Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



apòstrof
Granollers
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Tame Impala
Faig l’última calada del porro mentre estic estirat al vell sofà de casa. Els llums tancats i l’aire jugant amb les cortines. No em ve res més al cap que el record del meu fill.

Tot va començar una nit fosca i freda de desembre al barri de Sant Andreu. Al concert de Tame Impala. És un dels meus grups preferits. La nit va començar plena d’il•lusió; m’adonava que un dels meus somnis s’estava fent realitat. No m’ho podia creure. Tot i això no podia deixar de mirar aquella minyona d’ulls verd clar i llargs cabells castanys. Portava un llarg vestit negre que li deixava al descobert la seva silueta que, alhora, intentava amagar la seva perfecta figura. Quan ja portava una estona, ella es va adonar que jo l’estava mirant i no podia parar de fer-ho. Les nostres mirades es van creuar enmig d’una multitud eufòrica, gent que no podia parar de cridar a la vegada que cantava les cançons.

En aquell moment, em vaig adonar que allò era més que un simple esguard. I ara que hi penso, en aquell moment estava sonant la meva cançó preferida: “Feels like I only go backwards”. Però vaig donar preferència a la qui en aquella nit es convertiria en la mare del meu fill. Em vaig acostar. Vam començar a parlar i al cap de poc ens vam fer un petó. No molt més tard, vam abandonar el concert i jo, la vaig portar a la meva Volkswagen. En aquella època era un dels meus millors tresors: era vermella amb parts blanques, la tenia molt ben cuidada. Allà va passar el que havia de passar.

M’aixeco del vell sofà i busco alguna cosa de beure. Tinc la gola seca. Només penso en tonteries. Surto a la terrassa per airejar-me una mica i així poder desconnectar, fins i tot de mi mateix. M’assec a la “blanca” cadira de plàstic i començo a fumar-me un porro. Vaig intercalant-lo amb la beguda. Per cada calada em sento malament, però cada glop ho arregla. Els ulls se’m comencen a tancar. M’aixeco bruscament i entro al menjador.

De cop i volta, la llum del sol em molesta a la cara. Obro els ulls lentament i em veig estirat a terra. És un nou dia. Una altra vegada la mateixa mala rutina que em persegueix. Ja n’estic fart d’aquest ritme de vida que em fa tan infeliç. Fa temps que vull canviar i donar-li un gir a tot, aconseguir l’afecte del fill que mai he tingut. Decideixo que avui ja ha arribat el dia de fer aquest canvi que marcarà un abans i un després a la meva vida. Començo per endreçar l’apartament, seguidament llenço tot allò que m’ha estat destrossant per dintre i a la vegada per fora tots aquest anys. Sé que no serà fàcil però estic totalment disposat a intentar-ho i aconseguir-ho.

En aquests moments, tan importants necessito l’ajuda i el suport d’una persona propera i en qui pugui confiar, i qui millor que una mare. Sento uns grans nervis i una gran culpabilitat dintre meu per tot del que he estat envoltat aquest últims mesos, però tot i així, decideixo trucar-la i parlar amb ella una llarga estona per explicar-li tot. A mesura que vaig teclejant els números del telèfon em tremola tot el cos, ja ni m’hi imagino el que sentiré quan escolti la seva veu.

Penjo el telèfon, després d’unes dues hores parlant. M’estiro al llit i penso detalladament el tot el que hem estat parlant. Al principi la cosa no semblava que acabaria com realment ha acabat. La notava entre enfadada, trista i ressentida a l’hora que m’escridassava cada cop que veia l’ocasió.

La mare em va dir que el millor que podia fer era trucar a la Carolina, la mare del meu fill. Parlar amb ella sobre tot el que sento, poder aconseguir el que em pertany i demanar-li perdó sobre tots aquests mesos absent. També vam estar parlant sobre nosaltres, sobre la freda relació que hem tingut. Sé que no he sigut un fill exemplar: no m’he comportat com a tal i, des del principi de la conversa, li he fet saber.
Tot va començar quan em va agafar el telèfon i em va contestar.
 Comenta
 
