Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



arnauquinta
Sant Just Desvern
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 Una oferta temptadora
- A veure nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.
El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.
- Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no? – va dir enfadat el comissari.
- Perdona, ens estàs demanant formar part d’un escamot d’execució? En quin segle et penses que vivim? – va dir el Peremiquel amb dificultats per parlar fluidament francès. – A més, com vols que en formem part si no som polis?
- He tingut uns petits problemes amb la llei, no puc matar una persona amb les meves pròpies mans, cony, que sóc poli! Bé, o col•laboreu amb mi o amb una sola trucada us envio a la presó tres anys per enxampar-vos fent contraban de tabac. A veure si sou tan espavilats allà dins!
La sala va quedar en un silenci sepulcral. Ningú gosava dir res. El comissari es va treure la caçadora i es va fregar el cap nu amb les mans. Estava perdent la paciència. Va respirar fons i es va disposar a parlar.
- Si no m’ajudeu no em quedarà més remei que testificar contra vosaltres als tribunals. O amics o enemics, la cosa va així. – va dir ara més calmat.
Es va asseure i ens va mirar. Ningú no volia ajudar-lo. Va fer cara de fàstic i va tornar a parlar.
- La veritat és que ara mateix em fa molta mandra fer tot el procés dels jutjats. Trucar al jutge i declarar, demanar els testimonis, esperar unes setmanes. I potser no serveix per res! Si algú de vosaltres es vol salvar d’anar a la presó d’una altra manera que no sigui ajudant-me amb el tema de l’escamot, que confessi. – va dir mirant-nos. – Amb una simple confessió el tema es tanca en un parell d’hores i ja no hi heu de pensar mai més. Si us voleu lliurar de les dutxes comunitàries de la presó ja sabeu què heu de fer.
- Martí Masferrer. – vaig dir sense pensar-m’ho dues vegades. – Per servir-lo.
Els de la taula es van girar cap a mi, em van fer cara d’et mataré quan sortim d’aquí. Sí, els havia traït però és que m’aterrava la idea que el jutge ens fes anar a la presó i, a part, estava fart de la feina de contrabandista! Cada matí el primer que feia només despertar-me era agafar el cotxe, anar a comprar tabac a una botiga de Besiers amb els companys i conduir dues hores fins a Perpinyà, on uns nois amb quatre per quatres esperaven les caixes de tabac. Em donaven els diners i tornava cap a casa a passar comptes amb els meus companys. El poc temps lliure que tenia el dedicava al que realment m’agradava: l’esport i comprar roba.
Per aquell temps anava quasi cada dia al gimnàs, a aixecar unes quantes peses i a fer uns quants abdominals. Els diners que em sobraven del contraban me’ls gastava en roba. Sobretot m’agrada comprar trajos, em fa sentir un home important. Com que mai he parat d’anar al gimnàs, estic bastant musculat i em queden força bé.
- Ha ha ha! Moltes gràcies, senyor Masferrer. Millor dit... Mastraïdor! – va dir el comissari en to burleta – Acompanyi’m sisplau.
Vaig sortir de la sala d’interrogatori i vaig entrar al despatx del comissari, que estava en una espècie d’àtic. Era una sala amb unes vistes molt boniques a la ciutat, les parets estaven pintades d’un color beix molt acollidor, i el terra era parquet de fusta d’avet fosc. Al centre de la sala hi havia una taula de disseny amb un portàtil a sobre. El comissari es va asseure en una cadira molt senyorial i em va fer seure davant seu.
- Com pot ser que un gentleman com tu es dediqui al contraban? – va dir repassant-me de cap a peus.
Aquell dia anava ben pentinat, portava un tupè daurat a l’estil James Dean, una barba de tres dies ben arreglada i tenia els ulls d’un verd maragda radiants. Anava força ben vestit: uns texans blau fosc, una camisa ben blanca i una armilla ratllada blava i negra amb una corbata blau marí a sota. Vaja, que en aquell moment feia força goig.
- Un s’ha de guanyar la vida com pot... – vaig sospirar jo. – Però ja n’estic fart, no aguanto ni un dia més treballant amb aquella gentussa. Em promet que si confesso se’m trauran tots els càrrecs?
- Paraula del senyor.
Uns minuts després el comissari Tarrés em venia a donar la nova. Ja estava tot solucionat! No calia que tornés a pensar en el contraban en la vida.
- M’ha caigut bé, senyor Masferrer.
- Digue’m Martí, gràcies. – vaig interrompre’l jo.
- D’acord, Martí. Doncs això, que m’has caigut bastant bé, se’t veu bon paio. Suposo que ara no ja tens feina, si t’interessés alguna feineta fora de la llei, jo te’n puc donar. Hi ha targetes meves a sobre la taula. Ara me’n vaig a dinar, així que fins aviat, espero. – va agafar la caçadora i se’n va anar.
- D’acord... Adéu, doncs...
Vaig agafar l’americana, vaig posar-me les ulleres de sol i vaig caminar fins el cotxe. Tenia un Corvette antic, del setanta-vuit, d’un color gris fosc força elegant. Vaig pujar-hi i vaig començar a conduir cap a casa.
Ja era a mig camí quan vaig reflexionar. Feia cinc anys que feia contraban, que em guanyava força bé la vida i podia permetre’m algun luxe de tant en tant, com ara el cotxe que estava conduint. En aquell moment no tenia res a fer i m’hauria de buscar alguna feina vulgar. No podria permetre’m cap mena de luxe i anant bé m’hauria de vendre la casa perquè els estalvis se m’acabarien. Encara no havia arribat a casa i em vaig aturar en una estació de servei, vaig buscar la targeta del comissari Tarrés i el vaig trucar.
