Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pablo Ulldemolins
Castellódelaplana
 
Inici: El somni

Capítol 1 BERMUT I SOPAR A LA "COUR DES MIRACLES"
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.


Va ser l'últim dia que vaig viure a la presó i el primer dia que vaig començar a morir en llibertat. No de cap tumor maligne del cos, sinó de mal de cor i d'ànima. Tants anys miserables, tancat, allí dins. Tants anys plorant, jo, innocent dels actes que m'acusaven. Tants anys sol, la meva consciència i jo, les meves ànsies de venjança, la meva pietat cristiana.


Com anava a fer cap delicte del qual els meus enemics m'acusaven? L'estimava, teníem somnis junts. Eren els nostres plans de vida. Hauríem mort l'un per l'altre. Emperò el mal va entrar per la porta gran. Aleshores tot va esdevenir corrupte, impur, infecte.


Els dos lluitarem pel nostre amor, pel nostre desig. Però el dolor va separar els nostres esperits i els nostres cossos. Maleïda Fortuna!


Era temps de somniar. I sols somnis em queden. Els somnis que tots dos somniarem junts. Els somnis que la vida ens va arravatar.


*


Surto de casa, si és que això es pot anomenar llar. Tanmateix la meva pensió no dóna per més. No dóna per menjar. No dóna per calfar-se a l'hivern. No dóna per lluitar contra la misèria. No dóna per viure dignament. Sols tinc un llit, pitjor que els draps de la presó. Un espill on veig el meu ser putrefacte: l'aberració que han creat els anys. Quan em miro veig a un vell indigent, fastigós; el pèl, poc i mal tallat, la barba, mal arreglada amb una navalla, els ulls.... Els ulls són de color gris, de color brut, del color dels àngels que s'han podrit en aquest món de treball, suor i dolor.


El meu palau, també empara un tresor, joies de la història que he anat robant o comprant quan la fortuna m'era grata. Els més grans escriptors es troben baix el meu llit: Victor Hugo, Mercè Rodoreda, Ramón Maria del Valle-Inclán, William Shakespeare, Ausiàs March, Miguel de Cervantes. Però la joia de la corona és el meu piano, estimat, vell, corcat i desafinat. Músic, humanista, científic, tot, ho era tot.


Quan desperto de les meves abstraccions, m'adono que ja he arribat al meu treball. Just quan comença a ploure, emperò és bo saber que estaré guarit de la pluja.


*


Em sento al costat de la porta de la casa de Déu. Paro diners amb la mà dreta. Em netejo les llàgrimes amb l'esquerra. Escolto al meu costat els passos de la gent. Toquen les campanes de mon senyor. Procuro que no es creuen les nostres mirades, de fet no alço els ulls de terra. El terratrèmol de passes, ara és un murmuri. Ja ha acabat la missa.


No vull mirar el plateret. El sacsejo. No ressona. La solidaritat de la gent, no és el que era. Crisi financera, política i sobretot de valors. La llàstima a l'indigent s'ha convertit, en fastig, rebuig, por. Som els bufons de la cort del segle vint-i-u. Som la comèdia més grotesca de la societat, creada per la mateixa. Sóc el seu servidor i la seva desgràcia.


Deprimit, alço la mirada. Almenys ha acabat de ploure. Els rajos de Sol del vespre, tímids, no arriben a mi. L'ombra del pòrtic ho impedeix. Miro de passada el plat. Gràcies Mare de Déu. Hi ha un bitllet. El suficient per a sopar. Ràpidament les amago a la butxaca- així com la resta del meu vestuari està descosit, sempre guareix que la meva butxaca no ho estigui.


Entro al temple. Malgrat que està buit, em sento a l'última fila i reso. Reso per tot allò que he perdut, gràcies Déu per llevar-me-ho, no em calia. Reso per tot allò que he guanyat, gràcies Jesucrist per donar-me-ho, em feia falta. Reso per qui vaig perdre, cuida'ls Mare de Déu. Ens trobarem. Algun dia.


Agafo el bitllet. La meva raó em diu que no ho faça. El meu cor i la meva ànima m’obliguen. Deslliuro el puny de tota pressió i el deixo caure. A poc a poc veig com cau damunt de la cistella. Hi ha pocs, emperò no està sol.


La veu del capellà de l'Església em sorprèn de cop.


- Qui ets tu?


- Perdoni, pare?


- Fas pudor. Contamines la puresa de la casa de Déu.


- Emperò jo venia a...


- Fora.


Em dirigeixo cap al portal. El sento remugar.


- Quin fàstic de gent.


