Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pixis
Pallejà
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 Buscant els teus batecs
-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.

El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.

-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no? Hem de trucar a casa dels Frank per veure si el noi hi és o no. Aquests últims dies ha tingut problemes amb algun company de l’escola? Més que res per poder descartar opcions… No vam fer cap comentari al respecte, el Robert no havia tingut problemes en el poc temps que portava aquí a Andorra. El comissari va fer una esbufegada, com si no li quedessin idees. -Ara entrareu en aquesta sala d’un en un, anirem cridant-vos, us faran unes preguntes i només heu de contestar, però també podeu afegir la informació que creieu adient per ajudar a la recerca.

El primer dels tres en passar a la saleta va ser en Peremiquel, es va aixecar tremolós de la cadira i poc a poc va dirigir-se cap a la porta del confessionari, mentre, el comissari es va endur el Pascal per fer la trucada. Vaig suposar que jo seria la segona a passar així que vaig intentar relaxar-me i refrescar la memòria per no deixar-me cap detall. Em vaig aixecar i vaig seure a la cadira que havia deixat lliure en Peremiquel, ja que la meva estava coixa. Vaig girar-me per veure el resultat de la trucada a través del vidre de la porta verda que em separava del comissari, però hagués volgut no haver-ho fet perquè l’únic que vaig aconseguir va ser imaginar la cara de preocupació del policia que es trobava amb els colzes a la taula i subjectant-se el cap amb les mans mentre en Pascal feia un tercer intent de la trucada. Sentia el batec del meu cor, semblava que volgués marxar per no veure com acabaria tot això.

De sobte vaig sentir la porta, es va obrir i en Pascal es va posar al meu costat. El vaig mirar i va fer que no amb el cap. Em coneixia molt bé i sabia perfectament el meu estat de preocupació, així que em va agafar la mà i la va estrènyer amb força. Aquell gest em va tranquil•litzar i els batecs van baixar de freqüència. En sortir en Peremiquel, seriós, de la sala, vaig poder observar l’interior, no molt gran, uns dotze metres quadrats sense finestres però amb molta llum. Mai havia entrat en un lloc com aquell, així que la curiositat em va treure una mica els nervis. Un dels dos policies, que seien a la banda oposada de la taula, va fer un senyal amb el cap. Vaig entrar. Els dos, amb l’uniforme blau i la xapa d’identificació, em van somriure i tot seguit vaig seure.

L’interrogatori va començar sense més entreteniments. -Quina és la teva relació amb el desaparegut? -En Robert molt amic meu, fa poc que va vindre a l’escola però s’ha adaptat molt bé i ha après l’idioma molt ràpidament. Sóc la persona amb la que més relació ha tingut, ja que vaig estudiar uns anys a França i era l’única que el podia ajudar a entendre. Algun cop els professors s’ han queixat perquè no aprofitava tots els recursos que li oferien per incorporar-se, però mai s'ha enfadat, més aviat mostrava una actitud una mica passota amb depèn quins professors. Res important com per a què marxés o quelcom semblant.

Estava com una figa. Mentre, els uniformats, no mostraven cap signe de sorpresa... només apuntaven les meves respostes.

-Quan va ser l’últim cop que el vas veure?
-El darrer cop va ser dilluns al sortir de l’escola, vam acabar la classe de matemàtiques i, com sempre, va esperar que jo acabés de recollir per sortir els dos junts. Ens vam acomiadar mig discutint perquè aquell dia no va mostrar interès a la classe i em vaig cabrejar amb ell, va pujar al seu cotxe, com sempre. Em va sobtar que el vingués a buscar el seu pare acompanyat d’un altre home, algun familiar de Suïssa, potser. No ho sé, normalment venia la seva mare a recollir-lo.

-I fins ara no heu tingut cap contacte ni res?
-No, cap. Però pel meu aniversari em va regalar un walky-talky per a llargues distàncies, que li havia portat el seu pare d’unes vacances, ja que a en Robert li agrada molt tot el tema de l’espionatge, per estar sempre en contacte. Un altre se’l va quedar ell. Des de dilluns que no tenim cap mena de conversa i no és per la esbroncada, perquè algun cop més ens havia passat i a més va pujar al cotxe rient.

