Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Fausto Jbajas
Salt
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Es presenta un misteri
Des de la seva posició privilegiada darrere del rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.

-Però quin llibre més avorrit... -es va dir l'Oriol quan només havia llegit el primer paràgraf.

Durant tota l'hora de classe, l'Oriol va dedicar-se a mirar per la finestra el vol dels ocells i les formes dels núvols.

Era una tarda assolellada, normal durant aquella època de l'any, i l'Oriol ja havia acabat les classes, i aquella era una tarda de divendres, així que tindria tota el cap de setmana per anar pels voltants del poble en busca d'aventures i misteris, però el que ni l'Oriol ni els seus amics sabien era que aquell mateix dia, es veurien embolicats en una aventura que de ben segur recordarien la resta de la seva vida.

L'Oriol és un noi de 14 anys apunt de complir els 15, una mica baix per la seva edat, però d'espatlles amples. Tenia una ulls especials, d'un color tirant cap a gris, però sense arribar a ser-ho del tot, i un somriure que molts envejarien. És molt rialler i sociable, a vegades massa xerraire, tot s'ha de dir, però al cap i a la fi te un gran cor, i pots comptar amb ell sempre que ho necessitis.

Els millors amics de l'Oriol són la Bruna, una noia ben eixerida amb la que sempre et divertiràs i viuràs molt bons moments, i en Lluís, un nois d'un any més d'edat que els seus dos amics però que per molt malament que et sentis, sempre et sabrà treure un somriure ben gran.

-Mama ja he arribat! -va cridar l'Oriol mentre travessava el portal de casa seva i, com cada dia, es desfeia de la motxilla de l'escola llençant-la al sofà.
-D'acord però menja alguna cosa abans de marx... -va dir la seva mare, però l'oriol ni se la escoltava, ja que havia pujat corrents les escales i havia entrat a la seva habitació per trucar als seus dos amics per saber que farien aquella tarda.

Després de trucar als dos amics i quedar en que aquella tarda anirien amb la bicicleta al bosc del poble, l'Oriol va baixar al traster per agafar les botes de muntanya, però es va fixar en una cosa brillant d'una estanteria.

-Què deu ser això? -es va preguntar mentre allargava la mà per agafar aquella cosa-. Això sembla... si, és un full d'aspecte bastant vell, i a dintre i ha escrit alguna cosa que parla del bosc del poble i d'una joguina que hi ha al forat del tronc d'un arbre...

L'Oriol, intrigat per acabar d'assabentar-se de l'existència d'aquell llibre, va tornar al saló per preguntar a la seva mare d'on havia sortit allò.

-Mare, què feia això al traster? -va preguntar l'Oriol mentre ensenyava el full a la seva mare-. Per l'aspecte que té te pinta de ser bastant antic.
-La veritat és que no se com a arribat aquest full, però no t'hauria de sorprendre gaire, ja que el teu avi col·leccionava aquest tipus de relíquies estranyes. -va respondre-li la mare-. I ves a saber tu el que hi ha en aquell traster.

D'aquesta manera, l'Oriol, intrigat per aquell nou misteri, va marxar de casa a trobar-se amb els seus dos amics i a explicar-lis les novetats.

-Mireu el que he trobat per casa. -va dir l'Oriol als seus amics després de saludar-se.
-Què és, un escrit dels temps de l'Imperi Romà o alguna cosa per l'estil? -va preguntar tot rialler en Lluís.
-Doncs ves a saber, però l'únic que es segur és que aquí hi ha un misteri i està dins d'aquest bosc -va respondre-li l'Oriol-, i nosaltres el trobarem.
-Masses pel·lícules em sembla que has vist tu. -va dir la Bruna-. Això ho devia escriure algú avorrit pensant que podria enganyar al que trobés aquest paper en un futur, i aquest algú som nosaltres.
-No nego que potser això és veritat, però tot s'ha d'intentar no? -va respondre l'Oriol-. A més, no tenim res millor a fer.