Em banyo un dit amb aigua beneïda i faig el senyal de la creu. Gràcies Senyor. A punt d'eixir, una mà tosca m'agafa del canell i m'obliga a detenir-me. És l'altre capellà, més jove, porta poc temps, fins fa poc era escolà.


- Fill meu, agafa-ho.


- Pare....


- És teu, agafa-ho.


- Jo ho he donat a la Santa Casa.


- A tu et fa més falta que a mi. Per favor, fill meu.


- Pare jo....


I amb un cop em para un bitllet a la mà.


- Pare, s'ha equivocat, aquest no era...


- T'encomano a Déu, fill meu.


*


Per què ho ha fet? Per què s'apiada de mi? L'últim dels sants, s'apiada del primer dels


pobres. El fil del pensament es trenca just quan em topo amb un noi.


El primer que veig, el seu cabell, castany clar, quasi ros. Em mira directament. Té els ulls


verds, els ulls com ella...


- Bon dia senyor.


Em somriu. Però no pareix alegre. Una persona alegre no vesteix com jo, no està blanca


com la neu i tampoc té aspecte desnodrit.


Para la mà.


- Bon dia senyor.- Tot comprés.


- No tens classe?


- És dissabte.


- Doncs et fan falta, aprèn a ser més dissimulat poll.


- No em calen mestres per aprendre.


- No tens pares?


- No.


- Que m’importa,.


- Tu has preguntat.


- Calla. Pesat. Què vols?


- A tu que et sembla.


- Per l'amor de Sant Andreu. Descarat! Deixa’m en pau.


- Vas de bon cristià i no em dónes res? T'he vist resar.


L'agafo del coll.


- Què em deixes estar.


Em mira atentament. Sembla que va a plorar, que plori. No tindrà més de deu, no importa, ja és hora que aprengui del llibre del món.


El meu bitllet i jo ens dirigim alegres cap al sopar.


*


L'olor del pa m'entra pel nas i truca al meu estómac. Feia temps que no tenia tant. Tres barres de pa i pernil envasat. Bon sopar. Les he pogudes comprar just abans que tancara tot. El pa no està ni molt menys calent, però és menjar, bon menjar.


Vaig cap a casa amb pas ràpid. Les borses em pesen i tampoc estimaria que m'ho robés ningú- doncs hi ha enemics per tot arreu.


Sóc així per culpa dels enemics. No els enemics del passat, sinó els del present. Aquests em tancaren, també com els primers. Amb el temps em vaig adonar que els cuidats que em donaren eren bons, em sentia millor i era amb camarades de la meva edat. Emperò un dia, quan em seia al llit, els qui semblaven amics i que em guarien, m'expulsaren al carrer. Sense res, ni menjar ni sou ni dignitat. M'ho arravataren tot per segona vegada.


Vaig tornar a conèixer la felicitat en aquell centre. Maleïda Roda de la Fortuna! Per segona vegada m'expulses d'on sóc feliç! Els enemics estaven darrere. Els enemics consideraren que els majors com jo valem tan poc que ni ens paguen un lloc on poder passar els nostres últims anys. A poc a poc he trobat més enemics arreu del món. Tanta gent que vol fer mal. El món és decadent, corrupte i els miserables ho sofrim amb tota la nostra ànima.


*


Passo per la plaça de l'Església. El noi encara es troba al mateix racó, assegut davall del pòrtic. No aprenen aquests nens. L'hora ja ha passat, no agafarà res, i demà diumenge no el vull en el meu lloc. Vaig a espantar-lo, quan algú s’avança.


Uns joves, prou més grans que ells, comencen a riure's d'ell i ell plora. Em quedo mirant. No tornarà, millor. Potser hauria d'actuar, o potser és millor gaudir-ho. Aleshores, comencen a pegar-li puntades de peu uns mentre d'altres riuen i beuen del que crec que serà alguna mena d'alcohol. I no faig res.


Qui sóc jo? Sóc un enemic, pretenc fer mal, sóc un deixeble de tots els que em feriren?


Qui sóc jo? No em reconec. Jo hauria... no! Jo he d'actuar, pel Senyor, per tots els qui com jo, com


ell sofreixen la maldat, guarir els malferits, protegir els dèbils. Qui sóc jo?


La ràbia s'apodera de mi i deixo caure el menjar alhora que surto corrents capa a ell.


- Fills de...


- Què diu l'avi aquest?


- Quin fàstic dónes, col·lega.


Trac el ganivet que anava a gastar per tallar el pa.


- Aneu-vos-en.


Es queden blancs. I de sobte comencen a fugir tots en estampida mentre m'insulten. Em


dirigeixo al nen i amb un to tímid li dic:


- Dona'm la mà. Quin és el teu nom poll?


- Jo sóc Miquel.


- He escoltat que un noi estava en problemes. No series tu?


