Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Belén Pons Luis
Eivissa
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Teresa
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

Feia un any que Sara i Miguel estaven promesos. Se van conèixer en un ball en casa de Miguel una nit d'estiu.
Després d'uns quants mesos de coqueteig i de visites a sa casa, Miguel, un famós notari de la ciutat, va decidir-se a donar el primer pas i li va demanar matrimoni.

-Bon dia Miguel -va saludar Sara amb exquisides formes.
-Hola estimada, Què tal et trobes?-li va contestar Miguel besant-li la mà.
-Molt bé...però arribe tard al menjador.
-Sara per favor no contestes així.-li va contestar sa mare.
-No, per favor senyora Orià, deixa que se'n vagi.

Quan va arribar al menjador, es va llevar el barret i es va ficar el davantal.

De moment va sonar el timbre que anunciava que era l'hora del menjar. Sara i les demés es van preparar.
Van passar varies dones amb filles, entre les quals estava Rosa, una senyora que havia perdut al seu home, però, de sobte, una nova xica va a entrar al menjador.
Anava vestida amb una falda blava trencada, una brusa blanca i un mantó, tenia un cabell castany desfet i intentava amagar un morat que tenia en l'ull.
La xica va agafar la seua safata i es va ficar a la cua. Van anar passant les persones i va arribar fins on estava Sara. Ella va ajupir la cara i va deixar que li posaren el menjar.

Quan van acabar de menjar, els homes es van seure en un rogle a parlar. Sara havia estat mirant durant un bona estona a la xica nova.
-Hola-li va dir Sara amb una mirada afectuosa.
-Hola-li va contestar amb duresa.
-Ets nova per ací veritat?. Em dic Sara i tu?
-Jo sóc Teresa, encantada- va dir mirant-li als ulls.


Al migdia se'n va anar cap a sa casa. Hui no tenia fam, però, sabia que sa mare l'obligaria a menjar. Com moltes vegades li havia dit, una dona flaca es una dona pobre. Moltes vegades havia pensat en escapar-se, en deixar de ser la senyoreta Orià i poder ser simplement Sara.

Per la vesprada, com que no tenia cap compromís, se'n va tornar al menjador.
Quan va arribar, sols estava la senyora Sardanya, que es passava tot el dia allí. Van passar els minuts i mentre Sara ajudava a les senyores majors va entrar Teresa.
-Bona vesprada Teresa-Li va dir somrient però amb preocupació.
-Hola- Va contestar tallant i de pressa.
Un silenci incòmode es va interposar entre elles...
-Si algun dia necessites parlar...
-Sols necessite diners i menjar. A més, en que me va a ajudar una xiqueta malcriada que ho ha tingut tot.
-Encara que penses que no et puc entendre, si ho faig.
-Què entens? Saps el que es passar dies sense menjar, veient com els teus éssers volguts es moren de fam i tu no pots fer res per a remeiar-lo?-va contestar plena d'odi.

La vesprada va passar sense cap sobresalt. Va berenar amb les companyes i a les nou se'n va anar a sa casa.

Al matí següent, Miguel, va anar a buscar a Sara a casa. Ella l'estava esperant en el menjador vestida amb una bonica i cara falda gris. Era diumenge i havien d'anar a missa.
Era molt petita però, encantadora. Li encantava l'olor d'encens que olorava només entrava, li recordava a la seua infància.
Al acabar l'homilia Sara es va arrimar al pare Ramon per a parlar amb ell però, una dona tapada amb un vel negre va entrar a l'església i amb sigil va anar al despatx del pare Ramon disposada a robar els diners que hi havien.
Quan Sara es va donar compte de la presència de aquella senyora va eixir corrent cap a ella.

-Solta els diners!-Va cridar Sara a l'estranya.
Ella no va contestar i corrent va eixir amb mitat dels diners però, abans les seues mirades es va creuar. Aquella mirada freda i profundament trista l'havia vist abans, eren els ulls blaus de Teresa.

-Sara, has pogut veure qui era?-li va preguntar Ramon.

Sara dubitativa va contestar que no.

