Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



pym
Sanantoniodebenagéber
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Una conversa breu
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.







El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una al·lota que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el tauler. Aquella vegada no fou diferent i la nina s'internà dins la jugueteria.







L'Hugo es va acostar silenciosament i va mirar llargament al vell, que l’observava amb una expressió indesxifrable al rostre. Molta estona van restar així fins que el vell jugueter es va donar la volta i es dedicà a una altra cosa. L'Hugo va simular una tossina, que va sonar més falsa del que va pretendre, per que el dependent es fixàs en ell. Encara així aquell home va tardar una estona en veure’l, allà, amb els ulls com a plats i un somriure maliciós, i es va estranyar de que un al·lot d'aquella edat possàs atenció a unes coses tan ximples com a unes joguines per a nens petits i es va acostar a ell i el va mirar llargament.







-Què vols?- va dir amb una veu greu i desagradable alhora.








L'Hugo el mirà profundament, va treure el quadern de la butxaca i el diposità violentament sobre el mostrador. El vell es va quedar de pedra un instant.







-Crec que el que demana encara no es pot vendre...- Va tensar els músculs i va botar cap endavant per damunt el mostrador i llançà una potada a l'Hugo, que va botar cap amunt i va girar cent vuitanta graus per esquivar el cop i seguidament es tombà enterra i s'aixecà immediatament per desconcertar al seu atacant. Però el vell es va anticipar als seus moviments i va pegar-li un cop de puny que buidà l'aire de l'estomac del noi, que va caure al terra. El vell es tirà damunt de ell i el volgué ofegar amb les dues mans aferrades al coll. L’Hugo, amb un moviment del canell, va alçar el braç i, traient de la màniga un “katar” de fulla molt lluenta, el clavà al coll del vell, que cridà com si no ho hagués fet en la vida i es llevà de damunt seu.







En el moment en el que l'Hugo treia dos “sais”, el jugueter botà rera el mostrador i agafà una cimarra com la dels pirates. La blandí per damunt el seu cap amb una feresa impressionant. La seva ferida, que en qualsevol cas hagués estat mortal, ja havia aturat de sagnar i havia cicatritzat. L'Hugo no pareixia ni sorprès ni alarmat, si no tot el contrari, pareixia satisfet amb el nou comportament del seu adversari. Es va llançar contra ell amb un “sai” a cada mà, alçant la dreta amunt de la esquerra amb una velocitat i una destresa increïbles. El vell va estirar la cimarra i va aturar el primer cop, però no el segon, que va anar a parar a la seva panxa. Es va quedar estormiat un moment, que l'Hugo aprofità per clavar-li un “sai” al clatell. El jugueter sense immutar-se estirà la ma cap endavant amb intenció de clavar la cimarra a la panxa, però l'Hugo ja l'esperava i es va retirar ràpidament, encara així, la cimarra el va alcançar al costat esquerre, i va començar a sagnar desmesuradament i va caure enterra com derrotat. El vell va pegar-li una cossa a la mà dreta i li tirà el “sai”. L'altre “sai” encara el tenia clavat al clatell que ja no sagnava. Es va alçar i el va mirar desafiant.







-Miserable, per un moment em pensava que podries causar-me problemes, no havia rebut tantes ferides des de la revolució francesa, quan casi em decapiten, HA HA HA! Estúpid, no saps a quants de la teva rassa he mort abans? Tu no ets diferent. Em recordes a un al·lot rus al 1892 HA HA HA...-







El va interrompre un xiulet imprecís, i la pal·lidesa s'apoderà del jugueter, es mirà la panxa i veié una punta d'una fletxa que sobresortia del seu guardapits. Hugo no esperà un moment, agafà la cimarra i amb un tall perfecte decapità a aquell vell. El seu cos caigué a terra separat del cap i es començà a descomposar allà mateix. El cos es tornà d'un gris blavós i s'arruava de cada vegada més; va començar a contreure's fins que va desaparèixer i es tornà un fum blanc que s’expandí per tot arreu.




