Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



naivech
Parets Del Vallès
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1
 Comenta
 
Capítol 1 Visions de pluja
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

Però clar, s’ha de considerar que avui en dia, en el segle vint-i-u, i encara que no estigui ben vist aquest comportament per part de les respectives cases, les mares i filles encara es segueixen rifant el primer home virilment atractiu i afortunat – i no exactament en l’àmbit de la sort – com si fos vés a saber què. Tot i això, sempre resulta entretingut veure el gran espectacle com són veïnes anteriorment amigues de la infància i futures companyes de tomba barallar-se per un tema tan complex com és “l’home que ens traurà les castanyes del foc i s’emportarà les nostres filles ben lluny”, o com “el príncep blau que cuidarà de mi i de la meva predecessora en el perfecte món de la piruleta”.

Jo crec en prínceps blaus tant com crec que demà plouran bitllets de diners sobre la caseta del meu gos. Un acudit? No en tinc, de gos.

I ves per on, justament avui arriba un nou veí. I em jugaria qualsevol cosa que, ara mateix, les meves veïnes estaran mirant impacients per la finestra l’arribada d’aquest semental a la ciutat.

En sortir a recollir la correspondència de la meva bústia situada enfront del jardí, puc donar evidència a les meves paraules en comprovar que totes les dones, velles i joves, solteres o compromeses, són fora de casa seva demostrant un gran interès (sorgit de sota de les pedres) per les seves plantes, i que casualment totes miren cada deu segons cap al carrer per on passen els cotxes, amb una il•lusió que se’ls esborra a l’instant en què veuen la marca del vehicle. Es podria dir que són com arbres que busquen la llum: en el moment en què es dóna un indici de sol, el coll se’ls allarga una mica més, i més, i més..., fins que noto que la seva emoció no seria normal si no passés res. És llavors quan voltejo la mirada per dirigir-la on són les seves.

Un Porsche descapotable apareix per la cantonada i es deté al costat de casa meva. A la casa anteriorment en venda del meu apreciat veí ancià.

En obrir-se una de les portes del vehicle es deixa veure una figura esvelta, de cabells negres i negres ulleres de sol. No precisament vestit d’empresari, no de mafiós, però tot i així es nota que la roba que du és de marca. Sense desviar ni un sol cop la mirada es dirigeix al porxo.

No és que sigui ric a la vista, però se’l nota adinerat, i això no se’ls ha escapat a les altres dones presents en el carrer, ja que a totes se’ls han caigut les calces en veure el xicot ben plantat que s’ha detingut a la porta de la meva casa veïna, i que, pel que sembla, no acaba d’encertar amb les claus. En menys d’un segon, les noies que abans miraven a la lluna de València ara recuperen el seu orgull per crear un grup en massa dirigit al pobre noi, que desapareix en menys de res entre les seves nombroses admiradores abans que pugui veure’l per complet – o hauria de dir millor admiradores del seu cotxe, la seva casa, la seva cartera, compte bancari, targeta social, etc., etc.?

No és que tingui enveja d’aquest individu, però no veig la intenció de l’arquitecte en construir una casa d’un nivell tan inferior com és el meu habitatge, al costat just d’una “casa” que literalment es podria menjar la meva i ningú no la trobaria a faltar. Aquest tipus de casualitats em fan pensar que el món es gira en contra meu sempre que li ve de gust.
Encara que, ben mirat, és l’estança més propera a la del nou mosso. I segur que més d’una ara mateix s’organitza un horari per a ocupar la meva casa i guardar-se un lloc prop de la finestra que dóna a mirar al seu bany.

La vida pot arribar a ser molt dura quan es tracta de dones lluitant per la supervivència de la seva herència. A saber quines en porten de cap...

Com sigui, faig un llarg sospir i em proposo seguir amb les meves obligacions a la casa i el jardí com faig cada dissabte al matí. No penso deixar que unes jubilades i joves malcriades m’intimidin per la seva causa. Oi tant que no! La saba de les meves plantes té més sentit comú que qualsevol d’aquestes joves hormonals i velles pansides.

A la tarda ja he acabat les feines de jardineria i em trobo estirada a l’herba sobre una manta, amb un llibre sobre les cames i uns quants estris dels que he usat, a l’endemà oblidats i apartats gairebé on es situa la bústia. Abans em feia massa mandra com per posar-me a recollir els trastos, a més que havia d’aprofitar el sol i el vent càlid de la meravellosa tarda d’estiu que fa, i, què millor que sortir amb una bona lectura i un ben fred refresc de llimona?

El temps passa i, sense adonar-me’n, m’adormo i deixo que la brisa m’aculli en els seus braços.

Tinc fred abans de despertar-me, i noto frescor en la meva pell. En obrir els ulls haig de tornar a tancar-los, víctimes de les gotes de pluja.

Pluja? No! Com pot ser, si feia un dia esplèndid? Resulta obvi que les coses bones no duren.

M’aixeco i m’espavilo a recollir les meves pertinences de l’herba mullada, oblidant la fatiga i la son com si mai no n’hagués sabut res. Abans de tot em poso el llibre sota el braç i em tapo amb la manta, agafant els estris de jardineria repartits un a cada punta del jardí per portar-los a la caseta que hi ha rere de casa, especialment dedicada a les eines d’aquest tipus.

Una vegada que les tinc carregades totes, les embolico amb la manta perquè no es facin malbé i corro cap a la part posterior de la casa, cap al cobert. En arribar tinc uns petits problemes amb les claus relliscoses, però al final aconsegueixo obrir la vella porta. Sense pensar-ho dues vegades llenço a dins les eines i tanco ràpidament sense molestar-me a tancar amb clau i proposant-me tornar per on he vingut per entrar d’una vegada per totes a casa.

En el moment en què em disposo a córrer a casa, un fort grunyit provinent de la meva esquena em fa girar. Allà, d’entre els arbustos que fan de barrera divisòria entre les dues cases, apareix una gran figura negra sorgida les ombres i, en intentar retrocedir, aquesta massa negra s’abalança sobre meu.

Amb el meu crit travessant l’aire, la meva esquena es troba amb el terra, seguida pel meu cap, braços i cames.

El meu rostre, mullat per l’aigua torrencial i tota jo, xopa de dalt a baix. M’estranyo quan el tacte de l’aigua es torna massa humit a les galtes i el front. És llavors quan noto unes potes pressionant-me al terra i una llengua llepant-me la cara.

Obro els ulls i dono per resolt l’enigma de l’ombra tenebrosa sorgida de darrere dels matolls. Un gos, era un gos!

