Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Guillem Buchholz
Vilassar De Mar
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 El primer violí
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.
De sobte em desperto, allunyant-me d’aquell misteriós somni. Allò sí que és estrany, tot i que no tinc un violí ni sé de l’existència de cap trompetista, tota la resta de dades coincidien amb el meu perfil.
Vivia a Manhattan, en un pis de lloguer on hi havia dues famílies més. Ens ajudàvem mútuament per poder pagar el lloguer, la llum, el gas, l’aigua i d’altres coses més que no tinc cap intenció ni interès de saber.
El meu pare va morir en l’incendi del negoci que compartia amb la meva mare, per sort, ella estava fora quan tot això va ocórrer. Va haver de pagar tots el danys causats, perquè no tenia cap tipus d’assegurança i, va ser en aquell precís moment quan tot va anar malament: ens vam endeutar, la mare no tenia treball, vaig haver de canviar de col•legi... i avui en dia encara ens estem recuperant del mal tràngol.
De tant en tant, quan vénen les factures, ens veiem obligats a anar a l’abocador per veure si trobem alguna peça de valor, i..., et sorprendries del que he arribat a trobar.
¿Quina hora deu ser?¡Ostres són les 7.30! Haig d’anar al col•legi. La meva mare no m’ha despertat, segur que em posarà l’excusa de sempre:-T’he vist, i m’ha fet pena despertar-te_ Però la veritat és que no s’ha recordat de fer-ho. Ara hauré de córrer i no podré fer els deures que vaig deixar per avui.
He arribat tard, però la bona notícia és que ja els han corregit i no els he hagut d’entregar. Després tinc ciències socials, una assignatura que no m’agrada gens, i no és perquè tingui una mala professora sinó perquè estem fent política i no entenc res. Tot el que jo sé és que hi ha moltes institucions, molts tractats, moltes lleis a complir... Tot i així seguim en una profunda crisi.
A l’hora del pati mai succeeix res interessant, sempre discutim sobre els excessos d’exàmens, les avorrides i rutinàries assignatures i, en el cas dels nois, els videojocs. Una vegada, el meu tutor estava jugant a bàsquet amb nosaltres i sense voler, el meu company li va trencar el nas, i això es el més interessant que ha passat en aquests 14 anys de pati.
Ja estic cansat d’anar cada tarda a casa caminant, el paisatge és el mateix: arbres esquifits o grans, cotxes, semàfors i vianants que tenen molta pressa. He provat tot tipus de distraccions, des de comptar els cotxes blaus fins a memoritzar matrícules. I quan arribo a casa, m’haig de posar a fer els maleïts deures i després estudiar. Però què s’han cregut aquests professors, ¿Es pensen que som ordinadors amb memòria infinita?
La mare vol que tornem a l’abocador, això significa que ja ha arribat la setmana de factures. Tot i que tinc diners al banc, d’abans del desafortunat accident, no em deixa utilitzar-los perquè són per a la meva educació a la universitat.
Ja portem mitja hora buscant i no hem trobat res, ni una maleïda samarreta per vendre-la de segona mà. Ja han passat tres hores, i gairebé és l’hora de dormir. Espera un segon..., veig una cosa brillant al fons de les deixalles. ¿Què deu ser, una llanterna o un gerro de plata? No m’ho puc creure... ¡És el violí!
 Comenta
 
Capítol 2 Grans descobriments
Això és el descobriment més extraordinari de la meva vida: l’objecte que vaig somiar la nit anterior s’ha materialitzat aquí, just en el lloc i en el moment precís. Tot el meu voltant coincideix amb aquell misteriós somni. Mai a la meva vida havia vist un objecte que pogués brillar tant sense que la seva llum s’esvaís.
No sé què fer, crec que me l’emportaré a casa sense dir-li res a la mare. No sigui cas que el vulgui vendre. Espero que no vegi aquesta llum tan enlluernadora. ¡Ja ve! No sé on amagar-lo. ¿Al fons de l’abocador? No, és massa perillós, allà podria trepitjar-lo. ¿I dins de la meva samarreta? No, la llum que desprèn el violí em delataria. ¡Ja ho tinc! Que burro que sóc, el puc guardar a la meva motxilla.