-Ja podia haver ho fet jo tot sol, no necessitava ajuda, però, supòs que t'hauré de donar les gràcies.-




-Ha Ha Ha, no em facis riure... els nardús sempre la liau parda. Encara record el de el vuitanta-u: vint homes grisos, gens malament. Però això és una bogeria, tu tot sol.-




Un noi un poc més alt que l'Hugo, ros, ulls marró molt clar, amb un arc a la mà, va baixar d'un terrat qualsevol.




-Sort que he notat el seu poder i que ningú passa per aquí a aquestes hores, Hugo. Ha anat d'un pel. A més, no es prudent atacar així, per molta venjança que vulguis, encara no ets als Guardians.-




-A mi no m'importa, ja saps per què corr el risc. A més, ja n'havia mort a un, Milith.- Respongué l'Hugo somrient. S'acostà a ell i es varen donar una abraçada.




- Quant de temps, eh? Tres anys...- De sobte es callà i aparegué un rostre d'una jove rera el mostrador.




- Què coll passa aquí?-


 Comenta
 
Capítol 2 Hindú Kush; el refugi
Va obrir els ulls, va mirar llargament al sostre i es va incorporar atordida. Va observar l'estructura que la rodejava, era un tipus d'arquitectura diferent a totes les que havia vist, estava sostinguda per uns pilars octogonals decorats amb figures molt macabres del que va suposar que eren un tipus de dimonis o alguna cosa amb relació a la mitología. Els pilars sostenien un sostre semicircular que donava la impressió que estava més amunt del que en realitat es trobaba. Lunne es va aixecar com va poder, però les cames li feren figa i caigué a terra.



-Tardaràs un parell d'hores en recuperar-te.



La noia mirà cap a la porta i veié un noi poc més alt que ella, pel roig, de complexió fornida i d'una mirada penetrant, el seu rostre tenía una expressió arrogant que la va molestar.



-Qui ets? Que li ha passat al meu pare? On sóc?



L'Hugo va parèixer una mica sorprès durant un instant. Encara que l'expressió fou fugaç, el dubte no va desaparèixer de la seva ment.



-Ets a Hindú Kush, Afganistan, a una aldea que serveix com a refugi als nardú i a alres criatures que no venen al cas. Soc l'Hugo i el teu pare es troba a un lloc millor.



-El teu pare ha mort, ho sent.



En aquell moment va aparèixer darrere l'Hugo un noi alt i prim, però fort, tenia els cabells rossos clar i uns ulls marró pàl·lid amb espurnes grogues, que pareixia que emetien llum pròpia, que abundaven d'amabilitat i inocéncia, portava un arc (llarg i de fusta molt hornamentada) a la mà i semblava que acabava de fer exercici, era Milith.



-Ja ho record! Vas ser tu! -Digué mirant a l'Hugo, de cop, va esclatar en llàgrimes i s'abalançà sobre ell, les cames li van fallar, una altra vegada, però abans de caure a terra, Milith la sostingué i la diposità sobre el llit amb molta tendresa.



-Ara has de descansar, ja en parlarem demà al matí.



Fou tocar el llit i caigué dormida en un inquiet però profund somni. Milith es tornà cap a l'Hugo i el seu semblant adquirí un tó seriós.



- En quant a tu, ara en parlarem.



Sortiren de la habitació un rere l'altre, baixaren unes escales,recorregueren un passadis estret amb quadres molt antics que feien referència a una guerra probablement oblidada per els habitants d'aquella casa, entraren dins la cuina i seguiren caminant per aquell laberint de passadissos.



-El magister t'ha fet cridar, han convocat una reunió dels Guardians.-



- No fotis! No sirà per...- una expressió del rostre de Milith el va fer entendre- Merda! No se com s'han esbentat, però vaig borrar totes les pistes, ho jur!-



-No pots continuar així,-digué Milith- no ets un guardià i el concili no ho aprovarà, no tens llicencia i ja ho han trobat.- l'Hugo va empal·lidir,- Sí, algú es va adonar de la mort de Sesihodt i va donar la veu d'alarma, no pensava que fossis tan descuidat.-el seu rostre era carregat de preocupació.



