Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Patry2702
Barcelona
 
Inici: En flames

Capítol 1 Si no pots volar llavors corre, si no pots córrer llavors camina, si no pots caminar llavors arrastra’t, però sigui el que facis, continua movent-te endavant. -Martin Luther King JR.
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.


Les tropes del rei Eric, senyor de Pègora, han travessat les fronteres del regne, el Front ha caigut. Aviat la seva maldat s’ensenyorirà del comtat de Casalmar. Però ben segura estic que el meu pare no està disposat a lliurar-los els seus dominis a semblants salvatges sense contendir.


Una allau d’estranyes sensacions s’apodera de la meva sensatesa i les meves mans comencen a moure’s involuntàriament recol•lectant peces de roba i objectes que la meva vista arriba a cercar i que podrien ser-me útils en una vida al bosc. Per què allí? Perquè és l’únic indret on els soldats no em trobaran, almenys no en vida. Ja m’havien advertit que si arribava a passar quelcom com això la decisió més cauta seria fugir a terres desconegudes. Evidentment que no hi estava d’acord, si el meu pare lluitava fins a l’últim alè, jo no faria menys. Però eren ordres directes seves i tampoc tenia intenció de desobeir.


L’equipatge està llest, no obstant les meves extremitats inferiors no gosen caminar. La por s’ha fet present, no es pot controlar. Però he de ser valenta davant els meus temors. Com a filla gran del comte de Casalmar, tinc l’obligació de restar en vida fins que acabi la guerra. Així, si els meus pares moren jo podré fer-me càrrec del comptat, ja que la meva germana Ària, és massa petita.


Al castell hi ha un murmuri estrepitós que ressona a les gèlides parets.


Corro pels passadissos més obscurs perquè la meva presència no es fassi notable i finalment aconsegueixo escapolir-me per la porta de darrere de la cuina.


Un glacial vent travessa cada part del meu cos al sortir a l’exterior. Les mans es mouen amb destorb. Tanmateix això no m’impedeix de prosseguir amb el meu propòsit.


Oculto el meu rostre amb una caputxa lligada a una capa que em cobreix sencera i les meves cames ja tornen a reprendre el camí.


Vaig tan sumida en els meus pensaments que no m’adono que la figura d’un jove és davant meu fins que no me’l emporto per davant.


-Ho sento, ha estat culpa meva –em disculpo àgilment amb la intenció de seguir avançant.


-No passa res, què no es troba bé? –s’interessa, ja que la meva respiració és extranyament agitada.


Veig que vol aixecar la caputxa amb una mà, però jo s’ho impedeixo. No obstant amb l’altra aconsegueix el seu deliber. En veure qui sóc, és queda pràcticament esbalaït.


-Però, senyora, què feu vós aquí?


Ràpidament el prenc del braç i me’l emporto en un carreró on estem sols. Aleshores el contemplo detingudament. El cabell li cau en bolics color terrós amb reflexos daurats i a la seva cara dos safirs ben grans em miren amb una expressió de sorpresa, mentre que el seu cos no manifesta cap moviment. Intueixo que la seva edat deu rondar els dotze o tretze anys.


-Escolta’m bé. He de que fugir d’aquest castell i ningú em pot veure.


-Però per què? El rei Armand ha enviat els seus exèrcits des de Valltrena per ajudar-nos en la batalla. No pot córrer cap perill, estarà segura aquí.


-I quant creus que tardaran aquests soldats a arribar? No tinc temps per perdre. La meva missió ara és fugir cap a l’oest i sobreviure al bosc.


-Al Bosc de les Llums? És que no saps les històries que conten els savis?


-Es clar que les sé, noi. M’he criat en un castell.


-Doncs, en aquest cas, l’he d’acompanyar. No puc permetre que la filla del nostre senyor vagabundegi pels territoris a la seva mercè, sense cap mena de protecció.


Em sorpren la seva reacció. Gratament, és clar. I no m’hi oposo gens, com ell deu haver expectat en un principi. La seguretat d’un baró, encara que sigui jove com jo, em treu part del neguit que contrau el meu cor.


