Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Irale
Terrassa
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 La Família Versmount.
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.



En el gran saló de la mansió Versmount, decorat amb un estil propi del barroc , es trobaven les tres joves germanes assegudes envoltant la llar de foc que deixava anar una espurna de tant en tant.

La més gran,Alice,és d’estatura moderada amb el cabell llis sedós i ulls d’una tonalitat com l’atzabeja. El que més desitja és complir les ordres del seu pare, les quals consisteixen en casar-se amb un gentilhome de gran fortuna i classe. La mitjana, Eleanor, és d’estatura més aviat baixa però de boniques proporcions, té els cabells d’or suau i uns ulls d’un dolç color caramel. Eleanor no vol casar-se tant jove com el seu pare desitja, prefereix esperar un temps i enamorar-se de veritat.

Per últim es troba la més petita de les germanes, Katerina. És alta, amb uns ulls verd maragda i cabells llargs amb ondulacions de color cafè. Katerina és la més rebel i liberal de les tres, el seu únic desig és enamorar-se d’un home de classe humil que l’estimi i formar una família.



Les noies van perdre la seva mare uns anys després del naixement de Katerina, a causa de una malaltia encara desconeguda. A partir d’aquest moment el seu pare, Nicholas Versmount, es centrà en buscar possibles marits de grans qualitats per a les seves filles.



Katerina surt del saló deixant a les seves germanes parlant i es dirigeix cap a la cuina on es trobava la seva estimada amiga i donzella, Phiona.



-Phiona, tens un moment ? -. Va preguntar casualment Katerina a la donzella.



-Si, senyoreta Katerina, que volia? -. Va contestar Phiona.



Katerina va fer un senyal per fer-li saber que no volia que ningú, que no fos ella, ho sentis.



-Què passa? -. Va preguntar preocupada Phiona.



-Simplement volia que m’ajudessis a sortir de casa, ja saps que el meu pare em protegeix molt i que m’agrada molt anar al mercat del poble -. Va contestar.



-No sé si hauria... -. Va comentar ella.



-Sisplau, saps que fa molt no surto, tornaré aviat, t’ho prometo! -. Va dir ràpidament pregant que li donés una resposta afirmativa.



-D’acord, però no tardis molt en tornar -. Va demanar finalment.



-Ho prometo! -. Va dir emocionada Katerina.



Amb l’ajuda de Phiona, Katerina es vesteix amb la roba de les donzelles, per no ser descoberta, i es col•loca una capa sobre d’aquesta per sortir per la porta de darrera i dirigir-se al poble. Un cop ja ha arribat, amb l’ajuda d’uns camperols que l’han portada, es dirigeix sense dubtar cap a la zona del mercat.

Mentre camina veu un lloc on venen fruites i verdures, decideix comprar-ne per estalviar a Phiona la compra setmanal a canvi de deixar-la sortir. Decideix agafar una poma, però aquesta li cau al terra, de cop una mà fa contacta amb la seva i quan pujà el cap es va trobar amb una mirada penetrant que va provocar un petit tremolor al cos de la noia.



-Ho sento -. Va dir en un to de veu dèbil mentre dubtava si retirar la mà d’aquell contacte tant agradable.



-No et preocupis, et perdono perquè només m’has tirat una poma i no totes les verdures i fruites -. Va dir divertit el jove mentre provocava un tendre somriure en Katerina.



-Ja que acceptes les meves disculpes, permet-me comprar la poma i unes quantes verdures -. Va dir ella.



-No és necessari, però si insisteixes -. Va dir ell rient juntament amb la jove.



-Podria saber el nom de tant hermosa dama? -. Va preguntar divertit i molt interessat.



-Katerina, i el teu? -. Va preguntar ella sense deixar escapar el gran sospir que feia estona contenia.



-Oliver-. Va dir ell sense perdre el somriure.



Un cop ja havia comprat les verdures i la poma, els dos joves es van quedar únicament fent contacte amb la mirada, finalment el jove trencà còmode silenci.



-Et tornaré a veure? -. Va preguntar Oliver.



-Això espero-. Va dir ella mentre somrient mentre ell la veia allunyar-se.



Un cop va arribar a la mansió on Phiona l’esperava, va abraçar-la demostrant la seva felicitat per posteriorment marxar a canviar-se de vestimenta.



-Katerina, escolta sisplau -. Va dir Phiona amb un to de preocupació mentre entraven a la cambra de la jove.



