Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



speedyraptor
Tarragona
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 Château de Gudanes
- Bé… umm… no del tot.
- Portes, expliqui’s d’una vegada i deixi’s de romanços.

Un altre cop Portes. Quants cops havia de dir al comissari que em digués Quim? I ja hi tornava a ser, la brometa de sempre, el Pascal en fotent-se tot dient “Qui em portarà a sopar?”. Que n’era de babau.

Tota la tensió creada per la sol·licitud del comissari amb aquella pregunta, perduda. De totes maneres, per què buscava algú que parlés francès? No en tenia prou amb un turista d’aquells que venien a esquiar a Andorra només per fer-se els fanfarrons, i a vegades també a convertir-se en compradors compulsius?

Però bé, venint del comissari i amb l’actitud que portava, era obvi que en passava una de grossa. Què carai feia, sinó, marcant amb copets al terra una cançó incomprensible? El comissari va picar sobre la taula tot espantant al pobre becari, que només portava dos dies allà i poc li faltava ja perquè li donés un atac de nervis. Bé, era bastant normal, considerant la tropa que formava aquest cos de policia andorrà: el comissari, el Peremiquel, el Pascal, el Manel i jo.

- Silenci, collons! Ningú sap francès? Doncs ja trobaré pel meu compte un francès!
- Calmi’s, comissari. -  Manel el pacifista.
- Anem per feina: el capità vol que indaguem sobre Pierre Clos. Sembla ser que va estar involucrat en el cas Gudanes.- El becari va estar a punt de caure de la cadira per una broma del Pascal, i el comissari va llançar-li una mirada assassina.- Ens hem d’infiltrar a la gala d’aquesta nit i…
- Esperi, esperi. Això sembla més una missió espia que un cas de policia!
- Calla, Pascal, a tu no t’hi portaran, que ets un curt de gambals i només l’espifiaries.- A vegades el Peremiquel era… massa directe.
- Portes! - I sant tornem-hi. - Busca per tots els teus… amics i troba algun francès que et pugui ajudar!
- Comissari… - el becari no s’atrevia gairebé ni a parlar.- Conec una noia francesa, la Juliette, que no fa mai preguntes i és molt discreta… Vol que la truqui a veure si…?
- Què hi fot aquí palplantat? Truqui ja, abans que m’emprenyi de debò. Aquest jovent d’avui dia… Ai, no sé on anirem a parar.
- A-a-ara mateix la truco, comissari!

Al cap de cinc minuts comptats, un huracà va entrar per la porta principal. Era un huracà amb el cabell castany recollit en una cua de cavall que es va llançar sobre el becari en una abraçada amistosa mentre cridava: “Paaau!”
Bé, ara almenys sabíem el nom del becari. Com que era l’únic, fins ara havia sigut simplement el becari. De totes maneres no crec que el fet de saber el seu nom canviés gaire la situació.

De sobte vaig recordar una cosa. Si ho havia sentit bé el becari havia dit… Si el comissari ho havia sentit ara mateix estaria… En efecte, el peu ara marcava una cançó incomprensible, però cada vegada amb més força contra el terra.
- Pau! Què cony és, això!? No havies dit que seria callada i discreta!?
- C-c-comissari…
- No vull excuses!- s’estava tornant vermell per moments.
- Emm… Hola, em dic Juliette i cgec que m’he pegdut alguna cosa… Algú m’ho pot explicag?
- Portes! Expliqui-li-ho.
- Eh? Sí, comissari. Emm… Hola, Juliette. El comissari necessitava algú que parlés francès per…
- Calli! No li expliqui tot!
- Comissari, aclari’s. - Manel el mediador.

Al cap de deu minuts d’estira i arronsa, la Juliette ja havia demostrat que era prou callada i discreta. No havia dit res més i es mirava l’escena estranyada.

- Peg cegt, on és aquest sopar?
- Al castell de Gudanes. –respongué tot solemne.