Hem quedat de reunir-nos a la Font de la Tramuntana, prop del castell. I mentre ell va a casa seva i es prepara per l’aventura, jo tan sols andarejo pels voltants de l’alcàsser.


Ja sóc al lloc acordat, però el noi no es fa present. Li deu haver passat quelcom? Haurà decidit deixar-me tirada i quedar-se? De qualsevol manera, el sol va esfumant-se en la penombra de la nit i aviat la lluna regnarà junt amb les estrelles.


I en el moment que les meves esperances estaven per abandonar-me, reconec la imatge del castany avançant cautelosament pel camí. En veure’m, no intercanviem cap paraula, el silenci és la companyia que més confort ens transmet en aquests moments .


Hem caminat un parell d’hores fins ben entrada la nit, que les meves cames han defallit. M’he fixat que, a mesura que avançàvem pels senders, la flora es feia més espessa i estrambòtica. Semblava treta d’un conte de fades, dels mites i llegendes que caracteritzaven el nostre regne. I m’havia sobtat que en un dels nombrosos matolls algun ésser s’hi movia inquiet, un follet em va sembla a mi. No obstant això podia ser fruit de la meva imaginació alimentada de rondalles y cançons sobre aquest bosc, com el de la princesa y els set fermalls del vent, els ogres i les papallones de la llum, o el de la vall de les Nimfes. Aquest últim m’agradava molt de petita. La idea que un lloc màgic com aquell existís i prengués vida cada lluna plena, quan havia restat dormit tant de temps, feia que la meva fantasia volés sense frontera.


Però el meu moment de nostàlgia desapareix tan aviat com el meu acompanyant em crida.


-Què passa, noi?


-Crec que he sentit algun soroll estrany provinent del nord. Hauríem de passar la nit en un indret més segur, i no a l’aire lliure, on qualsevol pot trobar-la. Per cert, el meu nom és Bryce.


-El meu és...


-Ja sé qui és vós, és la filla del comte de Casalmar i el seu nom es Abbie –em talla.


-Doncs llavors saps molt més tu de mi, que jo de tu.


-I què voldria saber?


-Jo... Jo no he dit que vulgui saber res –aquesta pregunta m’ha agafat desprevinguda, però de seguida em recomponc. Me’l quedo mirant uns instants i els seus ulls em transmeten la calor d’un germà que no tinc.– Què has fet amb la teva família?


-Els meus pares són morts. –Aquesta resposta em cau com un mur de pedra sobre meu, em sento una estúpida per haver preguntat. –No fa falta que em miris així i tampoc vull la teva compassió. Visc amb el meu oncle. És ferrer i aviat començaré a treballar a la botiga jo també, almenys si sobreviu a la guerra.


-De totes maneres, ho sento. –Recordo l’inici de la nostre conversa- Digues-me, Bryce, on passem la nit?


-Crec que si ens endinsem més en el bosc hi estarem segurs, ell ens protegirà.


-Tu creus en les històries que conten sobre aquest paratge?


-Tu no hi creus?


Desvio la mirada. No vull trobar-me amb la seva. Un dolor estrident es clava de cop en el meu pit i un mar de llàgrimes amenaça de sortir. Faig força per retenir-les i amb un gran sospir pronuncio les últimes paraules d’aquest dia.


-Acamparem aquí. Demà ja seguirem el camí.


M’acomodo en un improvisat llit i a poc a poc els meus ulls junt amb les meves forces s’apaguen, resant alhora per poder sortir viva d’aquesta.





***





Els meus ulls van contemplen el meravellós espectacle protagonitzat per acolorides papallones, flors de nenúfars i agua cristal•lina que navega lliure i aliena als conflictes que es desentenen en els regnes propers.


En aquesta vall hi ha potser la major quantitat de espècies, tant d’animals com de plantes, que he vist en la meva breu vida i sembla que el meu acompanyant no s’allunya de les meves vivències.


Sembla un lloc idoni per romandre, tanmateix no coneixem cap detall d’aquest, les sorpreses podrien arribar a ser molt inesperades i no volem córrer cap perill inútilment.


-Tu què opines, Bryce?


