Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Amazones
Terrassa
 
Inici: En flames

Capítol 1 TERRES FREDES, DIES FREDS
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.

Estic esgotada, no he pogut descansar en tota la nit. Cada vegada que tancava els ulls em venia una imatge cada cop pitjor del meu poble: crits, foc, cendra... El pànic ho dominava tot. M’agradaria quedar-me, però no puc. Tampoc no hi deixo gaire cosa allà, no em queda res. L’únic que tinc és aquesta motxilla que he preparat a corre cuita abans de que les flames ho arrasessin tot. Hi ha poca cosa: una mica d’aigua, un tros de pa que vaig robar d’una casa de nobles, segurament per ells no era res, però per la gent com jo suposava la diferència entre viure o morir de fam. També he agafat una manta, les poques monedes que em queden i l’objecte més valuós que tinc, el collar de ma mare, l’únic record que tinc d’ella. Quan m’he assabentat que els soldats em busquen he arreplegat tot el que hi havia damunt la taula de la cuina, entre els quals hi ha una tassa mig trencada, uns saquets de te, i altres coses que no em seran de gaire ajuda, com un parell llibres, que el meu pare utilitzava per ensenyar a llegir als nens del poblat abans de que tanquessin l'escola. Per últim he agafat l’objecte que em serà més útil: el ganivet de caça del meu pare, no l’he utilitzat mai, però sense això no podré sobreviure.

Apago el foc, he de marxar intentant no deixar cap rastre. M’intento aixecar, però les cames no em reaccionen, no me les noto, fa massa fred. Un raig de sol s’infiltra entre les branques dels arbres i m’encega. Faig un últim glop al te, que a hores d’ara ja està gelat, però conserva encara el seu gust i em relaxa. Quan aconsegueixo que les meves cames em responguin, camuflo el que queda del foc amb les fulles seques que s’han desprès dels arbres a causa del vent que les arrossega.

Crec que ahir vaig despistar els soldats que em perseguien però no puc temptar a la sort, he de fugir. Agafo la motxilla i aprofitant els primers rajos de sol m’endinso en el bosc. Mai no he estat tan lluny de casa i no conec res del que m’espera. No havia pensat mai que acollir a aquell pobre noi tindria tantes conseqüències negatives per a mi i pel meu poble, tot i que em va avisar. Pensava que exagerava, però ja veig que no. Creuen que sóc una traïdora, com ell.

Sento un soroll darrere meu, les fulles que cruixen sota el pes d’algú. Tinc por, m’hauran trobat? Començo a córrer amb les forces que em queden, que no són gaires ja que no he aclucat ull en tota la nit. De sobte, em caic a terra, m’he entrebancat amb una arrel. No tinc forces per aixecar-me i continuar escapant, em rendeixo. Espero a que vinguin els soldats, no tardaran gaire. De cop i volta noto una mà freda sobre la meva espatlla. No em puc moure, la por em domina. Vull plorar però no em surten les llàgrimes. És estrany, no sembla la mà d’un soldat. Em giro atemorida i veig la cara d’un nen. Els seus cabells negres m’impedeixen veure-li els ulls, però la seva cara em resulta familiar. Intento recordar el seu nom. El pronuncio en veu baixa, Addy, però ell no està alegre com sempre, les llàgrimes li vessen dels ulls, crec que s’ha perdut. Té la mirada fixa en un punt, la segueixo i veig la seva mare. M’aixeco com puc i em dirigeixo cap a ella.

-Dye, ets tu? Quina alegria veure’t! - dic amb entusiasme. - Pensava que no tornaria a veure a ningú del poblat.

-Què has fet? – em respon sense dirigir-me la mirada.

Ella es gira i li veig l’altre meitat del rostre pàl•lid, que fins ara havia estat ocult per les ombres del bosc, està cremat. M’espanto i gairebé caic enrere, però ella no reacciona. Em miro l’Addy, confosa.

-Tranquil•la, no et pot veure. Ha perdut la vista a causa de l’incendi.

Es fa fosc, els convido a passar la nit amb mi i ells accepten. Preparo el foc i rosteixo un conill que he aconseguit caçar amb penes i treballs.

