Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Julieta
Terrassa
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 El primer violí
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta. Es diu Dídac. El vaig conèixer un vespre d’octubre, esperant el metro. Faltaven encara 10 minuts perquè arribés el meu tren, i ell es va asseure prop meu, va treure la seva trompeta, i va començar a tocar.

En aquell moment em va semblar que el temps s’aturava, no ho entenia, com podia ser que d’un noi malgirbat amb una trompeta pogués sortir una música tan bonica? Aquell dia el vaig escoltar en silenci.

Van passar uns dies fins que el vaig tornar a veure, i llavors vaig decidir anar a parlar amb ell. Em mirava amb incredulitat, amb uns ulls enormes, quan li vaig dir que en escoltar-lo m’oblidava de tot. Al final el vaig convèncer, i avui és aquí, absort en els seus pensaments.

Ens mirem una estona, però no ens sentim incòmodes. Simplement esperem.

Uns minuts més tard, arriba la Queralt, amb una noia petitona que deu ser la pianista de qui em va parlar. Em ve al cap el dia que la vaig conèixer.

Vaig pel carrer, em dirigeixo a la llibreria, quan veig una munió de gent que fa pinya en una cantonada. M’hi apropo, i sento una veu preciosa, angelical però alhora potent. Fa vibrar les notes, les fa créixer i al final les deixa morir. No tinc temps d’escoltar-la bé, però, perquè la noia fuig corrent. Pregunto als oients què passa.

-Què passa? Què passa? És prou clar, no? El mateix de sempre!
-La seva mare no vol que ens canti, diu que cantar és de pobres i morts de gana. I doncs què som nosaltres?

Segueixo la jove carrer enllà, no és gaire ràpida, de manera que l’atrapo aviat.

-Ei! Espera! –crido.

S’atura i em pregunta què vull. Llavors li explico que l’he sentida cantar i que, si volgués, podria cantar al teatre. Els ulls se li il•luminen. Realment li apassiona el cant, i comença a parlar entusiasmada. M’explica que la seva mare no vol que canti però que s’escaparà, perquè de tota manera ja és gran i no vol seguir sota el seu control. M’explica que té una amiga que toca el piano, que ho fa de meravella, i que a vegades li acompanya les cançons. Em diu que està segura que a ella li encantaria actuar al teatre també. “Em dic Queralt, com et dius tu?”. Potser fins i tot és un pèl massa xerraire, però no em fa res. Fa temps que espero una persona com ella.

-Anna! –em crida des de l’escenari, mentre torno a la realitat -. Mira és l’Emma, te’n recordes que t’ho vaig dir? Sí, dona; la pianista.

Ens presenta i jo els hi presento en Dídac. Avui el meu somni sembla molt ambiciós. Agafar quatre desconeguts i arribar als millors escenaris del món? Au va! A qui vull enganyar? Això serà molt difícil.

Però poc a poc la Queralt es tranquil•litza, en Dídac comença a parlar, l’Emma perd la vergonya, i tots anem trobant el nostre lloc. Puc veure que aquesta és la primera de moltes tardes al seu costat, molts assaigs, errors, somriures, discussions, partitures, suor, llàgrimes, mentides... i llavors sento que ja he trobat el meu lloc al món.

Acordem veure’ns el dissabte al mateix lloc, el teatre abandonat del barri, i marxen amb un somriure als llavis. Em poso l’abric i també surto al carrer. Fa fred, com ha de ser en un 3 de desembre. Camino a poc a poc cap a casa, observo el meu voltant, és el primer dia de la meva vida. “Jo somric. I mil llums em somriuen” deia Salvat-Papasseit. “Són mil llums, no pas homes”. I després va topar amb un home que passava.

Jo també topo amb un home. Bé, un noi. M’excuso i ell em somriu, mentre mira la funda del violí.

Apresso el meu pas i, quan arribo a casa, desenfundo el meu violí, el primer, i me’l miro. És bonic per venir d’un abocador. No sé com vaig aconseguir convèncer la mare per quedar-me’l. N’haguéssim tret molts diners, i en aquell moment ens feien falta, però per alguna estranya raó, probablement perquè és un violí màgic, simplement va portar un home gran que vivia a la porta del costat i ell em va ensenyar a tocar-lo.