-Potser seria una mica precipitat restar aquí, tot i que em sembla vagament conegut –aquestes paraules em fan sobtar, principalment perquè tinc la impressió que m’ha llegit la ment.


-Dic el mateix, però no sé de què.


La resta del dia el passem en tranquil•litat, debatent les possibilitats que se’ns ofereixen, discutint sobre el futur que llunyanament es veu en aquests instants, pregant íntimament per seguir endavant.


I les següents jornades no fugen d’aquesta rutina; fins ben passats cinc dies acompanyats de les seves nits, no decidim definitivament que aquest serà el paradís que ens resguardarà fins al dia que decidim regressar.





***





Ja fa temps que un parell de preguntes resten en la meva preocupació. La primera, quan se suposava que tornarem al regne?; i la segona, és veritat? Les meves sospites són certes i la vall en la qual vivim actualment és ni més ni menys que l’originària del conte de La Vall de les Nimfes? Són dos interrogants sense resposta clara, ni en Bryce podria respondre amb evidència els meus dubtes, tot i què no els hi he formulat.


Agafo amb fermetat un cistell improvisat, que ara es troba cenyit a la meva cintura amb un cordill, i les meves cames ja corren en direcció on es troba el meu company. He percebut un estrident soroll provinent d’on es localitza ell en aquests instants i la meva primera reacció és córrer a socorre’l en cas d’emergència.


Sí, és ben cert que en aquest parell de mesos la meva forma de vida ha sofert una metamorfosi. Ja no em comporto com a l’educada filla del compte de Casalmar, ni tinc la intenció de tornar a ser-ho. Ara puc ser lliure, cap infeliç em barra el pas cap a la valentia per ser dona.


-Bryce! –Crido al veure’l en una situació de trifulga.


-Abbie! –Sí, després de tant de temps lluitant-hi, he aconseguit que deixi de dirigir-se a mi com a vós.


-Tranquil, sóc aquí.


L’agafo la mà perquè romangui serè. Junts aconseguim retirar el gegant arbre que ha caigut sobre d’ell. Per fortuna, res greu ens ha causat aquest accident.


La primavera s’aventura cada cop més al seu estat de clímax. Aquesta estació... Aquesta estació ens revela a tots un rostre més joiós i festiu de la vida, però tanta alegria a mi m’angoixa. Sí, és cert, els colors són un delit per a l’iris, les sensacions es veuen a flor de pell i el sabor dels fruits recents arriba guimbant per l’aire; però a mi això tan me fa, trobo a faltar les rialles de la meva germaneta, els injustos reganys del meu pare, el confortable matalàs del meu llit... Sospiro pesadament cada vegada que penso que tot això pot desaparèixer quan torno a obrir els ulls.


 Comenta
 
Capítol 2 Un és amo del que calla i esclau del que parla.
Abandono el llibre que moments anteriors sostenien les meves mans i les meves cames automàticament arranquen a córrer cap a la porta de la biblioteca. Exploro tota la planta baixa del castell, passant fins i tot pel pati d’armes per localitzar-lo. Però ni rastre de la seva presència. He intentat cercar resposta en alguns criats del castell, mes només he trobat afirmacions intuïtives. Decideixo anar a cadascun dels llocs que m’han dit, almenys per provar. Recorro la cuina, els estables, la bodega, vaig a casa del ferrer... Ni rastre d’en Bryce. Aquest noi sempre se m’escapoleix.


Finalment, ja cansada de tant caminar, sec en un banc prop del mercat on hi bull l’alegria i la primavera. Somric interiorment al saber que les coses van bé. Ja ha passat un llarg temps des d’aquells ombrius dies, tres anys gairebé.


En Bryce i jo vàrem regressar a principis de tardor, quan les fulles ja començaven a escarxar-se. Com es pot deduir, de la guerra vàrem sortir victoriosos. Pel que sembla, el rei Eric, senyor de Pègora, havia estat pressionat pel seu ministre de guerra per trencar el signat de Pau i iniciar una cruel batalla. Aquest personatge va acabar on es mereixia, a la forca.


Al començament ens va costar molt reconstruir els danys del conflicte, tanmateix pedra a pedra la vida ha anat prenent el goig d’antany. Els dos regnes tornen a la germandat de sempre i les llàgrimes vessades són substituïdes per somriures nostàlgics.


