Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ClàudiaSalaSardans
Valls
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 Fenòmens estranys
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca de les primeres hores del dia. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.
Quan vaig ser dret al costat del llit vaig veure que feia un dia molt bonic. Els ocells cantaven i el sol brillava espectacular al cel, massa espectacular diria jo. Però ja estava content, m’agradava que fes calor, així amb la Júlia i la Irene podríem sortir a jugar al jardí. La padrina em va preparar l’esmorzar i mentre menjava vaig recordar que el dia anterior havia amagat un cotxe sota terra, al costat de l’arbre gran del llac. Quan amb les meves germanes vam acabar de fer les feines que ens havien manat, vaig afanyar-me per anar cap al llac. Un cop allà vaig començar a remoure la terra buscant el cotxe blau que hi havia enterrat. “Quina cosa més rara!” pensava una i altra vegada dins el meu cap d’infant. No em podia pensar pas el motiu pel qual el cotxe no era allà, fins i tot ara em costa de creure. Tinc 28 anys i recordo com si fos ahir aquell mes d’estiu, l’estiu més intens de la meva vida.
El primer dia que va passar no li vaig donar importància, vaig pensar que l’hauria perdut o que les gracioses de les meves germanes me l’haurien agafat per fer-me la punyeta. El segon dia que es va repetir vaig anar a la seva habitació i els vaig demanar explicacions, però elles em van dir que no havien fet res. Em vaig oblidar del tema, altra feina tenia que estar-me a buscar un cotxe blau, essent el vermell el meu color preferit. Dues setmanes després vaig veure que em faltaven tres cotxes més, blaus altre cop. Llavors sí que em vaig començar a preguntar què passava, per què em desapareixien els cotxes blaus. Vaig tornar a l’inici de la història i vaig reconstruir els fets. Perdo un cotxe que estava colgat a terra, no li dono importància, al cap de tres dies torna a desaparèixer un altre cotxe i dues setmanes després en són tres els que s’esfumen. “Aquí hi ha alguna cosa que no va bé” vaig pensar. Fins i tot em vaig plantejar que potser era el veí que venia i me’ls robava. En la zona on jo vivia només hi havia tres o quatre cases habitades i una o dues d’abandonades, prop del llac. Era un lloc maco, amb un prat extens d’herba verda i brillant, de tant en tant un petit turonet amb algun roure coronant-lo. A l’horitzó el Pirineu s’estenia immens i grandiós per tot el cel i a la nit es veien les estrelles com en cap altre lloc dels voltants. La meva vida era senzilla, durant l’estiu em passava el dia a casa mentre els pares treballaven, les meves germanes, més petites que jo, estaven tot el dia amb el mòbil, pintant-se les ungles i mirant quina roba es posarien l’endemà per quedar amb els seus amics. El meu altre germà, més gran que jo no em feia mai cas i s’aïllava de tothom menys de la seva música. La padrina s’encarregava de mi i d’elles i al padrí el vèiem poc. Als matins quan ens llevàvem ja no hi era, venia a l’hora de dinar molt suat i cansat, dinava i tornava a marxar. Al vespre venia a sopar i anava a dormir excusant-se que havia treballat i “interaccionat” molt, no l’acabava d’entendre quan deia això, però sempre el disculpàvem perquè era gran, ja tenia 75 anys. Als pares els vèiem més sovint, algunes vegades durant el dia ens venien a veure i així descansaven de la feina del camp. Cada dia era igual, però després del meu primer descobriment tots els dies eren diferents.
Un dia m’espantava, el següent em meravellava, dos dies després creia que estava somiant i al cap d’una setmana pensava que era tot un malson. El que passava eren fenòmens estranys sense cap explicació i que quan els comentava a casa tots em prenien per boig. Però el padrí, no. El padrí m’entenia i em deia que no em preocupés, que quan seria més gran ja ho entendria. Ell sempre m’ajudava i em comprenia i quan explicava el que em passava assentia amb el cap.
A vegades, quan s’estava a casa sortíem a passejar pels prats i m’explicava històries de quan era petit i curiós. Sempre em deia:
- Ai, Pol, si visquessis tot el que jo he viscut, la teva innocència no seria més que patiment i el teu somriure seria una mitja rialla trencada per les decepcions.- I jo cada cop que m’ho deia estava pensarós tot el dia.
- Padrí, explica’m més històries, però de les que m’agraden a mi. D’aquelles amb acció i que al final tothom acaba penjat d’un arbre o ofegat en un llac.