–¿Has trobat algun objecte de valor?- em pregunta la mare amb cara sospitosa.
–No he trobat res, solament una llanterna– li contesto ràpidament i dissimuladament.
–En aquest cas, continua buscant.
Una maleta de marca, un gerro de plata, un rellotge trencat però d’or, i un extraordinari violí, és el que hem trobat. Estic segur que demà a la mateixa hora tornarem, però per avui ja ha és suficient.
Per fi soc a casa, tinc les cames fetes pols i m’arrossego pertot arreu. Em poso el pijama, tanco les persianes, amago el violí al meu armari, m’endinso a les profunditats del llit, la mare em dóna el petó de bona nit i...En un obrir i tancar d’ulls, literalment parlant, ja estic dormit.

Vaig trobar el primer feix de bitllets en un abocador d’escombraries. I era el millor que m’havia passat durant molt de temps.
Això ho vaig saber de seguida, només de mirar-lo perquè, a qui li toca un milió de dòlars en un dia qualsevol? No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què trobàvem que hi poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.
De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.
L’alarma del despertador em treu d’aquell estrany i misteriós somni. Tot en ell sembla repetir-se, excepte l’objecte, que no era un brillant violí, sinó ¡Un milió de dòlars!. Imagina’t que tot el que somiés fos veritat i que avui em trobés aquest feix de bitllets. Seria el nen més afortunat. ¿Em pregunto qui deu ser aquell trompetista desangelat? ¿Quina relació té amb el somni? Res té sentit, em trobo confós en un mar de dubtes...
Sort que ja he après la lliçó i he connectat el despertador, perquè si no la mare no m’hagués llevat a temps, tornaria a arribar tard a l’escola i em cauria una d’aquelles malaurades permanències.
A cada minut em demanen l’hora, amb l’esperança que el temps vagi més ràpid per poder sortir d’aquesta presó anomenada col•legi. Segurament aquesta tarda tornaré a l’abocador, ja que ahir no vam trobar gran cosa.
Mitja hora, una hora, o dues hores són les que porto aquí amb la mare. No aguanto més, el que vull és provar el violí ¿Què és allò que té d’especial perquè brilli així? Remeno per aquí i per allà i no hi ha manera, cap miserable objecte de valor. Em dono per vençut.
Em dirigeixo cap a la mare per comunicar-li la mala notícia ¡Ostres casi ensopego amb això! ¿Que deu ser? No m’ho puc creure. ¡El meu primer milió de dòlars!
–¡Mama, som milionaris! Mira què he trobat.- No s’ho podia creure, se’ls va mirar i remirar.
–¿Però Guillem, com has trobat aquest feix de bitllets?
-Anava a dir-te que no tenia res, i he ensopegat amb aquesta sorpresa.-
Ja estem a casa, estic molt cansat. No pel fet d’haver estat buscant coses durant més de dues hores, sinó que després d’haver trobat els diners vam haver de córrer ràpidament per por de perdre’ls o que ens els robessin. Ara mai més haurem d’anar a aquell maleït abocador.
Començo a sospitar que els meus somnis tenen alguna cosa a veure amb tota aquesta bona sort. Primer el violí “màgic”, i després la gran fortuna de la nostra vida. ¡Això és fabulós! Puc somiar el que desitgi i a l’endemà tenir-ho.
 Comenta
 
Capítol 3 Errades inconscien
Una llum tènue però constant, es perd en aquesta foscor. Sonen unes alarmes amb un soroll estrepitós. La mare m’agafa de la mà i em porta al carrer... Ja puc visualitzar l’escena en la qual se situa la ciutat. Tot és un autèntic caos: els carrers estan difuminats per la penombra de les cendres, els cotxes s’encenen els uns als altres i, el pitjor, pedres que cauen a una velocitat desorbitada. Literalment parlant, el cel se’ns ve sobre amb aquesta pluja de meteorits.
Ens hem resguardat en el Minskoff Theatre, al carrer 45 i 7a Avinguda. De sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.
