Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



jana1999
Bellcaire D'Urgell
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 El meu petit món
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.


Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros. Estava al prat donant pinso als cavalls. Quan vaig acabar d’esmorzar vaig córrer fins aquell lloc, on tant m’agradava estar. Era un lloc preciós. El terra estava recobert d’una catifa verda, on acostumava a fer una migdiada. Al mig del prat hi havia un gran i vell roure, tenia moltes branques baixes, que el padrí tallava sovint. A mi m’agradava divertir-me intentant arribar fins a la copa del arbre. Aquell dia, el cel estava tot blau i només si observava el sol radiant. Aquell petit indret que per a molts podia ser un prat normal i corrent, per a mi era el meu petit món. Era un lloc on podia ser jo, un lloc on no hi havia ningú dolent, un lloc on podia jugar, divertir-me i plorar, era un lloc meravellós.


Aquell dia em vaig ficar a fer la migdiada més aviat, però la Paris, la meva euga, em va despertar. Jo ja sabia que volia anar a fer un tomb. Vam creuar el bosc i vam arribar al riu. Allà volíem parar a beure i descansar una estona. El riu brillava pels rajos del sol que el travessaven i es podien observar els peixos de tots colors que nedaven. Llavors tot va passar molt ràpid. Abans que pogués baixar del llom de la Paris, vaig sentir un tret i la euga es va espantar i se’n va anar corrent en direcció contrària a la masia, i jo també me’n vaig anar amb ella. Quan es va parar ja no s’havia on ens trobàvem, ens havíem perdut. Vaig entrar en un moment de pànic, no s’havia que fer, tenia por per si no pogués tornar a veure la meva família, per si moria allí, enmig d’un immens bosc. De sobte, vaig tornar a sentir un tret. Estava molt a prop. No sé ben bé com però vaig mantenir la calma, i amb la Paris, ens vam amagar darrere uns arbres i uns matolls. Des del meu cau vaig poder veure uns homes que passaven, portaven unes escopetes a l’esquena. Anaven vestits amb roba vella i tenien una imatge una mica deixada. Estaven parlant però no vaig poder sentir res. Però va ser quan vaig veure la cria de cérvol morta, que un portava a l’espatlla, quan vaig saber que aquells homes hostils eren perillosos i me’n havia d’amagar.


Ja no els veia però seguia quieta com si seguissin aquí. Tenia por a moure’m per si em sentien i tornaven. No va ser fins al cap d’una hora que vaig decidir que no em podia quedar allà, tenia que fer alguna cosa. Ja s’estava fent fosc, devien ser les set. Llavors em vaig recordar d’aquella excursió amb el pare on m’havia ensenyat que l’estrella polar senyalava el nord. La vam estar observant molta estona amb el telescopi que m’havien regalat pel aniversari. I també me’n recordo que va dir que si mai em perdia al bosc tenia que anar en la direcció contrària a l’estrella polar. Ja sabia com tornar a casa. Vaig tardar una mica a reconèixer aquella estrella tan brillant, però quan vaig estar-ne segura de que era la correcta vaig muntar a la Paris i me’n vaig anar d’aquell bosc que de nit semblava molt tenebrós. Al cap d’una hora vaig arribar al riu. Estava cansada, molt cansada així que vaig parar a descansar uns minuts. Llavors vaig recordar que portava una entrepà per berenar, me’l vaig menjar i li vaig donar un tros a la Paris. Després vam continuar el nostre camí. Des del riu ja sabia com anar fins a casa, fins i tot de nit. Quan, per fi, vaig arribar a la masia, els pares i els padrins m’esperaven fora. Estaven molt preocupats per mi. Els hi vaig explicar tot el que havia passat. Però em va semblar que no s’ho creien massa, que es pensaven que era una excusa com totes les altres que els hi ficava quan arribava tard a casa.


Vaig anar a dormir pensant que demà seria un altre dia, però seguia intrigada per saber qui eren aquells homes i que hi feien al meu petit món, on jo no hi tenia lloc per ells.