Llavors ell es posava a riure i em deia que a la meva edat allò no tocava, però sempre m’acabava explicant alguna historieta de les bones. En fi, com n’era de perfecta la vida amb 10 anys.
Ara, amb 28 anys, havent estudiat medicina i sabent totes les coses que he après durant la meva vida puc entendre molt millor les meves reaccions en descobrir una història de la qual el meu avi no em va arribar a parlar mai, mentre va estar amb vida.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: Les primeres sospites
Era un dissabte a la tarda quan vaig sentir un soroll dins el meu armari, mentre jugava amb els cotxes de colors. Era un so fluix, que si no estava atent no el podia percebre, però de sobte, parant l’orella a la porta va desaparèixer. Vaig esperar cinc minuts més a veure si es tornava a repetir, però no va tornar a sonar. Alguna rata o un penjador que ha caigut, vaig pensar. Després del succeït ja no tenia ganes de seguir jugant dins de casa i, com que feia un bon dia, vaig anar a fer un volt pels jardins i pel llac. Content com estava en comptes de caminar normal, passejava fent saltirons i és que el dia abans una amiga meva mentre jugàvem al parc de la ciutat de la vora m’havia agafat la mà. La nena era molt amiga meva i no m’ho esperava per res del món, jo no pensava en noies amb nou o deu anys, però ja diuen que les nenes van més avançades així que es veu que li agradava, a l’Ada. Però no ens n’anem del tema, mentre passejava content, em vaig torçar el peu. Renoi, quin mal! Em sembla que era el primer cop que sentia tant mal després de la vegada que vaig tenir tuberculosi, que em va encomanar el meu cosí de Barcelona. No em podia aixecar del terra, m’havia descuidat el mòbil a casa i no hi havia ningú pels voltants. Estava perdut.
Al cap de cinc minuts, però, va aparèixer la Júlia dient-me a veure si necessitava ajuda. Tant ella com la Irene tenien vuit o nou anys i eren bessones. Em va estranyar molt no veure-les juntes, perquè sempre eren com carn i ungla, enganxades a morir.
- Com ho has sabut que estava aquí tirat?- li vaig preguntar.
- Per la nota que m’has enviat per sota la porta, el que no entenc és com sabies que et quedaries al terra sense poder-te moure.
- Jo? Nota? Per sota la porta? No he ni escrit ni passat cap paperet perquè el llegíssiu. Com volies que sabés que cauria i em faria mal al peu?
- Doncs era la teva lletra Pol, no m’ho pots negar, l’única cosa diferent eren els punts de les is, eren més rodonets que els que fas tu - em va tornar a replicar.
- Et prometo que jo no he escrit res! I per cert, on és la Irene?
- D’acord, et crec. Doncs és que en aquesta nota hi deia que només vingués una a recollir-te, que l’altra s’havia de quedar a casa.
Un cop vam arribar a casa ens vam trobar a la Irene amagada rere el sofà tremolant com una fulla. Ens va explicar que hi havien anat dos homes dient que volien veure el padrí, que els havia enganyat. Ella fent-se la forta i intentant no plorar els havia dit que no hi era i que si el que volien era el mal que anessin a un altre lloc que a casa nostra no els volíem. Deia que havia passat molta por quan ho va acabar de dir, perquè van treure un revòlver i van recórrer tot el jardí en busca del padrí.
- Quan van marxar vaig trucar a la policia ràpidament, però ningú va agafar el telèfon, com era d’esperar, eren funcionaris i ja era hora d’esmorzar. - ens seguia explicant
La vam tranquil•litzar i vam trucar als pares per anar a l’hospital, el peu se m’estava inflant i em feia realment molt mal.
Eren les dotze de la nit quan per fi vam arribar a casa després d’hores d’esperar a urgències. Amb el peu embenat i jo fastiguejat per haver-me de passar dues setmanes quiet, em vaig posar al llit sense èxit per aconseguir conciliar el son. Els quatre dies després del trencament vaig fer bondat i em vaig estar tot el dia tombat, amb la cama enlaire i mirant què feien de bo per la tele. El cinquè dia no vaig poder aguantar més, quan ningú em veia i amb crosses vaig sortir fins al llac i em vaig asseure al peu de l’arbre gran on havia perdut el meu cotxe. Segons després d’assentar-me alguna cosa es va moure dins l’aigua, però en les condicions en les quals estava no vaig poder aixecar-me a mirar què era. Quan es va fer de nit i vaig haver de marxar vaig topar amb el meu cotxe blau, el primer auto que havia perdut.