I quan les primeres notes sonen me’n recordo de tots els moments, tota la meva infància, adolescència, sempre hi havia el violí en els moments més importants. Sempre ha estat la meva sortida d’emergència, la porta cap a oblidar-me de tot i tornar a començar.

I més tard, quan estic al llit intentant adormir-me, em pregunto per primera vegada qui era aquell home, i perquè m’ha somrigut. O millor, perquè ha somrigut al meu violí.



***



Dissabte 20 de desembre. Som al teatre, els quatre. L’Emma fa sonar les primeres notes al piano, en Dídac hi posa un petit solo de trompeta i jo em preparo per entrar amb el violí. Tot està bé, i llavors la Queralt canta. És una sola nota que a tots ens posa els pèls de punta.

Però no és perfecte, no estem compenetrats. Cadascú va una mica al seu aire sense escoltar als altres, i escoltar és el més important quan fas música.

A les vuit parem, i fem una mica de reunió sobre què és el que ens falla. Coincidim en que no ens escoltem, i també altres problemes petits. Al cap de mitja hora, se’n van cap a casa seva; sempre és la mateixa dinàmica als assajos.

I llavors entra ell. Ell, que em va somriure. Ell, que va somriure al meu violí. Ell que és el millor lutier del país.

I ell, que em va al darrere d’una forma impressionant.

És un noi divertit, espontani, em fa riure. Però jo no vull estar embolicada amb un lutier, jo em vull centrar en arribar als millors escenaris. Si vull ser la millor no tinc temps per estar enamorada, per passejos a la nit, sota la lluna, per tardes de voltar per la ciutat i somriure i fer-nos petons... No, però avui li donaré l’oportunitat de portar-me a sopar. De tota manera ja he assajat prou, i no em vindrà malament una mica de diversió.

Al març, això s’ha acabat imposant com el costum dels dissabtes. Quatre hores i mitja d’assaig, i després sopar amb ell. A vegades ens ve a veure assajar; en Dídac, la Queralt i l’Emma ja s’hi han acostumat, i és una bona pràctica tenir una mica de públic, encara que només sigui una persona. Ja s’ha oblidat de mi, i va darrere d’una noia del centre. Però és el meu millor amic, i els sopars del dissabte són sagrats.

Comencem a fer alguns concerts, al teatre del barri, i altres petits escenaris de la ciutat. Però sempre emplenem. Ja se sap aquestes coses, corre la veu i tothom ens vol sentir. Potser cada cop som més a prop del nostre somni.
 Comenta
 
Capítol 2 El segon violí
El segon violí me’l va regalar ell, el 3 de desembre, dos dies abans del nostre primer concert a París i, casualment, dos anys després que topéssim després del primer assaig. I no només me’l va regalar, l’havia fet ell mateix, el millor lutier del país, especialment per mi.

Hi havia gravat el meu nom, i la data que ens vam conèixer.

A mi m’encantava el meu violí de l’abocador, era una cosa semblant al meu millor amic, però el segon violí sonava molt millor. Mai havia tocat un violí que no fos el meu, i al principi va ser estrany, però comprenia que no podia tocar a París amb l’altre.

Amb el temps just, dos dies després ja m’hi havia acostumat. I aquella nit quan vam pujar a l’escenari, tot va anar rodat. Ja no érem els joves inexperts que assajaven al teatre abandonat del barri. Més aviat érem un quartet que començava a obrir-se al món.

Tampoc ens enganyem, era el primer concert internacional, i no era en un gran teatre, sinó en un espai petit a Montmartre. Però era París, i el cor ens bategava fort.

Aquella nit ens van aplaudir molt.

Vam anar a sopar a un restaurant del Barri Llatí. Vam parlar, vam fer plans, vam riure moltíssim. En Dídac i l’Emma van anar a fer un volt, mentre els altres tornàvem a la pensió. Qui ho hagués dit que aquests dos desconeguts acabarien junts. Em vaig sentir una mica Cupido quan ho vaig saber.

Després d’aquell dia, vam tornar a Barcelona, però cada cop sortíem més a l’estranger. Vam tocar a Perpinyà un parell de cops, llavors ens van cridar a Cork, i a Dublín. Des d’allà ens va contactar un anglès, i dues setmanes més tard tocàvem a La City de Londres.

