Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MaríaMD
Villardelarzobispo
 
Inici: En flames

Capítol 1 L'espurna
Agarro l´ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s’ha esfumat des de fa molt temps en l’aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d’escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l’alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m’arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.



Perdoneu si estic resultant críptic. És el costum, supose. Sempre he tendit a un aire una mica grandiloqüent. No puc evitar-ho. I he d’admetre que em veig raonablement bé amb el meu abric llarg de cuir i un somriure misteriós. Què puc dir? Hom té la seua vanitat, i jo sempre he sigut un clàssic.



Però no, ho estic fent tot malament. No hauria d’avançar-me als fets. Jo vull contar una història i vull fer-ho bé.



Bé, provarem així. Imagineu un carrer fosc, tènuement il•luminat per faroles d’aspecte frèvol. La llum que fan és més simbòlica que útil, i donen un to somort a l’escena. El so del vent no ajuda a fer l’atmosfera més càlida, gemegant als racons com un gos famèlic. Està començant a nevar, els flocs de neu fan un ball boig al cel abans de caure plàcidament.



Ja tenim l’escenari preparat per a l’aparició dels personatges. Només falta ella, la nostra estrella. L’actriu principal, esperant entre bastidors el seu torn.



No haurà d’esperar molt. El so de passos lleugers trenca la monotonia del carrer, i una xica jove, envolta en un gros abric, dobla el cantó i entra a escena. Fixa’t en ella. Fixa’t bé, perquè ella serà la part més important de la nostra història. Sense ella, res seria igual.



Porta els cabells foscs en un tirant monyo al damunt del cap, i camina amb la vista baixa, encongida com si desitjara fer-se menuda, molt menuda, i desaparéixer. Potser és pel fred. O potser és per alguna cosa més.



A simple vista, no hi ha res més, però si es fixeu amb atenció, veureu que els peus de la xica no es recolzen completament a terra, com si li causara dolor el simple fet de caminar. I de la seua mà pengen dues sabates de ballet, tan gastades i plenes de rascades que semblen demanar un nou parell a crits.



El seu nom és Eliza Ionescu, i el carrer, un dels menys transitats d’un petit poble rural, prop de la gran ciutat de Bucarest, a Romania.



A mesura que s’aproxima a una casa que fa cantó al final del carrer, d’un blanc esvaït amb una porta de fusta que sembla del segle passat (d’eixes que encara porten picaporta de metall), els seus passos van perdent seguretat fins que gairebé va arrossegant els peus. Finalment sospira amb resignació i treu una clau de baix d’un test, al costat de la porta, que en obrir-la cruix com si fóra a partir-se per la meitat.



La rep el so amortit de la televisió i un teclat sent colpejat sense pietat. Tarda tot el que pot llevant-se l’abric al corredor, i recorre els pocs metres que la separen del despatx, al fons. La porta està oberta. Una dona de mitjana edat alça la mirada de l’ordinador quan l’escolta arribar.



Eliza no pot evitar que el seu cor bategue amb esperança, com cada vegada que passa el mateix. No pot evitar pensar que potser hui...



—Què fas ací? —demana la dona, absent. La seua atenció encara està a la pantalla paperejant, encara que els seus ulls la miren a ella.



—He... acabat a l’acadèmia —la vacil•lant espurna dels seus ulls s’apaga sense remei, morint una altra vegada.



—Tan prompte?



—Mare... he estat allí quatre hores.



La dona només alça una perfecta cella i torna la vista a l’ordinador. Eliza espera, perquè sap que no ha acabat. I té raó.



—Mai aconseguiràs anar a Moscou, ho saps, no?



Eliza pressiona les dents, però no diu res. Sap que està acomiadada.



De camí a la seua habitació, la mateixa fotografia capta la seua atenció. El mateix escenari cobert de flors. La mateixa ballarina. La mateixa dona que ara maltracta enrabiada un ordinador en lloc d'arrasar els escenaris de l’Acadèmia de Ballet de Moscou. El referent insuperable.



