Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



thanhsonoliver
Sant Just Desvern
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Un nou cas truca a la porta, bé, al mòbil
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.
No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.
Jo ni de bon tros tenia una gran fortuna però podia viure i vivia com una persona normal. Em podia permetre capritxos de tant en tant i el meu pis a Fourth Avenue no estava gens malament.
- Lewis – vaig dir en contestar la trucada que havia rebut al meu smartphone.
- Bon dia, inspector Lewis. Perdoni’m si l’acabo de despertar.
- Perdonat estàs, Ryû. A què es deu la trucada?
- Tenim un cas. Reynolds Hills, 19th Street, número... 43.
- La zona del rics? Que bé! Et passo a recollir?
- Ja sóc a l’escena del crim.
- Doncs ens veiem allà.
- Fins ara, inspector.
Vaig deixar el mòbil a la tauleta, al costat del meu rellotge, que em pertanyia de feia ja tres anys més o menys, un bonic regal pel meu aniversari de la meva ex-parella. Ja fa uns tres mesos que em va trucar per parlar. Temia que passaria alguna cosa, evidentment dolenta, i va passar; necessitava estar un temps sola.
Després d’estirar-me i sospirar diverses vegades, em vaig decidir a aixecar-me, em vaig mullar la cara (l’aigua estava molt freda, per cert), i vaig posar-me la indumentària habitual: camisa, texans i corbata. Vaig agafar el rellotge, el meu mòbil, la meva estimada Glock 17 i les claus del meu BMW, un Sèrie 1 de color blau.
Era un dia bastant gris, a penes es veia el sol i el fred es ficava per tot arreu. Tot i ser diumenge, la Fourth Avenue estava poc transitada, tant com per vianants com per cotxes. Se sentia l’olor de la cafeteria del costat, que estava molt més buida en comparació als dies laborals. Un home jove amb una barba d’alguns dies, cabells bastant despentinats i acompanyat d’un pastor alemany, demanava almoina, amb un pot de cafè buit de la mateixa cafeteria, al costat d’un cartell que oferia un tallat amb un dònut normal o de xocolata per 1 dòlar i 50 centaus.
Vaig posar la mà a la butxaca dreta del pantaló i vaig treure la clau del meu cotxe. El vaig obrir, hi vaig entrar, vaig col•locar la clau al contacte i el vaig engegar. Mentre la ràdio parlava sobre algun tema de les rebel•lions àrabs vaig posar la calefacció ja que el fred també havia governat l’interior de l’automòbil. Vaig prémer l’accelerador, vaig esperar que la llum verda del semàfor s’il•luminés i vaig dirigir-me a Reynold Hills, 19th Street, número 43.

Les sirenes dels dos Dodge Charger de la policia i l’ambulància il•luminaven intermitentment el número 43, un bloc de pisos bastant alt d’uns 15 pisos. En Ryû m’esperava amb la seva cresta i el seu típic cafè amb llet a la mà esquerra mentre amb la dreta mirava alguna cosa, suposadament sobre el cas, al seu mòbil.
- No sabia que portaves suèters Yamamoto. – vaig comentar – Ganga?
- Tu ho has dit, Lewis – va contestar en Ryû – 10 dòlars.
El terra del portal estava cobert de rajoles blanques i negres de manera que semblava un tauler d’escacs en diagonal, però en comptes de tenir dos reis, dues reines, quatre torres, quatre cavalls, quatre alfils i setze peons, hi havia dos testos amb dues plantes bastant ben cuidades i una olor agradable ambientant tot el portal. A mà dreta hi havia unes escales blanques amb una barana de fusta, a mà esquerra un únic ascensor gris platejat acompanyat d’un polsador per cridar-lo.
- Ascensor? – vaig preguntar.
- La víctima és al tretzè pis – em respongué.
- Això és un sí.