-Un walky-talky has dit...- Els dos es van mirar, l’un va apropar la boca, que es va tapar amb la mà, a la orella de l’altre i li va parlar, massa fluix com perquè jo ho arribés a entendre. Em vaig quedar molt quieta. Més que abans.
Els dos policies van sortir de la sala, sense dir res, ni tan sols a mi. Em vaig quedar sola, en aquell lloc tancat i fred, es podia arribar a dir una mica claustrofòbic. El meu cor va tornar als cent batecs per hora. El walky-talky ens podia ajudar? Sí, aquell aparell que vaig creure tan inútil quan el vaig desembolicar, podia ajudar-nos a trobar al Robert?. No vaig saber què fer, aquestes preguntes em rondaven pel cap cada segon que passava. Em vaig quedar asseguda fins que vaig sentir la veu d’en Pascal.

–Marta, ja pots sortir, estan parlant amb el comissari, què ha passat?
Els batecs van tornar a la seva velocitat.
 Comenta
 
Capítol 2 Walky-talkys
Em vaig trobar davant el comissari Tarrés, amb cara de satisfacció, suposo que per allò del walky-talky, espero. Però de tota manera també semblava una mica enfadat amb mi per no haver-lo avisat, pel comentari que va fer: –Ja ho podies haver dit abans, noia... Devia pensar que no l’havia escoltat pel to que va utilitzar. Em sentia una mica estúpida per no haver intentat comunicar-me amb ell durant aquests dies, també per no haver dit als policies allò de l’aparell, clar, però en aquella situació ni hi vaig pensar... Vaja, que potser aquell “mig enfado” que vam tenir i que ell es va prendre a broma, a mi em va afectar més del compte, sempre he pensat que a les noies tot ens afecta més i sobretot en aquesta edat... Bé, l’orgull em va impedir fer-ho.


-Porta el walky-talky el més aviat possible.


Vaig assentir. Suposava que volia que anés a buscar-lo, en aquell moment, i em vaig dirigir cap a la porta. Corrent direcció a casa meva, vaig recordar que el portava a sobre, sempre el porto a sobre! Possiblement per la tensió del moment no tenia noció que el duia a la meva motxilla ‘’negra mate’’. Així que vaig córrer un altre cop cap a comissaria. Esgotada, vaig entrar; el Pascal em va veure i va esclatar a riure. Em va agafar de les espatlles i va girar-me cent vuitanta graus fins que em vaig veure reflectida en l’antic mirall. Estava vermella com un tomàquet, tants esforços, ai...


-Comissari, sóc un cas...- Em vaig anticipar abans que em fes un altre comentari com el que m’havia fet abans d’anar-me’n.- Aquí tens el Walky-talk, el portava a la motxilla...


-Noia, centra’t! Sembla que no tinguis ganes que el trobem!


Estava clar que el comissari no sabia la barbaritat que acabava de dir. Que jo no tinc ganes que el trobem? Vinga va, home! Cada dia que passa m’adono del que era per a mi, és com allò que diu: No saps el que tens fins que ho perds. Vertaderament, no sabia que el necessitava tant. Per cert, que el comissari em digués noia cada cop que es referia a mi estava esgotant-me la paciència!


Vaig fer mitja volta, en Peremiquel ja havia marxat a l’esplai, on anava cada tarda. Només quedàvem en Pascal i jo a la comissaria.


-Nois, us avisarem de seguida quan sapiguem alguna cosa, tranquils.


...





Quan vaig sentir la porta de la comissaria, vaig reunir-me un altre cop amb els meus subordinats.


-Que penseu fer amb els walky-talkys? Perquè encara no ho he pillat.