Tot el soroll de la comissaria va cessar de cop. Els teclats que mai no paraven d’escriure, quiets; els telèfons que mai deixaven de sonar, en silenci. Ni tan sols aquella remor que a tothora se sentia de fons. I amb motiu més que suficient. Aquell castell donava nom a un dels casos més importants en els que havia col·laborat la policia andorrana.

Ja en feia cinc anys. Jo tot just acabava d’entrar al cos quan en Jacques, membre de la policia nacional francesa i ara també un gran amic meu, trucà tot sol·licitant la presència de l’actual comissari, que en aquell moment era encara l’inspector d’homicidis. Valga’m Déu! Com han canviat les coses en tan sols cinc anys. Bé, pel que es veia, un aristòcrata francès situat a les altes esferes, Isaac Leblanc, havia llogat els jardins del castell de Gudanes, situat molt a prop de la frontera, per celebrar el casament de la seva filla. En acabar la nit, passades les dues, la senyoreta Leblanc va anar en busca del seu futur marit, ja que feia ben bé una hora que ningú el veia. Una hora de recerca. Res. Trucada a la policia, interrogatoris als convidats, la filla d’en Leblanc plorant desesperada al jardí... La festa se n’havia anat en orris. Cotxes patrulla per tot arreu, la police donant voltes per tots els jardins amb gossos i explorant totes les habitacions del castell.

Tornava a sortir el sol quan un dels policies cridà “Vite! Je pense qu’il est ici!” tot indicant que era probable que l’hagués trobat. Creien que era una falsa alarma però no, aquest cop era de veritat. Van intentar obrir la porta, però era tancada amb clau així que la van tirar a terra. Al bell mig de l’habitació es trobava el jove, assegut a una butaca, l’únic moble que hi havia a l’estança, mirant cap a la finestra, tancada també. Jeia mort en una habitació tancada. Bé, això és el que vaig sentir mentre l’inspector i en Jacques en parlaven.
Els recordo donant voltes al cas, mentre jo treballava en casos minoritaris de petits robatoris i batallava per trobar-li el truc a la màquina de cafè. En Jacques li estava explicant el que va passar quan un agent seu va trobar el cos:
“ Imagina’t-ho: la víctima jau morta en una butaca que mira cap a l’única finestra de l’habitació, la qual dóna al jardí principal on es celebrava la festa, d’esquenes a la porta. En aquest moment la senyoreta Leblanc, que encara no sap que el seu promès és mort, s’apropa a corre cuita a la cadira. Les llàgrimes li rellisquen per les galtes. Sembla que la felicitat d’haver retrobat al seu futur marit la inunda poc a poc. En el mateix instant en que es planta davant la butaca queda paralitzada. Un crit ofegat. La noia cau. El mateix agent que ha tirat la porta a avall es precipita cap a ella abans no arribi a terra. És mort, és mort, i ja fa estona. Es pot apreciar un tall net al coll, però no gaire profund. És curiós que no hagi regalimat ni una gota de sang al seu esmòquing. Una copa plena de sang, segurament la del mort, al braç esquerre de la butaca que la mà del mort agafa amb força. Podem intuir que la víctima és esquerrana. Bé, ho era, cosa que concorda amb el que sabem. Qui l’ha matat el coneixia. Els ulls tancats, la cara pàl·lida, els gestos rígids. En realitat, si haguessin trobat el cos unes hores abans haurien pensat que més que mort estava profundament adormit, que a causa del cansament per la festa, havia buscat un lloc tranquil per “exiliar-se” una estona i conciliar el son. Però sembla que aquest son durarà per sempre.”
En aquell moment el comissari, que encara conservava una mica de sentit de l’humor, li va preguntar si havia pensat en escriure’n una història de por. De poc que m’ennuego amb el cafè, i en Jacques em va llançar una mirada assassina. Bé, pensar en el passat no serviria de res. Almenys de moment.

