Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Marcela Cruz Támara
Barcelona
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 360




AGULLES INVERTIDES



360



Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya!» Vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No. En realitat, em va torbar em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

-Segur que està vostè bé?

-Sí, gràcies – vaig dir.







La meva història és un rellotge amb agulles invertides, tot té un inici i un final, sí. Això diuen. La meva teoria és fàcil, la vida és un angle de 360 graus, el final és tan sols l'inici, el primer acte és tan sols l'últim. Si no pensa, com vam néixer? Sols, veritat? I com morim?



Els meus pares eren de Colòmbia, un país impactant per la seva bellesa tropical,

un lloc en el món on la gent més pobra somriu i dóna el millor d’ella.



Jo vaig tenir una ninesa feliç fins un cert punt. Vaig ser educat amb tradicions dels meus pares, amb costums del seu país.



Encara recordo el Nadal amb ells, moments que mai tornaran i que han quedat plasmats en una pàgina del meu llibre de la vida.



Com els vaig estranyar a la meva adolescència i com els estranyo!



Els seus somriures d'alegria quan arribava del col·legi, les històries que m'explicava el pare, a les nits, sobre la seva infantesa a Colòmbia... Sempre hi havia volgut anar! Era tot tan bonic, dibuixat en el meu pensament de nen innocent.



I l'olor que desprenia la mare quan em feia una abraçada, tenia un rostre angelical, era meravellosa.









Vaig posar un peu a terra. Ja hi havia arribat, estava a terra alemanya.

D'un moment a un altre vaig sentir un conjunt d'emocions tan brusques, que no em vaig poder moure, la gent em mirava estranyada. El dia no semblava a favor de les meves intencions, potser eren senyals perquè aquell no era el meu lloc; havia de fugir.

En aquell moment quan just m'anava a vèncer la por, vaig recordar la mare “Enfronta’t a la vida, no hi ha res tan greu que no et pugui permetre complir un somni”. Després d'aquella remembrança havia sentit la mare dins meu, potser sempre havia estat amb mi.

Les forces que em va donar, van ser tan fortes per poder lluitar contra aquella sensació, els meus peus van agafar vida pròpia; caminava ràpid i amb energia.

Pels altaveus anunciaven l'arribada de les maletes. Tot seguit sonà Deutschlandlied, el meu himne.







L'etapa a partir dels deu anys va ser molt dura, l'ultim que recordava era aixecar-me a un llit de l'hospital Krankenhaus.

Una dona amb bata blanca, clavava els seus ulls sobre mi i m'apuntava amb una llanterna.

La veritat jo no entenia res era tan sols un nen i la meva memòria m'impedia recordar lo que havia passat hores abans.



-Hola - va fer un gest de caricía.

-Hola - vaig dir en veu baixa.

-Com et dius? D'on ets? Quants anys tens? Quin color es aquest? Quants caramels tinc?

Diguem el nom dels teus pares. Com va ser? T'enrecordes?



No comprenc perquè no vaig morir en la tragèdia, no comprenc perquè es tan injusta, la vida esta a una passa de la mort són dos enamorades que encara no han declarat els seus sentiments però s'agafen de la mà com dos adolescents.

Néixer per morir? No trobo sentit.

Si morts perquè la vida no avisa? Em podria haver acomiadat.

Si algú trobes una cura per tornar al passat... m'ho fereixo voluntari.

Estic immers en un mar de preguntes.

La vida? És una pregunta, un qüestionari sense resoldre; darrere de la resposta que ens donen trobem un altre pregunta. Sempre preguntes...


 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL 2 GRAU 0
2 CAPÍTOL GRAU 0


Ja eren 730 dies, 17.520 hores i 1.051.200 minuts; vivint presoner del meu acte, de la meva paraula.
Pensava quan de temps hauria d’estar allà; feia càlculs, tenia un 30% de possibilitats de poder fugir amb un objectiu favorable i un 70% que m'enxampessin i em portessin de camí en un correccional de menor.
La meva sang, era l'única possibilitat que em quedava.
Sabia que no em coneixien, però potser m'arribarien a estimar i a donar calor, tanta com la que m'havien donat els pares.
La Paula, en Nacho i la Amèlia, havien trobat pares en menys del que jo portava allà.
No tenia amics, tots canviaven cada dia, l'únic que semblava de la casa era jo.
Segurament la gent em jutjava per ser bru o potser perquè era massa lleig, horrible, baixet i grassonet, però com a persona la mare deia que era el millor i m'hagués agradat seguir pensant això.