Van passar dies i dies en els que Sara anava a totes hores al menjador però, Teresa no apareixia fins que, per fi, un dimarts, va arribar. Portava la mateixa roba que l'ultim dia que la va veure. Es va fixar més en ella i va descobrir que tindria la seua mateixa edat.
Amb rapidesa Sara es va arrimar a ella.
-Teresa, hem de parlar.
-Jo no tinc res a parlar amb tu.
Teresa la va esquivar i amb indiferència va anar cap al mostrador per a rebre el menjar però Sara la va retindre i amb força la va empènyer cap al bany.

-Se pot saber què vols?-va preguntar amb duresa i molèstia en la veu.
-Et vaig veure robant a l'església, et pareix poc?
-Jo no estava robant en cap lloc.
-Sé que vas ser tu, et vaig veure els ulls i et vaig reconèixer.
-Si m'hagueres reconegut m'hauries delatat. Ets igual que totes.-Li va respondre mirant-li als ulls.
-Els teus ulls són inconfusibles.

Per un moment es van quedar mirant fixament i alguna cosa va fer que s'adonaren de que no eren tan diferents.



A les cinc de la vesprada Teresa se'n va anar del menjador però no es va donar conter de que algú li seguia, era Sara.
Per fi després de mitja hora caminant i de passar pels pitjors indrets del poble Sara va veure la casa de Teresa.
Ja era de nit així que va decidir tornar-se'n abans de que sa mare li renyira. No tenia ganes ni forces per a discutir.

El dia següent Teresa no va aparèixer així que Sara preocupada va anar a buscar-la a sa casa.
Després d'un llarg passeig va arribar a casa Teresa. Un poc nerviosa i amb dubtes va tocar la porta.
Ràpidament va eixir un home gros i baixet, de mitjana edat i amb patilles, que anava vestit amb una americana negra i amb cara de dol. Sara preocupada per Teresa va preguntar per ella tement-se el pitjor.
-Ací no viu ninguna Teresa.
Sorpresa, va descriure-la però l'home seguia negant que allí visquera una xica anomenada Teresa.
-Ahir va entrar en aquesta casa Teresa, jo la vaig veure a allò de les sis de la vesprada.
La cara de l'home va canviar radicalment i es va ficar roig.
-Ja li he dit que no conec a eixa amiga teua. Per favor sols demane respecte per la meua dona que acaba de morir.
Sara no entenia res. Què faria Teresa ahir en aquella casa, es va preguntar.


Immersa en aquell misteri es va oblidar de tot el que abans li rodejava, es va oblidar de la seua boda. Hui era el dia que s'havia de provar el vestit. Corrent se'n va anar a casa i al arribar es va trobar amb sa mare a la porta, esperant-li.
-On estaves?-li va preguntar furiosa.
-Ho sent mare.
-Em dona igual la teua disculpa, te preguntat on estaves.
-Havia anat a buscar a una xica pobre que he conegut en el menjador.-Va dir mirant al sòl.
-Que sigui la última vegada que et saltes un moment tan important sols per una de les teues pobres que et podrien matar sols per ser qui ets. No et dones conter de que tenen enveja de tu i de la teua vida. No sé que fas anant a aquell lloc.

Amb silenci es va provar el vestit. Era molt llarg i estava ple de pedreria luxosa. En els malucs s'estretia i realment estava preciosa. Al mirar-se a l'espill, la realitat es va mostrar, i es va donar conter que no hi havia volta enrere, que dins d'uns mesos seria una dona casada.

Per la vesprada va tornar al menjador per veure si estava Teresa i sí es trobava.
Després de dues hores, Teresa es va anar i Sara també, disposta a seguir-la.
Aquesta vegada el trajecte va ser més curt i va anar a parar a una casa petita i allunyada.
Passaven els minuts i Teresa no eixia així que es va decidir a tocar a la porta.
Un home major va obrir la porta i per darrere d'ell estava Teresa nueta en un llit. Quan Teresa la va veure es va tapar i va baixar la mirada.

