Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Carla/Marc
Bisbal Del Penedès, La
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Records
Tenia uns ulls verds amb espurnes blaves que li donaven un xic de color a la seva cara pàl·lida i rosada. Els cabells color ambre li queien per l'esquena recollits en dues trenes adornades amb uns llacets que li conferien un aire infantil. Portava un vestidet blau, el seu vestidet blau, ja que semblava que fos l'única peça de roba que posseís, o potser era que aquell vestidet blau li evocava records. Uns records dels quals no es volia despendre.





17 d'abril de 1942


La gent corria espaordida pels carrers, buscant desesperadament un lloc on amagar-se, on fugir de la por i l'horror que s'apoderaven de la ciutat.


- Què passa mama? On anem? - va preguntar la Hilda mentre s'agafava amb força a la mà de la seva mare, que l'arrossegava amb ímpetu entre la gent.


Margot dirigí una mirada trista a la seva filla, la seva única filla, tot el que li quedava en aquest món i sabia que per ella estava disposada a lluitar fins al final.


- No passa res Hilda. Tot sortirà bé- respongué intentant convèncer a la seva filla i a ella mateixa, encara que era conscient que res les podia salvar. Pugnava per contenir les llàgrimes de ràbia, dolor i por. Una por que s'anava apoderant del seu ésser, perquè en el fons sabia que per molt que corres, no hi havia escapatòria, no era possible fugir d'aquell infern.


Un crit de dolor la va distreure dels seus pensaments i mentre recobrava la serenitat, una mà li engrapà l'espatlla.


- On creus que vas, jueva de merda?- li cridà una veu estrident a l'orella amb un odi més que infinit.


La por la paralitzà durant uns segons, però el contacte de la seva filla, que la mirava amb els seus ulls verds, li donà forces per desfer-se d'aquella grapa que se li clavava a l'omòplat.


El militar la mirà amb menyspreu i els ulls plens d'ira mentre desapareixia entre la gent, però la Margot no se n'adonà. Corria per salvar la vida, la seva i la de la seva filla. Gairebé no podia respirar i les cames li tremolaven de l'esforç.


La Hilda no entenia a què venia tanta cridòria, al cap i a la fi, només era una nena, una nena que vivia en un infern, en un món dominat per la por i l'odi, on la infantesa i la innocència no hi tenien cabuda. No concebia una altra vida, sempre havia fugit, sempre s'havia amagat i sempre havia hagut d'ocultar el que era. Per ella tot allò era normal, sempre havia estat així i havia hagut de créixer i madurar molt ràpid, perquè en aquell món, en aquell infern, aquesta era l'única manera de sobreviure.


I ara la Hilda corria, corria més que mai, perquè no volia deixar anar la mare. No volia quedar-se sola enmig d'aquell caos. La por li paralitzava el cervell, mentre corria amb el cor desbocat i l'aire amb prou feines li arribava als pulmons.


- Agafeu-los a tots! Que no en quedi ni un de sol! - cridava l'oficial per fer-se sentir.


De sobte, un home amb uniforme militar agafà la Margot per la cintura i l'aixecà de terra. Al seu costat un altre apareguè i engrapà la Hilda de la mateixa manera.


L'horror embolcallà a la Margot.


- No, si us plau! Deixeu-la anar! Ella no té la culpa de res, només és una nena! Si us plau!- la veu se li trencà mentre les llàgrimes li recorrien les galtes i la por li impregnava el cor.


- Si us plau!- va gemir desesperada- Tingueu compa..- una bufetada li impedí acabar la súplica.


Però no es pensava rendir, havia de fer el que fos per salvar-la, només era una nena, ella no es mereixia aquell horror.


Els seus ulls es dirigiren, suplicants, cap als de l'home que tenia suspesa a la Hilda, la qual no apartava la mirada de la seva mare. L'home mirà la nena i tornà a dirigir la mirada a la Margot, que pregava perquè encara quedés un deix de compassió en aquell món cruel, i llavors l'home esbossà un somriure. Un somriure que feu recobrar la fe en la humanitat a la Margot, després de tot, encara hi havia bondat en aquell món corrupte.


- Corre nena! Corre i amagat!- cridà l'home a la Hilda.


Ella no sabia que fer. No volia córrer, no volia allunyar-se de la mare. Llavors, enmig del caos, va trobar uns ulls blaus que la miraven amb un amor impossible de descriure, un amor capaç d'omplir tots els oceans i escalar les més altes muntanyes.


- Corre filla!- cridà la Margot mentre el militar l'allunyava de la seva filla- Corre!


La Hilda dirigí una última mirada a la seva mare i amb les llàgrimes baixant-li pel rostre cridà:


- Adéu mama!


- No diguis adéu filla, ens tornarem a trobar. T'ho prometo! - cridà la Margot mentre contemplava com la seva raó de viure desapareixia entre la multitud.


- T'ho prometo- murmurà amb un deix de veu- T'ho prometo filla.


