Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Bonnie & Clyde
Xàtiva
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Annecy
Record el primer dia a Annecy. Mobles per aquí, llibres per allà i la meva roba al mig del replà.



Els treballadors de la companyia de mudances pujant el meu armari de roure i atzabeja incrustada, uns altres demanant on col·locaven les cortines de seda xinesa mentre la insuportable, irritant, molesta i esnob representant de la immobiliària no parava de fer comentaris excessivament carregats d'adulació:”Què li sembla la casa? Maca, oi?” “Els millors obrers són per vostè, senyor Von Hochadel” “El felicito per aquesta immillorable adquisició!”. Que ho aguanti un altre. Surt de la casa i em fico al meu Ford Mustang GT del setanta.



El reso del motor sempre em relaxava, era agradable trobar coses que no canviaven per més distancia que hi haguis entre casa i jo. Ja era hora que el curs de les coses millores. Pot ser, aquest lloc em doni el que necessito, el que sigui que anhel i em fa sentir com si tingués un pou fosc com la nit al mig del pit.



Miro el rellotge... són les vuit i mitges passades. A Hamburg hagués sopat fa més d'una hora, però Hamburg era aigua passada. Vaig aparcar el cotxe i vaig anar a cercar el centre del poble de l'anomenada “Venècia dels Alps”. Els ulls anaven d'un local a un altre, una bodega que anunciava els millors vins del sud de França, un bar d'estil irlandès amb un variat de turistes borratxos com una cuba, un restaurant italià amb més de la meitat de taules buides, i una cerveseria tradicional alemanya. Vaig acabar optant per aquesta darrera, suposo que la malenconia guanya el primer assalt...



El local és càlid, amb l'aroma de la cervesa flotant a l'aire, i la remor de les converses.



M'assec a la barra. No ho he pensat i ja he demanat una gerra de cervesa blanca, me la bec com qui beu aigua. I una altra, i una altra, i una altra... fins que perd la conta del que he begut. Només sóc conscient que les imatges que passen per davant els meus ulls ja no són tan nítids, com qui té un vel de llàgrimes que li emboira la història del moment... M'és igual. Per la noció de l temps i el cambrer em diu que ja és hora de tancar. El miro amb fastig i li lliuro un bitllet sense mirar els números que té dibuixats. Apuro el que queda de la darrera cervesa i sense adonar-me em trobo mirant el sud de l'esquena d'una noia que es troba inclinada sobre la gramola. No puc evitar el comentari, el grau d'inhibició que experiment em supera.



-Ja pots cercar maca, que no trobaràs cap cançó que et faci justícia.



La noia es gira amb agressivitat i em mira amb indiferència, de dalt a baix. S'atraca i em mira amb una besllum de menyspreu.



-Que potser has dit alguna cosa?



Ho diu amb un to amenaçador i arquejant una cella. Però com ja he dit, l'alcohol parla per mi. Així que ric i li dic:



-Doncs deia que... Senyoreta, ni amb vint anys oblidaré aquest cul.



La noia també somriu, però no pas de plaer. Ni m'adono i tinc el seu palmell deixant una marca de foc a la meva galta.



-Espero que això faci que em recordis per molt més de vint anys.



Ho digué amb superioritat. I es marxa amb total indiferència. Sempre recordaré aquella cabellera castanya, però recordaré encara més aquella bufetada.



Clavat allà en mig, un gran menyspreu contra aquella dona va començar a florir al meu pit. La humiliació havia estat grossa. El cambrer havia quedat sense paraules i les poques persones que eren al bar em miraven amb cares estranyes, entre fascinació i orgull per aquella que m'havia pegat. Vaig fregar-me amb la punta dels dits la galta, encara sense moure'm. La pell estava calenta i molt sensible. Els meus ulls miraven per on ella havia marxat. Qui es creia? No podia acceptar una floreta? Havia de reaccionar d'aquella manera? Si no li havia agradat, bastava amb dir-ho. Dialogar és bo. Doncs no, em gira la cara i s'envà tan tranquil·la, i amb quina prepotència! Semblava tan jove, tan innocent. Doncs no, les dones d'avui no accepten ni una broma. Que es vagi a purgar fum!



Surt d'aquella maleïda taverna i vaig fins al cotxe. Torn a casa trepitjant l'accelerador amb peus de plom. Les línies de la carretera es difuminen amb rapidesa. No sé ni on sóc, ni quina hora és.