- Bon dia, comissari Tarrés, en què el puc ajudar?
- Hola! Sóc jo, el senyor Masferrer.
- Perdoni, crec que s’ha equivocat de número, de què ens coneixem?
- Cony, fa vint minuts estava al teu costat! Sóc en Martí! De veritat no em coneixes?
- És broma, carallot, és clar que et conec! Sabia que em trucaries abans d’arribar a casa, estic al bar del costat de la comissaria, t’espero allà, afanya’t! Ah, i vine sol. – va penjar.
Vaig fer mitja volta i vaig accelerar a fons. Vaig arribar a anar a cent vuitanta per hora per l’autopista! No tenia pressa per arribar, ja que només hi havia vint minuts de camí, però estava nerviosíssim pel que m’encomanaria de fer. En aquell moment pensava que em tocaria fer alguna missió secreta a l’estil James Bond, i vaig estar tot el camí imaginant-me què hauria de fer. Per fi vaig arribar.
Vaig deixar el cotxe en un aparcament del costat del bar, i em vaig disposar a entrar. Estava ple de gent amb americanes a la barra, suposo que devien ser empresaris fent el seu descans de l’hora de dinar, i també hi havia un munt de taules amb famílies que estaven acabant de dinar, a punt de portar els nens a l’escola i tornar a treballar. Vaig veure el comissari a una punta del bar, amb tres persones al seu voltant. Em van fer una mica de mala fila, semblaven mala gent, però m’hi vaig acostar.
- Mira qui tenim aquí! Bona tarda Martí. Aquests són en Philipe Mirbeau, en Thomas Duxas i en Winton Wheeler. – va dir, assenyalant-los respectivament. – Nois, ell és en Martí Masferrer.
- Encantat! – vaig dir jo, i els vaig donar la mà a tots.
En Philipe era un francès amb accent una mica català, de la zona de Perpinyà. Tenia els cabells greixosos, una mica llargs i de color negre carbó. Anava vestit amb uns pantalons de vellut i una camiseta màniga llarga. Portava unes ulleres de cul de got una mica de mal gust.
En Thomas, per l’accent, semblava del centre de França, i anava vestit amb un trajo sencer, corbata inclosa, de color gris pissarra. Tenia els cabells arrissats d’un color marró claret, tapats per un barret d’ales amples fosc. Portava ulleres de sol i estava amb un cigar a la mà dreta i un got de whisky a l’esquerra. Un home amb estil.
En canvi, el senyor Wheeler no semblava mala gent. Anava vestit amb un xandall gris, una dessuadora blava elèctrica i portava una gorra dels New York Knicks de color taronja i blau. Tenia accent americà, i a jutjar per la gorra, semblava de Nova York. Estava bevent una cervesa.
- Seu, seu, amic. – em va dir el comissari. – Vols alguna cosa per dinar?
- Mmh... Sí, una hamburguesa no m’aniria pas malament, vaig a demanar-la, ara vinc. – vaig dir jo.
- Tranquil, deixa’m a mi. Nena! Porta-li una hamburguesa i una cervesa al meu amic! I, afanya’t, que té gana! – va dir-li a una cambrera despectivament.
- Perdoni, però això no havia de ser una conversa privada? – vaig dir jo enutjat.
- Ho sento, però aquests nois d’aquí estan tan implicats en aquest cas com jo. Fa temps estàvem treballant en una comissaria tots quatre junts, i vam creure que l’Estat no ens pagava prou pel que fèiem, ni al que era del sector del contraban, un servidor, ni al de narcòtics – va dir senyalant en Thomas –, ni al metge forense –, va dir senyalant en Philipe – ni l’inspector d’homicidis –, va dir senyalant en Winton.
- Així que tots éreu policies?
- Som! – va corregir-me el comissari.
- I, com guanyeu la pasta? Si es pot saber.
- Molt fàcil, sempre que un poli arresta algú té dues opcions. O arrestar-lo i portar-lo a comissaria o acceptar els diners que t’ofereixi el delinqüent i deixar-lo anar. Nosaltres optem per la segona. Llavors ens repartim els beneficis.
- Vam decidir ajuntar-nos per defensar-nos entre nosaltres de possibles sospites de corrupció d’agents interns. – va interrompre’l el senyor Duxas.
Vaig quedar aclaparat. Sí que s’ho muntaven bé, els paios! La pregunta que anava a fer era òbvia, i abans que pogués obrir la boca el senyor Wheeler em va contestar.
- Tot anava bé, guanyàvem un munt de diners i ningú sospitava. Fins que un dia el beneit d’en Philipe va ficar la pota fins al fons. – va dir el senyor Wheeler.
- Ho sento, no era la meva intenció! Però se’m va escapar, no puc aguantar un secret gaire temps, jo. – va dir en Philipe envermellit.
- Ja, ja, ho has dit mil cops això, estàs perdonat, tranquil. – va truncar-lo en Thomas.
- Bé, el que deia, – va interrompre en Winton – tot anava bé fins que en una nit d’aventura amb la seva secretària en Philipe li ho va confessar tot. Des de llavors, la molt puta ens suborna dient-nos que si no li paguem el cinquanta per cent dels beneficis ens denunciarà. – va dir emprenyat.
- I jo el que haig de fer és...
- Matar-la! – va dir en Philipe.
- Però, tio? Amb qui et penses que estàs parlant?
- Cent cinquanta mil euros si ho fas en una setmana. – va dir el comissari Tarrés.
- Dos-cents mil i fet.
- D’acord! Té, una pistola. Es diu Juliette Colville, t’enviaré un correu amb més informació de la dona. Una setmana, eh, Martí?
- Perfecte! Fins aviat.
Vaig sortir del bar i vaig tornar cap a casa. Hi havia moltes coses a fer en aquella setmana.
 Comenta
 