Cada cop pujàvem més de nivell. Escenaris més grans, més ben il•luminats, amb més públic, en ciutats més grans, més ben il•luminades, amb més gent.

El lutier sempre venia amb nosaltres. Aprofitava per conèixer altres mestres del seu ofici i intercanviar idees per fer el violí perfecte. Ens arrossegava a museus musicals i es quedava embadalit davant els Stradivarius. Era un enamorat del seu ofici, i no hi havia res a fer.

Al cap d’uns mesos vam arribar a Viena. I és que de París a Viena només hi ha un pas.

Milers de persones ens volien veure. No sé perquè els agradàvem tant, potser era la nostra història d’assajar d’amagat al teatre abandonat. Potser eren els rumors sobre el nostre talent. Vam sortir a l’escenari, els llums ens cegaven, la gent aplaudia, era un somni.

Jo havia de començar a tocar. Estava preparada. Perquè no tocava?

La Queralt, en Dídac i l’Emma em miraven. No entenien què em passava. Però és que no em passava res. Només estava esperant i gaudint del moment. El públic aguantava la respiració.

I llavors vaig fregar les cordes amb l’arquet. Sonava molt bé la primera nota. Però havia de continuar. Va ser el nostre millor concert. En Dídac i l’Emma es van lluir en els seus solos, però la Queralt, aquella noia era un tresor.

Tots havíem millorat, tanmateix la seva veu no havia canviat gaire des que la vaig veure corrent carrer avall. I allò no era dolent, perquè es mantenia forta. No hi havia res a millorar en ella, era perfecte i a la gent li encantava.

A la gent els encantàvem. Els encantava com en Dídac movia la trompeta en fer els seus solos, com els dits de l’Emma ballaven per sobre el teclat, com el meu arquet fregava les cordes, com el front de la Queralt s’arrugava en cantar notes més difícils.

Els encantava com ens miràvem entre nosaltres. Com ens preocupàvem, com rèiem junts en saludar. Els encantava la història de quatre morts de gana que tocaven al millor escenari de Viena.

Mentre recollíem els instruments i ens posàvem l’abric, mentre el lutier ens felicitava, va venir el director del teatre. Ens va felicitar, emocionat, i ens va demanar que una parella del públic ens volia veure.

Vam sortir al saló on ens esperaven. Ella duia un vestit blau, molt bonic. Sempre havia somiat amb aquell tipus de vestits. Duia guants, i els cabells en un recollit impossible. En veure’m em va somriure. Jo somreia mentre em parlava en alemany. Un mosso que passava per allà em va venir a salvar, i m’anava traduint el que em deia la dona.

Estava absolutament emocionada d’haver-nos vist actuar per fi. Aquella nit ens va renovar les forces per continuar endavant malgrat l’esgotament.

Ens va demanar que toquéssim per la festa d’aniversari del seu fill. En feia 21, i hi hauria les personalitats més importants de Viena. Vam acceptar.

Viena era el somni.
 Comenta
 
Capítol 3 El tercer violí
El tercer violí va ser un regal de Viena. Barcelona, París, Viena. El triplet perfecte.

Ja se sap, a la gent rica els agrada gastar. I per això la família von der Pfordten me'l va donar. Era un violí molt car, fet amb les mides dels Stradivarius.

Dos dies abans de la festa havíem acordat veure’ns, "per acordar alguns assumptes", havien dit. Aquella tarda ens van deixar clar que tocàvem com els àngels, però que la nostra imatge no era l’adequada per una festa on hi hauria alta noblesa europea. Els nostres vestits eren bonics, però insuficients. El meu primer violí (no havia portat l’altre) era vell i desgastat.

Ens van vestir, em van donar el violí, van pentinar l’Emma i van afaitar en Dídac. Semblàvem un quartet de luxe.

A més, també volien que quan haguéssim acabat de tocar, ens relacionéssim amb els convidats i ens comportéssim com autèntics membres de la noblesa.

I així ho vam fer, vam preparar les nostres millors peces per deixar contents els von der Pfordten i el seu fill.

