Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jufra
Granollers
 
Inici: Dos taüts negres i dos de blancs

Capítol 1 L'Aglaia
El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.





Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent, perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa, ni al tros.




Vaig baixar els esglaons de dos en dos, mentre em dirigia cap a esmorzar quan vaig trobar-me la padrina feinejant a la cuina.




Vaig esmorzar el mateix de sempre: un gran bol de llet am pa, ous amb cansalada i una torrada amb mantega i melmelada. Un àpat contundent per a un dia de feina. En sortir de casa i posar-me les botes, vaig sentir un soroll estrany, com de trencadís, que provenia de dins la casa. Ràpidament, vaig encaminar-me per comprovar que tot estava correcte. Vaig preguntar a la padrina si es trobava bé. Ella va assentir amb cara d’interrogant. Jo vaig marxar fent cas omís al seu rostre, a les seves qüestions. Veient aquell panorama, vaig decidir , que havia de descobrir l’origen d’aquell soroll. Vaig buscar per tota la casa, però no vaig veure res sospitós. Fins que vaig arribar a les golfes. Aquella zona era molt tenebrosa, feia molt de temps que no hi entrava. Allà hi vaig trobar un ocell vermell estès a terra, amb vidres fets miques al voltant. El vaig recollir, era viu, però restava immòbil a causa del cop. Vaig buscar alguna cosa per les golfes on ficar-lo, però no vaig trobar res. Llavors vaig recordar que hi havia filferros al cobert.




Vaig fer un intent de gàbia, on, si més no, hi cabia. Ja feia el fet per un ocell en un estat tan dèbil. Era un ocell curiós, diferent i no sabia identificar-lo, no el coneixia. De seguida vaig pensar en els llibres del padrí. Potser algun d’aquells em podia donar la solució.




Vaig entrar cautelosament, ell era una persona maniàtica i molt rigorosa. Si canviava alguna cosa de lloc ho sabria, no li agradava que ningú entrés allà. Intentant no tocar gaire el seu material, vaig arribar-me al prestatge que hi havia al fons de l’habitació. Esporuguida, vaig passar la vista ràpidament per localitzar algun llibre especialitzat en ornitologia. De cop, un tom a la prestatgeria em cridà l’atenció. Era un volum gruixut i pesat, ple de pols. Amb els dits vaig treure la pols del llom i vaig poder llegir el títol complet “Guia Ornitològica per als interessats”.




En agafar-lo vaig veure que entre les pàgines sobresortien diversos retalls de paper on s’hi havia anotat algunes característiques.




Però vaig haver de deixar-lo ràpid i fer via fora, perquè sentia passes que s’apropaven per les escales. Almenys ara, ja sabia on havia de mirar la informació, anava més tranquil•la. Vaig anar al cobert, per agafar l’ocell i dur-lo a la meva habitació.




La padrina, que m’estava buscant com una desesperada, em digué que aviat tornarien els pares, el padrí i el meu germà per dinar.




Era l’alerta típica per dir-me que no fes tard a l’àpat. En baixar per anar a parar la taula, l’olor de botifarra amb seques omplia el menjador. Just en haver acabat de preparar-ho tot van arribar ma mare, mon pare i mon germà.




Cinc minuts més tard arribà el padrí, que va anar, com els altres, a dalt a canviar-se de roba per dinar. Quan el vaig veure pujar les escales se’m va ficar la por al cos, podia passar el pitjor, si descobria que havia grapejat els seus llibres. Va baixar tranquil amb la roba d’anar per casa.




Vaig deixar anar tot l’aire, vaig respirar, no m’havia adonat, que fins a aquell moment m’estava aguantant la respiració.




Ens vam entaular, les bessones van tornar del camp ben enfangades. Ma mare va fer que s’anessin a rentar les mans i la cara abans de dinar.




Les mongetes eren molt bones, la padrina tenia un toc especial a la cuina. Però no me les menjava a gust, de reüll mirava el padrí esperant que en qualsevol moment em recriminés haver entrat a la seva cambra.




No em va dir res, al cap i a la fi, només havia mogut un llibre. A partir d’aquell moment no vaig tenir més oportunitats d’infiltrar-me per a tornar agafar el volum, fins l’endemà.