-Abbie, no sé què fas aquí i tampoc m’importa, però hauries de regressar, aviat es farà fosc. –Em diu el noi que havia estat buscant durant hores. Aquest comentari m’ha empipat bastant, així que decideixo dirigir-li una mirada de superioritat i a continuació sortir d’aquest indret. Però abans que efectuï el meu propòsit m’agafa del braç i m’acosta a ell- Ei, ja sé que m’has estat buscant, m’ho ha dit el fill del ferrer. Sóc aquí, què volies?


-Res important. –Intento sonar indiferent, tot i que la nostra proximitat m’està posant cada cop més nerviosa i és bastant notari per la vermellor que ascendeix a les meves galtes.


-Ets molt graciosa quan et poses així –em diu amb un somriure bergant.


I amb aquestes paraules em sento totalment avergonyida, per això em separo d’ell i avanço unes quantes passes en direcció al castell.


-Abbie... –jo ni m’aturo a contestar.


Continuo uns metres més fins que sento una mà a la meva cintura, que seguidament inicia un camí de pessigolles que em fan riure a més no poder. Li imploro que es detingui, però ell fa oïdes sordes rient també. Algunes persones del voltant ens miren amb dubte, intriga i fins i tot molèstia.


En Bryce no para fins que li demano uns deu cops que deixi de fer-ho. Llavors m’agafa les dues mans i em mira fixament amb els seus ulls. Aquests que em retornen la màgia de quan vàrem passar aquells mesos a l’exili... Memòries que avui en dia semblen tan llunyanes com el principi dels...


-Abbie. Escolta’m. Què era el que volies? –diu interrompent els meus pensaments.


-¿Eh? Ah, sí. La veritat, ja no té importància. Sols era que... –dic deturant-me en aquest moment de tensió. Gaudeixo de veure com el neguit creix dintre seu- Em caso. –deixo anar amb una gran emoció, tanmateix a ell no li sembla igual d’excitant ja que primer fa una expressió de dubte, però quan a poc a poc va assimilant les paraules es va allunyant de mi i va canviant el seu semblant a un de decepció.- Hi ha cap problema? Et trobes bé?


-S-sí... És clar. Tornem al castell, és tard.


***


Recordo encara el nostre últim moment a soles amb els ulls vidriosos. Va ser molt dur el regrés a casa. Silenci absolut. Mai havíem format part d’una situació tan violenta com aquella. I des de llavors, fa una setmana, m’ha estat obviant. No sé què li he fet. Estic perduda i ell molest. I si ni em mira ni em parla, ¿com vol que ho solucionem?


I el pitjor és que, en el moment més inoportú, m’he assabentat que en dues nits tenim una reunió de nobles a Casalmar, és a dir, que m’hauré de presentar davant desenes de ducs i comptes dels quals a dures penes he sentit a parlar d’ells. La bona notícia és que tornaré a passar temps amb la meva millor amiga, filla del duc de Valquíria, almenys fins que les festes acabin.


També coneixeré el meu promès Edgar, fill del duc de Ditdor. Viu al nord del regne, al contrari que jo, que visc arran de mar. I afirmaria que les seves terres són famoses per la gran majestuositat dels minerals i pedres precioses que s’extrauen de les seves mines. Segons el meu pare, és un bon candidat i té tan sols disset anys, és a dir, tres més que jo.


***


Sento com forts cops de porta ressonen sobre el silenci de la meva habitació, els quals aconsegueixen despertar-me. M’acosto mig adormida a l’origen d’aquell estrepitós soroll. Obro la porta de bat a bat, però em desil•lusiono en part perquè la persona que resta l’altre costat del llindar és ma germana Ària. Tenia la lleu esperança que fos ell qui em buscava amb insistència.


-Què vols? –li dic secament. Principalment perquè m’ha foragitat d’un somni del qual estava gaudint.


-Que què vull? Abbie! Avui comencen les festes! Imagina’t, els nostres salons plens d’invitats, joves cavallers oferint-me la mà per ballar, trobar l’amor... –em ric pel seu somiador to de veu.