Era una festa de tarda, el sol brillava per sobre Viena, tot estava a punt per l’arribada dels convidats. Tots els cambrers eren al seu lloc: els de l’entrada practicant per treure jaquetes i somriure, altres passejant amb plates de copes plenes, alguns acabaven de col•locar petits canapès en unes taules rodones i petites.
Jo mirava l’escena des del petit escenari que havien muntat al jardí, en Dídac i l’Emma practicaven els solos i la Queralt seia admirant el luxe.

Llavors va aparèixer en William von der Pfordten, l’amfitrió. Ens va saludar i va alabar el que la seva mare havia explicat de nosaltres. El vam felicitar educadament pel seu aniversari. Tot seguit va marxar, dient que en dos minuts arribarien els primers convidats.

Poc a poc el jardí es va anar emplenant de gent i nosaltres vam començar a tocar. Ho vam fer millor que mai, i el públic semblava content. En acabar vam anar a guardar els instruments i després ens vam barrejar entre els convidats.

Tots ens felicitaven, ens admiraven, els brillaven els ulls. Era molt bonic, sentíem que érem com ells: rics, poderosos, teníem el món a les nostres mans.

La Queralt parlava animada amb un home, en Dídac feia broma amb un matrimoni, l’Emma seia en un sofà i cridava un cambrer perquè li portés una altra copa.

En William von der Pfordten es va apropar a mi i, en veure’m una mica perduda, em va començar a explicar qui eren tots els convidats. L’home que parlava amb la Queralt era el duc de Weitekamp, en Dídac estava amb un matrimoni de Graz, amics de la família. A part d’ells, tots eren ducs, comptes i marquesos.

Durant la conversa, ell s’anava acostant més a mi. Em començava a posar nerviosa.

-Anne, belle fille –va dir.

Increïble.

William von der Pfordten era un faldiller nat. Me l’hauria arribat a creure si no fos que abans que amb mi havia anat darrere les noies més boniques de la festa i cap d’elles li havia fet cas. Silenciosament vaig escapolir-me quan uns marquesos van anar a felicitar-lo.

Però no em va sortir gaire bé la jugada, en dos minuts se’ls havia tret de sobre i tornava a estar al meu costat. Massa prop pel meu gust.

Em vaig disculpar i vaig anar a seure amb l’Emma, que semblava un xic marejada.

-Emma, bonica, què passa?

-Mira –em va dir.

Vaig mirar cap a la direcció on ella mirava fixament. En Dídac xerrava animadament amb la cosina dels von der Pfordten. Oh, maleït trompetista!

-Emma, només estan parlant! No passa res. Més drama tinc jo, que em persegueix el fill dels von der Pfordten i no té pinta de deixar-me estar. Uf, me’n vaig que ja torna!

Durant dues hores vaig estar evitant-lo, al final, en un atac de pànic vaig entrar a la cuina i vaig seure en una cadira senzilla, com les del meu piset de Barcelona.

-Senyoreta, se suposa que no hauria d’estar aquí... –em va dir un cuiner, mentre em picava l'ullet.

Espera, en català? Oh mare meva! Me’l mirava amb ulls esbatanats.

-Anna, la violinista prodigi, la noia que ha complert el seu somni, d’un teatre abandonat al millor escenari de Viena, ... continuo? –va dir ell, rient.

Em vaig llençar als seus braços, i vaig començar a plorar. Ell estava sorprès, però en els seus ulls vaig veure que em comprenia, que el meu lloc era a casa meva, que la fama i els diners no estaven fets per mi, que tot aquell món m’estava aixafant...

Havia deixat la seva feina i els altres cuiners li feien el relleu. Era una cuina normal, tots eren gent humil. D’Àustria, Alemanya, França... aquella era la meva gent. No eren els que gastaven sense sentit, ni els que exhibien la seva riquesa, ni els que contractaven un quartet d’èxit pel seu aniversari, ni els que hi convidaven tota la noblesa d’Europa. Eren els que miraven els diners que necessitaven per arribar a final de mes, els que estalviaven per les seves famílies, els que als vespres tornaven a casa i saludaven les seves esposes amb un petó bonic als llavis.
 Comenta
 
Capítol 4 Dídac, Queralt, Emma
Mai vaig tenir un quart violí.

Aquella tarda, mentre abraçava en Jordi i plorava als seus braços, un pensament va aparèixer al meu cap. En realitat no va aparèixer: feia temps que hi era, rondant.

