Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Brisardent
Alacant
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 Ombra d'estiu
Aquella tarda d’estiu del 1981 feia una calor insuportable. Encara era aviat per tornar a casa i com molts altres cops, l’Hugo es va decidir a anar a la seva botiga de joguines preferida, que es trobava al costat de la casa on ell i la seva família passaven els estius.



Encara recordava el primer cop, l’estiu passat, que es va decidir a entrar. El vell de la botiga va mirar-se’l de dalt a baix, i per timidesa, l’Hugo no va ser capaç de dir-li res, només li va somriure, temorós de què el vell, en veure les seves intencions de no comprar res, el fes fora. Però amb el temps, l’Hugo i el vell van acabar per dur-se bé.



Tot i així, aquell dia el vell semblava bastant enfadat, discutint amb aquella nena, que finalment va esclatar a plorar i quan l’home va intentar dir-li alguna cosa per calmar-la, va marxar corrents.



El vell va mirar-se l’Hugo, fent-li un gest amb el cap perquè marxés. Ell, que sempre era molt obedient, i l’últim que volia era tenir cap mena de problema, va fer mitja volta i va sortir al carrer. Va veure la nena de la botiga corrent carrer avall i sense pensar-s’ho va posar-se a córrer darrere ella. La va seguir uns quants carrers, però una rajola d’un carreró mal empedrat el va fer caure, amb tanta mala sort que es va fer una rascada al genoll, d'on va començar a sortir sang.



En veure la sang, l’Hugo es va posar a plorar. La nena de la botiga de joguines va sentir les lamentacions del nen, i de seguida va parar de córrer i es va girar en la seva direcció. En veure’l va anar fins a ell, encuriosida.



- Què et passa?- va demanar-li la nena. Tot i que va esforçar-se a somriure, l’Hugo va notar que els seus ulls blaus encara ploraven.

- Res- va contestar ell, amb veu tremolosa i netejant-se les llàgrimes.

- Estàs plorant perquè t’has rascat ell genoll?- ella va posar-se a riure exageradament.

- No, també m’he fet mal a la mà - li va respondre l’Hugo, arrufant el front. Aquella nena no tenia dret a riure’s d’ell. Ella li va somriure, i li va estirar la mà, oferint-li ajuda per aixecar-lo de terra. L’Hugo es va oblidar de fer-se l’ofès, li va tornar el somriure, es va aixecar provant de mantenir la dignitat, i tots dos van seguir caminant carrer avall.

-Tu no ets d’aquí, oi?- va demanar ella, passats uns segons de silenci

-No, com ho saps?- ella, sense dir res, va tornar a riure d’aquella forma que tant el molestava. Tot i així, li agradava aquella nena. - I tu, què fas per no avorrir-te en un poble tan petit?

-Aquest poble no és petit. I hi ha moltes coses per fer, coses que de segur tu no pots fer a la teva gran ciutat. -l’Hugo anava a replicar, però ella el va tallar. - Per cert, em dic Ariadna. I acabo de fer onze anys. I tu?

-Hugo- va contestar ell, i va afegir, somrient: - I ja fa mesos que he fet els onze.-Van restar en silenci uns segons, fins que l’Hugo va decidir-se a demanar el que el preocupava. - Perquè has marxat plorant de la botiga de joguines? Què t’ha dit el vell?

-El vell és el meu avi. - va respondre l’Ariadna, amb la vista fixa a terra. -I la meva mare vol que estigui amb ell, però allà m’avorreixo i ell em deixa anar a fer tombs pel poble. Avui estava enfadat i em volia fer quedar perquè ahir la meva mare va anar a buscar-me i jo no hi era. Però no li he fet cas i he marxat.

-I ara què faràs? - l’Hugo estava preocupat de debò. No podia imaginar-se a ell mateix desobeint els seus pares, i l’Ariadna ho explicava ben tranquil·la. Aquella nena menorquina el desconcertava.

-I jo què sé. Anar a casa, suposo. -l’Ariadna va arronsar les espatlles, va restar uns segons callada i al final va somriure. - Ben pensat, seràs una bona excusa. Vine amb mi fins a casa i li diré a la mare que t’he conegut a la botiga. Ella no vol que estigui tota sola, però si estic amb tu, segur que demà em deixa anar a la platja.



L’Ariadna va començar a caminar més ràpid, i l’Hugo la seguia cansat, pensant que en aquells instants podria estar devorant un gelat de xocolata i menta. Però ben mirat, preferia seguir-la que tornar a passar un dia sol. Van arribar a la petita casa de l’Ariadna en pocs minuts. “Certament, ella ho pot negar, però aquest poble és molt petit”, va pensar l’Hugo, “tot està aprop”.



En entrar a la casa l’Hugo va quedar fascinat. No era molt gran, però era preciosa. A dins feia olor de romaní i llimones, i tenia com un aire màgic que et feia sentir acollit.



La mare de l’Ariadna va rebre l’Hugo amb gran alegria, com si el fet què la seva filla portés un amic a casa fos gairebé increïble. Aquella tarda va ser la primera de les moltes visites de l’Hugo a aquella casa, així com de les visites de l’Ariadna a la família de l’Hugo, i les excursions a la platja o al camp amb alguna de les dues famílies o ells dos sols, que van marcar l’estiu dels dos nens.



Però l’estiu se’n va anar tan ràpid com havia arribat, i l’Hugo va haver de tornar a la seva ciutat, esperant amb ànsies la tornada de la seva nova estació preferida. Tancant els ulls encara podia notar la brisa salada que li despentinava els cabells i li feia pessigolles, podia sentir les onades de la mar xocant contra les roques de la platja, i de fons, el riure de l’Ariadna.



Durant aquell estiu havia anat a molts llocs, havia vist que Menorca no era tan petita com semblava en un primer moment, s’havia banyat al mar més vegades de les que podia comptar, i el més important, havia conegut a l’Ariadna.