Comencem a sopar. Ningú no diu res, només se sent el vent que mou les fulles dels bedolls blancs i un mussol que canta. El foc ens protegeix dels animals però si els soldats el veuen sabran on som. Si ara ens ataquessin, no els veuríem arribar i segurament no ens en sortiríem.

L’Addy badalla i s’adorm, jo el tapo amb la manta i em torno a asseure al tronc on era abans.

-S’ha adormit – dic encara mirant l’Addy.

-Ària, què has fet? – feia molt de temps que no escoltava el meu nom, sona estrany.

-Com? – pregunto confosa.

-Ària, què has fet? Els soldats no paraven de preguntar per tu, et busquen. Per trobar-te han començat a cremar-ho tot i a arrasar totes les vivendes, Madlen ja no és un lloc segur.

-Ja ho sé – dic amb veu tremolosa mentre una llàgrima em regalima per la galta – Jo només el volia ajudar. No era aquesta la meva intenció.

-Pots confiar en mi – em diu – Explica-m’ho.

-Fa un parell de setmanes, quan vaig anar a buscar aigua al riu, em vaig trobar un noi jove, d’uns 20 anys. Estava ferit i necessitava ajuda. Em va dir que si l’ajudava podria tenir problemes, però no em va importar, estava dolorida per la mort dels meus pares i pensava que res no em podia anar pitjor, no hi tenia res a perdre. El vaig agafar com vaig poder i el vaig portar a casa. Li vaig curar les ferides del pit com m’havia ensenyat la meva mare, em vaig fixar en una cicatriu recent que li travessava la cara però no va voler que li toqués. El dia següent, quan ell estava més recuperat, després d’insistir-li molt, em va explicar la seva història. Em va dir que era un mercader que ajudava als conqueridors que ens assetgen a obtenir aliments, armes i informació. Segons el que em va dir era l’encarregat d’infiltrar-se a la nostra regió, Madlen, per obtenir informació sobre l’organització, exèrcit, armes i qualsevol altre cosa que fos crucial per la nostra seguretat i utilitzar-la en contra nostra. Al assabentar-se d’això, Magnus, el rei de Madlen, va enviar soldats a matar-lo. Tot i això, no me’n penedeixo del que vaig fer, estava ressentida per la mort dels meus pares en mans de Magnus i qualsevol acte de venjança era poc. Al cap d’un parell de dies, van començar a picar bruscament a la porta, el vaig avisar i ell es va escapar per la finestra. Quan els soldats van tirar la porta a terra ell ja no hi era. Però quan el rei ho va saber, va fer enviar els soldats a buscar-me per por a que jo també fos una infiltrada. No em pensava que això acabaria així.

-Ària, ho sento molt, però sabent tot això no puc deixar que ens acompanyis. Et segueixen i et trobaran, sempre ho fan. No puc deixar que posis l’Addy en perill. Si fuges cap al sud-oest arribaràs a Eira, el territori dels bàrbars, allà pregunta per la Dorothea, t’ajudarà a creuar Cleon, un territori bastant perillós, sobretot si vas sola i ets perseguida. Allà vés amb compte, és una regió de mags i bruixeria. En aquesta regió trobaràs al meu tiet, Silas, ell t’ajudarà fins que arribin els soldats.

-Estareu bé?

-Sí. – diu amb aire preocupat – No podem estar pitjor, no tinc casa i els soldats s’han emportat al meu marit i al meu fill gran. Només em queda l’Addy i no el vull posar en perill.

Segurament la gent no troba ètic deixar una cega i el seu fill al mig del bosc en plena nit, però la Dye és una dona forta amb l’habilitat de convèncer la gent del que creu, sé que se’n sortirà.

Dormo una mica i a la primera llum del dia m’aixeco, recullo les meves coses, els deixo un tros de pa i marxo cap on m’havia assenyalat.

Porto uns quants dies caminant, sobrevivint a partir d’alguns animals que he pogut caçar i dels fruits del cirerer d’arboç, tenen un gust amarg i no m’agraden gaire així que intento prescindir d’ells, però en tinc uns quants guardats a la motxilla, com a últim recurs. Porto un dia sense beure una sola gota d’aigua, si no bec alguna cosa em moriré de set.

