ser reclutats pel bàndol dels aliats com a tropes auxiliars per tal de derrotar a l'Africa Korps.

Poc a poc la guerra minvava les seves esperances, fent que en José, que no era militar de professió sinó mecànic, sobrevisqués als conflictes, gràcies a la seva força de voluntat. Però l'esperança no va ser suficient quan després d'un seguit de derrotes del bàndol dels aliats, en José i els seus companys varen ser empresonats per l'Africa Korps després de la derrota de la batalla de Tobruk.

Lligats de mans i peus, vigilats constantment per guàrdies que els privaven de menjar i d'aigua com si de bèsties es tractessin, foren transportats en camions. Uns vehicles tancats, en els quals ni tan sols arribava l'oxigen i on amb prou forces hi cabien tots.

El viatge va ser llarg, va durar dues setmanes, fins que finalment, arribaren a Trípoli. Allà, nomes arribar, els taparen els ulls i els muntaren en un vaixell, rumb al port d'Ostia, a Roma.

La travessia en vaixell fou una de les pitjors experiències de la seva vida. Amuntegats com si fossin caixes, els varen col·locar a la bodega del vaixell, la qual feia una pudor d'humitat i de fems de rates insuportable. A més estaven obligats a fer les seves necessitats allà mateix, ni tan sols els havien deslligat. La seva estada es va convertir en una tortura. Però això no era el pitjor: la falta d'aigua potable i el menjar, un parell de trossos de pa durs i negres i restes de menjar dels soldats els que els llençaven des de coberta i que havien de repartir entre tots els presoners. Aixi s'iniciava el seu malson.
 Comenta
 
Capítol 2 Esclavitud
Malson



Possiblement ja era desembre, pensava en José ja que mi tant sols podia saber quin dia era. Ja havien passat unes setmanes des que van sortir de Nurenberg, en un tren direcció al camp de concentració de Mathausen.

Finalment al dia següent arrivaren i al baixar del tren varen poder veure una mica d'aigua per primer cop en aquell infern.



Mathausen era una fortalesa inexpugnable, en la qual es deia que hi entraves però que mai en sorties. Estava formada per a quatre edificis enormes connectats tots per vàries files de muralles, repletes de torres de vigilància, valles recobertes de concertina i constantment vigilades per grups de soldats amb gossos.

Només entrar per la porta principal varen ser enviats a un recinte fosc i molt pudent on es respirava un aire de por i desconcert. Els varen fer despullar, desinfectar, tallar els cabells i depositar les seves pertinences. En aquells moments en José que esperava a la fila el seu torn, va agafar la cartera, la va obri i la va agafar la fotografia del seu fill, la doblegar i se la va amagar a dins la seva boca, amb molta cura de no trencar-la.



Finalment els soldats nazis repartien a tots els presoners les seves robes i els assignaven a cadascú una feina a fer, alguns eren enviats a la construcció de noves infraestructures, altres eren enviats a fàbriques militars i altres potser amb mes o menys sort eren enviats a tallers on la feina no era tan dura.



Una de les coses que mes va sobtar a en José va ser el fet que allà, a Mathausen hi havia milers de espanyols, que com ell havien sigut atrapats i empresonats pels feixistes durant el seu exili de la península, a les guerres del nord d'Africa o be a la França ocupada pels nazis, tots ells republicans, fugits la majoria d'Espanya per la guerra civil.



Un cop assignades les feines i els barracons, començava per desgràcia l'infern. En José va ser destinat a tres feines diferents, la primera, mecànic, la qual havia estat sempre la seva professió, la segona, miner, en les diferents pedreres. La tercera era les mes dura i inhumana de totes, els enviaven a desfer-se dels cadàvers, llençant-los en foses comunes, ficats en bosses de cuir, sense cap tipus de respecte pels morts.



Cada dia era un infern, els treballadors eren colpejats i maltractats de totes les maneres possibles, molts acabaren morint per a qualsevol cosa, ja fos per fred, la desnutrició, les malalties... D'altres els utilitzaven o bé per utilitzar nous mètodes de tortura o bé com a conillets d'indis per a nous fàrmacs i experiments mèdics.



Quasi be diàriament moria algú, però per això no era un gran problema pels nazis ja que cada cert temps arribaven nous presoners que els substituïen.



Nurenberg 1942



Per fi havien arribat a Alemanya, les setmanes havien passat, però ni tant sols sabia en quin dia estava ni on anaven.



Un cop a Alemanya arribaren a la ciutat de Nurenberg, on allà foren col·locats en un camp de concentració esperant el seu destí. Al poc temps varen ser enviats a judici. Es trobaven en un gran edifici de color gris tot replet de banderes i símbols nazis. Els foren anar passant cap a una sala on els esperaven tres oficials panxuts, asseguts en una gran taula de fusta.

Allà eren jutjats tots els presoners pel seu origen com eren els francesos i anglesos que havien lluitat contra el Reicht o per índole religiosa com eren els jueus, musulmans, africans etc.



Finalment arribar el torn dels espanyols. Així que s'aproparen tots a la taula. El primer oficial en parlar fou el del mig, el qual alça la veu i digué, alguna cosa en alemany, però ningú el va entendre, així que tampoc ningú respongué.



Tot seguit els oficials començaren a parlar entre ells, van fer venir a la sala a un quart oficial. Aquest últim, no s'assemblava a la resta, era força alt i musculós. Instantàniament va entrar i començar a parlar en castellà amb tanta naturalitat, traduint el que deien els altres tres oficials.