Els mesos van anar passant, la tardor es va convertir en un hivern molt fred, l’hivern va donar pas a la primavera, i la primavera es va transformar en l’anhelat estiu, que l’Hugo i l’Ariadna van tornar a passar junts. Si l’estiu passat havia estat increïble per a l’Hugo, no va ser res comparat amb el segon, on l’Ariadna li va seguir ensenyant, amb el seu aire de nena entremaliada, les meravelles de l’illa mediterrània.



Per desgràcia aquell estiu la família de l’Hugo va haver de marxar abans. El pare no els havia pogut acompanyar per la gran responsabilitat que exigia el seu lloc de treball, i la mare de l’Hugo, que sovint es trobava malament, no es veia capaç de cuidar dels seus dos fills sola. L’Hugo i l’Ariadna es van haver d’acomiadar a mitjan estiu, però la seva seguretat de retrobar-se a l’estiu següent els va animar a gaudir fins al darrer dia.

Però aquella retrobada no va arribar. L’Ariadna va esperar amb optimisme la calor pròpia de l’estiu, que portaria de nou a l’Illa al seu millor amic, però la calor va arribar sense l’Hugo.













Els rajos de sol que entraven per la finestra de l’habitació van despertar l’Ariadna, que amb mandra es va llevar i es va vestir. Una noia baixeta i una mica grassa l’esperava pacientment a la porta de casa seva per anar a la platja, mentre tractava de recollir els seus rínxols daurats en una cua, que en pocs segons li queia, deixant-li els cabells despentinats un altre cop. Per sort l’Alba estava entretinguda, ja que la puntualitat no era una de les majors virtuts de l’Ariadna.



- Perdona! M’he adormit, fa molt que esperes?- va dir l’Ariadna, coneixent ja la resposta, i cercant el perdó de la seva amiga amb un somriure d’orella a orella.

- No més que de costum.- Va contestar rient l’Alba, mentre començaven a caminar.- Au, va! Quina platja toca avui?

- Havia pensat que podem anar a la platja de Son Xoriguer, què et sembla?- Va demanar l’Ariadna. L’Alba va acceptar encantada, era una de les seves platges preferides, i l’Ariadna ho sabia. Les dues noies anaven caminant i xerrant amb la tranquil·litat pròpia de qui està de vacances i té tot el temps del món.



A l’altra punta del carrer un noi d’uns setze anys, de cabells negres i ulls verds que caminava sense destí fixe, es va aturar de cop en sentir un riure, aquell riure no li era indiferent. L’havia enyorat molts estius. Va veure dues noies rialleres que s’apropaven pel carrer on ell era. No va tenir cap dubte, era ella. Es va començar a posar nerviós… I si ella ja no se’n recordava d’ell? I si estava enfadada perquè feia tres anys que no visitava l’Illa, ni donava senyals de vida? Ara ja no eren dos nens, no seria tan fàcil com quan tenien deu anys. No sabia que dir ni que fer, però ella s’estava atracant cada cop més a on era ell, aturat com un estaquirot, bloquejat totalment.



- Ariadna, has vist aquell noi? - va demanar l’Alba mirant carrer amunt, amb la veu d’expectació que posava cada vegada que veia alguna cosa que li agradava.

- Qui? Què passa? - l’Ariadna tenia la vista fixada a terra, on rodava una petita xapa que duia xutant part del camí. De cop va alçar el cap i va veure la figura d’un noi que semblava desconcertat i s’apropava a elles amb un ritme lent, com si estés perdut.

- És guapíssim. - Va sospirar l’Alba.

- És conegut? Em sona molt. - va comentar l’Ariadna. La seva amiga ho va negar de seguida, se’n recordaria d’un noi tan guapo. Segur que no era del poble. Ell mirava a l’altre carrer, com si tractés d’evitar creuar-se amb elles dues. Llavors l’Ariadna el va reconèixer, i no va poder evitar deixar anar una exclamació de sorpresa. L’Alba va somriure, mirant l’Ariadna amb una expressió interrogant.

- És… - l’Ariadna no va dir res més. La seva amiga la mirava rient, però encuriosida. “És l’Hugo.” Va pensar l’Ariadna. S’ho va repetir dins el cap unes quantes vegades, no s’ho acabava de creure.

- Ariadna, qui és? - va demanar l’Alba, ja seriosa. L’Ariadna va comentar que l’havia confós amb algú altre, tractant de restar-li importància al fet amb un riure nerviós. L’Alba no ho va acabar de veure clar, però tot i així no va protestar més. Aquell noi estrany va passar just al seu costat en aquell instant. L’Alba se’l va mirar de reüll, i va veure com ell mirava l’Ariadna, mentre ella abaixava la vista.



Fins a la parada de l’autocar les dues amigues van continuar en silenci. Tot i així, quan van arribar a la platja ja havien oblidat aquell noi. Van passar tot el matí juntes, parlant, nadant i sobretot rient. Encara que l’Alba no ho va notar, l’Ariadna va passar-se tot el matí absent, com si mentalment fos ben lluny d’aquella platja i d’aquell estiu. Com si els seus pensaments s’haguessin remuntat uns estius enrere, quan passava els dies amb el millor amic de la seva infància. Un nen que no s’assemblava de res al noi que havia vist avui.

















 Comenta
 
Capítol 2 Fred d'estiu
L’estiu continuava consumint els dies de vacances amb una rapidesa quasi vertiginosa. Per desgràcia, aquella setmana no havia fet molt bon temps per Menorca, els dies que no bufava la tramuntana, plovia. L’Ariadna havia passat els matins dormint i les tardes amb l’Alba.
L’Hugo no tenia tanta sort, sempre havia estat de llevar-se d’hora, i tret de la seva germana petita, no tenia ningú amb qui matar el temps, així que els dies es feien interminables. I a més a més, hi era ella, l’Ariadna. No se l’havia tret del cap des del dia en què l‘havia vist. Es sentia molt estúpid cada cop que tancava els ulls i recordava aquell instant. ¿Per què va actuar d’aquella forma? Només es tractava de dir alguna cosa, encara que no tingués sentit, o de cridar-la pel seu nom. I després somriure… i ella segur li hauria tret la resta de les paraules de la boca. I ell li hauria explicat com va fer tot el possible per tornar, com la va trobar a faltar… I potser a hores d’ara estaria a casa d’ella, avorrit, però amb ella.