Amb els guants de làtex posats, com sempre, vam entrar al pis on hi havia hagut l’assassinat. Era el típic habitatge ric de Reynold Hills: catifa de tigre, vistes estupendes de la ciutat de Nou Londres, algun quadre d’art modern (si es que es pot considerar art) i prestatges amb llibres, dels quals pocs hauran sigut llegits, i estatuetes estranyes de civilitzacions i cultures diferents. A terra, a diferència de les altres cases riques, jeia un home d’edat no molt avançada rodejat d’una bassa de sang de la pròpia víctima.
- Què tenim, Lily? – vaig preguntar.
- Christopher Richardson. 68 anys. Mort per dos trets al pit de calibre 9mm.
- Hora de la mort?
- Entre les deu i les dotze de la nit.
- Alguna cosa més?
- Va intentar defensar-se. – va comentar senyalant els blaus que tenia als avantbraços – No va servir per res.
- Es tracta d’un cas de robatori?
- No – va negar en Yamamoto amb el cap – No s’han emportat res.
- Algú vivia amb el pobre senyor?
- Era vidu – va respondre una veu femenina agradable però desconeguda per mi – però el majordom vivia aquí.
Em vaig girar i davant meu hi havia una jove, guapa i atractiva noia pèl-roja. Tenia uns ulls blaus intensos que feia que tothom es girés per contemplar aquella bellesa.
- Amb qui tinc el plaer de parlar? – vaig preguntar donant la mà a la misteriosa noia.
- Kate Williams, senyor. – va contestar – Substitueixo la baixa de Ryan Fox. Espero ser-li d’utilitat.
- Regla número u: prohibit dir senyor a l’inspector Alex Lewis, és a dir, jo.
- Com vostè vulgui.
- Regla número dos: prohibit tractar de vostè l’inspector Alex Lewis.
- D’acord, inspector Lewis.
- Així m’agrada Kate.
La boca de la Kate es va convertir un somriure tan encisador que va aconseguir que la meva boca també es convertís en un somriure.
- Alex?
- Hm? Què dius? Ah sí, perdó, Ryû – vaig dir.
- El majordom és a la cuina, ho dic per interrogar-lo.
- El majordom? Ah, d’acord, sí, sí, anem cap allà.
Em vaig girar i em vaig dirigir cap a la cuina on estava assegut en un tamboret el majordom del difunt senyor Christopher Richardson. En allunyar-me del cadàver vaig sentir una rialleta tímida de la Kate amb la Lily, però en vaig fer cas omís.
Les parets de la cuina eren blanques. Hi havia una vitroceràmica molt ben cuidada al costat de l’aixeta de la aigüera de la qual queien petites gotetes que acabaven la seva curta vida esquitxant la mateixa pica.
- És vostè, el majordom? – vaig preguntar encara que ja sabia la resposta.
- Sí – va contestar amb un cert accent sud-americà – jo mateix.
- Inspector Lewis, l’acompanyo en el sentiment.
- Richard Lee, senyor, gràcies.
La tristor s’havia apoderat del majordom. Els seus ulls vermells i irritats deixaven caure llàgrimes que li regalimaven per la cara, produïdes pel dolor que sentia en saber que el senyor al qual servia, havia sigut assassinat.
- Sabem que està adolorit per aquesta pèrdua, però hauríem de fer-li unes quantes preguntes.
- Com vostès vulguin – respongué sospirant.
- Vostè viu aquí, no?
- Exactament – va afirmar amb el cap.
- Llavors, com és que ha vist el cos aquest matí?
- El meu senyor em va dir que aquella nit havia de parlar amb algú i em va preguntar que si era possible que marxés, així que vaig obeir-lo i me’n vaig anar.
- I on va passar la nit, si es pot saber? – va preguntar en Ryû.
- A casa de la meva xicota.
- Algú que ho pugui confirmar? A part de la seva xicota.
- El porter de l’edifici i les càmeres.
- Al testament posa que la meitat de la fortuna restant seria pel al seu fill Edward i l’altra meitat seria per a vostè, Richard Lee – va comentar en Yamamoto.
- Si està insinuant que jo hauria assassinat el senyor Christopher Richardson per quedar-me amb la meitat dels milions que posseeix, està molt equivocat. MOLT EQUIVOCAT! – va contestar aixecant la veu a en Richard amb un cert enuig.
- Escolti’m, jo...
- El senyor Richardson em va salvar la vida. Quan tenia tretze anys em va treure de la misèria. Vivia en la més absoluta pobresa a Cuba i era orfe, no tenia a ningú. NINGÚ! Ell em va portar cap a Estats Units, em va aconseguir la nacionalitat i una llar. Per res del món hauria matat el senyor que em va salvar. PER RES!
En Richard va tornar a plorar després de demostrar l’enorme estima que tenia cap a en Christopher.
- Perdoni que l’hagi ofès, però ara tothom és sospitós – es disculpà en Yamamoto.
El majordom va restar en silenci deixant caure unes llàgrimes.
- Tenia enemics, el senyor Richardson? – vaig demanar.
- Que jo sàpiga no, tothom l’adorava – va respondre en Richard.
- Durant els últims dies va notar que tingués algun comportament estrany?
- Inquietud? Nerviosisme? – va afegir en Ryû.
- Estava com sempre – va contestar – però, ara que hi penso, va rebre trucades i no eren precisament amistoses. Crec que va acomiadar un empleat de la seva empresa.
- Gràcies per la seva paciència, senyor Lee.
- A vostès – va contestar donant-nos la mà a cadascun de nosaltres dos.

Vam sortir del luxós pis del senyor Christopher Richardson situat a la tretzena planta quan tothom ja havia marxat. Com era evident, la Lily, la metgessa forense, s’havia emportat el cadàver de la víctima per veure si alguna cosa rellevant li havia passat per alt. Vam baixar per l’ascensor ja que cap dels dos tenia ganes de baixar tretze pisos caminant. L’agradable olor encara perdurava en el tauler d’escacs.
Els dos Dodge Charge de la policia i l’ambulància ja havien abandonat el número 43 de la 19th Street, només restava aparcat el meu BMW blau que, en comparació amb la resta de vehicles que estaven estacionats al carrer, era de molt baixa categoria. En Ryû amb el seu suèter negre i els seus cabells de color granat comprovava que no li haguessin enviat algun missatge important. El sol començava a treure el cap en aquell dia tan ennuvolat i el fred es començava a relaxar.
Vaig posar la mà a la butxaca del pantaló, vaig obrir el meu cotxe, vaig indicar a en Yamamoto que pugés de copilot i vam entrar tots dos. L’interior estava més càlid que quan havia vingut de casa seva per investigar el cas del qual havia sigut informat a través de la trucada del meu company. En engegar el motor la ràdio va començar a cantar el “Get Lucky” de Daft Punk. Vaig arrencar i em vaig dirigir cap a la comissaria.
- Et mola la Kate, no? – va pregunatar de sobte en Ryû.
La sobtada pregunta em va agafar per sorpresa, tant que vaig fer una frenada brusca per no saltar-me el semàfor que estava vermell.
- La Kate? Què va! – vaig respondre intentant treure-li importància – A més, ens acabem de conèixer.
- Sí, segur – va dir rient.
Va aparèixer un silenci incòmode fins que en Ryû va decidir trencar-lo.
- En Ryan continua recuperant-se a l’hospital.
- Vaja... – vaig contestar sospirant – espero que es recuperi aviat.
Cada vegada que recordo aquella escena se’m posa la pell de gallina. En Ryan Fox i jo estàvem perseguint en cotxe l’assassí, que hi també anava. Va arribar un moment que va xocar i l’individu va baixar. L’estàvem apuntant però ell va disparar i va tocar en Ryan, al pit. Jo, furiós, vaig matar l’home disparant al cap. Desesperat, vaig trucar al 911 i l’ambulància va arribar a temps per salvar en Ryan.