-Què passa? -. Va dir mentre triava un vestit groc amb brodats daurats.



-El teu pare ha estat preguntant per tu, li he dit que s’estava relaxant en el bany però no sé si ho ha cregut -. Va dir ella.



-No et preocupis, no crec que sospiti-. Va dir amb tranquil•litat un cop es va acabar de vestir.



En el saló de la casa encara es trobaven les altres dos germanes, qui miraven pensatives la llar de foc, una al cantó de l’altre.



-Noies, us he de parlar d’una cosa -. Va dir somiadora Katerina a les seves germanes.



-Ha passat alguna cosa per que estiguis de tan bon humor? -. Va dir Alice mirant-la amb curiositat.



-Si, ha sigut meravellós! -. Va dir ella.



-Què ha passat? Estic intrigada -. Va dir Eleanor.



Katerina estava apunt d’iniciar el seu relat quan el seu pare va entrar a la cambra on es trobaven les noies.



-Passa alguna cosa? -. Va preguntar el seu pare.



-No, només conversàvem -. Va dir Alice.



-Us volia comentar una cosa -. Va continuar Nicholas.



Les noies es van mantenir en silenci esperant a que el seu pare continués.



-Estem convidats al ball d’aquesta nit a la mansió dels nous veïns, la família Rotterdam.



-Hi assistirem? -. Va preguntar Eleanor.



-Sí, us he de enunciar una cosa molt important en el ball -. Va contestar Nicholas abans d’abandonar el saló.



Les noies es van quedar en silenci sense saber que dir, es van mirar per després dirigir-se cadascuna a la seva cambra sense protestar i preparar-se per la agradable o no tan agradable sorpresa que tenia el seu pare per a totes elles.

 Comenta
 
Capítol 2 La mansió dels Rotterdam
La festa que tenia lloc a la mansió de la família Rotterdam començaria a les vuit del vespre, per tant encara tenien unes hores per poder arreglar-se tranquil·lament.
Cadascuna d’elles entrà a la seva cambra seguida per la seva donzella que les ajudarien a accentuar la seva bellesa.

- Phiona,saps perquè el pare ha ordenat que ens arreglem per anar a la festa? –preguntà Katerina una vegada les dues entraren a la cambra.

- Senyoreta Katerina, jo només se que hi haurà persones de gran prestigi.

Katerina, encara intrigada, es va desfer de la roba que duia i es relaxà dins l’aigua calenta de la banyera, mentre Phiona li feia un massatge tot ensabonant els seus fins cabells.
Katerina tancà els ulls relaxant-se i va recordar la mirada del jove que es va trobar al mercat i va provocar-li un somriure.
Phiona va observar atentament a Katerina a causa del seu somriure però no va preguntar.

Katerina, seguida per Phiona, fou la última en baixar al gran saló d’estil barroc.
Duia un vestit d’un color verd pàl·lid sense mànigues amb un escot rodó, el qual que es cenyia a la seva petita cintura amb una banda de seda brodada de flors daurades, la faldilla del vestit queia en forma acampanada fins al terra amb flors roses, blanques i grogues també brodades.

Katerina es va posar uns fins guants de color blanc que li arribaven a l’altura dels colzes i també es va decorar el seu fi coll amb un penjoll d’or de la seva difunta mare.
Phiona li havia fet un pentinat semblant a un monyo amb una cinta de flors, perquè creia que un vestit bonic com aquell requeria un bon recollit.

Estava bellíssima, encara que les seves germanes no es quedaven endarrere.

L’Alice portava un vestit de color daurat amb detalls difuminats que simulaven figures geomètriques, el seu també era cenyit a la cintura i acampanat fins al terra, no obstant, el d’Alice sí tenia mànigues. Alice va optar per no recollir el seu cabell llis, únicament es va col·locar una fina diadema del mateix color que el vestit.
L’Alice també portava alguna cosa de la seva mare, un anell d’atzabeja que feia joc amb els seus ulls.

Per últim, Eleanor, portava un vestit llarg rosa, la part superior es cenyia al seu cos i portava un llaç a l’altura del pit, la faldilla del vestit, la qual era de tul de color rosa fort que li proporcionava un destacable volum, queia en forma acampanada.
El seu cabell ros estava recollit en un complicat pentinat, tot i que hi havia algun cabell rebel que s’havia lliurat i queia sobre el seu front.