-Aquests aparells, si són mitjanament de qualitat, porten incorporats uns GPS. Són com uns xips que un informàtic del nostre equip ha aconseguit desxifrar en diferents ocasions. Hi ha molt poques persones que ho hagin fet, però per sort el tenim. Ara mateix és a Suïssa investigant una banda de traficants de no sé què i utilitzen uns aparells molt semblants. Ara mateix el truco, va dir que arribaria en uns tres dies. És molt de temps?


-No, no, tranquil, truca’l.- Coneixia bé el policia, sabia que si no li donava importància estaria més aviat aquí l’informàtic. Ni idea de per què, però les coses amb aquest paio anaven així.





Al matí vaig tornar a obrir la comissaria, com sempre a les 8:30 del matí. En tombar la cantonada vaig veure els policies i l’investigador informàtic a la porta. L’ensurt que em vaig endur! No els esperava tan aviat, però les mes meves prediccions sobre el temps que trigaria a arribar van ser certes. Vam anar a prendre un cafè a ‘’Ca l’Enriqueta’’, ja que encara quedaven uns 5 minuts per a la mitja.


-Bon dia, Enri! Ens posarà un cafè amb llet, un tallat descafeïnat de sobre, un suc de taronja natural? Per a mi el de sempre, si us plau.- L’Enri era la mestressa de la cafeteria, una dona d’uns 65 anys però molt activa i amb un molt bon sentit de l’humor. Sempre et treia un somriure!


-Oi tant, maco, qui són els teus amics?


-Són companys de feina, estem començat a investigar un nou cas de desaparició...- No em va donar temps a acabar la frase quan...


-Doncs us deixo tranquils, ara us porto la comanda! Que eixerits que sou!- L’Enri va dirigir-se cap a la barra, vaig girar el cap cap als meus companys i van riure.


-Crec que és la dona més alegre que m’he trobat mai a les 8 del mati!- va xiuxiuejar un dels policies amb un somriure d’orella a orella.


-Bé nois, l’heu posat al dia?- Vaig dir, referint-me a l’informàtic.


-No ens ha donat temps, acabem de recollir-lo a l’aeroport – mentre el policia em responia, vaig treure el walky-talky de la butxaca de la jaqueta i el vaig deixar sobre la taula. L’Eudald el va agafar i el va començar a mirar amb una petita lupa que portava a la bossa. L’Enri ens anava portant l’esmorzar.


-Si ens posem avui mateix, en molt poc temps tenim això resolt. Us estic parlant de molt pocs dies o fins i tot un dia. Intentarem comunicar-nos amb ell per facilitar les coses i veure en quina situació està.


-Els pares també...- vaig afegir.





A la taula gran de la comissaria els tres observàvem l’Eudald. Pitjava molts botons, desmuntava l’aparell, el connectava a l’ordinador, també a uns cables... el deixàvem fer.


Van passar gairebé cinc minuts des que va prémer el botó i va parlar-li a aquell aparell.


-Mmrrrta judda antggues scols. – No el vam entendre bé, vam haver de tornar-ho a reproduir a l’ordinador: MARTA AJUDA ANTIGUES ESCOLES.





Una estona més tard i amb cara de pomes agres va dirigir-se a nosaltres


-Mireu.- ens va girar la pantalla de l’ordinador. -Aquest Walky-talky pertany a Suïssa, aquesta marca només es fabrica allí i no en tendes qualsevol. Són uns models exemplars com els que utilitzen les bandes i les màfies perquè no els enxampin. D’on l’heu tret, aquest?


-És de la xicota del desaparegut més jove, li va regalar ell i a ell el seu pare...


-Això fa mala espina. És com el cas paral•lel que estic investigant allà.- A Suïssa es referia- Quasi el mateix podria dir. Es pot tractar d’un segrest. Sé el que dic i hem d’anar molt en compte. Us explico: la veritat és que no sé com s’ho van fer, però una banda de traficants de drogues van passar la duana andorrana, sense problemes. Dic que no sé com s’ho van fer perquè els Suïssos els tenien controlats. Una altra màfia amb què eren enemics van aprofitar que totes les patrulles suïsses estaven pendents del altres per escapar-se i ara estan aquí, a Andorra. No s’ha alertat a la població perquè no tracten amb la gent sinó amb altres màfies.