És la meva imaginació o sento el soroll del cabal de l’aigua d’un riu? No ho sé, però només em queda creure-m’ho. Em guio a partir de l’oïda i en efecte, un riu impressionant s’estén davant dels meus ulls. La set s’apropia del meu cos i bec, bec fins a no poder beure més. Quan acabo alço el cap i a l’altre banda del riu puc distingir unes estranyes cases de fusta recobertes d’herba, sembla que vulguin camuflar-les entre el paisatge. Davant meu, Eira.
 Comenta
 
Capítol 2 TERRES HOSTILS, CARES DESCONEGUDES
L’única cosa que em separa d’Eira és el riu. Un riu cabalós i ample. Ara mateix, creuar-lo és la meva única preocupació. No em vull mullar les sabates ja que només en tinc unes i si he de fugir les sabates molles em destorbaran i deixaran entreveure el meu rastre. A més, amb l’aire gèlid de la nit em provocarien encara més fred. Guardo les sabates a la motxilla i poso el peu a la vora del riu. L’aigua em toca els dits, un calfred em recorre el cos. No podré creuar bé el riu amb un pes a l’esquena, així que embolico la tassa i l’ampolla amb la manta, ho torno a posar dins la motxilla i la tiro a l’altra banda del riu.

No crec que el riu sigui gaire fons, però intento buscar una pedra, una superfície estable on posar els peus i no mullar-me tant. Faig un parell de passos però al tercer rellisco amb una pedra, sento un fort dolor al cap i mica en mica tot es va tornant negre.

Em desperto marejada, ho veig tot borrós però mica en mica tot es torna més clar. Intento reconèixer el lloc on sóc. Les parets estan fetes de fusta desgastada, l’habitació és bastant gran tot i que només hi ha un llit, una tauleta i una cadira al costat del llit. Segueixo observant l’habitació, però de cop la porta s’obre i entra una dona alta i robusta. Va vestida amb pells de diferents animals, porta dos trenes llargues pèl-roges. Intento aixecar-me ràpidament però el cap em dóna voltes.

- Vols fer el favor d’estirar-te d’una vegada? – em diu una veu brusca i greu. No reacciono. – Fot-me cas i estira’t d’una punyetera vegada!

La seva veu ressona per tota l’habitació i jo m’estiro sense dubtar-ho ni un segon. La dona se’m va apropant, m’intento apartar però m’agafa pel braç i em diu amb irritació:

- Les ferides no es curen soles, així que si no et vols dessagnar para de fotre el burro i deixa que t’acabi de curar la ferida del cap.

Em sento estúpida per un moment, deixo que la dona m’acabi de netejar la ferida i m’embeni el cap. Mentrestant, la dona m’explica que quan el seu marit tornava de caçar em va veure inconscient, a punt d’ofegar-me al riu i em va portar a casa seva. Ella m’ha estat cuidant fins ara. Li agraeixo però de cop em ve un pensament per sobre de tots els altres: on està la meva motxilla? La necessito, és tot el que tinc. El cor em va a mil, començo a buscar desesperadament per tota l’habitació però no hi és.

La dona s’aixeca de cop i se’n va. Després d’uns quants intents aconsegueixo assentar-me, al cap d’una estona més, m’aixeco però al fer un pas em caic al terra. Intento aixecar-me agafant-me a la tauleta però s’inclina i cau tot el que hi havia a sobre. El terra queda cobert de vidres, gases i aigua. La porta s’obre, la dona entra i esclata a riure i em diu:

- Buscaves això? – em mostra la meva motxilla amb un to desafiant – et diria que netegessis això però prefereixo que no toquis res més, no vull haver de netejar més del compte. – em diu amb un somriure a la cara.

Em poso vermella i això fa que ella rigui més encara. D’una estrebada m’aixeca i m’asseu al llit. Em torna la motxilla i miro que tot estigui bé. Quan em trobo millor, surto de l’habitació i trobo la dona a la cuina. La taula està parada, però només hi ha un plat.

- Seu. – em diu sense ni tan sols mirar-me, sec i se m’apropa amb un plat d’estofat fumejant – per cert, em dic Raven.