Una tarda, a final de setmana, l’Hugo, cansat d’estar tancat a casa tot el dia i de no fer res més que llegir llibres i jugar amb nines, coaccionat per la seva germana petita, va decidir anar a fer un tomb pel poble, aprofitant que aquella tarda no plovia.
Sense saber ben bé com, va acabar caminant fins Sa Caleta, una de les platges més properes al poble. El lloc estava quasi buit: una parella passejant un gos, dos nens construint castells d’arena i una noia asseguda a les roques, a l’altra punta de la platja. Va baixar les escales i es va asseure a l’arena humida, de cara a la tempestuosa mar.
El temps va anar a passant i la poca llum que es filtrava per entre els grisos núvols va anar desapareixent. L’Hugo va començar a tenir fred, i es va aixecar disposat a fer el camí de tornada. Al mateix temps, la noia que es trobava a les roques es girava per sortir a la carretera que conduïa al poble, d’aquesta manera, li va poder veure la cara i els ulls, aquells ulls blaus com la mar. En reconèixer a l’Ariadna, va córrer per la sorra mullada cap a la seva direcció.
- Perdona! Ets d’aquí? Podries ajudar-me?- va demanar-li l’Hugo, accelerant la seva, ja de per si, ràpida carrera, per posar-se davant d’ella.- És que sóc de fora i m’he perdut. Mira que és un poble petit, i tot i així...
- No deu ser tan petit si t’hi has perdut- va dir ella, interrompent-lo.
- Sí, és clar! Volia dir que sembla petit- va contestar ell, una mica tallat i rient nerviosament. L’Ariadna va posar els ulls en blanc i sense dir res més va seguir caminant. L’Hugo la va imitar i es va posar al seu costat.
- Per què em mires?- va demanar l’Ariadna, encuriosida, al cap d’un temps de caminar en silenci.
- Ets molt maca- va dir ell acotant el cap i posant les mans dins les butxaques dels pantalons. Ella es va posar vermella i va somriure tímidament.- A més, suposo que no em recordes, però jo no t’he oblidat, Ariadna.
Llavors l’Ariadna va alentir la seva marxa fins a aturar-se, l’Hugo va fer el mateix, sense deixar de mirar la seva cara confusa. El vent jugava amb els seus cabells, despentinant-los.
- De veritat penses que podria oblidar-te, Hugo?- L’Ariadna va somriure tendrament, mirant el primer amic que va tenir mai. L’amic, que venia amb la calor, i se n’anava amb el fred. L’amic que no havia tornat des de feia tres estius. L’amic que pensava que no tornaria a veure.
Ell també va somriure, i lentament, els dos tímids somriures van acabar en una rialla.
Amb el mar de fons i la suau pluja que començava a caure sobre la platja, van reprendre el seu camí cap al poble.
-Perquè no vas tornar?- va demanar l’Ariadna, amb la mirada perduda a l’horitzó.
- No em veus? Ja he tornat.- Va dir rient sense mirar-la als ulls, i l’Ariadna va comprendre que no volia parlar-ne.
- I com va per la teva gran ciutat? Tan avorrida com sempre?- Va demanar ella a la vegada que arreplegava els seus cabells embullats pel vent en una cua, intentant canviar de tema.
- Bé, suposo- L’Hugo va arronsar les espatlles.- Tot i que em passo el temps esperant que arribi l’estiu… I ja veus, aquest any que he aconseguit tornar aquí, no faig res més que suportar la meva germana i els seus jocs de nines.
L’Ariadna va riure, imaginant l’escena que li descrivia l’Hugo, mentre els dos seguien caminant pausadament cap al poble. El sol ja s’havia post, i la suau pluja d’estiu prenia força per moments. De sobte, l’Ariadna va llençar una exclamació de sorpresa.
-Ostres, quina hora és? Jo tenia pensat tornar ràpid a casa, la meva mare em…
-Tranquil·la, només són les nou. - va respondre ell pausadament, després de mirar el seu vell rellotge.
-Les nou!? La mare volia que fos a casa quan es fes fosc… - l’Ariadna va deixar de caminar, l’Hugo va fer un parell de passes més per inèrcia, però aviat va girar-se a veure què li passava a la seva amiga. Ella va respirar fons, va acomiadar-se de l’Hugo amb un somriure i un adéu, i va arrencar a córrer, sense donar-li opció al noi a seguir-la.
L’Hugo va continuar el seu camí cap a casa, amb un somriure tímid als llavis.

L’endemà, la suau pluja de la nit s’havia convertit en un solejat matí propi d’estiu. L’Hugo es va llevar del llit i es va vestir amb la rapidesa d’un llamp. Va baixar corrent les escales i es va posar davant del mirall del rebedor, mirant-se des de diferents angles i aixafant-se els foscos cabells, en un va intent de pentinar-se. Ho va deixar anar en veure que no hi havia manera d’evitar que els seus cabells s’aixequessin descontroladament en totes direccions.
Li va dir adéu a la seva mare i va sortir per la porta. Amb pas alegre es va dirigir a la casa de l’Ariadna, encara no havia oblidat com anar-hi.
Amb decisió, va trucar a la porta, esperant que l’Ariadna, amb el seu encisador somriure, l’obrís. Les seves esperances es van rompre en tenir davant al pare de la seva amiga. Després de recordar-li qui era i d’explicar-li que venia a buscar a la seva filla, el va deixar entrar.
- Hugo!- Va dir l’Ariadna quan el va veure, en haver baixat les escales, mirant estranyada al seu pare.- Què fas aquí?
El cor de l’Hugo va començar a bategar amb força i unes estranyes pessigolles van poblar el seu estómac en sentir la seva veu.
- Havia pensat que podíem anar a fer un tomb pel poble.- Va dir, evitant mirar el seu pare.- Si no tens res a fer, és clar!- L’Ariadna li va somriure i va acceptar la seva invitació. L’Hugo va deixar anar un sospir d’alleujament i es va dirigir cap a la porta. L’Ariadna li va fer un petó de comiat a la galta al seu pare, que mirava l’escena amb cara de desaprovació, i va sortir per trobar-se amb l’Hugo, que l’esperava pacientment.

