Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Duet de lletres
Vila-Seca
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Les cinc famílies de Roureformós
És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.

No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.

El dia que la mansió Vallriera va tornar a ser ocupada, les cinc famílies del veïnat Roureformós, als afores de Bonestany, van malgastar inútilment el seu temps intentant descobrir qui era el nou resident. Tot i que les senyores Anastàsia Comas i Mª Àngels Viladoms estigueren a l’aguait i preguntaven a tots els membres del servei informació sobre el nou comprador, l’únic que en van poder treure clar va ser que era solter. Al vespre, les dues ja somiaven en el compromís de les seves filles amb l’encara desconegut veí.

Per això, la senyoreta Ramona Ripoll, del número 3, va encomanar a les seves donzelles que interroguessin les cuineres de la casa Vallriera quan es trobessin a mercat. No en va treure gaire informació, però segons les criades, el jove senyor era molt agraciat i havia vingut al veïnat per quedar-s’hi. Al cap d’un parell d’hores, tota la comunitat de veïns ja era sabedora de la recent notícia i estaven ansiosos per conèixer-lo.

Va ser vist, per primer cop, al gran balcó de la mansió que donava al jardí ple d’arbres exuberants. L’afortunat va ser el criat del senyor Julià Ripoll, que aquest havia enviat amb l’ordre de pujar, si era necessari, a un arbre per aconseguir algun detall més sobre la vida del resident. A partir d’aquell moment, el senyor Ripoll ja es va creure amb dret de poder casar la seva filla Ramona amb aquell home, cosa que va indignar tant a l’Anastàsia Comas com a l’Andreu Noguera. Va ser per aquest motiu que la Mª Àngels Viladoms, muller d'aquest últim, va passar-se tota la tarda a l’habitació amb la seva filla Emilia, instruint-la en l’art de la seducció i les armes femenines, mentre li recordava: “Espatlles rectes, gestos suaus, somriure coqueta, bona conversa i elegància en el vestir. Això és el que atrau un home”.

A l’hora de sopar, l’Emilia Noguera tenia mal de cap per culpa de la constant xerrameca de la seva mare, però no podia deixar d’estar il•lusionada al pensar que potser seria l’escollida. La conversa va versar, en gran part, sobre els preparatius del casament i el nombre de convidats a la cerimònia.

La conversa va prendre un caire semblant a casa dels Suárez. La Mercedes, la germana gran, va monopolitzar el sopar comentant el que s’havia sentit per la plaça, on havia parlat amb la Ramona Ripoll. La Luisa i la Clementina pràcticament havien assumit que la seva germana els prendria el nou veí, ja que eren més aviat poca cosa i la Mercedes sempre els havia eclipsat amb la seva bellesa. Cada una estava perduda en les seves cabòries, pensant maneres de frustrar el pla de boda de la seva germana gran, i l’apunyalaven mentalment cada vegada que feia un comentari com: “Ja veureu el gran banquet que farem després. I quin goig que faré, amb el vestit que encarregaré a la modista més prestigiosa de la capital!”.

El sopar de cal Farriol era més tranquil, encara que l’Agustí Farriol anava dient a sota veu:

-Tant de bo la Clara aconsegueixi casar-se amb el nou veí. Qui ho diria que possiblement algú de nosaltres es quedarà amb la gran mansió del difunt Tomàs Mª Vallriera...

-Ni el mencionis, en aquesta taula! –exclamà l’avi Antoni-. Que es podreixi al lloc on estigui enterrat, que no hauria de ser en terra santa. Aquest home era el diable encarnat!

L’Anastàsia Comas va intentar posar pau, fins que va semblar que tan el seu marit com el seu pare es calmaven i van seguir menjant sense més incidents.

Però els més exaltats eren, sense cap mena de dubte, els Ripoll. En el transcurs d’aquell dia, ja havien acomiadat dues criades i una cuinera, les més boniques, per por que el jove veí es fixés en elles. La senyora Núria Ripoll no parava de parlotejar sobre l’anomenada bellesa del nou habitant de la mansió Vallriera i la Ramona criticava a la senyora del número 5, la Lluïsa Canaletes, ja que no havia mostrat cap interès per la notícia que portava de cap a tot el veïnat. Aquest fet, però, no va estranyar al seu germà Eudald, perquè la senyora Lluïsa i el seu marit, Mateu Bru, havien viscut sempre una mica aïllats i al marge dels esdeveniments de la comunitat i, a més a més, no tenien fills.