Dimonis!

Em mantinc uns quants segons gaudint de les gotes refrescants de la pluja, i quieta per por que a l’animal situat damunt meu no li vinguin ganes de menjar-se una bona queixalada de la meva carn.

En tornar a obrir els ulls, ignorant l’aigua, veig una silueta fosca que es distingeix del negre del cel de la nit.

- Et trobes bé? –Pestanyejo per allunyar la humitat dels meus ulls i aconseguir enfocar la vista–. Perdona el gos, sempre que hi ha pluja no sé què li agafa que es descontrola per complet. –Puc veure com s’inicia una somriure de perles blanques en el rostre encara fosc i sense nom de la veu masculina.
- És teu el gos? –dic mentre m’impulso sobre els braços i recullo les meves coses de l’herba sense fixar-me en l’home de davant meu. Tot està mullat, ja no hi ha res a fer amb el llibre, i a la manta li espera una llarga rentada.
- Sí, és un pastor belga malinois, sempre em porta de cap.
- Ja ho puc veure, ja, per poc que no se’m menja per sopar! –em giro per buscar les claus, que han volat per l’ensurt.

Just quan les trobo i allargo la mà per agafar-les, l’animal s’avança i se les fica a la boca, preses entre les seves dents canines. Intento prendre-les-hi però és en va. El gos s’escapa i desapareix per on ha vingut.

- Ei, torna aquí! –començo a córrer rere seu, per adonar-me que no hi ha res a fer.
- No et preocupis, tornarà en una estona, no dura molt sense menjar.

Em giro per fer front a la veu que em parla i em sorprèn trobar-me amb un xicot ben guapo. Deu viure en el barri? S’ha de dir que pel que es veu està força bé. Cabell fosc, ulls blaus, pell morena, gran alçada... Si no fos pel seu gos fins i tot podria agradar-me.

- No disposo “d’una estona”, per entrar a casa –dic mentre m’abraço a mi mateixa com si cregués que així puc protegir-me de la frescor que m’envolta.
- Llavors no et queda altre remei que venir a la meva.
- Però, tu ets boig o què? No et conec i ja m’estàs convidant a casa teva?
- No crec que tinguis altra opció. Conan té les teves claus, per no mencionar que plou a bots i barrals, i suposo que no deus tenir una clau d’emergència sota la teva estora, veritat?

Faig una ganyota de frustració. Per què no se’m passaria pel cap aquesta idea? I tampoc puc refugiar-me al cobert, de la manera que està és més probable que se m’ensorri a sobre abans que duri una nit més. Encara que també podria demanar ajuda a les meves veïnes... No, tenint en compte la recent rivalitat pel “príncep blau que cavalca un Porsche”, encara pensarien que és una estratègia per a esbrinar els seus plans...

- Podria trucar a algú –m’excuso.
- Podries, però tens el teu telèfon a mà?
- No, és a la taula de la cuina, a casa.
- Pots trucar pel meu telèfon. No et voldràs refredar pas, oi que no? – m’incita. Tinc una lleugera impressió que m’està fent xantatge...

Ben mirat, estic xopa de dalt a baix, i tinc fred..., i qui li diu Conan al seu gos? No m’acabo de fiar d’aquest noi, però ell té raó: no tinc cap altra opció. A més, ell també està mullat igual que jo, així que es podria dir que també busca el seu benefici; mata dos ocells d’un tret.

- I...? Què me’n dius? No esperaré per sempre.
- Està bé, està bé. On vius? Vull saber quant lluny es troba casa teva.
- Més a prop del que et penses –diu amb un lleuger riure. Que potser se m’està escapant alguna cosa? Però abans que li pugui preguntar ja s’està movent.
- Ei, espera’m!
- No vull mullar-me més del que estic, així que val més que t’espavilis!

La correguda és més curta del que m’esperava, per no dir massa curta. Tot es veu esborronat per la pluja, i quan ens trobem pujant les escales d’un porxo, em fixo que ample i gran és per a ser un simple porxo, i em detinc per observar mentre l’home sense nom treu les seves claus. No trigo a fixar-me en les cases que l’envolten per assabentar-me d’on em trobo realment.

Mare meva! No pot ser...

- Escolta –li dic al noi ara ja no tan misteriós, amb una lleugera veu de sospita–, tu ets el nou veí del poble, m’equivoco?
- No, he arribat aquest matí –diu, i es gira per regalar-me un somriure–. I tu deus ser la meva veïna. Encantat de conèixer-te, però si no et fa res preferiria fer les presentacions dintre, estic gelat –diu mentre obre la porta i es decanta per cedir-me el pas.
- Encara no sé el teu nom –li dic quan ja ens trobem ocults del vent i la pluja. No m’hauria imaginat mai que per dintre pogués ser una casa tan gran.
- Èric, i el teu?
- Aleia – faig una ullada a les caixes de mudances que hi ha escampades per la sala d’estar-. Totes aquestes caixes són teves?
- Sí, tot just els camions de mudances han acabat de portar-les, en Conan ha sortit disparat cap al teu jardí. Han estat tota la tarda anant i venint.
- Que vivies lluny en el teu antic poble?
- Vivia a la ciutat, m’he mudat per desfer-me una mica de l’ambient pesat i angoixant que hi havia allà.
- Doncs deixa’m dir-te que aquí no trobaràs gaire diversió que diguem. És un lloc bastant avorrit.
- Ara per ara, el que he vist m’està agradant –em mira de dalt a baix i haig d’apartar la mirada. De sobte, em ve al cap que estem a vessar d’aigua.
- T’estic deixant el terra ben mullat, ho sento.
- No t’amoïnis, ara et porto una tovallola i roba neta per posar a assecar la que portes. Si no és el cas que et vulguis quedar en roba interior, és clar –arqueja les celles i evito la mirada dels seus ulls.
- No ho és –dic crua, i ell desapareix rient per les escales que porten al pis de dalt.

Però què s’ha cregut? Com si tinguéssim tanta confiança! Per què he hagut de seguir-lo a casa seva? Ni tan sols el conec! I per què em parla com si fóssim amics? Som veïns i prou! Si aquest matí ignorava el que pogués saber d’ell! Si alguna de les interessades en aquest home s’arriba a assabentar que he estat a casa seva serà la meva fi!

