Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



moñoman
Sant Jordi De Ses Salines
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1
Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic.

Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta.

Però em donava igual, no era res anormal, hi havia gent que entrava simplement per veure-ho o per recordar... Coses com les que em recordava el meu un violí.

Recorde els dies al teatre, amb la meua família, amb els meus amics, amb la meua felicitat, que va desaparèixer quan mon pare va haver d'anar-se'n. Però això fa molt de temps, des que les grans multinacionals s’agruparen i gràcies als recursos que tenien, el governs es varen rendir. El únics països que es van alçar ara estan en la misèria, el recursos ja no entren a les ciutats i nomes els que estan al poder, poden gaudir d’una bona vida mentre el poble està oprimit i en la pobresa.

Tot Berlin estava a la mateixa situació, els carrers estaven sempre buits, les bandes treballaven per als més rics furtant a la gent i atracant les tendes a canvi de una recompensa.

El so d’una trompeta em va fer tornar a la realitat, jo em vaig alarmar, la musica estava prohibida i li vaig dir:

-No deuries estar ací.

-Bé, tu tampoc- va replicar ell- Per que has vingut?

-Vinc ací molt.

-Saps tocar eixe violi?

-No, l’he trobat. No se que fer amb ell, no el puc vendre, si me’l trobaren no se que podrien fer-me.

-Probablement et ficarien a la presó. Podries baixar ací.

-Per a que?

-Podria ensenyar-te a tocar el violi.
-No deuria...

-Bé, dema tornaré.

-No pots, està prohibit.

-Ja, però tu no li’ l vas a dir a ningú.

L’home de la trompeta se’n va anar sense preguntar el meu nom. Jo em vaig quedar uns segons més però no vaig tardar en anar-me’n.

Vaig arribar a casa i em vaig assegurar de que la meua mare no vera el violí. Aní al meua habitació i sense fer soroll, el vaig deixar baix del meu llit.

La fam em despertà, malgrat que sabia que no hi havia menjar a casa. Al sortir de casa trobí les papereres buides, la gent prenia les coses del fem i va arribar a un punt que ja no quedava.

Uns forts colps i uns crits em van cridar l’atenció. A les grans cases de Berlín la gent s’amuntonava, en especial a la porta d’una casa. Les frontisses de la porta d’aquella gran casa van grinyolar al trencar-se. Vaig veure l’oportunitat d’aconseguir alguna cosa de menjar i aní amb els agitadors.

Al entrar a la casa, tota la gent es va dispersar agafant tot el que podia, però jo em vaig centrar en buscar la cuina i aconseguir alguna cosa de menjar. No em vaig quedar allí molt de temps, al aconseguir menjar vaig eixir d’aquella casa, la policia no tardaria molt en arribar. I efectivament, la policia va arribar, però jo ja era lluny. Encara així escoltí els dispars. Per tranquil•litzar-me, vaig anar al únic lloc en em sentia agust, al teatre.

Al arribar vaig veure a l’home de la trompeta. Quan em vaig apropar va començar a parlar:

-On està el violi?

-Està amagat.

-Ven pensat- Al acabar la frase va continuar tocant la trompeta.

-Al final no em vas dir com et cridaves, i si em vas a ensenyar a tocar un instrument que porta tant de temps prohibit hauria de saber-lo, no?

-Em diuen Olano, aleshores has canviat de idea?- Va dir ficant una expressió com si ja s’imaginara que canviaria d’opinió.

-Si, però on penses ensenyar-me?, per que ací podria vindre alguna persona.

-D’això no et preocupes... Per cert, tu eres fill de Cornelius, oi?- em vaig quedar de pedra com sabia en el nom de mon pare?

-Com saps... – em va interrompre

-Fa molts anys, vaig conèixer a ton pare. Ell era el cap de RCO, resistència contra l’opressió. Jo vaig formar part d’aquella organització. Al cap d’un temps, la gent abandonà el seu lloc per por a que el govern els fera desaparèixer, nomes quedarem Cornelius, Alfred, cosí de ton pare i jo. Però ens donava igual, continuàvem la lluita. A Alfred l’afusellaren a la plaça del poble i ton pare va desaparèixer.

