Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ALFS
Guissona
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 CAPITOL I. EL CAS TOULOUSE
-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.
El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.
-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no?

El silenci inundava la sala, baixaven la mirada evitant el contacte visual amb el comissari i alguna pregunta directa que els pogués deixar en ridícul.

-Ho és o no? – va continuar el comissari cada vegada mes nerviós accelerant el ritme que portava amb el peu. – Crec que si – va dir tímidament en Pascal sense fer-se notar gaire. Totes les mirades es van centrar en el noi, fet que l’incomodava bastant perquè no li agradava ser el centre d’atenció, el comissari el va mirar de manera dubtosa.

-N’estàs segur jove? – va preguntar.

-Si, la meva mare és andorrana i parla francès – va dir en gratant-se el cabell amb timidesa i mirant amb inseguretat el seu cap.

-Jo estic amb el noi, senyor – digué en Peremiquel, un jove de 25 anys que moltes vegades tenia aires d’ironia i prepotència però no deixava de ser una gran persona, amb seguretat donant un cop de mà al pobre noi que cada cop se sentia més insegur de si mateix.

-Bé, doncs aclarit l’assumpte de la francofonia, qui sap realment francès? – digué el comissari, esperant una resposta quan més ràpida millor. – Ningú? – L’home va començar a mirar a tots els seus homes esperant que almenys un d’ells l’hi afirmés la pregunta.

-Comissari, jo en sé – va dir en Peremiquel entre els riures dels seus companys. El senyor va ignorar completament la intervenció del noi. – I tu? No has dit que la teva mare era andorrana? No en saps de francès tu? – va començar a llençar un seguit de preguntes al jove Pascal que el van atordir. – No, sí, vull dir, bé, no gaire, m’hi sé defendre però... – va dir abans de ser tallat pel comissari Tarrés. – Doncs perfecte, et necessitem, seràs essencial per a la investigació del Cas Toulouse.

- Però jo...- va intentar dir el jove quan va ser interromput per segona cop, però aquesta vegada per l’agent Bilan

– El cas Toulouse? No havíem d’investigar el cas de contrabandisme entre Andorra i França? -. – Algú pot explicar-li a aquest carallot de que es tracta? – va dir el comissari emprenyat.

– Bé, recordes la notícia de la desaparició d’un jove francès de 23 anys a Toulouse? Doncs, s’ha trobat el seu cadàver aquí, a la ciutat, en unes condicions molt estranyes...- va explicar en Peremiquel a en Dimitri, l’agent Bilan, un noi de bona planta, d’ulls i cabell fosc d’1’70 metres d’alçada i amb un accent català que no semblava per res que fos rus.

-Bé, nois posem-nos mans a la feina hi ha molt per fer i molta pressió dels francesos per resoldre el cas! Pascal, noi, vine, tradueix-me aquests documents, que no entenc res d’aquesta merda d’idioma.

-Però senyor, jo...- va intentar dir en Pascal quan va ser interromput una altre vegada pel comissari.

-Va noi, deixat de xerrameca i ajuda’m.

L’ambient de la sala és va tornar intens i molt dens amb una gran tensió, que podia fins i tot ser tallada amb un ganivet, provocada per l’enorme pes que portaven a sobre dels francesos i de la gran quantitat de feina que tenien per fer. Tothom era absort en la seva feina, com si cadascú estigués dins una bombolla diferent. Se sentia, el soroll de la bellugadissa de fulls, passadissos amunt i avall, la impressora funcionant, l’ambient d’un despatx en funcionament.

-Comissari, té una trucada de la policia francesa – va informar el secretari des de la porta del despatx d’en Tarrés.

-Una trucada? Que volen ara?

-No ho se senyor, no paren de repetir una paraula, una cosa com Gapide, il etugjant...

-Com? – va dir en Tarrés com si l’altre parlés extraterrestre.

-No ho entenc senyor, només diuen gapide, il etugjant, gapide, il eturgjant...

