Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



crisiber
Gironella
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 Companys
Companys




Capítol 1




-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.









El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.









-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no?-va bromejar impacient el comissari Tarrés.




La veritat es que no hi havia temps a perdre. L’escamot d’execució era com li dèiem a les operacions al carrer. El cas era un atracament a mà armada a La Caixa del carrer Bruc amb València. Tenien tres ostatges un dels quals era una senyora gran d’uns vuitanta aproximadament al la que no crec que l’hi anessin be les emocions fortes, i un matrimoni de mitjana edat als que tampoc els devia fer gaire gracia trobar-se en aquella situació. Qualsevol que hagués estudiat mínimament francès podria haver intervingut en un altre cas però els atracadors eren dos immigrants senegalesos dels guetos de Paris. Devien parlar el Francès més vulgar, aquell que no t’ensenyen a estudi ni a cap acadèmia a més a més no crec que haguessin volgut fer cap esforç d’intentar entendre res, ja prou nerviosos estaven.




-Jo vaig estudiar en una acadèmia francesa i es podria dir que es la meva segona llengua- Va cridar com sortida de màgia la Maria. Mentre creuava àgilment la sala de brifing fent soroll amb els talons d’agulla i les ulleres de mitja lluna una mica tortes però de manera que quedés be.




Va haver moltes mirades de dubte. La Maria treballava a comissaria ens queia be a tots era simpàtica i intel•ligent i ja era quasi part de l’equip però en el fons seguia sent secretaria no un policia ni cap subinspector. Mai no havia participat en un en cap operació com aquesta i ,molt menys, negociat en un atracament a mà armada, fins i tot els agents més experimentats havien hagut de fer un curset per negociar amb uns atracadors. Tot i així el comissari Tarrés l’hi va passar l’auricular. El comissari sempre ha confiat bastant amb tot el seu equip inclosos els que no son policies però ,evidentment, sempre s’acaba confiant més amb uns que amb altres. A pols de molts anys la Maria s’havia guanyat la completa confiança del comissari Tarrés. Era per això que el comissari li va passar l’auricular sense fer massa escarafalls però sempre prou a prop per poder arrabassar-li l’auricular i avortar l’operació en cas de que la cosa es comencés a complicar massa.




És van sentir uns crits intraduïbles rere l’auricular mentre la Maria assentia amb paciència, de moment no semblava que la Maria estigués nerviosa o que passés res en especial. No era difícil saber el que deien a l’altre banda de la línia. Segurament els dos senegalesos demanarien un cotxe per fugir i que traguessin els cotxes Zeta la policia i tot l’aldarull que s’havia format al voltant d’aquella sucursal de La Caixa. La Maria va tapar l’auricular amb la mà i es va dirigir al comissari Tarrés.




-Diuen que volen que els entreguem un cotxe sense matrícula i apartem tota la policia, la secreta també. Diuen que si no ho fem en mitja hora començaran a disparar als ostatges, que ens donem pressa. No semblava que estiguessin per a històries.- Parlava ràpidament la Maria amb un nerviosisme impropi de ella. Vaig sospirar amb superioritat, ho sabia, sempre demanen el mateix.




Bé nois- Va exclamar el comissari Tarrés cap a nosaltres molt més calmat i serè que la Maria- Ja sabeu el que s’ha de fer.-va fer l’home mentre la resta de l’equip assentíem amb el cap- Moreno i Gonzalez vosaltres cobrireu la l’autovia B-23 la sortida per la Diagonal.- Van assentir en Pascal i en Joan que ja sortien per la porta de la sala de brifing mentre el comissari seguia donant ordres.




- Vosaltres, Carulla i Vilaró tapeu la sortida dels Túnels de Vallvidrera i tu, Cabeza- va dir dirigint-se a mi- vostè i en Lopez..., per cert on esta l’agent Lopez?- Com per art de màgia en Manel va treure el cap per la porta de brifing.- Perdoni comissari se’m han enganxat els llençols que ahir va ser una nit molt llarga- Va dir traient-li importància ,somrient com si mai hagués trencat un plat- Que tal Blanqueta?-va dir-me quan jo me’l mirava amb uns ulls plens de fúria i una mirada assassina- No em miris així preciosa que tampoc es cap delicte adormir-se- Feia tranquil•lament amb veu burleta.




Canviaria la meva parella per qualsevol altre agent. Fins i tot hauria preferit patrullar amb l’Oriol Vilaró, que es un esnob prepotent i superbiós, que sempre es creu qui sap què i va de millor per la vida. Però en Manel era molt pitjor; Era irresponsable, immadur i desagradable. Sempre arribava tard a tot arreu i més d’un cop m’havia deixat en mala posició. Quan em queixava de ell al comissari Tarrés sempre em deia que en el fons era un bon agent. Però això devia haver estat en els seus bons temps, ara en Manel estava rovellat i era més aviat una càrrega que una ajuda.




-D’acord,..- va murmurar el comissari dubtós per el canvi sobtat que havia de fer.- ...llavors que la sortida per Meridiana la tapin la Capella i la Giró.- va sentenciar finalment, no molt segur del canvi. La gent es va començar a posar en marxa ràpidament i jo vaig girar-me per dir quatre coses ben dites ha en Manel. No era el primer cop que em saltava una persecució o qualsevol altra operació per culpa de la poca professionalitat d’en Manel.




Cabeza- va cridar-me el comissari Tarrés quant jo estava a punt de descarregar tota la meva ràbia contra en Manel- vostè i l’ agent Martínez seran l’equip perseguidor.




Jo?- vaig exclamar amb incredulitat.




Si vostè- va somriure el comissari Tarrés en veure la meva sorpresa- vostè sí que estava a la reunió i sap perfectament de que va el cas.




No m’ho podia creure, no només podia participar en la operació de persecució sense en Manel Lopez ,si no que a més a més seria de l’equip perseguidor i ,sobretot, sobretot treballaria amb en Peremartir.




En Peremartir en realitat és deia Peremiquel però la veritat es que els seus pares s’havien lluït. No l’hi havia posat Pere o Miquel sinó Peremiquel, jo crec que el pobre matrimoni no es va posar d’acord en ficar-li Pere o Miquel així que es van inventar un altre nom que tingues inclòs els dos noms, Peremiquel una idea original però una mica absurda. Però a la comissaria ningú li deia Peremiquel, ens sonava estrany, així que una cosa va portar a l’altre i li van acabar posant el malnom de Peremartir. En Peremartir és un dels millors agents de la comissaria, res a veure amb en Manel, és alt i molt guapo, molt intel•ligent i sensible. Té un cos atlètic i musculat el cabell castany gairebé daurat, el porta com despentinat però de manera atractiva i atraient,fent petites ones de diferents tons castanys i daurats. Uns ulls marrons caramel que enamoren i un somriure agradable i simpàtic. Sempre té converses intel•ligents i agradables amb la resta de l’equip, és molt culte però també pragmàtic i intuïtiu. Sempre vesteix elegant tant quant va amb l’uniforme com quant va sense ell. Li agradava anar ben vestit i arreglat, no com en Manel o molts altres agents que sembla que treguin la roba d’una botiga de caritat. Com en Pascal que, si no li triés la roba la seva dona, sempre aniria amb la camisa aquella de quadres marrons i blaus ,que a ell li encanta però que esta tant vella i plena de forats que ja no serveix ni per draps.




-Anem Blanca- va somriure ensenyant una renglera de dents perfectes i un dels seus somriures que enamoren.




-D’acord, però condueixo jo- vaig dir intentant fer-me la dura encara que dubto que ho aconseguís.




-Doncs no se’n parli més- va fer ell mentre és dirigia al cotxe, jo el seguia com una innocent col•legiala.




Ens vam esperar en un carreró a prop de la sucursal de la caixa on hi havia els dos senegalesos. Un cop haguessin deixat el cotxe la nostre feina seria seguir-los i anar avisant dels seus passos. Agafava amb força el volant i tenia les mans suades, estava nerviosa, molt nerviosa, no nomes per la responsabilitat que tenia sinó també perquè volia fer un bon paper davant d’en Peremartir.




El cotxe que els haviem entregar va aparcar davant de la sucursal a la vista de tothom. Els dos agents que el portaven van baixar i se’n anaren corrents. La missió començava, ja estava tot preparat.




Els dos senegalesos van sortir del banc eren un noi i una noia joves però no anaven carregats amb una bossa plena de diners ni cap objecte de valor. La única possessió que portava la noia era un petit sobre de color marró. Tot aquet rebombori per un petit sobre em va malfiar. Els feia més per uns atracadors aficionats que necessitaven diners.




Som-hi!- va ordenar-me en Peremartir perque accionés els motors del cotxe.




Em vaig posar en marxa. Que devien voler aquells dos senegalesos? Estava clar que el seu mòbil no eren els diners, el mòbil era aquell sobre. Qui hi havia dins d’aquell sobre marró? El meu cap va començar a formular hipòtesis cada una més absurda que l’anterior. Tot allò començava a semblar més que un simple atracament a un banc per diners.




El senegalesos va agafar la sortida a la Meridiana. Allí estaven la Paula Giró i la Claudia Capella. Aquelles dues sempre van juntes a tota arreu i no comparteixen el DNI perquè es il•legal que sinó també ho farien. Feien un bon equip i mai ningú havia proposat ni tant sols pensat en canviar-les de parella, sempre anaven juntes i havien resolt un munt de casos. Eren com la parella estrella de la comissaria.