Capítol 2 paraules fetes cendra
-Pensava que no sentiria la teva veu mai més. Què vols?
-Ajuda -vaig contestar
La mare va fer una petita pausa. Vaig sentir la seva respiració exaltar-se.
-Té gràcia la cosa. Així que… Ara vols ajuda?-va preguntar en un to colpidor- I en què la necessites, concretament?
-En tot. Sóc un gran desastre…
La mare va tallar-me les paraules i va prosseguir.
-Ha, ha, ha. Et quedes curt dient-t'he “gran desastre”! -va fer una pausa i va continuar- Com creus que s'ha de sentir una persona que durant mesos i mesos ha intentat ajudar-te en tot i l'únic que ha rebut a canvi ha sigut res? Espera… Ara que ho penso, sí que he rebut alguna cosa: cruels paraules. T'has parat a pensar com m'he sentit jo en algun moment? Eh?!
Es va produir un gran silenci per moments. Em vaig quedar mut.
-T'ho diré jo: com una autèntica inútil. Veia que el meu fill cada cop queia en més decadència; que estava més perdut que jo què sé; que necessitava ajuda i ell només anava deixant anar que era una pesada i una insuportable. No tens ni la remota idea de com m'he sentit ni com he patit. I ara goses a demanar-me ajuda? Com t'atreveixes.
Vaig sentir com començava a plorar des de l'auricular del telèfon.

En aquell moment ho vaig veure tot clar. La mare tenia raó: era una ruïna. Des de que la Carolina em va abandonar tot el món se'm va venir a sobre i em vaig tancar en el meu propi univers, fumant i bevent més que mai. I persones com la mare, que sempre busquen lo millor per a mi, han patit per culpa del meu comportament penós de no voler acceptar que tenia problemes.
-Mare, si us plau, para de plorar. Ho sento, val? Ho sento per tot. Jo mai he tingut la intenció de fer-vos patir.
-És molt fàcil dir perdó. La qüestió és si et surt del cor.
-Mare…Escolta. Em sap molt de greu tot. De debò. Aquest cop sí que necessito suport -vaig dir mentre m'assentava al vell sofà- Porto dies pensant que he d'escapar d'aquesta mala rutina. A part de voler arreglar la nostra desastrosa relació, també vull solucionar les meves diferències amb la Carolina.
-Ai la Carolina! Era una bona xicota i la vas deixar perdre com un idiota -va replicar la mare- Pobra noia… Ha patit tant també.
La culpabilitat es va apoderar de tot el meu cos.
-Què puc fer?
-Mira fill. La gent no et pot donar la salvació als teus problemes. Els has de solucionar tu mateix. Però, això no vol dir que no us podem proporcionar un primer ajut -va fer una pausa i va prosseguir- Sé que les nostres diferències ens han fet mol mal, però t'ajudaré. Sóc la teva mare i això no vol dir que tingui l'obligació a fer-ho. Però ho faré.
Vaig fer una gran expiració.
-Has de trucar la Carolina. Demana-li perdó, igual que mi, per tots aquest mesos absents. Explica-li tot el que sents. Mostra-li que estàs canviant. Així que ja pots anar pensant una gran disculpa molt emotiva, perquè ha ella no la “compraràs tan ràpid”. Ha, ha, ha.
Vaig respondre amb un simple gràcies i, al cap d'uns minuts, vam donar la conversa per acabada. Ara era l'hora de tornar a actuar i poder aconseguir el que realment volia.

***

El temps passa i no aconsegueixo agafar el son. La situació és eterna. Desvetllat, la mirada em porta a la taula del menjador, on hi ha uns paperots tirats pel mig i un bolígraf al costat. M'aixeco del llit i em dirigeixo al menjador. M'assec al vell mític sofà i començo a escriure el primer que em passa per la ment, com si no hi hagués un demà.

El que sento, el que em mata per dins, totes les coses de que em penedeixo, de totes les vagades que m'he entrebancat… Penso que, per acabar d'alguna manera amb tot això, seria una bona idea cremar el paper i oblidar-me d'una vegada per totes dels problemes. Surto a fora i agafo l'encenedor i el paper. La nostàlgia em recorre per dintre, al cap i a la fi sempre n'hi ha hagut de bons, de records... Tot i així ho faig, el cremo per la punta esquerra de sota i el foc va pujant, a la vegada que el paper es va fent cendra que vola fins el més enllà.
 Comenta
 
Capítol 3 “Burning and looting”
Dormo com un tronc, ni la llum del sol em despertava. Em llevo a la una del migdia, després d’una gran nit de somnis. Esmorzo, em dutxo i em vesteixo. Ja em veig totalment preparat per realitzar la trucada que tant he estat desitjant fer aquests últims dies. Agafo la guia telefònica i busco la “M”...aquí, Méndez Sala, Carolina.