-A veure si ho he entès bé. Aquí a Andorra hi ha dues màfies de traficants que s’han escapat de Suïssa i insinues que una té segrestada a l’altra, no?- Vaig preguntar per aclarir les idees.


-Exactament, en realitat és perfecte, perquè quan els enxampem haurem tancat dos casos i, a mès, els tindrem controladets i enreixadets. Que bé m’ha quedat la frase, no?- vam riure, una mica d’humor venia molt bé en aquell moment.


-Doncs no perdem més temps!- Vaig mirar el rellotge, les tres de la tarda...- Nois, no feu gana, que tinc la impressió que no dinarem.





Vam trucar a totes les unitats andorranes i vam fixar una hora punta per reunir-nos abans de marxar cap a les escoles. El planning era envoltar-les i fer sortir el segrestadors. Si es resistien, entraríem a la força.


A les quatre de la tarda estàvem tots de camí, preparats amb les pistoles, escuts, totes les precaucions possibles i conscients del que ens podíem trobar allí.


Vam aparcar lluny, i poc a poc sense soroll, ens vam apropar més de dues dotzenes de policies a l’establiment d’una planta on ens havia indicat el nen. També ens va acompanyar la noia, encara que es va haver de quedar al cotxe amb un oficial per motius de seguretat.


Envoltant l’escola, tots en posició, vam disposar un tret contra una de les parets brutes i sense quasi pintura. No vam sentir res. Amb el megàfon el director de l’operació va dir unes paraules d’advertiment.


-NOMÉS UNA COSA! SORTIU PEL VOSTRE PROPI PEU SI NO VOLEU COMPLICACIONS! TOTA L’ESCOLA ESTÀ ENVOLTADA, SERÀ INÚTIL QUE INTENTEU ESCAPAR, DEIXEU ELS OSTATGES SORTIR PRIMERS I DESPRÉS SORTIU VOSALTRES! TOTS AMB LES MANS ENLAIRE!


No hi va haver cap canvi, així que van entrar cinc policies sense fer soroll per una porta que hi havia rosegada pels corcs.





...




ç
-Que ni se us passi pel cap dir una paraula si no voleu que el nen mori.- ells vaig advertir. Jo tenia amenaçat el menor amb un ganivet al coll mentre el meu company vigilava els pares.- Ens han fotut. Pensa ràpid si no vols que entrin ells, serà pitjor, t’ho asseguro. No és el primer cop que em trobo en aquesta situació.


De cop i volta vam veure cinc pistoles apuntant-nos, ens vam quedar parats, no era el primer cop que estava en aquesta situació però no era un expert segrestador!


-Mans enlaire, deixa anar el ganivet!


 Comenta
 
Capítol 3 Secrets dels secrets tancats
Quan vaig sentir el policia em vaig quedar parat. No els havia sentit entrar, com s’ho havien fet? No vaig deixar anar el ganivet però sí el nen, que va córrer cap als seus pares. Estàvem perduts, impotents, cinc policies contra dos, i nosaltres pensàvem que ens sortiria bé la jugada... que il•lusos que som...



...



Des del cotxe no se sentia soroll, era tot molt tranquil, massa, fins i tot jo ho estava. El darrer senyal que va captar la meva atenció va ser el tret que havia sentit feia molts minuts, tants, que ja m’havia calmat.

- Marta, Marta són aquí, estem salvats. Estigues tranquil•la, ja m’han dit que ets per aquí a prop. – Em vaig endur l’ensurt de la meva vida, tot en calma i de sobte sentir això! Quasi que em dono un cop amb la finestra, del bot que vaig fer!

-No pateixis per mi, estic bé, vull veure’t aviat!- No vaig rebre una resposta seva, però si de l’oficial que em vigilava després d’escoltar un seguit de nombres que li deia un company: 1543

- Noia, ja tenen els segrestadors agafats, surt del cotxe que anirem cap allà quan em facin el senyal.