-Jo tampoc pensava que s'enadonarien, o almenys no tan prest, però, com a mínim la de Ucpoxis a Shefield fou neta, ningú s'adonarà.



-Ja, pero tendràs sort si no et castiguen, a més, a Shefield,si jo no hagués aparegut Ucpoxis t'hagués vençut i, que haguessis fet amb la noia?



- Hagués acabat com el seu “pare”. Que, per cert, ha dit que és el seu pare!sabem cert que no ho és, creus que ella també és un home gris?.



-No, s'ha referit a ell com a pare, però el més probable es que l'adoptàs des de petita, per passar desapercebut i tenir una víctima que no escapàs, ja saps, per prendre el seu temps i tenir supervivència segura.



Mentre conversaven es dirigien a la sala de reunions on tendria lloc el concili dels Guardians.

L'Hugo, pareixia un poc asustat i es començà a posar nerviós.



- Valor,-diguè Milith amb tó bromista- la sentència mínima es de deu períodes.- i acte seguit exclatà a riure, Hugo no pogué reprimir una rialla.

-Calla, beneit i entra.-



Milith obrí la porta de la sala on es decidiria la sort de l'Hugo, el deixà passar a ell primer, seguint les normes d'educació habituals.Va pegar-li una ullada a l'interior i fent un somriure irònic tancà la porta a les seves espatlles.
 Comenta
 
Capítol 3 3.- Decisions
Capítol 3
Es defensava com podia, quan hi havia uns segons d’interval entre cop i cop es llançava contra ell amb tota la ràbia acumulada durant els darrers mesos i descarregava l’espasa amb fúria contra el seu adversari, que esquivava els cops com qui caça un fynghird (dit popular nardú), tot i així Lunne no es donava per vençuda i atacava a l’Hugo una i una altra vegada
- Ja n’hi ha prou per avui Lunne, encara ets mediocre però has millorat bastant aquests darrers dies, a, no deixis que la ràbia t’enniguli la vista i no et deixi pensar.
Sense dir res Lunne va baixar les escales direcció a la seva habitació, un cop va arribar es llançà sobre el llit i es posà a plorar desconsoladament. Ja duia una estona plorant quan entrà Milith, la va mirar una estona i es segué vora ella, la va rodejar amb els braços molt tendrament, l’acaricià els cabells sense dir res una estona.
- Ja convé aturar criatura, que ha fet l’Hugo ara? D’ençà que el varen absoldre està estrany- Res, no res... només és que no vull seguir amb això, duc setmanes entrenant per ser un valkiria, no aconseguesc la confiança dels Guardians, no puc dur una vida terrícola, ara no, no tenc on anar, i menys sabent tot el que sé. Els homes grisos, les arpies , trolls i centaures em cerquen ara que saben que tenc un diable jove dins i que per tant puc prendre forma de Rakshasa. En part mola, però no sempre em control i...
Va callar, una sombra va creuar per la cara de Milith.
-Llevat. Has de veure a Uherlaib, et donarà classes de geografia i t’ajudarà amb les transformacions, ja que si no les controles, podries ser perillosa, em sap greu.
- No, és igual, perdó per incomodar-te, adéu.-
-Lunne…-
Però era massa tard, ja es dirigia cap a la sala d’entrenament pensant “Què he fet jo per mereixer això? Duc un diable a dins, soc un monstre..”.
Milith es dirigia cap a la sala de reunions dels Guardians, quan va aparèixer l’Hugo amb una expressió molt seriosa al rostre.
- Concili general-digué l’Hugo
- No fotis!- Milith es quedà de pedra. – Què ha passat?
- Problemes amb els Homes grisos, dracs blancs i verds i centaures. Els centaures s’han mobilitzat i han declarat la guerra als sàtirs i als trolls. Els homes grisos s’han aliat amb ells i amb els diferents tipus de dracs malvats (vermells, negres, verds, blaus i blancs). Els blaus però, han decidit quedar-se neutres. Els dracs vermells i negres encara no han actuat, però els verds i blancs han començat una matança. Són tretze verds i quinze blancs i ja han caçat tres dracs rogencs, dos ocres i fins i tot a un plata. I els homes grisos s’han unit i van de caça, han massacrat Blademaster dels elfs i Wardreamer, ho sento.
La cara de Milith canvià de sopte. Una sombra creuà pel semblant casi sempre jovial del jove elf.
-Supervivents?- Hugo negà amb el cap, allò fou pitjor que qualsevol atac rebut abans. Milith caigué a terra de genolls, la seva cara reflectia dolor infinit, els elfs són propensos a experimentar les emocions tres cops més intenses que els humans, però les assimilen i dissimulen amb molta més facilitat que qualsevol altra criatura del segon món.