Ja unes hores més tard i havent dinat, vam posar-nos tots plegats a treballar: el Manel i el Pascal es quedarien a comissaria com rates de biblioteca buscant tota la informació que poguessin trobar d’en Pierre Clos, el Peremiquel es mantindria en un cotxe de paisà prop del castell, amagat, tot esperant per si res sortia malament i, finalment, la Juliette i jo ens infiltraríem a la festa.
 Comenta
 
Capítol 2 Endavant "gadgetoboli"!
- Bé, ja hi som. Ara què?
- Tranquils, jo me n’ocupo.
- Peremiquel, no facis cap salvatjada!
El Peremiquel va riure, va sortir del cotxe i, amb un somriure a la cara, es va girar i va dir: “No prometo res”.

La Juliette i jo, ara Flora i Egor Vólkov, vam sortir del cotxe i ens vam dirigir cap a la tanca del jardí del darrere que ara, no sabíem com, ja no estava vigilada.
- Tot va segons el pla. Ara què fem?
- Com que què fem? Socialitzà i feg pgeguntes.

Em va agafar de la mà i em va arrossegar cap a la multitud. Més concretament, cap a una parella francesa d’edat avançada que es mirava la meva espessa barba postissa amb deteniment.
- Amb qui tenim el plaer de parlar?
- Jo sóc Flora Vólkov i aquest és el meu marit Egor. Disculpeu que no parli: és rus i encara no domina l’idioma.
(De català a català: no entenia res. Això és el que em va dir la Juliette. Mai sabré si era veritat).
La barba em començava a picar.
- I de què coneixen al senyor Clos?
- Vam coincidir en un creuer per les illes de la Sonda, a Indonèsia, fa un parell d’anys.
El bigoti em començava a fer pessigolles. Bé, el moustache, siguem fins.
- I vostès?
- Bé, nosaltres juguem al mateix club de criquet.
Ja no podia més. Maleïts siguin els bigotis i les barbes! Se suposava que era rus, i no podia deixar anar res en català, així que vaig dir-li a la Juliette a cau d’orella que me n’anava al lavabo a treure’m el pèl infernal de la cara.
En el meu francès escàs i estrany vaig preguntar-li a un cambrer on era el lavabo, i em va enviar dins del castell.
Per fi em vaig poder desenganxar la barba! Tenia la cara vermella com un tomàquet, però almenys no em molestava res. Ara que estava dins del castell era una bona oportunitat per investigar.

Vaig pul·lular per la planta baixa. Era de nit, estava tot fosc i el passadís en el que m’havia ficat era molt llarg. Vaig entrar a la primera habitació que vaig veure. No he admès mai davant la Juliette ni la resta del cos que no vaig entrar per investigar, sinó perquè estava força acollonit.
En entrar vaig notar un corrent d’aire estrany i la porta es va tancar de cop. Estava tot fosc, així que vaig agafar el “gadgetoboli” que m’havia regalat el Pascal perquè el fes servir en la missió espia. No era de gaire bona qualitat, segurament era comprat als xinos, però almenys feia llum. Com deia, vaig agafar el boli i vaig il·luminar l’habitació. Hi havia una estanteria a la paret, un gerro gran amb flors al costat de l’estanteria i al centre de l’habitació una taula amb un llibre a sobre i una butaca. Amb el boli-espia-llanterna a la boca, vaig vorejar la butaca.
No va ser gaire bo pel meu cor trobar un cadàver que aguantava una copa plena de sang. Vaig trucar la Juliette i en menys de cinc minuts estàvem inspeccionant l’habitació i el cadàver.