- Rapide, il est urgent – va dir en Pascal amb accent francès.

-Sí, sí, això mateix deien – va dir el secretari amb molt d’entusiasme i alegria com si hagués descobert alguna cosa que feia temps que investigava.

-Noi que vol dir això de Gapide... Bé, això que has dit? – va preguntar el comissari amb interès per treure’s un altre problema de sobre.

-...ràpid, és urgent! Però senyor que jo... – va intentar dir en Pascal per quart cop i va ser interromput altre vegada i al final es va donar per vençut.

-Diga’ls-hi que ara m’hi poso – va dir el comissari.

-Sap francès senyor? – va preguntar estranyament el jove secretari.

-Merda, el puto francès...Bé, diga’ls-hi que ara els hi passo amb un agent que farà de traductor. Pascal, ara et toca posar-te en acció!

De cop va marxar la llum de tot l’edifici inesperadament, va marxar la línia telefònica deixant a conversa a mitges. Tothom va quedar descol•locat perquè el mes normal es que haguessin saltat els generadors automàtics, però això no va succeir.

-Que collons ha passat ara? – va dir enfadat en Tarrés.

Ningú sabia que havia passat. De cop es va escoltar un soroll estrany al costat de l’agent Bilan, una impressora imprimia descontroladament. Els agents van quedar espantats davant aquell moment, no hi havia electricitat però la impressora funcionava i no hi havia ningú que l’aturés.
Quan es van acabar d’imprimir els fulls, en Dimitri es va ajupir a recollir els fulls. Blancs, els fulls estaven en blanc!
 Comenta
 