Els tres amics, es van posar a pedalejar amb les bicicletes fins a arribar al bosc del poble, i un cop allà, van deixar les bicicletes repenjades a una tanca que hi havia per els voltants del bosc.

-I ara que fem? -va preguntar la Bruna amb impaciència.
-Doncs... seguir els passos del full -va respondre l'Oriol.
-I que diuen aquests passos que ens duran a un camí de sorpreses i aventures emocionants? -va dir en Lluís irònicament.
-Pas 1: Segueix el camí de sorra que comença a l'entrada del bosc durant uns 200 metres. -va anar dictant l'Oriol-. Pas 2: Desviat a la dreta uns 45 metres en direcció perpendicular al camí de sorra. Pas 3: Gira a l'esquerra i camina 30 passos endavant, i des d'aquesta posició, mira al teu voltant i busca amb la mirada un arbre de mitjana altura que te només dues branques en forma de y i que no té cap fulla. Si et dirigeixes a l'arbre, veuràs que té un forat bastant petit a l'altura dels teus ulls més o menys. Fica-hi la mà dintre i hi trobaràs un objecte amb una nota.
-Ara resulta que fins i tot haurem de seguir aquests passos? -es va indignar la Bruna.
-Doncs després d'això jo estic bastant intrigat en saber si és cert el que diu el full, així que... Perquè no ho provem almenys? -va dir el Lluís.

El grup d'amics va seguir els passos , tot i que els hi va costar una mica trobar l'arbre en forma de y, el van divisar quan ja es pensaven que tot havia estat una broma de mal gust i, en apropar-se, van veure que era cert que hi havia un forat, però no es podia veure el que hi havia a l'interior.

-I ara qui posarà la mà aquí a dins? -va dir la Bruna
-Ara em diràs que tens por d'un forat d'un arbre? -es va burlar en Lluís
-Vinga, calleu que ja ho faig jo -va dir l'Oriol mentre avançava un pas endavant cap a l'arbre i allargava la mà-, a més a més, no crec ni que hi hagi aquí algun objecte si és que algun dia n'hi ha hagut cap.

En efecte, l'Oriol va ficar la mà al forat, i una esgarrifança li va recórrer el cos sencer en notar que en aquell forat hi havia alguna cosa. Finalment, l'Oriol va treure del forat una baldufa i una nota, que és exactament el que deia el full que trobarien al forat.

La baldufa era de fusta de pi, allargassada, i estava embolcallada en una corda que devia ser per llançar la baldufa.

La nota contenia un missatge: “Que comenci el joc.”
 Comenta
 
Capítol 2 Arriben els problemes
Més tard, els grup d'amics diria que tot va passar molt ràpid, i que no van poder assimilar el que els va caure al damunt fins una bona estona més tard.

Després de que l'Oriol llegís la nota, el terra va començar a moure's sota els peus dels nois, i finalment, es va acabar obrint un gran forat a terra, on els tres amics van caure de quatre grapes i van descendre uns 10 metres sota el nivell del terra per un llarg túnel que tenia forma de rampa, fins acabar aterrant a una petita habitació no gaire il·luminada i en la que no hi havia res excepte parets i una porta.

Els nous hostes d'aquella habitació van contemplar molt sorpresos i bocabadats el seu voltant després de refer-se de la caiguda i sense poder comprendre com havien arribat a aquell lloc.

-Però... què dimonis està passant aquí?- va dir la Bruna tremolosa i amb un filet de veu-. Aquest lloc em dona molt mala espina i no crec que siguem be rebuts...
-Però que dius Bruna! -va seguir en Lluís-. Això es veu des de quilòmetres que és una broma que ens vol fer l'Oriol i no té gens ni mica de gràcia.
-Es clar que sí Lluís! És que ara em dedico a preparar forats a terra enmig d'un bosc i dibuixar mapes només per gastar-vos una broma no? -va dir l?oriol indignat.
-Així doncs, si no has estat tu, qui ens ha portat aquí? -va preguntar la Bruna començant a preocupar-se de veritat.
-Si ho sabés ja faria estona que ho hauria explicat! -va dir l'Oriol.