-Ai, ai, ai... Quant et falta per aprendre de la vida... –dic mentre li vaig donant lleus cops al cap, dels quals ella es queixa amb un gruny.


Entre rialles y petites disputes acabem baixant a esmorzar.


Em fixo detalladament que al castell hi creix un nerviosisme per la festa que està a hores d’emprendre’s.


Fins ben arribada la tarda, el dia progressa sense cap incident notable, amb total normalitat. Però ni rastre d’en Bryce. He sentit, per alguns servents que tafanegen al treball, que està bastant decaigut des de fa uns dies, tanmateix no m’he atrevit a preguntar detalls.


***


Veig al mirall com clarament el vestit porpra es cenyeix sobre la meva cintura i a dures penes puc respirar. Aquest es compon d’una falda dividida a la qual a la franja d’enmig de la qual llueix un teixit d’or revestit amb un estampat púrpura. A la part superior es mostra una tela fosca embellida amb complements i bandes daurades i violetes.


El meu cabell color mel està recollit en un tupè subjectat per sota amb una trena que al darrere es fixa amb un fermall de pedres precioses. D’aquest pentinat hi cauen frondosos tirabuixons que donen un aspecte més juvenil.


L’hora està a minuts d’arribar i he sentit murmuris que els ducs d’Olem i de Bosco estan arribant pel camí del nord.


Baixo corrents al saló principal abans que algú arribi i el meu pare s’enfadi.


Els nobles del regne van venint cada cop més seguit i de tant en tant ma germana i jo fem silenciosos comentaris seguits de petites riallades.


La festa es duu a terme al gran saló on tots seiem en aquests instants.


El jove amb qui estic promesa és a dos seients de mi, junt amb la seva família i el comte de Bellesterres. Ell i jo ens dirigim alguna que altra mirada vergonyosa, acompanyada d’una petita vermellor a les galtes.


Jo estic asseguda davant l’Elsa, la meva millor amiga, el seu germà Abel a la seva dreta i la meva germana Ària al davant d’aquest.


El sopar avança amb total tranquil•litat, amb algun que altre comentari fora de lloc del duc de Rocaferma, però ja sabem tots com es posa aquest quan hi ha reunions generals i més si el garrafó del vi és al seu costat. Tot i així, les coses han anat bastant bé.


I ara, desgraciadament, toca el ball. I la veritat, no és que em desagradi, el contrari, em delito al veure com els nobles gaudeixen al moure’s al ritme de la bella música de saló. El problema sóc jo, que no tinc ni idea de ballar.


Sense que cap mirada curiosa em delati prenc a la meva millor amiga del braç i m’he l’emporto a l’exterior per contemplar les llums primaverals de la nit reflectides en els jardins del castell.


Comencem a passejar pels camins inquietes però sense deixar anar paraula, fins que ja amb la paciència esgotada la meva acompanyant s’atura davant meu.


-Abbie! –exclama excitada- Que et cases! Saps? Sóc realment feliç per tu, ja m’agradaria a mi trobar un bon candidat com el teu... –diu deixant anar les paraules.


-Doncs no sé si m’equivoco, però diria que el teu pare està fent pactes amb alguns nobles de l’est i fins i tot he sentit que podria haver-hi un matrimoni amb el reg... –no acabo la meva frase perquè s’abalança a abraçar-me i per poc caiem a terra.


-Ho sé!! No és genial? –el seu entusiasme em fa riure per les butxaques, tanmateix l’alegria es detura aviat al recordar la imatge del noi amb el qual no deixo de pensar des de fa dies. I com era d’esperar la persona que tinc davant meu se n’adona, ja que coneix el significat de totes i cada una de les meves expressions facials.- Eh, et passa res?


Al veure que no li contesto m’abraça fraternalment però aquest cop amb melositat i cura. Mentre m’acaricia els cabells dolçament jo emprenc una llarga i amarga ploralla acompanyada d’inintel•ligibles balbucejos.


Passat un temps que ni tan sols m’he molestat a comptar, l’Elsa es separa de mi i em mira fixament als ulls. Jo aparto la mirada, però llavors és quan em trobo amb algú que ni en somnis hauria esperat veure en aquests instants. Intento vocalitzar el seu nom, mes la respiració agitada i la sorpresa que estigui aquí no col•laboren.