El soroll de l’ambulància em desperta. Immediatament em llevo i miro per la finestra. Tot continua igual que ahir. Deu haver estat un malson ¡Un malson! Estem perduts, ara tot esdevindrà realitat. La supervivència de la raça humana es troba a partir d’avui a les meves mans. Per on cal començar...
¿Quina hora deu ser? Són les 10, per sort és dissabte i podré esbrinar com aturar aquesta malaurada situació. No sé per on començar, eren aproximadament les nou de la nit quan la mare em va despertar, vam anar a un teatre, i... ¡Ja ho tinc, potser, el trompetista desangelat té alguna cosa a veure!
He preguntat al Minskoff Theatre, i no hi ha cap trompetista. No sé què fer, hauré d’esperar la fi dels nostres dies. Algú em crida, ¡És ell!
–¿Què haig de fer per evitar el desastre que crearé?-li pregunto amb cara d’asfíxia.
–¿Encara tens el violí i el feix de bitllets?
–Sí, ¿Per què ho preguntes?
–Són essencials per evitar el caos.
–¿Què té a veure amb tot això?
–Per reparar un malson, els objectes que d’antuvi havies desitjat, han de ser destinats a gent necessitada. Però hi ha dos problemes: no pots donar-los algú de falsa aparença o explicar tot el que saps a una persona, ja que si ho fas, resultarà en va i el món, tal i com el coneixem, desapareixerà.
Sense pensar, agafo el violí (amb la seva llum incessable) del meu armari i... ¿On està el milió de dòlars?
–Mare ¿On són els diners? –li pregunto amb una cara blanca i plena de preocupació.
–¿I això a què ve ara?.
–¡Els necessito! – Vaig aixecant el to de veu.
–¿Què vols fer amb tants diners?
–¡No puc explicar-t’ho! Però si vols viure, ¡Dóna-me’ls!– No parlo, sinó que estic cridant.
–¡No em vinguis amb amenaces! A més, ja els he ingressat al banc.
¿Ara què puc fer? La mare no vol col•laborar. ¡Ja ho tinc! ¡Podria dormir pensant que avui em trobaré els pistrincs!
Ha estat més estrany i diferent que els últims cops (serà perquè podia controlar el que somiava). Tot i així, teòricament estan a la meva habitació. Ja els tinc, ara els haig de repartir minuciosament per no cometre errades.
Aquest és el tercer centre de gent necessitada que visito, i us sorprendria el que he arribat a trobar.
Ara mateix em trobo a la prestigiosa Universitat de la música per entregar el famós violí, que tants maldecaps m’ha donat. Aquí tothom sembla arrogant i presumptuós. Ara hauré d’ anar amb compte en escollir la persona adient. Penso que es tracta d’una missió impossible.
Un cop entregat, em dirigeixo cap al teatre per donar la bona notícia al trompetista. Em sembla haver vist la seva trompeta darrere de les grans i majestuoses cortines vermelles.
Encara no puc creure que aquest mal tràngol ja s’hagi acabat.
–He finalitzat la meva tasca amb èxit.
–¿Com ha anat?
–Al principi ha estat complicat. La mare no em volia donar els calès i he hagut de materialitzar un altre feix.
–¡¿Que has fet què?! ¡Ara has de repartir els dos milions de dòlars! Al desitjar un objecte ja desitjat, l’altre no desapareix, continua latent. Estem perduts.
Són aproximadament les set de la tarda i és massa tard per poder fer res. Ara sí que sí, no tinc cap pla B. Lamentablement, hauré d’esperar de braços creuats la fi del món, també coneguda com a “Apocalipsis”.
 Comenta
 
Capítol 4 La realitat
Una llum tènue però constant, es perd en aquesta foscor. Sonen unes alarmes amb un soroll estrepitós. La mare m’agafa de la mà i em porta al carrer... Ja puc visualitzar l’escena en la qual se situa la ciutat. ¡Ha començat! Tot és un autèntic caos: els carrers estan difuminats per la penombra de les cendres, els cotxes s’encenen els uns als altres i, el pitjor, pedres que cauen a una velocitat desorbitada. Literalment parlant, el cel ens ve sobre amb aquesta pluja de meteorits. El somni es repeteix al peu de la lletra, cada soroll, olor, o moviment, ja l’he viscut abans.