Després d’una bona estona al volant vam arribar a la comissaria del dotzè districte per investigar el nou cas.
 Comenta
 
Capítol 2 Sospitosos, interrogatoris i més sospitosos
Vaig aparcar el meu BMW al costat d’un Ford i un Dodge, aquest situat a la banda del copilot, davant la comissaria del dotzè districte i vaig treure la clau del contacte silenciant la cançó que estava sonant la ràdio. Vaig sortir del cotxe mentre guardava la clau a la butxaca dreta de l’americana i, amb en Ryû, vam dirigir-nos cap a l’ascensor de la planta baixa passant per la porta que estava il•luminada pel sol que ja havia tret el cap del tot. Ell va pitjar el botó per cridar l’ascensor mentre jo comprovava si havia agafat la cartera regirant totes les butxaques del meu pantaló i de l’americana.
Les portes metàl•liques de l’ascensor es van obrir i vam entrar a l’edifici a la vegada que saludàvem als companys de feina que en sortien. Vaig ensenyar la cartera a en Yamamoto donant-li a entendre que sí que la portava a sobre, mentre a continuació em dedicava un aplaudiment i jo li agraïa amb una tímida reverència.
En obrir-se, la indescriptible però increïblement agradable olor de la comissaria va envair l’interior de l’ascensor.
- Lewis! Yamamoto! – va cridar el capità White – Veniu cap al meu despatx!
- Sí, senyor – vam contestar en Ryû i jo a l’uníson.
Vam dirigir-nos al despatx on ens esperava a la porta una persona de color de pell negra bastant alta, sense cabells i amb una barba de cadenat que li quedava molt bé. Era el capità del dotzè districte, Louis White, el nostre capità. Vam entrar a dins i ell va tancar la porta. No estàvem sols, hi havia la preciosa Kate Williams amb els seus cridaners cabells pèl-rojos i els seus llampants ulls blaus.
- Detectiu Lewis, aquesta...
- Ja ens hem presentat abans, senyor – vaig interrompre el capità.
El capità em va enviar una mirada que ja la coneixia.
- Perdó – vaig disculpar-me.
- Bé, ehem – va començar en Louis aclarint-se la gola –, detectius Lewis i Yamamoto, us presento a aquesta jove noia, Kate Williams. Substituirà la baixa del nostre estimat Ryan Fox que va ser ferit de gravetat en l’últim cas que vau portar a terme. Segur que suplirà la baixa a la perfecció – va afegir amb un somriure.
- Espero ajudar amb tot el que pugui, senyor – va contestar la Kate.
- Doncs, això... què tenim al nou cas, detectius? – va preguntar el capità.
- Christopher Richardson, 68 anys, dos trets al pit – va respondre en Ryû.
- Calibre 9mm – vaig afegir –. La Lily està mirant si troba alguna cosa més.
- Doncs vinga, a treballar nois! – va ordenar el capità White.
- Sí, capità – vam contestar tots tres a l’uníson.
Vam sortir del despatx i vam anar a la pissarra blanca on anotem tota la informació recopilada sobre el cas que investiguem. Vaig penjar la foto de la víctima, Christopher Richardson, i les fotos de l’escena del crim, mentre en Ryû apuntava tota la informació que teníem en aquell moment.
- Bé, Kate – vaig dir – aquí hi anotem tota la informació del cas, just en aquesta pissarra blanca.
- Llavors, si trobo alguna cosa nova te la comento i la poso aquí? – va preguntar.
- Exacte.
- Aquí també hi escrivim la informació dels sospitosos i els seus mòbils – va afegir en Ryû.
- D’acord – va respondre la Kate mentre memoritzava el que havíem acabat de dir.
- Parlant de sospitosos, ha vingut el fill del senyor Richardson? – vaig preguntar.
- El fill de la víctima, el teniu com a sospitós? – va preguntar estranyada, ella.
- En té motiu, els diners – va respondre en Ryû –. I no, encara no ha arribat.
- D’acord.
- És ell? – va preguntar la Kate mirant cap a l’ascensor on hi havia una parella bastant jove.
- Sí – va afirmar en Ryû.
- Ryû, podries mirar les trucades que va rebre tant com al fix com al telèfon mòbil, el senyor Richardson? – vaig demanar-li – Ah, i mirar els correus electrònics. La Kate i jo anirem a parlar amb el fill i la seva dona, pel que sembla.
- Com desitgi, sa majestat – va contestar dedicant-me una altra reverència.
La Kate va deixar anar un tímid riure i ens vam dirigir cap a on ens estaven esperant.
- Senyor Richardson – vaig saludar donant-li la mà –, sóc el detectiu Lewis i ella la detectiu Williams. Porto el cas de l’assassinat del seu pare, l’acompanyo en el sentiment.
- Edward Richardson, detectiu – va dir retornant el salut –. Encantat, i gràcies.
- Passeu, si us plau - vaig afegir assenyalant una sala.
- Moltes gràcies – va contestar la senyora Richardson amb un somriure.
L’Edward va entrar amb el seu vestit color gris pissarra seguit de la seva dona, que lluïa un llampant abric de pell lleopard i un talons altíssims. Vaig fer un gest amb el cap indicant que la Kate entrés i vaig tancar la porta de fusta després d’haver entrat.
- Llavors... – va començar la dona del fill – és veritat... que el meu sogre ha estat assassinat? Jennifer Richardson, per cert, sóc la seva muller.
- Encantada. Respecte allò, em temo que sí – vaig contestar.
Un silenci sepulcral va aparèixer fins que la Kate va decidir trencar-lo.
- El seu servent ha dit que el seu pare havia quedat amb algú i van quedar a l’hora de la seva mort, aproximadament. Sap qui pot ser?
- Crec que... – va contestar pensatiu, el fill – sí, sí que ho sé, va quedar amb la vicepresidenta de l’empresa per fer les paus.
- Les paus?
- Em va comentar que havien tingut una discussió, però no em va comentar el perquè.
- Bé, gràcies per aquesta informació, farem el possible per atrapar l’assassí.
- Segur que sí – va contestar la Jennifer.

Mentre els Richardson baixaven per l’ascensor, em vaig dirigir cap a la meva taula.
- Lewis! – va cridar en Ryû – He revisat els correus electrònics d’en Richardson i hi ha diverses amenaces d’un tal... Kevin Carter.
- Pel que m’imagino, l’empleat acomiadat no? – vaig preguntar.
- Exacte – va afirmar –. Ah, i aquesta dona d’aquí – va comentar assenyalant una foto enganxada a la pissarra – Elizabeth Edwards, és la vicepresidenta de Richardson Delivery, l’empresa d’en Richardson de la qual és el president.
- Has revisat l’agenda, no?
- Sí, a dos quarts de nou del vespre havia quedat amb ella al seu pis.
- Anem a fer una visita a l’apartament de la senyoreta Edwards?
- 57th Street Oest, número 628. Em demano copilot! – va dir en Ryû mentre corria cap a l’ascensor.