Amb aquell vestit semblava la més petita i dolça de les tres.
Tot i ser la mitjana, sensible i somiadora, era la més madura de les tres.

El pare les va mirar amb un petit somriure i mentre digué a totes que estaven precioses recordava quan les seves princeses tenien pocs anys de vida.

Les donzelles de les noies les van acompanyar. Katerina va mirar a Phiona, era valenta i una gran amiga amb la qual sempre podria comptar i la sentia com a una germana més.

Phiona portava posat un simple vestit color crema, com les altres donzelles.
Katerina va insistir seguides vegades en deixar-li un dels seus vestits, ja que tenien la mateixa contextura i Katerina només era dos anys més gran que ella, però Phiona va contestar que mai acceptaria dita oferta perquè el pare de les joves es negaría perquè la podrien confondre amb una dama de l’alta societat.
Katerina es va veure forçada a acceptar a contracor la resposta de Phiona perquè volia que portés un bonic vestit i no donés importància al seu estat social.

Sense adonar-se, ja havien arribat a la festa.
Alice havia sentit que el primogènit de la família Rotterdam era una persona important de l’alta societat i es remorejava que tenia descendència reial.

Un cop donats els seus noms a l’entrada, entraren a aquella mansió i es quedaren bocabadats mentre baixaven per les escales accedint a la saló principal més gran que mai havien vist.

Al sostre hi havia una pintura d’un paisatge abstracte, que provocava una sensació de calma a causa de la combinació de colors suaus, els quals feien que la sala semblés més gran i lluminosa.
Les parets eren de color crema, el terra de fusta era d’un color marró fosc i les aranyes que penjaven del sostre il·luminaven tots els racons de la cambra de grans dimensions, contrastant amb la foscor de la nit que es podia observar a traves dels grans finestrals,en aquell moment tapats amb unes cortines de color vermell passió.
Col·locats estratègicament per tot el saló hi havia sofàs i butaques de color vermell, que combinaven amb les cortines.

Hi havia molts rostres que les noies podien reconèixer, altres que no podien relacionar amb cap nom i molts que no havien vist mai.

A l’Alice li encantaven aquest tipus d’esdeveniments, ja que per ella tenir bona relació amb membres de l’alta societat assegurava tenir un bon futur, a Katerina assistir-hi no l’apassionava i Eleanor no hi pensaba, únicament buscava alguna cosa de menjar dissimuladament.

Una mà tocà suaument l’esquena de Katerina.Q uan es va girar va veure al seu pare acompanyat de les seves dos germanes i tres homes de diferent edat.

- Katerina, filla, per fi et trobem -digué el pare. I és que per uns minuts ells s’havien perdut entre la gran multitud.
Katerina va analitzar als tres homes amb la mirada i desprès va fixar-la en el pare, tenia un mal pressentiment.
Ell va entendre que era el moment i desprès de fer les presentacions els anuncià el que va canviar els seus rostres i futurs.

- Filles, us presento als vostres futurs marits.

I sense deixar que protestéssin, s’escapolí entre vestits d’alta costura, deixant entre els que es trobaven pròxims a ells amb un silenci incòmode.

- Bé, hauríem de saber més l’un de l’altre, no creieu? –digué un dels homes amb un somriure forçat intentant trencar la tensió-. Alice, Eleanor i Katerina, un plaer.

A mesura que deia els seus noms deixava lentament un suau bes com a presentació a la mà de cadascuna. Els altres dos homes van fer el mateix que el primer.
Aquest va ser el començament del gran gir que va adoptar la vida de les tres noies.
 Comenta
 
Capítol 3 Pensaments
Els raigs de llum es filtraven a través de les fines cortines, il·luminant suaument l’habitació. L’Alice es despertà per la claror de l’habitació, es trobava en aquells instants estirada sobre el seu llit, recordant, amb un somriure inevitable al seu rostre la nit anterior.

Per ella havia estat una vetllada fabulosa, ja que havia conegut al seu futur marit, Paul Ravens, un home de poques paraules però realment poderós. L’Alice estava contenta pel promès que el seu pare havia elegit per ella. De fet, va tenir la oportunitat de recórrer la seva futura residència, on va tenir lloc la festa a la qual va assistir, mentre coneixia a Paul.

