Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



DANIPAU
Alcarràs
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 L'ÀNGEL I EL DIMONI
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir catorze o quinze anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.
Recordo aquests moments amb dolor. És, sens dubte, l’instant en que la meva vida va canviar per sempre. Tot va començar quan sortia de casa a la recerca del padrí. L’aire era fresc i humit, el sol matiner travessava tènuement la boira que s’escampava pel camp de blat. Vaig decidir anar primer a l’estable on dormia plàcidament el meu veloç company de sega, en “Llampec”. No penseu pas que era un cavall, sinó una vella mula que el meu pare havia comprat molts anys enrere. No vaig tardar gaire en recórrer tots els racons del recinte, fins i tot vaig buscar dins del dipòsit d’aigua. De sobte una idea va sorgir del meu cap, vaig recordar que al padrí li agradava veure la sortida del sol abans de posar-se a treballar. Em dirigí cap aquell estanc dalt del petit turó que separava la granja del camí. Un cop recorregut el bosc de panotxes vaig trobar-lo. Però no com esperava.

El cos pàl•lid del padrí jeia al terra envoltat sobre un toll de sang vermellosa. Vaig poder identificar el tall d’una falç a l’altura del coll d’on li rajava la poca sang que encara bordava. La sang seca i la pal•lidesa del cos indicaven que portava mort vàries hores. Les llàgrimes entelaven els meus ulls i, de sobte, vaig veure un rastre de sang que es dirigia cap al camp de blat de moro. Enmig de la commoció vaig seguir el rastre no sé ben bé per què. Durant una part del camí vaig poder seguir el senyal de sang cada cop més dèbil fins que va arribar un moment en què va desaparèixer. Llavors, al alçar la vista, vaig adonar-me que estava gairebé davant de casa meva.

La padrina estava estenent la roba juntament amb la Clara, la més gran de les germanes. La padrina era una dona un pèl baixa i grassoneta, de 45 anys. Com era habitual en ella, va fer-me un crit amb la seva veu de tenor que s’escoltava des de ben lluny:
- Josep! Què hi fas tan brut? Has trobat al padrí?

Jo, amb un nus a la gola intentava explicar-li a la padrina les coses horribles que acabava de presenciar, però amb prou feines podia balbucejar i finalment vaig acabar plorant sobre els seus braços. Li vaig dir sense embuts tot el que havia vist...
El que ve a continuació va passar molt ràpid, en qüestió de minuts el pare, la padrina, el germà i jo estàvem davant del cos d’en Marçal, el padrí. La padrina va caure de genolls de la impressió i començà a plorar desesperadament. Aleshores vaig adonar-me d’una cosa que m’havia passat desapercebuda. Al costat esquerre del coll, dibuixat amb la pròpia sang del tiet hi havia un símbol un pèl esborrat on s’hi podia identificar el ferotge depredador dels boscos: un llop.

Vam passar la tarda a casa amb una gran angoixa. El pare s’havia dirigit a la policia després de veure el cos inert del padrí, i ara, que la tarda ja estava caient, començaven a inspeccionar el cadàver i l’escenari del crim. No van tardar gaire en anar-se’n.

-De moment no podem fer res més, senyor Carter. L’únic que podem dir és que no ha sigut un robatori, el difunt porta les seves pertinences a sobre. A més està lo del símbol... Sembla que sigui la marca d’una persona pertorbada.
El policia va assignar a un parell d’agents perquè rondessin pels voltants de la casa, com se sol fer en aquests casos.
Aquella nit em va costar molt dormir-me. La pluja queia amb força sobre la teulada de la granja i les finestres s’obrien sovint per culpa del vent que bufava amb intensitat. La brisa era molt freda, encara que estàvem a l’estiu. Recordo que en aquells moments tenia molta por. En la meva ment només afloraven pensaments relacionats amb la mort i amb el fet de que un assassí estigués lliure rondant per la ciutat. Amb aquests pensaments vaig acabar dormint-me i vaig tenir un somni que mai podré oblidar.
Recordo perfectament tot el somni. Estava en un bosc fosc, només il•luminat per la tènue llum de la lluna. Davant meva veig dos homes: un està vestit amb roba blanca i l’altre porta una caputxa negre i una falç a la ma. De sobte, l’home de la caputxa s’abalança sobre l’individu i li degolla el coll amb la falç. Després li dibuixa a l’altura del coll el seu símbol...
Un tro estrident va interrompre el meu somni i em va fer saltar del llit. La tènue claror que es veia amb la llum d’oli va mostrar el que havia en la paret. Un llop vermellós estava pintat en el centre...
 Comenta
 