Vaig somriure com una nena petita quan li donen un caramel. Per fi havia arribat el moment, no havien passat molts dies, però em van transcórrer lentíssims.

Quan vaig posar el primer peu a l’asfalt em va fallar la cama i vaig caure a terra. El policia va riure girat perquè no el veiés, em vaig aixecar vermella com un tomàquet i vaig seguir caminant com si res. Quina vergonya!

-UUUUUH UUUUUUH, NII NOO NII NOO NII NOO !- Se sentien les sirenes dels cotxes de policia on anaven els detinguts i, de sobte, vaig veure en Robert.

-Rooobeeert!- Vaig exclamar mentre corria fins ell amb els braços oberts. Ens vam abraçar com si no ens veiéssim des de feia tres anys!

De sobte, un policia em va arrencar el Robert dels braços i se’l va endur amb els seus pares, que ja eren dins d’un cotxe patrulla. El vaig perseguir, però el comissari Tarrés em va parar. Jo no entenia res, acabava d’aparèixer i ja marxava? Més que marxar, se l’emportaven? Per què?

-Calma’t, se’n van al jutjat a declarar, no t’amoïnis, després el veuràs!

Vaig fer cas al comissari i em vaig calmar.



...



Vaig seure a la cadira del jutjat junt els meus pares. Vaig veure que la Marta entrava a la sala, i això em va tranquil•litzar. El jutge va començar amb les preguntes:

-Hi ha algun motiu pel qual heu segrestat la família Frank? Si no ho tinc mal entès, sou traficants de drogues i heu fugit en la seva busca. – La primera pregunta anava dirigida cap als segrestadors.

- Miri jutge, tant els Strensmintnorf com nosaltres venim de Suïssa. Sí, som traficants, però ells també ho són, així que aquí ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents i, com totes les màfies, tenim els nostres conflictes, robatoris i altres. Ells saben molt bé per què els hem agafat, però són coses entre nosaltres i això no s’ha acabat aquí.

-Els Strensmintnorf ha dit?- Mentre el jutge pronunciava el nostre cognom, jo mirava la Marta. Mirava cap a baix.

-Sí, a cada lloc, per seguretat ens hem de canviar el nom, només entre nosaltres sabem la veritat.- va pronunciar-se l’Ostren, l’altre segrestador.

-Bé, els germans Ostren, a part de traficants il•legals, esteu acusats de segrest. I els Strensmintnorf, esteu acusats de traficant il•legals i robatori, però el robatori no es podrà verificar pels stromps1. Així que donem per finalitzat aquest cas. Anireu tots els majors d’edat a la presó, els Strensmintnorf deu anys i els Ostren disset, després haureu de fer dues-centes hores de serveis per a la societat. El menor no es veu implicat en el robatori però haurà d’estar, fins que sigui major d’edat, en un reformatori.

Ningú va dir res al respecte, per si de cas. La Marta va començar a plorar en silenci. No la vaig poder tornat a veure quan vaig sortir d’allí, però li vaig fer un senyal, teníem el walky-talky.

Vaig abraçar molt fort els meus pares, amb llàgrimes als ulls.

-2Robert, estarem bé, ens han dit que podràs venir a veure’ns quan surtis d’allí, queden dos anys, però no t’amoïnis. Tu ets molt fort, tens el walky-talky i la Marta també. No estaràs sol. Cuidat molt! Per cert, la cosa està sota de la segona rajola del garatge començant per la que té aquella esquerda. No pots trigar molt en agafar-ho perquè la casa ens la prendran. Digues-li a la Marta, és molt llesta sabrà què fer amb allò... i tu ajuda-la.

-No vaig dir res, tenia un nus a la gola. Es van endur els meus pares.