- No! Jo sóc fort i em defén sol.


Es seca les llàgrimes. I sense dubtar, m'acompanya fins que arreplego les bosses de terra.


Em quedo mirant-lo. Aleshores m'agafa de la mà.


- On anem?


- A sopar.


- A ta casa?


- No, hui és un dia especial.


- On doncs?


- Com diria el etern romàntic francès, a le "Cour des Miracles".- Dic amb el meu accent més francès.


- Què és això?


- La més alta Cort, on ens serviran el sopar.


I amb cara d'il·lusió m'estreny la mà.


*


- Ja hem arribat.


Ho mira tot, escruta tots els racons. Busca el seu castell sobre els núvols.


- I les Corts, i el palau?


- No els veus?


És una plaça fosca, sense faroles. Abans pertanyia a la més alta riquesa, ara la part


més obscura de la ciutat l'ha engolit, i per dret li pertany. Em pertany. Ens pertany.


- Però qui ens ha de servir?


- Els nostres criats?


- On són?


- Pobrets, sempre es retarden. Missifú, Mico, Duquesa.


En no res, estem envoltats d'una camaderia de felins. Encara que al principi


s'espanta, a l'estona veu, que els nostres vassalls són tan agressius com un coixí.


- Per què tenen tantes cicatrius?


- Perquè qui els estimaven els van fer mal, els van abandonar. És el preu de la llibertat. Ara són


els vigilants de les ombres.


- Com nosaltres?


- No, nosaltres som miserables. Nosaltres som els reis i prínceps de l'obscuritat.


M'agafa del braç mentre m’estreny. Badalla i tanca els ulls.


- Ets el millor pare que he tingut mai.


No contesto. Sent com les seves respiracions es ralentitzen, s'ha adormit. Miro la misèria que ens envolta. Podré fer-me càrrec d'ell, podré cuidar-lo?. Ningú ens vol. De sobte, alguna cosa s'obri en el meu interior, és una llum que em porta a algun altre lloc, totes les ombres de la meva ànima, les ha fet desaparèixer. De sobte, quelcom ha canviat en el meu cor. El miro com dorm, tot pareix millor, el món ha canviat als meus ulls. Per què? Per què aquest nen que mira a terra em pot fer sentir millor. Jo et cuidaré. Tu ets per qui viuré. No més sol, mai més apartat. Tu seràs la meva llum, la meva estrela, el meu Sol. De sobte, tot ha canviat.


- I tu el millor fill.
 Comenta
 
Capítol 2 MÚSICA I BALL A LA “PLAÇA DEL DIAMANT”
Ningú té més llibertat que l’home lliure del carrer. Ningú. Aleshores, perquè jo sóc pres en una bola de cristall? Com aquest poll menut, brut i alegre m’ha captivat? Per molt que al meu cap li coste admetre-ho, la meva ànima i el meu cor ho saben, ho reconeixen, ho permeten.



Cada vegada que el meu braç s’alça, cau en una carícia. Cada vegada que la meva veu ordena, és per a fer complir els seus capritxos. Cada vegada que el meu cos malferit, trencat, desgastat, sofre és per fer-lo feliç. Per fer-nos feliç. Fa temps que no en sóc tant, de feliç. M’alço amb ganes de viure, em gito amb ganes de despertar.



Ell és al meu llit, jo com és costum dormiré al sol, com el seu gos. Sé que no podré estar sempre en ell. Ell mereix una vida millor. Miro per la finestra i busco les estreles, abans eren més.



- Sé que estàs amb elles.- Les busco- T’estimo molt, per què ja no ets? Aleshores em trenco per dins. Ploro.- També tu penses en mi? Recordes quan solíem ballar junts? Ara ballo sol i abandonat la dansa dels morts en vida… Recordes quan no ens importava res més que nosaltres? Recordes com ens estimàvem…. Espera’m per favor, no puc anar amb tu. He de cuidar-lo. Es sembla a tu, els teus ulls, les teues mans. T’imagines? - El dolor de l’ànima em fa parar - He de cuidar-lo, ho sé. -Aleshores sento a Miquel menejar-se al llit.- Tu que sempre estàs allí, i ens guardes a tots, ajuda’m a cuidar-lo a fer-lo feliç, a donar-li el que es mereix.



- Què fas, pare?- Cada vegada que escolto eixe mot dels seus llavis, el meu cor, esclata, esclata de felicitat.



- Mira Miquel, acaben d’anar-se tots els llums de la ciutat. Treu el cap vull ensenyar-te una cosa.



- Sí, pare.



- No escoltes com et crida?



- No, perdona. Estas segur de què sona res?



- Escolta-la. L’obscuritat és la música de la nit.