- Quina cosa més estranya!- vaig reflexionar amb veu alta.
El cotxe no tenia ni rodes ni llums al davant. Tot i així el vaig agafar i vaig fer camí cap a casa. Vigilant que no hi hagués ningú mirant vaig entrar i em vaig posar al llit. Aquella nit no vaig dormir bé, feia molt vent i les branques dels arbres picaven contra la finestra. Quan l’endemà al matí em vaig despertar vaig trobar els altres cotxes que m’havien desaparegut al costat de la tauleta de nit. També sense rodes i sense llums. Va ser en aquell moment quan vaig pensar que algun fenomen anormal ens rodejava. La nota, els cotxes, els homes que van venir demanant pel padrí...
Tot era massa casualitat per passar en una setmana. Va ser llavors quan em va sortir la meva vena detectivesca i vaig començar a pensar què podia ser allò que m’estava passant i que era tan fora del normal. Algú que veia el futur? No, una persona que veia el futur no s’estava a robar cotxes en una casa perduda al mig de la muntanya. Li vaig demanar al padrí, un home savi, consell sobre el que em preocupava. Quan li vaig explicar tot va posar una cara de terror que no li havia vist mai, va voler evadir el tema i em va preguntar per l’Aina, la meva cosina que havia de venir de visita la setmana posterior. Vaig començar a sospitar que el padrí sabia alguna cosa i que no m’ho volia dir. Els dies abans que arribés l’Aina, que va acabar sent peça clau en la història, vaig seguir al padrí a tot arreu on anava. M’havia de despertar molt d’hora, però valia la pena, la rutina del padrí era cada dia la mateixa menys dijous. S’aixecava a les sis i caminava pels jardins, s’asseia a la seva cadira al porxo a esguardar l’alba i a dos quarts de vuit anava passejant fins al llac i es perdia entre el sotabosc. A mi em feia por anar cap allà així que l’esperava a l’arbre gran, amagat rere el seu enorme tronc. Quan, mitja hora més tard en tornava, el padrí coixejava i mirava enrere. Després anava als camps amb el pare i la mare i demanava si podia ajudar en alguna cosa. Sempre li deien que no, perquè últimament estava més cansat del que era habitual i li deien que descansés. Anava cap a casa, dinàvem tots junts i es passava la tarda al llit. S’aixecava per sopar i se’n tornava al llit fins l’endemà. Els dijous, però, en comptes de passar entre la bardissa del llac voltava per les cases abandonades i no anava a demanar si necessitaven ajuda al camp, passava pel dret i anava directament a casa. Jo sempre pensava que li hauria de dir que no passés pel dret, que ja tenia una edat però no li podia dir, perquè representava que jo no sabia el que feia, que no el seguia. El meu peu havia millorat notablement i ja no em feia mal. L’Aina arribaria en menys de quatre hores i jo estava molt feliç. Feia molt que no ens vèiem, ella vivia a Vielha i jo més al centre de Catalunya. El que era normal és que essent una noia fos més amiga de les meves germanes que meva, però congeniàvem millor nosaltres dos que elles tres. Tenia un caràcter d’homenot i així és que li agradava més anar a trotar pels camps que quedar-se a casa a pintar-se les ungles. Va estar-se a casa durant dues setmanes. Les dues setmanes en què tots els sentiments es van intensificar i quan més vaig descobrir el meu jo més interior.
 Comenta
 
Capítol 3 Fins mai
El padrí no hi era. No tornaria mai més. No veuria mai més el seu somriure ni podria escoltar mai més les seves historietes. Tot això pensava jo, assegut al meu llit el dia del seu enterrament. Va ser tot molt ràpid, i encara no era conscient de tot el que allò faria esclatar dins meu. Un dimarts, quan el cel estava ennuvolat i l’Aina i jo vam decidir quedar-nos a casa, el padrí no va aparèixer en tot el dia i quan va arribar es va esmunyir ràpidament cap a la seva habitació, perquè no tinguéssim temps de veure que tenia els ulls molt vermells. Però jo, espavilat com era m’hi vaig fixar i el vaig seguir fins al passadís, es va girar, tenia la cara desencaixada, li va caure una llàgrima i em va dir “Ho sento, perdona’m Pol. Jo no volia, però era o això o res. Vetllaré per tu des del cel.” Em va abraçar i acte seguit vaig notar com la força que els seus braços feien sobre les meves espatlles anava minvant de mica en mica fins que va caure desplomat al terra davant dels meus ulls.