Aquest digué: Sou enemics del Reicht i una amenaça per la pàtria, no obstant sou espanyols, per tant no tenim cap motiu per sentenciar-vos a mort, per la qual cosa sereu sentenciats a treballs forçats en el camp de concentració de Mathausen. Un mes després ja ens trobàvem a Mathausen.
 Comenta
 
Capítol 3 Reconcialiació
Ja no podia suportar mes aquella tortura, física i mentalment estava abatut, però lo pitjor encara estava per arribar. Era el tercer hivern que passava a Mathausen i fou per aquelles dates quant de sobte el seu germà va patir una greu pneumònia la qual va acabar amb ell. En José per primera vegada a la vida estava totalment destrossat tenia en les seves mans tremoloses i veure el cos fred i inamovible del seu germà petit, el primer que va fer, va ser netejar-li la cara amb un mocador i tancar-li els ulls els quals encara estaven oberts.

Va ser la experiència mes dura de totes, ni les tortures, ni les pallisses, ni la gana, ni la por, eren comparables a aquell sentiment de impotència, de no haver pogut fer eres per ell. No obstant en un moment de il·luminació se li va ocorre la manera de com escapar.


Estant en José a les barraques dels presoners, sense que ningú se n'adones va amagar el cadàver del seu germà, i se enfosqui la cara amb fang que va agafar del terra per fer-se passar per el cadàver, tot seguit va canviar la xapa d'identificació del seu germà per la seva de manera que ell es faria passar per el cadàver.


Al cap de pocs minuts els guàrdies entraren a les barraques per recollir els cadàvers dels presoners com cada mati, els quals anaven a para a una fossa comuna a les afores del camp de concentració. Aixi doncs en José fou llençat a la fossa amb la resta de morts, en les quals va romandre un parell d'hores fins que ell cregué que ja era segur sortir d'aquell forat.


Un cop fora senti un gran xiulet el qual en girar-se va veure que era el tren que duia els presoners a Mathausen, no s'ho va pensar gaire, en José va començar a córrer desesperadament per pujar al tren, al qual no s'havia on anava, però qualsevol lloc era millor que aquell.



Dins el tren es va amagar en una bodega on s'emmagatzema tot el menjar, allà va poder recuperar forces i pensar tranquil·lament que faria i on aniria quant sortís del tren.


De sobte, un mati, va entrar a la bodega un oficial nazi, que en veure'l se li llença al damunt, per sort durant la baralla en José es va fixar, en el ganivet que l'oficial duia al seu cinturo, aixi doncs no s'ho pensar dues vegades, i li agafar el ganivet per clavar-li al pit.


En aquell moment en veure les robes del oficial se li ocórrer una idea de com escapar del tren sense aixecar sospites. Agafar la roba i la netejar tant be com va poder, tot seguit es vestir, i sortir per la porta del magatzem per no aixecar sospites. Per la seva sorpresa es va adonar que el tren havia arribat a la estació de Charles de Gaulle a Paris i que tothom ja estava baixant. Aprofitant la gentada es va barrejar entre ells i va passar desapercebut.


Poc dies després va decidir agafar un tren direcció al port de Niça on l'esperava una corbeta rumb a Túnez, el qual era l'únic lloc segur per ell ja que França seguia ocupada per els nazis i tampoc podia tornar a Espanya ja que era un exiliat.


Un cop a Túnez es va allistar a l'exercit britànic que lluitava contra els pocs nazis que quedaven, allà a l'exercit va tenir la possibilitat de poder enviar cartes, aixi doncs no s'ho va pensar, immediatament va escriure a la seva dona. Al cap d'unes jornades li arriba la resposta, on la seva dona li explicava que pensant que ell era mort, ella s'havia tornat a casar i fins i tot havia tingut un altre fill i que sentint-ho molt no volia saber res mes d'ell.



En José estava destrossat no s'ho podia creure, aixi doncs envia una segona carta demanant la custodia del seu fill, ja que era l'únic motiu que li quedava per seguir lluitant. En breu obtingué la resposta, el seu fill no volia anar a viure amb ell, ja que ni tant sols el coneixia i no volia abandonar a la seva mare.



En aquelles circumstancies, no tenia motiu per viure, sense família, amics ni tant sols un lloc on tornar la vida de en José no significava res, tant li feia tornar al front, com morir allà mateix.


Els anys varen anar passant i en José va seguir lluitant al nord d'Africa en innumerables conflictes, primer contra els nazis i després contra els rebels de Túnez, a les ordres de la legió estrangera. Gracies aixo va aconseguir la nacionalitat francesa.


Un cop finalitzades les guerres va tornar a França on s'instal·larà en una residencia per a exiliats espanyols. Allà va passar molts anys, fins que un bon dia, sobre l'any 1970 va rebre una carta del seu fill Manolo, on li informava de que vindria a passar uns dies a Paris per tal de coneix-el.



Per fi va arribar el dia, en José després d'anys de penúries, havia recuperat la il·lusió, anava a conèixer el seu fill.


En Manolo va entrar per la porta, en aquell moment en José l'observa de dalt a baix i va veure un home idèntic a ell fa uns anys, no hi havia dubte , era el seu fill, en aquell moment en José s'incorpora, s'apropa i li donar una abraçada ben forta, de l'emoció no va poder aguantar les seves llàgrimes.


Van estar parlant durant hores, i en Manolo li explicar que estava casat i tenia tres fills, aixi com també una bona feina. En José estava orgullós el seu fill havia aconseguit el que ell no havia pogut.



Ara ja podia morir tranquil després de conèixer el seu fill.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]