Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



raymondL
Albatera
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Preludi
‘És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant aixó, poc se sap dels sentiments o opinions d’un home de tals condicions quan entra a formar part d’un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d’algunes de les famílies que l’envolten, que algunes el consideren de la seua legítima propietat i altres de la de les seues filles.’

A mesura que anà llegint, Arnau somreia, cada vegada més. Ho feia per moltes raons. Primer, perquè mai hauria pensat que un fragment d’un llibre com aquell podria ser tan adequat. Segon, perquè allò que s’hi deia seguia vigent dos segles després i era encara molt cert. Tercer, perquè aquell grapat de lletres havia estat l’origen del seu pla perfecte. Finalment, i resumint els anteriors, perquè ell era jove, solter i ric, i havia trobat el veïnat ideal. Amb el llibre encara a les mans, pensà en què li podria dir l’autora de la versió que ell estava a punt de escriure; li féu gràcia, i acte seguit deixà el llibre a la taula. Era ja mitjanit, quasi. Es ficà al llit, demà seria un dia ple d’activitats, i volia estar en plena forma. El que ocorreria a partir de demà era fruit de moltes hores de treball, de cavil•lacions i preocupacions. Un pla magnífic. El seu pla. El seu pla magnífic...

A l’endemà s’alçà de bon matí; havia d’arreplegar-ho tot. Deixà per al final el seu santuari, ja que l’entristia la necessitat de desmuntar-lo per complet. Ho convertí en un ritual, i guardà cada fotografia, cada nota, cada apunt i cada retall en un arxivador; ho havia memoritzat tot, però seguien tenint molt de valor per a d’ell... Eren ja les dotze quan tingué al vestíbul dos maletes negres, i una caixa de cartró. Ho portà tot al cotxe, i el mirà amb orgull; no tots els homes tenien la possibilitat de conduir-ne un així, i ell sempre havia pensat que tot home que es preciara devia tenir-ne un.

Es connectà un moment al Joc, amb tants preparatius l’havia deixat una mica de banda i a més ja no li agradava tant, però no pensava abandonar-lo...encara. Ho preparà tot per fer una festa el dissabte amb uns quants amics i veïns i es desconnectà, ja havia establert l’horari d’aquella setmana.

Abandonà la plaça de l’aparcament amb un pensament trist i al mateix temps optimista; si tot anava bé, algun dia hi podria tornar. Si no... no volia ni pensar-ho. Havia programat el GPS al matí, així que després de passar pel McAuto, es dirigí a l’autopista. Acabà de menjar i accelerà fins els 220, una costum a la qual sempre era fidel. Una breu estona a eixa velocitat el calmava suficientment per poder pensar amb claredat. Seguidament, reduí fins els 130 quilòmetres per hora i engegà la ràdio, per llevar-la als pocs moments. Sempre oblidava quant el desconcentrava...

Es va veure a sí mateix, un home jove, ric, en un cotxe, dirigint-se veloçment cap a un futur que preveia emocionant i novedòs. Un futur amb què havia somiat i que havia planificat durant molt de temps. No recordava el moment exacte en què va atrevir-se a plantejar-se-ho com una possibilitat real. Però des d'aleshores, la seua vida havia canviat; ara, ell, Arnau, tenia un objectiu, mitjans per a assolir-lo i ningú li ho podria impedir. Com arriba però un executiu honrat a pensar tan sols en allò que ell estava disposat a fer?

El Joc. El Joc havia estat el començament de tot, estava segur. O potser tot havia començat amb les novel•les d’en Katzenbach. No obstant, innegable era el fet que el Joc havia sigut d’allò més important i decisiu.