Després d'una llarga discussió en la que cada cop hi havia més nervis entre el grupet, aquests es van disposar a sortir d'allà fos com fos.

El forat pel qual havien caigut estava situat al sostre de l'habitació, just al centre, i era impossible tornar a pujar-hi, ni tan se vols si els nois haguessin pujat l'un al coll de l'altre i, per tant, només tenien l'opció de creuar la porta d'aquella habitació.

La habitació on es trobaven era molt petita, i no hi havia res excepte una bombeta al sostre i la porta i, després d'una altre discussió per dir el que havien de fer a continuació, els tres amics van decidir obrir la porta per esbrinar que hi havia a l'exterior.

En obrir la porta, van trobar el que menys s'haurien pogut esperar.

Al seu davant, hi havia situat un precipici abismal en el que no es podia ni arribar a veure al fons, i just davant dels seus ulls, hi havia una porta il·luminada amb una altra bombeta on a sobre hi havia una inscripció que deia:

“Confia en tu mateix i no et deixis enganyar per les aparences. Passi el que passi.”

Davant d'aquesta nova perspectiva del problema en el que es trobaven ficats, als tres amics se'ls va caure l'ànima als peus i no tenien ni idea de que fer a continuació.

-Això no pot estar passant de debò, és impossible! -deia la Bruna a punt de plorar-. Al darrere tenim una habitació sense sortida i al davant un precipici de qui sap quants centenars de metres de fons.
-Però qui ens pot haver parat aquest parany? -deia l'Oriol amb impotència-. Mai podrem sortir d'aquest lloc, no hi ha cap sortida! A més, tot això és per la meva culpa, cap de vosaltres dos hauria de ser aquí...
-Mira Oriol, no pots culpar-te per que hagi passat això. Tu no en tenies ni idea del que anava a passar quan hem tret la baldufa d'aquell arbre. I a més a més, enlloc de lamentar-nos hauríem d'intentar trobar una solució o una manera de sortir d'aquí com sigui. -va dir en Lluís.
-Tens raó Lluís, ara hem d'intentar sortir d'aquí abans de que comencem a desesperar-nos, i hem de trobar la solució ara mateix -va dir la Bruna.

Tots tres es van posar a pensar una manera de sortir d'allà, repassant el que havien fet des que havien tret la baldufa i la nota de l'arbre fins a aquell moment. També van pensar en el significat que podia tenir la frase que hi havia escrita sobre la porta de l'altre banda del precipici i la relació que tenia aquesta frase amb els esdeveniments que estaven vivint.

-”Confia en tu mateix i no et deixis enganyar...”. Ja ho tinc! Com no se'm podia haver acudit abans! -va dir el Lluís amb una espurna d'esperança i alegria a la cara-. Algú de vosaltres porta un objecte que puguem llençar?
-Jo tinc unes monedes a la butxaca -va respondre l'Oriol-. Però digues, quina idea se t'ha acudit?
-És de lògica! Si la frase diu que no et deixis enganyar per les aparences, quina aparença més clara que un precipici de centenars de metres hi ha?

Acte seguit, i amb els seus dos companys sense arribar a entendre del tot al que es referia el seu amic, el Lluís va agafar les monedes que li oferia l'Oriol i va llançar-ne una a un lloc on s'hi veia un tros del precipici i...

Per sorpresa dels dos amics però no per a en Lluís, la moneda va fer un parell de voltes i va acabar caient plana a el que en teoria era un precipici, però per una inexplicable raó que en Lluís ja havia resolt, la moneda semblava flotar a l'aire, enmig del precipici.