 Comenta
 
Capítol 2 Les històries del poble
Uns rajos de sol que travessaven les cortines de la finestra em van despertar, la padrina em va preparar l’esmorzar i quan vaig acabar li vaig demanar a la mare si la podia acompanyar al mercat del poble. Estava segura de que algú hauria sentit els trets d’ahir o hauria vist alguna cosa que em podria ajudar a saber qui eren els homes amb qui m’havia topat el dia anterior.

Quan vam arribar al poble la mare va anar a algunes botigues i jo me’n vaig anar pel meu compte. Coneixia un vell que es deia Manel. Ell sempre estava al corrent de les noticies, m’explicaria alguna història de les seves, el problema era que moltes de les seves històries eren falses. Però no m’importava alguna cosa en trauria. Me’l vaig trobar assegut en un banc de la plaça major. Ell em va reconèixer de seguida i com jo ja sabia tenia una nova anècdota, que havia passat ahir al vespre, per explicar-me:
“Estava al bar del teu tiet i un home que no havia vist mai va entrar corrents, jo conec a tothom del poble i ell era un extranger. Tenia la roba bruta i plena de forats, com si l’hagués atacat un animal es va dirigir cap a la barra i li va dir alguna cosa a cau d’orella al teu tiet, en Ramon, i se’n va anar tal com havia vingut. Em va semblar molt estrany, així que li vaig preguntar al Ramon que li havia dit però no em va respondre i al cap de cinc minuts va entrar a la cuina i no en va tornar a sortir. Jo opino que aquell home era un lladre o algun personatge semblant, no crec que al Ramon li fes gaire gràcia veure’l allí i es va empipar més quan aquell estrany li va dir aquella cosa sense que ningú el sentís. Jo no sé res més, si vols esbrinar més coses vés a parlar amb el teu tiet. Ell sabrà qui era aquell home.”

Em vaig acomiadar del Manel i vaig anar cap al bar del Ramon. No sabia fins quin punt era certa aquella història, però en Ramon i estava ficat encara que em resultés molt estrany. Ell m’aclariria els dubtes que tenia. Mai m’amagava res per aixó em resultava tan interessant saber la veritat. En cinc minuts ja era al bar, era un lloc petit situat al carrer major, però l’interior tenia un cert encant i amb els anys s’havia anat guanyant clients. Vaig anar cap a la barra, i vaig veure al Ramon ocupat a la cuina. Vaig entrar-hi i llavors em va veure:
-Hola preciosa! Com estàs? Què hi fas aquí tota sola?
-Venia a veure’t. La mare està al mercat i bé, ahir vaig veure uns homes estranys al bosc i el Manel m’ha dit que tu em sabries dir qui eren.
-El Manel t’ha dit aixó? No li has de fer cas a ell, que no veus que ja és vell i no sap el que diu.
M’estava mentint. Jo sempre sabia quan algú em mentia, era com un do que tenia, i ell m’estava mentint. No em podia creure que en Ramon em fes aixó. Estava enfadada.
-Ramon, no em menteixis. Diga’m la veritat, la necessito saber.
-Ets massa petita per saber la veritat, i si la necessitessis te la diria.

Me’n vaig anar, indignada, sense dir-li adéu. Jo ja sabia que per molt que hi insistís no em diria res, ell era molt tossut. Però igualment descobriria el que estava passant. Jo també n’era molt de tossuda.

Vaig seure al terra d’un descampat per pensar en el que havia passat. Però en aquell moment vaig veure un dels homes que havia vist al bosc, sense pensar-m’ho el vaig seguir sense que em veiés. Va passar per un munt de carrers que no sabia ni que existissin. Portava una maleta gran i verda, plena de alguna cosa que encara no sabia el que era. Al cap d’un quart d’hora va arribar a un magatzem vell i hi va entrar. Vaig mirar amb el rellotge i em vaig adonar de que feia tard, havia quedat amb la mare fa mitja hora davant l’estació. Tenia que marxar però ja tornaria per investigar més.