Primer de tot, qui era el mort? M’era familiar, però no aconseguia posar-li cap nom. De sobte vaig recordar la fotografia que hi havia a la butxaca de la meva americana. Era en Pierre Clos! No portava gaire estona mort, ja que encara conservava (parcialment, tot s’ha de dir) el seu moreno de platja i el color de la cara. Mentrestant, la Juliette investigava la resta de l’habitació. Vaig continuar inspeccionant el cos de la víctima de cap a peus. Tenia el cap recolzat a la butaca, i se li veia un tall al coll. No semblava gaire profund, així que no podia ser la causa de la mort. Un calfred em va recórrer l’esquena. L’escena era idèntica a la del cas Gudanes, segons el que tenia entès. Abans que pogués buscar la causa de la mort, la Juliette va fer-me un senyal per que m’acostés a ella. Potser havia trobat alguna cosa interessant.
- No notes com un coguent d’aigue? Just aquí, miga.
- Hòstia, per això la porta abans s’ha tancat de cop.
- I encaga n’hi ha més. Fixa’t en la paguet, en aquesta escletxa.
- Sembla com si donés a una altra habitació… Hi hem d’entrar de seguida!
- Exacte, pegò necessitem alguna cosa peg feg palanca.
- Mmm… Ja ho tinc, el gadgetoboli!
En aquell precís instant va entrar un dels ”seguratas” de la porta acompanyat pel matrimoni francès que havíem conegut abans.
- Són ells! El que deia ser rus s’ha tret la barba, però és ell!
(Una altra vegada xerrameca traduïda del francès per la Juliette)
- Moltes gràcies! No hi havia cap rus a la llista, així que han de ser infiltrats per força. Espera… Què passa aquí? Qui hi ha a la butaca?
L’home corpulent va fer el mateix que havia fet jo en entrar a l’habitació: donar la volta a la butaca i descobrir el cadàver.
- És monsieur Clos! - i per un walkie-talkie que duia a la cintura - Necessito reforços al primer pis, a la primera habitació a l’esquerra. És urgent.
El “segurata” em va llançar una mirada assassina, i vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Vaig agafar la meva placa de policia andorrana i la vaig ensenyar. Vaig demanar a la Juliette que traduís el que deia al francès.
- Som del cos de policia d’Andorra, unitat 008, i estem investigant un cas confidencial que ens ha portat aquí. La víctima d’aquesta nit segurament està relacionada amb el cas.
- A mi m’és igual, això! A mi m’han contractat per fer la festa segura, i com que sou els únics sospitosos i tampoc tinc manera de saber si dius la veritat,  haureu de venir amb mi! - En aquell moment van entrar més “segurates” - Ah, perfecte, François. Truca a la policia que vinguin de seguida: hi ha hagut un assassinat.
- Ara mateix truco!
La Juliette i jo estàvem emmanillats amb un altre home corpulent que no ens treia els ulls de sobre. La missió espia que semblava tan senzilla s’havia tornat un bon embolic…

- Pascal! Fes alguna cosa de profit i arregla l’escàner!
- Que ho faci el becari. Tinc feina.
- Està a la biblioteca. Sigues una mica útil de tant en tant. Pascal!
- Bé, d’acord, va. Què, Manel, trobes alguna cosa interessant?
- Doncs sí.
- Estàs fet tot un hacker.
- Doncs necessitaré ser encara millor hacker que fins ara. Està tot en codi i sembla bastant complicat.
El Manel tenia tres ordinadors buscant pistes, i ell estava en el quart intentant desxifrar el codi o almenys trobar-ne alguna pista, sense èxit. Començava a treure fum del cap i les orelles.
- És increïble, això no té ni cap ni peus! A qui carai se li pot haver ocorregut un codi tan complicat? Entenc que no vulguin que els descobreixin, però això sembla de pel·lícula…
- Parlant de codis, l’altre dia a TV3…
- Pascal… Sempre tu. Què vols ara? - el Manel ja no podia més.
- L’altre dia a TV3 va sortir que hi havia una pàgina a internet que permetia codificar missatges en el codi de la màquina Enigma, de la Segona Guerra Mundial.
- Crec que tots sabem què és, Pascal - El comissari Tarrés feia la seva primera aportació en molt de temps.
- Un moment. Enigma? Podria ser… Sí. N’estic segur. I això que es repeteix a cada paràgraf... Han comès un error molt greu, molt greu...
El Manel teclejava ràpidament mentre un somriure se li anava dibuixant a la cara i anava parlant per si mateix, però en veu alta.
- Manel, fas por. Tranquil·litza't una mica. Explica'ns a la resta dels mortals què carai està passant.
- Bé, qui sigui que ha escrit aquests missatges o qui ha decidit la manera d'encriptar-los li ha fet mandra inventar un codi. Qui utilitzaria un codi que ja se sap com funciona per comunicar-se? És cert que el codi Enigma és un codi bastant complicat, però avui en dia…
- I això demostra que sóc més útil del que tots creieu! - En Pascal recuperava part de la seva reputació.
- Baixa’t aquests fums i arregla l’escàner d’una vegada, collons! Per cert, tenim notícies d’en Portes i la senyoreta Juliette?
El becari tot just entrava corrent per la porta quan va ensopegar amb el feix de cables que el Manel tenia connectats als seus ordinadors. En Pascal va esclatar a riure. El clatellot del comissari el va fer callar de cop i va marxar a arreglar l’escàner.
- Senyor comissari, porto males notícies! En Peremiquel acaba de comunicar que fa estona que no sap res ni del Joaquim ni de la Juliette, i també diu que la policia francesa està allà.
- Cony de “gavatxos”, sempre al mig…
El Manel semblava encara absort entre tant ordinador.
- Què passa? Què feu? - el pobre becari que acabava d’arribar.
- Estem investigant tots els mails que ha enviat en Pierre Clos en els darrers tres mesos. Crec que el Manel ha trobat alguna cosa… - el comissari Tarrés estava molt orgullós. Començava a penjar-se medalles.
-Ja ho tinc! He desxifrat el codi! NVIHA, aquesta mena de paraula que es repeteix tant “traduït” significa...
 Comenta
 