Es tractava d’una recreació del món real; el planeta sencer, amb totes les seues ciutats, països i fronteres. Quan t’inscrivies, havies de escriure el DNI, i després triaves el sexe, l’edat i l’aspecte per al personatge que havia de representar-te. Ell havia donat el del seu germà, per si de cas... En funció de la teva localització real i amb les dades que existien sobre tu, se t’assignava un habitatge i un ofici, així com un lloc de treball, o un internat i una escola. Podies anar al teu carrer real, i fins i tot comprar la teua casa si t’ho podies permetre. Guanyaves diners acudint a la feina, o de la manera que desitjares. Era, a tots els efectes, un món virtual quasi indistingible del real. Podies fer pràcticament les mateixes coses. Quan estaves desconnectat, deixaves un horari que el teu personatge seguia, però certes activitats requerien la teua presència a la xarxa.

Havia sigut dels primers que començaren a jugar, i al principi no hi havia massa gent. Ara tot estava farcit de gent de totes les condicions; anaves pel carrer i trobaves obrers, estudiants i advocats. Parlaves amb ells i et contestaven, i sabies que eren gent com tu, que asseguda davant un ordinador vivia una altra vida. El Joc s’havia transformat ràpidament en un èxit important; cada vegada més persones volien participar en aquell univers paral.lel. Treballava de pilot, i havia vist moltes parts del Joc. Estava encantat, i des que jugava havia deixat de banda gran part de les responsabilitats que tenia. Ningú sabia qui oferia gratuïtament tal qualitat i una experiència tan ... propera; les hipòtesis més populars i radicals apuntaven cap a un experiment del govern o d’alguna gran entitat comercial, però pocs deixaven que aquests dubtes els impediren jugar.

Dins del Joc feies nous amics, noves relacions i practicaves activitats que no podies dur a terme en la vida real. També havia qui quedava amb els seus amics per trobar-se dins el joc, i gaudir-lo amb ells. Tot i que no era exactament això el que ell havia fet... Ell havia anat més enllà, molt mes enllà. I ara això… ja no ho podía remeiar.

Tornà a centrar-se en la carretera, el GPS indicava encara una hora més de camí. Es dirigia a la Orquídea, una urbanització a les afores de Madrid. Hi vivia gent de la seua condició, rica i exitosa, i resulta que hi havia també una casa lliure. Allò més important però, era ella. Des que havia pres la decisió de fer-ho, havia buscat una noia ideal, una noia perfecta, i l’havia trobada. Va haver de buscar per tots els mitjans possibles, molts eren els requisits que havia determinat que necessitava. Finalment, estava a no res de veure-la. Havia esperat molt...

Eixí de l’autopista cap a la població on es trobava la seva nova residència. Sabia molt bé a què venia, i com volia ser rebut. Sabia a qui trobaria, i amb qui havia de parlar. Advocats, polítics i empresaris de renom posseïen les 11 cases que formaven part, a més de la seua, de la urbanització; és per això que havia pogut investigar en internet qui vivia on, des de quan i quins n’eren a cada família. Ella, Marina, arribaria hui a casa per passar-hi les vacances de Pasqua amb les seues amigues i veïnes. És sorprenent la quantitat de coses que pot arribar a saber un si hi fica una mica d’interés... Ella, Marina, no tenia la més remota idea de la sorpresa que ell, Arnau, li tenia preparada. Quan veiés el que ell havia pensat per a ella no entendria res. Potser cridaria emocionada, pot ser es quedés muda per la sorpresa o, senzillament, no respondria. Sense importar quina fos la seua reacció, ell seria pacient i no la forçaria; arribaria tota sola a la conclusió adequada. Segur que acabaven tenint una relació... Especial.

-Ja vaig, ja vaig...- va dir suaument, com per a sí mateixa...