Quan vaig arribar a l’estació, la mare estava molt enfadada. Vam tornar a la masia. Al cotxe, vam estar tota la estona en silenci. La mare estava enfadada i jo pensava en com m’ho faria per esbrinar el que estava passant.
 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
Quan em vaig aixecar em van vindre a la ment tots aquells malsons horrorosos que m’havien impedit tindre un somni tranquil i profund. Tractaven del meu tiet i aquell home que havia vist, i l’escenari principal era el vell magatzem fins el qual havia seguit, el dia anterior, aquell home tan misteriós. Així que ja s’havia el que tenia que fer, anar al magatzem per trobar alguna pista que m’ajudés.


La mare no em deixava anar al poble sola, però ella no ho sabria. Quan vaig acabar de donar el pinso als animals de la granja, vaig agafar la meva bici. Feia molt temps que no l’agafava, l’últim cop va ser fa dos estius per ensenyar a la Maria, la meva germaneta, a anar amb bici. Portava tant temps ficada en aquell racó de l’estable, que ja formava part de la decoració.


Vaig tardar casi una hora per arribar al poble. Quan vaig ser allà, vaig encadenar la bici a una farola i vaig recórrer aquells carrers tan solitaris i estrets, en els que havia estat seguint aquell home. Al arribar-hi, em vaig aturar per assegurar-me de que no hi havia ningú dins del magatzem, em vaig adonar de que era més gran del que pensava i encara s’hi conservava un cartell on hi deia que el magatzem havia sigut un antic mecànic de cotxes.


Vaig entrar-hi per una finestra que tenia el vidre trencat, segurament era el lloc que utilitzaven aquells homes per entrar-hi perquè a l’altre cantó no hi havia vidres. De dins encara semblava més gran; hi havia teranyines per tot el sostre, cosa que demostrava que estava abandonat. La porta principal era una gran reixa de ferro coberta per una mena de plàstic vermell per evitar que es rovellés el metall. A un cantó de la sala hi havia unes escales de fusta que conduïen a un despatx improvisat. Vaig pujar una de les escales però vaig retrocedir de seguida quan es va trencar per la meitat. La fusta estava tan corcada que al mínim pes s’esfondrava. Llavors vaig veure una escala portable que devia ser allà per pujar al despatx. La vaig recolzar al sortint de l’entrada del despatx i vaig pujar-hi. Quan estava al mig de l’escala casi em caic perquè vaig relliscar però de seguida em vaig refer i vaig continuar pujant. El despatx estava tot ple de papers pel terra i tots els mobles que hi havia estaven ratllats i alguns s’havien caigut. Hi havia tot de cables pel terra que devien donar corrent a l’ordenador, que es veia de sobres que estava espatllat. Vaig mirar els papers una mica per sobre i em va cridar l’atenció un que hi havia una fotografia on sortia el meu tiet passejant pel carrer. Al costat hi havia un informe que hi deia tots els secrets que tenia el meu tiet, subratllat amb groc hi havia el nom d’una persona que jo no reconeixia. Al final del full hi deia, amb una lletra ben gran i amb majúscules, “ENEMIC”. El meu tiet no era dels dolents, vaig notar com si totes les coses que m’havien estat angoixant desapareguessin. Però llavors vaig tornar a llegir aquelles paraules i uns temors més temibles van substituir aquells desapareguts. Si el meu tiet era un enemic seu estava en perill, vaig buscar el nom d’aquella persona entre els papers que estava remarcat amb retolador groc. Hi ficava que treballava per una agència de detectius i llavors ho vaig entendre. Aquells homes eren lladres o alguna cosa semblant i el meu tiet havia ajudat a un detectiu a reunir les proves suficients per arrestar-los, suposo que fent-se passar per el seu amic. Però ells l’havien descobert abans de que pogués aconseguir res, perquè si hagués aconseguit proves aquest lloc ja estaria ple de policies. I ell, el meu tiet, encara no sabia que estava en perill.


Volia obrir tots els armaris per trobar proves, però quan vaig obrir el primer va caure un sac amb forma humana. Vaig fer un crit i em vaig desmaiar.