Odio l'ésser humà, tots som iguals; uns ignorants que valorem abans el físic que la persona.

Allà, en aquell lloc, érem peces de roba, vestit de posar i llençar, vestit blau, vestit negre, vestit blanc, tots diferents, però la clienta i la dependenta saben que sols se’n compraran un; exactament igual feien amb nosaltres, entrevistes amb tots els nens i al final se n'emportaven un.
Tot era una tenda, una petita boutique del centre d'Alemanya.
Nens manipulats, seguint un guió, que ens feien aprendre la setmana anterior. No ens deixaven ser com érem.

Desgraciadament vivim en un món on la persona que guanya és la més falsa; on la persona que sembla més feliç, sols són somriures de maquillatge i on la persona que crida llibertat no és tan sols l'esclava sinó també la persona més lliure.

Tornant al pla anterior, pensava escapar-me, amb aquesta petita reflexió, pensa tu, què tenia a perdre?
Si no tenia res, millor lluitar pel que volia.

00:05 – A partir d'aquell dia començaria el meu viatge.

El pare no estava gens equivocat. Al creuar les portes de la capital de Colòmbia ja olorava a llibertat.
La gent no et coneixia però et regalava un gran somriure i un bon dia; després de dos anys havia tornat a sentir que no era invisible.
La gent tropical no era materialista, com els idiotes de l'altra punta del món; era gent que no coneixia el significat del diner i això la feia molt més rica.
Prendre aquella decisió de buscar-los, va ser una història per contar en una novel·la.
Passar d'estar sol a estar amb tanta gent estimada; era tot el que la vida m'havia tret i em donava una oportunitat per recuperar-ho.

La tieta Cartel·la, una dona meravellosa i noble, que em va formar amb la paraula de Déu, que em va ensenyar entre milions d'estrelles el pare i la mare i em va dir que mai estaria sol, per més que fos l'únic en el món.

El tiet Antuan que m'havia explicat la vida des del seu punt de vista i el valor que tenia.
Era un home supremament savi.

L'avia Luisa va segui explicant-me històries inacabades del pare. Una dona vella amb B i amb V, tenint l'edat que tenia, era d'esperit jove, una senyoreta que la vida li regalava molts anys més.

Si, venia d'una família humil, que ni tan sols coneixia de foto, però havia escoltat coses meravelloses sobre elles.

De no tenir res vaig passar a tenir-ho tot. No em donaven marques: Nike, Hollister, com a qualsevol adolescent; em donaven carícies, abraçades, petons, i per mi l'amor és el sentiment més important.
Mai es podrà valorar tant com jo; ningú ha tingut que lluitar contra la soledat, contra la por, contra la tristesa; si tothom hagués de fer-ho, el món es compraria amb somriures i abraçades.
Però deixem de somiar ximpleries, perquè amb inútils, no es pot tractar sobre temes seriosos


La policia m'impedí el pas, em portà a comissaria; caminàvem d’acord amb l’himne. Tot semblava de pel·lícula.
DNI i passaport. Com et dius? D'on ets? Quants anys tens? Per què viatges sol? Véns a treballar? A veure la família?
Família, una paraula molt gran de set lletres i molt significativa, però a Alemanya ja no em quedava ningú, tot fos per culpa meva.
Un altre cop al principi, la gent no sap parlar sense signes d'interrogació; tornar a reviure una i altra vegada la tragèdia, la cara de la mare i del pare, la senyora que apuntava la llanterna sobre mi, tot el meu cervell es congela de pensaments freds; tristos.
Vaig mirar per ultim cop la llibertat i li vaig dir adéu pels bons moments que m'havia regalat i pels dolents.
L'ultima paraula? Culpable!