- Afinaré la meva orella doncs.



- Seràs beneït, poll.- Li solto un calbot que s’esquiva i em pego contra el marc de la finestra. Aleshores jo ric, ell riu, i ens seiem tots dos feliços al llit.- Reclama els teus sentits, les teves sensacions. Encén la imaginació. Dèbilment, poc a poc, sona. No és una música apta per als cecs de cor. És per als d’ànima pura, com la teva. Sona per a tu. Et reclama. Les estreles dansen, ballen es passegen mogudes per eixa força sobrenatural, per eixe poder benèvol… És un regal de Déu per a nosaltres. L’obscuritat, la música de la nit.



-Ja la sento, pare.



I així, junts els dos presenciem el meravellós regal que Déu ens dóna a alguns mortals. La seva bellesa ens captiva de tal mida, que fins i tot veiem el meravellós final de la soprano, l’ària de la Lluna, és digna de l’espectacular solo de son germà el Sol.



*



Després de tan fantàstic espectacle no vam poder dormir, vam eixir a donar una volta amagats. Sempre amagats. Temerosos que ens troben els enemics. Temerosos que ens separen. Aquella nit, potser per l’efecte del cansament, de la vellesa o de la fam, vençut pel somni, em vaig quedar dormit- no de la manera habitual- sinó com sols em va passar l’últim dia captiu.



Aquella nit, vaig somniar com fa temps que no ho feia. El somni començava amb un llac enorme, obscur, profund i màgic. Semblava inexpugnable, tan sols permès per als reflexos dels estreles que allí es banyaven. Tanmateix, trencant tota calma, a l’horitzó, apareixia una taca blanca. Un cigne. Jo sol en un illot, veia com s’aproximava a mi tal criatura mitològica i divina, a un ritme pausat, bell. Semblava que no fora conscient de la seva pròpia bellesa, de la seva ànima immaculada, del seu bec daurat, de cada ploma d’un blanc perfecte i brillant, de la seva mirada penetrant i dolça. Aleshores tocà terra i el cigne va sofrir una espectacular metamorfosi.



En el seu lloc, tapada per tan sols un llençol blanc, una dona. Més preciosa que el cigne, més pura. Gairebé una sirena, gairebé un àngel. Els seus cabells de color verd, com les aigües de l’estanc, onejaven lliures a pesar de no córrer cap brisa, i la seva pell, tan blanca que fins i tot, semblava transparent. Podia ser un serafí, un dimoni. La seva sola presència m’atreia cap a ella. Senyalava amb l’index davall d’un arbre gegantesc rere meva. Sols quan em va mirar, la vaig reconèixer. Ella. I de sobte la maleïda llum del dia em va despertar.



Havia de portar-lo allí. Sols així ell seria lliure. Sols així jo tornaria a ser captiu del meu dol.



*



-On anem?- No contesto.



Anem tots dos de la mà. Per primera vegada no ens amaguem dels enemics. Tant si val, si tot ix bé potser mai més ens haguem d’amagar. Si tot ix bé potser mai ens tornem a veure. Tot i així, no anem per grans avingudes.



En girar un cantó ens trobem un bar. La gentada riu fort i les parets estan cobertes de banderes del país. L’enganxador de masses està encès.



- Pare em pixo. Què anem lluny? - Li miro als ulls. Parem.



- Entra.- Em mira interrogant.- Va, va, va que no tenim tot el dia!. - Riu.



Entro i espero. Miro la televisió. Fa temps que no la veia, no recordava les seves característiques: el soroll penetrant, els colors retocats i canviants, les ximpleries que amolla… Al cap d’uns segons ja tinc maldecap. De sobte, la veu que surt de la pantalla exclama:



- “Gooool!”.



Per descomptat, no cal dir que la gentola s’alça, s’agenolla, plora, riu, canta, balla. Els ignoro. Abans que em pregunten les meves inclinacions esportives surto al carrer. El depenent es frega les mans, esperant a cobrar les cerveses. Miro als jugadors de la pantalla. Almenys els esportistes no seran els únics que faran caixa hui. Tal com veig volar les cerveses i els luxosos mòbils que porten, dubto de l’existència de la famosa “crisi” que tant he llegit als periòdics que miserablement he escrutat.



Just quan Miquel surt de la porta, entra un altre noi. Tindrà la seva edat, mateixa altura, ulls grans, braços esquelètics, pell blanca, mateixos símptomes de pobresa. Es dirigeix a un dels espectadors.



- Pare… tinc fam.



- Beeee!. - Pobre noi, s’ha tragat la pudor a cervesa del desgraciat.