Després d’una bona estona conduint per Nou Londres vam arribar a la casa de la nostra nova sospitosa. Vam baixar i ens hi vam dirigir, molt elegant per cert. La Kate va trucar el timbre i, instants després, la porta blanca es va obrir. Davant va aparèixer una dona d’uns trenta anys, rossa i bastant atractiva.
- En què els puc ajudar? – va demanar educadament la senyora.
- Elizabeth Edwards? – vaig contestar amb una pregunta i ensenyant la placa de policia – Departament de Policia de Nou Londres.
- Sí, jo mateixa, què ha passat? Perdó, passin, passin
- Gràcies.
Vam entrar en un saló petitet però el color blanc li donava més amplitud. Era molt diferent al del senyor Richardson. No tenia elements de decoració rics, tenia un sofà de color vermell que impactava molt, una taula de fusta de faig i una televisió de pantalla plana.
- Seguin, si us plau – va dir l’Elizabeth.
- Gràcies – va contestar la Kate mentre ens assèiem.
- Venim a parlar de l’assassinat del seu president – vaig aclarir.
- COM? El senyor Richardson? Ha estat assassinat? – va preguntar afligida la senyora Edwards.
- Em temo que sí.
Va aparèixer un silenci complementat per la sorpresa de la senyora que estava molt afectada. Vaig agafar aire i vaig parlar.
- Vam investigar una mica i a la seva agenda vam veure que havia quedat amb vostè a les 9:30 del vespre. I avui hem sabut que van tenir una discussió molt forta amb ell.
- Sí, això és veritat, vam quedar al seu apartament per fer les paus sobre aquell tema. Un moment... no deu creure que l’he matat, no?
- Home, estava a l’escena del crim aproximadament a l’hora de la mort, tenia mòbil i oportunitat.
- Jo no faria això! Havíem solucionat el problema i vaig estar-hi uns quinze, vint minuts. Abans de les deu vaig marxar.
- Àlex, l’hora de mort és entre les deu i les dotze, no pot ser ella – va comentar en Ryû.
- Haurem de mirar les càmeres de l’edifici per confirmar-ho. I on va anar després?
- Vaig trucar un taxi. Ho poden comprovar al meu mòbil, n’haurà quedat constància.
- Bé, ho repassarem. Estigui localitzable.
Vaig aixecar-me del sofà i vaig donar la mà a l’Elizabeth. Vaig indicar amb el cap que era hora de marxar a en Ryû i la Kate, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap al dipòsit de cadàvers ja que la Lily havia trucat a la Kate per comunicar-nos que havia trobat una cosa al cos del senyor Richardson.

Després d’una bona estona circulant per l’immens trànsit de la ciutat i escoltant música a la ràdio vam arribar al dipòsit, on ens esperava la Lily al costat del cadàver. Vam passar a dins i ella va procedir a l’explicació de la novetat.
- Bé, per mi que teniu un sospitós o una munió de sospitosos per afegir a la llista.
Va destapar el cos i a l’esquena, al centre, hi havia una cicatriu feta probablement amb un ganivet amb la forma del nombre quaranta-set. Aquell escut m’era molt familiar. Estava recordant de què em sonava quan en Ryû em va refrescar la memòria.
- M’estàs dient que la banda Street 47 està involucrada en l’assassinat del senyor Richardson? – va preguntar molt sorprès.
- Doncs sembla que sí – va contestar la Lily.
- Haurem de fer portar “El Señor” a la nostra comissaria? – vaig preguntar.
- Perdó, “El Señor”? – va demanar la Kate.
- Tony Rivera, àlies “El Señor”, cap de la banda llatinoamericana Street 47 – vaig aclarir.
- Llavors, tenim com a sospitosos... – va començar en Ryû – l’ex-empleat Kevin Carter, Edward Richardson, Tony Rivera i tota seva la banda.
- Ens espera un llarguíssim dia d’interrogatoris demanant coartades i confirmant-les – vaig dir sospirant –. Bé, gràcies per la informació, Lily, que passis un bon dia!
- Millor que el del senyor Richardson segur que sí!
Vam abandonar la residència de cossos sense vida i ens vam dirigir al meu estimat BMW blau, il•luminat pel potent sol que ja havia aparegut de darrera els núvols. Estava aparcat sense que cap cotxe li fes companyia. Vam entrar, vaig posar la clau al contacte quan de sobte, per la ràdio, va aparèixer la Miley Cyrus petant-t’ho tot mentre en Ryû demanava, desesperat, que no invoqués el dimoni (una manera molt subtil de demanar que canviés d’emissora), i tant la Kate com jo rèiem.
Després de canviar d’emissora com havia demanat en Ryû vam decidir que era hora d’anar a menjar una mica. Eren més o menys les dues del migdia, així que vam dirigir-nos cap al New Shanghai, un restaurant xinès on fan deliciosos i suculents plats. Vaig aparcar el cotxe a dues illes de cases del restaurant, ja que totes les places estaven plenes. Vam entrar, vaig saludar en Jackie Vong, un vell conegut i cambrer del restaurant, i vam seure en una taula de quatre persones.
Després d’aquells sublims rotlles de primavera i aquell arròs magnífic, vaig pagar (havia perdut una aposta amb en Ryû), vam tornar al cotxe i vam tornar a la comissaria per anar a buscar informació sobre els nostres nous sospitosos.
 Comenta
 