- Puc fer una trucada des d’aquí? –li crido, esperant que m’escolti des del segon pis.
- Sí, i no fa falta que cridis tant –diu una veu al meu darrere que em fa saltar pels aires. La meva sorpresa no podria ser major.
- Però... d’on has sortit? Fa un moment eres a dalt!
- Aquesta casa és plena de passadissos ocults –em xiuxiueja a l’orella com si fos un secret, prenent-me el pèl.
- I què hi ha de la trucada? –li pregunto, desviant la conversació.
- El telèfon és a la cuina. Té –diu, donant-me uns pantalons i una samarreta doblegats que intueixo que són seus–. Pots canviar-te abans si et ve de gust. El bany de convidats és a dalt, la primera porta a la dreta.
- Gràcies –murmuro agafant la roba i la tovallola i dirigint-me al segon pis.

No m’entretinc a tafanejar encara que m’estigui morint de ganes de saber alguna cosa més d’aquest Èric. Aquesta casa té un munt de portes, i al cinquè intent vaig a parar al bany, finalment.

Em despullo, m’eixugo el cos i els cabells amb la tovallola –la qual, si no valgués una pasta, no seria tan suau ni lleugera ni perfecta com es sent–, i em vesteixo amb les robes de l’home que espera per mi al pis de sota: uns pantalons de xandall que em caurien si no fos per l’elàstic de la cintura i una samarreta una mica gran que em penja per tots llocs.

Quan estic vestida i seca, em miro al mirall i veig una persona desconeguda. Hi ha alguna cosa diferent, canviada. De la mateixa manera, segueixo sent jo: cabells castanys, ulls d’herba, galtes rosades, nas arromangat... Però la meva mirada, la meva expressió... no em pertanyen, no em reconec. De sobte no em crec el que veig:

- Què fas? –em diu el meu reflex–. Però que no veus que això no és per a tu? Que ell no és per a tu? Tu no encaixes aquí, en aquesta casa, en aquesta vida. Desperta d’una vegada! –em crida, i comença a colpejar el mirall sense fi, fort, que s’esquerda fins que no es distingeix el reflex, només parts dividides del meu rostre i de la meva pell. Llavors el mirall esclata i cristalls volen cap a mi, fent-me talls a les galtes i als braços, que he alçat per protegir-me la cara. Entre tot el soroll i la sorpresa noto com una mà m’agafa i m’estreny el canell, empenyent-me dins del forat obscur del mirall, on s’amaga l’altre jo.
- No! –crido, i la mà que m’empresonava desapareix, la pressió en el braç s’esfuma, i els “clic-clic” que feien els cristalls en caure al terra ja no sonen. Parpellejo i veig que el mirall està... perfecte. Sense una sola esgarrinxada. Jo estic sense una sola esgarrinxada, tot i que he notat les ferides tan reals... La meva pell està igual de normal i suau que sempre. Em palpo els braços i tota jo, des de la cintura cap amunt, com si fos el vidre el que s’equivoca, com si no reflectís el que hauria de reflectir. Com si fos un fals miratge.
- Q-Què...? –pregunto; però el reflex ja torno a ser jo, i em veig espantada i tremolosa. Abaixo els braços i comprovo que estic d’una peça, que ha estat una simple visió.

Toco el mirall. Ho ha estat? El dolor dels talls, el so de l’esquerdada del vidre, la veu que no concordava amb el meu reflex? Tot ha estat una simple visió?

He estat víctima d’una vulgar al•lucinació?

Uns suaus cops sonen a la porta:

- Aleia? Estàs bé? T’he sentit cridar. Hi ha algun problema? – pregunta l’Èric.

Problema?

- No -responc–, tot està bé.

Tot, em dic a mi mateixa, tot està bé.


 Comenta
 
Capítol 2 Claus i caixes
Romanc uns segons amb la mirada fixa als ulls del meu reflex.
- Com...? – segueixo preguntant-me. – Com? – escorcollo tot l’espai amb l’esperança de trobar alguna cosa que li doni sentit a la realitat dels meus pensaments, dels meus recents records.

Rememoro el meu dia per excavar en alguna possible causa... Ha plogut. M'he mullat. Molt. Podria tenir febre? Podrien ser els seus efectes els meus deliris? Em palpo el front per trobar algun rastre fictici de calor, però l’únic que trobo és fred i humit.

Encara commocionada i exaltada, surto del bany només per topar-me amb una paret enfront meu que em barra el pas, i que resulta que en alçar el cap puc posar-li un nom: Eric.

Ara que me’n adono, aquest noi m’està portant bastants maldecaps des que el conec, fins i tot m’estic començant a creure que no sigui la causa de tots ells. No puc deixar que un home, l’enemic principal d’una bona dona respectable com sóc jo, m’atabali els sentits i de mica en mica em consumeixi fins que no hi quedi res de la raó que encara conserva el meu cervell. Però tot i això, amb les seves mans agafant-me suaument de les espatlles i els nostres cossos tan a prop com es troben ara mateix, no puc pensar en altra cosa que... en empènyer-lo pel pit i... fer-lo caure per les escales.

Gran emoció la força bruta. Beneït aquell que ho va posar en pràctica.
Eficaç i sofisticat. Cruel i desagraït, em diu el meu subconscient; recorda que t’ha ofert ajuda i asil en aquesta forta nit de pluja. Cert, em dic a mi mateixa, però això no em farà deixar de pensar que res d’això hauria passat si no fos per culpa d’aquell maleït gos...

Intento separar-me el més possible de l’Eric sense ocultar la meva incomoditat, i ell no triga a captar la indirecta:

- Perdó – s’afanya a dir, al temps que pren una distància adequada entre nosaltres –. Què ha passat? – pregunta-, cosa que em fa recordar la causa de la meva anterior ansietat.
- Res, res – responc – una tonteria. No li donis importància.
- Si és així... De totes maneres anava a pujar igualment: en Conan ha tornat. Però hi ha un petit problema, i és que...
- En Conan...? – l’interrompo, intentant recordar el rostre que anava conjunt amb aquest nom... i recordo uns anteriors pensaments “qui li posa de nom Conan al seu gos?” ¡El gos!
- En Conan! Oh, beneït gos, és clar que és en Conan! – dic com qui prega a Déu - Qui, si no? On és? On és el gos? –. L’Eric no té temps de contestar abans que jo comenci a derrapar per les escales per arribar al pis de sota. Quan els meus peus descalços deixen l’últim esglaó començo a buscar l’animal com si busqués la salvació de l’ànima. A primera vista pot semblar que estic tocada del bolet però, amb tot el que ha passat, no podria tenir més ganes de tornar a casa encara que em trobi només a una porta i unes passes de distància d'ella.