El dia següent, Teresa va aparèixer al menjador disposta a parlar amb Sara. Ella estava d'esquena i Teresa la va agafar pel braç amb força i la va portar al bany on havien parlat la vegada anterior.
-Sols et demane que no contes a ningú el que vas veure.
-No pense dir res a ningú però, has de deixar aquest treball-li va dir Sara apartant-li un floc de cabell.
Teresa es va riure irònicament.
-Per favor, vine a ma casa i treballa allí.
-Ho sent, però no vull la teua compassió-va dir Teresa anant-se.
Sara la va retindre i mirant-li als ulls li va demanar que se n'anara amb ella.
Teresa va anar a obrir la porta del bany però Sara la va tancar amb força i la va portar cap a ella.
-Queda't amb mi-li va murmurar molt prop de la seua cara.
De sobte, tot va ocórrer molt ràpid, Teresa va agafar a Sara per darrere del seu coll, la va atraure cap a sí i la va besar.


 Comenta
 
Capítol 2 Els germans
-Miguel no puc fer açò.

-Si ho pots fer o t'has oblidat de tot?

-Ja però...

-No hi han peros!



Havien transcorregut dos dies des de que Teresa besara a Sara i no s'havien tornat a veure. Sara no podia parar de pensar en ella. Realment no sabia com havia pogut ocórrer. Miguel havia anat a sopar a casa de Sara aquella nit i no va poder mirar-lo.

-Què et passa estimada?

-Res Miguel-va dir esquivant la pregunta.

-Sara!-Va dir alterada sa mare- que siga l'última vegada que li parles així al teu futur marit.

-Mare, em puc retirar?

-No pensaràs deixar-nos a nosaltres dos sols sense tu?

-Senyora Orià no es preocupe que jo demà he de matinar així que tranquil·la, ja me'n vaig.



Miguel es va alçar de la taula i es va disposar a anar-se'n. Li va besar la mà a Sara i a sa mare. Va agafar el seu barret i va eixir per la porta. Sara cansada va anar a pujar a la seua habitació però abans sa mare va parlar amb ella.



-Sara, saps tot el que ens juguem amb aquest matrimoni,no em decepciones. Espere que no torne a passar perquè et penediràs.



Sara sense contestar va pujar a la seua habitació. Va desvestir-se i quan es va posar el camisó blanc que utilitzava totes les nits, es va mirar a l'espill i front a ell, es va fregar els llavis amb la mà. Va anar-se'n a dormir amb un gran somriure. Un somriure pel que havia passat i pel que podria passar, un somriure que feia anys que no ficava, un somriure que amagava temor i fragilitat però que creixia dins d'ella a gran velocitat.



L'endemà Teresa tampoc es va presentar al menjador. Sara començava a estar preocupada per ella però no tenia on buscar-la. Per la vesprada se'n va anar a casa cansada però, satisfeta amb el treball fet. De camí a casa es va trobar una carta en la bossa que portava sempre damunt d'ella.



“Necessite la teua ajuda, vine al parc que hi ha a la dreta de la teua casa a les sis”



Sara va mirar el seu rellotge de butxaca i eren les sis i quart. Corrent va anar fins al parc que hi havia prop de la seua mansió.

Al arribar va veure uns xiquets jugant baix la supervisió de sa mare i uns avis passejant però no hi havia ni rastre de Teresa.

Igual se n'havia anat ja. Va decidir seure's en un banquet de fusta que mostrava la totalitat del parc.

De sobte va escoltar un soroll bastant fort darrere d'uns arbres i va decidir-se a anar per si de cas era ella.

Quan va arribar es va trobar a Teresa assentada a terra. Sara va disposar-se a parlar però quan ella va alçar el cap del terra va veure la ferida que tenia en la cara.

Ràpidament, va ajudar-la a posar-se dreta i li va observar la ferida de més prop.



-Qui t'ha fet açò?-va inquirir-li horroritzada.

-No importa qui m'ho haja fet. Sent haver recorregut a tu però no conec a ningú més, per favor ajuda'm.

-Vine, et vaig a portar a casa.

-I ta mare?

-No hi està. Hui té una gala benèfica.



Amb problemes van arribar a casa de Sara. Al entrar les serventes les van mirar amb cara de preocupació.

-Camèlia per favor agafa unes tovalloles mullades i puja-me-les i sobre tot no li digueu res a la mare.