Capítol 2 REALITAT O FICCIÓ
Els llums es van encendre immediatament després de que l’agent Bilan recollís els fulls. Tots estaven muts, immòbils, tan rígids que semblava que fossin de pedra i amb unes expressions a les cares de preocupació i terror a la vegada, semblava tal manera que fossin tots un “copiar i pegar” de l’ordinador a la realitat. Al cap d’uns minuts, van tornar a la normalitat, van recuperar l’expressió i la posició pròpia de cadascun. En Dimitri, amb la mirada perduda entre els fulls, intentava trobar respostes al què havia succeït.
El comissari Tarrés, seguia immòbil a la seva cadira, mirant als seus homes de dreta a esquerra amb els ulls, sense moure el cap.
-Bilan, deixa’m veure els fulls – va dir el comissari sense aixecar-se de la cadira amb una posició rígida. L’agent Bilan va deixar els fulls sobre la taula del comissari i va marxar, amb en Pascal, en direcció a la màquina de cafès del vestíbul.
-Senyor, els francesos diuen que aneu a Encamp. – va informar-lo en Pascal.
En Tarrés es va girar de cop cap a la porta. – A Encamp? Per què? – va dir sorprès el comissari.
-Crec que han trobat alguna cosa – va dir el jove.
-Dimitri, Pascal, Peremiquel veniu amb mi, anem a Encamp a veure que volen aquests gavatxos! – va dir el comissari mentre recollia les seves coses i marxava per la porta. Els tres nois, van preparar-se ràpidament i van marxar deixant-ho tot tal i com estava.
Van arribar després de donar varies voltes abans de trobar al lloc. Era una zona boscosa, plena de pins, roures i arbustos punxeguts. La policia francesa havia començat a treballar en el perímetre que havien marcat amb un precinte groc on posava amb unes lletres negres i gruixudes Ligne de police ne croisent pas, és a dir, Línia policial no creuar.
Els quatre homes van baixar del cotxe, en Dimitri, en Pascal i en Peremiquel van accelerar el pas fins la cinta groga on un dels policies francesos els va impedir el pas.
-Comissari, haig de fer de traductor? – va preguntar preocupat, en Pascal, de què la resposta del comissari fos afirmativa.
-Tranquil, tranquil, venen amb mi. Agent Cooper aquests són els meus homes, l’agent Bilan, l’agent Renom i l’agent Martínez. No noi, aquest home és català, vam créixer junts a Barcelona fins que ens van destinar a països veïns a causa d’alguns problemes amb un cas – va dir el comissari ensenyat la seva placa. En els tres nois, en Dimitri, en Pascal i en Peremiquel, respectivament a com els havia nombrat en Tarrés, van fer el mateix.
-D’acord, passeu us explicaré el que hem trobat. – va dir amb un somriure a la boca mentre recordava els vells moments.
Es van dirigir a la vora d’un arbre, un roure fort amb moltes branques i en algunes zones del terra es feien visibles les seves arrels. Els homes es van posar en forma de semicercle deixant al mig tot d’objectes escampats amb plaquetes de plàstic groc numerades. Hi havia una motxilla marró mig oberta pel fet d’haver caigut o d’haver sigut llençada, una navalla amb sang i un botó de camisa.
-Bé, uns guàrdies forestals passejaven per aquí quan de sobte es van trobar amb això, no saben de qui pot ser, perquè fa temps que per aquí no hi volta ningú, només s’hi permet l’entrada a boletaires o gent que ve a gaudir del bosc, però no és permès caçar. Totes les entrades a la zona són enregistrades i tampoc és possible entrar saltant aquestes valles, perquè estan vigilades des de les torres de control i un dels guàrdies ho hagués vist.
-Comissari, aquest botó em resulta familiar, crec que s’assembla molt als... – va ser interromput en Dimitri, ajupit mirant l’objecte mentre es posava uns guants de làtex.
-...Als botons de la camissa del noi de 23 anys de Toulouse! Me’n recordo perquè eren color blau metàl•lic idèntics als d’una camisa meva. – va dir en Peremiquel amb una rialla a la boca.
-Ens ho emportarem per analitzar-ho i comprovar que té restes de fibres de la camisa del noi – digué en Tarrés traient una bosseta de plàstic i unes pinces per agafar el petit botó i dipositar-lo dins l’embolcall. – Llavors, si aquest botó realment pertany al noi, la bossa també?
-Bé, com heu dit el més provable és que sigui així – va dir l’agent Cooper. – Nois, els deixo, senyor? – digué dirigint-se al comissari – qualsevol dubte, ja sap on sóc.
-Sí, és clar, gràcies.
-Comissari Tarrés dins la motxilla hi havia això – digué en Pascal ensenyant-li una agenda d’espirals negra i unes fotografies enganxades amb un clip a un extrem.
En Tarrés va començar a examinar les fotografies, on apareixien unes pedres amb trossos metàl•lics i un símbol estrany però a la vegada conegut. Va girar les imatges per comprovar que no hi havia res escrit darrere. Després va agafar l’agenda i la va obrir per on era marcat per una pestanyeta vermella, quan de sobte va caure un tros de paper. En Pascal va ajupir-se a recollir-lo, i estranyat va llegir el que posava.
-Chantrer, vigila en quin riu llences pedres? Què vol dir amb això? – va dir dubtant en Pascal.
-O que l’estaven amenaçant, o que l’estaven avisant - digué en Dimitri fent una pausa entre les dues oracions per mirar als seus dos companys.
-Però de què? – va dir en Peremiquel sense entendre res.
-De la seva mort nois, algú sabia el que succeiria – va afegir en Tarrés marxant del lloc. – Agafeu-ho tot amb compte, ens ho emportem!
Els nois van prendre fotografies de la zona precintada i van recollir-ho tot dipositant-ho en bosses de plàstic que van deixar al maleter del cotxe policial.
En arribar, a la comissaria, van trucar a la policia científica per a que s’emportés algunes de les pistes per analitzar-les, quan de sobte, el comissari va aixecar-se i va anar corrents ,com si se li hagués encès la bombeta sobre alguna cosa, cap a l’ascensor on es trobaven els de la científica.
-Steve, espera – va dir a un dels policies científics, aturant-se a recuperar l’alè – deixem veure les imatges de les pedres un minut. Aquest va obrir la bossa on es trobaven i els hi va donar a en Tarrés.
-És clar! Com no me n’havia donat compte? Noi, – va dir agafant a en Peremiquel que passava per allà – no et sona de res aquest símbol de la pedra? Aquest triangle equilàter amb una circumferència dins d’ell i una línia vertical dins de la circumferència dividint-la en dos?
-No, bé espera – va aturar-se el jove a mirar detingudament la imatge – ara que ho diu, no és com la que surt a les pel•lícules del Harry Potter? – digué rient.
-A tu que vols que et foti una hòstia o que et passa carallot? – va dir enfadat el comissari, sense fer-li cap mena de riure la gracieta del jove. – El que t’estava dient, et sona o no?
-Doncs no.
-És el símbol que utilitzen els d’una secta anomenada Burners.
-I què em vol dir amb això? – va preguntar una mica descol•locat mirant i preguntant-se quan de temps feia que els de la científica eren allà i si havien vist el seu espantós intent de gràcia.
-Que potser els estava investigant i per això va morir, quan xafardeges els assumptes d’una secta la teva vida corre perill – va dir mentre entregava de nou les fotografies als científics i els deixava marxar. -Bé nois, és tard, millor que deixem el tema per demà, refresquem les neurones, descansem una mica per així tenir el cap més clar i no tant ple de burrades com les que tens – va dir dirigint-se a en Peremiquel, que feia el dissimulat mentre recollia les seves coses.
En marxar, va quedar tota la comissaria a les fosques, menys la taula de l’agent Bilan, d’on sortia una llum verd neó procedent dels fulls que inexplicablement s’havien imprès en blanc el dia que va marxar la llum de l’edifici. Alguna cosa no sabien i no veien que la tenien davant dels seus ulls.