 Comenta
 
Capítol 2 Andante
Moltes eren es ocasions en què havia conduït el cotxe per aquell camí. Sempre feia el mateix; parar, esperar que s’obrís la porta, entrar i aparcar davant del garatge de casa. La seua era la número sis, al costat de la set, on no hi vivia ningú, mai hi havia viscut. A mesura que s’anà obrint la porta, veié les cases de la part dreta, i després la seua... Va ficar més atenció, però no, no estava enganyada; havia un cotxe aparcat al jardí de la set. Encuriosida, aparcà i baixà del cotxe. Jordi eixí corrents de casa i la abraçà, ajudant-la a entrar les coses. Ja hi estava, podria descansar uns pocs dies abans de tornar a la universitat... Tot i que, pensà, el plà que tenia no era precisament relaxant... Mireia i Mar devien estar a punt d’arribar, i en Carlos, amb el seu misteriós amic, ho farien l’endemà. Tot estava preparat, i les vacances serien una passada.
* * *
Arnau s’apartà de la finestra, amb un somriure inquiet. Somreia perquè igual com ell l’havia vista a d’ella arribar, observant-la des de darrere de les cortines, més d’una de les seues veïnes l’havia vist a ell, segurament. Somreia perquè imaginar el que cada una hauria pensat, les conclusions que haurien tret, el divertia. Sobre tot però, somreia perquè ara era a uns escassos cent metros d’ella, de Marina. Des de la seua posició privilegiada, ho va veure tot perfectament. Ella entrant amb el seu BMW, el seu germà sortint i fent-li un bes... Aviat ho faria ell també. Demà parlaria amb ella per primera vegada. No ho hauria dit mai però estava nerviós i un pensament fugaç l’atravessà. Estava preparat? No seria millor esperar una mica? A veure si... No. El moment era aquest, i estava decidit. Baixà a veure la televisió, sabent que no deixaria de pensar, però somiant que ho aconseguia...
* * *
Mentre desfeia en silenci l’equipatge, Marina pensava. La mare li ho havia contat tot. Ahir havia arribat una furgoneta i uns quants empleats d’alguna empresa havien regirat la número set. I hui, havia arribat ell. Segons ella, ‘era un xic jovenet i guapo, i fa cara de ser un triomfador, però no em facis cas, que jo quasi no l’he vist’. Sempre l’havia caracteritzada la seua curiositat, i Marina l’havia heretada. Telefonà Mireia i s’assabentà que estaven a no res; encara podrien fer una volta abans de que refresqués massa.
La mare assegurava que ell havia arribat sol. Qui es canvia de casa el dia que comencen les vacances? Per què viuria algú a soles en una casa tan gran com aquella? Qui era ell? Amb preguntes com aquestes al cap, acabà de deixar-ho tot ordenat i baixà de nou. Estava donant-li massa importància, realment no en tenia cap...
* * *