Capítol 2 Sense indicis
- Juliette Colville, vint-i-nou anys. Una veïna l’ha trobada morta aquest matí davant la porta de casa seva. Ferida de bala a la nuca, sense proves de lluita, Suposo que l’assassí la va agafar per sorpresa mentre entrava al seu domicili.
- Hora de la mort?
- Per l’escalfor del cadàver, calculo que entre les onze i la una de la matinada, però quan hagi fet l’autòpsia li ho acabaré de concretar.
- D’acord, gràcies doctora. – vaig dir mentre caminava cap al detectiu del cos de policia.
Era un dia fred, portava mitja setmana plovent sense parar i el cel es veia molt nítid. Els primers rajos de sol del dia començaven a escalfar l’ambient. Vaig fer l’últim glop del cafè amb llet i vaig anar a parlar amb el detectiu.
- Lorent Renou, què se sent aixecant-se a primera hora un diumenge per anar a l’escena d’un crim?
- Charles! Ha ha, veig que m’hauré d’anar acostumant a aquesta feina.
El senyor Renou era nou al cos des de feia pocs mesos. Havia estudiat criminologia a una bona universitat francesa i era dels millors en la seva feina.
- Bé, què tens per mi?
- La veïna ha trobat el cos aquest matí, quan ha anat a passejar el gos a les sis. – va dir en Lorent. – M’ha dit que vivia sola, no tenia ni parella ni familiars per la zona, la mare vídua viu al barri del cantó. – va fer una mirada a un paper que duia a la butxaca. – Treballava de secretària al laboratori del doctor forense Philipe Mirbeau i... res més.
- D’acord. Test del principiant: Qui interroguem primer, el metge o la mare? Si l’encertes pots acompanyar-me. – vaig dir-li.
- Mmh... Al metge?
- Error, sempre primer els familiars. Un altre dia serà, campió, ens veiem d’aquí dues hores a la comissaria. Mentrestant interroga veïns, mira les càmeres de seguretat de la zona (als barris rics sempre n’hi ha), el que sigui, però porta’m alguna nova. Fins després.
* * * * * *
La senyora Colville vivia en un barri de gent adinerada, en una petita mansió amb piscina i garatge per a quatre places als afores de la zona. Quan vaig arribar em vaig sorprendre una mica: no hi havia milers de cotxes de familiars i amics per donar el condol com acostumava a passar quan anava a casa de familiars de víctimes. Vaig trucar el timbre i el primer que vaig sentir va ser un gos que bordava com si li anés la vida. Va sortir una dona amb els ulls plorosos.
- Sento això de la seva filla, senyora Colville, estic amb vostè pel que necessiti. – vaig dir educadament.
- Moltes gràcies, suposo que deu ser de la policia. – va dir ella – M’han dit que vindria, passi, passi.
Per dins la casa estava impecable. Uns mobles de fusta fosca resplendents, un terra de parquet clar perfectament net, unes parets grises adornades amb uns quadres que devien valdre una fortuna... Vaig entrar a la sala d’estar i vaig seure en un sofà. La senyora Colville em va portar una tassa de te amb un joc de disseny. Es va asseure en una butaca del meu costat i va començar a parlar.
- No entenc qui pot haver fet això a la meva pobre filla, no havia fet mai mal ni a una mosca... – va treure un mocador de la butxaca i es va mocar. – Era l’única cosa que em quedava a la vida, sap, inspector? El meu marit va morir d’un càncer de pulmó, i ara ella apareix assassinada davant la porta de casa seva. – va tornar a mocar-se. – Veu aquesta casa tan gran, inspector? Doncs a partir d’ara serà sempre solitària per culpa del desgraciat que va matar la meva filla. No tinc ni amics ni familiars, només en Bruc, que també és vellet i em deixarà d’aquí poc. – es va posar a plorar a llàgrima viva.
- Tranquil•la, senyora Colville. Atraparem qui va matar la seva filla. Em dic Charles Lemoine, i li dono la meva paraula que l’atraparem. Però m’haurà d’ajudar. Està disposada a contestar unes preguntes?
- Sí, sí, és clar, el que sigui per ajudar.
- D’acord, doncs comencem. – vaig dir – Sap si tenia algun enemic? Si ha rebut alguna amenaça últimament? Si hi ha hagut alguna cosa fora del normal a la vida de la seva filla?
Va incorporar-se a la butaca i va arrufar el nas. Va fer un altre glop de te i va acariciar el gos.
- La veritat és que feia un mes que va deixar el xicot perquè ell li havia posat les banyes amb una secretària de la feina. El noi mai no ho va superar. – va dir amb to despreocupat. – Al principi li va començar a enviar cartes suplicant que tornessin a sortir i després amenaçant de matar-la si no sortien un altre cop. També li arribaven trucades a altes hores de la nit i, tot i tenir una ordre d’allunyament, de tant en tant el noi anava a trucar a casa seva i picava a la porta fins que s’hi feia sang.
- Recorda el nom de l’home?
- Sí, és estranger, es diu Luca Benedetti. L’adreça no li puc dir, ho sento.
- Bé, una altra cosa: a la feina havia tingut algun problema amb algú?
- Sí, ara que ho diu, sí, van estar a punt de despatxar-la no sé per quin motiu, però al final, el doctor per qui treballava no va fer-ho, i fins i tot li va fer un augment de sou! Al cap de molt poc temps va estalviar deu mil euros i em va comprar aquest quadre! Tot plegat és bastant estrany.
- Moltes gràcies, senyora Colville, si hi ha alguna cosa més ja li trucaré o la vindré a veure un moment. Ah, per cert, el te era molt bo. A reveure!
* * * * * *
En entrar en aquella comissaria vaig sentir molta nostàlgia: era allà on havia fet les meves pràctiques com a policia i havia après a viure en el món de la delinqüència. Vaig anar directe al laboratori del doctor forense.
- Bon dia tingui, doctor, sento la pèrdua de la seva secretària, l’acompanyo en el sentiment.