Eliza obre la porta de la seua habitació i tanca darrere d’ella. Amb els ulls plens de llàgrimes, deixa la motxilla i les sabates de ballet en un racó i fa un inventari de tot el que hi ha a la seua petita fortalesa inexpugnable. Acaricia la portada d’un llibre sobre l’escriptori amb un somriure nostàlgic. Mira un quadre a la paret, al costat de la finestra.



I quan la porta d’entrada s’obri de nou i escales avall comença una agra discussió que és el pa de cada dia, als seus ulls apareix una mirada especial, diferent. La determinació substitueix la vulnerabilitat. De davall del coixí treu una llibreta, l'obri i comença a escriure.



Amb aquestes paraules, quelcom comença. Amb aquestes paraules, una porta s’obri. Són el principi de tot.



I ara, silenci. La funció està a punt de començar.

 Comenta
 
Capítol 2 La flama
“Eliza”





Una carícia suau





“Eliza”





Uns ulls brillants





“Eliza”





I eixe somriure...





— Eliza!!





Despertà. I fou com si la realitat li donara una bufetada en la cara amb tota la seua força. I amb la mà oberta. Tornà a tancar els ulls amb un gemec i es permeté un moment de debilitat. Sols un moment. Cinc segons. Tres, dos, u...





— Eliza, no t’ho torne a repetir!


— Ja baixe, mare! —saltà del llit com un ressort, i aquella fràgil il•lusió de pau es trencà en un miler de bocins. Com tots els matins.





Quan Eliza sortí de casa quinze minuts més tard, ja no hi havia vulnerabilitat als seus ulls. En algun moment entre el desdejuni i la ràpida visita al bany, havia cobert el seu rostre darrere d’una màscara d’impassible normalitat. La màscara que havia estirat i modelat a consciència fins que la verdadera Eliza Ionescu havia quedat ben oculta en un segon pla... just darrere de l’estudiant model, la ballarina sacrificada i la filla abnegada. Sospirà mentre feia el camí cap a l’institut. A vegades era difícil conviure amb tanta gent al seu cap.








— Ionescu, explica’m açò.





Eliza baixà la mirada cap al seu examen d’història, on el set destacava en insultant vermell al centre de la fulla. No va dir res.





— Estàs baixant el teu rendiment. No creus que hauries d’esforçar-te una mica més? —i la veu inquisidora no se n’anava.


— Ho sent, senyor Popescu. És el ballet...


— El ballet una altra vegada. Estic fart d’escoltar la mateixa excusa, Ionescu.


— Però jo...


— Res. Segur que trobaries temps si t’organitzares millor. No vull que confongues amb sobrecàrrega el que és simple peresa.





Eliza respirà profundament, encara amb els ulls fixos a l’examen. Una altra vegada. I una altra. I la màscara tornà al seu lloc.





— No tornarà a passar, senyor Popescu.


— Això espere.








De vegades pareix que les coses no poden anar pitjor. Que fa temps que el got s’ha desbordat. Que la realitat és massa forta, massa ofegadora. I aleshores... ocorre. La taula de salvació a la deriva en un mar embravit.





El va trobar al bosc. Ja estava allí quan ella sortí de casa per la finestra de darrere i començà a córrer entre els arbres coberts de neu, quan arribà al seu lloc secret i descobrí que ja no era secret. Perquè ell estava allí, esperant-la.





“Té els ulls obscurs, profunds. Uns ulls que donen confiança.”





— Qui... qui ets? —tartamudejà, intimidada per l’altura del desconegut, que s’havia alçat quan la véu arribar.


— Disculpa. Pensava que estava sol ací —amb un agradable somriure, li tendí una mà— El meu nom és Vlad.


— E... Eliza —acceptà la seua mà, agradablement fresca, i alguna cosa al seu interior paregué fer clac, com si dues peces encaixaren perfectament. Això era... correcte— Vas a esquarterar-me i amagar el meu cadàver?





Vlad esclatà a riure, encara subjectant la seua mà, i Eliza sentí com els seus llavis començaven a somriure.





“La seua rialla és franca i exuberant. Com l’aigua d’un riu que llisca entre les pedres.”





