Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Juditclaus
Barcelona
 
Inici: El somni

Capítol 1 730 dies a la presó
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.
Quan em vaig despertar, per un raig de sol que entrava per la finestra de la meva cel·la, vaig mirar el rellotge i vaig veure que faltaven només tres hores perquè arribés la meva primera visita després de 2 mesos.
Estava molt nerviós, era un dia especial per a mi, era el meu aniversari. No sabia qui vindria a veure'm, ja que la meva família vivia a Espanya i jo em trobava a la presó de Portugal. Am més a més era un dia entre setmana i això dificultava l'aparició dels meus éssers estimats.
Anava passant el temps i jo estava més nerviós de sobte vaig sentir per megafonia: “ Carles Martínez, és l'hora de la teva visita”. En aquell mateix moment, el meu cor es va accelerar. Va venir un policia a buscar-me. El primer que va fer va ser felicitar-me, va obrir la cel·la i em va guiar fins a la sala de visites. Vaig obrir la porta. El policia va obrir el llum amb un somriure d'orella a orella. Jo desconeixia què estava passant. Tot era molt estrany per a mi. Quan va obrir els llums, vaig veure tota l'habitació decorada amb diferents guarniments: al centre de la sala hi havia una taula amb un banquet ple de menjar per esmorzar i una capsa molt gran on estava escrit el meu nom.
Estava al·lucinat, no entenia res, pel meu cap passaven tantes coses que no sabia què pensar.
A la capsa hi havia una cinta que vaig estirar. La capsa es va obrir de cop. La meva sorpresa va ser quan a dins vaig veure a tota la meva família ( els meus pares, els 4 germans, els meus 3 fills i la meva estimada dona). No m'ho podia creure, de totes les coses que se m'havien passat pel cap, en cap moment vaig poder-me imaginar que aquesta fos la meva sorpresa.
No vaig poder contenir les llàgrimes, va ser una de les millors emocions que havia viscut fins al moment. Va ser increïble, és inexplicable tot el que vaig arribar a sentir.
En primer lloc vaig abraçar els meus fills que havien crescut molt en dos mesos, sobretot el petit, que ja havia començat la escola i estava molt espavilat, al instant de sego també la meva dona, que plorava com una magdalena, mai l'havia vist així. Vaig abraçar-la i petonejar-la ben fort.
Després un per un vaig abraçar els meus germans i per últim els meus pares. La meva mare portava un pentinat nou i li quedava molt bé. Vam seure per esmorzar i m'anaven explicant coses d'aquests dos mesos. Jo els vaig dir que estava bé, tot i que no era veritat no volia preocupar-los.
Van passar dues hores i va venir un policia. Jo pensava que ja era hora d'anar-me'n em van donar la gran notícia que tots anàvem a passar el dia junts fins després de sopar. No m'ho podia creure.
Van passar les hores. Va arribar el pitjor moment del dia, el que no volia que arribés, l'hora d'acomiadar-se, amb llàgrimes als ulls, vaig abraçar-los un per un.
Era hora de tornar. Vaig arribar a la cel·la molt emocionat però a la vegada trist perquè la meva família havia tornat a marxar i no sabia quan la tornaria a veure.
El meu company de cel·la em va preguntar què havia passat però jo en aquell moment no tenia ganes de parlar. “Ho sento Joan, no tinc ganes de parlar, demà millor t'ho explico tot. Gràcies”. Em va saber greu perquè es preocupava molt i sempre m'havia ajudat en tot el que havia necessitat, però no era el moment.
Vaig estirar-me al llit i mirant les fotos dels meus fills i la meva dona penjades sobre el llit, em vaig quedar adormit, tal i com anava vestit. A mitja nit, em vaig despertar sobtadament, perquè vaig tenir un malson: apareixien les persones que m'havien empresonat dient-me que no tornaria a veure la meva família.
Vaig començar a plorar desconsoladament perquè m'aterrava pensar no tornar a veure la meva família. No podia dormir. Del soroll que feia, vaig despertar al meu company Ricard.
 Comenta
 
Capítol 2 730 dies a la presó
Avui dia 9 de març, s'acaba la meva llibertat, entro a la presó, suposadament per un delicte que mai vaig fer.