Veig una massa peluda i passo a l’acció: però quan estic a punt de llençar-m’hi a sobre em faig enrere, pensant en la meva terrorífica primera trobada amb aquest ésser bavejant, i qüestionant-me si no seria millor deixar-lo fer a ell en lloc de cavar la meva pròpia tomba. Sigil•losament m’hi acosto i observo de lluny els moviments del caní, esperant divisar les meves claus entre les seves dents, just igual que quan me les va prendre de les mans.

Pels passos rere meu, puc saber que l’Eric ja torna a ser amb mi, després de prendre’s el seu temps tornant al primer pis. No hauria trigat menys si tingués un ascensor personal com a cosa optativa.

Inconscientment, em giro com hauria fet qualsevol:
- D’això... – diu mentre es rasca la nuca amb la mà-, el petit detall és que... no ha portat les claus amb ell...

Fins que no capto completament el significat de les seves paraules no em dono per vençuda. Deixo caure la pesadesa del meu cos en el sofà de l’Eric, la meva ment enfosquint-se per la mala aura que envolta els meus pensaments.

- No et posis així, dona, segurament les ha enterrat en algun lloc... Potser demà al matí podem aconseguir que ens hi porti.
- Demà? Al matí? M’estàs dient que he de passar la nit aquí? I el que és pitjor, demà és dilluns! I no és precisament festa que diguem. Jo treballo, saps? No sé què t’has pensat tu, però jo no penso gastar el matí a perseguir un gos que més aviat es dedicarà a ensumar la cua d’altres de la seva espècie!
- Ningú t’obliga a fer-ho. Si vols marxar, no et penso retenir contra la teva voluntat; es més: ara mateix podries tornar a casa teva, i segur que demà, quan ja no plogui i hagis aconseguit trencar un vidre per poder entrar-hi, pots trucar a un manyà perquè et col•loqui un pany nou que segur que et costarà un ull de la cara. Per no mencionar el cost del nou vidre per a la finestra...
- Així com ho dius sembles molt convincent. A quina hora començaríem la recerca de les claus?
- Just quan ens llevem.
- D’acord, així doncs... Què hi ha per a sopar? I on dormiré? I ni se t’acudeixi dir que al teu llit...
- Ei, ei, atura't! – diu atabalat - No et confiïs massa, que al capdavall estic sent hospitalari, per no mencionar que ets una desconeguda!
- No seré tan desconeguda si confies suficientment en mi com per a deixar-me dormir a casa teva, oi?
- Perquè la situació s’ha tornat cap per avall.
- Voldràs dir “per culpa del teu gos”. Et recordo que res d’això estaria passant si no fos per la delinqüència de la teva “submisa” mascota.
- Tant se val, la qüestió és que si et quedes aquí, hauràs de seguir unes normes. No et pensaràs que ho faig per caritat, veritat? Hauràs de donar alguna cosa a canvi – diu com si res.
- Alguna cosa... a canvi?– pregunto, amb una no tan fingida confusió, els meus ulls obrint-se com taronges en imaginar-me la “cosa a canviar” - No voldràs dir...?

Passen uns moments fins que l’Eric comprèn el perquè de la meva creixent desconfiança:

- Escolta, per què... em mires d’aquesta manera? – diu al principi, desconcertat-. No hauràs pensat que jo...? – Comença, la seva consternació es fa òbvia quan analitza la meva expressió per complet-. Q-Què?! – crida -. P-però qui et penses que sóc?! I què t’imagines per a creure que podria fer alguna cosa semblant? No! – aclareix-. No, no! – repeteix-. La mudança! Vull que m’ajudis amb la mudança, a desempaquetar les caixes! Què et pensaves?! – la seva mirada evita la meva, el seu rostre vermell com un pebrot.
- Jo... – estossego –. Suposo que si això és tot del que es tracta, sí que et podria ajudar - els nostres parells d’ulls cadascun apuntant a un lloc diferent.
- És clar que es tracta només d’això, què si no! – murmura, i faig com si no hagués sentit res, res de res.

La resta de l’estona passa amb tranquil•litat i una certa incomoditat i tensió en l’ambient. Cap dels dos parla a no ser que sigui essencial, només alguna que altra frase solta sense sentit. El sopar es fa llarg, i puc descobrir una gran dedicació de l’Eric a l’hora de cuinar, i si se’m permet opinar, no ho fa gens malament. Durant la estona en què escurem el plat, parlem dels plans per al dia següent: la recerca de les claus es portarà a terme al matí, just després de llevar-nos, i a la tarda l'ajudaré a organitzar i desempaquetar les caixes de mudances. Quan ambdós acabem de menjar m’excuso dient que tinc son i l’Eric m’acompanya a l'habitació de convidats, la qual ha escollit per a la meva estada aquí.

L’habitació és immensa i ideal com a estança per a convidats: amb luxes però sense arribar a mimar-nos.
Aquesta nit m'adormo sobre l’immensament còmode llit, les mantes acabant totes dispersades pel terra i els meus pensaments anant i venint del son a l’insomni, despertant-me a la matinada, exaltada per un malson. En aquest sóc arrossegada dins del mirall, convertint-me en el meu propi reflex, havent d'obeir els moviments de la falsa Aleia rere el vidre, completament impotent i inútil. Després d’això únicament aconsegueixo submergir-me superficialment en una i altra capçada durant la resta de la nit, fins que noto el soroll d’unes passes que descendeixen al primer pis i que s’aturen enfront de la porta de la meva habitació, per a escoltar posteriorment els cops de l’Eric a la porta per a avisar-me del nou dia.

A l’endemà ens recorrem tot el barri buscant les claus, però el gos no té ganes de col•laborar: mostrant més interès per a trobar la “futura mare dels seus cadellets”. Fins i tot, tinc la lleugera sospita que es delecta de la nostra atenció.

Vistes les circumstàncies decideixo trucar al manyà, ja que si fos pel gos mai me n'aniria de la casa de l’Eric. També aprofito per a trucar a la feina per informar que no hi podré anar a causa del “robatori” del meu clauer, evitant el “petit” detall que ha estat confiscat per un gos entremaliat i bavejant. L’Eric em permet fer les trucades, i després del dinar comencem a desempacar. No passa molt de temps fins que la sala d’estar quedi completament caòtica i irreconeixible: mobles a mig muntar a cada punta, roba escampada pertot arreu, eines, sabates, i una misteriosa caixa que en obrir-la resulta ser la ubicació dels bòxers i altres calçotets de l’Eric, la qual tanco ràpidament i abandono allunyant-me'n al més possible per a no tornar a confondre’m, vigilant que el propietari de les peces no hagi vist res.