Abans de perdre de vista la taverna d’on acabem d’eixir, llegisc el rètol desgastat que es troba mal muntat damunt de la porta, que amb sort si cau matarà alguna de les rates que allí bevia. “La Caverna”.



*



No tenim més nassos que eixir als carrers amples. Prego a Déu que passem desapercebuts. No puc deixar passar aquesta oportunitat de veure el casc urbà com feia temps que no l’apreciava. La vida urbana quina delícia, viu al compàs d’un rapsòdia, construïda per fragments d’obres amb caires populars. Quin mosaic!



- Miquel escolta la música de la ciutat!



Sembla que abans de respondre’m per dir-me que sóc boig s’ho pensa i tracta d’escoltar el que jo. El trànsit, el soroll, el fum… Els capritxos de l’urbanisme: gratacels desproporcionats al costat d’edificis en ruïnes, edificis a mig fer, edificis acabats i no venuts… Quanta planificació! La nova ciutat pareix nodrir-se de l’antiga, per fer una grotesca imitació de la societat europea. Sort que algú s’emporta els diners de totes les cases de Déu que cauen, dels museus enderrocats, de les cases de la cultura expropiades… Es respira nepotisme en estat pur.



La percussió de les passes “clap, clap!” nervioses que de poc et xafen, si no fos per les espentes de la gent, que viu ràpida i estesada per acumular uns diners que mai arriben a veure. Quina harmonia, quina mescla de sons! Preciosa granja!



- Sembla que ja hem arribat. - Miquel s’ho queda mirant tot amb estupefacció.



*



És el parc de la ciutat. No mesurarà més de 200 fanecades. És el parc més antic de la ciutat, també el més jove, de fet és l’únic que algú es va dignar a construir. Emperò per pertànyer a l’històric de la ciutat sembla que no els ha importat tallar-lo per mig per construir una locomotora elèctrica que feia la feina d’un autobús i que per cert, es va avariar al segon dia de funcionament baix la protesta muda de tots els ciutadans que l’han costejada.



- Què fem ací, pare?



- Esperarem fill, deixem ballar les hores, passar el dia i cantar les aus del matí. Esperarem a què sigui fosc. Esperem que desapareguen els enemics que volen fer-nos mal.


*



Just quan les primeres esteles comencen a encendre’s com veles determinades per la Lluna, desperto a Miquel, que amb els últims rajos de sol s’ha quedat dormint després d’un dia agitador jugant amb els altres nois dels parc, que encara que xalaven amb el meu poll reculaven baix la mirada escrupolosa dels pares i tornaven amb altres nois de la seva classe fins que tornaven a ajuntar-se amb Miquel.



- Miquel, alçat !



- Mmm…? Si?



- Alçat au!



- Si, si…



Quan s’incorpora pregunta:



- Què fem aquí doncs?



- Mira el llac, el veus?



- Si, els ànecs, oques i cignes ja no hi són.



- Estan dormint amb els arbres i les flors, deixen lloc als mussols, els ratpenats i les persones que no cuiden el seu cos ni la seva ànima.



L’agafo de la mà i el porto fins la riba del llac. Agafada d’una corda es troba la barca vella que els funcionaris utilitzen per netejar el parc. La trenco i pugem. Amb una colp de peu a la terra serveix per impulsar prou la nau fins un illot al centre del llac. Al dalt de la barca, Miquel mira atentament els reflexos dels peixos al fons.



- Què fem ací?



- Mira, davall d’aquest arbre.



- No hi trobo res.



- Escarba poll!- I li fot un suau calbot.



- Vaig, vaig!



Trau una calça vella.



- Què és açò?



- El meu regal perquè pugis viure.



- Com?- Quan som altra vegada al banc del parc buida la bossa a terra- Són arracades i penjolls.



- Els vendrem i seran per tu. Tot el meu és teu, pren-lo i viu. Només et demano que m’estimes com jo t’he estimat, com Jesucrist ens estima.



- Però… pare, no puc acceptar-ho, tu també ho necessites.



- No. Jo ho vaig deixar allí perquè no ho volia aleshores com tampoc ho desitge ara. Pren i calla.



Aleshores veig llàgrimes als ulls, m’abraça i m’estreny. La llum de la seva calidesa em desperta del somni que fins aleshores vivia en ell. La meva llum se n’anirà i tornaré a vestir el meu cor de dol.



*



- Atura’t.



- Què passa, pare?- Encara no s’ha recompost. Sap que a la seva butxaca té un tresor, emperò no és conscient que ell es la meva joia.



- Escolta.



Em mira amb els ulls cristal·lins. En ells veig el reflex d’un vell senil que escolta músiques inexistents i viu per a un noi que potser mai torne a veure. Emperò els seus ulls s’obrin de cop al sentir el meravellós timbre del clarinet.