No m’ho podia creure, mon pare va formar part de la rebel•lió. Estava segur que podia confiar en Olano. Però perquè m’havia buscat?

-Perquè m’has buscat?

-Tinc un projecte per tornar a formar RCO, i qui millor que el fill del cap?. A més aquest es un bon lloc per reunir-se. Sembla insonoritza’t i està prou lluny de les cases.

-Com que insonoritza’t?

-Una de les coses més importants per a l’organització es expressar-se: ballar, cantar, tocar algun instrument, pintar, llegir, escriure, en definitiva passar-s’ho bé.

-Pretens fer un bar, ací, al teatre?

-Un bar no. Un cabaret!
 Comenta
 
Capítol 2
Uns colps a la porta em vam fer alçar del sofà. A l’altre costat de la porta, Olano esperava baix la pluja matinal. Com tots els dies, al arribar al teatre la gent ens va saludar i de seguida tornaren a lo seu, uns ballaven, altres cantaven i altres servien les begudes que la gent anava demanant.
L'hora de l'espectacle estava a punt de començar, les xiques ja eixien a l'escenari. Jo no ho entenia, perquè la gent les volia vore ballar? Fins que un dia vaig vore a una xica que no se perquè, però m'agradava veure-la ballar. Les ballarines anaven en poca roba alçant les cames per dalt del cap.
Aleshores la vaig vore, al fons de l'escenari ballava rient. El seu monyo allargat pareixia que ballava amb ella destacant el seu color roig. Els seus pits, no sé perquè, em cridaven l'antenció, tan redons, tan cridaners, tan perfectes. Baix del seu abdomen plà les seues caderes eren de curves suaus i definides. Les seues cames allargades i primes brillaven per el seu color tostat mentre el seu cul es menejava d'una manera que em pareixia màgica.
El ball ja s'acabava i Olano em va cridar, i encara que jo no volia vaig haver d'anar amb ell. Em va dur a una habitació i quan es sentàrem va dir:
- He vist com miraves a Giselle – jo sabia a qui es referia encara que no sabia el seu nom.
- Que? No! No l'estava mirant...
- Tin cura amb el que fas – es va alçar i va marxar.
Per la porta vaig veure passar a Giselle, amb pas segur i veloç. Per tractar de no perdre-la de vista vaig accelerar el pas i em vaig xocar amb varies ballarines que anaven cap al escenari. Ella va entrar a una habitació, i seguidament jo. Allí les ballarines s'estaven canviant. Moltes es varen escandalitzar, d'altres es varen riure però la majoria van continuar canviant-se sense fer-me cas. Ràpidament vaig sortir de l'habitació molt avergonyit perquè ella m'havia vist. Per oblidar el que havia passat me'n vaig anar a un lloc del teatre on sabia que anava a estar a soles, al terrat.
Donat que havia parat de ploure vaig poder sortir sense mullar-me. El dia s'estava acabant i el cel estava roig, però si miraves dalt ja es podien veure les primeres estreles d'aquella nit. La porta que donava al terrat s'estava obrint, i gracies a la poca llum que quedava vaig poder apreciar el rostre de Giselle. Vaig pensar en anar-me'n però sabia que segur que no pasaria desapercebut. Em vaig seure prop d'ella pensant que podia dir-li. Abans de que pugera pensar que dir-li va parlar ella:
- Ets nou?
- Per què ho dius? - ella va riure, supose perquè estava molt roig.
- Perquè mai no t'havia vist per ací i perquè no saps molt bé on es troben les habitacions.
- Es que...
- T'estas ficant vermell, ho saps?
- Deixam, es que fa calor...
- Dons jo tinc fred, podem anar cap a dins?
Dins varem estar hores parlant. Ella em va contar com havia arribat allí gracies a que son pare li va ensenyar a ballar. I jo li vaig contar la meua historia amb el violí. Ella em va preguntar per el meu pare, pero jo no sabia molt d'ell així que simplement li vaig dir el que em va dir Olano.
Vaig tornar a casa pensant en ella. En els seus llavis, els seus ulls verds i brillants. Em va contar dormirme per que no podia deixar de pensar en ella.
En despertar-me em vaig quedar esperant dins, al costat de la porta de casa desitjant que Olano arribara per a arreplegarme i portar-me on ella estava. El meu cor bategaba amb més força del que semblava possible. Nomes feia que asomarme a la finestra per veure vindre a Olano.
Caminàrem per diferents carrers vent a la gent dormint al carrer donat que ixiem prompte i els rodamóns encara dormien.
En arribar al teatre la vaig buscar amb la mirada, al veure-la el cor em va fer un bot, però de sobte un xic es va asentar al seu costat i li va fer un petò.
Es va fer l'obscuritat al teatre i la funció va començar.
 Comenta
 