-Ara mateixa senyoreta i necessita alguna cosa més per a la seua companya sols fa falta que ho demane.

-Gràcies.



Com van poder van pujar a l'habitació. Sara va assentar a Teresa en la vora del llit i sensiblement li va apartar el cabell de la cara. Teresa no podia mirar-li als ulls. Després de que Camèlia li pujara les tovalloles Sara li va treure la camisa de sobre i es va adonar de la quantitat de sang que hi tenia. Ràpidament li va fregar amb la tovallola mullada les ferides. Molt delicadament li va anar curant amb el drap. Teresa intentava no queixar-se però es notava el mal que li estava causant.

Quan van acabar es van tombar al llit. Sara li va tocar el cabell suaument i de poc a poc Teresa es va girar.

-Moltes gràcies Sara. No sabia a qui acudir-va agrair-li. No va poder més i va trencar a plorar.

Sara no sabia que fer, mai havia vist plorar a una persona, ni tan sols sa mare havia plorat a la mort del seu pare. Li estava trencant el cor, no podia veure-la així de fràgil i la va besar suaument. Teresa es va apartar al principi, li va mirar els llavis i li va tornar el bes. Un bes va conduir l'altre fins que Camèlia va entrar per la porta.

-Ho sent senyoreta Orià -va dir veloçment, al mateix temps que se'n anava- hauria d'haver tocat la porta.

Sara avergonyida va saltar del llit i va anar a parlar amb Camèlia.

-Camèlia! -va cridar- Vine per favor.

Camèlia es va arrimar amb la cara ajupida.

-No estava fent la cosa que tu et penses, jo sols li estava ajudant a...

Camèlia la va interrompre.

-Senyoreta Orià, la conec des de que va nàixer i és la primera vegada que la veig feliç. Sols fa falta mirar-la. Jo no he de jutjar-la, cadascú és feliç d'una forma diferent a la de l'altre. Si ella et dona això que vols no la perdes...A més, Miguel es massa alt per a tu- va dir amb un somriure mentre li donava un abraç.



Quan Sara va tornar a l'habitació, Teresa ja s'havia vestit i estava disposada a anar-se'n quan li va agarrar del canell.

-T'ho vaig dir l'altre dia i t'ho dic ara, tu et quedes ací.

-Sara no puc, jo no sóc així.

-Ja aprendràs, a més Camèlia t'ensenyarà -Va dir Sara agafant de la mà a Teresa- Anem a parlar amb Roberto i t'incorpores hui mateix.



Sara feliç, va baixar a la zona on treballava Roberto, l'administrador de la casa.

Ja treballava per a ells abans que nasquera i li tenia molta estima, així que va suposar que no hi hauria cap problema.



-Roberto, necessite un favor.

-Diga'm senyoreta.

-Tinc una nova empleada i necessite que la incorpores ràpidament.

-Senyoreta ho hauria de parlar amb sa mare, a més quina referència té? No puc contractar a qualsevol.

-És de la meua confiança i ha deixat una important mansió en Tarragona per a vindre ací.

-Es això veritat?- va preguntar a Teresa.

Ella improvisant va dir que havia sigut serventa de la família Torres.



Robert va dubtar un moment però, va decidir contractar-la perquè amb la boda necessitaven més criades per ajudar Sara.

Teresa es va quedar baix ultimant alguns detalls però, abans que Sara se n'anés, li va tocar per darrere el cabell i quan es va girar li va agafar la mà sense que Robert es donara conter.



Per la nit va vindre la senyora Orià acompanyada per Miguel per a sopar. Es va seure en la taula i va fer que una criada avisara a Sara. Ella va baixar i molt educadament va saludar a Miguel, no podia amagar la seua felicitat.

-Et trobe millor que ahir Sara- va dir somrient Miguel.

-S'haurà alegrat de veure't- va respondre la mare de Sara.

Sara va girar la cara i en aqueix moment Roberto va cridar a la senyora Orià per a comentar-li la nova incorporació.

Quan es va assabentar, va avisar a Sara per a que anara amb ella i Roberto.



Mentrestant en l'altra sala, Teresa va entrar i Miguel va alçar la cara.

-Ja saps que has de fer, espere que no em falles.