- Inspector Lemoine, encantat de conèixer-lo. Bé, ja sé com funcionen aquestes coses, deixi’s de cordialitats i vagi al gra. – va dir una mica rudement el doctor.
- D’acord. – vaig dir jo. – Tinc entès que la secretària va estar a punt de ser acomiadada, però després va tenir un augment considerable del sou. Deu mil euros estalviats en poc temps. Té alguna explicació raonable? – vaig dir jo amb posat ferm.
Vaig veure que el doctor ja no estava tan segur de si mateix com quan havia arribat a comissaria. Va començar a suar i es va escurar la gola.
- Bé, primer pensava que no era suficientment eficient, però em vaig adonar que sí, i li vaig voler donar una recompensa per la meva equivocació.
- Sap que el que diu no s’aguanta per enlloc? On era ahir a la nit, a l’hora de la mort de la Juliette? I no val dir que amb la parella o un altre familiar, necessito proves físiques.
- Ha ha, tranquil inspector, no la vaig matar jo. Estava aquí mateix, fent l’autòpsia d’un cadàver acabat d’arribar. Comprovi les càmeres de seguretat, si vol.
- Oi tant, si les comprovaré. Sap que si la va matar vostè per qualsevol motiu l’enxamparé, veritat?
- Tranquil, no farà falta. – va dir ell amb vanitat. – Ara, si m’ho permet, tornaré a la meva feina. Apa, fins una altra, inspector.
* * * * * *
Quan tornava amb el cotxe a comissaria per parlar amb el detectiu no podia treure’m del cap la conversa amb el doctor Mirbeau. M’havia fet molta ràbia el posat de superioritat que tenia. Fos el que fos el que hagués passat amb la secretària i els seus deu mil dòlars, si l’havia matat ell, l’enxamparia.
Vaig arribar a comissaria i vaig anar a parlar amb el detectiu Lorent Renov.
- Digue’m que tens alguna cosa positiva per a mi, si us plau!
- Ho sento molt, però no. Els veïns no van sentir res, segurament devia disparar amb silenciador, i les càmeres de vigilància van enregistrar a dos quarts d’una un cotxe negre amb els cristalls pintats, des d’on van disparar a la noia. Ni es veu la matrícula ni la cara de l’assassí. – va arromangar-se la camisa. – Què has descobert, tu?
Vaig escurar-me la gola.
- He parlat amb la mare i m’ha dit que un ex-xicot que tenia una ordre d’allunyament li enviava amenaces i li trucava sense parar. Es diu Luca Benedetti. També m’ha dit que van estar a punt d’acomiadar-la de la feina però al final li van donar deu mil euros.
- D’acord, un moment que introdueixi el nom de l’ex-xicot a la base de dades, i mentrestant el sistema el busca.
- Perfecte. – vaig esperar uns instants i vaig tornar a parlar. – Llavors he anat a la comissaria a parlar amb el doctor Mirbeau: pots afegir el sospitós numero dos a la llista. La seva excusa dels deu mil euros no s’aguanta per enlloc i a més se m’ha posat prepotent. Tinc el pressentiment que és ell, no em preguntis per què. Comprova les càmeres de seguretat del seu laboratori i el seu compte bancari.
- Ha ha, d’acord, però no sé si refiar-me gaire del teu pressentiment. – va aturar-se un moment. – Mira, ja ha trobat l’ex-xicot. Diversos delictes de robament a petita escala, resistència a l’autoritat... Crec que ja sé què hem de fer ara. Anar a buscar aquest cabró. – va dir en Lorent. – Vés tirant cap al cotxe, inspector, agafo la jaqueta i anem a casa seva.
* * * * * *
Només d’arribar vam trobar la porta del bloc de pisos oberta, així que vam treure la pistola i ens vam mantenir alerta. Vam pujar al segon pis. La porta de casa d’en Luca estava oberta, així que vam entrar tot cridant: “Policia!”. Però no hi havia ningú.
Vam veure la finestra oberta i ens hi vam atansar. Vam veure un home molt blanc, amb els cabells llargs i una mica pèl-rojos i amb moltes pigues a la cara. Estava saltant al balcó del costat esperitat. Vaig fer un bot, i gràcies a la meva agilitat vaig pujar a la teulada fàcilment, i amb deu segons ja havia atrapat el fugitiu.
- Crec que ens deu una molt bona explicació.
- Emh... és que...
- Calli i pensi les paraules que pronunciarà, el meu deure com a poli és explicar-li que tot el que digui serà fet servir en contra seva al tribunal. Té fins que arribem a comissaria per pensar-s’ho.
* * * * * *
La sala d’interrogatoris, tan freda, tan solitària, és un lloc on mai m’ha agradat estar. Quan hi entres tens tota la pressió a sobre...
- Ja s’ha pensat alguna bona excusa que el salvi d’haver fugit de la policia essent el principal sospitós d’assassinat de la seva exparella, senyor Benedetti?
- Miri, sabia que vindríen a buscar-me quan m’he assabentat de l’assassinat. No vull problemes, sap? Jo m’estimava la Juliette, per això volia estar amb ella, no l’hauria matat per res del món! – va dir en Luca.
- Això no és el que deien les seves cartes d’amenaça. – vaig interrompre’l jo.
- Escolti, la Juliette era l’única cosa que tenia a la vida, des que vam tallar em passava el dia borratxo, fet pols, en realitat mai no havia pensat matar-la.
- Bé, on era el dia de la seva mort a dos quarts d’una de la nit?
- A la benzinera, treballo en torns de nit, comprovi les càmeres, si vol.
- Sap que si em menteix tot serà molt pitjor? Per molt que el vegi allà pot ser que l’hagi matat igual, i llavors sí que no es lliuraria de molts anys a la presó.
- No pateixi per mi, sóc innocent.
Vaig sortir d’allà frustrat. Havia arribat a un punt mort de la investigació. L’única cosa que em quedava fer era anar-me’n a casa i dormir. Ja sortiria algun altre fil per estirar els dies següents.
- Lorent, vés a casa, descansa, que és tard. – vaig dir en tancar la porta. – Ens trobem demà a les deu del matí al laboratori forense, a veure si tenen alguna bona notícia per a nosaltres. Bona nit!
 Comenta
 