Capítol 3
Cada dia el camí cap al teatre s'hem fa més llarg, vaig veure a un grup de persones que seguien el mateix camí que jo. Al adonar-me de que portaven porres, palanques i pistoles vaig arrancar a córrer per un carrer secundari a veure si podia arribar abans que ells per avisar a Gisselle i a Olano que hi havia una banda patrullant per la zona. Vaig arribar al teatre el més ràpid que vaig poder. Allí vaig buscar a Olano per explicar-se’l tot i que ell avisarà als demes. Les llums en van apagar i el teatre es va quedar a fosques i tota la gent va eixir ordenadament per una porta trasera. Per cap lloc vaig veure eixir a Gisselle, així que vaig entrar corrent per buscar-la. Al encendre les llums per tal de no caure tot el món es va girar i Olano, que estava evacuant el teatre amb Adapio, el altre encarregar del teatre, entraren a per mi, mentre la gent continuava eixint. Ràpidament vaig recórrer totes les habitacions buscant-la, fins que finalment la vaig trobar al vestuari amb les altres xiques del cabaret. Donat que era l'habitació més llunyana a l'entrada no ens havien escoltat. Vàrem sortir del vestuari, però era massa tard. La porta va cedir i al vindrés a baix vam veure a la banda d'abans amb un ariet. L'única eixida que ens quedava era l'escala. Ja al segon pis vam veure una finestra a mig obrir. Ens aproparem intentant no fer soroll, però al obrir un poc mes la finestra va fer un soroll agut. La cornisa era suficientment gran per anar per ella tranquil•lament, però no era el cas. El soroll agut havia alertat als intrusos. Vàrem aconseguir botar sense fer-se però se n'adonarem que faltava Anada, l’havien agafat. Almenys havia pogut sortir Gisselle, que en aquell moment era l'única persona que m'importava, però ara sabien que aquell teatre no estava tan deshabitat com pensaven.

Després de córrer durant un hora aproximadament pels camps i els descampats abandonats, va començar a ploure, aleshores debatirem que havíem de fer. Algunes xiques volien refugiar-se a una fàbrica abandonada que hi havia al mig d'un descampat, però encara estàvem molt prop de la ciutat.

-Hauríem de continuar i buscar un lloc més segur- Vaig comentar.

-No, si continuem ens cansarem i serà molt més fàcil que ens agafen - Va afegir Sera

-Però ells també podrien anar a buscar-nos allí, aleshores si que ens agafarien

- De totes maneres crec que es mes lògic anar a la fabrica- Va defensar Sera

La discussió no va donar lloc a res més, una de les xiques va demanar que ens callarem tots y que escoltarem atentament. S’escoltava un soroll, com si algú s'estiguera entravessant. Vam retrocedir un poc, i vàrem veure a Adapio. Ell estava estès a terra agonitzant, ens mirava d’una manera que pareixia que ens estiguera demanant ajuda. No teníem molt de temps, Adapio estava sofrint molt, tenien que fer alguna cosa.

-Em de matar-lo, no podem deixar que patisca d’aquesta manera- Va aclarir Salna una de les xiques del grup.

-Es veritat però que va a ser capàs de matar-lo?

-Jo ho faré- Va dir Sera clara y decididament. Es va donar la volta amb la intenció de llevar-li tot el dolor al seu amic. Però ella no va tindre la oportunitat, al donar-se la volta Adapio ja havia mort. Seguidament vaig mirar a Sera, pareixia alleujada.

-I ara que? ens el portem?- va preguntar Gissell

-No,- va exclamar ella tan decidida que ningú va tindre valor per a portar-li la contrària- Ho sent molt, però seria una carga massa gran i no hi ha temps per a un enterrament.