Capítol 2 CAPÍTOL 2
CAPÍTOL 2: El Depredador

El pànic que en aquell moment corria pel meu cos era molt més gran que quan vaig veure el cadàver del padrí. El vent havia fet que la finestra tornés a obrir-se de bat a bat, així que vaig córrer a tancar-la, després de revisar que no hi havia ningú a la habitació, es clar. Em dirigí cap a la paret tot tremolant pel dibuix. Un calfred em va recórrer l’esquena quan, en tocar el dibuix vaig notar que estava fet amb un líquid vermellós que semblava sang... <>

A grans passes em dirigí pel passadís en la seva busca, però abans, un crit de desesperació em va fer aturar... Eren es crits del pare.



...El joc ja està en marxa! Les presses són una família de sis membres. Porto vàries setmanes espiant-los, però per un cop de fortuna, un d’ells m’ha descobert i ha accelerat la partida. Sento molt de plaer en realitzar aquet “repte”. En el dia d’avui he eliminat al padrí de les nenes (qui per cert em va descobrir a l’estanc) i a la mare. Suposo que ara les coses es complicaran amb les autoritats i hauré de tenir més precaucions, però no penso parar, no fins que s’acabi el joc. Demà serà un altre dia.

“El Depredador” va tancar la seva petita llibreta i va deixar la ploma sobre l’herba humida. No podia evitar esgrimir un somriure en recordar el dia tan divertit que havia tingut. Els assassinats del padrí i la mare li havien provocat un xut d’adrenalina com mai havia experimentat. Es sentia com un llop que aguaita les seves víctimes i sentia ganes de tornar a matar. Però ara ja era massa tard, o aviat, depèn de com se miri. En poques hores es faria de dia, la qual cosa li terroritzava. La seva fotofòbia s’havia fet més greu en els últims anys, fins un punt en que a més de ser intolerant a la llum, aquesta li provocava una por molt més gran que qualsevol cosa. Aquest era el motiu pel qual només actuava de nit. El Depredador va sortir de la seva abstracció i va agafar la capsa que tenia al costat per guardar la seva llibreta. No va poder resistir-se a fer un cop d’ull al que havia al seu interior, les “peces del joc”, com ell lis deia. Dintre de la capsa guardava amb molt de recel les armes que havia utilitzat i utilitzaria per matar a les seves víctimes. Després d’això, el Depredador va aixecar-se per començar el camí de tornada a la seva Cova, on hauria d’esperar amb impaciència l’arribada d’un nou dia, o millor dit, d’una nova nit.



Vaig pujar a corre cuita les escales que portaven a la planta de dalt. No tinc paraules per a descriure l’escena en que em vaig trobar envoltat. En la foscor de la sala es podia distingir la figura inert d’una dona. Era la mare. Vaig travessar la sala corrents fins on estava el pare

-Pa...pa-vaig intentar exclamar

El pare estava de genolls i tenia el cap recolzat en el pit de la mare. L’home plorava desconsoladament. En veure’m es va aixecar de pressa i va procurar tirar-me enrere.

-No, fill!! Surt, surt d’aquí!

-Què... què ha passat?-vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes intentant fer sortir les paraules.

El cor em bategava amb una força molt gran i les cames se’m doblegaven. La impressió que em causava veure la mare com estava era superior a mi. Vaig sentir la sensació de que perdia la consciència i, finalment, vaig caure al terra víctima d’una síncope.