-Explica l’estructura del mons una altre cop si ets tan amable.- Les classes de geografia amb Uherlaib eren molt cansades i productives alhora, l’elf estava dotat d’una sabiduría especial que el feia destacar de entre els elfs i que alguns s’atrevien a comparar amb la dels dracs de plata.
-A veure... El planeta està dividit en una serie de mons superposats entre sí en dimensions, de manera que tots emplean el planeta tal i com és però sense trobar-se els uns amb els altres hi ha sis mons: 1º el dels humans la Terra; 2º el vostre... perdó, “nostre” , Griffon, on tots els pensaments, llegendes i tot el que surt de la ment dels humans es feu realitat i lo qual significa que moltes llegendes són veritat, com els elfs, sàtirs, dracs etc... 3º el món deshabitat de Icesin, governat per ombres i algunes tribus separades d’escorxaments; 4º el món desèrtic de Taronth, habitat per elementals de foc i focs follets; 5º el denominat cel, governat per angels, arcàngels i arconts, de vegades hi van els dracs d’or; 6º món, el denominat infern, governat per dimonis (els quatre grans: Satán, Belial, Levitik i Lucifer), habitats per diables (éssers que són fills d’humans i dimonis) i els omatir (fills de diables i dimonis), allà es creen els Rakshasa (persones que contenen un diable o dimoni dins per obra d’un chaman i poden prendre forma de un felí humanoide enorme) . Tots aquests mons són en dimensions diferents en teoria separades, però els homes grisos tenen la capacitat de viatjar entre els mons desfent l’equilibri Shai sha, estudiat pels elfs, els dracs, mags i nigromants. Els humans fan referència al Shai sha com equilibri o inclús qualque llibre fa referència a ell com el savi humà Lao Tse esmenta un estat d’equilibri similar al Shai sha anomenat Tao, tot i així els humans no estan enterats de l’existència d’aquets mons, millor així perquè són molt violents i intentarien conquerir els mons i seria un cacau...-
No va acabar de dir allò perquè una mà la va estirar cap enrere i la tragué de la habitació, Milith l’observava , ja no pareixia el mateix, el seu rostre, normalment jovial, despreocupat i comprensiu, la contemplava amb una serietat que espantava a la jove. Les seves faccions acostumades a descriure una rialla, mostraven la imatge d’una persona que feia dies que no dormia i es sentia preocupada.
- Agafa les coses, l’espasa també. No, no la de entrenaments la de veritat, no demanis i puja a les almenes, només agafa l’imprescindible.
Deu minuts mes tard, Lunne es trobà a dalt del castell, la va sorprendre un espectacle dels més estranys que presenciaria mai. Milith anava cap a ella, tornava a somriure.
-Et demanaràs que és tot això. És una comitiva, per despedir-mos, ens anam de viatge.
-Tu, jo i l’Hugo?- Milith rigué de bona gana.
-I els nans d’allà, Dürnër és el pèl-roig, l’altra es Dirbör. El drac ocre que veus és Hujjíhak. L’altre elf és Thitrihil i el grifó que es nom Erik (a Lunne li feu gracia que dins aquell caramull de noms estranys hi hagués un nom comú). I la darrera, la humana Cristhia.- Una noia un poc més gran que ella esvelta, amb molt d’estil, li paregué una mica prepotent.
-I... On anam?
- Què on anam?... Anam a caçar homes grisos.
 Comenta
 