Ell era un home elegant i benestant, tal i com a ella li agradava que fossin els homes, encara que trobava que era massa introvertit i dificultava el fet de mantenir una conversació, però en aquell moment allò no era de vital importància, ja que aquests assumptes s’anirien polint amb el temps i la confiança. Desprès de algunes copes de whisky, en Paul, va començar a perdre la timidesa i començà a parlar de la seva família i del seu passat, donant-li la oportunitat de conèixer part de l’home amb qui es casaria en poc temps.

Paul tenia un germà anomenat Ian, qui era tot un conquistador, segons Paul ell únicament esperava trobar a aquella única dama el pogués fer somriure i plorar, amb la qual poder ser ell mateix i demostrar els sentiments fins ara reservats en el seu interior.
La rivalitat entre els germans era evident, encara que hi havia un gran afecte, sempre havien competit per l'afecte de la seva mare.
Per l’Alice el que era realment important era casar-se, afortunadament per a ella, el seu pare i en Paul ja havien parlat sobre el tema i van arribar a l’acord de casar-se el més aviat possible.

L'Alice desitjava casar-se i poder aconseguir ser el model de filla perfecta que el seu pare sempre havia volgut que les seves tres filles fossin, i finalment poder veure aquell resplendor d'orgull que només veia quan mirava a Katerina, ja que pel seu caràcter fort i rebel era la que s'assemblava més a la mare.
Per en Paul, es tractava més d’una qüestió econòmica que no pas d’una emocional. Encara que la seva família era una família benestant, l’accés a l’herència del seu difunt pare no era possible fins que un dels dos germans fos casat, per aquest motiu, casar-se amb Alice el beneficiava, tant per l'herència com per la bellesa i objectius definits de la vida que ella posseïa.

Uns suaus cops a la porta la van fer tornar al present, es tractava de la seva donzella qui li venia a fer saber que en Paul li havia fet arribar una proposta, i abans que ella pogués formular alguna pregunta al respecte, aquesta li entregà un petit sobre daurat que contenia una carta redactada a mà amb una cal·ligrafia delicada. Paul l’havia convidat a sopar, ella va decidir acceptar i ràpidament va fer-li arribar la seva resposta. Encara que faltaven moltes hores per la cita, es va dirigir cap al bany per preparar-se, avui volia estar radiant.

Katerina tenia l’esperança que el seu pare deixes que ella escollís el seu propi futur. Per a ella els diners mai podrien comprar la felicitat, per aquest motiu, per més encantador i atractiu que li hagués semblat James Silverswood, mai seria feliç al seu costat. Era conscient que el seu pare mai acceptaria la seva relació amb l’Oliver, aquell mercader de galtes enrojolades i ulls hipnotitzants. Però desprès d’una nit entre llàgrimes i sanglots, mentre Phiona intentava consolar-la sense èxit, havia decidit, que ella era lliure de triar el seu futur, que no volia ser casada amb un desconegut de grans fortunes. No volia fer cap bogeria, però si per aconseguir la seva felicitat es veia obligada a fer-ne unes quantes no dubtaria en fer-les.

La seva ment va ser ocupada per l’Oliver, fins i tot quan mantenia una conversació amb en James. En aquell moment va veure la seva silueta portant els aliments amb els quals desprès s’havien preperat les amanides i la salsa amb la qual acompanyaren aquell deliciós àpat que menjaren a la festa. Ella s’havia intentant amagar, però sabia que ell l’havia vist acompanyada per en James i no podia evitar sentir la necessitat d'aclarir les coses amb ell. Per aquesta raó va començar a arreglar-se i així poder parlar amb ell.

Eleanor lluny d’estar molesta per la decisió del seu pare, estava atemorida. Luke, el compte de Rotterdam, era el seu promès, era posseïdor d’una gran fortuna als seus 27 anys, però va demostrar ser un home avariciós que trobava a qualsevol acció la manera de aconseguir-ne un benefici econòmic.
Eleanor va estar tota la nit amb Luke mentre que ell parlava amb altres homes de negocis, però quan començà a parlar de la població femenina d’una manera masclista, és quan ella va decidir que ja tenia prou i es va disculpar per anar a prendre una mica l’aire al jardí.