La Hilda corria, corria sense saber on anar, on fugir d'aquell infern. Es repetia una vegada i una altra les paraules de la mare "ens tornarem a trobar" i desitjava amb totes les seves forces que fos veritat. Tenia por i estava cansada, no sabia que fer ni on anar, no tenia a ningú a qui acudir, la mare era l'únic que li aportava seguretat i ara havia marxat. Va caure de genolls en adornar-se que estava sola, sola de veritat, no hi havia ningú per dir-li que tot sortiria bé, ningú que la calmés. Ningú. Una sensació de buit li omplí el cor i l'absència de la mare se li clavà a l'ànima com una daga. Es queda allà a terra, esperant el final, perquè quin sentit tenia la vida si no tenia ningú amb qui viure-la. Les llàgrimes li recorrien el rostre i desitjava que tot allò fos un malson, mentre la negror de la nit se l'emportava i finalment, tancà els ulls.





18 d'abril de 1942

- Crec que l'hauríem d'ajudar, Walter. No la podem deixar abandonada, tan sols és una nena- va dir un home amb preocupació.


- Ja ho sé, però jo no em puc arriscar a amagar una jueva. Saps el que em farien si algú ho descobrís? És massa perillós- va replicar un altre home, aquest més jove, visiblement nerviós.


La Hilda va adonar-se que parlaven d'ella. Qui eren aquells homes? I que farien amb ella?


Va obrir els ulls i descobrí que es trobava en una cambra de parets grises, estesa en un llit i coberta amb una manta. No sabia on era ni com havia arribat allà. De cop els esdeveniments de la nit anterior li van tornar a la memòria i va tornar a sentir aquella sensació de buit al cor. La mare. S'havien endut a la mare i ara estava sola. Tenia ganes de plorar però no tenia llàgrimes, només una sensació de cremor als ulls. Va decidir que allà no hi feia res i es va aixecar del llit. Es va disposar a descobrir d'on provenien les veus que discutien sobre el seu futur. Va caminar unes passes, intentant no fer soroll, i va sortir de l'habitació. Va trobar-se en una estança dèbilment il·luminada i allà al mig, hi havia dos homes. El que havia parlat primer, va girar-se i la va mirar. Era un home vell, tenia la cara rodona i la mirada sàvia, portava unes ulleres de vidres gruixuts que augmentaven els seus ulls grisos. Les seves robes estaven desgastades però allò era normal en temps de guerra. L'altre home, que inspeccionava a la Hilda amb la mirada, era més jove, de mitjana edat, i tenia unes faccions dures i anguloses, els seus ulls marrons, passaven desapercebuts sobre el seu prominent nas. Es notava que treballava a la fàbrica, però la Hilda no entenia com no l'havien reclutat. Llavors l'home es girà del tot i va poder veure que li faltava un braç. El braç dret, amagat sota la camisa, només arribava fins al colze. La Hilda s'adonà que els dos homes la miraven fixament.


- Veig que ja t'has despertat. Com et dius estimada?- preguntà el vell- Jo sóc en Gerolf i aquest és en Walter- afegí, tot senyalant a l'altre.


- Em dic Hilda.


- Escolta Gerolf, haig de marxar. Sento no poder ajudar-te, però saps és massa arriscat- digué en Walter disculpant-se i sortint amb presses per la porta.


- Bé Hilda, em sembla que estem sols. No et preocupis, jo t'ajudaré- digué el vell dirigint una mirada tendra a la nena.


La Hilda no sabia qui era aquell home, però tenia quelcom que li inspirava confiança. No podia deixar de pensar en la mare, i va decidir que necessitava ajuda si volia tornar al seu costat i oblidar tot allò.


- Em promets que mai em deixaràs sola?- preguntà la Hilda amb un deix de veu.


- T'ho prometo Hilda. Sempre estaré al teu costat- va dir el vell mentre abraçava a la nena, que ja no va sentir-se buida. Tenia algú amb qui viure. No estava sola.





La Hilda va somriure en recordar aquells moments, havia sigut dur perdre a la mare, però hauria sigut molt més dur si en Gerolf no hagués estat allí. Moltes vegades es preguntava que hauria sigut d'ella sense el vell. Ell era tot el que li quedava. Bé, ell, l'Hugo i el secret que compartien.
 Comenta
 