Capítol 4 Decenllaços
Va obrir els ulls,el primer que va veure fou l’espatlla de Milth coberta per una armadura daurada que li cobria l’esquena i la part del pit fins a la cintura, sense protegir-li els braços. Sospirà, sempre li havia agradat aquell noi. Girà el cap i veié els niguls, feia deu dies que es despertava volant i encara així es dugué una sorpresa terrible.
S’incorporà molt a poc a poc, aferrant-se a les escames del drac. S’allenojà amb molta cura per no caure. Mirà cap a l’altre costat i veié al grifó, i, damunt ell, hi havia els dos nans i l’elf. Estava impressionada amb la resistencia d’Erik, es queixava molt poc i quasi carregava el mateix pes que el drac essent la meitat de petit.
-Bon dia- Es girà i s’en adonà de què l’Hugo l’estava observant
-Bon dia, Hugo. On som?-
-A Hubzerk, per Alemanya. Al món dels Humans. Hem detectat l’energia d’un parell d’homes grisos.-
-Un parell?- envià saliva- Quants?
- Cinc o sis, hem d’estar preparats.-
-Cinc o sis! Si amb dos quasi perdem a Dürnër. Que vols que facem amb sis!
-Shhhhh!- Milith aixecà el braç en senyal de no fer renou.
Els voladors, van planejar fins a una esplanada. Baixaren de les respectives muntures i agafaren les armes i es prepararen per al combat. Va repassar la companyia. Eren 9
1 Drac, 2 nans, 2 elfs , 2 Humans, 1 grifó i 1 Rakshasa(ella)
No estava malament. Va agafar l’espasa que era el seu únic equip i se la penjà a l’esquena , els demés confiaven que en cas d’emergència es podria transformar cosa que a ella no li agradava. De cada vegada controlava millor les seves transformacions i hi havia menys risc de què es convertís amb un felí antropomorf de quasi dos metres amb esperit de diable i començàs a matar a tot el món sense avisar.
Contemplà a Milith, com les faccions del seu rostre es comprimien i es relaxaven mentre muntava el seu arc de fusta verda. Observà com l’Hugo afilava l’espasa i passava les fulles del quadern que sempre duia damunt mentre murmurava unes paraules molt estranyes. Els nans preparaven les destrals (que quasi eren més altes que ells mateixos) per al combat. Hujjíhak, el drac, s’afilava les ungles contra les roques fent un renou ratinant i molt molest. Thithril escodrinyava l’horitzó amb la mirada, i quan el sol li pegava directament als ulls verds d’aquest es tornaven d’un color molt blau. Un per un va observar els comportaments dels membres de la seva companyia. Erik i Ctristhia estaven fent un combat d’entrenament molt violent en el que el grifó atacava amb fúria i s'enlairava per fugir dels atacs de Cristhia, que brandia una espasa increïblement gran i repartia cops d'espasa a tord i a dret. El combat durà fins que Thithril assenyalà un punt en l'horitzó i escopí...
-Homes grisos, allà.- Tot tipus d'activitat que realitzaven els “Cor-bree” ,que així es feien dir (significa caçadors en un dialecte nan), va quedar paralitzada i es prepararen per al combat.
Es quedaren a l'aguait una estona i de sobte els assaltà un panorama estrany. Set homes amb americana i capell de copa amb la pell pàl•lida com una roca i els cabells (alguns no en tenien) blaus cel i uns ulls de color taronja apagat i la cara surcada per rues s'acostava cap a ells. S'aturaren a uns vint metres i es posaren un davant l'altre, menys Lunne que anigué a amagar rere uns arbres. Eren 8 contra 7 i es prepararen per lluitar. Hugo agafà dos “sais”, el grifó s'aixecà amb les potes del darrera i grunyí. Thithril sospirà i va preparar un conjur d'atac. Cristhia desaveïnà l'espasa. Milith agafà una fletxa i tensà l'arc, però el drac no es movia. Contra tot pronòstic el primer en moure un múscul i començar la batalla fou el drac, sí, Hujjíhak llançà una flamarada cap endavant intentant alcançar a l'home gris que tenia al front. Fou com si algú li hagués donat a l'interruptor.