Eleanor, podia ser dolça i innocent, però no es deixava enganyar, sabia que Luke veia el seu compromís com un negoci per aconseguir part de la fortuna de la seva família. Per més que ella volgués obrir-li els ulls al seu pare, sabia que era impossible i en aquests moment trobava a faltar a la seva mare qui sempre les defensava.
Ella era incapaç de desobeir al seu pare, encara que els seus desitjos fossin oposats a la situació que vivia en el present. Però la situació va tornar-se més incomoda quan s’assabentà que hauria d’anar a viure amb Luke abans del casament per tal de conèixer-se millor, tal i com el seu pare havia planejat per ella i les seves germanes.
 Comenta
 
Capítol 4 Confessions
Havia arribat el gran dia, aquell dia que havia anhelat sempre i que per fi avui succeïa, per aquell motiu hauria d’haver un somriure adornant el meu rostre però l’únic que veia reflectit a aquell mirall era un rostre sense cap expressió de felicitat. Feia ja uns mesos des de que les meves germanes i jo vam conèixer els nostres promesos per primera vegada.



Jo era la primera en casar-me i vaig veure aquell brill d’orgull en els ulls del pare, i aquesta vegada aquell sentiment d’orgull era provocat per mi. Amb l’ajuda d’algunes donzelles em vaig emprovar el vestit, el qual van trobar després d’una llarga recerca, ja que cap m’acabava de convèncer però el vaig veure, no era un simple vestit, era el vestit.

Semblava tret d’aquell conte de fades que la mare ens llegia a les meves germanes i a mi quan érem infants. Tot seguit em van fer asseure en una còmoda cadira amb coixins de color vi, per tal que elles poguessin pentinar-me i maquillar-me. Durant aquells dies havia recordat a la mare, adonant-me tristament que quasi no recordava la seva mirada, la seva rialla, les paraules... en aquell moment la necessitava més que mai, m’hagués agradat que hagués estat aquí ajudant-me a fer tots els preparatius del casament.

Potser era, perquè les meves germanes havien desaparegut, no tenia notícies d’elles des de feia setmanes i tampoc sabia si podria compartir amb elles aquest dia tant especial per a mi.



Un cop les donzelles van fer la seva feina, vaig contemplar-me al mirall satisfeta, el pentinat era bastant senzill, constava d’una petita trena amb els dos flocs de cabell que sempre queien sobre el meu rostre i la resta de la meva cabellera sense recollir era adornat amb petites flors. Amb aquell vestit blanc com la neu, cenyit fins la cintura, el qual queia suaument en forma de campana fins al terra formant una llarga cua, les mànigues fins als colzes s’incorporaven al vestit unint-se amb el brodat de flors situat sobre el meu pit.



De sobte vaig sentir unes veus que provenien de l’exterior de l’habitació, les donzelles havien marxat uns minuts enrere, vaig acostar-me a la porta lentament amb l’intenció d’obrir-la pensant que era alguna d’elles que s’havia deixat alguna cosa, però em vaig quedar estàtica al escoltar que la veu que parlava no pertanyia a cap de les donzelles, era la meva germana petita, Katerina.



Desitjava abraçar-la amb totes les meves forces, necessitava saber la resposta a totes les preguntes que m’havia estat formulant durant tantes setmanes, havia acabat dubtant que assistís al meu casament, ja que estava desapareguda des de feia quasi un mes. Una altra veu, la qual vaig reconèixer com la del pare, em va fer aturar un altre cop.



Curiosa, vaig intentar desxifrar la conversació que mantenien entre murmuris.



-Pare, jo t’estimo i sé que nomes vols el millor per nosaltres, les teves filles, però el que fas pensant que és el millor per a nosaltres en realitat no ho és. La teva família s’oposava al teu casament amb la mare, simplement perquè ella no pertanyia a la teva classe social i la seva posició econòmica era inferior, però junts vareu aconseguir l’acceptació de la vostra relació per part d’ambdues famílies. Al principi els teus pares pensaven que el millor per tu era que et casessis amb aquella dama hereva posseïdora de grans fortunes, però allò que ells sostenien que era beneficiós per a tu, no ho volies. Pare, ho sento, però només vull ser feliç al costat de la persona que estimo, que m’estima i em respecta com considero que em mereixo. Doncs si em permets, jo també vull lluitar per tenir el futur que desitjo i espero que algun dia puguis entendre’m.



Aquelles paraules van sorprendre al pare de les joves, però sobretot a l’Alice que havia escoltat bocabadada darrera la porta la valentia amb la qual la seva germana havia expressat aquelles paraules.