-Padrí! Padrí! Ajuda si us plau!
El món es va aturar per uns instants. Vaig recordar tots els moments que havíem passat plegats. De ben petit em posava de cap sota el llac, perquè aprengués a aguantar la respiració, o quan em lligava amb una corda, perquè aprengués a nedar fins quan em vaig trencar el peu i venia a fer-me companyia i explicar-me històries. O quan em prenia el pa a l’hora de dinar i els donava la culpa a les meves germanes. També vaig recordar el dia en què tenia posada la ràdio a l’estiu i vaig trucar, perquè posessin una cançó que li encantava. I és que a part de ser el seu nét també era el seu amic. Minuts de tristesa, desesperació, banys de llàgrimes salades regalimant pel meu rostre desfigurat. No em podia creure que ja no hi fos. Tota una vida al seu costat i ara estava sol, m’enfrontava sol al món exterior, sense la seva experiència, sense ningú que no em comprengués com ho feia ell. Vaig desitjar que baixés del cel per dir-li les coses que no havia tingut temps de dir-li abans. Que l’estimava molt i l’admirava per exemple. La vida és la cosa més injusta que hi ha, però també la més justa em deia sempre, tot té un inici i un final i ningú és immortal, quan arriba el moment no s’hi pot fer res.
Aquesta teoria me la vaig voler aplicar, però no ho podia acceptar i, minuts abans d’entrar a l’església, vaig anar al peu del meu arbre del llac, necessitava estar sol. M’havia oblidat dels cotxes espatllats que tenia, m’havia oblidat que l’Ada m’havia agafat la mà, tanmateix els records del padrí havien ocupat el seu lloc i cada detall l’evocava. Això em va fer pensar en els homes que havien aparegut el dia que em vaig trencar el peu, demanaven pel padrí però al final ningú no va saber què volien.
Darrere uns arbustos, a l’altre cantó del llac, vaig veure uns moviments com si hi hagués algú amagat. Preocupat per si arribava tard, vaig deixar el meu desig de solitud apartat sota unes soques i vaig afanyar-me per arribar d’hora a l’església. Quan la cerimònia va haver acabat, pensava que no em quedaven més llàgrimes per vessar ni més tristesa per treure a la llum. M’equivocava i ho vaig descobrir quan me’n vaig tornar al llac. A tot arreu on mirava em veia amb ell parlant i passejant, rient i fent-nos bromes, gaudint de cada instant.
Altre cop els mateixos moviments a l’altra riba del llac. Vaig anar a buscar l’Aina, perquè, tot i que em faci vergonya reconèixer-ho, em feia respecte anar sol a les cases abandonades. Quan vam ser per la zona, ens vam dirigir allà on havia vist dos cops seguits aquells moviments. Vaig veure unes petjades de nen i em va estranyar, atès que per aquells paratges no hi havia mai nens.
-Mira Aina! Les veus?
-Què he de veure?
-Les petjades! Hem d’investigar de qui són. De quin peu diries que és això?- li vaig dir assenyalant-li la més gran de totes.
- Pol, jo no veig res, ni petjades ni res.
-No pot ser, és impossible!
Vaig fer que s’ajupís per veure-les de més a prop, però ella seguia dient que el terra estava pla, que no veia res.
Un altre fenomen inexplicable en aquest últim mes, jo les podia veure i ella no. Quan la Irene i la Júlia van venir a inspeccionar el lloc tampoc no veien res. M'havia tornat boig! Era l'única explicació que li trobaven.
