Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



TPPA
Barcelona
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 L'ocell que ha volat
Finalment, ens van deixar sortir de l’avió per dirigir-nos cap a la cinta de les maletes. Vaig veure un munt de persones rosses i blanques esperant amb ànsies l'arribada de les maletes. Jo no havia d'estar entre aquestes persones perquè si anava cap Alemanya no era per altra cosa que per canviar radicalment la meva vida i per fer-ho no necessitava res més que a mi mateix. Tot i que el començament no havia estat com jo hagués volgut, no podia deixar que una insignificant cançó espatlles els meus plans.




A la sortida m’esperava un taxi que em portaria cap a un hostal situat a les afores de la ciutat. El primer pas per canviar era distanciant-me de tota civilització per poder definir qui volia ser i com volia començar aquesta nova vida.




Vaig arribar a l’hostal a les 9:36 del vespre amb l’esperança de que no fossi tant desastrós com vaig veure a les imatges de l’ordinador. Però, res més baixar del taxi, vaig poder percebre que era molt pitjor.




Vaig obrir la porta d'entrada i la meva desil•lusió va augmentar quan, només entrar, em vaig adonar que el rebedor estava fet completament de fusta de noruega. El meu cos es va omplir d'ànsies per fugir d'aquell lloc i com si fos un acte reflex, vaig girar el cap desitjant que el taxi no s'hagués anat, però ja era massa tard.




Em vaig apropar al mostrador on, darrere d'aquest, regnava una senyora d'aspecte canós i deixat. A primera vista em va semblar que tenia 60 anys, però, quan em va estendre la seva mà amb la clau de la que seria la meva habitació, i el seu curt cabell va deixar entreveure les seves celles rosses, es van desmentir les meves sospites: aquesta dona no tenia més de 40 anys.




Vaig pujar les escales fins arribar a la habitació número 33. Per sort, l’olor característic del pi no va aparèixer en aquesta cambra. Vaig deixar la meva bossa de mà sobre la còmoda de la que seria la meva habitació les setmanes següents.




El meu cos em demanava que em fiqués al llit de seguida, ja que el viatge des de Hong Kong s'havia fet molt pesat i esgotador. No obstant això, la meva ment exigia que anés primer al bany. Quan vaig entrar, vaig deixar anar un sospir d'alleujament en veure que no hi havia banyera. Ja podia dormir tranquil.




A mitjanit una suor va envair el meu cos. De sobte em vaig trobar envoltat de flames sense saber què fer. I on suposadament m'havia adormit aquella nit, ja no era un vell llit, sinó un fred marbre d'una banyera. Espantat vaig voler sortir d'aquell horrible espai però les meves cames es van paralitzar completament impedint fugir d'aquell temible lloc.




Les enormes flames van anar augmentant alhora que els meus pulmons s'omplien del fum que aquestes provocaven. De sobte vaig sentir una veu rient i dient que ja era hora d'anar a dormir perquè l'endemà tenia que treballar. Vaig girar el meu cap buscant la dona a la qual pertanyia aquesta veu i de sobte, la vaig veure. Allí es trobava, la deixada dona del mostrador. Però, abans de que pogués demanar-li ajut, vaig perdre el coneixement.





 Comenta
 
Capítol 2 "Schon wieder"
Els primers raigs de sol van travessar les fines teles de les cortines fins incidir amb força en els meus ulls provocant que el meu mal de cap augmentés. Quan vaig aconseguir acostumar-me a l'enorme llum que havia envaït l'habitació em vaig incorporar al llit i vaig observar amb certa tranquil•litat que no hi havia indicis d'incendi, de manera que tot havia estat un malson.

Aquell dia tenia molta feina i no em podia permetre perdre ni un segon, de manera que em vaig dirigir ràpidament al bany per rentar-me la cara. Va ser en aquest moment, just quan vaig entreveure el meu reflex en el mirall, que em vaig adonar que estava ple de cremades. Vaig tornar la vista cap enrere per tornar a comprovar el que ja havia comprovat abans. No hi havia ni rastre de mobles cremats ni de banyeres de marbre. Tot estava al seu lloc. Tot excepte la meva bossa de mà.

De sobte el meu cor es va paralitzar. Tot el meu treball, tots els meus plans, tota la meva nova vida havien desaparegut aquella nit i no sabia com i per què. Vaig tancar els ulls per un instant per intentar fer memòria. Vaig recordar que la nit anterior l'havia deixat damunt de la còmoda, però estava clar que allà ja no hi era. Vaig començar a moure armaris, sofàs, taules... qualsevol moble on pogués haver deixat la meva bossa. Vaig estar dues hores buscant sense parar, però no vaig aconseguir trobar-la.

Dins del meu cap, va començar a sonar aquesta terrible cançó, de manera que, en un intent d'acabar amb ella, vaig adoptar la mateixa postura que 12 hores abans havia adoptat a l'avió, però aquesta vegada l'odiós so del sitar no estava disposat a cessar tan fàcilment.

Finalment, el telèfon va interrompre el soroll. Em vaig aixecar del terra per anar a agafar-lo. El vaig despenjar i vaig reconèixer immediatament la veu de qui estava a l'altre costat.
-Hola Bon dia senyor Sakamura. L'esmorzar ja està servit. El menjador es tancarà a les 11.