Els dos van passar la resta de l’estiu junts i van tornar a ser aquells nens que esperaven amb ànsial’arribada de la calor. La seva amistat creixia dia rere dia, i aviat els dos van adonar-se’n de què el què sentien no podia ser només amistat, i que alguna altra cosa creixia en el seu interior.


- Mira que és maco! No saps la sort que tens, Ariadna!- Va dir l’Alba rient.
- Què vols dir?- Va demanar l’Ariadna fent veure que no sabia de què li parlava la seva amiga.
- Tu a mi no m’enganyes, sé que t’agrada.- L’Ariadna es va posar vermella i va girar la cara perquè no veiés la seva reacció.
- I què? Si se n’anirà de l’illa demà, i a més, jo no li agrado.- Va dir l’Ariadna com si realment no li importés. Tot i que sabia que cada vegada que hi pensava, alguna cosa dins d’ella es trencava.
- M’estàs dient que marxa demà, i no li has dit res?- L’Alba va deixar de caminar i se la va mirar estupefacta.- Ni tan sols saps si ell sent el mateix que tu?
- I que vols que faci?- Va contestar defensiva.
- Dir-li el que sents, no pots deixar que marxi sense fer-ho!- L’Alba se la va mirar com si fos la cosa més obvia del món. El cel s’anava enfosquint i l’Ariadna va demanar l’hora, veient que si no s’afanyava, arribaria tard a la platja, on l’esperava l’Hugo.
Com es veia a venir, l’Ariadna va arribar tard. L’Hugo l’esperava a les escales que portaven a la platja. Quan la va veure, es va aixecar de seguida i va esperar impacient a què arribés on era ell.

- Home, ja era hora! Em pensava que havíem quedat quan es fes fosc… - va exclamar ell, exagerant els seus gestos, com si s’hagués produït un miracle. - Porto aquí una hora, veient com es pon el sol.
- Vaja, potser m’he descuidat de comentar-te que no sóc gaire puntual. - l’Ariadna va somriure, mentre seguia l’Hugo per les escales que duien a la platja. Quan estaven junts el temps semblava aturar-se.
L’Ariadna no podia deixar de pensar en el que li havia dit l’Alba, i en què l’Hugo marxava l’endemà. Una força invisible li oprimia el pit, la sensació de perdre’l. L’Hugo es va girar per mirar-la, va veure que la seva amiga estava absent, volia saber que li passava pel cap, se n’anava l’endemà i volia dir-li tantes coses que pensava que no en tindria prou amb les escasses hores que li quedaven amb ella.
- Què et passa?- Va demanar-li somrient i posant-li els cabells darrere l’orella.
- Demà te’n vas.- Va dir com si això ho expliqués tot.
- Però tornaré, i ens trobarem quan es faci fosc, l’estiu que ve, i tots els que ens queden.- L’Ariadna el va mirar als ulls, volia memoritzar-los per recordar-los quan ja no hi fos.- M’esperaràs?
- No ho he fet sempre?- Va intentar riure i la veu se li va trencar.
No van dir-se res més, no podien pronunciar ni la paraula més simple per trencar el silenci que s’havia creat. L’Hugo va abaixar el cap per apropar més les seves cares, dubitatiu, amb una mà va agafar-la de la cintura i amb l’altre li va acaronar suaument la cara. Els dos van tancar els ulls, els seus cors bategant amb força, i els seus llavis fonent-se en un tímid petó. Van riure en separar-se, encara abraçats. Era una sensació tan confortable rodejar-la amb els seus braços i olorar el seu perfum, notar l’escalfor del seu cos i els seus cabells fent-li pessigolles. L’Hugo va pensar que s’hauria pogut passar així, sense moure’s, tota la vida, però sabia que era impossible, que cada segon li quedava un segon menys per estar amb l’Ariadna. Maleïa cada moment que, per la seva por, no havia passat abraçat a ella.


Els primers dies, després de marxar de Menorca, van ser per a l’Hugo tan feliços com nostàlgics. El record de l’Ariadna el feia sentir més viu què mai, i tot i que ara l’esperava el dur hivern, poc li importava, en pensar què l’estiu següent veuria l’Ariadna.
Però per desgràcia, aquesta barreja de sentiments va durar ben poc. En uns instants, el seu pare va capgirar-li la vida. Amb una sola frase, va fer-lo viure el què es convertiria en el seu pitjor record.
Feia dies que la mare no estava bé. Tots ho sabien, però ni l’Hugo ni la seva germana acabaven de ser conscients de la situació. Aquell matí, el pare els havia fet marxar a casa dels oncles. A la tarda, quan van arribar a casa, el seu pare, els esperava a la sala d’estar amb gest derrotat. Sense cap preàmbul, va fer seure als seus fills, i amb to solemne els va dir:
- Hugo, Anna: la mare ha mort.
 Comenta
 
Capítol 3 Retorn d'estiu

Ja passaven vint minuts de les set de la tarda, però l’Hugo encara no se n’havia adonat. Portava tota la tarda treballant sense parar, el dia abans de començar les vacances sempre era el pitjor.