Capítol 3 Menys sospitosos però més dubtes
Després d’haver aparcat el cotxe davant la comissaria del dotzè districte per segona vegada aquell dia, vam pujar per l’ascensor la Kate, en Ryû i jo. Quan es van obrir les portes de l’ascensor, en vam sortir i ens vam dirigir cap a les nostres taules. El capità White, que estava parlant per telèfon, ens va saludar amb la mà li vam tornar el salut.
Vaig demanar a en Yamamoto que busqués informació al sistema de “El Señor” i de la seva banda per començar la llarga tanda d’interrogatoris i confirmació de coartades que ens esperava. Mentrestant jo buscava dades sobre l’ex-empleat de l’empresa Richardson Delivery, Kevin Carter, principal sospitós del cas. La Kate, asseguda en una cadira que hi havia al meu costat, observava encuriosida la meva taula, aquella taula de fusta que em pertanyia de feia ja uns quants anys. Hi tenia un petit sackboy (un ninot de llana), que em feia companyia cada dia, vestit amb uns texans, una camisa blau clar i una corbata, com solc anar vestit jo. El ninot el vaig trobar a eBay i, com que s’assemblava a mi, em va fer gràcia i el vaig aconseguir exactament per dinou dòlars amb noranta-cinc centaus.
- Per qui començarem? – va preguntar ella.
- Evidentment per l’ex-empleat – vaig contestar amb seguretat.
- Perdó, però per què és tan evident?
- A veure, jo opino que en l’hipotètic cas que sigui en Carter, doncs seria millor interrogar-lo a ell primer perquè així ens estalviaríem d’interrogar tota aquella colla de... de... bé, ja m’entens.
- Tranquil, t’entenc.
De sobte, un xiulet va sonar a l’ordinador per avisar-me que tenia alguna cosa rellevant per mostrar-me. Vaig mirar cap a la pantalla i així va ser. Davant meu va aparèixer un home, d’uns quaranta anys, en dues fotos diferents. En una estava situat de perfil mentre que en l’altra estava de cara. Tenia els cabells canosos i curts. La calvície el començava a afectar, i era visible a la part de dalt del cap. Una barba molt poblada i mal cuidada ocupava la part inferior del seu rostre.
- Possessió de drogues i... violència domèstica – va llegir la Kate.
- 31th Street Est, número 984. – vaig dir llegint també – En marxa! Yamamoto, anem d’excursió! Em jugo cinc dòlars que escapa!
- No busquis diners fàcils! – va contestar en Yamamoto mentre agafava la seva jaqueta de la cadira – Cinc al primer que l’agafi!
- Fet! – vaig acceptar xocant-la amb ell – Kate, t’hi apuntes?
- Accepto! – va contestar la Williams amb una mirada reptadora.

Vaig programar el GPS de manera que em senyalés el camí cap al cau del nostre sospitós i el vaig col•locar en una posició per tal que el pogués veure perfectament. Vaig fer una ullada als seients del darrera a través del retrovisor mentre veia com en Ryû es col•locava bé la seva cresta de color granat i mastegava un xiclet, evidentment, de menta. A en Yamamoto només li agradaven els de menta, odiava els de maduixa i mig acceptava els caramels de llimona o taronja.
- Xiclets Five? – vaig preguntar col•locant la mà, donant a entendre estava demanant un xiclet.
- Aquí tens, aprofitat – va contestar en Ryû donant-me un xiclet.
- Mercès! – vaig agrair aixecant cap amunt el polze de la mà dreta.
- Kate, en vols un? – va preguntar – Són de menta.
- No, gràcies – va negar amb la mà –, no sóc gaire de xiclets.
- Com vulguis – va dir guardant el paquet de xiclets a la butxaca – Per cert, he trucat a l’edifici on vivia el senyor Richardson demanant per les cintes de vídeo gravades per les càmeres de seguretat, i la coartada de la nostra amiga Edwards es confirma. Es pot veure com surt de l’edifici exactament a les 21:53, cosa que la col•loca fora de la nostra hora de mort i ja no és sospitosa. L’he trucada per informar-la i ja sé el motiu de la discussió.
- No podien seguir amb l’aventura, oi? – vaig preguntar mentre un semàfor en ambre em feia frenar – D’acord, no.
- Malauradament no, amigo – va aclarir en Ryû – A causa de la crisi, l’empresa havia de baixar salaris dels empleats o acomiadar gent. Així que la solució que va triar el senyor Richardson va ser abaixar els salaris, però no els dels empleats, sinó els dels directius. – va aclarir-se la gola i va agafar una mica d’aire després de tanta paraula – I és clar, molta gent de la directiva hi estava en contra ja que a ells no els havia tocat la loteria, deixant de banda que també són uns rates egocèntrics.
- Solució? – va preguntar la Kate.
- Van acceptar abaixar-se una mínima part del seu salari, de manera que el president cobraria molt, però que molt poc – va respondre.
- Jo hagués anat a hòsties – vaig opinar mentre canviava de carril a la Third Avenue – D’acord, mala idea.
- Que bèstia. Ah! I també he mirat la gravació entre les deu i les dotze i... sorpresa! Cap persona no va entrar ni sortir de l’edifici. He parlat amb el porter, la persona que m’ha cedit la gravació, i m’ha negat qualsevol indici de manipulació del vídeo.
- Sempre passa això – vaig murmurar.