Em va despertar un soroll i aterrada vaig córrer a amagar-me dins d’un armari. Si aquells homes ja havien matat abans que els hi impediria matar-me a mi o al tiet que els havia enganyat. Vaig sentir unes passes que pujaven per l’escala, estava tan espantada que no podia ni respirar. Deien alguna cosa del meu tiet, jo no els escoltava. No van tardar gaire a anar-se’n però em sembla que vaig estar més d’una hora ficada dins l’armari amb por de sortir i que em matessin. Quan per fi vaig sortir vaig decidir anar cap al bar del tiet per explicar-li el que havia passat, vaig recollir alguns d’aquells papers i vaig tirar una foto al cadàver que no m’atrevia ni a mirar. Però quan vaig sortir del magatzem hi havia el cotxe de la mare aparcat davant, i ella estava a dins. Em va mirar enfadada perquè m’havia escapat, em va fer entrar al cotxe i no vaig poder anar a avisar al tiet. Li volia explicar tot però ella només estava enfadada i no em deixava parlar. No hi podia fer res, tindria que esperar fins després de dinar per tornar-me a escapar.

 Comenta
 
Capítol 4 La cova de les cuques de llum
Estava tan preocupada pel que li pogués passar al tiet, que no m’entrava res a l’estómac. Vaig menjar unes quantes patates ràpidament i em dirigia, ja, cap a la porta per anar al poble quan la mare es va interposar al meu camí.

Ells estava molt enfadada i com que jo només pensava en sortir de la casa i la contestava malament em va castigar a l’habitació, tancant la porta amb clau i no se com se’m va acudir de seguida saltar per la finestra. Era un segon pis, hi havia uns 5 metres fins al terra. De seguida vaig apartar aquesta idea del cap, perquè estava desesperada per sortir però no era boja. En cara així no hi havia cap altra manera de sortir, llavors se’m va acudir que no feia falta saltar podia baixar amb una corda. La meva habitació era molt gran, hi havia molts armaris on guardava quasi bé tot els trastos que ningú utilitzava. Segur que en algun d’ells hi hauria una corda. Vaig començar a buscar i vaig trobar de tot, una matalàs de la piscina trencat, uns esquís, unes botes foradades de la sola,etc. Estava començant a pensar que no ho trobaria quan la vaig veure allà, cargolada en un racó al costat d’un equip d’escalada. Vaig lligar-la al mànec de la porta i vaig tirar ben fort per estar segura que no em cauria. Vaig seure al replà de la finestra i vaig començar a baixar, al principi em va semblar que queia, però vaig recolzar el peu a una de les pedres que constituïen la casa i de seguida em vaig refer. Quan quedava poc vaig saltar i vaig anar a l’estable, allà em vaig adonar que m’havia deixat la bici al poble.
Però quan vaig veure a fora la Paris, no ho vaig pensar dos cops. Vaig galopar fins al poble, el més ràpid que vaig poder.

Però el tiet no era el bar. El Jordi, el meu cosí que treballava al bar, em va dir que havia anat a prendre l’aire al carreró i no havia tornat. Ja era massa tard, ja l’havien capturat, no el podia avisar i ell estava en perill per culpa meva. Havia de intentar trobar-lo i vaig anar al magatzem. Sabia que hi havia un mapa on hi havia uns llocs marcats, potser tenien al tiet en un d’aquells.

Al mapa hi apareixia una gran creu a un punt del bosc. Jo sabia on era, hi havia passat moltes nits allà. Era una cova que de nit es tornava totalment fosca i, si feies silenci, apareixien cuques de llum. Jo m’estirava de panxa enlaire i mirava amunt. Era com està a l’aire lliure i millor, el sostre estava negre i les cuques semblaven estrelles que es movien i brillaven, estrelles fugaces. Semblava que poguessis tocar el cel. Era un lloc màgic, un santuari on els desitjos més impossibles es complien i no volia que aquells homes hi entressin. Era la cova de les cuques de llum.