-Miguel, s'està portant molt bé, no es mereix això.

-Pensa en el nostre pare i reflexiona. Ara ves que no vull que et vegin amb mi.

 Comenta
 
Capítol 3 Mentides i traïcions
La nit va transcórrer sense majors incidències. Prop de les dotze Miguel se'n va anar de casa però, abans de fer-ho va anar a la part posterior de la casa on l'estava esperant Teresa que havia eixit sense que el reste de les seues companyes se n'adonaren.

-Què vols que faja exactament?- li va preguntar Teresa al seu germà major.
-T'ho he explicat mil vegades. Sols t'has de fer amiga de Sara i parlar-li bé de mi per que es case.
-Miguel hauríem de parar abans que fóra massa tard. No em de pagar-ho amb ella. S'està portant molt bé amb mi.
-Es porta bé amb tu perquè no sap qui ets.-va contestar Miguel- vols que li diga perquè vas anar al menjador o perquè vas aparèixer en el parc? Si se n'adona no et voldrà veure més així que fes-li cas al teu germà.

Teresa i Miguel es van acomiadar i ella va tornar a entrar cap a la cuina. Allí estava esperant-la Sara, recolzada en la cuina amb el cabell solt. Era realment preciosa. Tenia el cabell ros i llarg i li queia sobre els muscles fent-li una ona. Els seus ulls color mel li miraven expectant.

-Ja tenia ganes que se n'anaren així podem estar tu i jo soles- li va dir arrimant-se cap a ella.
-Sara, te vas a casar, no podem seguir amb açò -li va contestar apartant-se dels seus braços.

Sara li va agafar del braç abans que s'escapara, li va atreure cap a sí. Li va mirar fixament als ulls i li va besar. Teresa sabia que no estava bé però, per primera vegada es sentia volguda, després de que la seua família s'evaporara era l'única persona que li havia tractat bé. El seu germà li pegava quasi tots els dies i s'havia criat robant i menjant en menjadors socials. La seua vida havia anat cap al declivi des de que sa mare havia mort.
No coneixia a son pare i s'havia criat amb el de Miguel.

-Bona nit, espere que dormes bé-li va dir Sara separant-se d'ella.

El dia següent Sara se'n va anar al menjador a treballar i Teresa es va quedar en la casa. Amb Camèlia va preparar el dinar i va netejar les habitacions.
Quan va entrar en la de Sara es va parar, en l'armari va veure el vestit amb el qual la va conèixer. El va agafar i va abraçar-lo. Va olorar el seu aroma. No sabia perquè li agradava tant eixa xica, sols sabia que havia de trair-la.

Més tard, va sonar el timbre i arreglant-se el cabell, Teresa, va anar a obrir. Esperava que fóra Sara però, era el seu germà.
-Què tal estàs germaneta?
-Què fas ací Miguel?-li va dir molesta.
-És la casa de la meua promesa, recorda-ho.

Miguel va entrar a dins i quan estaven en la cuina, va agafar del braç a la seua germana i la va empènyer cap a la terrassa per la porta posterior que hi havia en la cuina.

-Li has parlat de mi? T'ha dit alguna cosa?
-No, no sigues pesat i dóna'm temps. No és tan fàcil guanyar-se la confiança d'una rica.
-Sols espere que no m'estigues mentint. Pareix que estiga molesta amb mi, des de que em coneix mai m'ha besat, em defuig i no té cap gest bonic amb mi. Cap xica m'havia rebutjat.
-Miguel no sigues així, el més segur és que tinga vergonya. Ella està emocionada per casar-se, és mot ingènua i no s'espera res. No et preocupes que es casarà i podràs dur a terme la teua venjança.
-Voldràs dir la 'nostra' venjança. O no et recordes del nostre pare.
-Miguel, no era el meu pare. I em va tractar molt mal.
-Gràcies a ell ho vas tindre tot, si no fóra per la família Orià continuaríem amb ell i no hauríem d'haver viscut en el carrer.
-Mira Miguel sé que estàs molt dolgut per la mort del pare però Sara no hi té res a veure. Em va curar i em va donar aquest treball. No estic segura que et puga ajudar.
-No va ser una mort, la mare de Sara el va matar i ens va tirar al carrer- va contestar Miguel alçant la veu i agafant amb agressivitat a Sara del braç- Tu em vas a ajudar perquè eres la meua germana i gràcies a mi no estàs morta. Si t'atreveixes a trair-me et penediràs.
-Solta'm ara mateixa i no m'amenaces, gràcies a tu quasi em dessagne, durant anys has estat maltractant-me i he hagut de treballar de prostituta per a que fingires que eres notari i així guanyar la confiança de la senyora Orià. Estic farta de la teua estúpida venjança i de tu. No vull que em segueixes manipulant com si fos una cosa. Així que solta'm i ves.
-Et penediràs d'això. Quan em case amb ella, no em tornaràs a veure i et jure que viuràs un infern- després d'aquesta amenaça li va pegar una galtada i la va tirar al sòl.