Capítol 3 Lligant Caps
L’endemà a les nou ja estava a comissaria. La nit anterior no havia pogut dormir, havia estat donant voltes a l’assassinat però no hi havia cap prova que pogués seguir per intentar resoldre’l. Estava desitjant que la doctora Tessier ens donés alguna bona notícia. En Lorent va arribar a les deu tocades, i ens vam disposar a entrar al laboratori.
Vam obrir la porta i una ona d’aire fred amb milers d’olors estranyes ens va venir a sobre. Vam veure la doctora amb el cos de la Juliette obert en canal a sobre la taula.
- Bon dia nois, us estava esperant. Poseu-vos les mascaretes si us molesta l’olor – va dir flegmàticament la doctora.
- Bon dia, doctora Teisser – vaig dir educadament –. Té alguna nova per a nosaltres?
- Sí, acompanyeu-me si us plau.
La doctora va acostar-se a una taula i ens va ensenyar unes imatges del cos nu de la noia.
- Veieu tota la zona de les clavícules? – va dir, i es va aturar un moment. – Es veuen lleus hematomes, que han estat produïts per una brutal agressió fa cosa de tres o quatre setmanes.
- Vols dir que algú, temps abans de matar-la, ja la va estomacar? – va dir excitat en Lorent.
- Exacte! – va dir la doctora. – Pel tipus d’agressió podria haver estat el xicot, ja que qui li va fer té molta força, i es nota que va al gimnàs regularment. Així que jo de vosaltres el tornaria a interrogar, a veure si en traieu l’entrellat.
- Moltes gràcies, doctora. Si descobreix alguna cosa més, per insignificant que li sembli, no dubti en trucar-me. – vaig dir jo mentre sortia per la porta.
* * * * * *
- Tu! Desgraciat! Sabem que has agredit la teva ex xicota, en tenim proves. No em valen les miserables excuses que l’estimaves, que no li volies cap mal, no m’ho empasso. Així que confessa d’una punyetera vegada! – vaig dir entrant a la sala d’interrogatoris on es trobava en Luca.
Es va quedar de pedra. Allò sí que no s’ho esperava de cap manera. Tan cordial i educat que havia estat sempre... Però ja estava fart d’aquell cas! M’estava menjant el cap.
- Q... Qu... Què? Com? – va dir quequejant.
- Va, no et facis el beneit i contesta. Per què cony vas picar la Juliette?
La sala va quedar en un silenci sepulcral.
- Miri, tant si ha estat vostè com si no – vaig dir uns segons després, més calmat –, el millor que pot fer és dir la veritat. Si no, amb el temps, tot s’acabarà solucionant i serà molt pitjor.
- D’acord, d’acord. La vaig picar – va dir una mica abatut –. Però no va anar més enllà. Va ser fruit de la ruptura, la ira es va apoderar de mi durant uns instants. Però li vaig demanar perdó just després, i vaig aconseguir que no em denunciés – va parar un moment –. Ahir, quan fugia, era perquè sabia que si trobaven els hematomes sabrien que hauria estat jo – va tornar a aturar-se –. Però tinc coartada, no és així, inspector?
- Sí, sí que en té – vaig dir jo –, però que surti a les imatges filmades per les càmeres no demostra res. Pot haver llogat un assassí a sou, per exemple.
- Doncs revisi el meu compte bancari, no trobarà res, li ho asseguro.
* * * * * *
- Tot revisat, no hi ha cap retirada de diners important en els últims mesos – va dir l’inspector –. És un home net.
- Merda! Ara que teníem una pista més enllà dels meus pressentiments. – vaig pensar un moment –. Torna a revisar el compte bancari del doctor Mirbeau, Lorent, si us plau. Estic segur que estem deixant alguna cosa de banda.
- D’acord, espera un moment.
Em vaig posar a pensar mentre m’entrava per tot el cos una calor típica de quan creus que res del que fas està bé. Sort que en Lorent va tallar el silenci.
- A part dels deu mil euros que va pagar a la Juliette va fer deu altres pagaments de set mil euros i escaig, però no es pot rastrejar la destinació dels diners. Els va deixar de fer el dia que va morir la noia. En total havia pagat cinquanta mil euros justos.
- Veus com els meus pressentiments són encertats? – Vaig dir vanitosament – Acompanya’m a interrogar-lo altre cop, i ara no se’n sortirà.
Vam anar cap al cotxe i vaig començar a conduir.
- Per què creus que va pagar tants diners a la seva secretària, just després d’estar a punt d’acomiadar-la? – vaig plantejar a en Lorent.
- Doncs la veritat és que no ho sé. El que és segur és que no ho va fer per compensar-la per haver dubtat d’ella.
- Ja, això està clar. – vaig dir mentre deixava el cotxe a l’aparcament de la comissaria del doctor. – El que també està clar és que això serà la clau per resoldre l’assassinat. Va, anem!
Vam trobar el senyor Mirbeau mentre sortia de la comissaria amb tres homes més, els quals em van fer força mala espina.
- Mireu qui tenim aquí! – va dir ell deixant anar mitja rialla – Si és l’inspector Lemoine. Què, inspector, ja ha resolt l’assassinat?
- Bé, no, encara no. D’això et venia a parlar...
- Ai, ho sento, no vull ser mal educat – va tallar-me descortesament el doctor. – Aquests són els meus amics, el comissari Tarrés, en Thomas Duxas i l’inspector Wheeler.
- Encantat, Charles Lemoine, aquest és en Lorent Renou. – vaig dir jo amb una mica de mala cara. – El que t’estava dient abans que m’interrompessis, cinquanta mil euros enviats en un compte que no es pot rastrejar, enviats dissimuladament durant deu dies diferents. Com ho explica?