Va recordar que els diners no ho compraven tot, que l’amor es sent i no es compra ni es ven, com els hi deia la mare feia temps. Abans que ella pogués finalment sortir del seu amagatall, les veus s’anaven allunyant. Va decidir esperar dins l’habitació a que alguna donzella l’avises que era hora d’iniciar la cerimònia del seu casament, però aquell moment semblava que no arribava mai, així que desesperada d’estar entre aquelles quatre parets sense fer res, va obrir la porta bruscament, donant un cop fort a algú que es disposava a entrar en aquell moment.

Alice de seguida es va disculpar, sense adonar-se a qui havia colpejat. Quan es va adonar de qui es tractava la va abraçar fortament, fent que tota la seva preocupació desaparegués. Les seves germanes estaven bé.



-Eleanor! On has estat? – preguntà mentre una llàgrima li regalimava per la galta.



-Alice, no ploris, jo estic bé. Sento haver marxat així sobtadament sense avisar a ningú, però estava vivint al mateix infern. – digué aquesta entre sanglots.



Alice va fer seure a la seva germana on abans les donzelles l’havien estat preparant , esperà sense demanar que seguís.



-Una setmana desprès de conèixer per primera vegada als nostres promesos, el pare ens proposà compartir casa amb ells per tal que el canvi no fos tant brusc desprès del casament i la convivència crees un ambient agradable - Alice assentí donant-li ànims perquè seguis relatant allò que li feia tant de mal.- però per a mi no fou així. Des de la primera vegada que vaig parlar amb ell vaig adornar-me de com era realment i les seves intencions. Luke, tot i tenir una gran fortuna en les seves mans, mai en té prou i mai fa res de manera altruista, tot li ha de proporcionar algun tipus de profit, jo era conscient que per ell la nostra unió matrimonial era únicament una font d’economia més. Però, amb la convivència la meva existència es va fer insuportable, fins al punt de voler acabar amb ella, però sabia que prou havia patit el pare amb la mort de la mare com per ara fer-lo patir amb la meva. En Luke, em volia tenir controlada les vint-i-quatre hores del dia, havia de obeir al peu de la lletra les seves ordres, perquè sinó hauria de acomplir el càstig que ell decidís. Durant uns dies ell va haver de marxar per qüestions laborals i per fi vaig tenir un descans, era el moment d’escapar, però a on podia jo marxar si no tenia enlloc on poder amagar-me sana i salva? Estava desesperada, fins que vaig conèixer a un home que treballava per Luke, en Gael, ell em va portar un raig de llum a la meva vida fosca i simplement m’hi vaig enamorar. Quan el meu promès tornà, vaig haver d’ignorar a l’únic home que m’havia fet sentir d’aquella manera, per no decebre al pare. Però una nit, quan Luke havia estat en una reunió amb uns amics i l’alcohol li havia causat els seus afectes, ja havia començat a sospitar de les meves reiterades visites a les zones dels treballadors, em va obligar a demostrar-li els meus sentiments cap a ell i va forçar, però a causa dels afectes de l’alcohol vaig aconseguir desfer-me dels seus braços abans que ell pogués arribar a tocar-me. I aquí va ser quan vaig decidir que havia de marxar. En Gael, va venir amb mi.



-Jo… Ho sento… M’ho podies haver dit… jo t’hagués ajudat – va dir Alice impressionada per la situació que havia viscut la seva germana sense que ella en fos conscient.





-Tranquil•la, tu no en tens la culpa… Katerina em va ajudar. De fet, James em va permetre quedar-me a casa seva durant un temps.



-James? Però Katerina l’abandonà!



-Ai, germaneta, James i Katerina estaven ambdós enamorats de persones que no pertanyen a la nostra classe social. James va descobrir que Katerina es veia d’amagades amb un altre home i va comprendre que com ell, ella estava enamorada d’una altre persona i van decidir juntament fingir ser dos promesos enamorats als ulls de l’altre gent, però es veien amb els seus amants secretament.





- L'Oliver, m’estimava massa i no volia demanar-me que acabes amb aquest joc, però jo ja estava cansada i sabia que en el fons ell ho passava malament veient-me amb James. Jo volia ser feliç sense sentir por per si ens veien cada vegada que anava al poble per veure’l. - digué una veu darrera de les dues noies que les va sobresaltar.



-Katerina! Germana! Quant de temps portes escoltant? – preguntà Alice després d’abraçar-la com ho havia fet anteriorment amb Eleanor.





-Doncs uns minuts, però estàveu tant endinsades a la conversació que no m’heu sentit entrar.