En Peremartir agafà la radio i avisà a la Paula i la Claudia què els senegalesos anaven cap a elles. Elles asseguraren que demanarien reforços i es tallà la comunicació.




Érem a punt de sortir de Barcelona. No podíem engegar la sirena perquè despertaríem sospites i això ens faria perdre molt temps. Més d’un cop ja havíem estat a punt de perdre de vista el cotxe dels senegalesos.




Efectivament, els senegalesos van agafar la sortida per la Meridiana. La Paula i la Claudia ja havien identificat el cotxe, un Seat platejat. Van tallar la sortida. En Peremartir i jo vam sortir del cotxe i vam començar a córrer, però, quan començavem a apropar-nos, elles ja havien detingut a la parella i els porten cap el cotxe Zeta. La Claudia esposà el noi mentre la Paula portava la noia cap el cotxe Zeta. En Peremartir havia ficat el cap en el cotxe buscant alguna cosa.




-Portaven un sobre marró- vaig acostar-me per la esquena a en Peremartir.




-Que?-va girar-se de cop i volta amb cara d’ haver vist un fantasma.




-Un sobre marró- vaig intentar explicar-me- Els senegalesos no han agafat diners ni joies sinó un sobre.




-Un sobre marró?-intentava processar en Peremartir- Que estrany, es ha dir, els feia més aviat per atracadors comuns- Es va justificar en jove agent.




-Si, jo també, però esta clar que el seu mòbil no són els diners- justificava mentre senyalava el Seat completament buit de botí- Creus que hi havia alguna cosa de valor en el sobre?




-No ho se, depèn del que considerin ells de valor i el que considerem nosaltres – rumiava en Peremartir.




-Heu trobat diners? O algun tipus de botí?- la Claudia s’acosta en pas sensual cap a nosaltres.




En aquell moment hauria desitjat tancar-li la porta als nassos encara que estiguéssim a l’aire lliure. En Peremartir estava amb mi, l’havien fet treballar amb mi, no volia que la perfecta parelleta d’homicidis se l’endugués. La Paula Giró i la Claudia Capella eren la parella estrella de la comissaria. Una simple patrullera com jo comparada amb elles dues no tenia res a fer ,sobretot alhora de lligar. Elles em superaven en tot ,eren més guapes, intel•ligents inclús més amables i simpàtiques que jo ,que quant toca lligar o tractar amb nois sempre sóc un pel “borde”. Però en Peremartir em tocava a mi, no volia que la sensualitat de la parella em robés el noi.




-La Blanca parla d’un sobre marró- començar a explicar l’agent de manera professional- però no em trobat res – de moment no semblava que volgués tontejar amb ella, tot i així, jo no parava de mirar-la amb gelosia i sospita.




-El senegalesos estan nets, no porten res- va dir la Paula Capella que s’havia acoblat esporàdicament en la conversa.




-Ni un sobre marró?-preguntà la Claudia.




-No, res. Per què?




-La Blanca diu que els senegalesos portaven un sobre marró però no s’ha trobat res en el cotxe, i com que tu dius que els atacadors estan nets...-explicava la Claudia. Jo ja sabia cap a on anava la conversa.




-Estàs segura que has vist un sobre de color marró?-Em va preguntar la Paula amb aire escèptic, confirmant així les meves sospites del que pensaven.




Sí, n’estava segura,si no l’hagués vist no ho hauria dit, però .....allà davant de tres agents tant professionals... que a més em miraven de manera tant segura ,fins i tot jo vaig començar a pensar que probablement havia estat un error....




-Be jo...-cada cop la seva mirada era més intensa ,...i la meva seguretat més ínfima.- No ho se. Jo crec que si. Jo he vist un sobre. No se.... Com et pots equivocar en això?- Les paraules em sortien esperitades de la boca i ja no parlava, balbotejava. Deia coses sense sentit i començava a posar-me molt nerviosa. Havia perdut tota la meva credibilitat i ,tant la Paula com la Claudia ja no se’m creien. Em feien una miradeta de compassió veient el típic error que pot fer una simple i jove patrullera.




La ma consoladora d’en Peremartir em va agafar fermament per l’espatlla.




-Ho has fet molt be Blanca- va començar amb veu tranquil•litzadora- i no és un error el que ha passat.-Realment, ja ningú se’m creia. Ara nomes hi havia paraules de justificació i consol.... Quina vergonya, davant d’en Peremartir..., quina vergonya.-Podria haver estat una informació molt valuosa. A més en aquestes persecucions sempre s’està una mica nerviós es normal equivocar-se.- No semblava que se’n rigués de mi, Era com si realment es creies el que em deia i no fossin simples paraules afectives però buides.




-Però...- vaig intentar justificar amb veu de mosquit i tímida. Si la parelleta estrella no hagués estat allà potser ho hagués pogut discutir, però sol passar que el que pensen la Claudia Giró i la Paula Capella va a missa. Ara ja era igual el que digués jo.




En Peremartir em va estrènyer fort contra el seu pit i em dedicar un somriure amable mentre m’acariciava dolçament la galta.




-Pot ser que no t’hagis equivocat i que realment tinguin un sobre marró, però ....Creus que realment te un valor real?... Encara que haguessin agafat un sobre marró potser només tenia valor per a ells.- El noi havia deixat de parlar amb compassió i tornava amb el posat professional. Això em va consolar.




-Si ,pot ser...- vaig respondre amb veu més animada.




Ell va fer una rialla amable i em donar un petó afectuós i fraternal a la galta,em vaig posar vermella com un tomàquet.




-Va ,dona ,anem a celebrar que l’operació ha sortit com una seda a “Les Tres Espases”- “Les Tres Espases ” era un bar a prop de la comissaria, estava una mica antiquat i, de vegades, el menjar semblava tret d’un càtering escolar. Però l’amo del bar, en Francesc Xavier, Cesc pels amics, era un home simpàtic i afable, sempre era molt considerat amb nosaltres, els policies. A més el bar tenia uns preus força assequibles i ja era tradició anar a celebrar allà els èxits policials molt abans que jo ingressés en el cos de Policia.




Vaig fer un somriure tímid mentre assentia amb el cap.




-És clar, perquè no?- Vaig contestar. El mateix Peremartir en persona m’havia convidat a celebrar-ho amb ell. Es clar que em venia de gust ,ni boja hauria dit que no. De cop i volta se m’havien oblidat l’atracament, els senegalesos i ,sobretot ,el famós sobre marró. A més, en Peremartir potser tenia raó i per a nosaltres no tenia cap significat en especial o,com deien la Paula i la Claudia, havien estat paranoies meves. En fi, la veritat es que quan va sortir el tema de sortir a celebrar-ho amb en Peremartir, vaig deixar de preocupar-me.




La Claudia Giró i la Paula Capella ja havien pujat al cotxe i tornaven cap a comissaria per interrogar el detinguts. La resta de policies i cotxes Zeta s’anaven dispersant a poc a poc. En Peremartir i jo també vam agafar el cotxe de retorn a la comissaria. Va ser un camí ràpid i divertit. Vam mantenir una conversa madura i intel•ligent de tornada. Quina diferencia amb el poca-solta den Manel Lopez que cada vegada que sortíem a patrullar de l’únic que sabia parlar era de ties i marques famoses de revòlvers. Amb en Peremartir les operacions eren rapides i àgils, ben fetes. No com amb en Manel ..., cada vegada que ens tocava alguna missió junts, acabàvem davant del comissari Tarrés entre disculpes i justificacions de tota mena.




En arribar a comissaria vaig fer la minuta i vaig anar al vestuari a dutxar-me i canviar-me per anar a “Les Tres Espases ” amb en Peremartir. Ja gairebé se’m havia oblidat el tema del sobre marró....,gairebé....




 Comenta
 
Capítol 2 Capítol II




Capítol 2

M’hauria d’haver imaginat que alhora de celebrar-ho no estaríem sols i menys si era a ”Les Tres Espases”. Havia vingut al bar tota la comitiva i estava ple de gom a gom. Estaven celebrant-ho la Paula i la Claudia que també havien estat actrius perfectes en la persecució i volien participar en la festa de l’èxit de la detenció. També estaven a la barra fent petar la xerrada la colla dels tres savis, la colla dels tres savis no era més que els tres goril·les més burros de la comissaria. Eren, en Pascal Moreno, el plançó de la diàspora andorrana, un dels més veterans i tenia més experiència que deu anys de mili i en Joan Gonzalez, un bon noi però una mica curt de gambals, ell i en Pascal eren amic íntims des de gairebé quant havien començat el cos. El darrer del grup era el Carles Carulla, un jove recluta que feia poc que havia entrat a la comissaria, en Pascal l’havia posat sota la seva protecció, si et volies ficar amb en Carles abans passaves per en Pascal. La colla dels tres savis comentava la jugada amb entusiasme i varies interrupcions d’en Cesc que de tan en quan s’afegia a la conversa. També havien vingut molts d’altres com la Maria i l’Oriol que també havien participat. Fins i tot estava allí la inspectora en cap, l’Àngela Palau, que sempre està seriosa i camina tan recta que sembla com si s’hagués menjat l’escombra. No es que fos el centre de la festa ni xerres gaire, sempre ha estat una dona introvertida i seriosa, de poques paraules, però alhora pacient i forta. Mai no es deixa endur per les emocions d’un cas, i mira que més d’un cop li havien tocat de prop, però ella es mantenia seriosa i professional. Interactuava amb la Maria i l’Ona, la dona d’en Cesc, que també treballa en el bar i és molt amiga de la Maria, suposo perquè tenen la mateixa edat i encara que no siguin policies ni res en la seguretat el a tocat per un motiu o l’ altre moure’s en aquest ambient.