Vaig anar-hi amb la Paris però la vaig deixar una mica lluny de la cova perquè no corregués perill. A l’entrada hi havia un home. Però jo coneixia una altra entrada. Vaig entrar per un passadís estret, només hi passava quan anava a quatre grapes. Vaig donar just al darrere d’una columna que subjectava el sostre de la cova, on el meu tiet estava lligat. Em va veure de seguida i jo el vaig deslligar. Em va dir que me n’anés, jo no el vaig fer cas. Estava ficada en aquell embolic i ara volia arribar al final, fos bo o dolent. En silenci perquè els homes no el sentissin, va agafar una pistola que estava sobre una taula i va apuntar a un home, jo l’hi vaig estibar de la camisa i li vaig senyalar el lloc per on havia vingut. Quan ho va veure vam sortir sense que ningú se’n assabentes. Ell va fer una trucada amb el meu mòbil i no van tardar gaire a arribar uns cotxes de la policia, que van arrestar aquells homes.
Quan se’n van anar li vaig demanar explicacions al meu tiet, després d’explicar-li com l’havia trobat. Vam estar més d’una hora discutint però es negava a dir-me res, deia que era un assumpte secret que ni ell n’hauria de saber. No em podia creure que després que arrisqués la meva vida per salvar-lo, no em digués res ni una simple pista que em fes oblidar la meva curiositat. Aquell estiu vaig viure una gran aventura i ell es negava a dir-me el final. Ell mai havia tingut secrets, no entenc perquè ara no m’ho deia. Però si no m’ho havia dit encara, no m’ho diria així que vaig deixar que m’acompanyés a casa i li donés una excusa a la mare perquè no em castigués, que jo no vaig saber mai però com que ella estava contenta no vaig preguntar.

La Paris la va portar després el tiet, i me la vaig endur a l’estable per dutxar-la i raspallar-la. Quan li vaig treure la sella, va caure un paper doblegat i arrugat. Quan vaig llegir la primera frase, se’m va dibuixar un somriure enorme al rostre. Sabia que no em deixaria així, ell era com jo: curiós, molt curiós, massa curiós. A la nota hi deia això:

“Hola preciosa, suposo que saps que jo no em podria aguantar d’explicar-t’ho tot, però en aquell moment no t’ho podia dir. Ja saps que el teu tiet t’estima i sabia que si no t’ho deia ara te’n acabaries assabentant. És una història una mica complicada però com ets molt llesta ho entendràs. Tot va començar quan una amic meu, que es policia, em va demanar que l’ajudés amb un cas difícil. Ja te’n recordes que jo abans era policia. Vaig acceptar i em va dir que havia d’ajudar a aquells homes que em tenien segrestat. Aquells homes eren uns caçadors furtius, guanyaven molts diners amb les preses que caçaven al bosc. Ja saps que està prohibit, i una vegada una dona que passejava pel bosc els va enxampar, matant un cérvol. Bé, està clar que la van matar sense miraments. Tenien uns quants llocs on guardaven les preses, estan marcats amb aquell mapa que vas trobar al magatzem. Jo els ajudava a aconseguir les armes i transportar les preses, no sempre les mataven a vegades els venien a gent encara més perillosa que ells mateixos. Però quan vaig trobar el cadàver, vaig tenir suficients proves perquè el meu amic els pogués arrestar. Però el final ja el saps, abans que el pogués avisar em van segrestar i quasi em maten si no haguessis estat allà. Graciés preciosa, espero que ho entenguis i sobretot no li ensenyis això a ningú, destrueix aquest missatge, i recorda aquest serà el nostre petit secret.”

Les coses que diu no em van sorprendre gaire, la majoria ja les havia suposat com el d’ajudar la policia. Però n’hi ha d’altres que anava totalment equivocada com que eren caçadors furtius, això sí que no m’ho imaginava, em pensava que eren uns assassins, uns lladres de bancs o una cosa similar. Però em vaig alegrar tant quan vaig rebre la nota, perquè ara sabia que ell estava de la meva part i que hi podia confiar com sempre havia fet inconscientment.

Aquella nit vaig anar a la cova de les cuques de llum. Les cuques encara no havien començat a brillar. Em vaig estirar a descansar una estona, llavors una cuca es va parar sobre el meu nas i va començar a brillar, en pocs segons tota la cova estava il•luminada per les cuques de llum. No sé si m’ho va semblar, o aquella cuca em volia agrair el que havia fet, era com si sabessin que aquell dia havia passat alguna cosa dolenta en aquell lloc. El que si sé és que no vaig tornar a ser la mateixa des d’aquell estiu, em vaig tornar millor.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]