— Els meus instints assassins estan ben amagats hui, així que no et preocupes —la tranquil•litzà, i finalment la deixà anar— Acabe d’arribar al poble i aquest m’ha paregut un bon lloc per passejar.


— D’on ets?


— Bran.


— Això està en Transilvània.


— Exacte —els seus ulls brillaren amb una expressió indesxifrable.





“Té una aura misteriosa, diferent. Com si no pertanyera al món real.”





Acabaren asseguts a la roca on l’havia trobat, la mateixa on ella s’asseia quan sentia la urgència de fugir de tot i respirar. I Eliza trobà que, amb Vlad allí, aquell lloc pareixia molt més viu, més lluminós. Com si, de sobte, el bosc no fora el mateix i l’aire haguera canviat.


I quan, hores després, es trobà de nou en la seua habitació, descobrí que ell havia aconseguit allunyar totes les preocupacions del seu cap durant una vesprada sencera. Incloent la classe de ballet que s’havia saltat.





“Quan estic amb ell, el món desapareix.”








— Has vingut —el rostre de Vlad s’il•luminà de tal manera que va fer que el cor d’Eliza bategara embogit... i que ella es preguntara quan algú havia celebrat així el fet de vore-la.


— No et poses tan content. No t’he portat res —bromejà.


— T’has portat a tu mateixa, no? —li fregà els cabells amb una familiaritat que d’alguna manera, no se sentia fora de lloc— Necessite algú que m’ensenye el poble o em perdré.


— No és un poble tan gran —bufà Eliza— I no tinc molt de temps, així que apura’t.


— Tens ballet una altra vegada? És dissabte.

— Ho sé, però… he de practicar tot el que puga si vull una plaça a Moscou.


Vlad se la quedà mirant i un llampec de preocupació creuà els seus ulls.


– No és massa per a tu? Tota eixa pressió? —davant la mirada interrogant d’Eliza, afegí— Vull dir... t’ho prens tan seriosament. Com si no visqueres per una altra cosa.


— És... és el meu somni —però, d’alguna manera, els dies en què es posava les sabates amb il•lusió en lloc d’ansietat abans d’una classe pareixien molt llunyans.


— Però és el que realment vols?


“Es preocupa pels meus sentiments. Cuida de mi.”


Eliza sospirà.


— Potser només vull demostrar-li a la meua mare el que puc arribar a ser —mormolà finalment, i fou aleshores quan s’adonà que era cert.


"Sap trobar la veritat que jo no sóc capaç de veure"


Vlad inclinà el cap.


— És el teu somni o el de ta mare el que persegueixes, Eliza? —va preguntar en veu suau, i després somrigué sobtadament— Quan va ser l’última vegada que ballares perquè volies i no per obligació?


— No... —desvià la mirada— No puc recordar-ho.


— Era una pregunta retòrica. Vine ací.





I, sense cap pudor, enllaçà un braç en la seua cintura i començà a guiar-la en amples cercles al bell mig del carrer mentre taral•lejava alguna melodia inventada sobre la marxa.





“No li importa fer el ridícul per mi.”





— Vlad! Però que dimonis...? Ens està mirant tot el món!


— Ho sents? Sents l’emoció? —li donà una volta que la deixà marejada— Deixa’t portar per la música.


— Estàs completament boig! —però quan començà a riure, ja no va poder parar. I mentre les llàgrimes lliscaven per les seues galtes, sentí que potser, i només potser, les coses podien canviar.





Va ser aleshores quan s’adonà de l’absència de la màscara.





“Em veu. Veu a través de mi i em trau a la superfície. No necessite ser una altra persona.”


 Comenta
 
Capítol 3 Cendres i nou renàixer
Eliza baixà les escales amb pas lleuger, amb la motxilla carregada en un muscle i un somriure als llavis. Tractà d’arribar a la porta en silenci, però el soroll de les claus la delatà.

— Eliza, on vas?

La jove sospirà i tornà al saló, on els seus pares feien tots els possibles per ignorar-se i llançar-se mirades enverinades, tot al mateix temps.