-Però com...? -estava articulant la Bruna.
-Doncs molt fàcil! -va tallar en Lluís-. El que sembla un precipici, no és més que un dibuix pintat al terra que fa un efecte òptic i ens pensem que és un precipici!
-Ostres, es veritat! -va dir l'Oriol amb l'alegria d'un nen al que li han comprat una joguina nova-. Tu si que les caces al vol, Lluís!
-Ha, ha. Això és el fruit de tantes pel·lícules d'acció i aventures -va respondre entusiasmat-. Però ara hem de continuar per esbrinar a on ens conduirà aquesta porta d'aquí al davant. Vinga anem nois!

Així, el grup d'amics va travessar el fals precipici i es va dirigir a la següent porta i la van travessar, però cap d'ells va girar-se a observar el seu voltant, ja que sobre els seus caps una llum vermella anava parpellejant, i no era sinó la llum d'una vídeo càmera, que havia seguit els passos que havien seguit els nous visitants de la cova on es trobaven des que havien aterrat a la habitació del principi.
 Comenta
 
Capítol 2 Arriben els problemes
Més tard, els grup d'amics diria que tot va passar molt ràpid, i que no van poder assimilar el que els va caure al damunt fins una bona estona més tard.

Després de que l'Oriol llegís la nota, el terra va començar a moure's sota els peus dels nois, i finalment, es va acabar obrint un gran forat a terra, on els tres amics van caure de quatre grapes i van descendre uns 10 metres sota el nivell del terra per un llarg túnel que tenia forma de rampa, fins acabar aterrant a una petita habitació no gaire il·luminada i en la que no hi havia res excepte parets i una porta.

Els nous hostes d'aquella habitació van contemplar molt sorpresos i bocabadats el seu voltant després de refer-se de la caiguda i sense poder comprendre com havien arribat a aquell lloc.

-Però... què dimonis està passant aquí?- va dir la Bruna tremolosa i amb un filet de veu-. Aquest lloc em dona molt mala espina i no crec que siguem be rebuts...
-Però que dius Bruna! -va seguir en Lluís-. Això es veu des de quilòmetres que és una broma que ens vol fer l'Oriol i no té gens ni mica de gràcia.
-Es clar que sí Lluís! És que ara em dedico a preparar forats a terra enmig d'un bosc i dibuixar mapes només per gastar-vos una broma no? -va dir l?oriol indignat.
-Així doncs, si no has estat tu, qui ens ha portat aquí? -va preguntar la Bruna començant a preocupar-se de veritat.
-Si ho sabés ja faria estona que ho hauria explicat! -va dir l'Oriol.

Després d'una llarga discussió en la que cada cop hi havia més nervis entre el grupet, aquests es van disposar a sortir d'allà fos com fos.

El forat pel qual havien caigut estava situat al sostre de l'habitació, just al centre, i era impossible tornar a pujar-hi, ni tan se vols si els nois haguessin pujat l'un al coll de l'altre i, per tant, només tenien l'opció de creuar la porta d'aquella habitació.

La habitació on es trobaven era molt petita, i no hi havia res excepte una bombeta al sostre i la porta i, després d'una altre discussió per dir el que havien de fer a continuació, els tres amics van decidir obrir la porta per esbrinar que hi havia a l'exterior.

En obrir la porta, van trobar el que menys s'haurien pogut esperar.

Al seu davant, hi havia situat un precipici abismal en el que no es podia ni arribar a veure al fons, i just davant dels seus ulls, hi havia una porta il·luminada amb una altra bombeta on a sobre hi havia una inscripció que deia:

“Confia en tu mateix i no et deixis enganyar per les aparences. Passi el que passi.”

Davant d'aquesta nova perspectiva del problema en el que es trobaven ficats, als tres amics se'ls va caure l'ànima als peus i no tenien ni idea de que fer a continuació.