-Elsa, deixa-me-la a mi. –diu curosament.


L’esmentada abandona el jardí i ens quedem sols. El silenci s’apropia de l’indret ja que cap dels dos té el valor per dir quelcom. Però, sobtadament, en una de les passes el meu acompanyant s’atura enfront meu i se m’acosta. Passa amb suavitat un dels braços per la meva cintura i l’altre per darrere el meu clatell, amb la qual cosa, acontinuació ens fonem en una tendra abraçada.


-Ho sento. –diu finalment, però bastant avergonyit ja que no separa el rostre de la meva pell.


-Bryce... –murmuro dolguda.


Sento com respira profundament i a continuació trenca el lligam que ens unia.


-Abbie, ho sento, aquests dies... No m’he comportat amb tu com devia i ni tan sols et vaig...


-Per què? –dic interrompent-lo- Dóna’m una bona raó i tot quedarà enterrat. Però per favor, sigues sincer. Ara el que menys necessito és que...


-És que no te n’adones? No és suficientment obvi? –diu ara ell trencant la meva paraula.


-No. Per a mi no ho és. Què és el que hauria de veure? –manifesto a punt de perdre els nervis.


-Ets cega –comenta amb un petit somriure.


A continuació acosta el seu rostre al meu, però veu o sent quelcom ja que dubta en els seus ulls de prosseguir l’acció. Finalment, desvia la seva cara i diposita un melós petó sobre la meva galta, la qual comença a tenyir-se de roig.


Seguidament senyala en direcció contrària on jo miro i distingeixo la vaporosa figura d’un jove acostant-se a nosaltres.


-Serà millor, filla del comte de Casalmar, que abandoni a aquest vulgar servent i que es llenci als braços del seu promès que l’està esperant. –diu bromejant, tot i què amb un to de melangia bastant notable.


 Comenta
 
Capítol 3 Qui busqui l’infinit, que tanqui els ulls. -Milan Kundera.
Mentre enretiro els bolics de cabell que cauen sobre el meu rostre, em dirigeixo àgilment a la sala on m’espera el meu pare. I no sembla pas gens content que diguem; està bastant enfadat amb mi. Tot i que era d’esperar, ja que com a filla gran, jo seré l’heretera del comtat i pel que sembla me les he enginyat per trencar tots els compromisos matrimonials que el meu pare ha concertat amb altres nobles. Això el desagrada bastant.



Freno en sec enfront de les portes de fusta corcada banyada en diferents olis i vernissos que instantàniament inhalen les meves fosses nassals.



Amb cura obro la porta i m’introdueixo a l’interior dissimuladament. L’home que resta a l’altre extrem de la sala em penetra vigorosament amb la mirada i fa gestos perquè prengui seient.



Després de compartir un seguit de paraules més aviat desagradables, m’acompanya a fer un vol pels afers del castell.



-Abbie, saps prou bé que t’hauràs de casar algun dia. I ets suficientment gran per assabentar-te’n.



-Ho sé però si tan sols...



-Si ta mare fos aquí... -m’interromp deixant anar les paraules amb un deix nostàlgic.



-Pare... Jo... –no continuo parlant ja que de cua de l’ull distingeixo una silueta de cabell terrós y ulls maragda apropant-se a nosaltres. I amb consemblant imatge somric inconscientment, tot i que ho intento camuflar al veure la serena expressió del meu progenitor.- Pare sé el que he fet i no tornarà a passar. Ho sento.



-Més et val.



Seguidament abandona la conversa en direcció a l’edifici central i jo resto enrere pensativa.



Com puc ser una bona filla sense, al mateix temps, desobeir el que el meu cor mana? La vida em sembla tan injusta. Però no puc evitar ser com sóc, la rebel·lia dansa lliure per la meva sang, mentre que jo sóc esclava de les paraules dels altres. Visc en un món on cada estament social es troba lligat a les cadenes dels seus semblants sense cap escapatòria. I la meva única sortida és seure al costat de la persona que no em jutjaria tot i sabent els més profunds desitjos i plaers rere la meva delicada faç.