Ell era un home d’acció, i estar assegut, expectant, no li agradava. Tot i que sabia que no era allò el que havia de fer, que seria millor esperar, no pugué resistir-se. Eixí de casa i es dirigí a l’eixida amb pas tranquil, com qui passeja encuriosit pel seu nou veïnat, desconeixent-ho tot. No era el seu cas, és clar. A la número sis els Granell, a la cinc els Prat, a la quatre els Castell... Els anà nomenant a mesura que hi passava per davant, tot observant-ho tot. La de Marina era la sis, la més propera a la seua. Les cases estaven disposades en una forma que recordava a la d’un semicercle òval, enmig del qual havia un parc amb alguns arbres i bancs. Mentre creuava el carrer principal camí de la sortida, aparegué un cotxe blanc a gran velocitat que li evità el viatge a l’altre món en l’últim moment amb un gir brusc. Dues noies baixaren uns metres més enllà, i s’acostaren a d’ell, amb certa preocupació.
-Ho sento molt, es que mai hi tenim ningú per ací caminant pel mig...- digué la que suposà era la conductora i que identificà com Mar per les fotos que havia vist. Tenia els cabells més rossos de com els recordava, i duia una samarreta on es llegia alguna cosa en un idioma que no identificà.
-No t’amoïnes. Potser demà en tinguis una nova oportunitat. No penso escapar...- va dir amb un to d’allò més sincer.
-Soc Mar, i ella és Mireia. Qui ets tu?- li demanaren, tot mirant-lo de dalt a baix. Ara que ja no semblaven preocupades, no amagaven la seua curiositat ni tan sols una mica.
-Em dic Arnau. He vingut a ocupar la vacant d’home del sac que m’havien dit que tenieu per ací.- els digué rient.
-Aleshores em penso que no ens veurem molt, tenim la costum de portar-nos bé. És una llàstima, ens hauria agradat conèixer-te...- va dir-li Mireia.
-Per vosaltres faré una excepció, i seré un home del sac amable. Passeu-vos demà i me conteu què se suposa que he de fer a la meua nova feina, d’acord?
-És clar...Fins demà, doncs.- I tornaren al cotxe, tot rient i parlant entre elles.
Considerant que ja havia tingut prou, tornà a casa desprès d’una ràpida volta a la urbanització. Mireia i Mar li contarien l’accident a Marina. Quasi podia imaginar-lo. ‘no saps el que ens hem trobat en arribar. És un veí nou, i es diu Arnau. Té els ulls blaus, i és molt guapo. Demà anirem a veure’l, ens ha convidat.’ Reaccionaven totes igual, les noies. Havia tingut sempre aquella facilitat per a impressionar-les, sabia com fer-ho i se n’aprofitava. Entrà i engegà l’ordinador. Dins del Joc es dirigí a casa i dubtà; només un moment, després del qual deixà anar Sofia. Li resultà difícil, havien estat molt de temps junts, però ara ja no tenia sentit. Així que observà com aquesta se n’anava, i eixí del joc. Començà a veure una pel•lícula, assegut al sofà...on es quedaria adormit. Somià amb ella, que l'instigava a donar-se pressa... 'Arribes tard' li deia. 'Ja vaig, ja vaig' li contestava...
 Comenta
 