Després d’una estoneta vam arribar al nostre destí. No hi havia lloc davant del número 984 així que vam aparcar una mica més endavant. En baixar, mentre estava tancant el cotxe, la Kate es va aturar i es va ajupir.
- Aneu tirant. – va dir – Se m’ha descordat la sabata, ara vindré.
- Fins ara – vam contestar tots dos.
Vam caminar fins a l’apartament d’en Carter i vam trucar el timbre del pis després de comprovar dues vegades que era el seu. Al cap d’uns segons van contestar.
- Sí? Qui és?
- Kevin Carter? Detectiu Lewis, Departament de Policia de Nou Londres.
- Ara mateix no hi és, ha anat a comprar. Què ha passat?
- Àlex – va dir en Ryû en veu baixa, mentre em donava copets i senyalava alguna cosa a la meva dreta –. És ell.
Vaig mirar cap a la dreta i allà, amb una bossa de plàstic del Jordan’s Market plena d’aliments a la seva mà esquerra, venia caminant tranquil•lament, per la vorera grisa, un home familiar: en Kevin Carter. Vaig posar la mà a la butxaca on tenia la placa per treure-la mentre caminava cap a ell. En Yamamoto al meu costat feia el mateix moviment que jo.
- Kevin Carter! – vaig cridar ensenyant la placa – Departament de Policia de... Eh! ALTO!
El sospitós havia deixat caure la bossa que carregava i sense pensar-s’ho havia arrencat a córrer cap a la direcció contrària on estàvem nosaltres. En Ryû, amb un esbufec, i jo vam començar a perseguir-lo pel carrer. La gent, encuriosida, es girava per veure què succeïa. De sobte, va aparèixer la Kate i va placar en Kevin tirant-lo al terra i immobilitzant-lo. Mentre arribàvem una mica cansats, ella l’estava esposant mentre deia les paraules màgiques: “Està arrestat pel Departament de Policia de Nou Londres”.
- Em deveu deu dòlars! – va dir amb un somriure mentre aixecava en Kevin que estava fet pols i gemegava de dolor – Va, aixeca’t! Que no n’hi ha per tant!
- M’ha encantat aquest placatge! - vaig comentar dedicant-li un polze amunt.
- Gràcies! Va, cap al cotxe! Camina, rondinaire!
Després de tornar una altra vegada a la comissaria, vam portar en Kevin a la sala d’interrogatoris. Vaig agafar una carpeta de la meva taula que contenia informació sobre cas i m’hi vaig dirigir.
Vaig tancar la porta després d’entrar a la blanca i freda sala d’interrogatoris. El mirall reflectia la imatge d’en Carter assegut amb les mans emmanillades. Vaig seure, vaig obrir la carpeta, vaig treure una foto de la víctima i li vaig mostrar.
- Et sona? – vaig preguntar.
- Gens ni mica – va negar amb rotunditat.
- És estrany, ja que el senyor Richardson va rebre tres trucades i quatre e-mails amenaçadors semblants a aquests. – vaig clicar un botó de la gravadora i va iniciar la gravació.
- Et mataré, tros de merda! Com et pots atrevir a acomiadar-me? L’has ben cagada! Moriràs, cabró!
En Kevin va empassar saliva.
- Ara t’és més familiar?
- Potser sí.
- Mira, no estic per gracietes, m’explico? O sigui, comença a xerrar! JA!
- Què coi vols que et digui?
- Ep maco, les preguntes aquí les faig jo! – vaig dir donant un cop a la taula - És casualitat que l’amenacis a mort i que avui aparegui mort? EH?! Com ho expliques això?
- A veure, si a tu t’acomiadessin ara estaries furiós.
- No estàs contestant la meva pregunta.
- NO L’HE MORT JO! Vaig estar al bar de davant del meu pis, al Fenton’s Pub! En vaig sortir cap a les dues de la matinada.
- Ja pots estar resant perquè la teva història es confirmi. I com m’aixequis la veu, fliparàs.
Vaig indicar al guarda que el portés a les presons i vaig anar cap a la taula d’en Ryû. Estava parlant per telèfon. La Kate s’havia aixecat i es dirigia cap a mi.
- Com ha anat? – va preguntar ella.
- Té coartada – vaig contestar –. Bastant sòlida. L’haurem de confirmar.
- Ei! – va cridar en Ryû que ja havia acabat de parlar per telèfon – Ja tenim “El Señor” aquí. L’aneu a interrogar vosaltres, no?
- Sí, podries trucar al Fenton’s Pub i confirmar la coartada d’en Kevin mentrestant?
- D’acord.
Vaig anar amb la Williams cap a la sala, una altra vegada, on hi havia el nostre sospitós esperant. Vaig entrar després d’ella i vaig tancar la porta.
- Quina bellesa de policia!
Qui ho havia dit era un home d’uns trenta anys. Tenia uns cabells negres llisos i pentinats cap a la dreta coberts per un barret negre de copa baixa. Anava vestit amb un vestit gris pissarra i una camisa de color salmó. Era Tony Rivera.
Vaig seure i, com abans, vaig treure la foto del senyor Richardson i li vaig mostrar.
- El coneixes?
- Hm... potser... però el que sí que vull conèixer és aquesta tia tan bona que tinc a davant meu – va contestar en Tony aixecant les celles.
- Àlex, em pots deixar a soles amb aquest? – va demanar la Kate.
- Com vulguis. Tony, l’has ben cagada.
Vaig abandonar la sala i vaig anar a observar-la per darrere el mirall.
- I com et dius... – va començar el sospitós.
- QUI T’HA DONAT PERMÍS PER OBRIR LA BOCA?! – va preguntar la Kate donant un cop fort a la taula.
En Tony havia saltat de l’ensurt i havia tirat la cadira al terra. Jo estava rient per sota el nas.
- T’HA QUEDAT CLAR, INÚTIL?! DONCS ARA SEU I CONTESTA CADA UNA DE LES MEVES PREGUNTES!
- Sí, sí que el conec! És el senyor Christopher Richardson! – va contestar tartamudejant mentre posava bé la cadira i seia – És mort?
- Ahir a la nit. No ho sabies? Que estrany...
- Per què l’hauria d’haver matat?
La Kate va treure una foto que mostrava la cicatriu de l’emblema de la banda Street 47 i li va ensenyar.
- Com s’explica això?
- No ho sé. De veritat! No ho sé! Ahir vam celebrar una festa amb els membres de la banda. Vam fer servir un pis que es troba a... a... la Sixth Avenue, número 1749. Ningú no va marxar! El porter automàtic registra cada entrada i sortida. Ho podeu comprovar! A més els problemes que vam tenir amb ell ja els vam solucionar! No hi havia motiu de venjança.
- Jo de tu creuaria els dits perquè es complís la teva història.
La Kate es va aixecar de la cadira i va sortir. Vaig anar a parlar amb ella quan de sobte va aparèixer en Ryû.
- Tenim dos sospitosos menys.
- Dos? – vam preguntar la Kate i jo.
- En Kevin Carter i en Richard Lee.
- Però no havies confirmat la coartada d’en Lee? – vaig preguntar.
- Sí.
- Doncs?
- Doncs que és mort.
 Comenta
 