A la nit, no podia dormir, entre els nervis que estaven a flor de pell, i les salvatges de les meves germanes que no paraven de fer enrenou. Indignada, em vaig dirigir a l’hàbitat de les bessones. Allà em vaig trobar el meu germà gran, que tot just començava a explicar el conte dels Jufres. Era la típica història que s’explicava als nens de camp que no podien dormir. A les ciutats, s’explicava la de l’home del sac. Els Jufres eren uns éssers molt barroers, peluts, amb molts dits als peus, els fronts enfonsats,amb nassos desproporcionats i sapastres; deien que si t’atrapaven, et convertien en el seu esclau per tota l’eternitat. A mitja narració, el padrí, enfurismat, entrà i el renyà per, segons ell, omplir-nos el cap de ximpleries. Aquell comportament em semblà molt estrany...




Pel dematí, cantà el gall quiquiriquí, tot i que, els meus familiars van ser més ràpids que el gall. Vaig mirar l’ocell que estava a la seva gàbia, ja s’havia refet del cop, i llavors, vaig adonar-me que no li havia donat de menjar en tot el dia. Vaig comprovar que no hi havia ningú a prop i, un cop dins l’habitació del padrí, vaig recuperar el llibre i vaig anar a corre-cuita a la meva estança. Feia una calor sufocant, no sé si de la tensió del moment o del clima càlid de l’estiu. Vaig obrir la finestra de bat a bat. L’ocell semblava agrair l’aire net de l’exterior. El llibre contenia gran varietat d’espècies d’aus. Després de molt buscar, vaig trobar un ocell igual, però d’un color diferent, ja que el meu era vermell, encercla’t amb una anotació al marge que no entenia perquè la lletra del padrí era horrorosa. Vaig suposar que era una variació d’aquell tipus d’ocell. Vaig mirar de què s’alimentava, deia que menjava cucs i altres coses. Creia que potser tenia gana, havent estat tant de temps sense posar-se res a la boca. En baixar i obrir la porta de fora, la padrina em va escridassar i m’ordenà que anés a esmorzar.




Ja m’havia atipat de croissants i vaig sentir-lo refilar des de dalt. Semblava que em cridés. Vaig pujar i a la gàbia només quedaven els regalets típics dels ocells. El vaig sentir xiular a l’ampit de la finestra i, en girar-me, vaig tenir la sensació que m’esperava. En aquell instant, l’ocell començà a volar. Jo no sabia què fer, si baixava per les escales, com la gent normal, el perdria de vista, així que vaig decidir saltar per la finestra. Era un primer pis i just a sota hi havia el femer i no vaig fer-me mal. Vaig quedar ben empastifada i pudent, sort que no em va veure la padrina!




Vaig perseguir-lo fins a una clariana on hi havia una prunera, alta i ferrenya, que m’agradava contemplar, on es va posar. En aquell moment, vaig decidir anomenar l’ocell Aglaia. Vaig enfilar-me amb dificultat, ja que els fems em feien relliscar. Curiosament, l’ocell es va deixar atrapar fàcilment.




Quan vaig baixar, les coses semblaven diferents. L’herba era humida. Però, com podia ser possible que hagués plogut mentre jo era a dalt la prunera? Em vaig fixar en l’ocell, havia canviat de color, ara era verd clar. Amb l’esglai, el vaig deixar anar. Tot era molt estrany... Jo tenia clar que era l’únic animal que hi havia a l’arbre. Se’m va apropar i es va posar a la meva espatlla, tranquil.




El cel havia enfosquit. No entenia què passava, en fi, vaig decidir tornar a casa. Vaig esgarrifar-me quan no vaig veure la masia enlloc. El pànic es va apoderar de mi. Les llàgrimes amenaçaven de sortir. Llavors, vaig veure una granja a l’horitzó i vaig córrer amb totes les meves forces per intentar escapar d’aquell indret desconegut. Quan vaig arribar, em vaig amagar darrera d’uns matolls. Vaig quedar horroritzada amb el que veia: en comptes d’animals, hi havia homes i dones nus i explotats pel treball. En aquell moment, vaig sentir una campana i totes les persones van anar cap a l’origen del so. A l’altra costat de la granja, hi havia un ésser pelut, amb molts dits als peus, amb el front enfonsat i amb un nas desproporcionat. Era un Jufra.