Desperto al llit amb el cap molt espès. Del mar de pensaments inconnexos que tinc, l'únic nítid és d'una bufetada, i sent... ràbia? Sent? Feia temps que no sentia gaires emocions, però sentir ràbia... Això és massa per mi. M'aixeco del llit. Al bany em faig neta la cara i l'examino. La galta és vermella. Recordo aquella cabellera sortint de la taverna. Aquella estúpida que em va girar la cara quan li vaig dedicar una flor.



Em vesteixo ràpidament i decideixo enfrontar-me al dia. Sóc un home de poques resolucions, però quan decideixo alguna cosa la compleixo. Aquella dona sí que se'n recordaria de mi. Penso moure terra i cel perquè sàpiga qui sóc: Varick Von Hochadel.
 Comenta
 
Capítol 2 Retrobada.
Dues setmanes més tard...

Ara que ja he acabat el trasllat, no sé on dimonis he ficat la meitat de les coses.
De la dona del somriure traïdor no n'havia tornat a sabre res. Vaig visitar el centre del poble cada dia durant una setmana, però ni rastre d'aquella valkiria. Vaig desistir, ja tornava a sentir... bé, per a ser precís, ja tornava a “no” sentir. La ràbia i la humiliació ja eren un record passat.
És hora de posar-se a fer feina.
Vaig seure a la cadira de disseny de l'estudi i vaig obrir l'ordinador, aparegueren més de cent correus nous. Tots amb el nom d'una empresa diferent que sol·licitava els serveis de la meva. Vaig contestar un per un fins que no en va quedar cap. En mirar per la finestra vaig veure l'imminent crepuscle. Maleïda feina! Bé, encara hi ha temps per anar a beure una bona gerra.

A la cerveseria hi havia poca gent. Millor, més calma. Vaig demanar una gerra de cervesa rosa i me la vaig empassar a glops petits. Vaig mirar a terra i va tornar el record d'aquell moment en què el meu orgull fou ferit, estava assegut exactament al mateix lloc, allà on la bella fera me va clavar les urpes. La sang em va bullir d'una manera molt agradable, escalfant-me el pit amb una sensació nostàlgica que me va portar quan tenia quinze anys, quan encara era un noi innocent que no sabia el que es pescava.
Vaig tornar el present i em vaig aixecar, ja anava a sortir quan la porta s'obri de cop i de poc no em romp al nas.

-Eh! Mira per on...

La noia, la fera, la valkiria, ella!

-Perdoni! No l'havia vist, em sap molt de greu. Es troba bé?

Em va mirar, esperant una resposta. Però fos quina fos la resposta que hi havia al meu cap, s'havia quedat embossada al meu coll. Estava clar que ella no m'havia reconegut, sinó no m'hagués rigut d'aquella manera. I és que la bellesa que tenia plantada al davant tenia molta raó, vaig ser un canalla i una merda quan li vaig parlar com si fos una pintura exposada rere una vitrina.

Finalment vaig aconseguir parlar.

-Sí, estic bé.
-Em sona la seva cara. Que ens coneixem?
-No ho crec. Recordaria una cara tan bella com la seva, senyoreta.
L'expressió de la noia va canviar de sobte. Es torna freda i imponent.
-Sí, sí que ens coneixem... I no facis teatre, que als de la teva mena els conec molt.
Ja m'havia descobert, ara ja no hi havia sortida.
-Si? I com són els de la meva mena?
-Uns orgullosos, uns prepotents, i uns caps de suro que només saben pensar amb la meitat inferior del cos y que es comporten com a dos galls dins un galliner quan hi ha una dona al davant, que si jo sóc més fort, o el més atractiu... I tot perquè no han rebut una educació, ningú els hi ha ensenyat a valorar l'honor i la gentilesa, ni tan sols a tractar a la resta d'essers humans com a iguals.

Em vaig quedar força impressionat, però em vaig compondre ràpidament.