Capítol 2 Dolor i esperança
L'Hugo va mirar a la Hilda dubtant si era millor que conegués la veritat o que visqués enganyada, en una mentida. Tenia por de causar-li dolor amb aquella notícia, perquè ell l'estimava molt i no volia que hagués de patir més. Les seves mirades es van creuar i l'Hugo li va dirigir un somriure, un somriure que intentava ocultar el sofriment.
La Hilda va adonar-se que el noi amagava alguna cosa, no sabia que passava, però tenia la certesa que aquell noi, de cabells daurats i ulls blaus, tenia un secret, i ella l'havia de saber.
Va escodrinyar-lo amb la mirada, mentre s'encaminava cap a ell i va notar, que els seus ulls semblaven apagats, sense aquella lluïssor característica. Es va dirigir cap a ell i va esperar pacientment que el noi baixés l'escala que portava al rellotge, el seu amagatall preferit per estar a l'aguait. Sempre s'amagava allí, era l'únic lloc on quedava ocult dels possibles visitants i a la vegada, la podia veure arribar. Va abraçar-lo, amb amor, però també amb por, perquè el noi ocultava quelcom i la Hilda tenia el pressentiment que no era res de bo.
L'Hugo va estrènyer-la entre els seus braços, donant gràcies a déu per la seva companyia, perquè sense ella, la seva existència no tindria cap sentit. Sense ella no seria res.
Havia tingut una infància difícil, sent el menor de tres germans, amb un pare alcohòlic i una mare submisa i maltractada, la seva vida no havia sigut fàcil. Sempre s'havia sentit com si no formés part d'allò, com si tot passés molt lluny i molt ràpid. Guardava pocs records, però les imatges de la brutal pallissa que el pare va propinar a la mare, aquell dia que va tornar del bar, furiós per una aposta perduda, mai s'esborrarien de la seva memòria. A vegades, en somnis, encara la sentia cridar i veia la seva cara desfigurada per l'horror, mentre el pare li propinava cops contínuament fins que el cos de la dona restà completament immòbil al terra fred del petit pis, mentre la seva germana plorava, i el seu germà es tapava les orelles i l'arrossegava sota el llit, cantant a ple pulmó, per intentant eludir la realitat. A vegades, encara el podia sentir cantar i aquella melodia li gelava la sang. Des d'aquell dia tot havia canviat. El seu pare s'havia unit a l'exercit i l'Hugo mai en sabé res més, encara que allò ja li estava bé. La seva germana havia mort d'una pulmonia poc després de l'agressió, ni l'Hugo ni el seu germà van saber-ne detectar els símptomes fins que va ser massa tard per fer-hi res. Després d'allò van anant sobrevivint com van poder, però un dia, el seu germà sortí del pis per anar a buscar menjar i li prometé que tornaria en un no res, però no havia complert la promesa i aquell no res s'havia convertit en un per sempre. L'Hugo encara sentia una buidor al cor quan pensava en el seu germà, no sabia que n'havia sigut d'ell, no era com la mare, almenys sabia que ella ja no patia més, però mai podria estar segur sobre el seu germà. Mai podria acomiadar-se, i agrair-li tot el que havia fet per ell, era un final obert i allò el matava.
Va tornar al present en veure la cara familiar de la seva amiga que el mirava amb dolçor.
- Estàs bé Hugo? Sembles angoixat.
- Eh...Sí, sí estic bé, no et preocupis.
- Estàs segur? Sembla que et preocupa alguna cosa. Ja saps que pots comptar amb mi pel que sigui- digué la noia intentant ajudar al seu amic.
- De veritat, no em passa res, estic bé - digué evitant la seva mirada.
- Que tens a la mà?
El silenci omplí l'habitació. No hi va haver resposta.
- Que hi tens?- digué amb preocupació - Hugo? Que hi tens?- aquesta vegada fou gairebé una súplica.
- Hilda...
- Explica'm que passa Hugo.
- Millor que no. És pel teu bé Hilda.
- Hugo! Segur que no és tan greu! Vull saber la veritat - va dir desitjant que fos així, encara que sabia que a vegades, la ignorància era el millor remei, perquè hi havia coses que valia més no saber-les, coses massa doloroses per conviure amb elles i, a vegades, era millor eludir-les i intentar que el temps esborrés les ferides.
El noi va dubtar. Finalment, va donar el quadern a la noia amb la mà tremolosa.
- Obre'l- va dir amb un murmuri gairebé inaudible.
La Hilda va obrir el quadern de cuir per la pàgina senyalada i va veure una nota escrita amb la lletra de l'Hugo. Va aixecar la vista, va veure que l'Hugo la mirava amb llàgrimes als ulls i tornà la vista al text.
"Comunicat de la Luftwaffe