 Comenta
 
Capítol 3 PROBLEMES
L’endemà al matí, en arribar en Tarrés a la comissaria, tot estava calmat, treballant cadascú a la seva taula amb la seva feina, molt estrany perquè sempre havia de ser ell qui posés ordre en aquell galliner. El comissari arribava acompanyat d’un home alt i prim, amb unes pintes bastant estranyes, no semblava per res del món que aquell home fos un policia.

-Bon dia nois, us presento a l’agent Courtier, és francès i s’infiltra en tot tipus de cercles tancats, especialment en sectes – va dir el comissari. – S’incorporarà a l’equip, per ajudar-nos amb el cas dels Burns.

-Burns? – va preguntar en Pascal. – Què són els Burns?

-Peremiquel, vejam si vas estar atent ahir, explica-li al teu company que són – va deixar anar el comissari amb retintin.

-És una secta – va dir mirant al seu comissari amb un somriure a la boca.

-Una secta? No estàvem investigant el cas del noi de Tolouse? Què hi té ha veure aquí una secta? – va preguntar estranyat el jove.

-Si, si és el mateix cas, però te’n recordes de les imatges que vam trobar ahir dins la bossa del noi, aquelles amb un signe estrany inscrit? Aquell signe que s’assembla al de les pel•lícules del Harry Potter? – deia sense parar de parlar el Peremiquel.

-A sí! Ja sé quines em dius, ara que hi penso si que s’hi assembla al signe del Harry Po...- deia en Pascal quan de sobte va ser interromput pel comissari.

-Ja n’hi ha prou no de tant Harry Potter i tantes merdes? Us voleu centrar en el cas o voleu que us compri les pel•lícules d’aquest pallasso i unes crispetes? – deia el comissari emprenyat.

Els dos nois van parar de parlar en sec, però mantenien un somriure a la cara equivalent a estar d’acord amb el tema de les pel•lícules i les crispetes. De sobte van aixecar el cap, l’agent Bilan entrava per la porta, però no semblava estar massa bé.