En aqueix moment va entrar Camèlia i va veure l'escena. Ràpidament va anar a replegar a Teresa del sòl, i li va demanar a Miguel que se n'anara.
-Teresa estàs bé?Què li has fet al senyoret Miguel?
-Res, Camèlia, moltes gràcies però estic bé.
-Posa't un poc de gel perquè les senyores Orià no et poden veure així.
-Per favor Camèlia, no digues res d'això. Direm que m'he caigut per les escales.
-Està bé- li va dir Camèlia, col·locant-li el gel en la galta.

Aqueixa vesprada, Sara havia de provar-se el vestit per què les criades li agafaren les mesures. Ella no tenia cap emoció per provar-se'l i al entrar va demanar a les seues criades que deixaren a Teresa en la seua habitació per que l'ajudara amb el vestit.
-Molt bé, senyoreta Sara, Teresa li estarà esperant en la habitació.
-Moltes gràcies, Júlia- va contestar Sara mentre deixava abric en el penjador que hi havia darrere de la porta.

Sara va pujar amb emoció les escales i va entrar amb rapidesa en la seua habitació. Dins estava Teresa girada mesurant el vestit que estava en la peanya blanca. Sara va anar per darrere i la va abraçar agafant-la per la cintura.
-Hola amor, no sabies les ganes que tenia de veure't.
En eixe moment Teresa es va girar, i Sara li va veure el morat de l'ull. Preocupada li va preguntar que li havia passat.
-Res, sols me he caigut per les escales. No em coneixes però, sempre estic per terra.
-Segur que estas bé? Està molt negre.
-Deixem de parlar d'açò, vinga, provat el vestit.

Teresa es va girar mentre Sara es desvestia. Sara li va dir que ja estava preparada i Teresa la va mirar. Portava un cosset negre molt estret i unes sinagües blanques. Es va posar roja, va intentar no mirar-la però, li era impossible. Cada vegada li agradava més.
Sara ho va notar.
-Vinga, Teresa, no em digues ara que tens vergonya. Ajuda'm a ficar-me el vestit.
Amb cura li va col·locar la falda negra per damunt de les sinagües. Després li va acomodar el cosset i li va tornar a prendre mesures.
Estava espectacular, el vestit li ressaltava els ulls i el seu somriure feia brillar tota l'habitació.
-Com em trobes?
-Estàs molt guapa. Estaràs esplèndida en la teua boda. Seràs una bona dona, Miguel estarà molt ben cuidat.
-Què penses d'ell?-li va preguntar amb curiositat.
-Segur que és un bon home. Et farà molt feliç-li va contestar dubitativa.
-No seré feliç.
-Per què dius això?
-Perquè jo sols seré feliç amb tu.
En eixe moment Sara va apartar-li les mans a Teresa i li va fer alçar-se. Li va mirar fixament amb aquells ulls mel. Ella sabia que també sols seria feliç si estava amb ella i l'anava a perdre de totes formes, perquè el seu germà l'anava a separar i Dèu sap que li anava a fer.
-No digues això...
-Escapem-nos-li va interrompre.
-Què dius? Estàs boja?
-Jo no em vull casar, Miguel no m'agrada i menys ara que te conegut a tu. Tinc diners estalviats i podríem llogar una casa en Tarragona o en Barcelona.
-No puc fer-te això, perdries el teu futur. No podries mantindre el nivell de vida que tens...
-No me importa el futur, sols sé que per una vegada vull ser feliç i tu eres la meua felicitat. Em tractes bé i em vols, i jo també et vull a tu.
-No em coneixes, sóc una mala persona...
-Tenim tota una vida per conèixer-nos.
Després d'aquesta declaració, li va agafar de la cintura i li va besar. Teresa li havia amagat una part de la seua vida però, podrien començar juntes un nou futur. A més, no sabia que li anava a fer Miguel, estava encabotat amb la seua venjança i no podia permetre que el seu germà fera mal a l'única persona que estimava. Per què no podien viure juntes? Igual serien més felices lluny d'allí.
-Gràcies per voler-me tal com sóc. Aniré on vulgues. Per primera vegada sé que vull ser, i vull ser la persona que et faja feliç.