Vaig veure que es posava vermell i es va descordar una mica la jaqueta perquè li entrés l’aire. Tot seguit els altres tres es van començar a posar neguitosos i a mirar el rellotge repetidament.
- Assumptes de comissaria. Privat.
- Bé, hauríem d’anar tirant cap a dinar, que se’ns farà tard! – va dir el senyor Wheeler.
- No, no – vaig dir jo –. De dinar res de res. Philipe Mirbeau, queda detingut.
* * * * * *
Estava a punt d’entrar a la sala d’interrogatoris, i em vaig posar nerviós. Em sentia com el primer cop que vaig interrogar un criminal, feia ja molts anys. Havia perdut la vergonya al cap de pocs dies, i des de llavors no n’havia tornat a tenir mai. Però aquell era un cas especial: un estrany assassinat des d’un cotxe amb els vidres tintats, l’ex-xicot que estomaca la víctima, un possible policia corrupte...
Vaig armar-me de valor i vaig obrir la porta.
- Ja li ho he dit, inspector, que és per assumptes interns de comissaria, em pot deixar anar que jo no he fet res dolent. – va dir en Philipe fent-se la víctima.
- Ha, ha, ha! Això ni de broma doctor. – vaig dir jo somrient. – He preguntat al teu superior i no ha hagut de pagar una quantitat tan exagerada de diners per cap qüestió de feina. Ara, digui’m la veritat. Vull saber-ho tot, els deu mil euros i els cinquanta mil darrers.
- D’acord. Vaig tenir una aventura amb la meva secretària i em va amenaçar de delatar-ho a la meva dona si no li pagava deu mil euros. Tinc esposa i dos fills, no puc arriscar-me a perdre el matrimoni per una ximpleria d’una nit, inspector – va aturar-se un moment per escurar-se la gola i va continuar –. Els cinquanta mil de després també me’ls va demanar ella, em va dir que serien els últims.
- I per què aquests últims no es poden rastrejar? – vaig dir jo.
- M’ho va demanar específicament ella, ja que no volia aixecar sospites si algun agent intern la investigava.
- I per això la va matar?
- Matar-la? No! És clar que no!
- El que diu no m’acaba de quadrar, ho sento doctor, s’haurà de quedar un temps aquí, fins que confirmi el que m’acaba de dir.
Vaig sortir de l’interrogatori amb la sensació d’haver fet un gran pas per a la investigació. Vaig decidir descansar una estona per anar a menjar alguna cosa.
* * * * * *
Quan vaig tornar en Lorent m’estava esperant a la porta de la comissaria, impacient.
- Inspector, estaràs orgullós de mi, endevina què he descobert. – va dir. Mmh... a qui va pagar els cinquanta mil dòlars el doctor? – vaig dir jo a l’atzar.
- Millor, molt millor! – va dir. No es va poder reprimir més estona i ho va deixar anar. – He resolt el cas! Acompanya’m a dins.
Vaig quedar molt sorprès, com podia ser que un novell com ell resolgués el cas abans que un home que hi té la mà trencada?
- Posa’t còmode, que començo a explicar-t’ho.
Vaig seure a la meva cadira i ell al meu costat. Va començar a parlar.
- Bé, el primer que he fet ha estat comprovar si la Juliette havia rebut els cinquanta mil euros tal i com havia dit el doctor Mirbeau, però no havia ingressat res d’ençà dels deu mil euros que sí que provenien d’en Mirbeau. – va aturar-se un moment.
- D’acord, fins aquí et segueixo.
- Val, doncs després no sabia per on continuar i m’he preguntat per què els altres polis s’haurien d’haver preocupat per un tema personal d’en Phillipe, i els he investigat. I no endevines què he descobert, inspector?
- Deixa’t de bajanades i vés al gra.
- D’acord, d’acord. Tots tres eren sospitosos de corrupció! Jo no m’ho creia, i he començat a investigar més i més, i resulta que tenen un expedient obert per corrupció que vés a saber per què no els van tancar mai. Suposo que això de ser corrupte i guanyar el triple de diners ajuda a l’hora de fer suborns.
- M’estàs dient que estem davant d’un cas de polis corruptes?
- No només això, tot just acabo de començar. També he estat observant les càmeres de seguretat de les últimes setmanes del laboratori del doctor. I sí que tenia aventures amb la secretària. Quasi cada dia desapareixien uns minuts al vespre. Però un dia, vés a saber per què, es van barallar i l’endemà va ser quan li va pagar els deu mil euros.
- Se li va escapar dir-li que era corrupte! – vaig interrompre jo.
- Exacte! Ah, després de mirar els comptes bancaris dels altres polis he vist exactament els mateixos pagaments de cinquanta mil dòlars. Això vol dir que estan tots quatre implicats en el mateix!
- Vols dir que van pagar perquè no els delatessin a tots quatre per ser corruptes? Però si no es pot rastrejar a on van els diners... – vaig dir jo preocupat.
- Tranquil, inspector, que se’ls va escapar un pagament. I un es pot rastrejar, Charles. Tinc un nom. Martí Masferrer. Ja sabem qui és l’assassí.
Em vaig posar molt content amb en Lorent. Havia descobert tot el cas en el temps que jo estava dinant. Potser hagués estat millor saltar-me un àpat i endur-me’n el mèrit jo.
- Ja tinc l’adreça. Crec que m’he guanyat que em deixis conduir a mi, aquest cop
- Ets un as – vaig dir-li –. Oi tant que et mereixes conduir, amic Lorent.
 Comenta
 