-Noi, arribes tard! – va dir-li al Dimitri. Aquest va seguir com si no hagués escoltat res, es va treure la jaqueta, es va seure a la cadira i treure de la seva bossa un quadern. -M’has escoltat? Arribes tard! – va seguir dient-li en veure que no feia cas i seguia amb les seves coses. El comissari va apropar-se a la seva taula i va hi donar un cop fort amb la mà. En Dimitri va fer un bot i es va quedar mirant a en Tarrés espantat. -No dius ni bon dia, arribes tard i a sobre passes de mi, però tu qui t’has pensat que ets carallot?

-M’ha dit algo? De veritat que no l’havia escoltat. He passat molt mala nit, no se que caram passava a casa meva, passaven coses sobrenaturals – va dir en Dimitri preocupat.

-Prou de tonteries eh, aquests dos gamarussos amb el Harry Potter i tu ara amb aquesta excusa de que et passaven coses sobrenaturals? Vosaltres us heu posat d’acord per donar-me el dia o què? – va dir en Tarrés cada cop més enfadat, marxant cap a la màquina de cafès del vestíbul.

L’agent Courtier, que tota l’estona intentava evitar el riure que li provocava la situació, va mirar-se a en Dimitri amb cara d’intriga i preocupació, hi havia alguna cosa que li resultava familiar d’aquell noi. De sobte li va sonar el mòbil. -Bonjour...? ...en Andorre, pourquoi?...-deia mentre marxava de la sala.

-Nois, de veritat, creieu-me, no paren de passar-me coses paranormals...- va dir als seus companys.

-Dima, quines coses? No serà una altre de les teves preses de pèl? – va dir-li en Peremiquel.

-No, t’ho juro, aquesta nit mentre dormia, he sentit com si es trenqués alguna cosa al meu despatx, m’he aixecat i quan he obert la porta, la meva motxilla estava sospesa a l’aire, la cervesa que m’havia deixat allà a la nit, trencada al terra... – deia espantat. Les cares dels seus companys eren poemes de terror – I a sobre, després vaig sentir rebombori a la cuina, i en anar-hi els coberts estaven sospesos a l’aire, mentre que alguns queien i d’altres s’aixecaven! Això no és normal! Després ha passat el mateix que va passar aquí a comissaria, la impressora s’ha tornat boja i imprimia fulls blancs.

-Hòstia, això sembla una pel•lí...- intentava dir en Pascal quan va ser interromput per l’agent Courtier.

-Nois, us haig d’explicar vàries coses sobre els Burners – deia l’agent francès mentre entrava el comissari per la porta. – Aquesta secta, no existeix, es va dissoldre l’any 2012, però segueixen havent-hi grups que li rendeixen homenatge. Ara bé, els seus orígens es remunten des de fa molt temps, aquesta secta es va formar a partir de persones que deien tenir uns poders estranys. Els descendents dels iniciadors de la secta havien d’estar dins d’ella, si no anaven a favor d’ells, els rentaven el cervell. Capturaven a persones de les qual coneixien els seus poders ocults, i també feien el mateix amb elles. Va ser llavors quan la gent els culpava de tots els mals que succeïen a seu voltant, desaparicions, assassinats, etc. sense ser moltes vegades ells culpables. Els integrants van ser assassinats, torturats, cremats, de tot, fins que en van quedar només tres, els quals van decidir forjar 3 pedres amb el símbol de la secta i deixar en elles tots els seus poders. Després, van començar a succeir coses estranyes arreu del planeta i la gent deia que els Maies havien predit que aquell any s’acabaria el món. Ara per ara, no se sap el parador d’aquelles pedres. Es diu que es van destruir el mateix any a causa de la gran força poderosa que contenien, matant els tres últims descendents de la secta.

-Caram, quina hi...- va tornar a ser interromput en Pascal.

-Bé, mentre escoltava la història he pensat en un pla, hem d’entrar dins la secta o grup o el que sigui ara, el més ràpid possible – deia el comissari mentre doblegava un full per la meitat.

-Si, clar però com ho fem – va dir en Peremiquel.