I la cosa no acaba aquí, arriba un moment que, en entrar al bany del primer pis, m’hi trobo els estris de cuina a la banyera. Com han anat a parar aquí?
Eventualment aconseguim posar una mica de ordre i tot va començant a anar al seu lloc: no més forquilles sobre la tapa del vàter, ni mitjons a la pica de la cuina, ni sabates lligades penjades dels picaportes.
Ha donat feina però ha valgut la pena. Ara la casa fa goig, i es podria dir que és una casa “de revista” i tot, i potser millor.

L’Eric i jo llencem les caixes de cartró als contenidors de la vorera de davant i tornem per acabar d’endreçar i col•locar les decoracions. Tot d’una, hem acabat per complet i no ens creiem que ja sigui de nit. El temps ha passat volant!

- Amb tot el treball brut que has fet avui, no diria pas mai que fossis una dona! – diu ell mentre pugem les escales del porxo.
- Potser és la teva roba, que em dóna aires masculins.
- Llavors més val que te la treguis, no sigui que demà et despertis amb una sorpresa i un plàtan en lloc d’un musclo.
- Saps?, semblaré home, però encara conservo la dignitat i l’orgull que em fa ser dona, així que si jo fos tu no em confiaria gaire. Al capdavall, el que em falta de múscul em sobra de cervell.
- Doncs a veure si l’utilitzes bé, aquest cervell teu, que la mida no té per què significar res.
- Ja! Mai no em creuria que aquestes mateixes paraules les hagués pogut dir un home! Estàs segur que no ets del cert una dona?.
- I tu que no ets un home?.
- Què et podria dir? El món està al revés.
- Doncs saps què? Crec que tinc la solució perfecta perquè em demostris que ets una dona com cal.
- Per favor, no em diguis altre cop que m’haig de treure la roba... – bromejo, i junts entrem a la casa.

 Comenta
 
Capítol 3 Ulls visionaris
O i tant que tenia la solució! Ara que ho penso, crec que el cap de l’Eric està lligat a uns certs ideals per a la “dona perfecte”, em dic mentre frego els plats després del sopar. I resulta que un d’ells es que la perfecta ama de casa ha de saber cuinar.

No fa falta dir qui ha hagut de fer el menjar per a obviar-ho, ni qui s’ha ofert a fer de renta-vaixelles per a demostrar la seva “feminitat”. Tampoc es pot dir que jo no segueixi uns certs ideals entorn als homes, així que acabat el sopar l’he enviat a veure un partit de futbol que televisaven per la tele, per a poder donar constància de la seva “masculinitat”.
Em distrec i per poc que no se’m cau un got a terra. Per sort, els meus reflexos entren en acció i en el moment precís capturen a la “víctima-suïcida” abans que toqui el pis. Col•loco el got al lloc que li pertoca i agafo un plat per a continuar rentant.

Un centelleig capta la meva atenció. Deu ser un reflex del tap que impedeix que l’aigua corri, però trec el cap igualment. Crec veure-hi alguna cosa dins i m’hi acosto una mica mes, fins que el meu nas quasi toca l’aigua, intentant esbrinar si algun cobert s’ha quedat amagat sota el sabó. Toco amb la mà, palpant per la possible forquilla o ganivet, però el braç se m’enfonsa sense mesura alguna.

Però, què...?

Alguna cosa es mou, emergint, com si busqués arribar a la superfície, com si les profunditats de l’aigüera no acabessin mai.

Una obscura ombra apareix, i en menys de res pren forma.

La cara d’una dona. Té les pestanyes tancades, com la boca, sense rastre de cap respiració.

El meu cor batega descontrolat, com si en qualsevol moment em pogués sortir del pit.
Paren els batecs.

La noia ha obert els ulls. Son buits, sense substància, sense vida.

Tot es torna del revés. Ella comença a cridar, empassant aigua, suplicant amb la mirada. A mi? Com puc ajudar-la? Com puc ajudar a algú que esta dins d’una aigüera? Es estúpid. En primer lloc, no hi cap ningú en un espai tan diminut.

No m’ho crec.

En el precís moment en que em decideixo a seguir fregant i a fer-me enrere, a oblidar-ho tot, una mà m’estreny per la nuca i el meu cap es submergit completament cap endavant.
El soroll del televisor s’esmorteeix i es distorsiona. Líquid entrant-me per les orelles, per el nas. Els ulls em piquen per culpa del Fairy. Els cabells ballen al meu voltant i em cobreixen el rostre.

Durant un instant no faig res a causa de la impressió, però quan l’aigua comença a entrar en la meva boca començo a fer força per a retirar el cap.

Qui és? De qui es aquesta mà que m’empeny? Es l’Eric? Podria ser ell qui està intentant ofegar-me? A part de mi, ell és l’únic que hi ha en la casa.

La pressió en el coll augmenta i m’enfonso més, no m’arriba aire als pulmons, líquid m’asfixia i omple la meva gola. El meu cos es comença a convulsionar, ràpid i violent. Els meus braços buscant qualsevol cosa a la que aferrar-me i estabornir al meu agressor, però tot s’escapa de les meves mans.

Just quan la vista se’m torna borrosa, se’m tanquen els ulls i deixo de fer esforços per a seguir intentant respirar, alguna cosa es trenca.

El soroll se’m calava a les oïdes i el meu cos retrocedeix instintivament, però ja no hi ha aigua, ja no m’ofego. La realitat del que veig m’impacta com una ràfega de vent: un plat.
Un plat s’ha trencat.

El plat que fa res sostenia a les meves mans ara es al terra, fet miques, tot ell escampat en trossets per el terra de la cuina.

La meva mirada viatjant del terra a l’aigüera i de l’aigüera al terra.

No pot ser, que hi ha malament en mi? Perquè aquestes visions? Primer el mirall amb el meu reflex i ara l’aigüera assassina.

Estic tan consternada i confusa que ni me’n adono que l’Eric apareix de sobte al meu costat; segueixo observant el plat trencat com si fos un pobre animal mort.

- Què ha passat? – em pregunta. No ho veus?, penso, tot i que encara tinc els pensaments una mica entumits, s’ha trencat un plat, això es tot el que ha passat.
- Jo... Ho sento, no... no sé com... – intento excusar-me, sense voler ni poder dir-li la veritat: que estic boja; de psiquiàtric.
- No et preocupis, deixa que ho reculli jo, encara et podries tallar – diu, i m’aparta fora de l’abast de la destrossa que he provocat, com si fos una pobre nina de drap.