Tercera divisió de les forces aèries al servei d'Alemanya
Juliol de 1942"
La Hilda s'adonà que allò no ho havia escrit l'Hugo, el noi havia copiat el text d'una carta. Era una tècnica comuna, a causa a la por que regnava al país, tothom sentia la necessitat de prendre totes les precaucions possibles. No entenia qui els havia pogut enviar una carta així. De sobte un pensament li va venir al cap, i el cor se li parà. No podia ser. El pare. El pare li havia enviat una carta. Els ulls se li van omplir de llàgrimes recordant aquell home de mirada afable i somriure fàcil. Feia ja molt de temps que s'havia allistat, pensant que amb els ingressos podria cuidar de la seva família i garantir un futur per a la seva filla. No va pensar que s'hi podia jugar la vida, no creia que ningú s'atrevís a desafiar al seu país, però llavors va esclatar la guerra. Les forces aèries van ser enviades ràpidament a zona de combat i els acomiadaments van ser breus, però la Hilda mai havia oblidat aquella figura que la saludava des del portaavions mentre s'anava fent borrosa en la llunyania.
- Hugo...- va dir amb una alegria desbordant- estic tan...-es va parar en sec. Si era una carta del seu pare, perquè estava tant trist l'Hugo. Milers d'opcions li van passar pel cap, però va decidir seguir llegint.
"Sra. Friedman"
Va trigar uns instants a identificar el cognom, però llavors es va adonar que era el de la mare. La carta anava dirigida a la mare. S'encongí en recordar que el pare no en sabia res de la mare, no sabia que estava reclosa en un camp d'extermini, no en sabia res de l'horror que allà s'hi vivia. A la Hilda allò no li augurava res de bo.
"Els notifiquem que el Sr. Fritz Brauer, soldat de la Luftwaffe, al servei d'Alemanya, ha mort en combat per foc enemic.
Atentament, Coronel Luttenberger"
El quadern li va caure de les mans. Mort. El pare estava mort. Mai més el tornaria a veure. Va caure de genolls, cridant i plorant, de ràbia i de tristesa, perquè en uns segons havia perdut tot el que havia cregut possible, tota la felicitat, tota l'esperança, s'havia convertit en dolor. Un dolor que la buidava per dins, que li consumia les forces, un dolor permanent, que a vegades semblava més feble, fins i tot suportable, però que mai s'extingia. Aquell sentiment l'acompanyava des del dia que el pare havia marxat i s'accentuà quan es van endur a la mare, però en aquell moment li va colpir més fort que mai, perquè ara sabia amb certesa que mai el tornaria a veure i llavors s'adonà que l'Hugo tenia raó: hi havia coses que valia més no saber-les, i va desitjar oblidar-ho, però no va poder, perquè un cop s'enfronta la veritat no se la pot ignorar.
L'Hugo va rodejar-la amb els braços i es va quedar amb ella fins que es va calmar, compartint el seu dolor, i deixant que es desfogués. Volia dir-li que tot aniria bé, però sabia que allò no era cert.
- Hilda, ho sento molt- va dir l'Hugo dolçament.
- No ho sentis, no es culpa teva- va dir eixugant-se les llàgrimes- la culpa és meva per creure que tot tindria un final feliç. He viscut en una mentida, pensant que a mi no m'afectaria, com si fos especial. Però això és una guerra, i molts moren i molts moriran, i no en podem restar al marge, perquè tard o d'hora la realitat ens afectarà i no podrem fer res més que acceptar-la.
L'Hugo sabia que tenia raó, no podien ignorar la realitat. Però també sabia que hi havia esperança. Potser no podien eludir la veritat, però podien lluitar per canviar-la, perquè ells també tenien un paper en aquella història. Potser la guerra els consumia les forces, però hi havia una força que no els podria arrabassar: la voluntat. La voluntat d'ajudar, de canviar, de fer tot el possible per crear la realitat que ells volien, i això feien. Era el seu secret.
El noi va mirar el rellotge i va adonar-se que era l'hora de marxar.
- Hilda, anem? Si no ens afanyem, es farà de dia- va urgir-la el noi, recollint el quadern de terra.
- Tens raó. Anem.
Els dos joves van sortir de l'establiment. Era negra nit i el silenci era el seu únic acompanyant. Van recórrer sigil·losament els estrets carrerons, van pujar ràpidament el petit turó i van veure la reixa. Una reixa que marcava un límit, entre la llibertat i la reclusió, entre la vida i la mort. Perquè allà dins hi havia centenars de persones esperant el seu inevitable final. Allà dins hi havia la mare de la Hilda i allò era un camp d'extermini.
 Comenta
 