Tots es posaren en moviment, cadascú batallava amb el de davant (menys els nans, ells eren dos contra un). Lunne, distingí el xiulet imprecís d'una fletxa amb un objectiu, cops d'espasa, crits, rugits i el renou del acer desagarrant carn, humana o no, era carn, ho sentia i li agradava, s'ho negava a ella mateixa, però li encantava sentir el caos, crits, desordre, olor de sang, tot allò l'excitava. No s'en adonava, però els seus queixals anaven augmentant de grandària i li creixien les ungles de les mans, el terra s'anava fent enfora, l'havien preparat per allò i la roba no s'espenyà. Uns segons després una Rakshasa es dirigia cap al fragor de la batalla.
El combat fou breu però intens, Hugo havia perdut el sentit de l'orientació, estava ferit, el braç li sagnava, i estava perdent la vista, instintivament aturà un cop que venia de la dreta, però no fou a temps de aturar el següent, el ferí al cap i Hugo caigué a terra inconscient.
Thithril havia vist enlairar-se al drac i escopir foc sense resultat, l'elf havia passat a l'espasa, els seus conjurs no funcionaven, no ho entenia, era com si una màgia estranya els protegís. El farien de per tot , no aguantaria molt més, va baixar la mirada i veié la destral de Dürër al terra. Tingué una punxada de dolor, tot i que els seus pobles no fossin molt amics, aquells dos nans li queien bè. Un xiulet el despertà dels seus pensaments, es mirà la panxa, hi sobresortia una punta d'una espasa, primer dolor, després se li ennigulà la vista i després silenci.
-Nooooo!- un crit raspà l'aire, Milith, que havia deixat l'arc per continuar amb els guinavets, corregué cap el cos del seu amic, sense precaució, i, un acer amb sang d'elf a la fulla l'atravesà l'armadura de part a part a l'altura del cor. El dolor l'enxampà desprevingut i intentà refer-se, sense èxit.
Comprengué. Aquell era el final, havien sigut derrotats, mentre queia veié a Erik caure dels cels amb una ala espenyada i banyada en sang. Aspirà aire per última vegada, i es disposà a morir, però, una cosa cridà l'atenció en aquell moment, veié un tigre enorme entrant en combat abatent homes grisos.
-Lunne... -
Somrigué, tancà els ulls i s'endinsà en un somni del qual no despertaria mai més.
Estava esgotada, caigué a terra, i va tornar a la seva forma humana.
-Desperta, Lunne desperta no tenim molt de temps.-
L'Hugo la mirava, amb tota la cara plena de sang vermell intens, s'en adonà en aquell moment de l'atractiu que era per a ella aquell noi pèl-roig que la mirava amb ulls suplicants. S'incorporà com va poder i veiè als seus companys “Cor-bree” agenollats sobre quatre cossos inertes al terra. A Lunne se li ompliren els ulls de llàgrimes en veure als dos nans caiguts i pàl•lids, observà com Cristhia esclatava a plorar mentre li tancava els ulls a Thithril.
-Hugo, on es Milith, On és?- Hugo negà amb el cap i els ulls plorosos, en aquell moment Lunne alçà un plany al cel- On és!!!!
S'abalançà cap el coll de l'elf que havia mort somrient i es posà a plorar desconsoladament. Hugo s'alleujà i li diposità una mà a l'espatlla.
-Lunne, mira, jo...-
Lunne es girà i l'abraçà amb torpesa mentre els altres els contemplaven amb tristor. Van restar uns minuts així fins que Lunne començà a experimentar un desig que la demanava. Es posà dreta i caminà cap el drac que quasi no tenia ferides amb una cara tan seriosa e inexpresiva que feia por a la por.
-On vas- Demanà l'Hugo sorprés.
-Vaig a cercar el mateix que vosaltres cercàveu i ho aconseguiré-
-Què és el que vols?-
- Venjança.-
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]