- Senyoreta, sembla que vostè sap molt d'homes - vaig dir-li amb un somriure tafaner. Pensava treure tot el suc. Potser m'aprofitaria d'ella, per passar el temps...
- D'homes sé allò que m'ha ensenyat la vida. I ara, si em disculpa... - Va intentar desfer-se de jo, però no la vaig deixar passar cap a l'interior.
- Senyoreta, esperi un moment, m'agradaria poder disculpar-me pel meu comportament de l'altre dia. Sincerament, no fou el més encertat.- amb la meva veu més conciliadora vaig dir-li - Voldria convidar-la a una copa - Quan vaig veure que feia una passa enrere, vaig afegir - No es preocupi, és el mínim que puc fer per disculpar-me, no hi ha cap segona intenció ni cap interès maliciós, no és més que una copa.
- Perdoni senyor, però aquesta situació em sembla una mica violenta... - La vaig mirar directament als ulls i vaig fer una rialla despreocupada.
- Això és perquè encara no ens hem presentat i ens parlem de vostè. - Li vaig estendre la mà - El meu nom és Varrick.
- I el sus cognom? - la senyoreta dubtava si donar-me la mà.
- No és necessari, ja que mantindrem una relació informal, no troba? - La dona em va mirar als ulls. Vaig notar com avaluava tots els riscos i conseqüències en un moment. Finalment em va donar la mà.
- Anja.

I amb un somriure molt gros, li vaig estrènyer la mà i li vaig dir:

- Molt de gust, Anja. Anem a seure a una taula.

Hores més tard, quan vaig arribar a casa, vaig estar pensant amb l'Anja. Estava impressionat. o més que intel·ligent, molt culta, amb un sentit de l'humor molt refinat. Sabia apreciar la bona cervesa i el seu entusiasme per Annecy era més que patent.

L'Anja, per segona vegada, havia aconseguit que sentís alguna cosa. Estant amb ella, el tedi dels últims mesos havia desaparegut.

Ens havíem intercanviat els correus electrònics, així que no vaig poder estar-me d'enviar-li un.

Anja,
Les cerveses amb tu han tingut millor gust que mai. Ha estat un plaer acompanyar-te aquest vespre.
T'agradaria repetir la nit? Podríem sopar junts la setmana pròxima.

Salutacions,
Varrick.

Vaig enviar el correu. No entenia què pesava amb aquella dona, però alguna cosa m'impulsava a estar aprop d'ella.

Abans d'adormir-me vaig rebre un correu molt curt: Dia, hora i lloc. Allà estirè. Firmat: Anja.

Una setmana més tard la vaig dur a un joc fantàstic. Un dels restaurants més cars. Vaig ser un perfecte cavaller i a mi em sembla que va ser un vespre idíl·lic... fins que vaig voler besar-la.
Érem al parc, un parc preciós. Totes les estrelles miraven expectants a ver què passava. Parlàvem d'animals de companyia i altres coses sense importància. La vaig mirar als ulls, amb la mà vaig acaronar-li la cara. Quan vaig voler besar-la, es va posar feta una fera. I simplement va partir. I un altre pic em vaig quedar plantat com un idiota.

Carai, no hi ha qui entengui a les dones.
 Comenta
 
Capítol 3 On ets?
“...Contesta, si us plau. Varrick” Enviar.

El tercer correu en menys d'una setmana. Quina merda...

Vàrem passar-ho bé aquell vespre... per què va reaccionar d'aquella manera quan vaig mirar de besar-la? No ho entenc.

L'Anja va resultar ser una dona molt interessant. Sabia parlar com ningú. Cada cop que ho feia, t'adonaves que era gairebé un do, la seva manera de parlar... al to, el ritme amb el que les paraules escapaven dels seus llavis... Aquells llavis tan carnosos que em cridaven en els meus somnis...

Tot s'havia trastocat. Normalment era un home més aviat pragmàtic, que solucionava els problemes que sorgien i seguia amb el seus esquemes preestablerts. Però ja no era tan fàcil. Abans, sabia cap a on dirigir els meus actes sense rastre de dubte, ara ja no ho tenia tan clar. Abans, els dies es regien per una regla: Treballa i treballa, Varrick. Res més era important. I ara tot havia canviat, els dies es regien per un objectiu, l'Anja. La volia veure i entendre a aquell ser que m'havia fet sentir alguna cosa després de molt de temps de silenci al meu cor.

Vaig deixar de mirar la pantalla, una idea em rondava el cap.

En tres minutes em vaig vestir, em vaig ficar al cotxe, i en cinc minuts vaig arribar al centre del poble, gràcies a la falta de consciència vial, vaig arribar en una quarta part del temps habitual.