M’agradaria presentar-me, però tinc massa gana i devoro el plat. Quan acabo li responc:

- Ària, encantada – i faig un glop d’aigua.

- Què fas per aquí? No hi solen venir gaires forasters per aquestes terres de bàrbars.

- Vinc de Madlen, necessito trobar a la Dorothea – no vull donar gaires detalls.

Em mira sobtada i estranyada i baixant el to de veu em pregunta:

- Per què vols veure a la princesa?

Princesa? Com que princesa? Repasso el nom una vegada i un altre, estic ben segura de que era aquest. Per què no m’havia avisat la Dye?

- No n’estic del tot segura. Però no sé si t’hauria de respondre aquesta pregunta.

- Ets llesta, fas bé de no confiar en tothom. Si la vols trobar t’has de dirigir a la capital. No està gaire lluny, només a un dia de cavall d’aquí. Una vegada arribis allà et serà fàcil trobar-la. Busca un castell i vés fins allà, és l’únic que trobaràs.

- Gràcies per la informació, eh? – dic amb to sarcàstic – l’únic problema és que no tinc cavall ni menjar suficient

- Doncs estàs de sort. El meu marit ha d’anar a la capital a vendre unes pells i t’hi pot portar.

Li dono les gràcies un cop més i m’acompanya a l’estable on tenen els cavalls, allà hi ha el seu marit preparat ja per marxar. Amb una veu encara més greu i imponent que la de la Raven el seu marit em diu que pugi al carro i jo obeeixo sense dubtar-ho ni un moment.

Quan portem unes hores viatjant, el terra retruny, semblen unes passes. Em giro espantada i em sembla veure un gegant! És el doble de gran que els arbres i robust i fort, amb una llarga i espessa barba morena noto com fixa els seus ulls enormes en mi.

Atordida, em giro ràpidament cap a l’home per confirmar si el que veig és real o si el cansament m’està jugant males passades. Amb naturalitat em respon que aquesta regió és terra de gegants. Diu que amb el temps els bàrbars i els gegants han après a conviure sense mostrar les seves diferències.

Arribem a la capital d’Eira, les cases són semblants a les d’aquell petit poblat, tot i que són més majestuoses i elaborades. La gent també té un posat més elegant contant que ens referim a bàrbars. La ciutat està plena de dinamisme, una ciutat bulliciosa i sorollosa. Encara que els gegants no visquin a la ciutat hi ha un ambient diferent. Suposo que aquests carrers tan amples estan adaptats per ells.

Dono les gràcies a l’home per portar-me i donar-me indicacions per arribar al castell encara que em sento una mica perduda. Aquesta ciutat no és com cap altre on jo he estat abans. Començo a caminar, no sé perquè tinc la sensació que ja he estat en aquest lloc, les botigues i les cases em resulten familiars. No em queda altre remei que demanar ajuda però sembla ser que l’única persona que em para atenció és un nen. Un nen que em mira com si no hagués vist mai ningú com jo, aprofito per preguntar-li si sap com arribar al castell de la Dorothea. Ell comença a riure i em diu que no hi ha pèrdua, per què com ja he pogut comprovar, aquests carrers giren al voltat del castell, són circulars i l’única forma d’accedir al castell és a través de portes amagades entre els murs.

- Per ser més exacte – continua – hi ha quatre carrers circulars principals dividits per grans parets de pedra. A cada cercle hi habita una part de la societat diferent. Aquesta és la més humil, llavors hi ha la dels guerrers, una altre pels nobles i finalment la del centre, on hi ha el castell amb la família reial.

- I com hi puc arribar? – pregunto atabalada – hi ha alguna drecera per anar-hi?

- Hi ha portes, passadissos secrets entre els murs, però ningú sap on són. El que si que hi ha és un carrer que creua la ciutat perquè els privilegiats puguin entrar als diferents carrers amb els seus carruatges.

- D’acord, gràcies – responc mentre ell corre cap a la seva mare, que el crida.