Mentrestant, però, la senyora Lluïsa era l’única veïna conscient del que comportava l’ocupació de la casa Vallriera, i va compartir les seves preocupacions amb el seu marit.

-Tan tranquils que estàvem sabent que el senyor Vallriera no tenia cap familiar viu. Que no hi hauria ningú que continués amb les amenaces i els secrets. Però, què passa si el vell va guardar algunes notes a l’escriptori? I si va deixar algun tipus de pista? Ai, Mateu, no sé pas què farem! –exclamava movent els braços amb impotència.

-No et preocupis, dona. Per quin motiu hauria de deixar pistes?

-És que tenia pensat morir-se? Perquè, la veritat, a mi em va sorprendre la seva mort sobtada –va reflexionar ella en veu alta.

El senyor Mateu Bru va dir-li, amb aire conspirador, a la seva dona:

-Jo sempre he sospitat dels Ripoll. Si són tan xafarders és que tenen alguna cosa que volen ocultar. De fet, van ser ells els primers en anar a la mansió Vallriera per la vetlla del senyor Tomas Mª... Fins i tot abans que les amistats d’aquest!

-Què dius, ara! Això no ho sabia! Doncs potser sí que van ser ells... Creus que tenien algun motiu en concret? –es va estremir-. Perquè, per matar algú, se n’han de tenir, de motius.

-I sang freda! –va contestar el seu marit-. Però, vinga, Lluïsa. Al cap i a la fi, només són conjectures. No sabem res del cert. Anem a dormir.

La nit va transcórrer tranquil•la i silenciosa; alguns veïns estaven desperts, altres adormits. Però, tots els que es van quedar en vetlla, van fixar-se en una cosa: la finestra de la cambra del nou habitant de la comunitat va romandre amb claror tota la nit.

I quina va ser la sorpresa de la família Noguera quan, l’endemà al matí, el nou veí es va presentar a la porta de casa seva. Era tan ben plantat com les criades havien dit, potser encara més i tot. La criada que havia obert la porta, després de deixar al nouvingut esperant al saló, va pujar corrents les escales per avisar a la senyora Mª Àngels de la visita. Aquesta va fer aixecar el seu marit a corre-cuita i va manar a una criada que fes el mateix amb els seus fills. Quan, al cap de deu minuts, tots estaven arreglats, van baixar al saló, on el jove veí els esperava amb un mig somriure calmat.

-Bon dia, senyors meus. Sento no haver vingut a presentar els meus respectes abans, però tenia el cap ocupat amb tota la burocràcia i papers. Em presentaré. Sóc el Dídac Vallriera, el nebot del difunt senyor Vallriera.

El matrimoni Noguera va intercanviar una mirada d’espant que cap dels presents va entendre.
 Comenta
 
Capítol 2 La Festa Major de Bonestany
En Miguel Suárez havia arribat de la ciutat feia dues hores, on havia anat a fer un recorregut per una de les seves fàbriques per comprovar com anaven els negocis, quan va veure la filla menor dels Farriol, la Clara, passejant pels jardins del voltant de la comunitat ben acompanyada pel jove Dídac Vallriera. Aquest fet el va enfurismar de tal manera que va córrer cap al número 4 a explicar-ho a la seva filla i recordar-li que havia de caçar-lo abans que no ho fes una altra. A més a més, creia que a casa dels Farriol en portaven alguna de cap.


Aquesta advertència va ocasionar una tarda insuportable per part de la Mercedes, durant la qual van volar olles a la cuina quan la Mercedes hi va baixar per recriminar a les cuineres que hi havia massa sal a la sopa del dinar i que havien intentat engreixar-la posant sucre en excés al pa de pessic. La Luisa i la Clementina, que ja n'estaven fins al capdamunt dels seus crits, es van tancar a l'habitació de la primera per malparlar de la Mercedes i comentar el paper de la seva germana gran durant la passada Festa Major de Bonestany.


Aquell cap de setmana de maig, quan els cirerers dels jardins ja havien florit, just dues setmanes després de l'arribada del nebot del senyor Vallriera, totes les noies de Roureformós es van engalanar amb els vestits encarregats a la capital. El senyor Suárez havia fet dissenyar a l'anomenada Doña Dolores, la modista més cèlebre de Madrid, un vestit especial per a la Mercedes pel ball que se celebrava la segona nit en un dels salons de la mansió de l'alcalde.