Capítol 3 Allegro Gioccoso

S’alçà amb dolor d’esquena, tot maleint el sofà. Minuts després, sota l’aigua calenta de la dutxa, l’envaïren els records. El Joc, és clar. Quan hi va descobrir per primera vegada que es podien fer moltes coses il•legals no es va sorprendre massa; sí ho va fer quan descobrí que la policia et podia tancar o multar en funció de la infracció, i que l’òrgan policial funcionava com en la realitat. Va nàixer en ell aleshores un desig delictiu, un ànsia d’experimentar allò que deuen sentir els criminals i que sempre l’havia intrigat. Va escollir una assistenta de vol que coneixia de vista, la estudià i un vespre, se la emportà. Literalment, la va segrestar. Mai li havia agradat eixe terme, era molt poc artístic, i Arnau considerava que un segrest era una obra d’art si es feia en la forma adient. La Sofia havia sigut molt rebel, i això li havia agradat moltíssim. Amb el temps s’havia anat calmant, i havien establert una relació una mica peculiar. La policia havia estat investigant, però no trobaren mai el seu amagatall. El pas del temps, no obstant, no va ser exclusivament beneficiós per a la seua relació, tot i que millorava constantment. El problema era la falta de contacte; l’experiència es convertí en insuficient. Fins el dia en què decidí que en duria a terme un segrest en la vida real. Començà així la seva recerca; necessitava un lloc, mitjans, una xica, etc. Era conscient que era molt més complicat fer-ho en la realitat que en el Joc, i que les conseqüències que hi podia tenir ací en cas d’equivocar-se eren irrevocables i ineludibles, per això va prendre la decisió de prioritzar les sensacions i l’experiència, i no la seua llibertat posterior. No volia que l’agafaren, però no sacrificaria res per tal d’evitar-ho. S’estava fent tard, i encara no havia desdejunat, ni fet res. Tenia davant una llarga jornada d’espera fins que es fera de nit. Després d’eixir de la dutxa, es dirigí a la cuina.
***
No dormia mai fins passades les onze, i hui no en seria la excepció. Saludà els pares i es disposà a desdejunar. Fer-ho en casa era tot un plaer i sempre li havia agradat especialment. Sentí el telèfon mòbil sonar a l’habitació, i s’estranyà d’haver-se’l deixat allà. Pujà corrents, i contestà.
- Dis-me, Mar.
- Ni bon dia ni res, eh?
- No és això, es que...
- Escolta, tenim una sorpresa per a tu. Prepara’t, en mitja hora passem per tu.
- Però qui? Què sorpresa?
- Ja voràs, ja... Fins ara.
Intrigada, Marina es sentí temptada de no fer-ne cas, i restar al sofà mirant la televisió. Però decidí que s’arreglaria una mica i s’assabentaria què pretenien Mireia i Mar , la curiositat era forta.
***
Una, dos, tres. Havia optat per un cafè en conter de desdejunar; més ràpid, menys costós i li abellia més. Després s’havia ficat els pantalons d’esport i havia començat a fer exercicis. De nou l’envaïren pensaments sobre allò que estava a punt de realitzar. Quan havia estat segur, havia començat la recerca de la xica. Havia decidit que devia ser perfecta, perquè ja que anava a fer-ho, i segurament una sola vegada, havia de fer-ho bé. Les secretàries de la oficina del seu pare li havien paregut una opció poc emocionant i interessant; havia optat per les universitats properes com a potencial lloc ideal. I l’havia trobada. Vint, vint-i-una, vint-i-dos. Marina, 21 anys, estudiant de medicina en tercer any a la Universitat Complutense. Marina, una bellesa d’ulls color mel, cabells d’un marró més bé fosc i una silueta envejable. Si no tingués ja nom, ell li hauria dit ‘Deliri’. Obtingué tota la informació que li fou possible sobre el seu objectiu i l’estudià atentament. Però no tot anava com a ell li hauria