Capítol 3 Nit de Vetlla
- Isaac!
- Què?
- NVIHA és Isaac!
- Sí, ja, això ja ho has dit. Ara busca-li utilitat, si us plau.
Per algun motiu el comissari tornava a marcar amb el peu aquell ritme irregular de tres per quatre.
- Bé, ara podrem desxifrar tots els mails, ja tenim la clau! Però trigaré una estona…
- Comissari!
- Què vols, Pascal?
- L’escàner ja està arreglat!

El soroll de les sirenes de policia rebotava per les parets del castell de Gudanes, mentre la Juliette i el Quim discutien acaloradament.
- És culpa teva!
- Pegquè? Ets tu qui s’ha tget la disfgessa!
- Però tu m’has fet socialitzar i segur que els hi has dit alguna bajanada que ens ha delatat!
Es va sentir com s’obria la porta, i algú que conversava en francès. (Nota: tornem a les “fantàstiques” traduccions de la Juliette).
- Aquests són els sospitosos. Els hem trobat aquí regirant l’habitació on hem trobat el nostre estimadíssim senyor Clos.
No va ni acabar la frase, i es va posar a plorar. Perquè, és clar, ara qui li pagaria les hores que havia passat a la porta palplantat? La pela és la pela…
- Bé, deixeu-me amb ells que els interrogaré.
El policia va acabar d’entrar a l’habitació.
- Quim?
- Jacques? Què hi fas aquí?
- Això no t’ho hauria de preguntar jo? No et fa vergonya? Què ho fots aquí tafanejant, a l’escena d’un crim, sense permís de les autoritats?
- Eh! Jo SÓC l’autoritat!
- No pas aquí. Aquí l’autoritat… sóc jo.
- Bé, tens raó. Deslliga’m, vols?
En Jacques va sospirar i va donar l’ordre de deslligar-nos. Li vaig demanar que ens deixés quedar a investigar. Així, en Jacques podia tornar a casa més d’hora i nosaltres aconseguíem la informació que volíem. Als ulls d’en Jacques ara podíem semblar algú que, agraït per l’ajuda, vol retornar el favor o bé algú que es fica descaradament en el cas i no ho hauria de fer, però no li podia desxifrar l’expressió. En aquest aspecte, en Jacques era increïble. Mentre jo pensava tot això, el temps corria; i en Jacques va prendre una decisió. Va tornar a sospirar, aquest cop més profundament, i va acceptar que l’ajudéssim.
Diria que la Juliette es va emocionar una mica massa.