La Ramona Ripoll també va arreglar-se de manera espectacular, amb tres donzelles voltejant entorn seu, arreglant-li els cabells, dissimulant-li les ulleres... Quan va arribar al poble, dos dies abans del ball, per presenciar l'inici de la Festa Major, ja planejava posar en pràctica la seva destresa amb la dansa, aconseguida gràcies als múltiples experts en l'art que el seu pare havia contractat. Tot i així, cap d'ells no havia durat més de tres hores a la gran casa Ripoll, ja que la Ramona els exigia l'inexigible.


L'Anastàsia Comas i la Mª Àngels Viladoms s'havien ofert per ajudar en els preparatius de la festa per tal de mostrar la seva falsa faceta caritativa i així aprofitar per guanyar punts davant del nouvingut Vallriera. Mentre estaven dirigint el servei que col•locava taules per aquí i per allà, la Mª Àngels va fer-s'ho venir bé per preguntar a la senyora Comas, bastant indiscretament, com li anava l'embaràs i com es trobava la seva filla Elisenda, que portava unes setmanes malalta. L'Anastàsia es va tocar lleugerament la panxa, que ja començava a ser prominent, i va contestar evasivament que, de moment, no hi havia complicacions i que semblava que la cosa anava bé.


-I l'Elisenda? Com es troba? –va insistir la senyora Viladoms.


-Malalta, malalta. Ha empitjorat una mica aquests darrers dies. I l'Emilia? Com està? –va intentar esquivar el tema.


-Però ja han avisat a un metge? –va seguir dient la Mª Àngels-. Si es troba tant malament potser caldria cridar-ne un...


La senyora Comas es va afanyar a dir:


-Ja el vam fer venir, ja! Ens va receptar uns quants medicaments però no ens van acabar de convèncer –negant amb el cap-, així que vam cridar quatre metges més, un dels quals era francès i de molt renom.


-De veritat? Com es deia? –va preguntar incisivament la Mª Àngels Viladoms.


L'Anastàsia va mirar-se els peus a la vegada que movia la mà dreta per restar importància a l'assumpte.


-No me'n recordo, ara mateix. Tenia un nom francès d'aquells tan estranys... –i va somriure com disculpant-se per la seva falta de memòria.


Van seguir ordenant i col·locant les taules als llocs més adients en un silenci incòmode, que cap de les dues va voler trencar.


Aquell vespre, totes les empolainades noies de Roureformós van baixar a Bonestany per assistir al ball de l'alcalde i esperant, sense cap excepció, que en senyor Vallriera les tragués a ballar. Aquest va arribar amb una mica de retard, quan la Mercedes ja havia començat a escridassar als cambrers de tan freds com arribaven els vermuts. L'alleujament va ser palpable quan ell va entrar per la porta, tot i que aviat va desaparèixer, perquè la Ramona Ripoll va anar corrents a trobar-lo i es posà a xerrar amb ell animadament.


Va ballar la primera cançó amb ella ('Jo el vaig veure primer', fanfarronejava el senyor Ripoll), per consternació de totes les altres, però després de ballar dues cançons amb l'Emilia Noguera i la Clara Farriol i una amb la Clementina Suárez, la senyoreta Ripoll va assumir el seu fracàs i va marxar corrents del saló, amb llàgrimes als ulls, per anar al pis de dalt, on va obrir la porta d'una de les habitacions i s'hi va trobar a la senyora Anastàsia Comas col·locant-se bé el vestit. Va deixar anar un crit en veure la Ramona i es va afanyar a allisar-se la tela de sobre el ventre.


-Ho sento, no sabia que l'habitació ja estava ocupada. Perdoni.




La Ramona Ripoll ja es dirigia cap a la porta quan la senyora Comas es va recuperar de la sorpresa i li va dir amb aire reprovatori:




-Quines maneres són aquestes, noia? Qualsevol diria que t'han criat en una casa de pagès i no en una mansió amb bones institutrius! Li ho penso explicar a la teva mare, que sembla que només aprengueu a cops de garrot, els joves d'avui en dia...