 Comenta
 
Capítol 3 Grau 360
AGULLES INVERTIDES CAPÍTOL III
GRAU 360
No podia guardar més, el meu pecat era viure massa temps de la mentida.

Com cada diumenge vam sortir al mercat. Els pares portaven mesos sense parar atenció en mi; el treball passava per sobre de qualsevol cosa.
Em sentia com un nen orfe sense cap estimació. Com n’estava d'equivocat, Déu meu!
Tot aquell temps que treballaven era per donar-me de menjar, donar-me roba i un sostre per dormir.

Animals racionals diuen, una petita teoria sobre la qual caldria fer molts més estudis perquè jo la poso en dubte.

Sols vaig voler cridar l'atenció, sense adonar-me del perill que duia la meva acció, ni qüestionar-me’l.

Es increïble com de ràpid passa un moment. El present no existeix, tot esdevé futur.

Eren els dos cossos nus, agafats l'un amb l'altre amb la unió d'un petó, la lluna cobria les seves intimitats i li donava color al rostre. Era tot fosc i feia molt de fred.

Em preguntava per què no podia estar en mig dels dos; és que ja no m'estimaven?

La calefacció de butà feia pampallugues, cridava la meva atenció.
Els pares odiaven que jugués amb foc, segons les seves creences invocava el dimoni.

I així va ser.

Vaig agafar un trosset de diari, hi posava “360”, un número matemàtic amb molta lògica, penso ara; el vaig doblegar i em vaig apropar silenciosament a quatre potes arrossegant el cos pel parquet fins arribar a la calefacció; en aquell mateix instant saltà una espurna sobre meu; encara tinc aquella errònia cicatriu; aquella cremada per vida, però no tan sols a la mà sinó també al cor. Aquell maleït paper es va encendre en segons, l'espant, la ràbia i la rebel·lia em van controlar abans que el cervell savi i el cor latent.
La meva acció va ser llençar el paper contra la pota esquerra del llit dels pares; era conscient, manipulat pels sentiments ignorants, però innocent d'aquell final.
Aquell desgraciat paper em va girar la vida, em va trair d'aquella manera tan absurda.

Tan sols era per l'afany de destacar. Tant de bo els ho pogués explicar a ells.

D'un moment a un altre els meus ulls contemplaren un paisatge desolador, fosc i vermell, ple de cendres al meu volat; la cara de la mare i el pare de desesperació, però no perquè estiguessin a punt de ser engolits pel foc o per la casa que anava caient a trossos sobre nostre, sinó per la por a que jo morís a l'acte.
Amb aquella mirada ens ho vam dir tot; la mare em deia, amb els seus ulls tendres, que fos fort i el pare, amb la seva mirada ferma, que fos persona. Jo simplement plorava i amb els ulls plens de llàgrimes demanava perdó.

I aquell va ser l'últim record que tinc de casa meva, de la meva família i d'Alemanya.

Van morir per asfíxia, deien, una mort per inhalació i cremació que, segons la fitxa del sanatori, s’havia ocasionat amb la calefacció i es va anar propagant per les cortines, el llit... Fins arribar a convertir en pols les persones que més estimava.

Mereixo molts més anys dels que viuré en aquesta gàbia, mereixo el pitjor lloc a l'infern, mereixo estar al costat de Satanàs per ser el monstre que sóc.
Com? Com es pot ser tan imbècil? Com no hi vaig pensar abans?
Vaig matar els pares, vaig fugir de la realitat i em vaig anar a buscar calor a l'altra punta del món, finalment el meu pensament era anar a Alemanya i demanar perdó per tot el que havia fet. Anar a la tomba del pares i explicar-los que d'haver sabut el que passaria mai hauria fet res, però la vida són 360 graus i el final és tan sols l'inici i el primer acte és tan sols l'últim i per molt dur que soni el destí connectarà els punts i mai es podrà córrer en el temps, ni viure del record i menys fugir del teu destí.

La policia va ser el meu punt final, el punt d'enllaç, els 360 graus.
Per això ara sóc aquí presonera del meu acte i de la meva paraula.
A terra alemanya on just va començar i on just acaba.

Marcela Cruz Támara.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]