Em toco la gola, que està completament seca on abans hauria jurat que estava embussada per l’aigua, encara sentint el record de la pressió de la mà en la meva nuca. Tan real...

La resta de l’estona passa com si res, sense parlar d’aquest “petit” incident. L’Eric treu diversos temes de conversació, però jo no li presto atenció, nomes podent pensar en aquests esdeveniments estranys.

Aquesta nit tampoc aconsegueixo dormir. Només d’intentar-ho li donaria via lliure a la “sirena” del Fairy per a que se m’emportés a les profunditats de un humit y horrible somni ple de sabó i d’ulls blancs.

A l’endemà vaig a rebre al manyà, però després de veure a l’home que se’m menja amb els ulls des de la porta del meu porxo, tinc unes ganes immenses de córrer rere el cotxe de l’Eric per a suplicar-li que no se li acudeixi deixar-me sola amb aquest individu al qual la referència “d’ home” no li queda. Si fos per mi, ja es podria quedar amb el nom de Neandertal, que li ve al pèl vista la traça que té en el seu ofici: més que arreglar el problema, l’ha empitjorat.

Ignoro el fet de que potser ho fa per a passar més temps amb mi, al mateix temps que ignoro la fissura del seu cul, que treu el nas dels seus pantalons cada segon que es mou. Passat un temps massa llarg, el Neandertal pregunta:

- No tindrà cap cervesa per aquí, veritat?.
- No.

Mentida.

Encara sense poder entrar a casa meva, no em costaria res anar a la casa de l’Eric, que es just la casa del costat, i que sé que ell en té de sobres de cerveses, però no li penso donar ànims al Neandertal: només em faltaria que es penses alguna cosa que no és.
Ell no es rendeix fàcilment:

- I cap refresc, o llimonada?
- No.

Mentida.

- Aigua? – insisteix.
- Si acaba ràpid la feina podrà anar a comprar-se la beguda que tant desitja – li dic, esperant haver sigut lo suficientment directa. I sembla que ell també ho ha captat, perquè ja no hi insisteix més.

Durant el que queda de matí mel passo cuinant i, al acabar, cap al migdia, jugant amb el gos en el jardí de l’Eric. Ves per on al final – i posant de banda el fet de que em va robar les claus – ens hem acabat fent amics.

- Ja ho diuen que les mascotes surten als seus amos – li dic mentre llenço una de les seves joguines per a que me la torni de volta. - Tens sort de que l’Eric s’hagi ofert per a pagar al Neandertal i que jo no l’hagi pogut convèncer del contrari – l’acaricio quan me’l torna i no puc esquivar una de les seves llepades. Torno a llençar la joguina, aquesta vegada molt mes lluny, sense fixar-me a on va a parar.

L’Eric està a punt d’arribar. De fet, ha de tornar del treball en qualsevol moment. L’he volgut esperar per a que dinem junts.

Ara que hi penso, se’m fa estrany tornar a casa ara que m’havia acostumat a estar d’ocupació aquí. I no s’hi està malament tenint companyia masculina, no es tan terrible com m’havia imaginat. Fins i tot podria dir que m’hi voldria quedar una mica més. Encara que demà ja me’n torno al meu establiment original, el temps se m’està passant massa ràpid...

Però què dic? Quan he estat jo així per un home? Un home! Què em passa? Últimament no sóc jo. Quan ha ocorregut tot això? Només han transcorregut uns dies... i ja estic així? Però si el tinc al costat! Som veïns! Estàs segura que “veïns” es tot el que sou?, em diu el meu subconscient, únicament veïns? De totes maneres, el puc visitar sempre que vulgui. No hi ha tanta diferència. No es com si fóssim una parella ni res per l’estil... Llavors perquè et poses vermella només de pensar-ho? Estúpida, responc, mai més torno a compartir res amb tu. Som la mateixa persona, tros de bleda. Jo només et mostro el que no t’atreveixes a pensar per tu mateixa. Accepta-ho d’una vegada. La burra aquí ho ets tu, penso, i ella gira els ulls en senyal de frustració. Li apago l’interruptor. Que s’aguanti per una estona.

Trono al present i m’estranyo de que en Conan encara no hagi tornat de la recerca, el trobo en una cantonada del jardí, excavant en una terra que sembla que ja ha estat remoguda abans. La seva joguina totalment oblidada.

M’acosto per a mirar de prop i un so inconfusible ressona per el carrer.

L’Eric i el seu cotxe, endevino, i en menys que acabo el pensament ell i el seu esplèndid Porsche fan el camí d’entrada a la casa. Una vegada que l’ha aparcat, em ve a trobar al jardí:

- No entres? – pregunta.
- Ara m’afanyo – li crido mentre ell el dirigeix cap a la porta d’entrada.

Uns lladrucs capten la meva atenció i torno la vista cap en Conan: un centelleig platejat em fa acostar-m’hi. Quan estic lo suficientment a prop ho veig amb claredat: les meves claus. Es una pena que ja no em serveixin.

- Així que aquí es on les havies amagat, eh, lladregot? – prenc les claus que m’ofereix i les netejo una mica amb la vora del pantaló per a apartar la baba. Ell m’ensenya la llengua.
- Es hora de dinar – no sé si m’ho dic a mi mateixa o si s’ho dic al gos. – Anem, ja jugarem més després.

Òbviament no em fa cas. Torna al lloc on ha descobert les claus i es posa a excavar més profundament.

- Conan... – començo, però alguna cosa en el soroll de la terra remoguda em posa el pels de punta.

Tanco el ulls per a treure’m el que sigui que em passa de sobre, i al obrir-los no veig a l’animal: veig de nit, veig a un home que excava en la terra, em veig a mi observant des de uns arbustos ocults de casa meva. Tot es foscor i el soroll d’una pala que remou terra. Per alguna raó em trobo més baixa de lo normal, però no tinc temps de veure més.

Els meus ulls s’obren per a tornar al jardí: fa sol, es migdia, i en Conan segueix com abans. Tan sols han sigut uns segons, imatges, una rere l’altre.

Per què? Es l’únic que em puc preguntar, l'únic que vull saber. Perquè?

Em voltejo per a tornar a la casa, per a dinar amb el Eric, per a oblidar-ho tot. Vull creure que puc esborrar tot el que he vist, o el que crec que veig.