- Creies que m’ho inventava?



- No jo…



- Mira la banda com toca.



A un cantó es troben els músics. Les cadires estan davant. Buides. Aquesta nit és Santa Cecília, la patrona dels músics. Potser el concert més íntim i important de l’any per ells sigui hui. No hi ha ningú. On són? Potser al bar d’aquest matí, potser la feina de la ciutat sigui massa esgotadora, potser a ningú l’importe. A qui li pot importar més que a nosaltres?



- On som?



- Ella anomenava aquest lloc “La Plaça del Diamant”, de fet sembla un paraigües cap per avall no creus?



Abans que s’ho pense massa detingudament, l’agafo a Miquel per l’esquena i ballem junts al so de la música mentre riem i plorem, apreciem cada segon que potser sigui el últim.



L’estimo profundament.
 Comenta
 
Capítol 3 BRINDIS EN "EL CALLEJÓN DE DON ÁLVAREZ GATO"
Ha arribat el moment. És l’hora de l’adéu. No valen plors, no valen laments. Hui és el dia. El meu cor es trenca com un vidre amb els crits de la mandràgora. La meva ànima plora com els reflexos d’una vela latent en un mirall vell. No ho vaig a soportar. Aquest pes inhumà. La meva raó es fa grotesca, es riu de mi, com una imatge en un espill còncau. Sóc, com diria el literat bohemi, esperpèntic.



Quin pobre miserable, dóna la seva misèria a un desconegut? Quin pecador cedeix els seus tresors a un poll? Quin enamorat cedeix els seus records a un nen? Sols aquell que sent  la suficient pietat, amor, glòria per una criatura que l’ha tornat a la vida. És la raó de la meva acció, l’impuls del meu pensament. És la mà que em dóna de dinar, el bressol que em fa dormir. És la meva cançó, el meu silenci. És el meu nen. I ara, se’n va.



*



Sento que una mà s’escola entre els meus dits prims, vells i arrugats. I me’ls estreny.



- Hui és el dia pare.



- Sí. És cert.



Ell obri la finestra. Un cert aire fresc de primavera penetra per tota l’habitació i  n’ocupa tots els racons. L’aroma del comiat impregna els nostres cors.



- Arrima’t que fa fred. - Quina treta més simple per aprofitar el seu tacte.



Realment no fa el fred característic d’aquestes èpoques. Tanmateix, la poca frescor em serveix per abraçar-lo fortament.



- Anit em vaig fer la maleta.



- No em digues? I què t’emportes.



Amb les joies que vaig rescatar de l’illot i que abans foren regals a la meva amada, van servir per pagar-li a Miquel allò que més aprecie. Coneixement. Les vam utilitzar perquè puguis anar a un prestigiós internat, i encara així ens va sobrar capital per pagar futurs estudis. Per una vegada la meva riquesa del passat em va servir per alguna cosa. Gràcies Déu, per donar-me-la, gràcies Jesucrist, per llevar-me-la, gràcies Esperit Sant, per donar-me forces per aprofitar-la.



- Doncs, com em vas deixar agafar les teves coses…- I em mira amb cara de bord, espera que el rinya, però el miro atentament. No comprèn que ell està per damunt de tot. Per damunt de mi. És la causa de la llum que m il·lumina l’ànima. És un miracle de Déu. - he agafat els llibres…



- Fas bé. Aquests autors m’han ensenyat més que qualsevol mestre. 



Espero que no vegi en els meus ulls la tristesa de dos pous infinits de dolor i misericòrdia. 



El miro als seus ulls. Vola, poll, vola.



- Et deixes el més important. Era d’ella. -M’aixeco i trac de davall del llit un estoig. -Obri’l és per tu. És el meu millor regal. Són les teves ales poll. Somniava en què algun dia volarem junts.



És un violí. Corcat, vell, destrossat. Així el va trobar ella, per a ella era màgic. Realment el tocava com si l’instrument seguira els dictats de Déu. 



- Gràcies pare- Els seus ulls semblen brillar- Però… jo no sé tocar-lo. 



- Ella deia que era màgic. Et farà volar.



*



Hem eixit a donar una volta. L’última volta junts, potser. Porta el violí per tocar-lo al carrer. Hui cal cobrir el dolor amb una cortina de mentides piadoses, de somriures falsos. Cal reflectir el meu dolor en un espill còncau, per tornar a veure la dolçor i la raó que he perdut.




- Hui visitarem el lloc on l’etern bohemi s’inspiraria si encara visqués.



- On és doncs?