Capítol 4 Rigor Mortis
Eren tot just les set de la tarda, i semblava que portés una eternitat allà ajagut. Una fresca brisa amb olor de gespa acabada de tallar va envair els meus pensaments. Una fracció de segon després, vaig aixecar la vista i vaig veure la meva futura víctima, la Juliette. Sí que s’ho havia muntat bé, en Philipe, per fer-li el salt a la seva dona amb una noia tan guapa.


Vaig veure que anava molt ben vestida, com estava previst. La Juliette havia sortit per anar al teatre a veure una obra que acabaven d’estrenar, el típic drama que a les noies agrada tant anar a veure per acabar plorant com una magdalena. Va entrar en un taxi que l’esperava al costat de casa seva i va marxar. Vaig estar amb la mirada fixa al cotxe fins que va desaparèixer del meu camp de visió.


Aproximadament cinc hores després la noia arribaria, i jo ja hauria d’estar preparat per actuar. Vaig agafar la moto que havia comprat feia pocs dies gràcies a un petit avenç dels meus clients, i vaig anar al taller d’un antic amic contrabandista per agafar-li el quatre per quatre negre amb els vidres tintats. Llavors vaig passar per casa del comissari Tarrés, que em va deixar un silenciador per la pistola i em va desitjar sort.


Tot seguit vaig dirigir-me prop del carrer on vivia la noia, vaig deixar una càmera per poder veure-la quan arribés amb el taxi. Vaig aparcar el tot terreny negre als afores de la urbanització i vaig repassar uns quants cops la ruta que havia de seguir amb el cotxe per tal que cap càmera em gravés la cara.


Just a dos quarts de dotze estava a punt, preparat per assassinar la noia. Tenia la mirada fixa a la tauleta on havia connectat la càmera, i em vaig començar a posar nerviós. Ja eren les dotze i encara no havia arribat, vaig seguir esperant i vaig començar a tenir por. No seria capaç de matar algú que no coneixia, una persona que no m’havia fet res. Li trauria l’única cosa veritablement important en una persona, el poder viure. El sortir a passejar, córrer, saltar, viatjar, observar, enamorar-se... Coses que la pobre Juliette no podria tornar a fer mai més.


Cada cop estava més insegur, havia promès als maleïts agents corruptes que mataria la Juliette, però no podria. Cada segon, cada minut, cada instant que passava en aquell cotxe em trobava pitjor. Em va entrar al cos una por cerval, una por de la qual, si la matava, no podria sortir mai. El sentiment de culpabilitat em menjaria per dins fins a consumir-me totalment, fins a enfonsar-me en la misèria absoluta.


Eren dos quarts d’una i ja s’anava acostant l’hora que la Juliette tornés a casa seva, així que vaig intentar deixar de banda la por i vaig acoblar el silenciador a l’arma. Vaig mirar l’hora: dos quarts i mig d’una; vaig girar el cap per mirar la tauleta i allà vaig veure el taxi amb la noia a dins. El cor em va pujar fins la gola, però era hora d’actuar, i havia de fer-ho ràpid.


Vaig obrir el cotxe i vaig baixar la finestreta del copilot a la vegada que avançava amb rapidesa cap a casa de la víctima, vaig observar com el taxi abandonava la zona. Vaig atansar-me a la finestra i vaig veure com la Juliette entrava al jardí de casa seva. Vaig apuntar però no podia disparar-li. Ella estava buscant les claus de casa a la butxaca de la caçadora texana blau fosc. Era ara o mai. Em vaig armar de valor i vaig pressionar el gatell. Una bala com un llamp va sortir de la pistola i va impactar directament al centre de l’esquena de la víctima. Ja era morta.


Ningú se n’havia adonat, i jo vaig afanyar-me a acabar el que havia començat. Sense gens d’empatia vaig conduir concentrat fins on havia deixat la càmera. A continuació vaig anar al taller del meu amic a tornar-li el cotxe, vaig agafar la moto i vaig anar a comunicar al comissari Tarrés la bona notícia i a tornar-li la pistola i el silenciador.


Mentre conduïa cap a casa amb la moto no em sentia persona: no podia parar de pensar amb el rigor i l’exactitud que havia aconseguit dur a terme l’homicidi. Havia aconseguit l’assassinat perfecte: no hi havia cap prova ni testimonis. Només faltava que els polis em passessin els diners a un compte sense possibilitat de rastreig i tot hauria sortit com estava previst. Però en arribar a casa la cosa va canviar totalment.


Vaig estirar-me al llit i vaig reflexionar: tots els pensaments de culpabilitat i de paüra es van multiplicar. No em sentia una persona digna. Vaig anar a dutxar-me per aclarir la ment però no va ser així. Em vaig començar a marejar i tenia la sensació que em desmaiaria en qualsevol moment. Vaig sentir un brunzit molt fluix arran d’orella, no sabia d’on venia. Cada cop semblava més i més fort. Al cap de pocs segons em vaig desmaiar i vaig caure a pes mort al terra.


* * * * * *


Al notar el sòl dur a sota meu vaig fer un bot i vaig aixecar-me del llit espantat. Des de l’assassinat solia tenir aquests somnis en els quals revivia el crim una i una altra vegada, com si el meu subconscient m’enviés un missatge: “No ho havies d’haver fet”.


Vaig mirar a la tauleta de nit, el meu mòbil estava vibrant: el comissari Tarrés m’estava trucant. Vaig decidir ignorar-lo, ja en tenia prou, no en volia saber mai més res, ni d’ell ni del seu grupet de policies corruptes. Així que vaig tornar a estirar-me al llit a reflexionar.