Jo em trobava enmig de dos converses paral·leles. Per la dreta estaven la Claudia i la Paula. La Paula seguia parlant de “novios” i festes però la Claudia feia estona que l’havia deixat d’escoltar, ella escoltava d’estranquis les novetats que explicava la Maria que sempre ho sap tot de la comissaria. Per l’altre banda estaven en Peremartir i l’Oriol, crec que parlaven de política però jo ja havia perdut el fil de la conversa. Mirava la copa mig buida i la remenava amb desgana, m’estava avorrint no tenia amb qui parlar ni cap conversa interessant amb ningú. Sorgit per l’avorriment, em va tornar al pensament el famós sobre marró. Ja devia portar uns deu minuts donant-li voltes al tema i no paraven de passar-me hipòtesis pel cap.


-Cesc! Una altre canyeta si us plau!!- Els crits de borratxera d’en Pascal em van treure del transit al que m’havia somes la copa.


-Va, Pascal, et porto a casa. Que amb aquestes condicions no pots ni anar al lavabo.-En Carles l’estirava de la màniga i intentava calmar-lo com podia. En Joan també estava ja mig borratxo i no li ho posava gaire fàcil al pobre Carles. Finalment en Carles es posà en Pascal a les espatlles i sortí del bar per portar-lo a casa.


En Cesc va decidir deixar en pau en Joan, que no anava tan borratxo, una estona perquè es calmes, i, que quant pogués conduir, ja el faria marxar.


-Vaig al lavabo- va anunciar l’Oriol mentre es dirigia a la porta del servei.


En Peremartir es gira cap a mi per entaular conversa.


-Segueixo pensant que els senegalesos es van endur el sobre marró.-La frase em va sortir com si res, de manera esporàdica.


-Deixa-ho estar Blanca- Els músculs de la seva cara s’havien posat rígids. Ja no feia un posat simpàtic i amable, estava molt més seriós, fent cara de pòquer. Feia una cara com la de l’Àngela quant esta enfadada o donant la tabarra a un dels seus agents quant se’ls escapa un pres.


-Però pensa-ho Peremartir. Com et confons en aquestes coses? Abans m’he callat perquè estaven la Paula i la Claudia davant però ara reflexionant...


-De debò, deixa-ho estar....


-Quina reacció més estranya i, encara més, per en Peremartir que sempre estava obert noves idees i disposat a escoltar els altres.


-Et passa alguna cosa Perem...


-En Peremartir em va agafar pel braç i em portà a un racó de la sala.


-Blanca, para! Deixa de donar-li voltes al tema!


En Peremartir em començava a fer por. Semblava nerviós però no espantat. Vagament em recordava a delinqüents que havia posat entre barrots.


-Ja però...-No volia que en Peremartir ni ningú tornes a qüestionar-me sense motius. No pensava deixar-me intimidar com abans en la detenció.-Peremartir escolta...


-A veure Blanca, Blanqueta, jo he revisat el cotxe i allà no hi havia res d’especial- el seu posat havia tornat a ser amable i simpàtic però fals, molt fals. No semblava ell.


-Un moment Peremartir...-el cap em comença a fer voltes i deduccions.-Tu has estat el primer a revisar el cotxe, i,.. ara que ho penso..-estava claríssim, com havia pogut estar tant cega!


-Jo he vist el sobre i quant tu has anat a revisar el cotxe ja no hi era. Ha desaparegut en aquell interval de temps per art de màgia?


- En Peremartir semblava nerviós però mantenia la calma i, estranyament no negava res del que jo deia.


- A més quan la Paula i la Claudia han donat la hipòtesis de que havia estat un error tu t’hi has afegit sense contemplacions.


-Estava llançada, era tot tant clar, havia passat davant de la meva cara i ni tant sols m’havia adonat però ara n’estava segura. El que no entenia era el perquè de la situació.


- Que esta passant Peremartir? Qui ets en realitat? Que vols de nosaltres?


-Deixa-ho estar Blanca.-Després de totes les acusacions que l’hi havia fet això era l’únic que em deia?


-No et fiquis on no et demanen Blanqueta... acabaràs malament.


-Ni explicacions, ni disculpes, ni excuses, ni res de res. Nomes aquesta advertència una vegada darrera l’altre. La seva cara tornava a estar rígida i feia por.


-Això no quedarà així.


-No pensava deixar-me intimidar per un delinqüent qualsevol. Fos en Peremartir o un altre mal parit del món.


-Ho penso explicar tot al comissari i al d’afers interns. Estigues segur que no et sortiràs amb la teva Peremartir. Estàs en un greu problema.


-Blanca, Blanqueta,... deixa-ho estar. La gent em creurà a mi.- Tornava a mostrar un comportament confiat, massa segur d’ell mateix. Tenia un posat perillós i feia cara de psicòpata.- La gent em creurà a mi, Blanqueta. Sóc un dels agents més prestigiosos de la comissaria i tinc una fama que no es fàcil d’ignorar. Tu, ets una simple patrullera, jove i inexperta, una recluta acabada de sortir de l’acadèmia. Fins hi tot en Carles Carulla té més influencia que tu.


- Totes aquelles veritats tant seguides em van travessar el pit de manera dolorosa sobretot perquè en Peremartir tenia raó.


- El millor per als dos es que tanquis la boca.


No! - De cop i volta se’m oblidà les advertències d’en Peremartir. Per molt que tingues raó, per molt que fos veritat que tenia poques influencies, jo sabia la seva veritat, no el deixaria escapar.


- No te’n aniràs de rosetes Peremartir.- Vaig recuperar la valentia que m’havia tret. No el deixaria que m’intimidés més.- Faré tot el que estigui a les meves mans perquè et caigui la llei al damunt. Pots estar tranquil que ja veuràs com acabaràs entre reixes.


- Intentava mostrar-me més valenta del que realment em sentia. Tenia por i, sobretot, inseguretat. A més a més no em creia ni mitja paraula del que l’hi deia. Era impossible que l’aconseguís detenir-lo o ni tan sols inculpar-lo.


-Fes-te un favor, Blanca, no diguis res.-M’aconsellà amb ironia.- No em caus del tot malament, Blanqueta, la veritat es que es una pena tenir-te d’enemiga, hauries estat una bona companya. Així que et donaré un consell. Deixa-ho estar.


-Vaig mirar fixament els ulls d’en Peremartir. De cop i volta ja no em semblaven tant atractius, res d’ell ja no em semblava atractiu. Feia un somriure desagradable i irònic. Un posat psicòtic i inclús malèfic. Em feia ràbia, molta ràbia. Vaig apretar fort el punys per no donar-li de bufetades fins el carnet d’identitat i ,amb tota la ràbia que guardava, vaig abandonar el bar amb agilitat. Necessitava anar a casa per meditar tot el que havia passat aquell dia.


Va ser una nit molt llarga. El llit era fred i no hi havia manera de tancar els ulls. Donava voltes i voltes al llit amb ansietat. A l’habitació del costat sentia els rocs suaus d’una de les meves companyes de pis. Feia hores que dormia l’altre segurament havia sortit de festa, sempre sortia de festa encara que fos entre setmana. Jo no parava de fer anar el magí i donava voltes a l’assumpte i més voltes sobre el llit. No sé quant vaig acabar tancant el ulls, devia ser per allà les tres de la matinada, havia estat un dia molt llarg i cansat, i, finalment els pensaments em van marxar del cervell i van deixar pas als somnis. Demà seria un altre dia.


Al dia següent, vaig arribar d’hora a la comissaria. La comissaria estava neta i feia olor a lleixiu i altres productes de neteja, els terres estaven brillants com recent fregats. La comissaria nomes mostrava aquesta pinta de neta a altes hores del matí a mesura que passaven les hores les olors canviaven i començava a fer pudor a tabac, suor, alcohol i, a mesura que passava el dia, a drogues o alguna cosa pitjor.


-Bon dia,Cabeza- Em va saludar l’Àngela en entrar a comissaria.- Començarem la reunió a brifing dintre de cinc minuts. Canviïs i si us plau avisi a l’agent Lopez.


-D’acord de seguida vinc- Vaig contestar mentre m’adreçava al vestuari de noies.


-Que tal Blanca? Com va anar ahir amb el fabulós Peremartir?- Em preguntar amb veu mofeta la Paula just en entrar per la porta del vestuari.


-Que insinues?- En sentir aquelles preguntes iròniques de seguida em vaig posar a la defensiva.


-No et mofis d’ella. Si t’hagués passat a tu segur que no t’agradaria que se’n en riguessin.- Em va defensar la Claudia amb compassió.


-Es pot saber de que parleu?- No entenia el que passava, em sentia indefensa i tot allò m’estava resultant violent.


- Com si no sabessis del que et parlem Blanqueta. No cal que et facis la despistada, ja ho sap tota la comissaria...- Em contestà sense contestar-me la Paula rient per sota el nas.


-Ja ni a prou!- vaig cridar de manera agressiva. No estava ja de gaire bon humor com per a més a més aguantar les burletes de la Paula.- Es pot saber que passa? Que es això que sap tota la comissaria?