-Moltes Gràcies, ara mateix vaig. Per cert, aquesta nit he perdut la meva bossa de mà. No la trobo per ningun lloc. Si algú la troba me la podria fer arribar? És de cuir marró i porta inscrit el meu nom al lateral.

-Per Descomptat, no es preocupi. Moltes gràcies i que gaudeixi del dia.

Després d'esmorzar, vaig sortir fora i vaig començar a caminar cap a Hamburg. Això serien 9 km caminant sobre l'asfalt. Però no em quedava altra ja que totes les meves pertinences havien desaparegut.

Pel camí vaig intentar recordar la llista de tasques que portava a la bossa. En un a tovalló, que havia agafat del menjador, vaig començar a escriure tot el que anava recordant. Estava clar que res estava anant com jo volia i que hi havia alguna cosa o algú que estava disposat a fer-me la vida impossible. Probablement, això últim era el que em mantenia més fort. Era un home, i com a tal, no podia deixar que alguna cosa o algú destrossés el meu orgull. Per sort encara em quedava una mica d'esperit lluitador.

Al cap de dues hores i mitja vaig arribar a la ciutat d'Hamburg. Vaig mirar el que posava en el tovalló arrugat: "schon wieder". Aquest seria el meu pròxim destí i esperava que fos suficient per aclarir certs dubtes sobre el meu passat.

Vaig anar preguntant amb un pèssim alemany a la gent del carrer fins que vaig aconseguir trobar algú que conegués aquest nom. Després de seguir les indicacions d'un amable ancià, vaig arribar a l'entrada del que semblava un bar. A la façana hi havia un vell cartell amb lletres color coure que deien: "schon wieder".

Feliç de no haver patit cap contratemps, vaig entrar dins, però no hi havia res, ni ningú. L'aspecte d'aquell lloc semblava l'escenari del que va ser un terrible incendi. La por va recórrer el meu cos una vegada més.
 Comenta
 
Capítol 3 Angelika
Incendis. Tot el meu món estava ple d'incendis. Allà on anava hi eren presents. El motiu, no ho sabia amb certesa, de fet això havia anat a descobrir. L'únic que sabia és que aquest lloc va desencadenar una gran tragèdia que m'havia perseguit durant tota la meva vida. Els records van donar la seva aparició en aquell mateix moment.

La primera vegada que vaig trepitjar aquest bar va ser fa 17 anys. Jo era un jove apassionat que volia gaudir de la vida. Els meus pares posseïen una enorme fortuna, de manera que això no era difícil per a mi. Vivia a costa de tota complicació, fins que vaig decidir viatjar a Hamburg i entrar en aquell antic bar.

Quan un està a Alemanya sent la necessitat de beure cervesa fins a no poder més. I jo no anava a ser diferent. Aquesta nit vaig beure i vaig beure sense parar. Em sentia l'home més feliç del món i a més tenia al davant de mi probablement la noia més bonica que mai havia vist. Amb la valentia i el coratge que es té després d'haver-se uns quants litres de cervesa, em vaig acostar a ella disposat a conquistar-la.   

Aparentment, aquella va ser la millor nit de la meva vida. No sabia el que havia passat amb exactitud,  però quan em vaig aixecar al dia següent vaig veure que aquella noia m’havia escrit el seu mòbil al braç. En un primer moment vaig pensar en trucar-li. Però vaig recordar la norma d’esperar tres dies per trucar-la.

Aquells tres dies se’m van fer eterns, fins i tot havia tingut la temptació de trucar-li abans de temps, però no ho vaig fer. Encara que segur que no hi hagués passat res.

Per fi va arribar el moment de trucar-li. Vaig marcar el seu número al telèfon i quan vaig sentir la seva veu, el meu cor es va accelerar. Vaig quedar amb Angelika (aquest era el seu nom) per sopar aquell mateix dia al "Schon wieder". I una altra vegada va ser un gran sopar.

Després vam estar passejant pels carrers d’Hamburg fins que vam arribar a un hostal on ella em va insinuar pujar. Jo no m’hi vaig negar, no volia perdre-la. En aquell moment em sentia l’home més afortunat del món. Però aquella nit no va ser tan “màgica” com jo m’esperava.

Vam estar xerrant i bevent durant hores asseguts a la catifa,  fins que ella em va dir que ja era hora d’anar a dormir, que al dia següent tenia que treballar. Jo no m’hi vaig negar. Estava feliç. Vaig anar de quatre grapes al bany, amb l’ampolla de vi a la mà. No se perquè ho vaig fer. Simplement ho vaig fer.

Em vaig estirar a la banyera i vaig seguint bevent fins que l’ampolla se’n terminà esperant a que Angelika arribés, amb un únic dubte: perquè no hi arribava? Havia dit que volia anar-se a dormir, a que esperava?

La son s’apoderà de mi abans de que es responguessin tots els meus dubtes. L’últim que recordo d’ella és pel matí següent, vestida amb un vestit vermell, terminant el cigarret i llençant la burilla al terra de l’habitació. Després d’això només recordo molt de fum i enormes flames sortint per les finestres.

De sobte, uns forts agitaments van aturar els meus records. Vaig obrir els ulls i em vaig trobar amb una hostessa que em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig respondre afirmativament.

Una alegria s’apoderà de mi quan vaig veure per la finestra que acabava d’arribar a Alemanya.

 

 

  
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]