Capítol 3 Secrets
Es van atansar a la reixa i van veure, com sempre, les cares de l'horror, del patiment, de la manca de llibertat que allí regnaven. La Hilda buscava amb la mirada una cara familiar, però els seus ulls van topar amb dos parells d'ulls marrons, amb unes ulleres molt marcades, símbol característic d'aquella època. Llavors la noia va deixar de banda les seves preocupacions personals i es va fixar en els dos bessons idèntics, que la miraven esperançats, perquè sabien que ella i l'Hugo eren la seva única possibilitat de sobreviure. De fet, ells dos eren l'esperança de moltes persones, que estaven allà recloses, ja que des de feia més d'un any, quan la mare de la Hilda va entrar i ella havia descobert el que els nazis feien i havia escoltat, esgarrifada, les experiències de la seva mare i de diverses persones que es trobaven allà dins; havia decidit ajudar, com pogués, a posar fi a aquell infern. Amb l'ajuda de l'Hugo i en Gerolf, es dedicava, sempre que podia, a alliberar els innocents que es trobaven allà dins, perquè no suportava estar-se quieta davant d'aquell horror i sabia que tothom, fins i tot ella, podia aportar la seva part. Ja havien ajudat a una quarantena d'homes i dones, la majoria dels quals havien arribat al seu destí final: Suècia, des d'on havien refet la seva vida. Alguns havien emigrat als Estats Units d'altres a França o a Anglaterra, però tots ells eren per fi lliures. Continuaven mantenint contacte amb molts d'ells per carta i sempre que en rebien una, l'alegria els omplia per dins, perquè ells havien fet possible que aquelles persones tinguessin una segona oportunitat de viure una vida digna.
Va tornar al present i va veure als dos bessons, Erik i Edwin, de deu anys, que abraçaven a la seva mare, possiblement per última vegada, mentre aquesta els omplia de petons desfent-se en llàgrimes, perquè sabia que no els tornaria a veure més; però tot i així, somreia, perquè encara que no tingués l'oportunitat de veure'ls créixer, sabia que havia fet tot el que estava a les seves mans perquè tinguessin una oportunitat de gaudir de la vida.
- Gràcies...moltes gràcies, de veritat- va dir la mare dels bessons- mai us ho podré compensar.
La dona mirava somrient a la Hilda i la seva mirada dolça i maternal li va recordar a la seva mare. Va fixar la mirada en les ombres, però no va veure la cara amable de la mare, només negror. Li feia por preguntar, li feia por descobrir on era. Sabia que allà morien persones cada dia, i sempre que hi anava sabia que hi havia la possibilitat que la mare fos una d'elles. Mai podia saber amb seguretat si tornaria a veure-la i per això sempre procurava dir-li que l'estimava, i per això el cor se li va encongir quan no va reconèixer la seva cara entre els presents.
- Ha vist a la meva mare?- va preguntar amb un fil de veu i va aguantar la respiració pel que li va semblar una eternitat, fins que la dona va respondre.
- Sí, avui les de la seva secció han sigut enviades a dormir d'hora- va contestar, i en veure l'expressió de la noia va afegir- no et preocupis maca, segur que està bé.
La Hilda va calmar-se, però en el seu interior encara existia el dubte.
Va tombar el cap i va veure com els dos nois, passaven pel forat de terra que havien fet ella i l'Hugo, i sortien. Per fi eren lliures. Semblava tasca fàcil, però havien hagut d'arriscar-se molt per escapar-se dels guàrdies i arribar fins aquell extrem del camp, i molts no ho feien per por al que els podien fer si eren descoberts. A més, dia rere dia hi havia controls i si faltava algú, disparaven a sang freda enmig de tothom, perquè servís d'avís a qualsevol altre que ho volgués intentar. L'única possibilitat que tenien era convèncer al màxim de gent perquè asseguressin que els fugats, els dos bessons, ja havien sigut exterminats anteriorment, i els guàrdies, per fàstic a registrar els cossos inerts, deixessin passar l'assumpte.
- Som lliures!- va exclamar l'Edwin- Hem sortit mama!- va dir aquesta vegada més fluix.
- Gràcies Hilda- digué l'Erik- Gràcies Hugo. Moltes gràcies, de veritat.
- Vinga nois, que hem de marxar- va dir l'Hugo als bessons.
- Espera't. La mama encara no ha sortit- va dir l'Erik- Vinga mama. Que no vols ser lliure?
La dona va dirigir un somriure als seus fills i les llàgrimes li van començar a recórrer el rostre.
- Sí, fill sí que vull ser lliure- contestà- Però prefereixo quedar-me aquí, tancada, sabent que vosaltres sou lliures. Em quedaria aquí mil anys si això garantís la vostra felicitat.
- Però mama...- va gemegar l'Edwin.
- Si tu et quedes, jo també. No vull anar-me'n sense tu!- va cridar l'Erik, corrent cap a la seva mare i abraçant-la a través de la reixa.
- No fill, heu de marxar. No us puc acompanyar, és massa arriscat. Ells cuidaran de vosaltres- va dir senyalant a la Hilda i l'Hugo- Adéu, estimats.
Els dos nois van abraçar a la seva mare, més fort que mai i per un moment tot el patiment va desaparèixer i els va inundar l'amor que els unia.
- T'estimo mama- digué l'Edwin separant-se de la seva mare- Sempre t'estimaré.
- Et prometo que et traurem d'aquí. Un dia, tornarem i podràs ser lliure com nosaltres- va dir l'Erik amb un somriure.