Quan per fi va aconseguir deixar-ho tot llest, va arreplegar tot el que s’havia d’endur, ja que encara que estés de vacances sempre continuava algunes gestions des de casa, i després d’acomiadar-se dels companys del banc, va agafar el metro que el portava fins a casa.

Mentre pujava l’escala fins al segon pis, va sentir la veu de la seva filla cridant. Va somriure, mentre obria la porta amb parsimònia. A la sala d’estar l’esperaven la seva dona i la seva filla.

-Papa! - va cridar la Blanca, mentre se li tirava a sobre.

-Què passa? Què és tanta emoció? - va demanar l’Hugo, rient.

-Ja no puc esperar més. La mama i jo tenim una sorpresa.

-La Blanca farà els setze aviat, i se’m va acudir, ara que tenies vacances… - va tractar d’explicar la Sandra, la seva dona. Però la Blanca la va tallar per anunciar-ho ella.

-Tenim passatges per anar a passar les vacances a Menorca! - va exclamar la Blanca, entusiasmada.

L’autèntic somriure de l’Hugo va trigar uns segons a convertir-se en un va intent de mantenir un somriure fals.

-Què no et sembla bé? Sempre m’has dit que és un lloc preciós, que hi vas estiuejar de ben petit… - va afanyar-se a dir la Sandra.

-Sí, sí… És que fa… fa molt que no hi pensava. És un lloc que em porta molts records, i… - va intentar somriure, veient la cara de decepció de la seva filla. - No tots són bons.

-Què vols dir? - va demanar la Blanca, sense comprendre res. L’Hugo va sospirar.

-L’àvia… - va comentar ell. La Blanca i la mare van assentir, no calia dir res més. Al final va aconseguir somriure. També guardava molt bons records de l’illa, i mai no havia aconseguit tornar-hi… potser ara, quasi trenta anys després, era un bon moment per tornar a la petita ciutat que l’havia vist créixer estiu rere estiu.


El primer que va notar l’Hugo va ser la gran quantitat de gent que hi havia a l’illa. Mai no havia vist el centre tan ple de turistes com aquell cop. Tot i així, res havia canviat, i ell se sentia com aquell que arribava casa després de molt de temps fora.

Però al mateix temps notava una pressió que li oprimia el pit. Cada racó d’aquella illa era important per ell, i un torrent imparable de records li venia a la ment. El primer Sant Joan, la primera vegada que va nedar a la Platja Gran, la seva botiga de joguines preferida, on havia vist per primer cop a l’Ariadna… El record d’aquella noia de setze anys que el va enamorar en poc més d’unes setmanes romania inesborrable al fons de la seva ment. Mai no la va tornar a veure, després d’aquella nit a la platja… La seva vida va canviar de cop amb la mort de la mare, però sempre es va seguir demanant si l’Ariadna el va esperar, l’estiu següent, quan ell no va poder tornar.

La família es va dirigir a l’hotel on s’allotjarien per deixar l’equipatge. Tot just després d’haver-se instal·lat, la Blanca es va separar dels seus pares. No es volia passar l’estiu anant de la piscina de l’hotel a la seva habitació, i a l’inrevés, com ja havia passat altres vegades.

En aquell poble la tranquil·litat es respirava a cada passa que donava. El pare li havia dit que el poble era força gran, però no li va costar gaire orientar-se. Tot just va trobar una gelateria es va aturar per comprar un gelat de vainilla i va asseure’s per assaborir-lo amb calma.

De sobte, uns plors van cridar la seva atenció. Des del banc on seia va veure sortir d’una botiga de joguines un nen amb la cara vermella i amb llàgrimes a les galtes. Va pensar que probablement la seva mare no li volia comprar la joguina que demanava. Va somriure pensant que ella també havia fet el mateix en incomptables ocasions.

Però llavors un noi va sortir de la tenda, es va ajupir per posar-se a l’alçada del nen i li va donar el que semblava un crom, fent que el petit deixés de plorar de cop i fugís somrient amb la seva nova adquisició. La Blanca es mirava l’escena encuriosida. Aquell noi de cabell castany clar li va semblar força guapo, i això que per la distància no va poder veure els seus ulls blaus, com la mar en calma.

El noi es va posar dret i va veure que la Blanca el mirava, llavors va aixecar el braç i la va saludar amb la mà, eixamplant el somriure i mostrant les dents.

La Blanca es va girar, pensant que saludava a algú altre, però no hi havia ningú. Va senyalar-se amb el dit, i el noi va assentir breument amb el cap. Ella va forçar un somriure, però de seguida es va posar vermella i va ajupir el cap. Quan va tornar a mirar, el noi ja havia entrat a la botiga de nou.

Al cap de poc, la Blanca va emprendre el camí de tornada a l’hotel per a dinar. El somriure d’aquell noi li va donar voltes pel cap durant tota la tarda, que va passar a la piscina de l’hotel, per no disgustar als seus pares.


Al cap d’uns dies a l’illa, la Blanca es va decidir a visitar la Platja Gran. Seguint les instruccions del seu pare i d’un parell de persones que havia trobat pel camí, la Blanca va aconseguir arribar a la platja. Es va situar al peu d’unes llargues escales que conduïen fins a la sorra per obtenir una perspectiva de la platja. No va tenir cap dubte que el seu pare li havia pres el pèl. Li havia dit que aquella platja realment feia honor al seu nom, i ella imaginava una llarga extensió de sorra i aigua que posava fi al poble, no el grapat de sorra que era realment aquella petita platja.

A més, estava tot ple de nens petits que nedaven, fent un gran escàndol i ocupant quasi la meitat de la platja. Una desena del que la Blanca va suposar que eren monitors d’un club infantil d’estiu, perquè anaven tots vestits iguals, cridaven també, intentant controlar el grup de nens.


Mentre la Blanca decidia què fer, va veure un grup de nois a uns metres d’ella que reien, mentre un d’ells s’apropava somrient cap a ella.

-Hola, ets d’aquí? -va demanar-li aquell noi, que tot i tenir uns ulls blaus hipnotitzats, la Blanca va qualificar a l’instant de “força lleig”.