- “El Callejón de Don Álvarez Gato”. El carrer dels miralls grans, menuts, convexos i còncaus. Cal donar una volta de cent vuitanta graus al dia de hui. Cal fer la tristesa felicitat. El comiat benvinguda. La mort, vida.



Em mira suplicant.



- M’agradaria anar a alguns llocs abans.



- Hui és el teu dia.- Està trist- No faces eixa careta amor meu. Somriu. Has deixat de ser el príncep,  hui ets el rei. - Riu- Jo Rei i Primer Senyor del Pòrtic de l’Església,  Comte de la Misèria,  Servidor de la Cançó i Esclau dels Malsons, et nomene a tu l’Etern Emperador de la Misericòrdia i dels Somnis.



Puja el peu sobre un escaló d’un portal i exclama.



- Jo com a senyor de totes les terres que tenim al nostre voltant mano i ordeno visitar els nostres vassalls.



- Les seves paraules són ordres per mi.



I així rient i jugant sembla que anem a passar el matí. Ell senyor i jo bufó anem a visitar a la cort, com diria l’immortal romàntic francès, “Cour des Miracles”.



*



- Duquessa, Mico, Missifu!



Cridats pel seu nou senyor, els vassalls apareixen a la seva falda.



- Criat! T’obligo a jugar amb els vassalls.



- Com desitge l’amo.



Ens agafem de la mà. Correm, saltem, perseguim als nobles felins, ens segueixen ells a nosaltres. De veres sembla un rei. El seu mantell d’ermini, el meu vell abric que li para dos dits grans. El ceptre, la funda del violí. La corona, el seus ulls, el seu somriure. Som feliços. Sóc feliç. Cada dia que passo torno a nàixer gràcies a Miquel. Mereixo la mort i té el gust de fer-me el seu  Sant Llàtzer. Gairebé sembla un somni. Emperò, hem de despertar de tots els somnis.



De sobte la festa s’atura quan Miquel es queda plantat al mig de la plaça. Els animals se’l queden mirant expectants. Sembla seriós.



- Passa alguna cosa fill?



- És l’hora.



- L’hora de què.



- De què el músic de la cort m’ensenyi a tocar.



*



El silenci es pot tocar amb la punta dels dits. I de sobte sonem. Tots tres. Violí. Nen. Miserable. Tots tres estem en el més pur i bell contacte. El violí cau sobre el seu coll. La meva mà subjecta la seva. Miquel guia al violí. Jo guio a Miquel. El violí em guia a mi en aquest cercle viciós.




Una nota rere l’altra. De veres sona com abans. Gens desafinat. Segueix igual d’immaculat, perfecte. Deia que era màgic i màgia naix. Ave Maria gràcies per aquests moments.



A poc a poc pugem i baixem, sense preses. Els gats ens miren. I nosaltres ballem. I toquem. Quan ens volem adonar som sobre el banc. I riem. Tanco els ulls i no gaudeixo, xalo.



El volem guardar i quan el tornem a tocar estem a la plaça  que és com un paraigües cap a baix, com l’anomenaria la fràgil Colometa, “La Plaça del Diamant”. Som al centre. Sota un cel blau i clar ens movem pels nostres sons. Deia que era màgic i ens fa somniar. Gràcies Senyor per aquests moments.



Corxera a corxera. Dalt, baix, acords, arpegis. Travessem la ciutat al nostre so del compàs. Ningú s’interposa en el  nostre camí. Som invisibles. Ella ens protegeix. Deia que era màgic i ens fa volar. Gràcies tresor meu per haver-me deixat aquesta part de tu.



I amb la caiguda del Sol la música s’atura.



*



- Per què hem parat?



- Perquè en unes hores has d’agafar l’autobús.



 - Però no hem vist el carrer del gat!



- Hahaha. No crec que el gran bohemi es referira al “Callejón de Don Álvarez Gato”, emperò has d’estar segur que hem estat. Hem estat feliços el dia que la tristesa ens havia de guanyar. Hem ballat el dia que havíem de seure. Hem cantat el dia que havíem d’estar en silenci. Hem volat quan havíem de caure. Hem somniat en el malson. Així doncs, hem trobat els miralls que canvien cent vuitanta graus la realitat oi?



- Et trobaré a faltar.



- T’estimo poll. No ho oblides.



- Mai m’has dit com et diuen pare.



- Per què ho vols saber?



- Per buscar-te quan açò acabe.



- Joan, el meu nom és Joan Roig.



I tota la màgia que ens encisava mor.  Es trenquen tots els nostres miralls, es parteixen  com un got de vidre, com un castell de cartes, com un bloc de gel. I, aleshores, la cortina de mentides piadoses es despassa i la més crua veritat  desperta.



*

 

Miro com em mira des de l’autobús. Millor així. No cal un altre comiat. 