-Doncs que ahir al bar en Peremartir et va donar carabasses i per això te’n vas anar tan enfadada- La Claudia va intentar dir-m’ho sense ofendre però no ho va aconseguir.


- No es per això que ahir vaig marxar tant enfadada amb en Peremarir.- Vaig cridar nerviosa. No sabia com continuar ni com explicar-les la veritat.


- A veure, a veure, escolteu. Si ahir me’n vaig anar tant enfadada amb en Peremartir, va ser per què...recordeu allò del sobre marró?- No sabia com explicar-me només que ho estava fent malament.


- Com us ho diria... té alguna cosa a veure amb en Peremartir. No sé que és però sé que aquest porta alguna de cap i no es precisament una ONG pels nens pobres.


- Noia...- La Paula em mira amb escepticisme- ja sé que no es agradable que et donin carabasses però tampoc cal inventar-se aquestes histories....


-Vigila el que fas, perquè acusar algú d’aquesta manera et pot portar molts problemes...- em va aconsellar amb una barreja de preocupació i compassió la Claudia.


-No m’estic inventant res!- Em vaig enfadar.- Es la pura veritat i si no em voleu creure que us bombin....


La Claudia em va passar una ma per l’espatlla amb compassió i em digué


-A veure Blanca ja sabem que ahir en Peremartir et va fer mal però tampoc cal que el vagi acusant d’aquesta manera...- Em tranquil·litza poc a poc amb una veu suau i comprensiva


-Nosaltres no explicarem a ningú aquesta historia. Oi Paula?- Va preguntar-li a la Paula amb una mirada penetrant.


-A ningú- va acabar sentenciant la Paula després d’un breu intercanvi de mirades amb la Claudia.


- Però tu no segueixis amb aquet joc- va seguir aconsellant la Claudia amb veu de mama- No expliquis aquesta historia a ningú més, sobretot als de dalt.... Va tranquil·la no passa res.- Va intentar consolar-me la Claudia.


-La Paula ja sortia per la porta del vestuari i la Claudia es desfé de mi i la seguí amb agilitat fins que van desaparèixer per l’entrada.


La Maria era l’única persona que encara estava al vestuari, a part de mi. Havia escoltat tota la conversa amb la Paula i la Claudia i em mirava fixament valorant si el que deia tenia sentit o no.


Jo també me la vaig quedar mirant fixament una estona fins que vaig tenir suficients collons per preguntar-li


-Maria tu em creus oi?- La Maria va sospirar com si ja s’ hagués imaginat la pregunta que li tocaria respondre tard o d’hora.


-Blanca, el que has fet ,sigui per venjança o no, és una acusació molt greu....


-La veritat es que em va animar. No semblava que em cregués, però com a mínim no em tractava de mentidera com la Paula i la Claudia.


-En el cas que això no fos una historia, N’estàs completament segura del que dius? Tens suficients proves?- Preguntava la Maria de manera coherent.


-Si clar que n’estic segura. Si no, perquè ho hauria de dir?- Vaig contesta-li un pel “borde”.


-Mira, Blanca, no ho se. Fes el que vulguis, però amb mi no hi comptis. Prou problemes tinc jo ja com per anar fent deduccions.-Va dir la Maria una mica ofesa per la meva contestació violenta. La Maria va acabar de netejar-se les ulleres i va abandonar el vestuari sense deixar de fer soroll amb els talons d’agulla.


La porta es va tancar amb un petit grinyol i finalment un cop sec. Deixant-me allà sola abandonada en d’immensitat de la sala i submergida en els meus pensaments que poc a poc es feien més complicats i confusos.


De seguida em vaig despertar del meu estat de xoc i vaig acabar de canviar-me per anar al la reunió de brifing.


En Manel ja feia estona que hi era. Em vaig imaginar que, a causa de l’accident del altre dia, li havien donat tant la tabarra que havia començat a pensar que les coses anaven de debò. A la sala de brifing també estaven en Pascal, en Carles i en Joan entre d’altres. Em vaig asseure al costat d’en Manel mentre esperàvem la inspectora en cap, L’Àngela Palau va aparèixer al cap de poc amb una carpeta gruixuda sota el braç. Va treure un seguit fulls amb fotos de cotxes i matricules i ens els va anar repartint a cada un.


-Continuen les denuncies de cotxes robats- Comença la reunió mentre tornava al seu lloc davant de tothom.-Els fulls que teniu a la ma corresponen als dares cotxes robats. Estem gairebé segurs que es tracta d’un parell de xoriços que tenen un desguàs. Són l’Iber i en Miki. Aquí teniu les fotos d’aquet parell- va seguir mentre ens mostrava unes diapositives amb un parell de lladres d’aspecte comú- Estem segurs que fan un pont als cotxes i, quant tenen la porta oberta, els porten al seu desguàs per aprofitar-ne les peces.- Be, doncs, dit això, tothom a la feina- La gent ja començava a marxar en parelles quant l’Àngela ens crida


-Lopez, Cabeza... espereu un moment. Avui no patrullareu per el Carmel d’això ja se’n encarrega una altre comissaria. Avui, teniu assignada la zona al voltant de la Barceloneta heu de revisar la construcció de la Vil·la Olímpica.


- Genial “jefa” així potser ja puc aconseguir entrades per quant vinguin els jocs olímpics... No sap les ganes que tinc de veure la proba de tir en directe- va dir en Manel picant-me amistosament l’ullet.


A fora la colla dels tres savis parlava baixet i ràpid com si tinguessin alguna cosa de la que parlar que fos molt interessant i curiosa. Quant van veure que sortia per la porta de brifing, en Carles es va callar de cop. En Pascal en veurem se’m acostar i em preguntar baixet i discret


-Podem parlar un moment, Blanqueta? Com estàs?


-Be, perquè o preguntes?- Vaig fer, malfiant-me de la pregunta.


-Doncs be... he sentit que...-En Pascal mai havia estat molt xafarder i aquestes coses li costaven d’explicar.


-Has sentit que en Peremartir m’ha donat carabassa, es això, oi?-Vaig acabar les seves paraules.


-Si,... això.... Com estàs?- va fer ter Pascal agraint que l’ajudes a continuar.


-Pascal....- vaig començar fent un posat seriós- En Peremartir no m’ha donat carabassa, el que em preocupa es un altre tema....


- Doncs,... perquè te’n vas anar ahir tant enfadada?- va continuar ell.


-Mira, Pascal, ja sé que no em creuràs, però necessito confiar en algú i la resta de gent no se’m creu....


-A en Pascal li ho podia dir, ell era una bona persona al cap i a la fi.


-Si, es clar, reina. Explica’m el que vulguis, ja saps que sóc un home de fiar.


-Ahir, durant la detenció als senegalesos vaig veure que com s’enduien un sobre marró. No se ben be que era, però sé que es real, i que està en mans d’en Peremartir. Ahir, al bar, vam tenir una discussió per aquest tema... No un simple rebuig a una declaració d’amor, en Peremartir en porta alguna de cap, encara no se que es però ja ho descobriré.


-Mira, Blanca, no es que no et vulgui creure però... això que estàs dient es una mica fort.- En Pascal va començar amb paraules de compassió i pena com la Maria


-No el volia seguir escoltant. Que en Pascal no em creies em va fer mal. Abans d’en Carles jo havia estat la protegida d’en Pascal i encara em tenia afecte, i jo a ell. Que no se’m creies em va fer obrir els ulls a la realitat, jo tampoc m’ho haurà cregut, era absurd. Vaig fer una ullada al comissari abans de sortir. En Peremarir tenia raó. Qui se’m creuria?
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Capítol 3



El cotxe Zeta estava aparcat entre la Barceloneta i Poble Nou davant la futura Vil•la Olímpica. Ja estava gairebé acabada. Aquell estiu vindrien els jocs olímpics a Barcelona. A la ciutat la gent estava molt engrescada amb la idea. A la meva família tant la meva germana petita com algun dels meus cosins ja s’havien ofert de voluntaris i a la comissaria hi havia dies que no es parlava d’una altra cosa.



Fora del cotxe, el mati era gris i trist. Feia una rasca desagradable incentivada per les rafegues continues de vent. Era un clàssic matí de tardor. Les tempestes d’octubre feia temps que s’havien acabat i el fred de novembre donava la benvinguda a un hivern que ja s’aproximava.



Dins el cotxe Zeta, en Manel puntejava amb el dit contra el volant al compàs de dos per quatre mentre amb els llavis taral•lejava algunes notes soltes. La radio feia estona que estava encallada en un programa, que tan en Manel com jo, feia estona que ja no escoltàvem.



Jo estava escarxofada en el seient de copilot. Em resguardava sota el gran i càlid anorac que teníem tots els “patrulles”. Enfonsava el cap dins el coll del anorac. Estava trista i deprimida com si el temps acompanyés els meus estats d’ànim. Ningú en tota la comissaria em creia, en Peremartir els havia enganyat a tots, tots es creien sense dubtar en les seves paraules. Estava exhausta de discutir, l’anorac em protegia de la realitat , del fred i... dels dubtes de la gent. Estava esgotada de parlar amb la gent, de tot el que havia passat en un simple matí. Estava cansada... molt cansada.