- No et preocupis per mi, fill. Estaré bé.
Però, sabia que no era cert i també sabia que els seus fills no podien fer res per ella. Avui era el seu últim dia, i aquesta, la seva última nit. Feia ja uns dies que havien descobert que ella i les del seu mateix allotjament, serien enviades a la cambra de gas el dia de demà. Sabia que ja res la podia salvar i per això, havia demanat a la Hilda i l'Hugo que salvessin als seus fills, perquè mereixien una vida millor i perquè no volia que la veiessin morir i que es quedessin sols allà dins. Havia fet tot el que havia pogut per ells i encara que seguia lamentant-se del seu destí, almenys, podria veure als seus fills lliures abans del final.
- Adéu mama- van dir els dos nois a l'uníson.
- Adéu nois- va dir amb un fil de veu perquè sabia que aquell era un adéu definitiu.
La Hilda sabia que era hora de marxar, no es podien retardar més o tot s'arruïnaria. Tot i així, no volia allunyar-se. Seguia preocupada per la mare, tenia un nus al coll i el cap li donava voltes. No podria descansar fins que tingués la certesa que estava bé.
- Hilda, que no vens?- va dir l'Hugo.
- Sí, sí, ja vaig- va dir caminant cap a l'Hugo i els bessons.
- Ara tot anirà bé- va dir l'Hugo als nois quan la Hilda els va atrapar.
- Sí- va dir ella desitjant que fos veritat.
No es podia treure a la mare del cap, fins i tot li semblava sentir la seva veu. Una veu que la cridava.
- Hilda, espera.
No, no era la mare, però aquella veu també li resultava familiar.
- Hilda, no marxis encara.
La Hilda es va girar. Hauria reconegut aquella veu en qualsevol lloc. Sabia que era ell. Va córrer cap a la reixa.
- Hilda, on vas? Torna, si us plau!- va cridar l'Hugo.
No el va sentir. Corria amb el cor desbocat cap a la reixa.
- Bona nit Hilda. Has vist com brillen les estrelles, em recorden als teus ulls quan somrius.
El cor li anava a cent.
- Hola Lukas- va dir la noia agafant-li la mà a través de la reixa.
Normalment les paraules li sortien soles, però quan mirava a aquell noi prim i castany, es perdia en els seus ulls de color cafè i oblidava tot el que li volia dir. Volia dir-li un miler de coses, però les paraules se li travaven i només podia agafar la seva mà i gaudir del seu contacte.
- Hilda, hem de marxar- va dir una veu a la seva esquerra.
Era l'Hugo. El noi la mirava urgint-la perquè s'afanyés, però els seus ulls amagaven alguna cosa més. Un matís que la Hilda no va poder veure per culpa de la foscor que els rodejava.
- Només volia veure't Hilda. - va dir en Lukas estrenyent la mà de la noia.
- Lukas, jo...-volia dir-li que l'estimava. Volia dir-li que la seva vida seria incompleta sense ell, que volia passar cada dia de la seva vida al seu costat, tenir els seus fills i acompanyar-lo a l'altre món. Volia abraçar-lo, sentir-lo entre els seus braços i dir-li que tot aniria bé. Però no podia. Només podia agafar-li la mà i mirar-lo als ulls. Però això era suficient. Una mirada era més que suficient per comunicar-li tot allò.
- Ja ho sé Hilda- va dir el noi mirant-la fixament- jo també vull estar amb tu, tot arribarà.
- M'ho promets?
- T'estimo Hilda i et prometo que algun dia et podré estimar per sempre més, sense cap barrera que ens separi. T'ho prometo.
- Hilda...- va dir l'Hugo impacient.
- Adéu Lukas- va dir deixant anar al noi- pensava que t'havies oblidat de mi.
- Mai em podria oblidar de tu. Ets l'únic que em queda i res es compara al que sento quan et miro i veig el teu somriure. No sé que faria sense tu.
La noia va somriure, però la seva expressió va canviar en recordar que era molt difícil que en Lukas sortís d'allà. El seu pare havia matat a un guàrdia del camp, quan l'home es trobava propinant cops de puny a una dona indefensa, que es trobava estesa a terra, mentre la vida se li escapava. Havien calgut tres homes per parar-lo, però res es podia fer per la vida del guàrdia, que jeia inert al costat de la dona. Aquesta havia mort d'un tret allà mateix, però al pare d'en Lukas va ser torturat durant dies i a les nits, tots els del camp van poder sentir els seus crits d'agonia, fins que un dia no hi va haver més crits. El seu patiment va acabar i per fi descasava en pau. Però, des d'aquell incident, els guàrdies no havien tret l'ull de sobre a en Lukas i ell sabia que li seria molt difícil, per no dir impossible, de sortir viu d'allà. Tot i això, quan mirava a la Hilda sentia que tot era possible i que podria viure una vida llarga i feliç al seu costat.
- Hilda, s'està fent tard-va dir l'Hugo, gairebé arrossegant-la lluny d'allà.
- Espera Hugo. M'haig d'acomiadar- va dir la noia desfent-se de la mà del seu amic.
L'Hugo va cloure els ulls i va somriure, però no volia quedar-se ni un segon més.
- Bona nit Lukas- va dir la noia mirant-lo, gaudint de la seva presència, abans d'encaminar-se cap a l'Hugo i els bessons.
- Bona nit Hilda. Tornaràs, oi?
- Sí Lukas. Sempre torno.
- Adéu- va dir en Lukas, però la noia ja es trobava massa lluny per sentir-lo.
En Lukas va contemplar a la Hilda fins que la seva silueta va desaparèixer en la negra nit i es va prometre que sortiria d'allà. Un dia, sortiria i mai més se separaria de la Hilda.