Vaig tardar molt poc en recobrar el sentit, probablement hauria preferit continuar inconscient. Quan vaig despertar, els dos comissaris estaven esposant al pare i la sala tenia un regust caòtic, trist i violent. Jo estava tombat al sofà del saló, els braços gruixuts de la padrina em recolzaven el cap. El pare cridava als dos agents mentre forcejava per alliberar-se.

-Sóc innocent! Jo no he fet res!-cridava el pobre home.

No vaig tenir temps per fer res, excepte veure amb impotència com un dels policies es portava detingut al pare. De totes maneres la padrina i jo no vam continuar a la granja. L’altre policia ens va portar cap a la ciutat per instal•lar-nos a una posada. El trajecte des de la granja a la ciutat no era massa llarg, però aquella nit se’m va fer etern. Quan vam arribar a la ciutat la padrina em va intentar respondre a les preguntes que jo tenia amb la màxima suavitat possible.

-Què ha passat, tia?-vaig preguntar-li jo tant bon punt com vam arribar a la posada de la ciutat.

-Josep no et preocupis, si us plau. Per què no dorms una mica?-es denotava una gran tristesa en la seva veu.

-No, no! Per què han detingut al pare?

-És un malentès, amor. Al teu pare se l’han emportat perquè pensen que és el culpable de l’assassinat de la mare, però ja veuràs com tot s’arreglarà.

No vam estar parlant gaire temps més. Poc després vaig anar-me’n al llit amb les meves pobres germanetes i vaig acabar dormint-me entre llàgrimes, amb un munt de preguntes sense resoldre.



Des de la seva avantatjosa posició, el Depredador observava com les seves presses dormien. Un gran somriure es dibuixava al seu rostre quan pensava en les que serien les seves següents passes. Però ara la nit estava a punt d’acabar, i per tant era el moment d’amagar-se’n d’una vegada. <>- es deia a sí mateix. I va desaparèixer tan sigil•losament com havia aparegut.





 Comenta
 
Capítol 3 CAPÍTOL 3: Llei i assassinat
El capità Ferran estava assegut a la cadira del seu despatx, a la caserna de la guàrdia civil. Feia ja unes dues hores que havia enviat a dos cadets per analitzar i trobar proves a la granja dels Carter, on s’havien comès aquells dos horribles assassinats. Durant tot el dia havia estat meditabund per culpa d’aquest nou cas que l’havia enxampat quan faltaven pocs mesos per a la seva retirada voluntària del cos policial. El capità estava bastant preocupat, sobretot després de l’interrogatori del senyor Carter, a qui havien detingut la nit anterior com a únic possible culpable dels assassinats d’en Marçal Buxó i la Joana Carter. Malgrat això, ell sabia perfectament que el pare de la família era innocent, no podia ser d’altra manera. Però no obstant, cap altra cosa tenia sentit. Si el pare no hagués estat el culpable, llavors algú, d’algun mode, hauria d’haver esquivat la vigilància dels dos agents que havia assignat per guarir la casa, infiltrar-se a dintre i finalment fugir sense que ningú l’hagués vist. Semblava massa complicat.

La patrulla que el capità havia enviat va tardar pocs minuts en arribar a la caserna. Després del salut militar i les formalitats típiques que es tenen amb un superior, un dels agents va començar a explicar el que havien descobert a la granja.

-Hem trobat unes quantes coses interesants, capità. En primer lloc, hem localitzat varies petjades pel voltant de la casa. Una de les finestres, la de l’habitació del jove, ha estat forçada. Aquesta té unes empremtes de pintura seca, igual que les cortines de l’habitació. Dintre de la cambra, hi ha un gran dibuix d’un llop, fet amb pintura vermellosa.

-Com? M’està dient que un mal nascut va aconseguir burlar a dos dels meus homes, forçar una finestra de la casa, cometre un assassinat, parar-se per fer un fotut dibuix i fugir de la granja sense que ningú, absolutament ningú el detectés?!-va cridar el capità amb una veu tronadora.

-Em temo que sí, capità.

-Vaja colla d’inútils tinc al meu servei! Heu trobat algun altre indici a l’escena del crim?