- No ens han de descobrir… Vigila. No filtris aquesta informació...
- Manel.
- Què?
- Res, pensava que t’havies tornat autista, però veig que et segueixes comunicant.
El Pascal començava a fer-se pesat, i fins i tot en Manel, el pacifista, el mediador, el tranquil, començava a enfadar-se i reprimia les ganes de plantar-li una bufetada a la cara, encara que tots pensàvem que se la mereixia.
- Has aconseguit escarbar alguna cosa útil, Manel?
- Sí, comissari. Miri: he aconseguit desxifrar part de tot un seguit de mails entre el senyor Clos i aquest tal Isaac. Sembla que en Pierre no és més que un titella. El tal Isaac és el que realment està darrere de tot això.
- Isaac, Isaac… De què em sona?

- Jacques.
- Què?
- Obre això.- En aquests moments m’acabava de carregar el meu gadgetoboli tot provant d’obrir la porta.
- El què?
- La porta secreta, collons.
- Quina porta secreta? Què dius, Quim? T’has tornat boig?
- No, no m’he tornat boig. Mira, darrere de la llibreria. Veus aquesta escletxa?
- Ah! És veritat…- Va cridar per que li portessin una palanca o alguna cosa per l’estil.
El vent va entrar de cop a l’habitació. La Juliette va esternudar. En Jacques observava la porta. Tot era fosc, no devien ser ni les dues de la matinada. Ràpidament un dels policies d’en Jacques es va acostar amb una llanterna. La Juliette que rondava per allà va treure un smartphone d’aquests d’última generació i el va posar en mode llanterna, tot enfocant cap al lloc d’on provenia el corrent d’aire. Hi havia una finestra oberta de bat a bat.
- Podeu vení un moment, si us plau? – La Juliette s’havia fet pas entre tots els policies curiosos que començaven a amuntegar-se a la porta, ara ja no tan secreta.
- Has trobat res interessant?
- Una safata, com les que pogtaven els cambgués amb les copes de cava i canapès.- Va enfocar-la amb el mòbil. Estava tota xopa de sang. La Juliette va retirar-se una mica.
- Es curiós, un dels laterals està molt més “brut” que l’altre.
- Segurament l’han utilitzada per vessar la sang del tall del coll cap a la copa. Això explicaria que no hi hagués cap taca en tot l’esmòquing.
- Es que ja has analitzat el cos? – En Jacques començava a emprenyar-se. No li agradava gaire que un altre policia fiqués els nassos a la seva investigació, i encara menys d’aquesta manera.
- Bé, no del tot. Només he fet un cop d’ull ràpid.
- Anem-hi doncs.
L’inspector Jacques va fer un senyal a un dels seus homes per que analitzés la safata i comprovés si la sang era realment del senyor Clos. Vam tornar els dos a l’altra habitació. Vaig deixar la Juliette donant voltes per allà oferint ajuda a cada policia que veia treballant. Em va tornar al cap aquella imatge del primer dia que la vaig veure: un huracà de cabells castanys, aquest cop sense cap recollit, que es barrejava amb el color blau clar del seu vestit.
- Aquesta noia que ve amb tu...
- La Juliette? Què passa?
- No ho sé, crec que està esverant massa al personal.
- Deixa-la, els hi donarà un cop de mà, i a nosaltres un parell de minuts de descans.
- D’acord. Tens cap informació rellevant sobre el cos que ens pugui servir per esbrinar qui és l’assassí?
- Bé, aquesta escena està repetida.
- Què vols dir?
- Fixa’t-hi bé. Aquest castell. Aquesta posició del cos. Cinc anys enrere.
El Jacques es va quedar pàl·lid al moment. Pensava que es desmaiaria però va tornar en sí ràpidament.
- El cas Gudanes? No fotem... I aquesta habitació... – Va apropar-se cap a la finestra i va mirar enfora – Si, és la mateixa. Creus que l’assassí podria ser la mateixa persona que fa cinc anys?
- N'estic força segur. La premsa no va publicar res de l’informe, així que és pràcticament impossible que algú hagi copiat el modus operandi que es va utilitzar llavors. Però en aquest cas la causa de la mort és una altra. No té cap cop al cap. A més a més, la porta secreta explicaria el misteri de l’assassinat a l’habitació tancada.
- Espera, crec que ja sé com podria haver mort. – L’inspector, tal i com faria un professional (no dic que no ho fos pas, però semblava una escena de pel·lícula), va posar-se uns guants de làtex i va començar a observar amb deteniment el coll i el braços de la víctima.
- Voilà! Aquí tenim el que segurament serà la causa de la mort.
- Com l’han matat?
- Li han injectat alguna cosa. Pot haver sigut algun tipus de verí o simplement oxigen. El mort no presenta cap símptoma postmortem diferent dels habituals.
- Deixa’m trucar als meus companys que estan a comissaria, a veure si han trobat res sobre en Pierre Clos. Mentrestant ves interrogant a tothom, així podrem començar a determinar els principals sospitosos.
- D’acord, però que sàpigues que ho faig perquè vull i és el protocol a seguir, no perquè m’ho diguis tu. – Ai, Jacques, sempre procurant mantenir el seu territori controlat.