Capítol 4 Ser ric o no ser-ho, aquesta és la qüestió
- El majordom és mort? – vaig preguntar.
- Així és – va assentir en Ryû.
- On l’han trobat?
- A l’edifici del senyor Richardson. L’ha trobat l’Edward. Ha trobat la porta oberta i en entrar hi havia el cadàver d’en Lee.
- Crec que això ens deixa amb un sospitós molt clar.
- De veritat creus que és tan cruel com per matar dues persones i aconseguir tota aquella fortuna? – va preguntar la Kate.
- No em semblaria res de l’altre món.
- Detectius, he sentit que tenim un doble assassinat – va dir el capità White que havia sortit del seu despatx i s’havia acostat cap a nosaltres. - És veritat?
- Així és, senyor – va contestar en Ryû.
- Bé, doncs... intenteu resoldre’ls el més aviat possible! L’home era bastant conegut a la ciutat – va dir mentre anava a buscar un cafè.
- Sí, capità – vam dir tots tres a l’uníson.
Acte seguit vam baixar per l’ascensor i vam pujar al meu cotxe. Vaig engegar el motor i ens vam dirigir a Reynold Hills, 19th Street número 43.
Després d’una estona de trànsit vam arribar a l’escena del crim. Vam travessar el tauler d’escacs i vam dirigir-nos a l’ascensor. Al cap d’uns segons, les portes es van obrir i vam sortir. Vam girar cap a la dreta i vam entrar al pis del senyor Richardson.
- Tres trets, calibre 9mm. Per la lividesa i temperatura del cos situo l’hora de mort entre les 5 i les 7 d’aquesta tarda – va dir la Lily.
- Vaja, quina rapidesa – vaig contestar.
- Per cert, només un dels tres trets és a boca de canó.
- Llavors, l’assassí truca a la porta – comenta en Ryû -, el majordom obre i a l’instant dispara. En Lee, immòbil al terra, contempla com l’assassí l’apunta i prem el gallet de l’arma, dues vegades.
- No has pensat mai a fer-te escriptor? – vaig dir després que acabés.
- M’agrada més veure psicòpates i cadàvers envoltats de sang.
- Està bé això. Vásquez! On és en Richardson?
- Se l’han emportat cap a la comissaria.
- D’acord. Gràcies!
Vam dirigir-nos cap a la sortida quan de sobte vaig recordar una cosa:
- Lily! Hi ha alguna cicatriu en forma del número 47?
- He mirat per tot arreu i no n’he vista cap.
- D’acord! Gràcies!
Un cop a la comissaria vaig demanar a la Kate si podia confirmar la coartada d’en Tony i la seva banda mentre en Ryû i jo interrogàvem l’Edward, que estava esperant a la sala d’interrogatoris.
- No se suposa que hauria d’estar en una altra sala i no en aquesta, que és on interrogueu els sospitosos? – va preguntar l’Edward.
- No ho crec, ja que tu ets el principal sospitós en aquesta investigació – vaig respondre mentre seia al costat d’en Ryû.
- Jo? El principal sospitós? ESTEM DE CONYA O QUÈ? I quin se suposa que és el meu motiu?
- Tenies cent milions de motius per matar-lo, com has fet amb el teu pare.
- JO NO HE MATAT EN LEE! I MOLT MENYS EL MEU PARE! QUINA MENA DE PERSONA US PENSEU QUE SÓC?
- Edward, calma’t si us plau...
- NO EM VULL CALMAR! ACABEN DE MATAR EL MEU PARE I EL SEU MAJORDOM, AMB EL QUAL TENIA MOLT BONA RELACIÓ! I VOSALTRES US PENSEU HE SIGUT JO QUI HA FET TOT AIXÒ, NOMÉS PELS DINERS? NO M’IMPORTEN UN MERDA ELS DINERS! SÓN PAPERS COBERTS DE VERÍ!
- Edward, per favor, relaxa’t. Si vols demostrar la teva innocència, pots dir-nos on eres ahir entre les 10 i les 12 de la nit?
L’Edward va agafar aire i va mirar cap a una altra banda.
- Vaig estar jugant al pòquer amb uns amics al bar The Brothers fins a la una. Més o menys.
- I avui de les 5 a les 7 de la tarda? – va preguntar en Ryû.
- Veient els Foxes amb uns col•legues, al mateix bar.
- Posa’t còmode – vaig dir mentre m’aixecava -, trigarem una mica.
Vam sortir i vam dirigir-nos cap a les nostres taules. Allà hi havia la Kate parlant per telèfon mentre apuntava coses en una llibreteta de notes. Després d’una estona, va penjar i es va dirigir cap a nosaltres amb els apunts que havia pres anteriorment.
- I bé? – vaig preguntar mentre em pentinava amb la mà.
- He rebut les gravacions de vídeo del número 1749 de la Sixth Avenue i, entre les nou i les deu del vespre, hi ha, exactament, 104 entrades. I fins cap a les tres de la matinada no hi ha cap sortida.
- Pensava que eren més, els membres de la banda – va comentar en Ryû.
- Jo també m’ho pensava, així que he buscat al sistema informació sobre la banda i són 125 en total.
- Llavors, els... vint-i-un membres que faltaven eren a la presó? – vaig preguntar.
- Exactament. Els he trobat tots.
- Bona feina, Kate!
Vaig deixar anar un badall que va fer que ells dos també badallessin. Vaig treure les fotos de “El Señor” de la zona de sospitosos de la pissarra i hi vaig col•locar la imatge de l’Edward Richardson. Vaig afegir la zona de mort d’en Lee amb retolador vermell.
- Alex, no cal que posis l’Edward a sospitosos – va dir la Kate -. Ja l’he confirmada.
- Tan ràpid? – vaig preguntar.
- Sí! – va contestar – El cambrer confirma que ahir, en Richardson va estar jugant al pòquer amb tres persones més fins a la una. I avui estava mirant el partit de bàsquet dels Foxes contra els Knicks. Hem guanyat. 109 a 93.
- Que bé! I... ens hem quedat sense sospitosos – vaig dir. Vaig sospirar i em vaig quedar mirant una estona la pissarra -. Què tal si demà ens ho tornem a mirar?
- Bona idea, ja que són les 10 del vespre. Bona nit! Fins demà.
- Fins demà Kate! Fins demà Ryû!
- Fins demà tots dos! – va contestar en Yamamoto.
Vaig tornar a engegar el cotxe i vaig dirigir-me al meu apartament. De camí vaig parar en un restaurant xinès per agafar uns fideus per emportar.
Quan vaig arribar, vaig baixar del cotxe i el vaig tancar amb clau. Vaig agafar l’ascensor i vaig pujar fins a la meva planta. Assegut a la taula, vaig menjar els fideus. Després em vaig dutxar i em vaig posar al llit per descansar.