Mentre s'encaminaven cap a casa, la Hilda no podia deixar de somriure, però encara patia per la mare. Estava tan sumida en els seus pensaments que no va notar la mirada de l'Hugo. El noi la contemplava de dalt a baix, memoritzant tots els detalls de la seva figura, com si l'anés a perdre d'un moment a l'altre. Els seus ulls estaven apagats i encara que somreia, un foc el cremava per dins i tenia una sensació de buit a l'estómac.
- Hilda?
- Que vols Hugo?- va dir ella dedicant-li un somriure.
- Jo...eh...- va balbujecar el noi.
- Que passa? Pots confiar en mi Hugo, per això són els amics, no?
Ja no podia més. Va empassar-se la por i va mirar-la als ulls.
- Hilda, jo t'estimo. Sempre t'he estimat.
El silenci va apoderar-se de la nit.
 Comenta
 
Capítol 4 Comiats
Aquell silenci se li clavava com una daga. Per fi s'havia tret de sobre aquelles paraules que li oprimien el pit. Per fi ho havia dit i ara li semblava un gran error. I si la perdia per sempre? Que faria sense ella?
La Hilda no sabia que dir. Ella el considerava una persona molt especial, el seu millor amic, algú amb qui sempre podia confiar i que sempre estaria al seu costat, però mai havia pensat en ell d'aquella manera.
- Hugo...jo...- va dir la noia intentant aclarir-se les idees.
- No diguis res.
La Hilda va mirar al seu amic i el va abraçar. Per un moment, es van oblidar de la guerra, de la mort, de la por i van sentir que res els podria separar, perquè tot el que havien viscut sempre els mantindria units.
- Hilda, jo t'estimo i sempre t'estimaré. No vull que em menteixis, no vull que intentis fer-me feliç, tu em fas feliç i res del que pugui passar em farà estimar-te menys. No vull la teva compassió, no vull falses esperances i no vull que et sentis malament per no correspondre als meus sentiments, però t'estimo massa per no dir-te la veritat.
- Hugo, jo t'estimo- va dir la noia mirant-lo als ulls- ho saps i saps que res ho canviarà.
El noi la contemplava mentre el sol despuntava a l'horitzó i els primers raigs de sol perfilaven la seva silueta, i va desitjar poder capturar aquell moment.
- Mai oblidaré tot el que hem viscut junts i sempre t'estimaré, però no crec que t'estimi de la mateixa manera. Vull ser-te sincera i vull que sàpigues el que sento: sempre seràs una persona molt important en la meva vida i sé que res seria igual sense tu, però no puc canviar el que sento, com tampoc pots tu.
Les paraules van quedar suspeses a l'aire. L'Hugo sempre havia sabut que la noia no sentia el mateix però no s'havia dignat a dir-li abans, perquè no volia escoltar la veritat dels seus llavis, però ja era massa tard.
- Estimes en Lukas, veritat?- va dir el noi fixant la vista a terra.
- Sí, Hugo. L'estimo, però això no canvia res entre nosaltres. No crec que els meus sentiments canviessin si ell no hi fos.
Però podien canviar. Una possibilitat va obrir-se camí a la ment del noi: si en Lukas desapareixia, era possible que els sentiments de la Hilda canviessin. Va expulsar aquells pensaments de la seva ment, no podia interferir en la seva relació, en Lukas la feia feliç i ell no hi podia fer res. Tot i així, una part d'ell desitjava fer fora a en Lukas i tenir la Hilda per a ell sol.
- Ens hauríem d'afanyar- va dir el noi accelerant el pas.
Van recórrer el camí en silenci, cadascú capficat en els seus pensaments. Els bessons els seguien, intentant no fer soroll, pels estrets carrers fins. Van entrar sense dir paraula, mentre a fora s'iniciava un nou dia.
- On anirem ara?- va preguntar un dels bessons.
- Ara haureu de fer cas a en Gerolf- va dir la Hilda senyalant al vell- ell us ajudarà.
- Hola nois- va dir en Gerolf amb el seu somriure afable- com us dieu?
- Jo sóc l'Edwin i aquest és el meu germà Erik. Som bessons.
- Sí, això ja ho veig- va dir el vell rient- ara us heu d'acomiadar de la Hilda i l'Hugo i m'heu d'acompanyar.
Els bessons van mirar als dos joves i van llançar-se als seus braços.
- Gràcies, moltes gràcies Hilda.
- Adéu Hugo, sempre us recordaré.
L'Hugo contemplava als bessons, plens de vitalitat a pesar de tot, i sabia que el que feien ells dos marcava una diferència i que cap guerra podria trencar l'esperit d'humanitat, la força que unia a les persones i que les impulsava a ajudar-se mútuament. Cada persona que ajudaven significava una nova vida, una nova oportunitat de gaudir al màxim cada moment i allò era el que el feia més feliç en el món, i fer-ho amb la Hilda era el millor que li podia haver passat.
- Adéu nois. Aneu amb compte- va dir la Hilda mentre el vell s'enduia els bessons- Que tingueu sort!
L'Hugo i la Hilda van contemplar com marxaven i van somriure, perquè sabien que allò no hauria sigut possible sense ells.
Sense intercanviar paraula es van dirigir cadascun a la seva cambra. Tenien moltes coses al cap i necessitaven descansar.
L'Hugo va quedar-se mirant a la Hilda mentre aquesta es dirigia a la seva cambra i va desitjar que tot continués igual entre ells, perquè no sabia que faria sense ella. No tenia a ningú més. Es va estirar al llit i va cloure els ulls, i un seguit d'imatges de la Hilda van passar per davant seu. Va recordar tot el que havien viscut junts i va pregar que res canviés i que creessin molts més records els dos junts.
La Hilda encara no havia assimilat del tot les paraules del noi, li costava creure que no hagués sigut capaç d'adonar-se'n abans. Sabia que ella estimava a en Lukas, però mai s'havia plantejat un amor com aquell cap a l'Hugo. L'estimava, però d'una manera diferent. No sabia com explicar-ho. L'Hugo era la persona en qui més confiava, el seu millor amic i sempre era feliç al seu costat, però en Lukas era diferent, li feia sentir coses que mai havia experimentat, la deixava sense paraules i pensava en ell a totes hores. Simplement era diferent, ella ho sabia i, encara que res l'hauria fet més feliç que correspondre a l'Hugo, no podia mentir al noi i tampoc podia ocultar els seus sentiments cap a en Lukas.