Ara he d’esbrinar com accedir a aquest carrer i després arribar fins al castell. Continuo caminant fins a arribar al carrer principal on veig que hi ha uns guàrdies vigilant la porta d’entrada. Intento entrar-hi però uns guàrdies em barren el pas. De cop i volta sento el soroll d’un carruatge que s’apropa i quan els guàrdies demanen el permís als amos del carro aprofito per amagar-me a la part de darrere. Em tempta la curiositat de passejar per la ciutat, però no vull que em vegin i prefereixo romandre amagada.

Segueixo el carruatge fins que aquest es para al tercer carrer, crec que és el d’abans del castell, així que només em queda caminar fins a les portes de la fortalesa. Una vegada en sóc davant no em queda més remei que preguntar per la princesa. Però abans de poder pronunciar una paraula, em giro alerta al sentir el meu nom pronunciat pels soldats que em busquen.
 Comenta
 
Capítol 3 TERRES TRAÏDORES, MARS DESCONEGUTS
El cor em va a mil. Com m’han trobat? Em giro atemorida mentre un dels soldats, alt i fort, repeteix el meu nom i se m’apropa. Intento fugir, arrencar a córrer, però un altre soldat em barra el pas i m’agafa fortament el braç, no em puc escapar. D’una forta estrebada el soldat que em té agafada m’apropa cap a ell. Em xiuxiueja a l’orella:
- No et preocupis, no et farem res. La Dorothea vol parlar amb tu.
Els músculs se’m relaxen i puc tornar a respirar amb normalitat. El soldats em porten fins a l’interior del castell. No és com me l’havia imaginat. Les parets són de fusta, però d’una fusta polida i d’un color marronós, molt fosc, cosa que li dóna un toc elegant. Les habitacions són molt espaioses i els mobles luxosos, decorats amb pedres i metalls preciosos. Penjats a les parets hi ha banderes amb l’escut de la casa real.
Seguim avançant fins a arribar a unes grans portes metàl·liques vigilades per dos guàrdies. Ens impedeixen el pas fins que un d’ells entra a la sala i quan torna a sortir obre la porta de bat a bat i anuncia a la princesa.
Davant dels meus ulls una noia poc més gran que jo. És alta i esvelta, amb els cabells rossos, molt ben cuidats, recollits en una llarga trena. Hi ha un diferència notables entre la princesa, ben vestida i que cuida molt la seva imatge i les robustes dones d’Eira. No encaixa amb la resta de la població d’aquestes terres. Sembla una forastera tot i el seu elevat càrrec social.
Els soldats em fan passar fins a arribar davant seu.
- Deixeu-nos soles – diu amb veu ferma però dolça. Tots l’obeeixen sense dubtar-ho ni un segon.
L’únic que se sent són els passos dels soldats que s’allunyen decidits i tanquen la porta rere seu. La sala queda buida, només ella i jo, i un imponent tro darrere nostre.
- Et deus preguntar que fas aquí. – no responc – la Dye em va escriure una carta narrant-me el que havia succeït al vostre poblat i demanant-me que t’ajudés en el teu viatge. – faig una cara de sorpresa i ella sembla notar-ho – que et passa?
Intento parlar però no em surten les paraules. Primer de tot em tranquil·litza el fet de que la Dye estigui bé i també em sento adulada pel fet d’estar parlant amb la princesa d’una regió gairebé desconeguda per mi. Tot i que sembla una cosa totalment normal per ella. Ella somriu al veure la meva cara de confusió i segueix parlant:
- T’ajudaré a creuar Cleon tal com m’ha demanat la Dye, però no pots seguir utilitzant el teu nom, és massa perillós. Així que m’he encarregat de buscar-te una nova identitat. A partir d’ara et dius Gaia, vas néixer fa dinou anys a un poblat de Cleon. Recorda que a Cleon hi ha dos tipus de persona molt diferents, els sacerdots i religiosos que practiquen diversos sacrificis i creuen en diversos déus i els bruixots, practicants de la màgia i la bruixeria. Per fer-te passar per un habitant de Cleon hauràs de ser com un d’aquests dos, és la teva decisió.
Intento assimilar tota aquesta informació, ja que la màgia i la religió són dos aspectes pràcticament desconeguts per mi. Recordo que el que haig de fer és arribar a casa del tiet de la Dye i no puc arribar fins allà sent el contrari que ell.