- Càsum dena! Manel, has tret alguna cosa en clar? Són gairebé les dues de la matinada, ens hem quedat sense cafè i aquí ningú troba tres!
- Comissari, si vol baixo al McAuto 24 hores que hi ha a baix.
- Com que si vull? Baixa ara mateix i fes alguna cosa de profit, Pascal, que portes des que has arreglat l’escàner assegut davant de l’ordinador jugant al buscamines.
- Crec que he trobat alguna cosa interessant.
- Ja era hora, Manel...
- Aquest tal Isaac sembla un home important, crec que de l’aristocràcia francesa. Pel que sembla, en Pierre Clos li estava fent xantatge i volia treure-li la seva posició de poder. Sembla que per conservar l'estatus social fins i tot va arribar a matar!

- Peremiquel!
- Quim! Per fi! Ja em teníeu preocupat... On sou?
- Estem dins el castell. Escolta, veus una finestra on hi ha una llum?
La Juliette enfocava amb l'smartphone cap a fora.
- Ara que ho dius... Sí!
- Investiga el terra. Pot ser que l'assassí hagi fugit per allà.
- Quin assassí?
- Ah, no t'ho havia dit? Han mort en Pierre Clos.
- Li has de dir de seguida al comissari! Ara vaig cap al jardí a mirar.

- Senyor comissari!
- Portes! Ja era hora. Escolti, què ha passat?
Li vaig explicar tot el que sabia: l'assassinat, la relació d'aquest amb el cas Gudanes, el petit descuit que havia tingut l'assassí...
- Busca indicis al pati i persegueix al sospitós! Si ha saltat per la finestra hi deu haver algun tipus de rastre... Qui deu haver pogut fer això?
- Comissari, em pot explicar el que ha passat a comissaria?
- Bé, el Manel ha trobat tot de missatges entre en Pierre Clos i un tal Isaac...
- Isaac? No pot ser...
- Li sona d'alguna cosa, Portes?
- És clar, senyor comissari! El cas Gudanes! Qui feia la festa?
- No pot ser... Isaac Leblanc!
 Comenta
 
Capítol 4 Colliure
Tot just abans que la Juliette i jo sortíssim fora per seguir la nostra primera i, de moment, única pista va aparèixer un policia jovenet per la porta, un dels homes d’en Jacques.
- Inspector! Han arribat els papers de l’autòpsia!
- Porta cap aquí.
En Jacques me’ls va passar després de fer una ganyota. Tal i com ja havíem comentat, la causa de la mort no havia sigut la ferida sinó la inserció d’oxigen pur per via intravenosa en una quantitat tan elevada que era com si la víctima s’hagués submergit a més de cent metres de profunditat en mil·lèsimes de segon. Per un moment vaig sentir una esgarrifança i tot seguit com em treia un pes de sobre; sempre havia preferit estiuejar a la muntanya abans que a la platja. Vaig mirar un moment en Jacques.
- Crec que mai més tornaré a fer submarinisme.
Tot fent que no amb el cap va marxar a parlar amb un dels policies que rondava per allà. Ara sabíem del cert quina era la causa de la mort, però hi havia una cosa que no acabava d’encaixar en el perfil de l’assassí, com algú tan metòdic i tan pacient com per matar a algú, omplir una copa amb la seva sang, netejar qualsevol taca i deixar a la víctima tan perfectament posicionada havia pogut deixar una pista tan vistosa com la porta secreta. Devia d’haver alguna cosa que l’havia fet marxar a corre cuita, un incentiu… És clar! Jo! Segurament va escoltar com m’apropava pel passadís i en marxar per la porta secreta no va tenir temps de tancar-la tan curosament com havia comés el seu crim. Molt probablement amb les preses n’hauria deixat més pel camí, era hora de seguir-li el rastre fora, així que vaig trucar al Peremiquel.