-Això no pot estar passant de debò, és impossible! -deia la Bruna a punt de plorar-. Al darrere tenim una habitació sense sortida i al davant un precipici de qui sap quants centenars de metres de fons.
-Però qui ens pot haver parat aquest parany? -deia l'Oriol amb impotència-. Mai podrem sortir d'aquest lloc, no hi ha cap sortida! A més, tot això és per la meva culpa, cap de vosaltres dos hauria de ser aquí...
-Mira Oriol, no pots culpar-te per que hagi passat això. Tu no en tenies ni idea del que anava a passar quan hem tret la baldufa d'aquell arbre. I a més a més, enlloc de lamentar-nos hauríem d'intentar trobar una solució o una manera de sortir d'aquí com sigui. -va dir en Lluís.
-Tens raó Lluís, ara hem d'intentar sortir d'aquí abans de que comencem a desesperar-nos, i hem de trobar la solució ara mateix -va dir la Bruna.

Tots tres es van posar a pensar una manera de sortir d'allà, repassant el que havien fet des que havien tret la baldufa i la nota de l'arbre fins a aquell moment. També van pensar en el significat que podia tenir la frase que hi havia escrita sobre la porta de l'altre banda del precipici i la relació que tenia aquesta frase amb els esdeveniments que estaven vivint.

-”Confia en tu mateix i no et deixis enganyar...”. Ja ho tinc! Com no se'm podia haver acudit abans! -va dir el Lluís amb una espurna d'esperança i alegria a la cara-. Algú de vosaltres porta un objecte que puguem llençar?
-Jo tinc unes monedes a la butxaca -va respondre l'Oriol-. Però digues, quina idea se t'ha acudit?
-És de lògica! Si la frase diu que no et deixis enganyar per les aparences, quina aparença més clara que un precipici de centenars de metres hi ha?

Acte seguit, i amb els seus dos companys sense arribar a entendre del tot al que es referia el seu amic, el Lluís va agafar les monedes que li oferia l'Oriol i va llançar-ne una a un lloc on s'hi veia un tros del precipici i...

Per sorpresa dels dos amics però no per a en Lluís, la moneda va fer un parell de voltes i va acabar caient plana a el que en teoria era un precipici, però per una inexplicable raó que en Lluís ja havia resolt, la moneda semblava flotar a l'aire, enmig del precipici.

-Però com...? -estava articulant la Bruna.
-Doncs molt fàcil! -va tallar en Lluís-. El que sembla un precipici, no és més que un dibuix pintat al terra que fa un efecte òptic i ens pensem que és un precipici!
-Ostres, es veritat! -va dir l'Oriol amb l'alegria d'un nen al que li han comprat una joguina nova-. Tu si que les caces al vol, Lluís!
-Ha, ha. Això és el fruit de tantes pel·lícules d'acció i aventures -va respondre entusiasmat-. Però ara hem de continuar per esbrinar a on ens conduirà aquesta porta d'aquí al davant. Vinga anem nois!

Així, el grup d'amics va travessar el fals precipici i es va dirigir a la següent porta i la van travessar, però cap d'ells va girar-se a observar el seu voltant, ja que sobre els seus caps una llum vermella anava parpellejant, i no era sinó la llum d'una vídeo càmera, que havia seguit els passos que havien seguit els nous visitants de la cova on es trobaven des que havien aterrat a la habitació del principi.
 Comenta
 
Capítol 3 La porta vermella
El que els tres amics van veure rere la següent porta és una cosa que per molts anys més que visquessin en aquest món, mai més tornarien a oblidar.

Al seu davant un mur de foc de 3 metres d'alçada s'alçava impetuós davant la mirada de sorpresa i por dels tres nois que acabaven d'entrar a la sala. El foc s'originava per mitjà d'una mena d'encenedors situats estratègicament al terra. Una calor espantosa va començar a deixar xopes de suor les samarretes dels nous vinguts de la sala, mentre aquests intentaven assimilar el nou problema que tenien al davant.