La Ramona es va posar a sanglotar encara més fort i va sortir a corre-cuita tancant la porta d'un cop sec.




A baix, en Dídac Vallriera per fi havia tret a la pista de ball a la Mercedes Suárez, que estava resplendent en el seu minut de glòria, perquè va ser això: un sol minut. Això sí, en aquest minut va anar tant al gra que va mig espantar al pobre Dídac Vallriera, que es va excusar i va abandonar la pista, deixant la senyoreta Suárez sense parella. Quan ella va creuar una mirada amb el seu pare, es va veure obligada a abaixar la vista, ja que els ulls d'en Miguel Suárez semblaven perforar-la.




Però la indignació general va arribar quan el senyor Vallriera va passar la resta de la vetllada dansant amb l'Emilia Noguera amb l'excepció d'algun esporàdic ball amb la senyoreta Farriol. Els Ripoll, davant d'aquest fet tan evident, van acceptar amb resignació i frustració que havien quedat fora de la “competició”, tot i que els Suárez no van voler assumir la derrota. Però el senyor Suárez va posar una condició a la Mercedes: si al cap d'una setmana no havia aconseguit seduir al nou veí, invertiria tots els seus esforços en la següent filla, la Clementina. Tenia clar que no volia que cap més veí aconseguís el botí que en Josep Mª Vallriera havia acumulat durant tants anys a costa seva.




Per aquest motiu, en Miguel Suárez i la seva filla gran van passar tota la setmana tan histèrics, i van acabar d'explotar al saber que la Clara Farriol havia arribat a obtenir el privilegi d'un passeig amb en Dídac Vallriera.




No obstant, a casa dels Bru, que no havien assistit a cap esdeveniment de la Festa Major de Bonestany, aquest histerisme no havia arribat. Però no va tardar gaire. Aquella mateixa tarda van rebre un sobre blanc segellat amb cera vermella.




Era idèntic als què havien estat rebent durant tant de temps, plens d'amenaces i antics temors.
 Comenta
 