-No, sóc de Barcelona. Si fos d’aquí, probablement hauria vingut amb les meves amigues, no creus? - Ell va riure, com si la Blanca hagués fet un bon acudit.

-Què vols dir, que no tens amics aquí encara?

-No, fa poc que he arribat. - va respondre la Blanca, i ell va riure de nou. Van passar un parell de segons en silenci, abans que ell parlés de nou.

-Mira, saps què passa… - va apropar-se una mica a la Blanca, com si li anés a confessar un secret. - Veus als meus amics, doncs aquell d’allà, el de blanc, diu que ets molt guapa. -la Blanca va mirar al grup de quatre nois que no els treia l’ull de sobre, i va localitzar al que vestia una samarreta blanca. Va somriure, sense acabar-s’ho de creure. Era el noi de la botiga de joguines.

-I perquè has vingut tu? - va demanar la Blanca, rient, tot i que s’estava posant nerviosa. A ella mai no li passaven aquestes coses.

-Doncs mira, ell és força tímid, i mai no s’atreviria a fer això, però potser si em donessis el teu nombre de telèfon, el podries conèixer millor…

La Blanca es va posar a riure aquest cop, mentre ell la mirava amb un somriure nerviós, esperant a veure la reacció de la noia.

-Saps què em sembla… que t’has apostat alguna cosa amb els teus amics què aconseguiries el meu nombre, i com que no ho sols aconseguir, doncs has ficat al teu amic guapo i tímid al mig. - ell es va posar a riure, la Blanca va mantenir el seu somriure triomfal.

-Escolta, escolta, per començar jo ja tinc novia, eh! -va replicar-li el noi, fent-se l’ofès.- I no sé què et deu fer pensar que necessito al Jordi per aconseguir el nombre de telèfon d’alguna noia...

-Està bé, està bé… - va dir ella, a manera de disculpa. - Per cert, aquesta platja està tan atapeïda de nens petits cada dia?

-Oh, no, has escollit un mal dia, venen cada dimecres… - va comentar ell, content de veure com la Blanca continuava aquella conversa. - Però aquí és millor anar als replans, és on hi ha la gent de la nostra edat… De fet, nosaltres anàvem cap allà, vine!

La Blanca va somriure, indecisa. En veure que dubtava el noi va riure de nou.

-Tranquil·la que no et menjarem! - va fer una passa endavant, amb un somriure simpàtic que va animar a la Blanca a seguir-lo.- Allà hi haurà més gent, suposo que hi haurà la Júlia, la meva noia, i les seves amigues...

-Per cert, com et dius? - va demanar la Blanca, mentre s’apropaven a la resta del grup de nois, que al·lucinaven de veure com el seu amic portava aquella noia cap a ells.

-Pere, i tu? Espera, deixa’m pensar… - ell va posar cara de concentració, com si per art de màgia anés a endevinar el seu nom. Al final va desistir. - D’acord, no em ve cap nom que estigui a la teva alçada…

-Blanca. -va somriure ella. Ja havien arribat on era la resta del grup.

-Ostres! Et juro que ho estava a punt de dir… de debò, eh!

-Què dirà la Júlia d’això, Pere? - li va dir un dels amics, pegant-li un cop fluix a l’espatlla i mirant-se la Blanca. El Pere va somriure, fent-li un gest al seu amic perquè guardés silenci.

-Au, va presenta’ns-la, no? - va dir el més alt dels seus amics.

-Ella és la Blanca, i com que acaba d’arribar de Barcelona no té amics aquí. Així que li he dit que vingui amb nosaltres als replans, que allà hi ha la Júlia…

-Perfecte! - va somriure el noi que havia parlat primer. - Mira, jo sóc el David, aquests dos són el Joan i l’Alex, que com veuràs, són germans.- va assenyalar als nois que tenia a la seva dreta, que eren quasi idèntics. La Blanca els va somriure, tractant de recordar els noms. - I aquest és el Jordi.

El Jordi va somriure tímidament, la Blanca li va tornar el somriure, sense saber ben bé perquè, amb nerviosisme. Els sis es van dirigir als replans de la platja, on els esperava la Júlia, que es va alegrar en veure-la, ja que aquell dia no havien vingut les seves amigues i odiava ser l’única noia.


El matí va passar ràpidament entre riures i esquitxos. La Blanca s’havia adaptat al grup d’amics, i inconscientment, no deixava de mirar de reüll al Jordi, que al seu torn feia tot el que podia per apropar-se a ella, fent-la riure. Dues hores després, el David, el Joan i l’Alex van marxar junts, ja que tots tres vivien fora del poble.

Al cap de poc, la Júlia va suggerir d’iniciar el camí de tornada, i els altres van acceptar de seguida. Durant tot el camí, el Pere es va dedicar a explicar una anècdota de l’estiu passat. Quan ja eren pel centre del poble, la Júlia va intervenir.

-Pere calla ja! He sentit aquesta història mil cops! - el seu noi la va abraçar, i li va dir alguna cosa a cau d’orella, fent-la riure. Ella va tornar a parlar de nou: - Bé nois, nosaltres girem aquí, eh!

La Júlia va acomiadar-se de la Blanca i el Jordi, i el Pere va riure, mirant al Jordi amb complicitat.

-Pere, tio!- va murmurar el Jordi, donant a entendre al seu amic que no el deixés sol amb la Blanca.

-Si et faig un favor! - va cridar el Pere, mentre ell i la Júlia giraven per un carreró.

-Cap dels dos viu per allà, saps? - va dir el Jordi, quan ja s’havien quedat sols. Ella va riure, mentre es perdia un altre cop pel mar dels ulls blaus del Jordi.



 Comenta
 
Capítol 4 Comiat d'estiu
Després que el Jordi proposés d’acompanyar la Blanca fins a l’hotel, el silenci es va propagar entre els dos durant una bona part del camí. Van restar uns minuts sense dir res, caminant l’un al costat de l’altre. La Blanca va aixecar el cap i va veure que ell la mirava.