- Saps com és ell? – pregunto encara immersa en els meus pensaments.
- Qui? – pregunta dubtosa.
- El tiet de la Dye – responc sense parar gaire atenció.
- A si, el tiet? És mag, un dels més poderosos – de cop, torno dels meus pensaments al escoltar el que acaba de dir la Dorothea i un sentiment de culpabilitat m’envaeix tot el cos.
- Com que ‘el tiet’? – pregunto desitjant que la resposta no sigui el que em temo.
- Sí, el tiet. No t’ho ha dit la Dye, que som cosines? – respon amb un somriure vacil·lant. Jo no m’ho puc creure però ella em mira la cara i esclata a riure. Quan es tranquil·litza continua – T’has decidit ja?
- Crec que em decantaré per la màgia – dic amb les poques paraules que em surten. – Però com ho podré demostrar?
Sense dir-me res més, la Dorothea es dirigeix cap a les portes i ordena a un soldat que vingui un tal Eros. Llavors torna a venir cap a mi i em diu que no em preocupi. També menciona que m’ensenyarà a defensar-me ja que a la frontera amb Cleon és molt perillosa, sobretot si ets una fugitiva. Intenta dir alguna altra cosa quan la porta s’obre per anunciar l’arribada d’Eros.
Entra per la porta un noi alt i atractiu. No sembla un bàrbar, de fet, el seu rostre em resulta familiar. Té el cabell castany clar i els ulls verds oliva. Em saluda mentre s’adreça a la princesa i li dóna un lleu cop a l’espatlla amb confiança.
- És el meu germà – em diu mentre li torna el cop – ell t’instruirà en l’art de la màgia i la lluita. Per sort, va viure uns quants anys a Cleon amb el nostre tiet. Allà va aprendre tot el que sap.
- Saps que aquesta motxilla només et destorbarà durant el viatge, oi? – noto com em poso vermella de cop mentre agafo la motxilla amb força entre els braços.
- El que porto és important per sobreviure, és tot el que tinc – tinc amb un aire de superioritat – no la deixaré.
- Què et penses que no sóc prou fort per protegir-te? – diu vacil·lant.
- No em cal la teva protecció, em sé cuidar jo soleta.
- Bonica, no duraries ni un dia soleta allà fora – després d’escoltar aquest comentari no puc evitar donar-li un bon cop amb la motxilla. Però ell m’agafa els canells i em reté entre els seus braços mentre em xiuxiueja a l’orella – Veus com no duraries ni un dia soleta allà sola? – em poso encara més vermella mentre em desfaig dels seus braços.
- Espero que us porteu millor durant el viatge, no m’agradaria assabentar-me del contrari. – diu la Dorothea rient.
Durant els tres dies següents m’ensenya els principis bàsics de la bruixeria i un parell de conjurs. També m’ensenya algunes tècniques senzilles de defensa. Durant el camí m’ensenyarà a lluitar amb espasa.
Després de que la Dorothea ens deixi dos cavalls comencem el nostre viatge. Han aconseguit que em desprengui de la meva motxilla tot i que encara conservo el més important que hi havia dins, a més, m’ha donat una capa per passar desapercebuda i poder amagar l’espasa. Passem per camins monòtons i paisatges verds.
L’Eros m’avisa que estem a prop de la frontera així que per evitar fer molt soroll baixem dels cavalls. Quan portem poc temps caminant veig un rierol i corro cap allà per calmar la set que tinc. No puc ni reaccionar quan em dono un fort cop al cap contra el que sembla ser un vidre.
- Com pots arribar a ser tan ximpleta? – em diu quan aconsegueix parar de riure.
Intento aixecar-me però em marejo i perdo l’equilibri, ell no tarda ni un segon en agafar-me.
- Que puc sola! – dic mentre em desfaig dels seus braços i intento mantenir l’equilibri. – Això no hauria passat si m’haguessis deixat beure aigua abans! – dic cabrejada.
- No és culpa meva que siguis tan malastruga.
Ens dirigim cap a una de les portes i aconseguim entrar gràcies a la posició social de l’Eros i les bones referències del seu tiet. Dins d’aquesta estranya cúpula tot sembla molt diferent. El terreny està cobert amb cúpules més petites de diferents mides, crec que són els habitatges de la regió. Són unes construccions estranyes, penso que les han creat a partir de miralls.