-Ei, maca, t’agradaria passar un dia de mercat amb la plebs?



Somric indeliberadament i assenteixo a la seva proposició mentre en Bryce em porta a explorar els màgics carrerons dels voltants que tants cops hem transitat junts.



El dia es torna amb un ambient més primaveral al ser amb ell i les hores que transcorren entre rialles i petites bogeries fins al vespre m’alegren el rostre.



-Abbie, què t’ha dit el teu pare? –diu seient a un banc de la Plaça de l’Àngel. Jo el segueixo estenen la falda del vestit.



-Doncs... Secrets d’Estat. –comento amb suspens.



-Ens coneixem molt bé i els dos sabem bé que el galant noi que seu junt a la vulgar filla del Comte de Casalmar pot fer-te dir les coses vulguis o no, així que és més recomanable fer-ho per les bones. –ric per la seva petita amenaça, però seguidament abaixo la mirada al recordar el motiu de la discussió amb el meu pare.



-Bryce, saps que sóc la filla gran, que dintre de poc seré major d’edat, que m’haig de casar amb el fill d’un noble... –a mesura que avanço el meu relat la faç dels dos es torna més apagada.- I també saps el motiu pel qual no vull...



A continuació col·loca els seus dits amb compte sobre el meu mentó i diposita un lleu petó que permet els seus llavis fregar els meus un cop més. Al finalitzar el gest el miro fixament als ulls buscant l’ajut que sols en ells puc trobar, a la vegada que m’arrimo més al seu treballat pit, sentint així l’accelerat batec del seu cor.



Desitjaria romandre el que resta dels meus dies en aquesta postura, malauradament és inacceptable que una jove de la meva posició s’enamori d’un simple plebeu del camp. Això afectaria molt la reputació del meu pare, ja té suficient amb el fet que en tres anys hagi trencat cinc pactes matrimonials.



De nou sento unes corrosives ganes de plorar per la impotència que tinc a l’hora d’expressar el que anhelo. El meu confident m’amarra amb els seus braços i m’atrau més a ell per protegir-me d’alguna manera. Jo, per altra banda, reprimeixo les llàgrimes que amenacen guanyar la batalla i tan sols tanco els ulls. Tot és fosc.



***



M’aixeco mandrosament buscant amb els meus braços la calor que emet el cos d’en Bryce. M’incorporo amb rapidesa al notar que estic sola a la meva habitació. Els desitjos de despertar una vegada més al seu costat es dissipen en l’aire mentre recordo la nit que vàrem passar junts.



Els dies després d’allò, s’han tornat més obscurs i melangiosos. La Pesta s’ha apropiat de Prosetat i està assolint tot el regne. Sembla ser que els mercaders de pedres precioses i altres productes luxosos que vénen de les terres del nord han portat la malaltia i aquesta, amb total llibertat, s’ha anat estenent per voluntat pròpia.



Referent a mi i a en Bryce... No sabria dir si la nostra relació avança en una mala direcció o si simplement s’ha estancat en una tempesta passatgera. Però això és segur, no progressa precisament com jo hauria desitjat.



Les desgràcies mai vénen soles, solen dir. Doncs en el meu cas el cúmul de males passades m’està consumint estridentment.



Podria dir que des del dia en què vaig estar amb en Bryce pels carrers de la ciutat tot s’ha tornat més borrós. El cap em dóna múltiples voltes a cada pas que dono i fins i tot sento debilitat si vull aixecar la veu. Exactament, què m’està passant?



Just després de vestir-me amb la roba adequada decideixo anar a la cuina i que m’ofereixin algun remei per contrastar el dolor de cap. No obstant, quan inicio el recorregut un formigueig molt potent m’envaeix la vista i tot es torna confús, de color gris corroït, com el de la vella estança del monestir  del poblet... Sí, recordo bé que hi anava molt freqüent de petita amb la mare... Mare... ¿On ets? ¿M’ajudes a aixec...