Tots quatre vam fer camí cap a les cases abandonades, deixant enrere les misterioses petjades. Un cop allà vam entrar una a una silenciosament a inspeccionar-les. En veure que només eren cases deixades i buides em va marxar la por. Els dies següents hi vaig anar sol, sense dir res a ningú, perquè m’hi haguéssim volgut acompanyar. En un d’aquests dies, a la tercera casa del prat començant a comptar a partir del llac, vaig veure una goma rosa dels cabells al terra i vaig pensar que la Júlia m’havia seguit. Si vol jugar, juguem, vaig pensar. Em vaig amagar sota terra, en una fusta que s’obria, a esperar que passés per sobre buscant-me. La sorpresa va ser meva quan em vaig trobar que unes mans més petites que les seves em tibaven la samarreta. Encara no sé com no vaig rebentar tots els vidres de la casa del crit que em va sortir. Les cames no em corrien, em sentia impotent davant la situació. Tenia tanta por que no podia ni sortir del forat on m’havia posat. Les mans seguien tibant, però estava tot tan fosc que no veia a qui pertanyien. Quan al cap d’una estona em van deixar anar, vaig sortir tan ràpid com vaig poder sense mirar els costats, ja que em donava la sensació que hi havia molts ulls observant la meva fugida. De cop, però, em vaig entrebancar i vaig caure rodó al terra. La cara se’m va tornar blanca i ells ulls com plats. Com havien arribat les rodes i llums dels meus cotxes allà? Vaig pensar que era millor deixar les coses com estaven i seguir corrent, però en aixecar-me res va ser igual. Estava envoltat. Io-ios, bales de colors i un munt de joguines que els nens petits d’abans feien servir per entretenir-se. Estava literalment, mort de por. A part de les joguines, també els seus propietaris eren allà, amb roba antiga i cares de pena, pàl•lidíssimes. Però tots tenien una cosa en comú, la mirada d’odi i els ulls vermells, encesos, que feien feredat. Veia el meu final, al fons d’un túnel sense sortida ni retorn. “D’on sou?”, els vaig preguntar. No parlaven. Només observaven atentament tots i cada un dels meus moviments. De sobte una mà més gran que les altres, arrugada i amb durícies del treball de tota una vida va aparèixer per entremig de tanta joventut. La mà del padrí. Vaig imaginar que era un somni, que mai no havia anat a la casa abandonada i que res del que m’havia passat era real. Em vaig aixecar i fent cas omís al meu entorn vaig córrer fins a arribar a casa. Ja a recer de les parets de casa meva em vaig adonar que res havia estat un somni, però vaig fer com si ho fos.

 Comenta
 
Capítol 4 Res tornaria a ser igual
Cada dia se’m feia una eternitat, no podia suportar més la presencia de veus invisibles ni d’esperits sense veu. Seria incapaç d’enfrontar-me als nens de vidre jo sol, amb ajuda o com fos. Era impossible. Es multiplicaven per segons, però les mirades d’odi mai canviaven. Era un dia assolellat quan vaig reconèixer que el suposat somni no era res més que la crua realitat. I vaig decidir que ja que no ho era, volia veure al padrí, demanar-li explicacions. Però només sortir de casa ja van sortir les primeres complicacions del dia. Tota la casa estava envoltada per un forat molt profund, fent de barrera perquè no es pogués ni entrar ni sortir. Casi caic dins abans no em vaig adonar del què era. Un altre cop els envidriats (Els hi deia així perquè eren casi tant transparents com el vidre) havien fet de les seves.
- I ara per què no voleu que surti de casa eeh? Com que estic sol em voleu retenir aquí per xiuxiuejar-me coses incomprensible a cau d’orella? Per contemplar la meva por davant les vostres gamberrades? Doncs a mi no em fa gràcia, no senyor, cap gràcia!
Després de parlar amb l’aire, perquè ningú em va contestar vaig enginyar un pla per sortir. Quan ja havia dissenyat l’estratègia per arribar fora, el forat ja no hi era. Si el que volien era fer-me tornar boig ho estaven aconseguint.
Vaig anar a buscar a l’Aina i els dos vam anar cap a una de les cases abandonades de darrere del llac. A part de veure al padrí una de les meves intencions era recuperar les meves pilotes per poder tornar a jugar amb elles.
Al entrar no vaig veure res, a fora era de dia però dins la casa tot estava fosc, només
un raig de llum entrava pel finestral superior de la part de darrere de la casa. Regnava el silenci i l’Aina em va mirar atemorida.
Al cap d’uns pocs minuts d’estar dins em vaig aventurar a nomenar al padrí, per si es sentia identificat i venia cap allà. Res. Tot seguia igual. Jo m’imaginava la conversa que tindria lloc si el padrí vingués al final. Li diria tot el que no li havia pogut dir abans que morís. De sobte va aparèixer una ombra al raig de llum del centre de l’estança, però només una ombra, no hi havia ningú. L’Aina havia marxat feia estona al•legant que a ella no li semblava divertit passar-se el dia perseguint a esperits inexistents. Ens estalviarem els crits de por, i les corregudes per tota la casa i passo directament a quan per fi el vaig veure. Era realment estrany que pogués veure als morts però tot i així era un poder que no em desagradava. Quan el vaig tenir al davant i el vaig voler abraçar es va apartar, una pregunta que li vaig fer després de tota la successió que ja portava preparades. Ens vam anar a asseure al menjador, on encara hi quedaven unes quantes cadires.