Vaig fugir amb ell, cap a Atri, una petita població d'Itàlia. Allà ningú havia sentit a parlar de la violinista prodigi. Ningú havia escoltat cap dels meus concerts. Ningú havia sentit més música que la que sonava al cafè del poble els vespres.

Llavors vaig decidir reprendre l'ofici que m'havia ensenyat la mare. Modista. Allò és el que realment havia de fer amb la meva vida.

No és que fes gaire varietat de vestits, en un poble tothom vol roba senzilla, apta per córrer per la plaça explicant xafarderies i banyar-se a la platja al capvespre.

Durant molts anys me'n vaig ressentir de la meva vida anterior. A vegades ho trobava a faltar, però la majoria de dies m'alegrava d'haver guardat els tres violins al fons de l'armari.

Només ara, que ja no en tinc suficient amb els dits de les mans i els peus per comptar els anys que porto aquí, miro enrere i recordo aquells temps com una època de joventut, plena, i estic orgullosa d'on vaig arribar.

És ara quan sóc capaç de tornar a prendre amb les meves mans qualsevol dels meus tres violins i amb l’arquet, tornar-los a la vida.

I és avui que, en arribar a casa després d’un dia tranquil, com tots, veig una revista sobre la taula. Fins aquí res especial. Però a la portada hi surto jo.

No. No sóc jo. És una jo jove i innocent. Una jo que es menjava el món des dels grans escenaris.

I llavors recordo que fa 25 anys de la primera reunió al teatre abandonat.

A les primeres pàgines hi ha un reportatge complet del quartet.

Parlen dels primers anys, de les històries que tothom ha sentit mil vegades: assajos clandestins, primers concerts, i llavors París, Viena… I s’acaba amb una tràgica festa a la mansió von der Pfordten, quan la violinista desapareix misteriosament, juntament amb un cuiner de la família.

La pàgina següent està dedicada a mi. Fotografies dels meus tres violins i declaracions que vaig fer en el passat. Hipòtesis sobre què em va passar.
El testimoni dels cuiners que expliquen que vam fugir.

Però tanmateix, ningú sap on sóc. Ningú ha arribat mai a Atri. Els turistes no paren en llocs així.
I llavors, allò que esperava. Què va passar amb en Dídac, la Queralt i l’Emma després d’aquella tarda.

La Queralt és una cantant d’èxit als Estats Units, tot i que volta per tot el món. Les coses li han anat bé, pot exhibir la seva veu, cosa que la fa feliç, i enamora el món.

En Dídac i l’Emma es van casar, i actualment viuen encara a Viena. Toquen en una orquestra i tenen dos preciosos fills anomenats Johanna i Linus. Els periodistes han perdut l’interès en ells, i només els molesten en dies com avui.

En un petit racó, diuen que el lutier va tornar a Barcelona i viu sol en un pis sobre el seu taller de violins. L’acrediten com al millor violinista del continent.

Un somriure se’m dibuixa als llavis.

Tot ha anat bé. Jo no era imprescindible per les seves vides. Tan sols els calia una empenteta per llançar-se als seus somnis i ser feliços.

En Jordi em crida.

-Què passa que et veig tan feliç? –em pregunta -. Què ha passat?

-Res, amor. Tot va bé –dic, encara amb el somriure.

-Doncs anirà millor, perquè pensava preparar el teu plat preferit per sopar.

-No hauries de fer el plat preferit del nen, carinyo? És el seu aniversari, per si te n’has oblidat –me’l miro amb cara de renyar-lo.

-El nen, amor, té 19 anys –m’assenyala, remarcant la paraula nen -. I em sembla que ja és hora que aprenguis que el seu plat preferit és el mateix que el teu.

Té raó. Ja té 19 anys. I sembla que era ahir que en tenia 7 i li vaig regalar el primer violí. Sempre m’havia insistit per tenir-ne un, fins i tot sense saber el meu passat. Ho porta a la sang, com les seves germanes. Cada cap de setmana ens fan un concert privat.

Tan de bo a ells la vida els somrigui tant com m’ha somrigut a mi.

Tres violins. Tres fills. Tres petits violinistes: Dídac, Queralt, Emma.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]