Ens mirem. Veig en els seus ulls tots els somnis que teníem. Tot el fred i la fam que hem passat. El que hem aprés i oblidat. Rigut i plorat. Tots els moments que hem xalat. Quan hem jugat, i barallat. Cantat i ballat. Tots els camins que hem sobrevolat.



És la meva vida i se’n va. No podré refer-me’n. I els altres nens se’l miren a l’aguait de fer-li mal. No tindré la força per superar-lo. I els pares em miren amb fàstic. Quan torni ja seré mort. I just les portes es tanquen quan surt per la porta.



Tot ocorre massa depressa. El mestre crida. L’autobús pita. I els nens miren. I ell corre. I els pares miren. I alça els braços per abraçar-me. I el cotxe passa.



*



- Alça’t. Per favor. - I el meu cos es sacseja- No, per favor. Poll. Miquel. Tresor. No. Despertat. Senyor, t’ho suplico. Per favor. Déu per favor ajuda’l. Marta, dóna- li forces!. No. - El seu cos no es mou. Els seus ulls no brillen.



- Senyor vol ajuda? - I la gent truca pel telèfon a l’ambulància. S’apropen a mi.



El sacsejo. Amb forces. Poll per favor t’ho suplico. No es mou. I sé que no hi ha res a fer. I l’abraço amb la meva ànima i li xiuxiuejo a l’orella.



- Els enemics se te’n duen. 



I Déu no fa res. 



- Quina desgràcia.




- No t’equivoques. Quina comèdia. - Acabo jo.

 


*

Acaricio el piano amb les mans. Ploro. Ploro per la meva misèria.



I aleshores em sento i toco les tecles. La música sona. Les imatges vénen totes de sobte. D’una a una. La infantesa. La guerra, i la fam. Els amics i la pilota. La joventut i els llibres. La música i ella, la Marta. Els violins. El meu. El seu. L’orquestra i l’amor. El concert. La germana a casa. Les banderes i els himnes buits. Repressió i cadàvers. Jo a la presó i Marta al sol. Les tecles cauen. Les llàgrimes sonen. Els records moren.



La seva mirada buida. El ventre, amb el nostre fill. Ni dolor, ni somnis, ni amor, ni res. Aleshores la soledat. I Miquel.     



Per quan toque l’últim acord, ja no sent els dits.







Una llum s’obri als meus ulls. Moriré?. Em farà eixe regal Déu? Per fi eixiré d’aquesta vall de llàgrimes? 



Una veu em xiuxiueja a l’orella.



- No t’has oblidat de res?



No tinc forces per respondre.

 

- Em deus alguna cosa.



Els meus ulls inexpressius no veuen més enllà.



- Em deus un passeig, una cançó, un ball. Mira’m.



Giro la mirada, però no m’adono del coll, ni dels músculs. Sembla que no els necessito. Miro. I veig una bruma.



- Fixa’t.



I veig una esplendor. Un somriure familiar. Uns ulls amics. 



- Segueix mirant. 



Una dolçor. Un poll. Un nen. Miquel. 



- He mort?- Pregunto. Una llàgrima cau del meu ull, però no la sento.



- Pare abraça’m.



Tracto d’abraçar-lo però els meus braços no em responen. Aleshores el meu dolor esclata.



- Per què vas baixar, per què has mort. Jo sóc el culpable. Jo mereixo morir no tu. - Crido amb la veu a la gola. Els ulls rojos, les llàgrimes són les peses de mi que vaig deixant mentre camino cap a l’agonia.



- No pot morir qui mai no ha nascut.



 - Què dius? Jo sóc el culpable de tota desgràcia!



- Pare, sóc jo, Miquel. Cal que oblides totes les misèries d’aquest món feridor. Agafa’m la mà i pugem.



- Sóc el més miserable.



- Ets el més sant. 



- Com?



- No ho entens pare? M’has donat la vida, mereixes el cel tot per tu.



- Què vols? 



- I m’abraça. I encara que sóc mort ho sento en tota l’ànima.



- Sóc l’àngel, el teu primogènit, sóc Miquel. Ella m’ha fet arribar fins a tu. 



- Ella?



- La mare.



I em fixo. Em fixo bé. I sento una mà que m’acaricia el cap. I la miro. Ploro.



- Per què?



- Joan. -Em diu amb la mateixa dolça veu que quan ella era jove i junt a mi- És hora de somiar. És hora de volar.- I com solia fer em fa un dolç bes als llavis que em dóna la suficient força perquè la meva ànima abandone el meu cos.



I per primera vegada ens miro als tres junts. Somnio sense temor els enemics. Mai més sol. Mai més ferit. Mai més miserable.


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]