Capítol 3 Secrets
L’Eudald Ripoll va tancar d’un fort cop la porta de casa per desfogar-se després del sermó de la seva mare. Has de madurar d’una vegada, li havia dit, així no arribaràs enlloc. Ell no s’havia atrevit a replicar-li, però la maleïa mentre arrossegava els peus pel camí de sorra, ple de resignació. La Núria Ripoll va obrir la porta i va cridar al seu fill, quan ell ja obria les portes de ferro de l’entrada, i li va demanar que tornés a entrar, però l’Eudald la va ignorar deliberadament. Ell era jove, atractiu i tenia molt anys per davant. És que no tenia dret a divertir-se?
Però semblava que la seva mare no compartia la mateixa opinió. Ell sabia que, en el cas de l’Elisenda Farriol, s’havia passat de la ratlla, però des d’aquell moment només havia perseguit a les criades o havia anat als locals de baixa estofa del poble, on aconseguies el què volies per quatre duros.
Els seus passos el van dirigir inconscientment cap al número 6, va creuar el jardí fins a la gran porta i la seva mà va tocar la campaneta. Només va prendre consciència del què feia quan la Clara Farriol va obrir la porta, amb aires de deixadesa i esverada.
-Eudald! Ho sento molt, però és un mal moment. L’El... la meva mare s’ha posat de part i tots estem molt atrafegats –va començar a tancar la porta.
-L’he de veure –l’Eudald va estirar el peu per interposar-se entre la porta i el marc.
-Impossible. La mare està molt dèbil i el doctor l’està atenent... –la Clara va intentar treure el peu de l’Eudald, però ell va mantenir ferm.
-No és a ella a qui vull veure i ho saps –li va dirigir una mirada eloqüent.
-De què parles? –i llavors ho va entendre-. Ets tu?!
***
Sobre la cadira de caoba, hi reposava la senyora Canaletes, preocupada. El seu marit, el Mateu Bru, l’havia estat intentant consolar, però no podia fer res per ella. Tots dos es trobaven en la mateixa situació compromesa, però el Mateu ho encaixava millor. Al capdavall, l’amenaça l’afectava directament a ella. Ell sempre podria fingir no haver-ne sabut mai res.
-Demà aniré a Barcelona a fer algunes gestions... Intentaré treure més diners de la banca. Amb una mica de sort, no ens tornaran a enviar cap nota fins d’aquí a dos mesos –el senyor Bru li va prémer el braç suaument-. Maleïts Ripoll... no en tenien prou amb deixar-ho estar després de la mort del senyor Vallriera, no. Havien de continuar...
La Lluïsa va aixecar el cap.
-I per què et penses que el van matar? El Vallriera tenia una salut de ferro, i, tot d’una: pam! Mort. Va ser un assassinat, no n’hi ha cap dubte. Segur que ells sabien això de les amenaces i van decidir continuar amb el xantatge per viure a costa nostra –de sobte es va posar a la mà al front i va exclamar-: Em sap greu, Mateu. Tot això és culpa meva i estàs pagant per mi...
Es va posar a sanglotar i el Mateu la va abraçar.
-No et preocupis. Ja vaig acceptar-ho en el seu moment, amb totes les conseqüències que podria aportar. Estem junts en això i ho superarem plegats.
La Lluïsa li va somriure amb agraïment i amb els ulls plens de llàgrimes.
***
L’Eudald va irrompre a l’habitació del part. Immediatament, una cabellera castanya li va tapar la visió i el va empènyer cap a fora.
-Què hi fas aquí? –va cridar, enfurismada, l’Anastasia Comas.
-Com està, ella? –no deixava de preguntar l’Eudald, intentant mirar per sobre l’espatlla de la senyora Comas i fer una ullada a dins de l’habitació, sense aconseguir-ho. Els crits de dolor de l’Elisenda el turmentaven-. Deixi’m entrar, per favor. Al cap de vall, és el meu fill.