En aquell moment va entrar Miguel aplaudint amb ironia, ho havia escoltat tot des de darrere de la porta.
-Dis-li Teresa, dis-li perquè vas anar aquell dia al menjador. Vinga germaneta, abans d'anar-te'n amb ella conta-li la veritat, conta-li perquè m'estaves ajudant a que es casara amb mi. Conta-li que sa mare va matar al meu pare quan estava treballant com administrador junt a Roberto. Relata-li totes les vegades que em somiat en venjar-nos de la seua família després de que tirara a uns xiquets sense res al carrer i ens abocara al fracàs- va dir amb odi mentre Teresa ajupia el cap, donant-se conter que havia perdut a l'única persona que havia estimat- Ella ens va fotre la vida- li va dir mirant a Teresa.

De sobte Miguel va agafar del coll a Teresa i li va ficar un trabuc en la templa.
-Si no et cases amb mi et jure que la mataré.
-De veritat vols casar-te amb mi germanet?
-Què dius?
-He sabut perfectament qui ets des del moment en el qual et vaig veure, creus que vaig decidir casar-me amb tu perquè ets un notari, quan no saps fer l'administració de la casa. Ma mare va matar al teu pare dos anys després d'haver-la violat, la violació de la qual vaig nàixer jo. Ton pare va amenaçar durant dos anys a ma mare en violar-me a mi si no li pagava uns diners al mes. Aquell bastard la va maltractar fins fer-li sentir que no servia per a res. I jo em vaig adonar quan tenia deu anys després de llegir les cartes que ell li va escriure. A partir d'aquell moment em vaig decidir a buscar-vos, a buscar als meus germans fins que em vaig adonar que ella no era la meua germana perquè tenia un altre pare- va aclarir Sara i mirant a Miguel va continuar- Et vaig trobar robant en un parc i des d'aquell moment em vaig prometre que el fill del violador de ma mare no viuria, perquè jo no ho permetria. Però vaig conèixer a Teresa i ella em va demostrar que en aquest món hi havia coses més importants que la venjança.

Entre tant desconcert Miguel no va veure com Sara agafava la pistola que tenia amagada al costat de l'escriptori. Li va apuntar al cap i li va amenaçar:
-Ara vas a soltar a Teresa i te n'aniràs de les nostres vides.
-Mon pare no era roí, em volia, va ser ta mare qui el va corrompre, tu no saps res. Si no vols que Teresa deixe viure, vas a deixar que em vaja amb ella i no ens tornaràs a veure.
-Me pareix que no m'has entès, tu ets qui ha fingit ser qui no ets, podria denunciar-te i no tornaries a veure el carrer. Així que deixa a Teresa i ves.
-Ho sent germaneta.
Amb desesperació Miguel va prémer el gallet.
 Comenta
 
Capítol 4 Sara Corella
Havien passat més de dos mesos des de que Miguel es suïcidara. Quan es va morir Teresa commocionada em va mirar amb odi i va fugir, va fugir de la meua vida. Ella, que havia entrat en ella con un llamp en mitat d'una tempestat, se n'havia anat i probablement no tornaria.

Ma mare m'havia tirat de casa al adornar-se que Miguel s'havia matat, deia que no volia que la gent pensara que Miguel s'havia tornat boig per la nostra família, així que va decidir que me'n anara a Barcelona, a una casa familiar que teníem i que allí començara de nou.