- Padrí, no saps tot el que et trobo a faltar. Ningú em comprèn i tots creuen que m’estic tornant ximplet. Explica’m què és el que m’està passant, perquè ara veig esperits i abans no, aclareix-me el cap si us plau. L’altre dia van tornar a venir uns homes demanant per tu i quan els vam dir que ja no estaves entre nosaltres van dir que t’ho tenies ben merescut. Què vas fer perquè aquesta gent digui això?
- Pol, ha arribat l’hora de la veritat. T’explicaré un secret que porto gairebé 90 anys guardant. La nostra família, la nostra casa i el nostre entorn no és normal. I casi bé tot el que hi passa no és natural. A l’època medieval un dels nostres avantpassats va ferir al fill d’una bruixa fetillera amb una bola de ferro, i aquesta va tirar una maledicció sobre la nostra família i tots els voltants de casa nostra. El que l’Arnald (el nostre avantpassat) no sabia era que la maledicció no l’havia feta sobre la nostra família d’aquella època, sinó que havia volgut que ho paguessin els descendents de cent anys després, així que al veure que no passava res no va fer res per contrarestar l’encanteri. I així, un segle després la maledicció va començar a fer efecte, i cada dues generacions el malefici es reencarna en una nova persona quan mor l’antecessor, aquest poder només passa als homes, a les dones no els afecta ja que el culpable del malefici va ser un home, i per això el tens tu i no les teves germanes. Jo tenia aquest mateix poder que tu quan era viu, i al morir-me ha passat a pertànyer-te a tu. Per això quan vaig morir et vaig demanar perdó. Em van dir que si no moria el dia que ho vaig fer la maledicció cauria també sobre teu, i per això vaig deixar que em torturessin injectant-me verí pels ulls. Però em van trair i tu segueixes tenint aquest poder que fa més mal que bé. Els infants de vidre, com he vist que els hi dius tu, poden veure el futur, llegir la ment i estan obsessionats amb els objectes rodons, ja que la maledicció que va caure sobre seu va ser per culpa del seu germà que amb una bola de ferro, que es rodona, va ferir al fill de la bruixa. També tenen empatia pels nens que no tenen el poder de veure’ls i per això quan els homes que van venir demanant per mi van aparèixer, la Irene era a casa. La nota que van trobar l’havien escrit ells per evitar que destrossessin a trets la casa en la que havien viscut. Quan jo era viu em dedicava a fer de mèdium per la gent que m’ho demanava, i n’hi havia molts que me la tenien jugada perquè el què els esperits de la seva família els deien no els agradava i ho pagaven amb mi. Els esperits de nens que veus són els germans d’Arnald que creuen que no han pogut creuar fins el més enllà i es queden estancats aquí per culpa dels seus descendents, o sigui nosaltres, i per això cada cop que tenen una nova presa la volen atemorir fins a tal punt que no ho pugui suportar més. Jo sé que tu ets fort i que malgrat els seus intents per enfonsar-te tu seguiràs endavant. I sinó, pots intentar fer-te amic d’ells i que no et facin res, tot i així tingués molta cura, Pol, no vull que et passi res dolent.
Vam parlar durant molta estona més i em va explicar mil i una històries. Em vaig posar trist quan em va dir que potser era l’última vegada que el veia en l’estat en el que estava perquè al cap d’un temps de la seva mort la seva imatge passava a ser la d’un nen. Ens vam acomiadar i ens anem veient regularment, ja em conec les bromes que els infants m’intenten gastar i ja no els surten tan bé com voldrien.
Durant anys he intentat explicar als nens envidriats que nosaltres no tenim la culpa de la maledicció però no hi ha manera de que ho entenguin. Quan necessito estar sol segueixo anant a l’arbre del llac, tot i que ara ja se que la soledat mai ve sola perquè sempre estic envoltat d’entremaliats xiquets intentant fer bajanades. Si es que a Aynil, no hi ha cap dia tranquil, i els fenòmens sobrenaturals regnen a tot el poble i així serà fins que els envidriats surtin dels pensaments en els que estan capficats des de fa segles.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]