-El teu fill?! –l’Anastasia va tornar a alçar la veu-. El teu fill?! –va repetir-. No ets res d’aquesta criatura! No te n’has preocupat pas, d’ella ni del nen, durant l’embaràs! Si de debò t’haguessin importat, ni que fos una mica, t’hi hauries casat abans no es notés l’embaràs. No tens honor, no tens res... sempre has sigut un desgraciat!
Les paraules van ferir a l’Eudald. Els xiscles de l’Elisenda Farriol ressonaven al seu cap i li despertaven els seus instints paternals.
-Sé que no sempre he sigut un home responsable, que sovint m’he comportat amb immaduresa, però l’Elisenda m’importa. Potser no l’estimo com un home hauria d’estimar a la seva esposa, però l’aprecio i no la deixaré a l’estacada en un moment com aquest.
La senyora Comas va alçar els braços amb energia.
-Ara! Ara! Ara véns dient que et vols fer càrrec de la criatura? Tu saps la vergonya que això suposaria per mi davant de tot el veïnat? La senyora que es va fer l’embarassada per protegir la seva filla... sortiria als diaris i tot! Au, vés, no et volem més per aquí.
-El coixí te’l va regalar la mare, oi? –es va atrevir a preguntar l’Eudald.
-L’única de la teva família amb una mica de dignitat i sentit del decòrum. Sabia que un escàndol així no podia sortir a la llum de cap manera... Però creu-me, quan el senyor Vallriera es comprometi amb la Clara tot estarà arreglat. Ningú ens tornarà a trepitjar.
L’Eudald va abaixar la vista i es va girar per anar-se’n quan la seva mirada va topar amb un sobre que hi havia damunt d’una taula, idèntic al què havia rebut la seva família uns dies abans, quan es van assabentar que l’Elisenda estava prenyada.
Es va girar cap a l’Anastasia Comas i va exclamar:
-Vosaltres també?
La senyora Comas estava a punt de respondre quan va aparèixer en Julià Ripoll, corrent, i es va emportar al seu fill, arrossegant-lo per la màniga de l’americana a l’Eudald i dient inintel•ligiblement alguna cosa del nebot del senyor Vallriera.
Fins que no va arribar a casa, però, i es va haver calmat, el Julià no va ser capaç d’explicar les fresques notícies que li acabaven d’arribar. La criada a la que havia encomanat vigilar al senyor Dídac Vallriera, l’acabava de veure sortir de casa seva amb un caixeta de vellut morat a la mà. Tenia tota la pinta de ser la capseta d’un anell de compromís. I que el Dídac Vallriera es dirigia ni més ni menys que a la mansió Noguera.
-Ara ja tenen tot el què volen –va murmurar l’Eudald. I va procedir a explicar l’episodi de les cartes a cal Farriol al seu pare.
Quan va acabar l’explicació, el senyor Ripoll s’enfilava per les parets i es pessigava per no haver pensat en aquella possibilitat fins ara.
-O sigui, que han estat els Noguera! Des que el senyor Vallriera va morir han estat ells! Ara tenen el què sempre havien volgut: diners, un gendre ric i ben plantat i les terres del difunt Tomàs Mª.
I després d’una pausa dramàtica per posar efecte a la següent frase, va dir:
-Ells van matar al senyor Vallriera. I ara nosaltres els arrabassarem tot el què han aconseguit.
***
La família Noguera al complet era al menjador. La Mª Àngels Viladoms tenia les mans sobre la boca, emocionada davant la bonica proposició que acabava de fer el senyor Vallriera a la seva filla. L’Emilia també estava sense paraules, però la seu somriure radiant era tota la resposta que el Dídac necessitava. L’Andreu Noguera somreia a la seva filla i el Sebastià estrenyia la mà al seu nou cunyat. La casa estava plena d’alegria.
Per poc temps.
 Comenta
 