-Avui estàs molt callada i tranquil•la Blanqueta. Que ha passat? Se t’ha menjat la llengua el gat... o algú t’ha tret aquesta mala llet que tens...?- va riure en Manel de la seva pròpia broma que no tenia gràcia. Encara no havia tingut prou mal dia com per, a sobre, haver-me de passar la resta del dia aguantant l’insuportable de’n Manel Lopez.



No volia seguir la conversa així que vaig decidir no dir res. No volia tenir una de les freqüents picabaralles amb aquest poca-solta. Avui no...,no em venia de gust no volia discutir amb ningú.



-Vaja! la puceta esta nostàlgica...- seguia punxant en Manel insistint en tenir una conversa amb mi.



-Deixa’m en pau Manel- vaig contestar-li finalment amb la intenció de que callés.



-No sóc ximple, se perfectament què et passa. És més, a hores d’ara ja ho deu saber tota la comissaria. Estrany es aquell que no ho sàpiga encara. La notícia s’ha escampat com la pólvora.-El registre d’en Manel havia de deixat de ser de cop i volta un to burleta i satíric. El seu to de veu es notava molt més seriós i formal. Semblava preocupat, preocupat de veritat i no com la resta que nomes donaven buides paraules de consol. Feia tant temps que ningú es preocupava per a mi així que les seves paraules em van començar a cridar la atenció una mica..., només una mica.



-Ja t’ho deuen haver explicat els de la comissaria si la notícia s’ha escampat amb tanta facilitat...- vaig respondre seca i agressivament.



No volia tornar a donar explicacions sobre el tema. Ja prou car m’havia sortit el espectacle com per intentar seguir donant explicacions a tort i a dret perquè ningú em creies.



-Ja...-En Manel es va humitejar els llavis.- De moment nomes he sentit rumors.- Va continuar intentant donar-me explicacions.- Rumors difusos que han passat per moltes boques i moltes orelles i per a mi ja no tenen cap validesa. A més a més tot el que m’han dit no concorda amb tu, si mes no amb la teva personalitat segur que no. Per això vull sentir la teva versió, es un pressentiment però crec que serà mes realista.-



Semblava sincer com si realment em volgués escoltar. Però... era en Manel Lopez....Què se li havia perdut a ell en la meva vida? L’última cosa que volia era haver de donar explicacions a en Manel. Així que li vaig espetegar a la cara:- I.... Per què t’ho hauria de dir, a tu?



- De moment, perquè sóc la única persona en tota la puta comissaria que t’ha cregut.- Em va contestar ressentit i enfadat amb la meva pregunta.- Sóc la única persona que et vol escoltar. Sé que en Peremartir no t’ha donat carabasses perquè, si ho hagués fet, no hauries muntat aquest espectacle però si tot i així no confies en mi m’ho passo tot plegat per l’arc de triomf, puceta.



-Escolta senyoret no et permeto que em parlis així, no t’ho permeto.-La guerra havia esclatat i jo en aquell moment em sentia molt però que molt agressiva



-Blanca, Blanca tranquil•la. Et vull ajudar, de debò.- Va intentar arreglar la petita baralla que havia començat amb veu melosa. Va callar uns minuts els suficient perquè jo, poc a poc, m’anés calmant



- Ho sento,... porto un dia...- No sóc de disculpa fàcil, i mai a la vida vaig pensar que arribaria a demanar perdó a en Manel. Per això em vaig sorprendre a mi mateixa dient allò.



En Manel va somriure agraït de la disculpa. Al final vaig ser capaç de mirar-lo als ulls per parlar. Devia fer més de dos anys que patrullàvem junts però crec que mai no l’havia mirat als ulls per parlar. Eren de color verd fosc, molt fosc, i tenien les pupil•les apagades i tristes d’algú que ja a vist massa coses a la vida i no n’hauria de haver vist tantes. Tenia una mirada de vell almirall de guerra però , ara, em mirava amb complicitat fraternal. La seva mirada em donà confiança i em va envalentir a explicar-li-ho tot.



- Recordes la operació d’ahir a la sucursal de la caixa?- Em vaig trobar explicant-ho finalment.



-Si, esclar, la que no vaig poder participar perquè se’m havien enganxat els llençols...-Va continuar en Manel.



-Doncs be, mentre perseguíem els senegalesos vaig veure que la única cosa que havien robat era una mena de sobre marró.



-Un ... sobre marró?



-Si, un ...sobre marró però no em preguntis que hi ha a dins perquè no ho se. El cas es que quan vàrem detenir els senegalesos en Peremartir es va ficar dins el cotxe per inspeccionar-lo o ,si més no, això es el vaig pensar en aquell moment però quan em vaig posar a donar-li un cop de mà buscant ... aquell maleït sobre havia desaparegut.



- Per tant estàs insinuant que en Peremartir...



-Jo, en aquell moment, no sospitava res,... a més a més la Claudia i la Paula si van ficar per el mig dient que allò de el sobre havien sigut paranoies meves... i, és clar... en Peremartir es va afegir a la historia encant de la vida.



- Llavors,....Quant te’n vas assabentar?



- Després en el bar, quant estàvem parlant, vaig treure el tema del sobre i, finalment, el vaig acabar pillant pels ous però... Ell ja em va dir que no mi fiqués, que ningú se’m creuria però jo anava a per totes. Volia avisar els d’afers interns i els de règim disciplinari. Suposo que es devia inventar això de les carabasses perquè ningú no em creies.



-Jo si que et crec, Blanqueta, i ... estic amb tu.-Es va posar una mà al pit i girà l’altre amb el palmell cap amunt. Demostrar-me així que per un cop, encara que nomes fos per un cop, podia confiar en ell.



-Estem junts en això, d’acord.



-Per que ho fas tot això? Per que em vols ajudar?- Vaig preguntar.



- Som companys, no? Companys de patrulla, companys d’armes.- Va dir-ho amb la mateixa intensitat que aquell qui diu “el meu amic més fidel” o “el meu amor”. Com si per a ell la paraula “company” cobrés un significat nou que mai no havia tingut per a mi.



Estava desorientada i desconcertada. No m’havien pres seriosament ni la Maria, ni la Paula ni la Claudia ni tan sols en Pascal m’havia cregut... i la única persona en qui confia era ....en Manel Lopez. Quines paradoxes tenia a vegades la vida! El policia a qui més havia admirat s’havia convertit en el meu major enemic i la única persona amb la que mai hagués confiat s’havia tornat,de la nit al dia, en el meu millor aliat.



-Així que... un sobre marró, eh? Que hi deu haver dins?-En Manel mirava fixament al volant amb l’entrecella arrugada i pensativa com intentant desenvolupar alguna hipòtesis. Va tornar a puntejar el dit anular contra el volant però se’l notava mes nerviós. El dit ja no sonava al ritme de dos per quatre anava més de pressa, cada cop més, fins a marcar un ritme de quatre per quatre.



- Saps d’algun negoci que tingués en Peremartir?- M’interrogà en Manel.



-Jo...., a mi.... a mi mai no em va explicar res d’ell.



- Ja,... però sempre va vestit amb marques cares... i sempre ve a la feina amb un Audi dels cars.



-Que insinues?



-Vull dir que...- En Manel es va girar amb el seient per mirar-me a la cara.- A veure,...tu et pots permetre tot això amb un salari de policia?



-Jo...., es clar que no però no es el mateix sou el d’un patruller que el d’un subinspector oi?- Vaig raonar jo.



-Home, això ja ho se, però igualment...per exemple la Paula és subinspectora i, fins i tot, presumida com es ella, ha d’estalviar per comprar-se un vestit dels bons i ,ja et dic jo, que quan se’l compra ni li passa pel cap portar-lo per anar a la feina, l’utiliza únicament en ocasions especials.



- Insinues que en Peremartir te algun negoci il•legal?



-Això o que li han tocat moltes primitives.



- Quina mena de negocis deu tenir?



- Home Blanqueta, tant ja no se, reina meva.-Va acabar concluint.



-Negocis tipus de narcotràfic o tracte de blanques?- Vaig preguntar



-Suposo, però perquè li caldria un sobre marro per això?



- No sé per portar droga ... potser?- Vaig formular en una hipòtesis.



- Era un sobre gran i amb molt volum?- Em va preguntar.



-No, era més aviat dels que et donen a Iberia quan vas en avió.- Vaig intentar recordar aquell sobre que havia vist nomes uns minuts....



- Uns sobres com els d’Iberia? No devien portar bitllets d’avió?- Va saltar de cop i volta en Manel.



-Home,.. doncs ara que ho dius...- No entenia la hipòtesis d’en Manel ni on volia arribar amb aquelles preguntes però vaig decidir seguir-li el corrent
- Però ell,... perquè els vol uns bitllets d’avió?

- Una pregunta, en Peremartir, oi que en realitat es diu Peremiquel?-
No entenia a que venia aquella pregunta però igualment vaig contestar:-Si, el seu nom real es Peremiquel i que te a veure això?


-Peremiquel no es un nom andorrà?-

Vaig començar a penedir-me d’haver-li demanat ajuda. Totes aquelles preguntes no anaven enlloc.


- Noi, no ho se, no ho se si el nom es andorrà o no. Jo sempre havia cregut que els seus pares anaven més beguts del compte el dia que el van posar en el registre civil, o que eren de la broma o...o jo que sé. Mai no vaig pensar en que fos un nom andorrà.

-Si, crec que si, que es un nom d’Andorra.

- I tu, això, com ho saps?- Per que m’ho havia preguntat si ell ja ho sabia.... mira que hi ha gent amb ganes de tocar les pilotes.