L’endemà em vaig despertar a dos quarts de nou, quan el sol ja s’havia llevat. Vaig anar al lavabo i em vaig mullar la cara per acabar-me de despertar. Em vaig vestir, vaig menjar-me un dònut que tenia rondant per la cuina i vaig agafar el cotxe per dirigir-me cap a la comissaria per continuar investigant el cas del senyor Richardson.
Després d’estar una estona conduint i escoltant les notícies vaig arribar a la comissaria del 12è Districte. Vaig pujar per l’ascensor i vaig dirigir-me cap a la meva taula. Vaig deixar la jaqueta a la meva cadira i vaig acostar-me a l’escriptori de la Kate per saludar-la.
- Hola Kate! Alguna novetat?
- Hola Alex! Doncs ara que ho dius, sí!
- Que bé! Explica, explica.
- Doncs estava pensant com s’ho podia haver fet l’assassí per entrar i no ser vist per les càmeres ja que la porta és l’únic accés a l’edifici. Així que vaig decidir mirar els comptes bancaris del porter i... – va agafar un full i me’l va mostrar – Sorpresa!
- Dos ingressos de 30.000 euros? – vaig preguntar.
- Dos ingressos de 30.000 euros. – va afirmar ella.
- On és el porter?
- En Ryû l’ha anat a buscar. Quan arribi l’interrogarem.
- Qui vol entrar a la sala? – va preguntar algú que estava a darrere nostre.
Ens vam girar i vam veure en Ryû amb un home. Era en Harrison Gordon, el porter. El va deixar a dins i, amb la Kate, vam entrar per interrogar-lo.
- Bon dia, Gordon – vaig dir mentre m’asseia.
- De veritat! Jo no he fet! – va fer en Gordon – Jo no he fet res!
- A veure, de veritat vols que ens creguem que has aconseguit 60.000 euros sense fer res?
- Harrison, si confesses ara podrem fer un tracte amb el fiscal i fer que no et caiguin tants anys de presó – va explicar la Kate.
- NO! Jo no he matat a ningú! Jo només...
- Tu només vas manipular les càmeres, d’acord... – vaig dir – però confessa, oi que el fill del senyor Richardson et va subornar?
- Ell no va fer res! Va ser ella!
- Ella? Qui és “ella”?
- La dona del fill del senyor Richardson!
- La Jennifer? – vam preguntar tots dos estranyats.
- Sí! Sí! Va ser ella!
Ens vam mirar estupefactes i vam tornar a mirar el porter.
- Bé, parlarem amb el fiscal perquè et millorin la pena de presó – vaig dir finalment.
Ens vam aixecar i vam sortir de la sala.
- Kate, demana una ordre judicial per registrar l’apartament del fill del Richardson i amb en Ryû busqueu l’arma que va utilitzar la Jennifer. Jo miraré els comptes bancaris d’ella per tenir una prova més.
- D’acord!
Vaig seure a la meva cadira i vaig engegar l’ordinador. Vaig accedir a la base de dades i vaig buscar dues retirades de 30.000 euros als comptes de la Jennifer.
- Àlex! Ja he aconseguit l’ordre! – va comentar la Kate mentre m’ensenyava un full.
- Perfecte! A veure quan trobo les retirades... – vaig contestar – Mira, ja els tinc!
- Les va fer uns minuts abans dels ingressos d’en Gordon. Crec que ja podem detenir-la. Anem?
- Anem!

Vam arribar a l’apartament i vaig aparcar el cotxe davant aprofitant que hi havia una plaça de pàrquing lliure. Al costat nostre hi havia un grup de balística. Vam baixar i vam trucar a l’edifici, una casa situada a Reynolds Hills. Vaig indicar que el grup que ens havia acompanyat busqués l’arma pels contenidors dels voltants i de sobte l’Edward va obrir la porta.
- Detectius?
- Departament de Policia de Nou Londres, venim a registrar el seu apartament – vaig dir mostrant l’ordre -, tenim una ordre judicial.
- Però què passa? – va preguntar.
- Pregunti-ho a la seva dona – va contestar en Ryû mentre entrava.
Vaig començar a regirar calaixos buscant l’arma. La Kate havia pujat al pis de dalt per fer el mateix.
- Jennifer! Què està passant? – va preguntar l’Edward.
- No ho sé! – va contestar – No en tinc ni idea!
- Lewis? Han trobat l’arma. – va dir en Ryû.
- D’acord – vaig contestar –. Jennifer, si confesses ara farem un pacte amb el fiscal.
- Amor – va començar l’Edward -, què està passant?
- D’ACORD! – va cridar la Jennifer – He sigut jo!
Vaig agafar les manilles i em vaig acostar cap a la senyora Richardson, que estava empassant saliva.
- Jennifer Edwardson. Està arrestada per els assassinats de Christopher Richardson i Richard Lee – vaig dir mentre l’emmanillava – Té dret a romandre en silenci.

Després d’haver arribat a la comissaria, vaig anar a tancar l’assassina del cas mentre en Ryû i la Kate parlaven amb l’Edward. Vaig sortir de les presons i vaig dirigir-me cap al capità, que ens estava esperant.
- Al final ha sigut la dona? – va preguntar en White – Em recorda Macbeth.
- Doncs una mica sí, senyor – vaig contestar -. Es veu que ella volia molts de diners però a ell no li importaven gaire.
- Així que va decidir aconseguir-los abans – va acabar Kate.
- Bona feina, detectius! – va dir mentre marxava.
- Gràcies, capità! – vam contestar a l’uníson.
Em vaig quedar mirant com s’allunyava el capità fins que vaig mirar la Kate.
- Vols fer un cafè?
- D’acord! – va contestar mentre agafava la jaqueta.
Ens vam dirigir cap a l’ascensor per baixar. Vaig prémer el botó quan de sobte vaig sentir la mà de la Kate acariciant la meva mà. Em vaig girar i vaig veure com els seus llavis s’acostaven lentament als meus. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que s’acostessin mentre les papallones del meu interior enlairaven el vol. Després, vam estar-nos mirant sense dir res i, de sobte, vam començar a riure. La veritat és que cap dels dos sabem per què vam riure. Potser són coses que fa l’amor. Quan es van obrir les portes, vam sortir i vam marxar amb cotxe.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3044
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  118 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]