***



De sobte, tallant tota la tranquil·litat relativa que regnava a l’habitació, un nus de foc s’encén dins la meva gola i instintivament m’aixeco del llit en el qual descansava plàcidament agafant l’aire de l’exterior l’aire que no arribava als meus pulmons en aquests instants, despertant alhora l’atenció de les persones que resten al meu voltant.



Sento veus, no obstant només reconec alguns rostres familiars. Sí, el del pare. Els seus ulls rodons es veuen regalant nerviosisme i al mateix temps pau interior. Examino també les expressions d’altres que són a l’interior de la cambra. Alguns es mouen agitadament al meu voltant mentre d’altres murmuren interessats en algun tema personal.



Em pregunto si sóc jo a qui tots els presents presten atenció, perquè més aviat em sento tan sols una espectadora de primera fila.



Torno a tancar els ulls per trobar una vegada més la pau en la foscor, per tornar a veure la mare.



No sé perquè penso en ella en aquests moments, fa temps que se’n va anar a... Un etern paradís. Però això no fa que les meves necessitats com a filla disminueixin.



Escolto de tot a l’exterior. Grip, adolescència, filla del compte, embaràs... Espera, ¿embaràs?, també escolto... Ai no, espera, ¿pesta? No, no pot ser.



Entro en pànic, una guerra esclata dins meu i la meva temperatura corporal ascendeix ràpidament. Sembla ser que algú ho nota ja que a l’instant un humit drap es recolza sobre el meu front.



Obro els ulls a poc a poc esperant adaptar-me a l’agitat ambient que es desencadena al meu costat i torno a trobar-me amb els ferms ulls del meu pare esperant una resposta impacient per quelcom que deu haver passat.



Seguidament, s’acosta a mi junt amb un altre home que sembla ser un metge. Els dos discuteixen en un to moderat sobre mi, suposo, ja que l’únic que intento fer jo es seguir-los la conversa. Pel que puc deduir, la cosa no pinta bé per ningú.



A continuació, el meu pare dirigeix la seva mirada a mi i amb els ulls cristal·lins a punt d’esmicolar-se pronuncia les paraules que allunyen l’ànima del meu cos, trenquen tots els llaços interiors que em formen i caic en un buit sense matèria.



***



Estic... ¿malalta?, ¿tinc la pesta?, ¿em moro? I, ¿perquè sembla ser que cap d’aquestes paraules acaba d’introduir-se en el que vindrà a ser el meu dia a dia fins que per fi pugui lliurar-me d’aquest sofriment?



Tots em miren amb llàstima, acomiadant-se en silenci de mi, preguntant-se  com jo he pogut arribar a una situació així.



Però aclarint les coses, ni tan sols he tingut temps per qüestionar-me aspectes com aquest, ja que l’únic que puc fer és acostumar-me als incessants marejos, les constants nàusees i les ganes de rebentar a plorar momentànies. 



He estat rebutjant tota l’ajuda que ve de fora, per... ¿por?



No vull que cap persona s’acosti, he decidit restar el que em queda de temps sola, posant ordre als meu pensaments com mai he fet.



Ho sento pare.



Ho sento Ària.



Ho sento Elsa.



Ho sento Bryce.



Ho sento, espero que em perdoneu algun dia. Aquesta ha estat la meva determinació.



Però, desgraciadament, cada cop que tinc en ment les persones que estimo, per molt que m’intenti convèncer, jo... Tot... Les coses... Tot cau sobre mi. Em rebutjo a mi mateixa per no haver de pensar que he desaprofitat la meva vida, he estat massa cega tot el temps. Si tan sols hagués sabut... No, no val la pena penedir-se de les coses que no vaig fer en el seu moment. No obstant això, no vull anar-me’n. No estic en condicions d’abandonar definitivament el dolor que ens té a tots amarrats. Seria massa injust... ¿Ho seria? O... ¿sóc jo la que intenta convèncer-me d’aquesta idea?



Caic sense gravetat. Camino per la gentada amb els ulls embenats.



Mai m’havia fixat però, és irònic pensar que en una petita, insignificant i innocent llàgrima, càpiga quelcom tan gran com un sentiment en el seu absolut esplendor.



I una vegada més... No vull morir. Perquè si moro, ni tan sols podré recordar-te, Bryce.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]