-Doncs perquè una vegada va venir la germana d’en Pascal, que es d’Andorra, a la comissaria a fer-li una visita. Doncs bé... Jo que sabia que estava casada... Total que jo no se com poden ser germans aquell parell perquè la tia estava....

-...boníssima. Ja, i que te a veure?- El vaig tallar abans que acabes de explicar-me “batalletes” o sopars de duro.

-Doncs té a veure!- Va començar en Manel, enfadat per la meva interrupció- perquè entre en Pascal i el marit de la germana em van fotre una de bona, i el marit es deia Peremiquel, i era d’Andorra... Me’n recordo perquè després de trencar-me el nas, el molt mal parit em va dir “El meu nom es Peremiquel i sóc d’Andorra, que no se t’oblidi” i,com pots comprovar, ja fa més d’un any que va passar tot això i encara no se m’ha oblidat.

- Ja..., d’acord- estava mig marejada per la historieta d’ “amor” que en Manel m’havia explicat.- En primer lloc, ets un sortit ,...i en segon lloc, i més important: Que te a veure això amb el cas?

- Andorra no es terra de contrabandistes?- Ja hi tornàvem amb les preguntes sense sentit. No entenia on anaven a para totes aquelles preguntes.

-Home durant la guerra civil potser si però d’això ja en fa molt temps. No crec que ningú segueixi fent-ho.

-Tampoc fa tant, Blanqueta. De fet no fa gaire que en vam sortir- Ho va dir mirant cap al terra amb veu amarga i freda com si recordes alguna cosa que volia deixar oblidada al passat.

- Que vols dir? Que encara avui dia hi ha contrabandistes?- No se’m ficava al cap aquella idea. Em venien a la imaginació imatges del tipus gent vestida com a la revolució francesa o records de fotografies de l’exili que hi havia als llibres d’història quan era petita.- Ja, però amb que fan contraban. Abans tenia sentit perquè la gent volia menjar o tabac però ara...

- El producte que passen ha canviat però la funció és la mateixa. Passar productes il•legals d’un costat a l’altre sense ser vistos ni agafats per nosaltres.

- Quin tipus de productes? Drogues?

-Drogues..o armes.. o fins i tot, persones.

- Persones?

-Si normalment dones. Prostitució il•legal. Noies joves mig mortes de gana que recullen d’Europa de l'est i introdueixen a Espanya per Andorra.

- I tu, tot això,... com ho saps?- vaig preguntar amb ironia

-Perquè sóc solter.

- Tu, el que ets és un fill de puta.

- També, això... també.

- Com?- Esperava que de cop digues “No, és broma” però la seva veu no semblava que estigués per bromes.


- Ja la guerra va ser fa molt temps, no? Suposo que ara som un país modern que el que va passar ja es molt antic.

- Que vols dir?

- La meva mare va passar per Andorra. Ella volia fugir de la guerra, coi, si en volia fugir. Fins i tot abans que s’acabés la guerra. Un d’aquests contrabandistes andorrans la va enganyar perquè es fés prostituta. Efectivament, l’únic beneficiat en allò era aquell home, que es dedicava a agafar noies mortes de gana que fugien de la guerra i les llogava com a meuques als soldats a canvi d’un bon boti, normalment tabac que els donaven a les campanyes. Ell revenia aquell tabac als coronels i es feia d’or. Mentre que ma mare se n’havia d’anar al llit amb soldats borratxos, blaus, vermells, fatxes, comunistes, casats, solters... per a mi tots eren iguals m’era indiferent el seu bàndol. Als meus ulls tots eren iguals de fastigosos i pensar que segurament algun d’aquests és els meu pare...-Va fer una pausa llarga per agafar aire.

Jo no volia seguir sentint totes aquelles coses però no el podia deixar allà. En Manel tenia pinta de necessitar una abraçada. A quantes persones s’havia obert d’aquella manera en Manel? No crec que es poguessin contar amb menys dels dits d’una mà. Per què havia de ser jo una de les escollides?

-...En aquell moment no es podia avortar. La meva mare em va acabar parint de mala manera jugant-se la vida i , després de la guerra, ma mare no va poder deixar-ho perquè no tenia amb què mantenir-me. Cada nit la veia sortir maquillada i amb poca roba ja fos hivern, ja fos estiu.... La mare no va poder deixar aquesta feina, que mai no havia escollit, fins ben bé quant jo vaig entrar al cos de policia i ja podia portar uns dinerets a casa....- Va recolzar el cap contra el seient del cotxe, va tancar els ulls mentre sospirava.- I la guerra ja es aigua passada.... no? Em diuen deixa-ho estar..., deixa-ho estar.., però el passat ja no el podré canviar...-


En Manel em va tornar a mirar als ulls, els tenia humits i plens de llàgrimes. La seva faceta d’home dur era com si de cop i volta s’hagués trencat. Ja no semblava tan fatxenda com sempre, si no fos per la calba i les arrugues podria haver passat perfectament per un nen de vuit anys que enyora la mama perquè s’oblida de passar-lo a recollir al col•legi.


- Manel... Jo...-No sabia com consolar-lo ni que dir-li. No hi ha llibres ni poemes ni cançons ni res que m’expliqués com consolar a un fill de puta.- No sé que dir. La veritat si et puc ajudar en qualsevol cosa....

- Ja m’has ajudat prou escoltant les meves penes.- Va riure recuperant la seva expressió confiada i valenta.- Així que el nostre amic Peremartir podria ser contrabandista, si o no?

-Home,... suposo,.. però no tenim proves. Res que l’incrimini. Perquè deuen utilitzar Andorra pel contraban?

-Un país petit, amb poques lleis,que pot connectar amb Espanya amb Europa, continuant vies que vénen d’Àfrica o del Mediterrani.... És un país ideal pel contraban.

-Un moment, un moment. En Peremartir no viu en un vaixell? Es que m’acabo de’n recordar ara, quant has dit això del Mediterrani.

-Un vaixell? Llavors és el contrabandista ideal. La gent passa per Andorra amb el producte il•legal, d’Andorra al Port de Barcelona i finalment d’allà a... on vulguin. A més a més com que es policia no ningú deu sospitar d’ell.

-Potser es va fer policia com a cortina de fum?

-Potser....- Va confirmar en Manel.

- I el tema dels bitllets d’Iberia? Potser hi havia alguna cosa que no podia portar en el seu vaixell?

-Si realment és que no podia portar alguna cosa en vaixell i sí en avió, la cosa deu ser especial perquè traficar en avio es molt més arriscat que traficar en vaixell.

Que deu ser?- Vaig preguntar finalment.


El torn havia acabat i ja podíem tornar a comissaria. Però per nosaltres el dia no havia acabat, havíem d’arribar al final d’aquell assumpte.

En Manel va fotre un cop de volant cap a la comissaria. Cap dels dos tenia torn de nit. Ens quedaríem el temps que calgués. En Manel estava amb mi, m’ho havia promès. Entre tots dos arribaríem al final de l’assumpte.

