La meva cel·la és la 212, em dirigeixo cap allà amb un policia al meu costat. Estic molt tranquil , ja que no és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, però sí que estic angoixat per conèixer el meu company de cel·la.

Quan veig el meu company, veig un home molt alt, sobrepassa l'alçada de la majoria dels presos, és molt corpulent, es notava que passa molt de temps al gimnàs, té el cabell molt fosc i curt, i una mirada molt intensa que a qualsevol intimida.

Quan vaig entrar a la cel·la el meu company va ser molt amable, ja que em va oferir la seva ajuda per moure'm per la presó i per qualsevol problema que tingués, ell estava allà per ajudar-me. Les seves paraules no em transmeten del tot confiança, perquè a la presó tots som delinqüents i no et pots fiar de ningú.

Un cop hem fet les presentacions, arriba l'hora de berenar, ens dirigim tots cap al menjador, era un moment important per a mi, ja que era el primer contacte que tindria amb altres companys i no sabia si tindria una bona relació o no. En aquell moment no negaré que estava nerviós, no m'interessava tenir mal rotllos amb ningú i volia causar bona impressió.

Quan va acabar l'hora de berenar, vaig estar parlant amb el meu company per fer alguna cosa a la nostre hora del temps lliure, vam decidir anar al gimnàs per descarregar energia i fer una mica d'exercici. Un cop vam entrar al gimnàs em vaig quedar sorprès, ja que estaven els meus antics companys de presó, del primer cop que vaig entrar. Em van saludar amb molta il·lusió perquè feia molt de temps que no els veia, però a la vegada em va fer tristesa perquè ells tenien que sortir de la presó entre un i tres mesos deprès de sortir jo i encara estaven a dins. Em van explicar que les coses s'havien complicat molt per sortir de la presó i que des de que jo vaig sortir, tot havia canviat molt i que per sortir de la presó tot era molt més estricte i complicat.


Els meus antics companys havien trobat la manera de trobar contacte fora per aconseguir fer xantatge als policies de dins de la presó de manera que si jo els proporciono alguna cosa del seu interès per tenir més prioritats, com per exemple, estar més estona amb la família, fumar més, tenir més temps lliure, etc.

D'aquesta manera des del dia en què m'ho van explicar, he aconseguit tenir molts privilegis i un dia a dia molt més fàcil a la presó.

Passats els dies, seguint aquesta estratègia vaig aconseguir informació de l'exterior, una informació molt important ja que em facilita l'estància a aquí i em resta temps per poder sortir el més abans possible.

La informació la va aconseguir un policia de dins que tenia contactes fora que em relacionaven amb ell. Aquesta informació explicava el meu propi cas a dia d'avui, la meva família seguia interessada en prendre justícia perquè jo pogués sortir de la presó, el jutges seguien investigant el cas per veure si les causes que em van portar aquí dins eren les correctes o no. El cas era complicat ja que no només era jo l'únic implicat que estava a la presó sense motiu. Un dia quan em vaig llevar, tenia un paper escrit al terra, al costat del llit, que deia: “Com ja saps, no ets l'únic que esta ficat sense motiu i per culpa de gent que busca les desgràcies alienes. En aquesta mateixa presó hi ha algú que hi és pels mateixos motius i per les mateixes persones, has de trobar-lo sense aixecar sospita, intenta assabentar-te més o menys el perquè és aqui. Quan els dos us trobeu podreu treure amb força l'estada allà. Estan investigant dos dels policies, tot i que no descarten que els altres tres siguin còmplices. Ens veiem aviat.'' Van passar els dies, inclòs mesos i jo seguia molt nerviós, no encontrava qui era la persona que era igual a mi.
 Comenta
 
Capítol 3 730 dies a la presó
Després de tres mesos a la presó, en Roger i en Manel tenien moltes coses en comú, gràcies a que en Roger havia obtingut informació del exterior i havia profunditzat més en el seu cas i en el perquè estava on estava.