-Molt fàcil – deia l’agent Courtier, metre s’aixecava i es dirigia cap a el comissari. – Aquesta tarda, esbrinaré quan i on es reuneixen i m’informaré més de qui són els caps dels grups.

-Perfecte, quan ho tinguis, informa’ns – va dir aixecant-se de la taula el comissari i marxant de la sala.

***




-Comissari Tarrés, ja tinc la informació – va informar en Jean Courtier. -Digués – va dir en Tarrés mentre agafava un paper i llapis per apuntar.

-Es reuneixen cada nit a Belcaire, a una fàbrica abandonada de matalassos, La Bonheur Fabrique

-D’acord, aquest és el pla, aquesta nit entres, et fas passar per un d’ells i esbrines que fan allà i alguna pista sobre les pedres de les fotografies del noi de Toulouse. Bé, ja en parlarem quan siguem allà, no cal que ens atabalem ara. Nois agafeu les vostres coses, marxem a Belcaire.

Mentre els nois recollien les seves coses i es disposaven a marxar, per donar una altre pas en la investigació, va sonar el telèfon de la comissaria. El secretari anava a agafar la trucada, però en Tarrés s’hi va avançar.

-Si?... Sí, sóc jo... Tan ràpid?... Un nom?... Invisible?... A la nota?... Le Chantrer? Què coi és Le Chantrer?... D’acord, gràcies.

El comissari va penjar el telèfon i es va quedar amb una expressió de descol•locació, no sabia que era Le Chantrer, un lloc, una persona? El cas es que no en tenia ni idea de què podia ser.

-Comissari, ha dit Le Chantrer? – va dir l’agent Courtier.

-Sí, saps que és o que podria ser? – va preguntar el comissari.

-No, però el cas és que em sona molt, però no sé de què, sé que he escoltat aquest nom en algun lloc però no sé quin.

-Bé nois, es igual procedim a avançar la investigació, marxem cap a Belcaire. – va dir el comissari, pensant i donant-li voltes al misteriós nom de Le Chantrer.

***




Eren dos quarts de set de la tarda i ja eren tots a Belcaire. S'estaven instal•lant a la comissaria local, i en Tarrés i en Courtier preparaven la infiltració a la seu de la secta.

-Ja ho tinc Jean. - li va dir el comissari. -N'estic ben segur que hi haurà alguna persona vigilant a fora la fàbrica durant la reunió, per tant, podries manegar-t'ho per a fer-te passar per algú d'ells. D'aquesta manera podràs infiltrar-t'hi i aconseguir informació sobre tot el que puguis.

-Em sembla bé comissari - va respondre en Courtier. -La resta deixi-ho a les meves mans, pot confiar en mi.

Abans que en Tarrés pogués respondre a l'agent Courtier, en Pascal els va interrompre.

-Comissari, ja tenim el micròfon per a en Jean llest – va dir en Pascal, amb una expressió que demostrava les ganes que tenia de treballar en un cas com aquell.

-Mira, tu mateix li pots instal•lar i així ja estarem llestos per a procedir.

Un cop estava tot preparat, tothom al seu lloc llest per passar a l’acció, en Jean, amb tot el seu equipament, va sortir de la comissaria en direcció a La Bonheur Fabrique. Al cap d’uns quinze minuts, l’agent Courtier es trobava a l’exterior de la fàbrica, amb la vista fixada en un home vestit amb uniforme que treballava pels de la secta i que estava a fora vigilant, mentre pensava com podia fer-s’ho per a entrar-hi. Mica en mica, en Jean, s’anava apropant a l’home que vigilava la fàbrica. Quan era just darrere seu, va treure un tros de fil de pescar i va estrangular-lo, però el just per només deixar-lo sense coneixement. Un cop el vigilant era a terra estabornit, en Courtier es va posar el seu uniforme, es va penjar la seva targeta identificatòria i li va prendre el revòlver. Just després va informar pel micròfon als agents que hi havia a comissaria.