 Comenta
 
Capítol 4 Capítol 4
Capítol 4
Quant en Manel i jo vam arribar a comissaria ja feia estona que el comissari Terres havia donat la jornada laboral per clausurada. La porta del seu despatx estava tancada i els llums apagats. La comissaria restava en silenci i en pau. Tan sols la ferum del calor humà, de les anades i vingudes de drogoaddictes, pidolaires, prostitutes...i altres que havien deixat les seves particulars olors, recordaven l’atrafegat dia rutinari que no feia gaire havia viscut la comissaria. Tots els patrullers que tenien torn de nit ja havien marxat i ,a dins, a part dels assistents de neteja, tan sols quedaven la Maria, que estava acabant de passar uns documents amb el seu tap-tap ràpid i virtuós sota la llum de la làmpada de bohèmia que hi havia en el seu despatx i la Àngela Palau i la Silvia Cubí que discutien amb agilitat sobre un cas. La Silvia Cubí era la sotsinspectora que treballava amb en Peremartir. Per tant el fet de no veure’ls junts em va fer malfiar. Quan va acabar de parlar amb l’ Àngela vaig perseguir-la fins la seva taula.
-Silvia!- Vaig avisar-la agafant-la per l’espatlla.
La Silvia es va girar mostrant-me les seves faccions magrebines amb el seu particular rostre infantil de nena dolça. A primera vista la Silvia Cubí semblava una noia senzilla, amable i simpàtica però en el fons era una mala bèstia. Era avariciosa i maliciosa de les que no els importa pujar a força d’aixafar els altres. Tampoc feia gaire be la feina però, com que el seu pare era un peix gros de l’Interpol, no se la podia tocar gaire.
-Es pot saber què vols nena?- Va marcar “nena” amb menyspreu com si ella fos una perfecta sotsinspectora i jo una simple patrullera nova i infantil.
- Saps on es en Peremartir?- Vaig preguntar-li ràpidament ignorant el seu menyspreu.
-Em sap greu Blanqueta però avui no podràs veure el teu “novio”- va fer amb recel- Tenim feina de la que dura tota la nit.
-Gracies- Vaig dir marxant mentre deixava a la Silvia amb cara de consternació en veure que les seves burles no m’havien afectat en absolut.
Vaig tornar amb en Manel que acabava de tenir una conversa amb l’ Àngela.
-Que t’ha dit la Silvia?- em va preguntar en Manel just quant ens vam retrobar.
-Res en especial. Tant desagradable com sempre, ja la coneixes. M’ha dit que ella i en Peremartir estan treballant en un cas i que estaran tota la nit fora.- Vaig explicar a en Manel- Això es bo , oi?
-Això espero- va exclamar ell- Jo he estat parlant amb l’ Àngela. M’ha explicat en quin cas treballen la Silvia i en Peremartir.- Va començar a explicar.- Es veu que es tracta de la mort sobtada d’una prostituta d’ Europa del est.
-Romanesa?
-No ha concretat massa però creuen que hi deu haver una màfia al darrera.
- Tracta de Blanques?
- Segurament, en Peremartir hi ha anat a fer una ullada d’infiltrat- finalment va concloure- Via lliure.
-Via lliure- vaig concordar jo.
Vam entrar al vestuari de nois. Primer en Manel, per assegurar-se de que no hi havia cap noi dutxant-se i,, desprès em va fer una senyal perquè hi entres jo. El vestuari de nois era una replica exacte del de noies ,les taquilles grises contra la paret, el lavabo, les tres dutxes i el banc en mig de la sala. La única diferencia, a part dels urinaris, era que allà el terra estava enganxós i no hi havia una colla de noies xafardejant al costat del vàter.
-Be, i ara, què fem?- Vaig preguntar en entrar al vestuari
-Descobrir on viu en Peremartir. – Contestà en Manel tranquil•lament
- Com?-Vaig fer desesperada
- La seva taquilla es la numero 23 allà potser trobem una fotografia del seu vaixell.-Em va explicar.
-I si no te cap foto del seu vaixell?
-Per favor Blanca tothom amb vaixell te una foto per fardar- Va dir-me com si li estigués parlant d’un fet tant evident com que els trens elèctrics no treuen fum.
-Tampoc coneixo tanta gent amb vaixell- vaig fer picada- A més,... la taquilla deu estar tancada.
-Mai no et va tocar robar les preguntes dels exàmens...- parlava en Manel mentre obria la porta de la taquilla amb un clip.
- Jo aprovava els exàmens sense fer trampes...- vaig dir quan ell començava a remenar allà dins.
-I et vas fer policia?- va preguntar ell intrigat i jo vaig fer una cara com,, “estem- aquí- per –fer complir-la –llei –i- no- per- trencar- les- normes” però no crec que la entengués.-Manel anem. No deu tenir cap fotografia del vaixell i si ens estem més estona aquí ens pillaran.
-Eureka!- Va fer ell mostrant-me una fotografia- Ja t’ho he dit.
En la foto, es veia en Peremartir al costat esquerre del vaixell i el paisatge que mostrava era el del port de Barcelona en la llunyania. El centre de la fotografia hi havia un iot bastant gran de color blanc metàl•lic decorat amb senzillesa amb una línia blava que anava de bavor a estribord del iot.
-Fantàstic....- vaig fer jo- hi deu haver milions de barques així al port.... Es un model molt estàndard.
-Mira, Blanca...- va comentar en Manel senyalant una part de la foto- Aquí es veu el numero de plaça de la barca del costat.
-Tres-cents vint-i-dos- vaig llegir- Així que la seva plaça es la...
- ...tres-cents vint-i-u- va acabar-me la frase en Manel.
Vam agafar el cotxe fins el port. Com que no trobàvem lloc per aparcar i teníem presa vam aparcar ràpid i malament en doble fila. Vam córrer fins la plaça d’en Peremartir.
Col•lar-te en un vaixell no es el mateix que fer-ho en una casa. Entrar dins un vaixell es molt més fàcil. En Manel va saltar dins el iot amb facilitat i desprès m’hi va ajudar a pujar a mi.
Per entrar dins de la cabina en Manel va fer palanca amb una fusta fins que es va obrir la porta.
El camarot estava decorat amb senzillesa en una barreja entre un disseny actual per fer-lo espaiós i pràctic i uns mobles rematats al estil modernista i bohemi.
-Que fem ara?-Vaig preguntar-li a en Manel.-Buscar un sobre marró?
-O qualsevol altre pista.-Em va contestar ell.
-Com ara?-Vaig fer incrèdula.
-Estem a casa seva.-Va explicar-me amb seguretat i un pel de fanfarroneria- Alguna cosa trobarem....
-D’acord.-Vaig acabar la discussió i em vaig posar a buscar entre els prestatges.
...Ho vaig trobar dins d’un llibre de Joan Maragall. Una edició antiga i rosegada. Amb tapes vermelles cobertes de pols.
Vaig treure una targeta de presentació d’un prostíbul situat al kilòmetre 43 de la carretera de Castelldefels. De cop i volta em va venir tot el sentit de la investigació.
-Manel, quin deies que era el cas que portaven la Silvia i en Peremartir?
- El de la prostituta?
-Si, aquest- Vaig confirma- Que en saps d’aquest cas?
-La veritat es que no m’han explicat gaire cosa. Es veu que treballava en un prostíbul il•legal de carretera.
- Quina carretera?
-Crec que ... a la carretera de Castelldefels. Perquè?
-...Saps el kilòmetre?
-Tu que creus, ni tan sols estic segur amb la carretera.- Va acabar confirmant en Manel- Però... Perquè em preguntes tot això?
-Crec que ja sé perquè volen els bitllets d’avió.-Vaig començar a explicar mentre li mostrava la targeta del prostíbul.
-N’estàs segura que són bitllets d’avió. Potser el sobre es per dissimular....
-No, Manel, segur que són bitllets d’avió. Bé segura,segura no ho estic però crec que si.
-Que creus que passa?- Va preguntar en Manel i jo vaig exposar la meva hipòtesi:- En Peremartir deu ser el contrabandista d’una màfia de tracta de blanques. Ell deu passar les noies des d’Europa del Est. Però amb la mort d’aquesta noia s’ha començat a investigar i els amos deuen tenir por de que els desmuntin la paradeta i els enxampin. Així que han pagat a en Peremartir perquè els ajudi a fugir i a més a més com que esta dins el cas poden endarrerir l’ investigació. Però en Peremartir no es ruc i no voldria que el descobrissin amb el vaixell. Així que devia usa aquell dos senegalesos com a carn de canyó per fer-se amb aquells dos bitllets.
-No ho se, Blanca, tot això sembla una mica absurd- Va concloure ell desprès d’escoltar tota d’hipòtesis sense dir res- A més quin jutge ens creurà? Falten prob...
- Un moment- Vaig tallar a en Manel.- Avui en Peremartir ha anat d’infiltrat a aquet lloc.
-Que vols fer Blanca?
Avui devia ser el dia que els donaria els bitllets d’avió. Allò d’anar d’infiltrat era tant sols una cortina de fum.... Havia d’impedir-ho. Anava contrarellotge....
-Blanca, on vas?-Va preguntar en Manel quant sortia per l’ull de bou del vaixell.
- Tu queda’t aquí per si de cas...- Vaig mig suplicar, mig ordenar a en Manel.
-Però, Blanca, on vas? Que vols fer?- Vaig deixar-li-ho allà fent preguntes que mai obtindrien resposta i vaig sortir com una esperitada cap el Zeta.- Blanca! Blanca!- Seguia cridant ell.
Vaig anar a corre-cuita fins el cotxe patrulla i un com allà vaig engegar la sirena formant un gran aldarull al meu voltant.
Cap a on em dirigia?... Al kilòmetre 43 de la carretera de Castelldefels?... No, no crec que facin el canvi allà o,... potser si... Era un manoll de dubtes.
Finalment vaig decidir anar a comissaria, ni que fos preguntar una altre vegada a la Silvia on estava en Peremartir i, intentar rascar-li una miqueta més d’informació.
Vaig arribar a comissaria tant ràpid com podia. Dins no hi havia ningú. Ni tant sols la Silvia, ni el personal de neteja. Ningú vol dir ningú. Mai no havia vist la comissaria tan solitària i fosca. Era sinistre i feia por. Vaig fer el cor fort i vaig seguir entrant. No sabia ben be perquè instint, intuïció, sisè sentit... No sabia que es el que m’empenyia a seguir avançant.
De cop i volta vaig veure que la sala de brífing tenia el llum obert i a dins s’escoltaven unes veus xiuxiuejant.
-Moltes gracies senyor Martinez.-Es va sentir la veu d’un home que es parlava en Peremartir de vostè.
-Si, la veritat es que sempre es un plaer fer negocis amb vostè- Continuar una altre veu d’home.