Camino per l’herba, entrebancant-me, sentint com si els ulls em fossin a explotar. Quan pujo les escales del porxo i arribo a la porta em fixo en una cosa en la que no m’havia adonat abans: al marc hi ha rascades, no; son esgarrapades, que d’alguna manera han sigut cobertes amb pintura, però que jo les veig com si mai haguessin sigut tocades tan sols.

Altre cop: imatges, seguides, vistes de lluny, però no menys clares: unes mans que s’aferren a la porta, que es claven amb les ungles, aquestes ungles que rasquen la pintura y deixen la marca de l’esgarrapada.

Y de sobte, desapareix. No ho entenc.

Travesso la porta mig corrents, buscant l’Eric, buscant l’oblit. Ens topem de front, donant-nos un bon ensurt.

Un got cau, es trenca.

I es com un remolí que m’absorbeix, sense poder fer res per a ancorar-me lluny.

Caic de genolls.

Tot s’esvaeix i el mon es torna blanc.

Llavors es quan comença la verdadera visió, obrint-se part d’entre els llocs més recòndits dels meus records.

I. No. Vull. Tornar. Allà.
 Comenta
 
Capítol 4 Records que tornen
Obro els ulls per veure que em trobo ajaguda en el meu jardí, a la part posterior de la casa. Està canviat: més cuidat, hi ha flors pertot arreu i cap rastre de males herbes.

És un dia assolellat, i d’alguna manera que no puc entendre sé que a casa només hi ha l’àvia, que a hores d’ara deu estar roncant i bavejant mentre fa la migdiada a la seva habitació.

Davant meu hi tinc joguines, estic rodejada d’elles. En remenar el meu kit de metges em fixo en les meves mans, mans de nen: canell gruixut, dits petits i rabassuts.

No dec tenir més de set anys.

Porto un vestit de flors, i les dues petites serps de cabell que es mouen als meus costats em fan saber que porto trenes.

Agafo el meu estetoscopi i travesso la fila d’arbustos que separen les dues cases.

Vull jugar, penso, només jugar.

En arribar al jardí dels veïns, m’acosto a la casa i, d’amagatotis, li prenc el pols.

A vegades s’escoltaven sorolls de dins: potser era algun o altre ratolí extraviat, però jo sempre hi trobava interès, m’hi podia passar hores fins que l’àvia s’adonés de la meva absència. Una activitat curiosa per a una nena, però m’interessava més saber de la vida de l’altra gent. Una criatura sempre troba temps per investigar, i jo n’era una experta.

Aquest dia ja feia estona que se sentien veus provinents de la casa, així que tenia pura curiositat per a saber.

De cop se senten crits, el meu estetoscopi capta males vibracions, raó per la qual miro per un cantó de la finestra més propera.

És una cuina. Al centre, dues persones: un home i una dona. Al principi no entenc el que diuen, però després les paraules adquireixen forma:

- No puc viure més d’aquesta manera! – crida ella. – Ja no sóc feliç amb tu!
- Aquesta és la raó per la qual m’has enganyat amb aquell jove malparit? No ets més que una puta! – crida ell.
- Em controles, no tinc llibertat, em tens empresonada en aquesta casa com si fos un maleït gos! – plora la dona. – No t’aguanto, em fas la vida impossible! No puc viure més així, no puc!

La meva ment de criatura no entén res. La dona treu el que sembla ser un telèfon de la seva butxaca del pantaló.

- Ara mateix truco a un taxi – diu mentre aixeca la tapa de l’aparell. - Me’n vaig d’aquesta casa. No vull passar ni un segon més amb tu. No et vull tornar a veure mai més.
- Què fas? – diu ell, i li pren el mòbil de les mans. - Però que no veus que això no és per a tu? Que ell no és per a tu? Tu no encaixes aquí, en aquesta casa, en aquesta vida. Desperta d’una vegada! – crida, i li dona una bufetada.
- Jo l’estimo! I res del que diguis em farà fer-me enrere!
- No te n'aniràs d’aquesta casa – sentencia ell, i es llança a sobre d’ella.

Forcegen, i ell l’agafa dels cabells i li enfonsa el cap a l’aigüera plena d’aigua. Ella es convulsiona i busca amb la mà alguna cosa que li serveixi com a arma per a desfer-se d’ell. La mà de la noia troba el seu objectiu i el mig estaborneix amb una paella.

L’home es fa a un costat mentre la dona, en un intent de córrer cap a la porta de la cuina, es colpeja la cintura amb el marge de la taula. Cau, però s’aixeca de nou i travessa la porta abans que l’home l’atrapi.

- Estela! – rugeix ell, i va rere seu.

El meu cos es mou cap a una altra finestra que va a donar al saló, just quan ella entra a la sala. Corre cap a la porta d’entrada, però es fa enrere quan ell li estira els cabells i aconsegueix fer-la caure de nou; i, desesperada per aferrar-se a alguna cosa, estira d'una tauleta, fent caure un got, que es trenca just quan toca el terra.

El meu cap no sap el que passa. Què fan? Juguen al "pilla-pilla"? Encuriosida per l’estrany joc, segueixo observant d’entre les ombres del jardí.

Ara són tots dos al pis: ell intentant immobilitzar-la, i ella buscant l’alliberació. En un moment determinat, la dona li dóna un fort cop amb el genoll a l’entrecuix i ell cau desplomat a terra, tapant amb les mans, a mode de consol, la part ferida. Ella agafa avantatge per dirigir-se cap a l’entrada altre cop.

El meu cervell de nena no entén per què vol sortir al carrer. No hi passa ningú, no hi ha ningú amb qui puguin jugar.

Però el marit no es fa enrere tan fàcilment, perquè agafa el que aparenta ser una peça lleugera de ceràmica, no més gran que el puny d’una mà, i la hi llença, encertant de ple al cap de la dona. Ella, a pocs passos de l'entrada, es desploma de nou, ara gatejant, afectada pel cop.

No cal més temps perquè ell arribi on és ella, que ha aconseguit arribar a la porta, però no encerta a obrir la mosquitera. L’agafa dels peus i la intenta arrossegar a dintre, però es resisteix i clava les mans als marges de la porta. No crida, deu estar descol•locada pel fort cop al cap, però sí que gemega. La seva subjecció és intensa, fins que ell, d’una estirada, aconsegueix tornar-la fins al saló, i la porta es tanca al seu darrere. Ella ja quasi ni es resisteix, deixant que ell se l’emporti, però fent algun intent de puntada de peu fallit o massa fluix.

L’home la deixa a terra, es posa sobre la dona i, sense donar-li temps per a res, rodeja el seu coll amb les mans i la comença a estrangular.