- Ei, Peremiquel! Hi ha alguna pista sota la finestra?
- Bé, no sé si ens ajudarà, però hi ha una petjada just a sota, suposo que de saltar-ne.
- No hi ha res més? Alguna cosa que indiqui cap on anava l’assassí?
- Doncs… ara que ho dius hi ha uns arbustos just aquí al davant. Si ha passat per sobre deuen haver caigut algunes fulles no?
- I tant! Compto amb tu!
- Espera, no pengis! Per aquí hi ha fulles! L’hem trobat, Quim!

Isaac Leblanc. Cinc anys enrere, l’havíem considerat com a víctima. De fet, havia actuat com a víctima. Però poc a poc, amb ell com a assassí, el misteri del doble assassinat a Gudanes tenia més i més sentit. El seu futur gendre tenia més carisma que ell, i segurament li hauria robat ràpidament la fama que havia recollit. Al cap i a la fi, acabaria sent el seu successor. Però sembla que no li va agradar gaire.
Quan va acabar amb el gendre va continuar el seu camí per arribar encara més amunt, col·laborant amb en Pierre Clos. Amb la informació de tots els mails es podia més o menys traçar les seves accions: de manera molt dissimulada, l’Isaac dirigia com volia en Pierre i l’utilitzava com a tapadora.
Ara bé, en Pierre volia aprofitar-se de la situació en la que es trobava i tenia proves suficients com per fer caure l’Isaac de la seva posició. I va utilitzar-ho per fer-li xantatge.
El preu a pagar semblava ser una posició estable en el govern francès com a conseller, que ara ocupava Isaac. És a dir, tant d’una manera com l’altra, perdia estatus social. L’única solució que li quedava era un altre assassinat, un nou cas Gudanes.

- Peremiquel!
- Correu! Cap aquí, Quim, Juliette!
- Què has trobat?
- Pugeu al cotxe! Es deu haver distret i l’he vist marxar!
Una persecució com les de pel·lícula es desenvolupava davant dels meus ulls. Sabia que era per feina, però ho estava gaudint. Bé, va ser com les de pel·lícula, però molt més llarga. Suposo que sabia que l’estàvem perseguint i no volia parar. Tampoc és que el nostre cotxe fos una meravella…

En arribar a Colliure, es va aturar, va sortir del cotxe amb una pistola a la mà i va sortir corrents cap a la platja. En  Peremiquel i jo vam impedir a la Juliette que sortís del cotxe - va ser molt difícil, tot s’ha de dir - i el vam seguir.

- Bravo! Realment no esperava que em seguíssiu fins aquí! Bé, tant per a vosaltres com per a mi, o tot acaba o tot comença. Només que de manera oposada.
- Leblanc! Has fet tot això només per estatus social? No m’ho puc creure!
- Bé, suposo que arribats a aquest punt us ho puc explicar.
Amb una pistola a cada mà, ens va apuntar a mi i al Peremiquel. Nosaltres el vam apuntar a ell. Tal com havia dit, semblava que una de les dues bandes es quedaria en aquella platja.
- Colliure! El meu poble natal… I el del meu suposat gendre! La meva filla i aquell canalla van ser amics des de ben petits, i ella l’estimava. I tant que l’estimava! Però a ell se li veia a la cara: només venia pels diners. L’estatus social de la família Leblanc l’atreia, i a la mínima oportunitat va saltar-hi dins. Sí que tenia carisma! Però no l’estimava! I jo… jo m’estimava tant la Sophie!

Es van sentir quatre trets.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]