-Be, ja saben que amb mi sempre hi poden comptar per tot el que calgui- Va fer una veu més jove que vaig reconèixer de seguida. Era la veu d’en Peremartir.
-Sempre es un plaer fer tractes amb vostè, Martinez- Va tornar a dir el primer home.
-La veritat es que aquet cop ens has salvat el cul- Va riure el segon.
- Com us va poder passar pel cap matar aquella puta?- Va recriminar-los en Peremartir. Ho va fer just quant jo estava a punt d’entrar però aquella frase em va cridar la atenció, obligant-me a seguir escoltant per obtenir informació.
-Volia anar amb la historia a la pasma...-Va reposar el segon home.- Ens hagués destrossat el negoci.
-Matant-la tampoc heu solucionat el problema.- Va rebufar en Peremartir.
-Que fareu quan arribeu a Lanzarote?- Va preguntar en Peremartir confirmant la meva hipòtesi de que aquells dos homes volien fugir.
-Segurament obrirem un nou local allà- Va explicar el primer.- Amb el turisme que hi ha actualment a les Illes Canàries fins i tot ens sortirà més a compte que el que tenim aquí.
-I les putes que queden aquí?- Va seguir preguntant en Peremartir.
-Aquelles...- Va fer el segon home.- Be,... la majoria ni tan sols domina d’idioma i moltes quant les treguin d’allà estaran en estat de shock i no es mostraran gaire col•laboradores.... Segurament les deportaran al seu país sense fer massa preguntes.
Ja havia sentit prou. Aquella conversa era la prova que confirmava la meva hipòtesi. Havia arribat l’hora d’actuar. Anava fins el nas d’adrenalina i estava en un estat temerari....Jo sola contra tres homes, segurament armats, però,... en aquell moment no veia la imprudència que anava a cometre. Vaig clavar un cop de peu a la porta mentre treia l’arma reglamentaria de darrera els pantalons.
-Alto, Peremartir, t’he enxampa’t amb les mans a la massa- Vaig irrompre en mig de la sala fent acte de presència.- No intentis negar res perquè ho he sentit tot.
-Hi ho has gravat.-Va riure en Peremartir amb un somriure malèfic dibuixat a la cara.
- Què pretens?- Vaig preguntar com si de cop m’hagués tornat la feble.
- Però que ingènua que ets,... Blanqueta.-Es va acotar cap a mi en Peremartir amb el seu somriure particular de psicòpata.- Ja no et van creure un cop. Creus que ara tens més credibilitat?
-I aquests dos homes?-Vaig defensar-me.-Quan els hagi detingut els treuré la veritat i te’n caurà una de bona Peremartir.
-Aquests dos homes, com dius tu, estaran fora d’aquí a dos dies. Tu mateixa ho has sentit. -Va riure ell- I a mi ,mai no em relacionaran amb la mort d’aquesta meuca.-I va afegir somrient.- I si dius alguna cosa...Bé,... ja has vist el que ha passat, ningú no et creurà.-Parlava tranquil i relaxat. Massa per una persona que l’estan apuntant amb una pistola. Jo estava carregada de adrenalina. Anava bruta i despentinada de tot el dia amunt i avall. Esbufegava de manera exhausta i tenia l’arma carregada. Però ell, en Peremartir, s’acostà a mi amb tota naturalitat i,tranquil•lament, em va treure l’arma reglamentària de les mans. Va ser un moviment suau sense forçar, sense despentinar-se..., de manera humiliant. Ell ja sabia que jo no dispararia, ell ja sabia que l’arma no servia per a res.
Va passar l’arma a un dels seus companys. L’altre l’agafà i m’apuntà amb ella. En Peremartir s’acostà cada cop més a prop,... i més a prop. Ja sentia l’alè,... i va tornar a somriure d’aquella manera psicòpata mentre em ficava la ma per dins la ranura de la camisa.
-Que fas?- Vaig crida de manera espontània.
-Ssssssst, Blanqueta, sssssst. Nosaltres si que tenim collons per disparar.-Aquella frase em va fer quedar-me molt quieta,... ara si que començava a tenir por, molta por, pànic.-Mira Blanca t’explicaré una historia si et portes be.-La escalfor del palmell de la seva ma ja el notava al ventre i poc a poc anava cap el malucs.-Mira, saps que es la tracta de blanques?...Tu ho faries molt be hi ha poques natives i es paguen cares....T’agradarà..., be t’agradi o no avui no tindràs més remei....- Em va obligar a mirar-lo a la cara. Tenia els ull sortits i injectats en sang. Els altres dos homenots es van posar a riure i jo tenia cada cop més por.- Tracta de blanques per a la Blanca. No ho pilles Blanqueta es un joc de paraules. Que no et fa gràcia?
-Deixa’m estar!- Vaig esclatar de cop. Com si d’alguna manera s’hagués trencat l’estat de shock al que m’havia sotmès aquella pistola. Va ser un moviment brusc i sec. En Peremartir em va arrencar tres botons de la camisa. Em va girar el cap i me’l va col•locar sobre la taula. Feia força amb una ma perquè no m’aixequés i amb l’altra s’anava baixant els pantalons poc a poc. Em vaig posar a cridar, sabia que ningú m’escoltaria però no sabia que més fer. Cridava i plorava, estava atemorida.
-Quietet..., pixa-colònia.-Havia vist entrar milers de cops en Manel per aquella porta, milers de cops arribant tard però mai, mai no havia tingut tanta il•lusió de veure’l.
Un dels homenots se li va tirar sobre i l’altre, el de la pistola, el va apuntar ràpidament però en Manel...Quan el comissari Terres deia que en Manel era un des millors agents mai no l’havia cregut però ara ho veia clar,... tenia una habilitat innata,... no sabria com descriure-ho. Vull dir que en mig de aquella brutal baralla en Manel semblava que dansés contra el criminals. Es comportava com un autèntic policia però no com els meus companys d’homicidis sinó com un..com un policia d’aquells americans...,amb més panxa i menys cabell, tot sigui dit. Va desarmar el segon home, desprès de desempallegar-se del primer sense treure el ull de les manasses den Peremartir. Va esposar als dos senyors i va posar la seva pistola al cap d’en Peremartir i poc a poc el va anar allunyant de mi. Desprès d’esposar en Peremartir en Manel va venir cap a mi i em va ficar la jaqueta de patruller per sobre la camisa trencada. Em va passar la ma per l’espatlla i va recolzar em el front contra el seu pit per consolar-me. Jo ja nomes feia petits gemecs, tremolava però estava ja molt més serena des de que havia vist que el perill havia passat. Ara tant sols estava espantada assimilant l’ensurt que acabava de passar.
L’alarma va sonar i al cap d’uns minuts van començar a aparèixer cotxes patrulla, agents, ambulàncies.... Poc a poc, es va anar fent un aldarull al voltant de la comissaria però la feina ja estava feta, tot s’havia acabat. Ara, tothom em creia, no tornarien a dubtar de mi.
Feia com dos hores que m’havien donat l’alta a l’hospital. En Manel havia passat a visitar-me a l’hospital. Desprès de saludar a tota la família i celebrar amb ell que no m’havia passat res en Manel i jo vam anar a una cafeteria prop del bar “Les Tres Espases”. A fora feia fred, molt fred. Vaig posar el sucre dins el cafè amb llet metres el removia amb la cullereta de plàstic. En Manel ja sols tenia el cul de la copa de vi negre que, en quedar tant poc, ja semblava vi rosat. El remenava amb desinterès repenjat sobre la cadira.
-La veritat es que m’has sorprès.- Vaig començar a parlar.- Ets molt bon policia. Perquè no ho demostres més?Podries guanyar una medalla amb distintiu vermell o blanc fins i tot.
- Tinc dues medalles a l’honor. Ambdues amb distintiu blanc.- Va fer ell desmenjat metre seguia remenant la copa.
- A si?-Vaig fer sorpresa.- De debò? I perquè mai no les portes penjades en l’uniforme?.- Vaig preguntar intrigada. Ja que en Manel no es dels que mai presumeixen dels seus èxits o potser això es el que jo creia.
-Perquè no són medalles de les que et sens orgullós.-Va fer ell.- Be, gairebé mai no et fa sentir orgullós una medalla a l’honor i molt menys si és amb distintiu blanc.
-Perquè?
-Perquè les medalles són per compensar una cosa horrible que has fet o que ha passat i deixa marca..molta marca. Una medalla a l’honor es com intentar fer-te oblidar el que ha passat i segueixes amb tanta normalitat.
- I es millor ser un patruller tota la vida?- Vaig exclamar jo.-No has volgut mai escalar de nivell?
- Jo podria haver estat comissari. Saps? Era un dels millors agents del cos. En aquell moment et consideraven bon agent si no et miraves molt a l’hora de disparar i jo era de gallet fàcil.-Va acabar-se d’un glop el cul de vi i va continuar.- Era admirat per tota la comissaria, que dic per tota la comissaria per tot el cos de la policia nacional.
- I?
-Be ni havia un que m’admirava per sobre dels altres no recordo be el nom o més aviat he intentat oblidar-lo. Era més o menys de la teva edat, fins i tot més jove,... en aquell temps entraven en el cos des de molt petitons. Aquell noi va detenir el seu pare per comunista o alguna cosa per l’estil. Si haguessis vist la cara de consternació del pare que seguia estimant el seu fill i es veia traït per ell.... Però, sobretot,... la cara del fill,... orgullós, content ...i ho estava de debò com si el que fes estigués bé de veritat i ho feia per mi perquè m’admirava a mi. Des de llavors vaig deixar de voler escalar. Vaig tornar a ser un simple patruller i sempre demano agents joves:... Policies en practiques o recent sortits de l’acadèmia. Potser pensaràs que estic boig...però si haguessis vist aquella cara....
Es va quedar uns minuts mirant-me sense dir res i de com va fer:-Seràs una bona policia, Blanca,... de debò. Que ningú mai et digui el contrari perquè han passat molts joves en la meva companyia i, sens dubte, tu ets una de les millors. Mai ho oblidis.
Vaig posar les mans al voltant de la tassa de cafè calent. Els balbs que en sortien m’escalfaven la punta del nas. A fora de la cafeteria les rafegues de vent inundaven els carres de fred hivernal i a dins es guardava l’iniciï d’una nova amistat.














 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]