–Nois, el pla està funcionant a la perfecció. – va dir xiuxiuejant en Jean. Van tardar una estona, ja que la senyal no era gaire bona, però el comissari li va respondre.

–Perfecte, segueix endavant, i no t’encantis que no tenim tot el dia! – va exclamar en Tarrés que ja s’estava posant dels nervis.

En Courtier va decidir entrar per la porta principal, amb la targeta identificatòria, i un cop a dins, es va dirigir a un altre home amb uniforme que semblava un altre dels vigilants. –Ei, em…- va dir mentre intentava llegir el nom de la seva targeta. –Rick, això Rick, fes-me el relleu que haig d’anar al bany. – li va dir des de lluny i mirant al mòbil per a fer-se el distret i que no li veiés la cara.

Va seguir caminant, endinsant-se en la fàbrica. Aquesta estava a punt de caure a terra, la pintura havia saltat de les parets, hi havia matalassos per tot arreu, algunes plaques del sostre estaven penjant, hi havia un desordre impressionant. Mentre caminava a les fosques per el magatzem, va sentir un fort cop a l’esquena. Era el guarda de seguretat que suposadament li estava fent el relleu, havia vist el cos del seu company a fora i havia entrat a buscar a l’impostor. En Courtier va caure a terra, però va poder activar el seu micròfon.

-Nois! Ugh! Nois! – exclamava mentre rebia cops de puny del guarda. –Tenim problemes! Ah! M’han eng, Uh! Enganxat! Tenim pro, Au! Problemes!

-Jean? Jean? – contestava a l’altra banda del micròfon en Tarrés. – Merda! Hòstia puta! Jean! Aixeca’t! No ens poden descobrir! Jean! – cridava desesperadament el comissari.

El guarda va anar a avisar al cap, àlies, Le Chantrer. -Ens han intentat estafar, se’ns ha infiltrat un home, però l’he aturat.

-D’acord. S’ha acabat la reunió, hem de fugir d’aquí, i ràpid! Va, fotem el camp! – va dir nerviós Le Chantrer.