— Vaig a l’acadèmia, mare —creuà els dits, però el seu to neutre no va sortir efecte.

— Hui és festiu, Eliza. No hi ha res obert —replicà Anna Ionescu, impassible.

— Aleshores aniré a la biblioteca. Tinc un examen molt important la setmana que ve.

Sense esperar resposta, donà un bes a cadascun i sortí del saló. El seu pare no va dir res. En la porta, Eliza se’l va quedar mirant, els seus ulls durs i implacables fixos al televisor, com si fóra l’única cosa real a l’habitació. Potser un dia havia sigut un home amable i rialler que la feia volar amb els braços oberts com un avió, però allí no quedava res d’aquell home.

Eliza sortí de casa i els deixà sumits en el seu silenci.

 

— A veure... tenim entrepans de formatge, suc de taronja natural —Vlad alçà una cella, llegint el bric del supermercat, i continuà traient coses de la cistella que havia portat al seu pícnic improvisat— Ah, i el millor: pastís de maduixa i xocolate de postres. Com a tu t’agrada —somrigué àmpliament.

 

Eliza arrufà les celles i el mirà amb confusió.

— Com...? Com ho has sabut? Jo mai t’he dit que era el meu preferit.

Vlad no va dir res, però el seu somriure prengué un matís de... compassió? Eliza sentí que alguna cosa desagradable s’agitava al seu pit i decidí oblidar-ho. No anava a fer malbé un dia tan perfecte com aquell. Per sort, Vlad canvià de tema i tornaren a riure una altra vegada.

Eliza era feliç. La primavera començava a fer-se notar amb timidesa, la neu es fonia amb els raigs de sol que travessaven els frondosos arbres, i la tranquil·la presència de Vlad feia meravelles amb el seu esperit.

“No m’exigeix res, no espera res de mi. Només la meua companyia”

Eliza s’havia acostumat ràpidament a Vlad. Ja no xafava la seua casa si no era absolutament necessari, passava totes les estones lliures al seu costat, i havia arribat a saltar-se més d’una classe de ballet per estar amb ell, encara que, quan Vlad s’assabentava, negava amb el cap amb reprovació mal dissimulada. Ell era tot el que necessitava.

“Quan somriu, em sent a casa”

La vesprada passà sense més fets remarcables que l’abella que va estar a punt de picar a Vlad, fent-lo córrer en cercles amb crits molt poc masculins, que van causar que Eliza rodara per terra entre riallades incontrolables.

“Sempre aconsegueix fer-me riure”

Tanmateix, quan els dos es relaxaven estirats a terra imaginant formes en els núvols, Vlad s’incorporà i tragué una rosa perfecta de la cistella.

— Pren —va dir, donant-li-la amb el seu mig somriure habitual.

— Gràcies —Eliza la va olorar i rigué de sobte— Però tu tens algun defecte?

Vlad torçà el cap i la mirà.

— Tu ho hauries de saber —pronuncià acuradament. I aquella mirada una altra vegada, com si ho sentira per ella. Com si haguera alguna cosa per lamentar.

 

La jove es va posar seriosa i s’alçà d’una revolada, amb els punys tancats.

— No t’entenc quan dius eixes coses —va dir entre dents— Per favor, para.

— Eliza... —la veu de Vlad sonava més trista que mai.

— No! No... vull escoltar-te.

— Eliza... —Vlad caminà al seu costat i li posà una mà al muscle. Els seus ulls eren més obscurs i càlids que mai— Ja ha passat un mes. No pots negar-ho per sempre.

Ella recollí la seua motxilla i començà a córrer. Vlad no la seguí.

Al seu dormitori, amb llàgrimes als ulls, Eliza abraçava el seu quadern mentre mormolava en veu baixa, com si estiguera rumiant els seus pensaments. Es negava a plorar. Recordà la mirada de Vlad, al bosc, i tremolà, ocultant el rostre en el coixí. No volia pensar. No volia pensar en on passava ell les nits, que mai l’havia vist menjar, que mai estava treballant... No volia pensar en el seu exemplar de “Dràcula”, de Bram Stoker, tan gastat per l’ús que tenia les pàgines grogues, en el seu quadre d’Eros i Psique, on un Eros alat prenia a Psique en els seus braços, despertant-la a la vida amb un bes. No volia pensar.