1.Secrets entre les bandes mafioses.
 Comenta
 
Capítol 4 Somiant en somriures
No ens agradava veure plorar el nostre fill, i menys per nosaltres. Sabíem que tard o d’hora la família tornaria a estar junta, sense cap impediment. Dos homes ens dirigien amb unes cadenes, que penjaven de les manilles. Vam caminar uns metres. Ens van agafar, amb l’altra mà, del cap, fent-nos mirar cap a baix per entrar al cotxe. Vèiem com al nostre fill, per seguretat, també li havien posat les manilles, el seu vehicle ja marxava i ell, dins, treia forces per no plorar. La Marta estava en un altre cotxe, aquest de patrulla, suposo que la portaven a casa...



...





Van passar tres dies, tres dies i tres nits... Em vaig veure amb ànims de tornar a classe encara que no havia rebut ni una trucada d’en Robert. A l’escola ningú en sabia res, d’ell, només jo. Al primer pati en Pascal i en Peremiquel em van preguntar, els ho vaig dir tot, és a dir, que ja no el tornarien a veure i que l’única manera de comunicar-nos era amb el walky-talky, si no li havien pres. Faltava dir on eren els seus pares, però allò hauria creat un ambient una mica incòmode per a mi, ja que hauria d’haver explicat els robatoris, traficants... no en tenia ganes.

Aquella mateixa tarda... –Marta, Marta, vinga contesta, que no tinc gaire temps. Marta, vinga... – vaig agafar el walky-talky – Robert, on és aquest centre?

-Ara no té importància això, vés a casa meva, tens una clau a la torreta de la dreta. Quan siguis a dins de la casa truca’m, no hi ha ningú.


-D’acord, corre pressa, doncs?

-Sí, afanya’t, ves-hi ara si pots.

Li vaig contestar amb un “t’estimo”, i encara que no tenia massa a veure amb l’assumpte li havia de recordar, ho necessitava.

Davant d’aquella porta de fusta hi havia dues torretes, i a la de la dreta hi havia la clau, rovellada. No sabia si allò obriria la casa o es resistiria, però la porta va badar-se després de fer un parell de voltes amb aquella clau. –Robert, ja sóc a dins!

-Perfecte, ara baixa les escales i entra al garatge


-Sí.

- Veus una rajola amb una esquerda? Doncs situa’t allà i compta dues rajoles cap endavant. Treu la rajola, al garatge hi ha pics i eines que et serviran; agafa una mena d’olla que hi ha i emporta-te-la cap a casa teva d’amagat.- Vaig seguir les seves ordres.


Era com una olla, no massa gran però molt lleugera, amb una tapa soldada. Tenia molts bonys, com si fos vella, i a dins hi havia alguna cosa que en aquell moment no podia saber, però la vaig posar dins la meva motxilla ‘’negra mate’’ i vaig tornar cap a casa com si res, amb cura que ningú em veiés entrar o sortir de l’habitatge. La rajola l’havia deixada com estava abans, i la clau me la vaig endur.

-Robert, Robert! – no contestava, vaig esperar uns minuts i ho vaig intentar un altre cop – Robert contesta!-

No vaig obtenir resposta, així que vaig guardar l’olla dins la motxilla, i aquesta a l’interior de l’armari, fins que em donés noves ordres.

...



Confiava en ella i sabia que seguiria les meves ordres tal i com li havia explicat. Vaig sortir de la meva habitació perquè era l’hora de sopar, la compartia amb dos nois més de la meva edat. Un plat de sopa i un tall de carn sobre la taula i un munt de nens de nou o deu anys fins joves de disset. Vaig seure amb els meus companys d’habitació.

Quan vam acabar vam pujar a l’habitació, estava diferent, endreçada, llençols nous i... i el walky-talky? No hi era, no sabia que venien les de la neteja! L’havia de recuperar, així que aquella mateixa nit vam idear un pla.

-Vosaltres sabeu on guarden aquests objectes?

-Jo sí, a mi també em van prendre la Nintendo un cop, i a la nit la vaig recuperar, la tenien a la sala3, la del costat del menjador - deia un dels meus companys, mentre jugava amb la maquineta.