agradat... No tardà en adonar-se d’un fet crucial que desbaratava els seus plans i l’obligava a fer alguna modificació per tal de poder-hi seguir. S’enamorà d’ella. Trenta-cinc, trenta-sis, trenta-set. Potser havia ocorregut quan va veure la primera fotografia, o quan ell va fer-li la primera, al campus; potser havia sigut un procés llarg, o una explosió. Estava enamorat d’ella, i volia segrestar-la. Era possible no haver de triar? Continuà fins arribar a les cinquanta flexions i s’incorporà. Faria el mateix nombre d’abdominals i ho deixaria, no sabia quan vindrien les amigues de Marina i no volia que el sorprengueren.
Una, dos, tres. Li hauria agradat invitar Marina però no havia tingut ocasió. Estava tan a prop d’ell, i no podia dir-li res...encara. Ara que faltava no res perquè arribessin, tampoc estava segur de què havia de dir-les o com havia de tratar-les. Odiava sentir-se insegur, i quan més prop estava de Marina, més sovint ocorria. I aleshores sentí algú trucar a la porta. Només havia arribat a les vint-i-tres, però s’alçà de seguida amb un bot i es dirigí ràpidament a la porta, fer-les esperar no era una opció... Oblidà dos coses: que no duia samarreta i assegurar-se que eren elles de veritat. Obrí i es quedà sense alè un instant; sí, eren Mar i Mireia, però també estava ella, enmig de les dues, amb el seu abric roig que tan poques vegades havia vist i amb què tantes vegades l’havia somiada.
***
Bocabadades. És la millor paraula per descriure les tres noies quan la porta s’obrí. Mireia i Mar ja l’havien vist, però no amb eixe grau de... nuesa. Escultural, haurien dit si hagueren pogut articular paraula. Marina el veia per primera vegada, i quedà impressionada, per dir-ho d’alguna manera. I eixe era el seu veí? Serien unes vacances excepcionals, sens dubte.
***
Quan s’adonà era ja massa tard. Sense samarreta...però com ha pogut...A saber què estaran pensant d’ell ara mateix. Tenint en conter el seu físic, no pas coses dolentes, tot i que no era precisament així com volia conèixer Marina. Les feu passar i es disculpà, aparentment incòmode, per anar a buscar alguna cosa amb què vestir-se. En trià una de color blanc, se la ficà, i tornà amb elles. Van callar sobtadament, i ell amagà un somriure; les coses anaven bé, molt bé.
***
Marina dubtava. Dubtava si creure o no allò que tenia cada vegada més clar, que es perfilava a la seva ment. Eren només imaginacions seves, o era cert? Era possible que Arnau li estigués prestant més atenció a ella? No pensava assabentar-se’n ara. Sense saber què feia, s’alçà dient que tenia que marxar, que havia promès ajudar sa mare amb el dinar. La sorpresa i la indecisió es dibuixaren en les cares de Mar i Mireia, mentre la d’Arnau reflectia una mescla de divertida curiositat i incredulitat. Només acabar de dir-ho ja s’estava penedint, però no va dubtar. Havia de reflexionar; no era qui era per haver caigut als peus del primer noi atractiu que es trobava...
***
Les veia marxar juntes, entre rialles i crits, mentre es preguntava què devia haver ocorregut amb Marina. Per què havia marxat d’aquelles maneres? Quan les perguè de vista, començà a tenir por. Por de no ser capaç de dur a terme el seu propòsit. Por pel domini que sense saber-ho, Marina estava adquirint sobre ell. Por de que tot se li anés de les mans ara que ja estava tan a prop... Aquestes i altres coses pensava quan començà a sonar el telèfon. No era el mòbil, i ningú coneixia el número de casa, ni tan sols ell... Qui trucava? Decidí ignorar-lo, tenia altres prioritats. Però continuava sonant, i ja estava suficientment nerviós com per a aguantar-lo...
- Ja vaig, ja vaig...-va dir mentre alçava l’auricular.
 Comenta
 