Capítol 4 El compromís
-Mateu! Els Noguera ens han convidat a la festa de compromís de l'Emilia amb el Dídac Vallriera!
La senyora Lluïsa Canaletes voltava amb la invitació per tota la casa, intentant trobar al seu marit. Finalment, el va trobar a la seva habitació, just al costat de la cambra on ella dormia. El senyor Bru encara s'estava posant la camisa quan es va sentir un toc-toc a la porta.
-Passa –va respondre ell.
La Lluïsa va entrar i li va allargar la carta. Ell la va llegir per sobre i li va preguntar:
-Segur que hi vols assistir? Els Ripoll segurament hi aniran...
-I els hem de mostrar què estem espantats per les seves amenaces? Hi anirem de totes maneres; els Noguera sempre s'han mostrat amables amb nosaltres i el senyor Vallriera sembla un bon xicot –va observar la Lluïsa.
-Com tu vulguis, Lluïsa...

***

L'Emilia Noguera va entrar a la sala de la mansió Vallriera del braç del seu pare. Els assistents la van rebre amb aplaudiments. Bé, la gran majoria: la família Ripoll tenia els braços creuats i el rostre de la Mercedes Suárez estava contret en una ganyota.
El Dídac Vallriera l'esperava al mig de la sala, amb dues copes de xampany a la mà. N'hi va allargar una i l'Emilia, somrient, la va agafar amb delicadesa.
El Dídac va fer un discurs que va aconseguir emocionar a la Mª Àngels Viladoms i a l'Emilia. Seguidament, van entrar els lacais amb els plats de menjar i més copes de xampany, i tothom es va dirigir cap a les taules mentre conversaven, la tensió i la incomoditat evidents.
La Mercedes Suárez es va acostar dissimuladament, o no tant, al jove Vallriera, amb intencions malèvoles. N'estava tipa, d'aquella estúpida festa de compromís, sobretot si no es tractava de la seva: l'Emilia mai estaria a la seva altura.
-Dídac –va dir amb veu seductora-. Estàs segur de voler fer aquest gran pas? –el va tutejar amb deliberació-. Ja saps que el matrimoni és una cosa molt seriosa... has de trobar la persona adequada –i, llançant una mirada desdenyosa a l'Emilia, va afegir-: Potser encara no l'has trobada...
-Què insinues? –va inquirir el senyor Vallriera.
Ella va moure les pestanyes, sense fer cas de la indirecta.
-Que et mereixes algú millor... Com, per exemple, jo –va dir amb aire repel·lent i desvergonyit.
-Posa't en els teus assumptes –va respondre ell en veu baixa.
Però abans que la Mercedes pogués respondre, el Julià Ripoll va interrompre'ls amb una riallada escandalosa que va atreure l'atenció de tots els convidats.
-De debò et creus millor que la Ramona? Amb l'ordinària que ets? Ella és elegant, tota una senyoreta... Mai gosaria intentar seduir a un home compromès! –i va afegir-: Sembla que la cultura sud-americana es permet moltes confiances... –va concloure la seva intervenció amb un glop de xampany.
-Sí, sí –va intervenir en Miguel Suárez, en defensa de la seva filla-. Moltes confiances, però, aquí, l'única que no es va casar de blanc va ser la senyora Viladoms. Potser va passar massa temps amb el Tomàs Mª Vallriera...
-Com? –es va sorprendre l'Anastasia Comas, manifestant en veu alta l'estupefacció general, davant la revelació sobre la seva “amiga”.
El Sebastià Noguera, en veure que la seva germana Emilia abandonava la sala plorant, va protestar, indignat:
-Un respecte per la meva mare! No hi ha proves que demostrin aquesta difamació; això és un insult!
La Ramona Ripoll va sortir de la sala, per consolar l'Emilia.
-Almenys a mi no em busca la policia –la Mª Àngels Viladoms va dirigir una mirada eloqüent al Miguel Suárez-. I les meves criades no són esclaves...
-Com gosa...? –va indignar-se la Clementina-. ¿Qué está diciendo, papá?
-Cállate, Clementina –va cridar la Mercedes-. Sempre has sigut una bleda.
-Calleu totes dues! –va vociferar el Miguel Suárez.
La Mª Àngels va fer una riallada i l'Andreu Noguera va mussitar:
-Té tot un comerç d'esclaus a Argentina i no pot ni controlar les seves filles... No m'estranya que hagués de fugir... Com els covards!
-Per covards, vosaltres! –el Julià Ripoll cada cop estava més alterat-. Enviant cartes amb amenaces, rellevant al Tomàs Mª...
-Què? –van dir la Lluïsa Canaletes i el Mateu Bru a l'uníson-. Però si sou vosaltres, els de les amenaces del Tomàs Mª!
L'avi Farriol, però, no va permetre que en Julià respongués, ja que va exclamar:
-PROOU!! No el mencioneu més, a aquest diable del Vallriera! No vull sentir cap altre cop el seu nom! Va ser un desgraciat des que va néixer fins que va morir.
Es va instal·lar un silenci incòmode a la sala. La Núria Ripoll va ser la primera a interrompre'l, tornant al tema anterior.
-No acusi tant, Lluïsa, que aquí la que dorm en una habitació separada de la del seu marit és vostè... Tants anys casats i encara sense fills. O bé està malalta, o bé... –va callar significativament.
-Núria, vols dir que...? –va respondre el seu marit.
-No vol dir res! –va sortir en la defensa de la seva dona, el Mateu Bru.
-I per quin motiu és la casa amb les donzelles més boniques de tot Roureformós? –va acusar la senyora Mª Àngels en adonar-se de la gravetat de la situació.
En pocs segons tota la sala xiuxiuejava, amenaçant amb la mirada a la senyora Canaletes. Ho explicaven a sota veu als que encara no ho havien entès, mentre acusaven a la Lluïsa Canaletes de pecadora. Ella va abandonar la sala sense poder aguantar les mirades dels presents.
-Com gosen acusar-la així davant de tothom! –va indignar-se el senyor Bru.
-La seva fugida la delata –va observar la senyora Comas-. És una pecadora.