El dia va transcórrer amb normalitat. L'Hugo i la Hilda van gaudir de la companyia mútua i van oblidar-se dels seus problemes mentre les hores passaven ràpidament. En Gerolf va tornar ja entrada la nit i els va comunicar que els bessons ja estaven de camí a la llibertat i allò els va provocar un gran somriure als dos. Mentre el sol s'amagava, van estar xerrant una estona fins que la lluna va il·luminar els carrers deserts.
La Hilda no havia deixat de pensar en la mare des de la nit anterior i sabia que no es desfaria d'aquell sentiment de buidor fins que no veiés la seva cara. Havia de tornar al camp.
- Hem d'anar al camp.
- Avui no toca- va dir el noi. No volia tornar a veure en Lukas, no creia que ho pogués suportar- Ja hi anirem demà.
- No. Ha de ser avui- va dir la Hilda amb els ulls plorosos- Haig de comprovar que està bé.
- D'acord Hilda, però hem d'anar ràpid.
La noia va assentir i, decidida, va sortir de la botiga i, amb l'Hugo trepitjant-li els talons, es va dirigir cap al camp. Necessitava saber que la mare estava bé, necessitava tornar a veure la seva cara, tornar a escoltar la seva veu i necessitava, més que res, tornar a sentir el seu contacte.
Va comprovar que no hi hagués cap guàrdia a prop i es va encaminar, oculta entre les ombres, cap a la reixa, a la zona on sempre es reunia amb la mare. L'ànima li va caure als peus quan va veure que ningú l'esperava a l'altra banda de la reixa i les llàgrimes li van començar a baixar per les galtes. Es temia el pitjor.
L'Hugo es va acostar a la noia i la va rodejar amb els braços. Ell sabia el que era perdre a una mare, sabia el dolor que se sentia, però no es podia imaginar el que devia ser veure a la teva mare dins d'un camp de concentració dia rere dia, sabent els horrors que allà es patien i veient com es consumia lentament, sense tenir la certesa que la tornaries a veure.
El noi es va aixecar. Havien de sortir d'allà o es podien ficar en problemes.
- Hilda, hem de...-va començar dolçament el noi.
Però una veu el va tallar.
- Hilda, estic aquí.
La noia va fer un bot i, amb el cor que li anava a cent, va forçar la vista i, entre uns matolls, a la seva esquerra, va descobrir la silueta de la seva mare.
- Estàs viva- va dir la noia abraçant-la fortament, mentre les llàgrimes d'alegria reemplaçaven les de tristesa.
La dona va estrènyer a la seva filla i les dues es van quedar quietes, gaudint d'aquell instant, ja que existia la possibilitat que no es tornés a repetir.
- T'he trobat a faltar Hilda.
- Jo també mama.
- Estic orgullosa de tu amor, ets l'únic que em manté serena aquí dins. T'estimo més que res en aquest món. Sempre t'estimaré.
La Hilda no sabia que era però alguna cosa en aquelles paraules i en la manera en què la mare la mirava li feia mala espina. Hi havia quelcom que no encaixava.
- T'estàs acomiadant de mi?
- Hilda,- les llàgrimes li començaven a recórrer el rostre- sempre has sabut que arribaria aquest moment, les dues ho hem sabut. Vull que continuïs fent el que fas, aquesta gent et necessita. No t'has de rendir, has de seguir lluitant, dia a dia i jo t'estaré vigilant i sigui on sigui estaré orgullosa de tu, i sempre t'estimaré. Adéu Hilda- va dir abraçant-la.
La Hilda no s'ho volia creure, però sabia que era real i aquell era l'últim moment que li quedava amb la seva mare.
- Adéu mama- va dir acomiadant-se amb la mà- ens tornarem a veure, t'ho prometo.
- Adéu filla, t'estaré esperant- va dir amb un somriure entre les llàgrimes.
Com a mínim ja no s'hauria de preocupar més, sabia que la mare ja no hauria de patir més i això li aportava un deix de felicitat.
- Hugo!
L'Hugo es va encaminar cap a la veu i va veure a en Lukas.
- Haig de parlar amb la Hilda.
- Ara no és un bon moment Lukas, la seva mare...
- Ja ho sé, just d'això vull parlar-li. Li haig de dir adéu abans que sigui massa tard. Si us plau, Hugo.
- Tu també...
- Sí. Haig de veure-la, no puc marxar sense dir adéu.
L'Hugo va adonar-se que la Hilda no suportaria perdre també a en Lukas i no sabia si el seu amor seria suficient per a la noia. No podria viure veient a la Hilda trista, el seu patiment el destrossava. No podia permetre que li fessin més mal. Va mirar a la noia, que continuava contemplant com la seva mare es dirigia a l'inevitable final.
- Dóna'm la teva roba.
- Què? Hugo...
- Que em donis la roba!- va dir gairebé cridant.
En Lukas va treure's la roba i li va donar.
- Hugo, estàs segur?
- Estimo a la Hilda més que res i no permetré que pateixi més. Sé que ella t'estima molt i vull que et quedis, ho necessita. No puc deixar que perdi a la seva mare i també a tu, ella no seria feliç i jo tampoc.
L'Hugo va passar a l'altra banda sigil·losament, mentre en Lukas sortia. Era lliure, podria estar amb la Hilda, per sempre, com tants cops havia somiat.
- Gràcies Hugo.
- Promet-me que la protegiràs i que mai deixaràs que pateixi.
- T'ho prometo- va dir en Lukas, mentre l'Hugo s'encaminava cap a la cambra de gas.
La noia continuava a terra, però va aixecar la vista quan uns braços la van rodejar.
- Hugo- les llàgrimes li impedien veure el seu rostre- jo...
- Hilda, no sóc l'Hugo-va dir en Lukas.
La noia es va eixugar les llàgrimes i va descobrir la cara del Lukas.
- I l'Hugo? Per què portes la seva roba?- de sobte, hi va caure- No! Hugo!
La noia va córrer, va travessar la reixa i es va endinsar al camp. No veia l'Hugo per enlloc.
- Hilda! - va cridar l'Hugo. Es trobava a la fila. Ja li quedava poc.
- Hugo, no marxis, et necessito- va dir la noia caient de genolls a terra.
- Adéu Hilda! Mai t'oblidaré!- va dir mentre el guàrdia l'empenyia cap a dins.
- Hugo!
Les portes es van tancar i la Hilda va picar a les parets, però no hi podia fer res. Va sentir xiulet que indicava que el gas estava sortint i les llàgrimes li van baixar pel rostre mentre tots els records que havia creat amb l'Hugo li passaven per davant.
- Ho sento Hugo- va gemegar- Sento que el meu amor no fos suficiente per a tu.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]