-No, senyor. Els dos assassinats comparteixen el mateix patró. Sigui qui sigui l’assassí, procura no deixar proves que l’incriminin. Està jugant amb nosaltres. Aquests dos crims requereixen una enorme premeditació. L’assassí ens està deixant pistes petites. Es tracta d’un desequilibrat, sens dubte.

-Merda! Vull que sortiu ara mateix i aneu a la posada on s’allotgen els Carter. Els informareu sobre l’evolució del cas i fareu guàrdia a l’establiment. Si l’assassí és un malalt mental estarà obsés amb la família i intentarà tornar a matar. Queda clar?!

-Cristal•lí, capità-van exclamar els dos agents.-Una última cosa. Què fem amb el pare de la família, senyor?

-De moment reteniu-lo.





El dia va transcórrer molt lentament. Ni la padrina, ni les meves germanes ni jo vam sortir de la posada i la única cosa que va succeir va ser la visita dels dos guàrdies civils. Les seves notícies van preocupar-nos molt, però alhora van “alegrar-me” lleugerament. El fet que el pare fos innocent va treure’m part de l’angoixa que guardava al meu interior.

I així el dia va arribar al seu fi i vaig dormir-me.

En la més absoluta foscor, El Depredador es movia per l’habitació amb un sigil increïble. Es trobava al davant de la xemeneia i es disposava a continuar el joc...

A la ma tenia un bol molt petit que acabava de treure de la seva capseta. Dintre del vas va deposar un glop de suc de llimona i va mullar-se el dit per tal d’escriure una paraula a l’interior de la xemeneia. D’aquesta manera, quan s’encengués el foc, l’àcid cítric que conté el suc de la llimona s’oxidaria per la calor i quedaria visible a simple vista. Després de realitzar la operació, va començar a encendre el foc per tal que es calentes la xemeneia. Llavors va escoltar que s’apropaven unes passes i va saber que era el moment. Va amagar-se’n darrere una cortina i va esperar a que la seva presa entrés en l’habitació.



La padrina va entrar confosa al menjador. Si l’oïda no l’havia enganyat, acabava de sentir soroll al saló. En entrar va veure el reflex del foc provinent de la xemeneia. Va apropar-se a la foguera i va veure com, molt tènuement, unes lletres marronoses s’il•luminaven sobre la pedra enfosquida pel sutge. La padrina va poder llegir una paraula amb certa dificultat: ASSASSINAT.



De sobte una figura sortida de les ombres es va abalançar sobre ella...





 Comenta
 
Capítol 4 Capítol 4: L'inici del final
El Depredador enfonsava repetidament la daga a l’estil Gore quan, de sobte, un vell enemic inoportú el va importunar de nou. Un feix de llum fregava la seva pell. Envaït pel pànic, va intentar reaccionar sense resultats, i finalment va caure inconscient al terra.