Capítol 4 Grand Finale
Mentre tornava el telèfon al seu lloc, pensà que es tractaria d’algun error. Havia contestat, y no havia rebut resposta alguna; només silenci, i després res. Sense preocupar-se més per això, anà a la cuina i repassà una vegada més tot allò que havia comprat per a la ocasió. Estava segur que després de menjar, sobre les quatre, començarien a vindre. No sabia si es posarien d’acord o competirien, i la veritat és que no li importava massa. Eren només una part del seu pla, un annex divertit i prescindible.
Entrà al Joc per veure si hi trobava alguna cosa de Sofia. Havia sigut part de la seva vida durant molt de temps, i tot i que no li agradava massa reconèixer-ho, la trobava a faltar una mica. Trobà la seua casa regirada, tot tirat per terra, l’ordinador trencat i els armaris buits. Al dormitori de Sofia trobà una nota a la paret, escrita amb... no sabia amb què. ‘On ego rem, on ego hominem’. Ho apuntà en un paper per buscar-ne després el significat. Havia tornat Sofia? Era possible? Volia ara atemptar en contra d’ell? Cercà un altre apartament a l’altra part de la ciutat, arreplegà les poques coses que volia conservar i marxà sense perdre temps cap al seu nou domicili. Eixí del Joc només haver-se instal•lat i buscà en internet les paraules que havia apuntat. Estaven en llatí, això estava clar. I ho trobà; volien dir ‘a cadascú allò que mereix’. Pareixia una amenaça, segurament de part d’ella, però estava segur de que no podria fer-li res, a d’ell. Ho estava? No pots segrestar algú i esperar que no et guardi rancor o t’odiï, pensà. I encara així, és el que ell pretenia fer. Era precisament aquella la seua intenció. Emportar-se Marina, la seua estimada, el seu àngel, i convèncer-lo de l’amor que hi sentia. Viuria com una reina, ell la cuidaria amb cura i dedicació, no li faltaria res. Amb el temps, l’estimaria ella també. Comprendria que no havia tingut altra opció, i viurien feliços. Ho tenia tot preparat, inclús la documentació i la casa en el Carib. Potser no havia sigut tan bona idea, ella tenia la pell molt clara, i tant de sol... S’acostumaria, n’estava segur.
***
Menjava i pensava. Eren tantes les coses que els quedaven per descobrir, per gaudir junts. Hores, tan sols unes poques hores i tot hauria acabat. Hauria començat tot... Tornà a sentir el telèfon. Com abans, decidí ignorar-lo. Com abans, no resistí i contestà. A diferència d’abans, una veu respongué a la seua.
-Bon dia, Arnau. No vull molestar...-la veu de Marina el deixà momentàniament immòbil, sense ser capaç de reaccionar.- Arnau?- insistí.
-Marina, quin plaer. Com...?
-Trucava per demanar disculpes, la manera d’eixir de casa teva abans... No sé què em va passar. Voldria compensar-te, si m’ho permets. Mireia, Mar i jo ens anem de festa a la ciutat aquesta nit, t’abelleix vindre?
-Aquesta nit? Doncs...
-Molt bé, passem per tu cap a les dotze, et va bé?
-Sí, és clar...-digué, sorprès per l’actitud de la seua noia.
-Perfecte. I disculpa’m ,una vegada més. Fins aquesta nit.
El to del telèfon indicà que la comunicació havia terminat. La veritat és que no s’havia assabentat de la intenció de les noies fins aleshores, i era d’agrair que Marina hagués decidit ajudar-lo. Es sentí temptat de postergar l’execució del pla; una nit de festa amb ella era una possibilitat nova, però aliena als passos que tant de temps portaven establerts. Mentre tractava de decidir, tornà a sentir el telèfon.
-Marina?-preguntà ràpidament, potser massa.
-Sí, soc jo una altra vegada. M’agradaria... No vull que pensis res, només que...Et pareix bé si quedem a les onze? Vull disculpar-me en persona abans de veure els demés. No sé si m’entens... –el to que havia emprat deixava en impossible la idea de negar-se, si es que una idea així hagués pogut existir al seu cap.
-Marina, jo...-digué, com si dubtés.
-Per favor. Necessito eximir el meu comportament d’avui.
-Si insisteixes...
-Ho faig. A les onze, el banc a la dreta de la font, prop del gran xop del mig del parc. No et pots perdre. Per si de cas, apunta el meu número. Sis set vuit, vint-i-nou, zero set, tretze. Fins després...
-Espera...-intentà dir-li.
Havia tornat a anar-se’n d’aquella manera. Com havia de perdre’s? Veia el banc des de la finestra del dormitori. Ja ho havia decidit. No aniria amb Mireia i Mar. Marina tampoc hi aniria. Ell havia preparat una festa amb només dos invitats, íntima i exclusiva.