-Jo... Ho sento, no hauria de ser jo qui expliqués la teva història – digué Eleanor excusant-se.





-No et preocupis, però deixa que la protagonista acabi el relat. – digué Katerina amb un somriure graciós.



-James i jo, amb les setmanes ens havíem tornat bons amics, tot i que és atractiu, jo era incapaç de veure’l com més que un germà. Per això sent conscient que el meu cor pertanyia a Oliver i el seu a una altra noia, jo vaig decidir marxar amb Oliver i donar-me una oportunitat per intentar una relació amb l’Oliver que funcionés i també donar-li una altre a James amb la seva estimada. Però la nostra amistat no va acabar aquí, ja que ens seguíem comunicant a través de cartes, així que quan Eleanor em demanà ajuda i jo era massa lluny per proporcionar-li la ajuda immediata que ella necessitava no vaig dubtar ni un instant en demanar-li a James, qui acceptà amb gust.





-I aquest anell? – preguntà emocionada Alice a Katerina.



-Doncs, és l’anell de l’àvia de l’Oliver, me’l va oferir al proposar-me matrimoni, potser no és l’anell més sofisticat del món, però el fet que ell em donés una joia que tots els seus antecessors donaren a la dama de la qual estaven enamorats, significa més que qualsevol altre anell. Sento que no poguéssiu assistir a la celebració de les meves bodes sordes, però prometo que quan fem una casament de veritat estareu les primeres a la llista de convidats. – digué amb un esplèndid somriure.



-Bé, Alice, nosaltres hem explicat la nostra historia, ara et toca a tu explicar-nos la teva. – digué Eleanor.



-Doncs...que puc dir? – contestà senyalant el seu vestit de núvia i girant sobre ella mateixa. – Avui em caso!



-M’alegro que al menys el pare encertés en la tria del promès d’una de les tres.



-Si... – va murmurar Alice, sabent que no estava sent sincera amb les seves germanes. - Mai més torneu a deixar-me sola, jo també sóc part de la vostra vida.



Les tres germanes és donaren una tendra abraçada, aquella emotiva escena va ser interrompuda per Phiona, la fidel donzella de Katerina, la qual se l’estimava com a una germana, per anunciar que en uns breus instants començaria la cerimònia.

Els nervis es fan presents en tots els sentits de l’Alice.



Quan les tres arriben a la porta de l’església, el seu pare ja està esperant allà a l’Alice per acompanyar-la fins l’altar. Al veure a les seves filles somrient juntes deixar escapar un petit somriure nostàlgic. Seguidament, Katerina i Eleanor besen la galta de la seva germana i s’endinsen a l’església per seure als seus respectius llocs.



L’Alice amb nerviosisme s’agafa del braç que el seu pare li ofereix i amb la mà que té lliure agafa el ram de roses blanques i vermelles. En el moment en que la melodia comença a sonar des de l’interior de la capella, sap que tot a començat i els dubtes sorgeixen a la seva ment, però ja no pot fer marxa enrere. Tot i que sent una intensa mirada recorrent cada centímetre del seu cos, no s’atreveix a girar-se per esbrinar qui és el posseïdor d’aquesta atenta mirada.



Després d’una missa extensa realitzada pel capellà, aquest realitza la pregunta tant esperada i que canviarà la vida de dues persones:



-Paul Ravens està disposat a estimar, en la salut i la malaltia i a respectar a Alice Versmount fins que la mort us separi?



-Si, accepto. – va dir com si aquestes dues paraules no portessin cap sentiment arrelat. I la veritat era que ell no n’estava d’enamorat de l’Alice, mai havia trobat a aquella dama que el fes sentir aquest tipus de sentiments.



-I vostè, Alice Versmount, està disposada a estimar, en la salut i la malaltia i a respectar a Paul Ravens fins que la mort us separi? – l’Alice, novament va sentir aquella penetrant mirada observant-la, esperant la seva resposta. No calia girar-se, sabia perfectament a qui pertanyia aquella mirada d’intensitat profunda.



-No.– Contestà una veu per ella, aquella veu que des de la primera vegada que va sentir-la l’havia tornat boja, la de l’Ian, el germà d'en Paul.



Tothom es va quedar estupefacte, esperant que ella repliqués, però allò no va ocórrer.



-No pot casar-se amb ell. – continua l’Ian. – perquè ella està enamorada de mi. – digué ell fort, i després murmurà - i jo completament d’ella.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]