En Manel feia dies que no tenia company de cel·la perquè ja havia complert la condemna i al cap de cinc dies despès, era dia en que en Roger es quedava sol a la seva cel·la a causa de la mateixa situació. Els policies van decidir posar-los a la mateixa cel·la de manera que cap dels dos estigués sol.

 

Després de sopar era hora d'anar cap a les cel·les, era el primer cop que es trobaven i  s'ajuntaven en un mateix lloc. El primer contacte va ser molt distant ja que no es coneixien ni s'havien dirigit mai la paraula. Tot i que al principi fos així, mica en mica, es van anar relacionant més i començaven a agafar més confiança l'un amb l'altre.

 

Varen passar els dies i la relació anava molt millor, fins arribar al punt en que en Roger va confiar en ell per explicar-li el que havia fet anteriorment, obtenir informació de l'exterior.

En Manel va quedar sorprès, desprès d'escoltar el cas d'en Roger perquè va veure que la seva situació era molt similar o la mateixa que la seva. En Manel tenia moltes preguntes i curiositats sobre aquest tema, i per suposat, no va dubtar ni un segon en fer-li totes aquelles preguntes que li rondaven per el cap, com per exemple: «Quina es la causa per què tu estiguis a qui dins?» i «Ets de veritat el culpable?». Aquestes dues preguntes eren les essencials per a que es donessin compte de que els dos estaven dins de la presó per la mateixa causa i les mateixes persones.

Van seguir amb la mateixa conversa durant tota la nit fins arribar al acord d'unir-se i d'aquesta manera obtenir més informació de l'exterior per resoldre abans possible tots els dubtes i poder sortir abans de que es compleixi la seva condemna.

 

Dies més tard, (728 dies a la presó), es va tancar el cas, en Manel i en Roger resultaven ser innocents. En els dos casos, els culpables eren les mateixes persones, aquelles que van fer i van moure fils de totes les maneres possibles per a que fossin ells els que entressin a la presó.

 

Aquell mateix dia, quan es van aixecar, dos policies els estaven esperant a la porta de la cel·la per emportar-se'ls a una sala. Un cop allà, els van comunicar que era el seu últim dia a la presó ja que els dos casos estaven tancats i estaven a la presó sense ser ells els culpables.

L'alegria que van sentir en aquell instant, era inexplicable, encara que per altre banda sentien molta ràbia per les persones que havien fet que ells estiguessin durant dos anys allà.

 

Van anar cap a la seva cel·la per recollir i preparar totes les seves pertinences i van comunicar als seus companys més propers que aquell era el seu últim dia allà dins. 

Els dos estaven eufòrics, mai haguessin imaginat que els dos casos eres els mateixos, que al final s'hagués resolt positivament cap a ells i que aquelles persones que havien fet  que ells entressin a la presó, serien les que paguessin per el que han fet i a més a més, paguessin el doble per mentir i culpabilitzar a en Manel i en Roger.

 

Finalment, va arribar el dia en que sortien de la presó, els dos estaven desperts des de ven d'hora a la matinada, només tenien que esmorzar i esperar a que els policies els anessin a buscar. Els minuts els hi passaven molt lentament, estaven ansiosos per sortir d'allà i veure a les seves respectives famílies i poder abraçar-los i petonejar-los, estar a casa amb ells dia rere dia i no tornar-los a deixar tant de temps.

 

Era la hora, els policies van anar a buscar-los i junt amb les seves maletes van dirigir-se cap a la porta per sortir. A la porta estaven les dues famílies esperant a que sortissin. Un dels policies va obrir la porta, en aquell moment, per fi,  ja eren lliures.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]