La seva motivació inicial havia sigut ben simple. Segrestar una noia, gaudir l’experiència i després...no sabia què faria després. Però Marina havia canviat les coses des del primer moment; havia transformat el pla fins a deixar-lo en un suïcidi, pràcticament. Se la emportaria, sedant-la, a una cabanya que havia alquilat; passarien allà la nit i de matí eixirien cap a València, des d’on un amic que li devia un favor els portaria directament a Punta Cana, amb documentació falsa per a ambdós, per suposat. Era arriscat, i fàcil cometre algun error. Ara bé, no havia comés cap il•legalitat encara, al menys cap detectable. Bastava fer desaparèixer els documents falsos, i fer vida normal. Tractar de conquerir Marina a la manera convencional i viure en una gran casa, com fan tots. Però no, no podria. O sí? Era possible...? Podia renunciar a tots aquests mesos de planificació per una possibilitat que no li assegurava res? Veuria a Marina sovint sense convertir-se en fugitiu de la justícia i haver d’amagar-se la resta de la seua vida... Odiava dubtar, odiava no tenir les coses clares, odiava la sensació de no ser ell la força màxima en la seva vida. No hi volia pensar més. Mai hauria pensat que desitjaria no pensar... Estava orgullós de la seva privilegiada ment, i creia poder controlar-la. Sempre. Trucaren a la porta. Mirà l’hora; dos minuts per a les quatre. Amb un somriure de satisfacció, baixà les escales per obrir la porta a les primeres veïnes que el venien a veure.
***
Havia dubtat fins a l’últim moment, però l’havia trucat. Tres vegades. Encara no podia creure’s que tenia una cita amb Arnau, i menys encara que ho havia decidit ella. La mare, com quasi totes les seues amigues, estaven amb ell ara. Ni que s’hagueren ficat d’acord. Com podien ser així?. Tampoc fan tant de mal, unes quantes dones mirant-ho tot, preguntant-te per tot el teu arbre genealògic, parlant fort i totes al mateix temps, pensà. Ho deixà tot damunt del seu llit i anà a dutxar-se. Tenia temps, molt de temps. El deixarien esgotat, pobret.
***
Eren les vuit i mitja quan restà sol a casa novament. Havia de prendre una decisió, potser la més important que hagués pres fins aleshores. I no tenia gaire temps. Havia d’admetre que estava enamorat de Marina, i això canviava les coses. Si seguia amb el pla, no podrien tornar mai més. A més, si no aconseguia que ella se l’estimés, estaria tota la vida amb por, obligant-la, amagant-la. Era això el que volia per a ells? I d’altra banda la possibilitat d’una vida amb ella sense infringir la llei, o la de quedar-se sense res, i ser rebutjat... El pla original sempre seria una opció si el nou fallava, decidí. Eixí ràpidament de la dutxa i es vestí. Les deu i mitja, i estava preparat. I decidit. Li ho contaria tot, i esperava que no s’espantés... massa. No volia començar una relació d’aquesta importància amb una mentida. Tres quarts de deu. Esperà al dormitori, tot pegant voltes com un lleó a una gàbia. Es dirigí al lloc que Marina li havia indicat amb passes mesurades, sense pressa, controlant les ganes de córrer i abraçar-la, besar-la. Estava asseguda al banc, esperant-lo; ell s’acostà per darrere. El sentí quan estava a tres passes, i s’alçà una mica atemorida, però ràpidament ho esborrà de la seua expressió.
-No pretenia...-es disculpà ell, apropant-se.
-No et preocupis, no és res.-somriu.
Es donen un parell de petons. Primer un costat, després l’altre. I desprès una sensació molt forta, a terra, i res.
***
El cap li fa mal, i més quan obri els ulls. L’habitació està fosca, però li pareix coneguda. Es troba al llit, mirant al sostre. Reconeix l’estància; és a la cabanya que havia alquilat. Què ha passat? Pensar resulta dolorós, massa. Tanca els ulls i renuncia a fer-ho fins que no es trobi millor.
***
Són cinc joves. Dos nois i tres noies. Asseguts al voltant d’una taula, es miren els uns als altres. Es sent un soroll provinent del pis de dalt i tots miren cap amunt. Més sorolls, i es sent un crit. Marina s’alça lentament.
-Ja vaig, ja vaig...-diu mentre puja les escales.
Epíleg
Cinc joves condemnats entre altres coses per segrest resten a la penitenciaria, acostumant-se a la nova vida. A la casa número sis, un home pensa en els fets últims, i en les seues noies. Enamorat d’una mateixa realitat amb dos noms diferents, encara es meravella per com van jugar-li-la una noia i el seu amic informàtic; com va caure en el joc de Sofia i els seus amics. Ja pot escriure el seu llibre, però no contarà veritats... Mentides, millor. Solen agradar més, i la ficció, havia quedat demostrat, era un terreny més feliç i més còmode que la realitat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]