— Oh, Eliza... desitjaria que les coses foren diferents —el so de la seua veu, suau i melodiosa, no la sobresaltà, encara que la finestra estava tancada i ningú havia trucat a la porta— Però jo no pertany a ací, i tu ho saps. He d’anar-me’n.

— Per què? —les llàgrimes sortien sense obstacles mentre Eliza es deixava caure en els braços de Vlad, que l’acollí de bon grat.

— Tu ja no em necessites —mussità ell, besant-li els cabells.

— Sí que et necessite! —exclamà Eliza, abraçant-lo amb la força de la desesperació— Sense tu, tot és gris. No puc suportar-ho.

— Sí, sí que pots. Has canviat, Eliza, no ho notes? Camines amb el cap alçat, somrius més. —li acaricià la galta— Ets més forta que abans.

— Això és per tu!

 

— I és per això que he acabat la meua missió ací. No ho comprens? He vingut a ensenyar-te la llum, no a ser la teua llum. No pots substituir el món per mi.

— Aleshores, què demanes? El meu permís? —Eliza s’eixugà les llàgrimes, sense mirar-lo.

— Et demane que em deixes marxar, Eliza. Et demane que veges la veritat.

— Vlad —plorà ella.

— Sssh. La primavera està arribant —ell pressionà els llavis al seu front durant el minut més llarg de la seua vida. Després, Eliza es girà i quan tornà a mirar, Vlad ja no estava.

 

Ara, quan el sol ja il·lumina el bosc amb tota la seua força, m’alce per fi de la roca i respire profundament. Hui és el dia. El dia que desitge i anhele al mateix temps. El dia de la meua alliberació.

“Ell ha sigut la meua llum en el meu món d’obscuritat”

“M’ha mostrat el costat optimista de les coses”

Camine lentament, les meues passes no fan soroll en el terra cobert per una persistent capa de neu. Mentre camine, pense. En tot el que he sigut i en el que he fet. I somric, satisfeta, mentre comence a sentir la lleu calor del sol, que descogela a poc a poc la meua ànima.

“Gràcies a ell, he aprés a apreciar el que tinc, i no el que no puc tindre”

Òbric els braços i li done la benvinguda al sol mentre la pau m’inunda.

“El necessitava per a tornar a ser jo mateixa i no el que estic obligada a ser”

M’esvaís a poc a poc en l’aire fresc que anuncia l’inici de la primavera, sabent que, per fi, l’hivern ha acabat.

“És només un producte de la meua imaginació. És allò que sempre he desitjat sense saber-ho. Ell és el meu desig”

Eliza deixà d’escriure, tancà el quadern i plorà.

 

 

Epíleg

— Es pot saber què et passa, Eliza? —Anna Ionescu observà el somriure ensimismat de la seua filla amb desconfiança.

— No res, mare. És la primavera —Eliza deixà el seu abric a l’entrada.

— Has estat a l’acadèmia una altra vegada?

— No. He estat passejant al bosc —replicà la jove.

— Com? Eliza, si no practiques el suficient...

—  Deixa’m dir-te una cosa, mare —la va tallar mentre desfeia el seu monyo amb tota tranquil·litat— Mai seré tan bona com tu. Ho sé, ho saps, i ho accepte. M’agrada el ballet, però no vull sacrificar la meua vida per ell. He estat pensant, saps? I crec que Moscou queda molt lluny. Així que he decidit que preferisc ballar ací. Pots vindre a veure’m a les funcions de Nadal. I sense entrada. —somrigué alegrement i començà a pujar les escales, deixant darrere una Anna sense paraules.

— El bosc? —va preguntar quan va treure la veu.

— Oh, es un lloc molt interessant. Mai se sap el que pots trobar allí —i, amb un brillant somriure, Eliza pujà a la seua habitació. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]