-No, no, no... -deia la Bruna aquesta vegada ja amb llàgrimes relliscant per les seves galtes.
-A veure nois, ens hem de tranquil·litzar, hi ha d'haver alguna manera de sortir d'aquí -deia l'Oriol més que res per intentar tranquil·litzar-se a ell mateix-. Només hem de buscar una pista o alguna cosa així, com la indicació de la sala d'abans.
-Estic d'acord, però amb aquesta calor... se'm fa molt difícil pensar -va dir en Lluís.

Així, com bé va dir l'Oriol, els tres joves amics van posar-se d'acord per repartir-se la sala en tres parts, i cercar una pista, una indicació o el que fos que els ajudés a superar aquest nou obstacle.

-Nois, hem sembla que he trobat una cosa... -va murmurar de manera que l'Oriol i en Lluís gairebé ni ho van sentir.

I així era. La Bruna havia trobat una petita inscripció escrita en lletres minúscules que es trobava a una zona del terra allunyada del foc, on hi havia escrit:

“Vigila i no et cremis, però amb rapidesa el foc pot ser que tu travessis”.

-Ara si que estem atrapats de veritat! -va xisclar la Bruna aquest cop ja plorant del tot-. Ara resulta que haurem de travessar el foc i tot.
-Es clar! -va exclamar en Lluís-. Bruna ets un geni! La solució és travessar el foc ràpidament fins a arribar a l'altre costat!
-Però que ets boig o què? No saps que se't cremarà la roba i moriràs incinerat? -va dir l'Oriol.
-Ja havia pensat en això, i en el cas de que la roba se'm comenci a cremar, començaré a rodar al terra i no em passarà res, tu tranquil. A més a més, aquest mur de foc no crec que sigui gaire profund, ja que està fet per uns encenedors molt petits.
-Però no t'has d'arriscar a cremar-te inútilment. -continuava l'Oriol.
-Mira Oriol, prefereixo córrer aquest risc i trobar una solució abans que quedar-me aquí tancat durant la resta dels meus dies. Ho hem d'intentar.
-Però mira que ets tossut...

I com ve deia l'Oriol, en Lluís era molt tossut, i quan una idea se li ficava al cap, havia de dur-la a terme sense oposicions, i així és que en Lluís es va col·locar a la paret de la porta per la que havien entrat, ja que era el punt més allunyat del foc i el lloc des del qual podria agafar una millor embranzida per travessar el crepitant foc.

-Lluís, no cal que ho facis tu si no vols; és més, estem aquí ficats per la meva culpa, i he de ser jo qui ens tregui d'aquí si és que es pot.
-No Oriol, ja t'he dit que la culpa no ha estat teva, sinó que ha estat de la persona que va muntar tot aquest parany, i a més, la decisió ja la he pres.

I sense articular cap més paraula ni fer cap gest, en Lluís va arrencar a córrer en la curta carrera que separava la paret per on el grupet havia entrat del gran mur de foc, i fent valer totes les seves forces per agafar la màxima velocitat possible, va arribar a situar-se a menys d'un metre del foc, i un cop en aquella distància, va realitzar un magnífic salt que el va fer desaparèixer rere les flames.

-Lluís...? -va articular la Bruna, molt preocupada per l'estat del seu amic.
-Lluís estàs bé? -va preguntar també l'Oriol.

No hi havia resposta.

-Oriol, crec que...-començava a dir la Bruna, quan la veu del seu amic va tornar a sonar per la sala.
-Estic bé nois, no cal que em preneu per mort de bones a primeres no creieu? -va dir en Lluís en veu riallera-. I crec que el que hi ha a l'altre banda del foc us interessa bastant.
-Què has trobat? -va dir amb veu esperançadora l'Oriol.
-Doncs, ni més ni menys que una sortida! Però espereu, aquí veig un interruptor que potser...

En Lluís va pitjar l'interruptor, i de cop i volta, els tres amics van tornar a trobar-se cara a cara. El mur de foc havia desaparegut.
-Visca Lluís! Ets el millor! -va dir la Bruna mentre la cara d'en Lluís s'envermellia.
-Vinga home, no és per tant, qualsevol de nosaltres ho hauria fet -va respondre ell.