-Vinga doncs, aquesta nit tu i jo anirem a la sala i vosaltres dos vigilareu si ve algú a la primera planta i a la porta del menjador, us sembla?- vaig proposar al grup

-Sí, sí, el mateix que vam fer amb la Nintendo




Aquella mateixa nit, a les deu, quan ja tothom estava a les habitacions, vam sortir. Tot va anar perfecte i de seguit vam pujar a l’habitació i vaig trucar a la Marta.

-Marta, Marta, hi ets?

-On eres? T’he trucat i no me l’has agafat. Tinc l’olla a l’armari. Què se suposa que he de fer, amb ella?

-M’havien pres el walky-talky mentre sopàvem, però ja l’hem agafat. Ara el que has de fer amb l’olla és guardar-la fins que jo surti d’aquí.

-D’acord. Per curiositat, què hi ha a dins?

-Hi ha una cosa molt valuosa que ens ajudarà a treure els meus pares de la presó, però s’ha d’esperar per obrir-la i només la puc vendre jo a un contacte, ja que podria posar-te en perill si la descobreixen. Tu tranquil•la, guarda-la i no pateixis. Ja parlarem, un petó!



...



Havien passat uns anys. Anava a visitar-lo una vegada al mes, que era el que els meus pares em deixaven, però aquell dia va superar-los tots. Ho passava malament pensant que ell només em podia veure a mi, era l’únic que tenia, a mi i una miserable hora per dir-nos, pel walky-talky, que ens trobàvem a faltar.

Estava davant el mirall del tocador de la meva habitació, m’arreglava. Al marc del mirall hi havia enganxada una foto del Robert i meva que vam fer amb la seva Polaroid; em notava tan diferent, més gran, havien canviat moltes coses, però no els meus sentiments cap a ell... ja feia un mes que no el veia, estava impacient.

Va arribar el moment d’anar-lo a buscar. Em van acompanyar els meus pares, estàvem esperant al parc del costat. Tenia uns nervis que no me’ls aguantava i, com a conseqüència, un dolor de panxa insuportable. Sense adonar-me’n es va obrir la porta del reformatori, em vaig girar i el vaig veure; vaig córrer cap a ell i ens vam fer una abraçada, d’aquestes que duren i no vols que s’acabin, entre dos policies. Se’m van passar tots el mals.

Bé, ens vam allunyar i vam anar al parc de poble, on no hi havia ningú. Ens va estranyar, però vam seguir fent manetes. Jo estava intrigada sobre la misteriosa olla, així que vaig preguntar. No em va explicar res, va dir que no era un lloc segur per parlar-ne, encara que estigués desert. Així que vam anar a casa meva i el vaig portar a l’habitació on tenia amagada l’olla. No la va obrir, només va deixar caure:

-Te’n recordes d’aquella notícia del 2006?: “El robí més valuós del món, desaparegut, lladres desconeguts”, mai es va arribar a saber qui va ser.

Vaig respondre un “sí” i ell em va fer un somriure d’aquells que guarden secrets, vaig començar a riure. Volia conèixer més anècdotes sobre la seva afició, però primer va fer unes trucades des d’un telèfon d’aquells que només funcionen unes vegades. Va parlar en francès i encara així vaig entendre alguna cosa. Ara marxava, però per tornar.

-Marxo, he de quedar amb algú perillós per a tu, no et puc portar, però quan torni ens n’anirem ben lluny – fent-me un petó es va guardar l’olla a la seva motxilla.

-Vés amb compte, si us plau, que no t’enxampin un altre cop. – vaig dir preocupada.

-Tranquil•la.

Amb un somriure a la cara va sortir per la porta de la meva habitació i vaig escoltar com s’acomiadava dels meus pares, i de sobte un “T’estimo” que sortia del walky-talky.


...



Ella i jo vam marxar a Berlín, on actualment vivim. Els meus pares són lliures i viuen en una nova casa, els de la Marta vénen a visitar-nos a vegades, i a la Clareta, la nostra filla, li queden moltes coses per saber dels seus pares... ja li explicarem quan sigui més gran, no creus?



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]