-Sí? - va dir ella amb to greu.

-Carolina?

-Sí, jo mateixa. Qui és?

-No em reconeixes?

-No, ara mateix no hi caic.

-Sóc jo, en Ramon.

Hi van haver uns minuts de silenci i va continuar la conversa un altre cop ell.

-Abans que diguis res et vull dir que sento haver estat absent tot aquest temps... No saps tot el que me n’arribo a penedir. Sé que vaig ser un complet imbècil, però ara m’he adonat de tot el que tenia a la meva vida i, com de cop, ho vaig deixar anar per una addicció de la qual no en treia cap benefici, tot el contrari. Espero que tot el que vaig perdre aquella època ho pugui recuperar en algun moment. Perquè encara que les hores, els mesos o els anys passin el meu amor a tu no ha canviat en cap dels sentits.

-Ramon, no pots pretendre que, després de deixar-me sola amb una vida creixent dins meu, ara tornis i tot continuï igual, com si res hagués passat. Jo t’estimo, clar que t’estimo! Però la confiança és un sentiment que tan ràpid com s’agafa pot desaparèixer d’un moment a un altre per una simple acció, i això és el que ens va passar a nosaltres, i et recordo que no va ser pas per part meva…

-No sé què dir-te... l’únic que sé ara mateix és que tens tota la raó. Desitjaria que no la tinguessis però no hi puc fer res. Em vaig comportar així en aquell instant i ara ja no puc fer res per tornar enrere i canviar tot el mal causat...Suposo que el que hem de fer és deixar temps al temps, ell ho cura tot. Només et truco perquè sàpigues com em sento, tot el que penso. He canviat, vull recuperar la meva vida.

Es tornen a fer uns minuts de silenci i torna a reprendre la conversa el Ramon.  

-Vull conèixer el nostre fill. - vaig dir amb veu tremolosa.

-Això és una cosa que es diu molt ràpid, però m’ho he de pensar.

-Carolina, tinc tot el dret a conèixer-lo, sóc el seu pare!

-Un pare no se’n va de la seva vida, directament!

-Perdó Carolina, perdó. T’ho diré les vegades que faci falta.

-Mira, Ramon, m’ha vingut tot molt de cop, així de sobte sense esperar-m’ho. Ara no em ve de gust continuar parlant, ho sento, hauríem de penjar. Quan estigui millor ja et trucaré.

-Adéu, espero no tardar molt a tornar a sentir la teva veu.



Estic destrossat, no ho havia estat mai tant.

Els dies passen i passen i no trobo resposta a cap de les preguntes que la vida em va posant pel camí. La Carolina no em truca. Estic desesperat i cada hora em sembla com un dia sense pa. Ara que per fi he decidit canviar la meva vida, les persones que m’envolten no estan disposades a ajudar-me. Sento que la meva vida ja no té cap mena de sentit; em sento realment com una merda. No veig res pel que vagui la pena continuar aquí. Vés a saber, qui ho diria, però potser a l’altre cantó estic millor que aquí. El que tinc clar és que ha arribat el meu moment.



Agafo una jaqueta marró de pell que porta escrit al darrera “burning and looting”, és la meva preferida. Abans de tancar la casa amb clau deixo un paper a la taula del menjador que deia el següent “Gràcies per haver-me portat a aquesta vida mare, però prefereixo estar a l’altra. T’estimo...”  



Em dirigeixo a l’estació de tren amb un únic objectiu. Un cop arribo allà em sembla veure a en Joan: sí, és ell. Volia saludar-lo i, cada vegada que m’anava acostant més a ell, l’olor em resultava cada cop més familiar. Després ja ho veig, tenia un porro a la mà, el que intentava que fos el meu nou enemic. Li vaig explicar tot el que ha estat passant aquests últims dies. No s’ho podia creure: em dóna ànims, però ja res m’animava, ho tinc massa clar.



Al cap de res, ell va canviar de tema i em va oferir una mica del seu porro. No m’ho vaig ni pensar: “si havia d’acabar amb tot, per què no fer-ho de la manera que havia sigut més cops feliç en aquesta trista vida?” 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]