Així és que l'Oriol i la Bruna van creuar el que fins feia poc era el lloc que ocupava un gegantí mur de foc que barrava el pas al grup d'amics, i un cop tots tres junts un altre cop, van creuar la següent porta, que els va conduir a un passadís l¡molt llarg en el qual al fons de tot, s'hi podia veure una gran porta vermella.

-Però quan s'acabarà aquesta tortura? Quan podrem sortir d'aquest laberint? Qui és el creador de tot aquest laberint en el que ens hem ficat sense voler i no en tenim cap culpa? -va dir l'Oriol enfurismat
-D'això no et puc dir la resposta, però el que si que se és que aconseguirem sortir sans i estalvis d'aquest lloc -va dir tot convençut en Lluís.
-Nois, de moment només podem fer una cosa, i és avançar per veure què és el que hi ha rere la següent porta...
-Tens raó, així que quan abans ens posem en marxa, millor.

I, exactament quan els nois es disposaven a començar a caminar cap al llarg del passadís que conduïa a la porta vermella, una veu, i això va provocar gairebé un atac de nervis entre els nois, va començar a parlar a través d'un megàfon col·locat a una zona de la paret. La veu va dir:

-Bona tarda, nois. Us dono la benvinguda. Si us plau, dirigiu-vos a la porta vermella situada al final del passadís.

 Comenta
 
Capítol 4 Un diamant!
-Però que dimonis? -va dir lentament l'Oriol-. Hi ha algú que ens ha estat controlant tota aquesta estona i nosaltres ni ens n'hem adonat!
-Tens raó Oriol, però no ens podem quedar aquí parats per sempre. Hem de dirigir-nos a la porta vermella si volem sortir d'aquest lloc -va respondre en Lluís.
-Doncs endavant nois. Anem a veure que és el que hi ha rere aquella porta vermella -va aventurar la Bruna.

I així és que el grup d'amics que feia tan sols unes hores havia caigut per un forat enmig d'un bosc que ells creien fins aleshores conegut i que havia superat nombrosos perills per arribar al punt on ara es trobaven, va començar a caminar en direcció a la porta vermella, sense ni tan sols saber el que els esperava al darrere.

Quan van arribar a la porta, i després d'uns moments d'inseguretat, en Lluís va agafat el pany de la porta i la va obrir. Tot seguit, foscor.

El grupet es va trobar enmig d'una foscor absoluta, en la qual només es arribava la poca llum que hi havia il·luminant el passadís pel qual acabaven de passar.

Quan la por de que un nou perill pogués aparèixer enmig d'aquella foscor estava a punt de fer recular al grup d'amics de volta al passadís d'on venien, el soroll d'un interruptor en accionar-se va trencar el silenci que hi havia i, tot seguit, la llum va arribar fins i tot a cegar per uns moments als nois, la vista del quals s'havia acostumat a gairebé la penombra que hi havia al passadís.

En recuperar la total visió del que els envoltava, van poder observar que es trobaven a una habitació molt gran en la que just al centre hi havia una gran taula i, al darrere d'aquesta, una cadira que donava l'esquena als nouvinguts a l'habitació.

-Benvinguts -va dir la veu des de darrere de la cadira.
-Com que benvinguts? -va dir la Bruna cridant indignada-. Hem temut per les nostres vides en aquest laberint creat per un psicòpata i ara ens doneu la benvinguda com si no hagués passat res?
-Bé, si com a psicòpata et refereixes a mi i a l'avi de l'Oriol... -va respondre l'home de la cadira.
-I ara perquè emboliques al meu avi en això? -va preguntar lluitant per contenir la ràbia l'Oriol.
-Bé, em sembla que ha arribat el moment que us expliqui el perquè de tota aquest història. -va dir l'home mentre es girava de cara als seus visitants.