-Per pecadors els seus fills! –va cridar ell finalment, sense poder aguantar més–. No són ni casats i ja han tingut el primer fill... Fer-se passar per prenyada per tal d'encobrir la seva filla d'haver perdut la virtut amb el Ripoll. Això si que és pecar!
I va sortir corrents rere la seva dona. Però en aquell moment, tots ja estaven ocupats comentant la nova notícia, fins que l'Eudald Ripoll va anunciar:
-Estem compromesos, d'acord? Ens casarem d'aquí a unes setmanes, així que, si algú té algun problema amb l'Elisenda, que m'ho digui a la cara –fent-se el gallet. Tot i així, ningú es va atrevir a replicar-li.
-I vostè, senyor Noguera... Es pensava que amb tota aquesta confusió ens havia despistat? Casant la filla amb el nebot d'aquell usurpador maleït per recuperar la fortuna que tots vam perdre al llarg dels anys per culpa de les seves detestables amenaces... I a sobre, volent encara més! Vostè volia seguir amb els xantatges d'aquell home! No m'ho hauria esperat mai, de la seva família...
Immediatament, l'Andreu Noguera va replicar per desmentir aquelles calumnies. Mentre el caos es tornava a apoderar de la sala, el Sebastià Noguera es va adonar que el Dídac Vallriera no es mostrava molest ni sorprès per les acusacions que llançaven contra el seu oncle. Al contrari, semblava com si ja sabés tot el que deien. Allò el va estranyar. Això i que encara no hagués obert la boca respecte la discussió.
El Sebastià es va excusar amb el pretext d'anar a buscar l'Emilia i es va dirigir al passadís de la mansió, on, en lloc de tirar a mà dreta, on l'Emilia i la Ramona s'havien dirigit, va anar en direcció contrària. Va baixar unes escales fins a arribar al replà d'un soterrani, que desembocava a una porta de fusta negra. Aparentment, era tancada, però quan el Sebastià va girar la maneta, la porta es va obrir amb un grinyol.
A dins hi havia un escriptori de caoba, ple de papers, i unes prestatgeries plenes de llibres, sobres i més papers. El Sebastià es va acostar a la taula i va començar a agafar fulls a l'atzar, fins que els seus ulls van trobar la paraula Noguera escrit en una nota.
"Família Noguera: La mare, Mª Àngels Viladoms, no era casta quan es va casar. Va entregar la seva virtut a l'oncle."
Escandalitzat, va seguir buscant fins a trobar xafardejos de totes les altres famílies de Roureformós, els xafardejos que, fins feia poca estona, s'estaven retraient al pis de dalt. Tots, hi eren tots.
Va obrir els calaixos de l'escriptori i va veure un diari, semi ocult, envoltat de papers i més notes. El Sebastià el va obrir i va començar a llegir per sobre diversos fragments.
"...l'oncle em menciona al testament... diu que vol canviar el testament, que la meva mare no era més que una desvergonyida... fresca... dona de cabaret... no puc permetre quedar-me sense res... tinc un pla per aconseguir l'herència de l'oncle..."
Horroritzat, va seguir llegint.
"...tenia l'obrecartes a la mà... li he clavat mentre ell em mirava amb cara de fàstic... seguiré amb les amenaces, però he de fer que no sospitin de mi... vull una esposa ingènua i innocent... la Clara Farriol és una bona opció... l'Emilia Noguera sembla crèdula, nècia i manejable... avui aniré a demanar la mà de l'Emilia..."
El Sebastià ja no va voler llegir res més. Va tancar el diari de cop i el va deixar dins del calaix on l'havia trobat. Ara entenia el pla mestre del Dídac Vallriera. El seu pla per apoderar-se de la fortuna del seu oncle i seguir-la augmentant, tant amb el patrimoni de la seva esposa com amb els xantatges i coaccions als veïns.
Però, ara, aquest pla se n'anirà en orris quan el delati..., va pensar el Sebastià Noguera. I llavors, el rostre de la seva germana va aparèixer davant dels seus ulls. L'Emilia. Estava compromesa a aquell monstre i assassí. Si confessava els seus crims, la seva germana podia córrer un greu perill. I cap d'ells tenia manera de poder desfer aquell compromís.
Lentament, amb les espatlles caigudes en posat de rendició, va dirigir-se cap a la porta i la va tancar. Pujant les escales es va anar dreçant, tot i que el cap encara li feia voltes per la revelació recent.
Quan va entrar a la sala de la recepció, la va trobar buida, a excepció dels seus pares, l'Emilia i el seu promès.
-Aquí tenim l'home que ens faltava. He enviat a tots els convidats a casa. Estaven fent massa enrenou i ens espatllaven la vetllada... –el Dídac Vallriera va avançar cap a ell somrient. Segurament a causa del que acabava de descobrir, al Sebastià, aquell somriure, li va semblar hipòcrita i fingit-. On has anat? L'Emilia fa estona que ha tornat... –va inquirir, innocentment, aixecant una cella.
-No l'he trobat, tot i que he estat una bona estona buscant-la –va respondre ell, dibuixant un esbós de somriure.
Però, per la mirada que li va dirigir el nebot del senyor Tomàs Mª Vallriera, va ser conscient que ell sabia la veritat. I també va comprendre l'amenaça implícita que hi havia escrita als seus ulls de gel.
-Així, doncs, som gairebé cunyats, eh? –va dir el senyor Vallriera.
El Sebastià va procurar fer un somriure encara més ampli, cosa que va requerir de tota la seva força de voluntat, i va encaixar la mà que el Dídac Vallriera li oferia.
-És una gran alegria per mi poder-te anomenar així, cunyat. Benvingut a la família.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3044
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  118 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]