-Què et sembla l’illa? T’ho passes bé de moment?- Va demanar-li ell, amb el to de veu nerviós d’aquell que no sap ben bé què dir.
-No fa molt que he arribat, però ja he vist que és preciosa!
-D’això... demà a la nit fem una festa a la platja, també venen la Júlia i les noies, i potser voldries…- El Jordi va deixar la frase a l’aire, però es va afanyar a arreglar-ho en veure la cara dubtosa de la Blanca.- No passa res si no vols, eh? Pensava que potser t’agradaria...
-No, no és que no vulgui venir! És que no crec que els meus pares em deixin sortir.- Va contestar ella, arronsant les espatlles amb cara de decepció.
-I sempre fas el que els teus pares et diuen?- Va demanar-li ell, aixecant les celles i somrient. La Blanca es va posar a riure, i al seu cap es va accionar el mecanisme d’invenció d’estratègies per convèncer els seus pares per què la deixessin sortir l’endemà, o… per fugir d’ells.


La Blanca es va posar el seu millor vestit, va agafar les seves sandàlies preferides i va sortir sense fer soroll per la porta de l’habitació que compartia amb els seus pares. A l’entrada de l’hotel l’esperava el Jordi, que s’havia ofert per anar-la a buscar.
Junts van enfilar el camí cap a la platja, parlant de coses sense importància i rient sense saber ben bé de què.
Just quan els seus peus van tocar l’arena blanca i humida de la platja, la Júlia va abraçar la Blanca i la va separar del Jordi, que saludava uns coneguts, per portar-la a prop de la música, presentar-li les seves amigues i donar-li una mica de beguda. Al cap d’una estona d’estar amb les amigues de la Júlia, el Jordi va aparèixer i la va convidar a ballar amb un somriure divertit als llavis.
No es podia dir que el que estava fent el Jordi fos exactament ballar, movia els braços i les cames al ritme de la música, creant formes geomètricament impossibles, al mateix temps que la Blanca intentava seguir el seu ritme, i reia de les bajanades que feia la seva parella de ball.
Van estar així una cançó, i una altra, el temps semblava que no passava, i la Blanca no podia deixar de mirar els ulls blaus del Jordi, que no deixava de somriure. Van seguir així fins que la Blanca li va dir que ja no podia més i que necessitava descansar una estona.
- Ningú t’ha dit mai que tens una manera… especial de ballar?- Va demanar-li rient. Ell es va girar per mirar-la amb aquell somriure seu tant propi i fent-li l’ullet.
- Algun dia, si veig que ets digna d’aquest honor, t’ensenyaré alguns passos.
- Crec que em sé defensar prou bé sense la teva ajuda, però gràcies.- Va contestar ella, rient.
- Això ningú ho posa en dubte.- De sobte el Jordi es va posar seriós, mentre la mirava fixament als ulls. Ella va somriure nerviosament al mateix temps que ell l’abraçava i apropava les seves cares. La Blanca pensava que el cor anava a sortir-li del pit quan, quasi sense adonar-se’n, van unir els seus llavis en un petó.

- Eh, vosaltres dos! A on aneu?- Va demanar a crits el Pere quan va veure que s’acomiadaven de la Júlia.
- Ho sento amor meu, et deixo.- Va dir el Jordi imitant una noia i abraçant-lo.- Necessitem dormir, no tots som com tu.
- Molt bé, molt bé, ja tornaràs quan em necessitis.- Va contestar el Pere dramàticament, fent veure que s’eixugava les llàgrimes, i guanyant-se les rialles de la gent que se’ls mirava.

Ja eren més de les sis del matí quan la Blanca va tancar la porta de la seva habitació amb un somriure als llavis, es va posar els pijames i es va llançar sobre el llit. Estava morta de son i ara l’únic que desitjava era dormir fins tard. I si això implicava somiar amb el Jordi, millor…
No eren ni les deu del matí quan els crits de la seva mare van despertar-la.
-Au va, gandula! Que fa un dia preciós! - la Blanca va obrir els ulls, sense saber ni on era. Després de confirmar que es trobava a l’hotel, un torrent de records de la nit anterior li van venir a la memòria. Va somriure-li a la seva mare, però sentia que no tenia força ni per aixecar-se del llit. Per sort va poder convèncer a la mare perquè ella i el pare anessin a esmorzar sols, dient que ella no es trobava massa bé.
Quan va aconseguir trobar el mòbil i posar-lo en càrrega, l’aparell va començar a sonar sense parar. Tenia molts missatges i massa mal de cap per a llegir-los tots, i just quan anava a silenciar-lo va veure que també li havia escrit el Jordi. Li demanava si feia alguna cosa aquell matí. La Blanca, tot i que es moria de ganes de veure’l, li va contestar que estava massa cansada i preferia no moure’s de la piscina de l’hotel, així que millor ho deixaven per l’endemà.
Es va posar a riure quan va llegir la resposta del Jordi.
“Jo també estic mort de son, però pensa-t’ho bé, probablement avui és l’únic dia en tot l’estiu en què el Pere està massa cansat com per deixar que ens trobem només tu i jo…”
Al final a tots dos els van guanyar les ganes de veure’s, que batallaven contra la son i el mal de cap.
La Blanca preferia no trobar-se als pares, que rondaven aprop de l’hotel, anant amb el Jordi, així que va posar-se d’acord amb ell per anar-lo a buscar a casa seva. Va deixar una nota a la tauleta de l’habitació dient que era a fer un tomb pel poble i que tornaria abans de dinar.
La Blanca va comprovar un altre cop que aquella casa era el nombre 9 abans de trucar al timbre. Passats un parell de segons la porta es va obrir i va aparèixer una dona d’uns quaranta anys. La Blanca va somriure, nerviosa i ella li va tornar el somriure, convidant-la a entrar.
- Venia a… a cercar al Jordi… - va aconseguir dir, mentre seguia aquella dona per un ample passadís
- Si, si, ja m’acabava d’avisar de què vindries. - Va fer una pausa i es va girar, somrient. - Jo sóc l’Ariadna, ja hauràs suposat que sóc la seva mare.- La Blanca va riure, tot i que li agradava aquella dona, estava bastant nerviosa. Van arribar a la sala d’estar mentre la mare del Jordi parlava. - Encara no està llest, s’ha aixecat fa poc, pots esperar-lo aquí.
La Blanca li va somriure i va asseure’s al sofà que li assenyalava la dona.
- Així que... vens aquí a estiuejar? T’agrada l’illa? - va demanar-li amb un somriure, passats uns segons de silenci.
- Si, de fet és el primer estiu que venim aquí… - mentre la Blanca i la mare del Jordi parlaven sobre les platges de l’illa, va aparèixer el Jordi, que les va saludar entusiasmat a totes dues, va fer un petó a la seva mare, li va dir que tornaria abans que es fes fosc i va agafar la Blanca pel braç, emportant-se-la ràpidament, i sense donar-li temps gairebé d’acomiadar-se de l’Ariadna.
- Jo he dit que tornaria abans de dinar. - va dir la Blanca rient, quan ja eren a fora.
- Mai és massa tard per dir que trigaràs unes hores més...
- He dit que anava a fer un tomb perquè no em trobava massa bé… ja no sé què inventar-me. - va riure la Blanca.
- Doncs els hi dius que estàs amb mi, que jo et protegiré de tot… - va dir el Jordi abraçant-la.
- Així t’asseguro que no ens tornaríem a veure.
Finalment el Jordi va aconseguir que la Blanca es quedés amb ell la resta del dia, i de l’estiu. Compartint somriures i petons els càlids dies d’estiu van passar volant...