El meu jo infantil creu que encara estan jugant, que en algun moment es detindran. Però comença a dubtar quan veu que, tot i que ella li suplica i es queda sense aire, ell no para. Ni quan ella comença a sacsejar-se violentament. Ni quan es va quedant quieta.

Ni quan ja no es mou.

Ni respira.

Ni viu.

No espero a veure més, corro directa a casa. Travesso els arbustos al més ràpid que puc i pujo les escales del porxo, franquejant la porta i anant cap a l’habitació de l’àvia. Quan entro vaig directa al seu llit i començo a sacsejar-la.

- Àvia, àvia, desperta't! La veïna està malalta! Àvia, àvia!

Ella de mica en mica va obrint les parpelles per després tornar-les a segellar amb el somni. La bava penjant-li dels llavis, els seus ulls encara tancats mentre diu:

- Què passa, Aleia? Per què tant d'enrenou?
- La veïna ja no hi és. La veïna se n’ha anat on són el papa i la mama.
- I on són el papa i la mama? – pregunta, mig endormiscada.
- Al cel.
- Però què dius, Aleia? –diu desconcertada. Llavors decideix acceptar la realitat i obrir els ulls, prenent compte del meu estetoscopi. – Aleia! Què fas tu amb això? No t’he dit mil vegades que no agafis les coses del teu pare? On has deixat la resta?
- Al jardí.
- I has estat jugant allà tota l’estona? No et dic sempre que juguis dins de casa, que a fora no et puc vigilar?

Però si l’àvia estava dormint, pensa el meu jo infantil. Que gandula i irresponsable, ho vol tot fet, pensa el meu jo actual.

- Queda't aquí i no et moguis. Ara torno.
- Però la veïna... – intento explicar-li.
- Sí, nena. Clar que sí – em contesta, i ella creu que estava jugant. Els nens i els seus jocs, deuria pensar, s’inventen qualsevol cosa.

Però no era un invent. La veïna estava morta. I jo no era suficientment adulta com perquè algú em cregués.

Les criatures i la seva imaginació, al cap i a la fi, només són això: nens. Ignorants, crèduls. Innocents.

***

En el moment en què obro els ulls de nou, estic encongida, asseguda al terra de genolls i abraçant-me la cintura. Com ho he pogut oblidar? Ho recordo com si fos ahir.

Llàgrimes corrent per les meves galtes, caient per a trobar-se amb el terra.

L’Eric no té temps de reaccionar abans que em llenci a sobre d’ell, necessitant confort. Res més. Ell em sosté, xiuxiuejant-me paraules calmants a l’orella, encara sense saber la causa d’aquest drama.I ploro. Ploro com mai ho he fet. I ell no em deixa anar en tota l’estona, com si també necessités aquest consol. Com si depengués d’ell. I ho fem. Ens necessitem.

Al final acabo explicant-li-ho tot, i en acabar ell em pregunta:

- Et recordes de quina edat tenies aleshores?
- Devia de tenir prop dels sis anys, en el temps en què l’àvia encara vivia.

Estem asseguts al terra, l’esquena contra la paret, espatlla contra espatlla, les nostres cames tocant-se, les meves mans fortament agafades, movent-se sense parar.

- I els teus pares, on eren? – em pregunta.
- Van morir l’estiu abans que me n’anés a viure amb la iaia, en un accident de cotxe. Aleshores jo estava d’excursió amb l’escola, i després d’allò ella em va adoptar i em va acollir, fins a l’any passat, quan ja no va poder seguir endavant amb la seva malaltia.
- Ho sento – diu.

No sé per què tothom ha de repetir el mateix. Com si hi haguessin tingut alguna cosa a veure!

- En realitat no n'hi va haver per a tant, va viure tot el que va poder, i les dues sabíem que al final passaria el que havia de passar, així que vaig tenir bastant de temps per acceptar-ho i assimilar-ho abans que passés. Tampoc em va deixar deutes pel camí ni res d’això: la casa era originàriament dels meus pares, així que, quan ells van morir, ella es va mudar amb mi. La hipoteca ja estava pagada, per tant, tampoc va fer un gran esforç amb les despeses. Després de la seva mort jo era la seva única neta; em va deixar en herència tot el que tenia al banc i unes quantes joies a més de la seva antiga casa.
Tot i així, no he tocat els diners ni les joies, no és com si hagués de dependre d’elles, volia guanyar-me el meu sou i fer la meva pròpia vida independent.
- I com és que encara segueixes a la casa? Podries haver buscat un nou habitatge amb els diners que t’haguessin donat per la seva venda.
- No. És l’únic que em queda dels meus pares, és la meva infància. No puc desfer-me’n d’ella com si res.
- Entenc. I amb l’altre assumpte què fem?



***


Han passat gairebé dos mesos des de l'última visió, des que l’Eric es va traslladar.

Respecte al cas de l’assassinat, poc després de la nostra conversació, l’Eric va investigar sobre l’antic propietari de la casa (el meu anterior veí), del qual vam descobrir que s'havia tirat al tren fa uns set mesos enrere. Ningú en va saber la causa. Però nosaltres ens podíem fer una lleugera idea: la culpa? El penediment? Qui sap. De totes maneres, l’Eric i jo vam decidir no dir-li res a ningú sobre el tema, ja que, sense culpable, cadàver, ni altres testimonis no arribaríem enlloc. Tampoc semblava que li importés a ningú. I pel que fa als familiars, no en quedava cap amb vida o proper.

També vam investigar sobre la meva visió de l’home que cavava en la terra, i va resultar que la cosa enterrada van ser uns ossos d'un pobre canari mort. El treball brut el va fer en Conan, que ja es va encarregar que el jardí de l’Eric quedés tot a terra oberta, tot i així no vam trobar res més.

Sobre la nostra relació... Que consti que no em deixaré entabanar per cap home existent en la faç de la Terra. Però, val a dir que l’Eric no és un home qualsevol.

Han passat unes quantes coses en aquests mesos, tals com són un primer petó i una primera cita. He de dir que encara no m’he mudat a casa, ja que ell volia assegurar-se que el meu estat mental i emocional no patia repercussions per les memòries recuperades.

Qui sap? Potser, i només potser, després de tot no estaria de menys una nova competidora en aquesta cursa per la victòria.

Al cap i a la fi, vaig en primera línia. I encara que mai no podré desfer-me dels mals records, en tinc que comencen, i que sens dubte en seran molt, de bons. Amb l’Eric.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]