Vaig córrer fins a la cerveseria, el cambrer va venir amb calma, tot i que va veure que jo anava de bòlit.

-En què el puc servir?
-Vostè coneix a la noia que fa més o manco un mes em va creuar la cara en aquest mateix lloc?

-Senyor, si hi hagués que recordar totes les cares que passen per aquí cada dia...

-Alta, amb els cabells color castanys molt llargs, molt maca.

-Ho sento senyor, però hi ha moltes dones així en aquesta regió de França.

-Es diu Anja, no crec que hi hagi moltes dones amb aquest nom en aquest poble.

-Senyor, li dic que no sé qui és!

La ràbia va aflorar des del fons del meu pit i vaig exhalar un crit, que va ser més rugit que no crit.

-A l'infern!- vaig clavar un cop de puny a un puntal de fusta que hi havia a la barra i vaig marxar d'aquell forat de confusió.

Tenia la petita esperança que l'Anja freqüentes aquella cerveseria a bastament com perquè el cambrer la conegués.

Passejant pels ponts d'Annecy vaig anar donant voltes a tot el que havia passat d'ençà que vaig arribar al poble. L'Anja aparegué aquell mateix dia, i quina aparició! En el moment en què hem va dirigir aquella mirada de menyspreu, amb aquells ulls d'un color atzur tan profund com els cels freds de l'hivern, els minuts en aquell poble començaren a tenir més bon gust, per estrany que sembli.

Un crit em va treure dels meus pensaments, i ho vaig agrair.

-Senyor! Senyor!- era un noi d'uns vint anys que corria cap a mi.

-És a mi?

-Sí. És vostè qui ha demanat per l'Anja?

Quin cop de sort!

-Si! Que saps on puc trobar-la?

-Sí. Sóc el seu germà, Oliver.- va estendre la mà i jo li vaig estrènyer amb ansietat.- Vostè per força ha de ser el senyor Varrick, l'Anja m'ha parlat de vostè.

-Sí? I que t'ha dit?

-Que és un cabró. Però vinent d'ella això no és res de l'altra mon. Vingui, li ensenyaré on viu.

El vaig seguir sense pensar-ho. Però al minut de caminar junts vaig caure en què aquell noi no tenia cap motiu per ajudar-me. Per què ho feia?
 Comenta
 
Capítol 4 Al final, tot i res.
-Aquí és. L'Anja viu aquí.-
L'Oliver m'havia portat fins a una casa de dos pisos, amb la façana plena de cosiols amb flors de tots colors, primules, tulipes, lliris, liles, violes, roselles... totes al seu lloc, mantinguent una harmonia entre tots el colors tan fragil com bola de vidre.
-L'Anja ha fet tot això?- No entenia que aquella dona, tan ardent com era, pogués crear aquella harmonia.
-Si, a l'Anja li encanten les flors.
Flors! Li hauria d'haver omplit la casa amb rams de flors!
-La casa és seva?
-Si, era de la nostra avia.
-Ella és a casa?
-Si. Vols entrar?
Que si volia? Sort tenien de que no hagues ensorrat la porta res més sabre que l'Anja era en aquella casa. Però si entraba en aquella casa ara, sabia que no el rebrien amb un somriure.
-No, no és un bon moment.
L'ànima se m'havia caigut als peus. Les llagrimes em presionaven rere els ulls, i no entenia del tot perquè volia plorar.
Vaig girar cua i vaig començar a caminar.
-Eh! On vas?
-Gracies per l'ajuda Oliver. Adeu.- Ni tan sols vaig girarme per dir-li adeu.
Vaig anar fins al cotxe i vaig anar conduint fins un bosc que hi havia a pocs quilometres de casa meva.
Vaig caminar llarga estona sota l'ombra dels arbres, allà la llum era daurada i verdosa. Daurada allà on el Sol trobava un petit forat per on escolar la seva llum, i verdosa allà on les fulles eren atravesades per feixos de llum pura. Escoltant el silenci del bosc, només interromput pel cant d'alguna òliba.
Vaig sentir una olor que feia força temps que no sentia. Que potser allà hi havia...?
Vaig seguir l'olor i vaig arribar a un rierol, a la vora del cual creixia una roser, amb les roses carmesis ben obertes, perfumant aquella bosc amb el seu divi perfum.
Una idea em va venir al cap.