Vaig mirar al meu voltant, la meva vida havia fet un gir radical des que vaig matar la Juliette: havia acabat de pagar la casa de Besiers, havia comprat una televisió d’última generació, uns mobles de fusta pura de luxe, uns vestits caríssims, el cotxe esportiu que sempre havia desitjat... Però tot allò valia la pena? Treure la vida a una persona per tenir uns quants luxes personals? Jo creia que no. El comissari em va tornar a trucar, vaig decidir contestar.


- Martí Masferrer – vaig dir jo amb veu ronca de dormit.


- Per què no m’has contestat la trucada d’abans, carallot? – va dir el comissari, enfadat.


- Ho sento, estava dormint.


- Com pots estar dormint a aquestes hores? – va contestar cridant.


- No tenia res millor a fer – vaig excusar-me.


- Doncs ara sí que tens coses a fer, i ràpid. La poli ha rastrejat un pagament d’en Wheeler, saben que tu vas matar la Juliette. – va dir preocupat.


- Què cony m’estàs dient?


- El que sents. Així que ja et pots anar vestint i agafar el cotxe nou que t’has comprat, perquè el necessitaràs. Quan estiguis truca’m, et diré què has de fer.


Vaig penjar sense acomiadar-me. Com podia ser que els meus companys haguessin fumut enlaire tots els meus esforços per dur a terme un assassinat perfecte? És ben bé que no es pot confiar en ningú.


Vaig vestir-me amb una revolada i vaig agafar el cotxe que m’havia comprat feia dos dies: un esportiu d’un color verd elèctric que m’havia costat la meitat dels diners que havia guanyat. Vaig engegar-lo i vaig trucar a en Tarrés amb el mans lliures.


- Comissari, abans de res – vaig dir –, per què han comprovat el compte bancari d’en Wheleer si no té res a veure amb mi?


- Ehem... És que... Van anar a interrogar en Philipe, va adoptar un posat una mica prepotent i el van calar a l’instant – va dir una mica avergonyit. – Ens van detenir a tots quatre i ara estem a comissaria.


- Osti tu, hauríeu de baixar una mica el vostre ego, que el teniu tant inflat que una mica més i sortiu volant.


Es va fer un silenci incòmode durant uns segons.


- Esteu a comissaria? Com m’estàs trucant doncs, no esteu detinguts?


- Sí, però sempre porto un telèfon amagat per si les mosques, i he demanat d’anar al lavabo – va contestar el comissari.


- Així millor que anem al gra, què faig?


- A veure... Estàs aproximadament a tres hores de cotxe d’Andorra, si aconsegueixes entrar al país podràs començar una nova vida allà.


- M’estàs dient que deixi la casa en què m’acabo de gastar un dineral i comenci una nova vida? – vaig dir jo, no gaire convençut d’entendre què m’estava dient el comissari Tarrés.


- O això o estaràs a la presó en zero coma. Els polis vénen a buscar-te.


- D’acord, d’acord. I per arribar allà què haig de fer per què no em rastregin?


- Llença el mòbil, no compris res amb targeta de crèdit, i resa perquè cap poli et conegui la matrícula.


- D’acord, me’n vaig. Fins mai, comissari – vaig acomiadar-me.


- Molta sort, Martí – va dir.


Vaig penjar, vaig agafar el mòbil i el vaig llançar per la finestra. Vaig assegurar-me que em quedaven diners a la cartera per passar uns dies i així era: encara em quedaven dos mil euros dels que havia tret del banc per comprar-me el vestit de duia posat en aquells moments.


Vaig decidir parar de turmentar-me pensant en com els polis m’havien arruïnat el que podia ser un assassinat perfecte i vaig seguir conduint.


* * * * *


Portava ja quasi tres hores conduint a tota velocitat per les carreteres franceses i vaig veure un rètol que posava que Andorra estava a pocs quilòmetres, així que em vaig animar i vaig pujar una mica la velocitat. Minuts després em trobava a la duana.


Quins bons records dels meus temps de contrabandista, quan la policia no podia fer res contra mi ni el meus companys... També em va venir al cap el record de com els vaig trair com un covard, i em vaig deixar enganyar pels polis perquè els ajudés en temes de corrupció. Potser hagués estat millor anar a la presó tres anys que no pas això.


Estava a punt de travessar la duana i vaig veure uns polis francesos. Allò no era normal, generalment quan entres en un país els que et supervisen són els d’aquell i, quan surts, els que comproven que no portis res fora del normal són els del teu país. Allò em va fer verdadera mala espina.


Quan estava a punt de passar uns polis em van fer aturar. Jo vaig pensar que volien supervisar el que duia i vaig baixar del cotxe confiat, però en sortir-ne i girar-me per obrir el maleter vaig notar una pistola a l’esquena.


- Martí Masferrer, queda detingut per l’assassinat de la Juliette Colville. Té dret a romandre en silenci, tot el que digui podrà ser utilitzat contra vostè en un judici.


Ja havia begut oli. No sabia com però segur que el comissari Tarrés havia tornat a ficar la pota.


- Com? – vaig dir jo.


- Com, què?


- Que com sabíeu que em dirigia a Andorra? Bé, m’hauria pogut amagar en algun lloc del país.


- Ha, ha... Et penses que hauríem deixat anar el teu amiguet, el poli corrupte, al lavabo sense vigilància? Hi havia un agent a la porta per escoltar el que deia. És ben bé que no sembla que sigui poli, aquest tal Tarrés.


Vaig callar i pujar al cotxe de l’agent. Allà hi havia un jove agent que conduïa.


- Bona feina, Charles – va dir el jove.


- Tot gràcies a tu, Lorent. No hauria resolt el cas si no hagués estat per la teva investigació dels polis corruptes – va respondre en Charles.


- Oi tant que no l’haguéssiu resolt – vaig contestar una mica inconscientment –. Si no hagués estat pels inútils dels polis hagués dut a terme un assassinat perfecte.


Tots dos van deixar anar una rialla.


- Ai, fill meu, l’assassinat perfecte... no existeix.


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]