Salna es va inclinar per a furtar-li la cantimplora la llanterna i el ganivet. Sera es va inclinar al seu costat per a ajudar-li a furtar-li l’abric. Al llevar-li l’abric em vaig fixar en que tenia unes marques de bala i li ho vaig dir a les altres xiques. Vam decidir que el millor seria anar-nos-en. Sense temps ni ganes per a discutir cada un es va anar en una direcció. Sera i les demés anaren cap a la fàbrica, Slana, Gisselle i jo continuàrem caminat. No pensàvem que aquella seria la ultima vegada que les veuríem, perquè mentre s’allunyaven escoltarem uns dispars a la fàbrica.
 Comenta
 
Capítol 4
La cova empestava per tots els racons i la llum a penes entrava a l’interior. Aquella matinada els sorolls dels animals de les muntanyes més pròximes a la ciutat. El fred s’imposava dins la cova i les gotes d’aigua filtrada per les roques caien sobre nosaltres. A l’entrada es podia veure tota la ciutat, i a la llunyania es veien unes flames, era el teatre. El fredor em va fer tornar on la meua vista va anar directa cap a Giselle. Estava dormida recolzada en una roca. De sobte es va despertar i em va mirar amb els ulls mig tancats i em va preguntar:

-Creus que ja se n’han anat?

-Si, però estaran vigilant.

-Com estaran els altres?

-Ni idea, espere que estiguin be.

-Jo no sé que faria sense Estunardo.

-Qui?

-El meu amic especial per dir-li d’alguna manera.

-Però esteu junts?

-Eres molt bonic. – va dir mentre reia.

-Si, be, vaig fora.

Vaig marxar per aconseguir alguna cosa de menjar mentre pensava en Giselle i en que mai voldria estar en mi. La meua recerca no va servir per molt, simplement vaig trobar unes petites fruites de color roig. Un rastre de fum venia cap a mi. Les xiques havien encès foc, ens podien trobar en qualsevol moment. Em vaig posar a córrer i a poc a poc em vaig arrimar a la cova. Unes veus masculines em feren parar-me a pocs metres, hi havia algú més. Quan vaig decidir arrimar-me, una bossa negra va caure sobre el meu, i l’home que havia segut responsable d’aquell acte em va colpejar.

Unes gotes que em queien a la cara provocaren que em despertara. Després d’un moment vaig recordar tot el que havia passat. Quan vaig incorporar-me, la poca llum em va permetre veure l’habitació on estava. No estava soles, per terra es podia veure a unes deu persones en una presó petita. Molts a penes podien menejar-se i els que ho aconseguien utilitzaven el seu poc moviment per furtar les sabates o la roba d’altres persones. La porta es va obrir i algú de fora tirà una barra de pa. Al moment tot el món es va alçar per tal d’aconseguir quelcom de menjar. Quan s’apartaren es podia observar a un home vell desmallat a causa d’un colp.

Ja havien passat dos dies quan un home entrà i va retirar el cos del vell. I algú nou va entrar a l’habitació. Em vaig sorprendre, era Olano. Ràpidament vaig anar cap a ell.
-Olano...

-Tranquil, estic be. He de parlar seriament amb tu.

-Peró...

-No parles, nomes escolta. He parlat amb molta gent, l’organització ha augmentat i ara som molta gent. En els propers dies alguna cosa grossa va a ocorrer. Preparat.

En aquell moment es va desmallar a causa d’estar cansat. A la següent matinada uns forts sorolls s’escoltaren fora de l’habitació. I més tard dispars. Alguna cosa passava. Les portes s’obriren, Olano es va alçar i va eixir de l’habitació agarrant-me.

-La gent s’ha sublevat xiquet, les coses van a canviar. Moltes persones s’han unit i estan lluitant amb nosaltres, la presó es nostra.

Els dispars continuaven i la gent eixia als corredors lluitant contra els guardes. Nosaltres simplement corriem per a poder eixir rapidament d’aquell lloc. Em vaig adelantar un poc i Olano va cridar el meu nom:

-Alex!- aleshores una bala va creuar el meu cap i tot es va tornar negre, el meu ultim pensament va ser de Giselle.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]