Estic a punt de pujar al cavall quan d’una estrebada m’apropa cap a ell. Ens quedem un davant de l’altre. Clavo la mirada en els seus ulls verds. Estem mirant-nos fixament als ulls, el cor em va a cent, però de sobte trenca aquest moment ja que em posa la caputxa de la capa i em diu que he de passar el més desapercebuda possible.
Quan comença fosquejar decidim que hem de buscar un lloc per passar la nit. Ens refugiem en una vall i aconsegueixo fer un foc per mitjà d’un encanteri. Trec la manta que he insistit en portar, ens tapem amb ella i ens adormim.
Els primers rajos de sol em desperten i quan obro els ulls em veig recolzada sobre el pit de l’Eros. Avergonyida, m’intento aixecar fent el mínim soroll perquè no es desperti però no ho aconsegueixo i es desperta. Em sembla que per un cop ell és posa més nerviós que jo.
Tornem a pujar als cavalls i quan agafem gana parem a una taberna a fer un mos. La taberna és gairebé buida, però al entrar em sento observada. Anem a demanar a la barra i ens asseiem a una de les taules. No tarda en apropar-se a mi un jove que m’és familiar. Amb molta confiança m’abraça i em pregunta que què faig aquí. Me’l miro estranyada i diu:
- He hagut de canviar el meu aspecte perquè no em reconeguin. Potser et seria més familiar sense barba, ferit, amb cara d’espantat...
- Drago, ets tu? Quina alegria saber que estàs bé!
Seguim parlant i m’explica entre d’altres coses que ha entrat en una tripulació pirata i després d’insistir en què faig aquí, li acabo explicant tota la història. No dubta ni un segon en dir-me que si ho necessito em puc unir a ells, segons ell és la millor solució per a una fugitiva com jo. M’informa que la seva tripulació embarcarà en tres dies al port d’Agurne per no tornar més. Si hi vull anar, he d’estar allà abans de la sortida del Sol. De moment no està dins dels meus plans però no ho descarto.
Miro a l’Eros i sé que hem de marxar així que m’acomiado del Drago i ens dirigim cap al poblat on viu el seu tiet, que segons ell no està gaire lluny. Quan hi arribem el primer que veiem és una petita cúpula que sembla de mirall.
A l’arribar ens rep el Blazh, el famós tiet i ens convida a passar a casa seva. No sé perquè però no em dóna gaires bones vibracions, aquest senyor alt, encorbat i barbut. Ens instal·lem en una de les habitacions i no triga a fer-se fosc. No sé perquè però no em puc adormir.
Quan m’està entrant la son escolto una veu que em desvetlla.
- Estan aquí – diu – intentaré que es quedin fins que els detingueu – és la veu del Blazh. Intento acostar-me tan com puc. L’home és a la porta parlant amb un missatger vestit amb els colors de Madlen. He de fugir.
Abans de que acabi la conversació m’escapoleixo fins a la nostra habitació i començo a recollir les coses per la fugida. Quan sento que l’home se’n va a dormir, aprofito per marxar fent el mínim soroll, però l’Eros es desperta i no entenc perquè però no dubta ni un segon en agafar les seves coses i venir amb mi. Sortim de la casa sense fer soroll i agafem els cavalls al mig de la nit.
Quan el Sol comença a sortir arribem al port d’Agurne. Sembla desert, l’únic moviment que puc percebre són unes veles que s’inflen. Ens dirigim cap allà i veig com s’allunya la meva salvació. De cop, surten uns rems que comencen a nadar en contra direcció fins que el vaixell torna al port.
Estenen la passarel·la i surt el Drago, que amb un somriure a la cara i em dóna la mà per pujar. Abans d’agafar-li la mà, em miro a l’Eros que contempla l’escena amb una expressió indesxifrable.
- Que pugi, si és el que desitges – em diu el Drago.
Fixo la meva mirada en l’Eros que expressa tot el que sento.
- Si tu hi puges, jo també – diu l’Eros. Els meus ulls s’il·luminen i em fa un petó, llavors embarquem lluny d’aquí.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]