Quan me'n vaig anar l'únic que va fer va ser mostrar-me la vergonya que tenia. No es va dignar a dirigir-me la paraula i vaig marxar deixant arrere a l'única família que em quedava. El meu cognom va passar a ser Corella.

Em passava diners cada mes i això em permetia seguir vivint com una dama de l'alta societat.

Camèlia va decidir acomiadar-se i vindre amb mi. Ara érem molt bones amigues i la considerava la meua confessora.

Sabia el que sentia per Teresa i m'havia suportat des de que ho havia descobert. M'entenia i em volia incondicionalment i gràcies a ella jo havia pogut suportat la seua marxa.

Tal vegada no era la forma en que se n'havia anat sinó la seua mirada. Una altra vegada havia vist eixos ulls blaus freds, gelats com el primer dia. M'odiaria de per vida, era la causa de la mort del seu germà,bo, sabia que no era la meua culpa, ell havia decidit el que havia fet, probablement al adonar-se que érem germans i que son pare era un violador. Havia traspassat la fina línia que passava de la cordura a la bogeria.

Tenia clar que no la tornaria a veure i això em trencava el cor. Intentava no pensar en res, mantenia el meu cap ocupat i així passaven els dies. Anava de tant en tant a gales benèfiques promocionades per ma mare i allí es on vaig conèixer a Garciny, era un home molt més major que jo, però, em tractava bé i es preocupava per mi. Tenia molts diners, crec que era soci d'un gran negoci francés. No em parlava mai de treball i em portava moltes vegades a sopar als restaurants famosos de la ciutat.

El dia que li ho vaig contar a Camèlia em va dir que amb el temps m'oblidaria de Teresa i podria començar una vida amb ell. Es veritat que sols li coneixia des de feia un mes però, no podia, ni un minut, treure-me-la del cap.



Aquella nit era important. Sabia que Garciny m'anava a demanar matrimoni. Camèlia ho tenia tot preparat, m'havia arreglat un dels vestits més bonics que havia vist. Era rosa amb una banda que estrenyia la meua cintura i de la qual queia una cinta de una tonalitat un poc més fosca que la del vestit. M'havia fet un mig recollit del qual una part del meu cabell reposava sobre el meu muscle.

-Estàs preciosa, vas a ser una bona muller-Em va dir afectuosament, acabant d'arreglar-me el cabell- Sols espere que seguisques visitant-me.

Recordava quan vam discutir el dia que li vaig dir que li cediria la casa quan jo me'n anara. Es va negar i em va dir que trobaria un nou treball. Però, jo li ho devia, era una bona amiga. Així que al final ho va acceptar.

-Clar que et visitaré.

-Deixaràs que conega als teus fills?

Fills, vaig pensar. Sabia que significava el matrimoni però no volia tindré fills i menys amb aquell home.

-Seràs la seua tia, així que es clar que els coneixeràs. Estaré molt orgullosa de que sàpiguen que la persona que em va criar era així de bona.



La porta va sonar. Començava el principi del fi. Em vaig mirar a l'espill, aquella no era jo. Tot el que era jo s'havia perdut. La meua essència s'havia esfumat el dia que Teresa va marxar. Em mudaria amb ell i deixaria de ser lliure. Viuria tota la vida una mentida, però, així era la nova jo. Anava a pagar el preu de no haver-la seguit.

-Preparada?

-Supose que sí. Es ara o mai.



Camèlia va obrir la porta.

I allí estaven, allí estaven uns ulls que coneixia molt bé.



Quan la tempestat passe no sabràs com ho vas aconseguir, no sabràs si de veritat s'ha acabat o si realment haurà valgut la pena. Sols sabràs que mai seràs la mateixa perquè aquella llum que veies quan tot estava passant, la llum que et marcava el final dels llamps i trons, tal vegada sols era una altra foscor. Una altra foscor que hauràs de convertir en claror perquè al final això es la vida, foscor. I quan tens eixa llum, quan la trobes, mai més l'has de soltar perquè es veritat, ningú sap els vertaders pensaments d'un home ric quan es casa però, i els d'una dona. Es saben?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]