Aquell dia era el darrer que la Blanca passava a Menorca. Tot i que el Jordi intentava animar-la i fer-la riure constantment, era inútil, ja que cap dels dos no podia treure’s del cap que s’acabaven les vacances, i sobretot, que ja no podrien tornar-se a veure en molt temps…
En gairebé poc més d’una hora van acabar la volta a la ciutat, i finalment van anar a parar al port de Ciutadella, on van trobar un racó prop de l’aigua on podien passar desapercebuts.

- Crec que hauria de marxar ja… - va murmurar la Blanca, deixant caure el cap sobre l’espatlla del noi. Ell la va abraçar per la cintura, apropant-la encara més, però sense dir res. La Blanca ho va interpretar com el que era, un “no vull que marxis”. - Jordi, va… Aquesta tarda ens tornem a veure, però els pares volen que dini amb ells, em volen portar a no sé quin restaurant…
- Ja, i no els culpo de què, tenint una filla tan preciosa, vulguin passar temps amb ella. - el Jordi va abaixar la mirada, perduda en l’aigua del port, i va somriure. - Però hauràs de reconèixer que aquest estiu has estat més meva que seva…
La Blanca va riure, encomanant-li al Jordi la momentània alegria, i mentre tots dos reien es van anar aixecant, disposats a iniciar, al seu pesar, el camí de tornada.
Aquest cop va ser ella qui va acompanyar el Jordi fins a casa seva. Just quan eren al portal de casa seva, ell va abraçar-la lentament, apropant les seves cares, fins a fondre's en un llarg petó de comiat.
Quan es van separar, la Blanca va deixar anar una exclamació de sorpresa.
- Ostres no, no… - va acotar el cap i es va separar una mica del Jordi. - Ja sabia jo que això acabaria passant...
- Què tens ara?
- Doncs aquells que venen cap aquí, per l’altra vorera, són els meus pares. - El Jordi no va poder evitar esclatar a riure, veient com la parella s’apropava cap a ells. La dona va somriure, ell mantenia una expressió seria, com si acabés de veure un fantasma. O alguna cosa pitjor, la seva filla amb un noi.
- Blanca, què fas aquí? - va dir la mare de la Blanca, quan van arribar fins on eren ells. El seu pare es va limitar a mirar al Jordi.
- Res, és que… m’he trobat al Jordi, i bé… hem anat a fer un tomb, ja que marxo demà… - a la Blanca no li sortien les paraules de la boca, sentia com se li accelerava el pols i s’imaginava que el pare obriria la boca en pocs segons per dir-li de tot al Jordi. La seva mare va assentir, després de veure el petó de la Blanca i el Jordi veia que no hi havia gaire a dir, i va pensar que seria millor marxar ràpid d’allà, la seva filla ho devia estar passant bastant malament. Però resultava estrany, l’Hugo, el pare de la Blanca, havia perdut l’expressió enfadada. Estava com absent.
- Aquesta casa… - va murmurar, mirant la casa del Jordi. Tots van mirar què era el que observava fascinat, però no van veure res. Llavors es va dirigir directament al Jordi. - Perdona, tu vius aquí?
- Sí, sempre hi he viscut… - va contestar el Jordi, tement que allò fos una estratègia per acabar cridant-li que deixés en pau a la seva filla.
- No sé, em sembla que estic confús… - va murmurar l’Hugo. Tots quatre van restar en silenci uns segons, just després dels quals es va obrir lentament la porta de la casa del Jordi, i va aparèixer la mare d’aquest, l’Ariadna, que va quedar bastant sorpresa en veure la gent que hi havia al portal de casa seva. Primer va somriure al seu fill i la noia amb la qual havia sortit aquell estiu, i després van cridar la seva atenció la parella de més o menys la seva edat, que hi havia a l’altra banda del portal. Llavors va sentir que el cor li començava a bategar més de pressa…

Era possible, després de tants anys…?

- Hugo… - va ser tot el que va aconseguir murmurar.

- Ariadna… - ell havia sentit exactament el mateix.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]