Ens hem resguardat en el Minskoff Theatre, al carrer 45 i 7a Avinguda. De sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. És el trompetista, ha aparegut en el moment més precís. Fins ara he sabut què fer perquè ja havia viscut aquesta escena, però..., va ser en aquest moment en el qual em vaig despertar i ara no sé com continuar.
–¡¿Què podem fem ara?! ¡La nostra mort està sentenciada!–
–He sentit a parlar que prop d’aquí, hi ha un búnquer capaç de suportat bombes nuclears–
–En aquest cas, posem-nos en marxa, no hi ha temps a perdre–
La mare, s’ha quedat bocabadada, no entén res de la conversa ni el que s’esdevé al nostre voltant. De camí cap a la possible salvació, li explico tots els esdeveniments d’aquests últims dies, des del primer somni amb el violí fins a l’errada que vaig cometre intentant salvar el món.
De tant en tant, ens hem de posar a cobert o començar a córrer, ja i que les destrosses provocades pels esteroides o els esteroides en si, ens amenacen volent acabar amb la nostra existència. Pels carrers es nota la desesperació i la por de la gent, ja i què s’estan prevenint pel que pugui passar en un futur.
La infinita cua d’habitants de Manhattan fa impossible poder veure el búnquer o alguna estructura militar de gran resistència. La meva por augmenta cada hora que estic a l’exterior amb les pedres fulminants que cauen del cel.
Ja estem a una passa de poder entrar al que seria el búnquer. L’aspecte que té l’exterior no inspira confiança: el que sembla ser una estructura feta de ferro que s’endinsa a l’exterior i, per damunt, un sostre que sembla molt fràgil.
–Perdoneu, però solament hi ha una plaça lliure– explica el guàrdia amb cara de llàstima.
–¡Jo vaig sol, és per a mi! – respon el trompetista desesperat.
–¡Traïdor, ets un mentider i un rata!
El militar, sense fer cas del meu comentari, deixa passar el suposat desangelat i innocent trompetista. La mare, jo, i la gent que anava darrere nostre, ens hem quedat sense esperança per poder superar l’infern que estem vivint.
Portem tres dies sobrevivint al desastre més gran del món, anem de casa en casa, esquivant cada pluja de meteorits que volta prop de nosaltres. Avui gairebé ens enterra vius el que venia sent l’antiga Trinity Church, per sort, la mare té bona vista i ha vist que el sostre s’estava esquerdant per moments.
Ja és una setmana la que portem evitant els perills que ens persegueixen (cases que s’ensorren, escassetat d’aliments i begudes, i el pitjor, les pluges constants de meteorits que no paren de colpejar la terra amb intensitat). El nostre fi s’està aproximant per cada inspiració que fem, ja i que portem més de dos dies sense provar l’aigua o algun àpat.
Estem escapant d’una altra devastadora pluja de meteorits, d’aquesta no sortim. Les cames ens flaquegen, deixant-nos a la nostra sort. La mare ja no pot més, ha ensopegat i no es pot aixecar.
–Guillem, allunya’t, no et preocupis per mi, estaré bé–
–¡No et penso abandonar, si haig de morir, vull ser a prop teu!–
Als dos ens cauen les llàgrimes, solament cal esperar l’últim dels nostres patiments. Un meteorit, vermellós i amenaçador, s’aproxima, agafant velocitat a cada centímetre que avança. Tanco els ulls i...

La mare em desperta per anar al col•legi. ¿Vaig ser salvat per algun soldat en l’últim moment?. M’afanyo a anar a la finestra per observar si em trobo en un camp militar. Però... no hi ha res estrany, els cotxes, els vianants i a més els gossos passegen amb tota normalitat pels fantàstics carrers de Manhattan.
–Mare, ¿Quin dia és? –
–Avui som... 26 de març–
És el dia en què vaig trobar el violí, en què la meva vida va fer un canvi radical. Tot ha estat un somni, res del que he pogut viure aquestes dues últimes setmanes, ha passat. Com bé deia el gran mestre Calderón de la Barca: “la vida és somni i els somnis, somnis són”.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]