-Qui és?- La veu de l'Anja va sonar al darrera la porta.
-Soc jo, el Varrick.
Hi hague un silenci prolongat. Però la porta es va acabar obrint. L'Anja va guaitar i es va sorprendre en veure el que portava.
-Que fas aquí?
-Hola, Anja.
Ella em va mirar amb una combinacio de esgotament i gracia.
-Vingue! Passa abans de que et tanqui la porta als nasos!- Ho va dri amb cert dubte, com qui sap que s'arrepentira d'alguna cosa.
Vaig passar pel portal i em vaig trobar dins una casa molt càlida, amb parets revestides de fusta, ben illuminada, i amb pintures per les parets que reproduien escenes familiars i idiliques.
L'Anja va passar cap a una sala amb butaques i una xemeneia a la que hi cremava un foc casi extint.
-Et puc oferir una cervesa?
-Clar, m'encantaria.
L'Anja va sortir de l'habitació y el Varrick va aprofitar per mirar les fotografies que hi havia a una taula. L'Anja sortia a moltes, acompañada de la familia. Una em va cirdar l'atenció, just en aquell moment va tornar l'Anja amb les cerveses.
-Aquí tens.
-Gracies.-Quan em va donar la botella es van fregar les nostres mans, i vaig sentir com tot el meu cos s'estremia i un llamp creuava pel meu pit. Em vaig recompondre abans de que ella s'adones d'aquella reacció.- T'agraden les roses?
-Si, moltes gracies. Com has fet que facin tanta olor?
-Son silvestres, no tothom ho sap, però les roses que es venen avui en dia no son roses pures. Creuen les roses amb arç per que cresquin amb més força, però per desgraci es perd el seu perfum pel cami.
-Doncs no ho sabia. Saps tu quin és el mite de les roses vermelles?
-No, quin és?
-Diuen que Afrodita, la deesa de l'amor i la bellesa, tenia un amant, l'Adonis. Per caprixis del desti l'Adonis va resultar ferit de mort, i quan Afrodita va correr pel bosc per salvar al seu estimat, es va ferir les cames amb uns rosers blancs, i la seva sang va tenyir les flors blanques de color carmesi.
-És una historia bella i trista...
-Si ho és.
Ens vam quedar callats durant uns segons, fins que e sva sentir la porta del carrer. Es va sentir una veu de dona.
-Anja! Ja soc aquí!
-Soc a la sala!
Una noia molt maca va entrar a l'habitació, la mateixa que hi havia a la fotografia que m'havia cridat l'atenció abans.
-Tenim visita?
-Varrick, et present l'Helena.
-Hola, encantat. Soc...
-El cabro acosador.
-Helena!- L'Anja va sonar indignada.
Jo anava a dir “un amic”, vaig pensar.
-I qui ets tu per dirme que soc o que deix de ser?- Vaig contestar ja de mal humor.
El problema va ser que ella si que era qui per dir allò, i jo esteia a punt de quedarme amb una cara que segur que fou tot un poema.
-La seva xicota.
-La seva... xicota?-No mo podia creure.- Ets... sou...?
-Lesbianes? Si.
-Però jo...
-Varrick, et trobes bé?
La veritat es que sentia que estaba a punt de vomitar. Tenia que sortir d'allà, ja!
Vaig agafar porta sense escoltar el que cridava l'Anja, vaig correr molt, tant que quan vaig parar a dalt d'un pont que passava per sobre del riu, les cames em van fallar i vaig caure a terra, vaig mirar-me els peus i vaig veure que em faltava una sabata, i que el peu em sagnava, ni m'havia adonat de perdre la sabata ni de tallar-me.
-Quina merda! Quina puta merda!
La sensació de desolació va ser espantosa. Tot aquell buit que hi havia hhagut al meu cor durant anys i que ara començava a desapareixer, tornava.
Em vaig possar de peu i vaig mirar l'aigua que passava a uns vint-i-cinc metres per sota del pont...
Estei tan fart de tot, tan asquejat del mon, de que el mon es rigues de mi i tot fossin pedres al cami. Als ulls dels demes ho tenia tot, tot el que un pot comprar amb diners. Però la trita veritat era que em sentia infinitament buit. Tenia tant, i res a l'hora...
L'aigua em cridava, ella entenia el que significava tenir un milió de no-res.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]