Després d’un malson estrident em vaig despertar moll de sang, amb el cap recolzat sobre la tèbia fusta del saló. Sense saber gaire bé el que feia, vaig intentar aixecar-me del terra per incorporar-me. No donava crèdit al que estava presenciant. El cos inert i tou de la padrina jeia al terra envoltat per un mar de sang. No estava pàl•lid ni blavós, acabava de morir...
Vaig començar a analitzar tot el que hi havia al meu voltant: una daga estava al meu costat, una paraula que, sens dubte, estava escrita amb la meva lletra. Com podia ser?! M’havia aixecat amb les mans plenes de sang de la padrina, l’arma homicida al meu costat i la paraula assassinat escrita amb la meva lletra. Ara ho havia entès, d’alguna manera, jo devia ser l’assassí. Vaig fixar-me en un altre detall que hi havia a l’estança. Una petita caixa fosca similar a un cofre reposava sobre la xemeneia. Però la caixa no m’era desconeguda del tot, i vaig acabar d’entendre-ho quan va estar a un pam de distància: les inicials J.C. eren gravades a la part superior de la caixa. “Josep Carter!”. Aquell obsequi havia estat el seu regal d’aniversari quan tenia deu anys, però des de feia poc menys d’un any, havia desaparegut. Vaig obrir el misteriós objecte amb temor pel que pogués trobar dintre. Al seu interior hi vaig poder contemplar la finestra a les macabres idees de la ment assassina que pertorbava la nostra família. Vaig veure la falç amb que havia estat degollat el padrí, la corda amb la que havia estrangulat la mare. I llavors vaig veure dues armes més... El calfred que em va recórrer la medul•la espinal va ser tan gran que em vaig quedar atordit, absort en uns pensaments tan negres que podien ofuscar qualsevol cosa. “Les meves germanes!”. Entre les horribles armes que ja havia utilitzat, quedaven dos, eren verins: arsènic i cianur. També, enterrat sota les armes es distingia la forma rectangular d’un petit llibre amb una ploma al damunt. El quadern estava molt envellit i desgastat per la humitat, i s’intuïa que havia estat a l’herba humida, on l’aigua i la fredor era abundant. El vaig obrir i vaig començar a llegir... Entre les sàdiques línies, anava descobrint, pas per pas, com l’assassí havia maquinat un pla especial per eliminar-nos a cada un de nosaltres. I, efectivament, el meu nom no apareixia en cap moment de la història. Jo era l’assassí. Era un monstre!! També havia descobert que la meva vida es podia compaginar amb una segona personalitat que només podia sortir de nit, quan jo no tenia consciència. Ara recordava un cas que havia escoltat en una tertúlia de novel•les, alguna cosa similar a Jekyll i Mr. Hyde.
Ple de ira i frustració vaig tirar la capsa amb tota la força que tenia contra la finestra. Llavors, una petita silueta em va sorprendre al passadís. La meva germana m’estava observant amb cara d’espant, acabava de veure el cadàver de la padrina i cridava com una boja. En aquells moments vaig escoltar com el guàrdia civil pujava les escales molt apressadament. Com era obvi, els crits d’AJUDA de la nena i l’impacte de la capsa l’havien alertat. Sense pensar-ho dos cops, vaig córrer cap a la única sortida possible que tenia, la finestra. Vaig mirar cap a baix, l’altura no era molt gran i es podia calcular: no havia de fer gaire més de dos metres. Vaig saltar esperitadament al carrer poc transitat per intentar desaparèixer de la vista de la policia i la poca gent que rondinava.

Al capità Ferran li sortia fum pels queixals, bé, no amb un sentit totalment metafòric, l’home fumava com una carreta. Estava recriminant als seus homes l’error que havien comès al no haver evitat un nou assassinat a la casa on estaven vigilant.
-Com podeu ser tan inútils!-cridava sense parar el capità.-Sou la vergonya del cos!
Com era lògic, el capità no deixava als seus homes ni un instant per excusar-se.
Després de castigar als seus cadets, el capità va donar la ordre de busca i captura d’en Josep Carter, ara sí que no s’escaparia.

La pluja queia amb força un cop entrada la tarda. El vent ondulava les branques dels alts xiprers que custodiaven l’entrada del cementiri. En Josep s’endinsava en el camp, amb l’única companyia dels corbs que rondinaven en la creixent foscor. Va continuar corrent i va entrebancar-se amb un forat caient així en una bassa. S’havia embrutit de fang i ara la pluja i els trons turmentaven encara més al protagonista. Estant agenollat, va mirar-se en l’aigua del terra. El reflex de la bassa li va tornar la mirada d’un jove demacrat. I així, va córrer cap a les tombes on havien enterrat als parents que, ell mateix, sense voler-ho, havia matat.
I va ser llavors, quan va treure’s la daga que portava a la butxaca, se la va clavar, consumint així la seva vida, i acabant també amb l’assassí del seu interior.

Estant de peu i en la solitud dels seus pensaments, el senyor Carter va mirar per última vegada les quatre tombes que tenia al davant. L’únic record que podia conservar de la seva família eren dos taüts blancs i dos de negres. Va deixar una única rosa i una llàgrima va lliscar pel seu rostre, com una estrella que cau del firmament.

Blanes, abril de 2014
FI

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]