 Comenta
 
Capítol 4 Fenòmens inexplicablement explicables
Tothom estava en tensió a la comissaria, esperant l’ordre d’en Tarrés de recollir les coses i dirigir-se cap a la fàbrica a rescatar a l’agent Courtier.
-Tothom cagant llets cap a la fàbrica! – va dir de sobte el comissari.
Mentre es dirigien cap allà, els de la secta estaven preparant la fugida, seguint les ordres de Le Chantrer. Van buidar l’habitació àbrica on es trobaven en un tres i no res, sense deixar cap rastre. Mentre alguns membres de la secta encara estaven sortint de la sala, Le Chantrer ja es trobava a l’altra punta del passadís, i marxava amb molta pressa.
-Vosaltres, encantats, disperseu-vos, i si us agafen no us coneixeu de res, i molt menys a mi. Jo foto el camp el més ràpid que pugui. – va dir Le Chantrer mentre corria per la fàbrica.
En cinc minuts els de la comissaria ja eren a la fàbrica, i hi van entrar.
-Peremiquel, tu vés al pis de dalt, tu al subterrani, Bilan vés a aquella sala, Pascal, acompanya a la resta a vigilar les sortides, que jo aniré per aquí. – va ordenar en Tarrés nerviós.
En poca estona, els agents no havien trobat a ningú, i es mantenien en contacte entre ells pels micròfons que duien incorporats.
Le Chantrer ja veia la porta de sortida, la que sortia per la part del magatzem de molles de matalàs de la fàbrica. Quan de sobte obrí la porta i es trobà a un jove amb una cara molt estranya que l’apuntava amb una pistola, però amb el pols força insegur.
-Comissari! He trobat a un home! – va exclamar el Pascal, el jove, en veure a Le Chantrer.
-Perfecte, que no s’escapi! – va dir-li en Tarrés amb entusiasme.
Le Chantrer no ho va dubtar ni un moment, i va arrencar a córrer amb l’esperança de desempallegar-se d’aquell desconegut. El que no sabia és, que el jove i principiant Pascal, quan tenia disset anys havia jugat a rugbi a Perpinyà, ja que és on residia de petit. Llavors, aquest va perseguir a Le Chantrer, i amb quatre passes va ser a la seva alçada, i el va placar contundentment.
-Tarrés! Tarrés! Si! El tinc! L’emmanillo no? - va preguntar emocionat en Pascal.
-Home, no, deixa que et doni un cop de puny i que fugi! – va dir el comissari amb to irònic, mentre es moria de ràbia per dins – Que tens tres anys burro?
-D’acord, d’acord... ja està, veniu. – va dir intimidat el Pascal.
Un cop el Tarrés i el Bilan van arribar allà, van començar a interrogar al detingut. En molt poca estona van aparèixer el Peremiquel amb la resta dels agents amb tres homes més de la secta.
El interrogatori va començar, i abans de dir res, el Tarrés va clavar una mirada penetrant Le Chantrer, que estava estabornit a terra. Aquest, va tenir una reacció molt extranya. Sense que ningú li preguntés res, va començar a parlar.
-Eh nois, no tenim cap problema no? Però no em feu mal si us plau, us explico el que passa, jo vaig crear les pedres aquelles, les dels poders sobrenaturals, amb dos amics meus, i les volíem destruir però no vam poder, i s’han escampat i no les trobem. Causen fenòmens paranormals i poden arribar a causar molt de mal,no se on són. Ho sento, no tenia que passar. – va dir espantat Le Chantrer.
-Però que dius boig! – va exclamar en Tarrés – Que t’has begut l’enteniment? Són unes pedres amb un triangle estrany? – va dir mentre tothom estava perplex i al•lucinant.
-Si. – respongué Le Chantrer.
-I que dius, que poden causar molt mal? – va preguntar el comissari pensatiu.
-Exacte. – tornà a respondre, sense saber ben bé què pensar.
-Llavors aquestes pedres podrien matar a un home? – preguntà un altre cop en tarrés.
-Afirmatiu, però només si les pedres han estat recentment juntes, o dues d’elles estan en contacte gairebé tota l’estona. Perquè les forces magnètiques que vam introduir-hi, són molt inestables, i es poden alterar i causar efectes devastadors. Creen un camp al seu voltant que altera les condicions del medi ambient...
-Ja en tinc prou, és massa tard per a tanta informació. – va interrompre en Tarrés. - Feu callar a aquest tarat que em comença a posar negre amb tantes paranoies. Sembla que vagis drogat i tot noi. – es va dirigir despectivament a Le Chantrer. Emporteu-vos-els cap a comissaria i demà ja decidirem el que farem amb ells i acabarem de processar i raonar el que ens ha dit, perquè tantes collonades paranormals em fan voltar el cap. Bona nit a tothom – va dir a tothom, acomiadant-se, amb ganes d’oblidar el dia.
Abans de marxar va agafar a el Pascal per banda.
-Bé noi, per ser de les teves primeres operacions, ho has fet força bé. Potser t’hauries de dedicar abans al rugbi que a ser policia no? – deia bromejant el Tarrés.
-Moltes gràcies comissari, però m’agrada molt el cos de policia, més que el rugbi.
-Així m’agrada noi, segueix així i no perdis l’entusiasme. – fins demà, dorm bé!
Quan tothom ja s’havia dispersat, cadascú en la seva direcció, l’agent Bilan marxava sol cap a l’hostal on s’havia allotjat.
-Ostres, que estrany, aquest home, el Le Chantrer aquest, ha dit que les pedres comportaven fenòmens estranys. A mi fa força dies que em passen coses rares, i a comissaria també hi ha fenòmens paranormals de vegades. No se pas que pensar, hi tenen alguna cosa a veure les pedres? – es deia a si mateix mentre marxava pensatiu.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]