L'home era bastant vell, d'uns setanta anys a tot estirar, però. Els seus ull eren petits i de color verd, i tenia una mirada penetrant. L'home, es veia cansat i ara es dedicava a escrutar amb la mirada a cada un dels amics.

-Començaré des del principi:

Quan el teu avi i jo érem petits, ens vam conèixer a l'escola i, en poc temps ens vam fer inseparables. Ens aveníem d'allò més!
Els dos passàvem llargues tardes voltant per aquest mateix bosc, cercant aventures per després explicar a l'escola amb els altres companys.
Un bon dia d'estiu, se'ns va acudir la idea de crear una mena de laberint, per a què el primer que el trobés i el superés s'endugués un premi magnífic.
En aquells temps, el teu avi i jo érem uns petits somniadors, i aquella idea ens va semblar fantàstica, i ens vam passar més de la meitat d'un any construint-lo.
Com bé ja saps, el teu avi va morir ara farà uns 6 mesos, i jo vaig assistir a l'enterrament en quan em vaig assabentar.
Poc abans de morir, el teu avi i jo ens vam retrobar una tarda, i en explicar-me la seva malaltia, em va demanar que reformés tot això, perquè algun dia arribaria algú per creuar el laberint i aconseguir el valuós tresor, i que aquest algú seria el seu nét Oriol.
El teu avi em va explicar que sempre has remenat tot el que has pogut, i em va explicar que va deixar el mapa amb les instruccions per arribar fins aquí en un lloc que de ben segur tu acabaries trobant.
Jo vaig tornar aquí i vaig tornar a preparar-ho tot, fent algunes modificacions perquè tot semblés més real, però el cert és que no hi havia perill de que cap de vosaltres prengués cap mal, ja que hi havia estrictes mesures de protecció, com per exemple un sistema que llança aigua si algú de vosaltres es cremava.
En definitiva nois, vosaltres heu estat els que finalment heu travessat el laberint i, com a conseqüència d'això, us correspon el premi que el teu avi i jo teníem preparat.

Els tres nois s'havien quedat sense paraules, i no podien creure que tot allò fos veritat, i la veritat és que era una història sorprenent, no es pot negar.

-Així doncs... coneixies al meu avi -va preguntar l'Oriol ara sense rastre de ràbia a la veu.
-Exactament Oriol, i com bé m'havia explicat el teu avi, tu i els teus amics sou ben espavilats! -va respondre amb un somriure el vell.
-Gràcies -va dir avergonyit l'Oriol-. Però com es diu senyor?
-El meu nom és Josep, Josep Costa.
-I quin és aquest premi del que abans has parlat? -va preguntar realment intrigat en Lluís.
-Bé, m'imaginava que voldríeu saber-ho -va dir rialler en Josep-. Encara h ha una cosa que no us he explicat, però. Com sabràs Oriol, el teu avi i jo érem fabricants de joguines, i una de molt especial és aquella baldufa que tu has trobat a l'interior de l'arbre. Deixam agafar-la, si us plau.

L'Oriol li va entregar la baldufa que havien trobat a l'interior del tronc de l'arbre, i en Josep Costa la va agafar mentre es despenjava el que semblava una clau del coll.
En efecte, el que s'havia despenjat del coll era una clau, que va introduir a un forat que hi havia a la part superior de la baldufa i, en ferla girar, la baldufa es va partir en dos deixant caure a sobre de la taula un objecte embolcallat per un petit drap.

-El que hi ha aquí a dins, ho vam trobar a terra el dia que van vindre a visitar el poble una parella de rics de la capital, ja que se li va caure a la dona de la bossa. Vinga nois, no em faré de pregar, aquí teniu el vostre premi! -va dir en Josep desembolcallant un...

-És un diamant! -van exclamar els tres nois alhora que corrien a observar el seu valuós tresor.

Aquell dia,que sempre quedaria a la ment d'aquells tres amics, va ser el dia en que sense saber com s'havien embolicat en una aventura i havien acabat aconseguint ni més ni menys que un brillant i magnífic diamant!
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]