 Comenta
 
Capítol 2 Thu'nt
Vaig quedar palplantada davant d’aquella imatge. Què feia allà un Jufra? No era un personatge de conte? Pensava que havia caigut de la prunera i que tot allò era un somni. Em vaig pessigar la galta, després el braç, llavors la cama. L’ocell em pessigà l’orella amb el bec, però sense fer-me mal, semblava que m’entengués i em digués que allò era real. Estava desesperada, no sabia què fer i vaig tornar a la prunera. Era el que més lògic em semblava.

Vaig córrer cap a la clariana on hi havia l’arbre. L’ocell m’estirava, sense gaire èxit, cap enrere. Ja podia tocar el tronc. Vaig saltar per agafar la primera branca, ja la tenia, només era qüestió d’enfilar-m’hi, però en aquell moment, va trencar-se amb el meu pes. Vaig anar a parar de culs a terra. La meva cara devia ser èpica quan vaig veure que la branca es regenerava en pocs segons. Tot allò era molt estrany, però què podia fer? Jo volia tornar a casa, no podia acovardir-me per un arbre poc usual. Així que vaig tornar-ho a provar... El resultat va ser el mateix. Llavors vaig sentir un renec que sonava dins del meu cap. Ja m’havia tornat boja del tot! Vaig amagar-me darrera la prunera, per si de cas, i vaig observar minuciosament el meu voltant. La veu es va sentir clarament i digué:

- No tinguis por...

- Qui o què ets?

- Sóc el que sempre he sigut i el que sempre seré...

Vaig restar en silenci, esperant una resposta útil. La veu va prosseguir:

- Sóc el guàrdia del portal entre els dos móns, camuflat en forma de prunera, una simple eina destinada a romandre aquí per tota l’eternitat.

- Dos móns? Això vol dir que estic en un món diferent del meu? Per què?

- Sí, ets en un món paral•lel a la teva realitat. Aquest pertany als éssers que vosaltres anomeneu Jufres. Has de dur a terme una missió i podràs tornar al lloc d’on provens.

- Com? Però, quina missió?

- Ets l’escollida per salvar els de la teva espècie d’aquest món on estan esclavitzats.

- Sí home! – Li vaig respondre tot rient per no desesperar-me – No em prenguis el pèl, jo aquí no hi pinto res!

- Doncs fins que no compleixis la teva tasca la porta es mantindrà tancada.

En sentir aquelles paraules, vaig entendre que no ho deia de broma. Així que vaig marxar tot pensant on anar a investigar primer. Vaig reflexionar amb dificultat per la tensió del moment. Se’m va acudir d’anar a la granja d’humans que havia vist abans. Vaig baixar-hi poc a poc, insegura amb el que feia. L’Aglaia en canvi em seguia des del cel.

No hi quedava cap Jufra, això era el primer que vaig voler saber. De fons, però, se sentien uns renecs, de bestiar. Com que no tenia cap altre pla, vaig treure el nas per saber què eren aquells sons. L’ocell em va voler esperar des de la teulada. Em vaig esgarrifar! Les persones que abans eren fora el camp, en aquell moment estaven tancades en grupets en petites parcel•les. Endrapant com desesperades. Era un corral d’engreix per a humans! Probablement se’ls cruspissin un cop ben grassos. Era una imatge esperpèntica! Al cap i a la fi, a la meva realitat fèiem el mateix amb els animals, també són maltractats de la mateixa manera i no ens fa tanta impressió, no pensem com ho passen de malament en la seva curta vida.

Ara la qüestió era buscar solucions per tornar a casa i que no m’enxampessin els Jufres.

Vaig pensar en la conversa que havia mantingut feia una estona amb el portal-prunera. Recordant la missió, vaig intentar alliberar els humans d’aquell infern. M’hi vaig acostar per obrir-los el llisquet, cada cop més, les persones feien cara aterrida. No entenia què els passava, jo també era humana.

No sabia què pensaven ni com reaccionarien, però jo creia que feia el correcte. Quan vaig tocar la porteta, començaren a esvalotar-se sobtadament i esbojarrada. Se sentiren crits nerviosos, suposo que de l’angoixa. Em van fer un bon esglai! Vaig fer unes quatre passes enrere, tot i que potser més i tot, no les solc comptar en situacions així.

Una veu greu s’acostava des de fora. Aquell guirigall m’havia delatat completament! Vaig pensar d’amagar-me entre les saques de palla i pinso que hi havia en un racó, i d’un salt hi vaig arribar, em vaig arrupir per tal que no se’m veiés. Varen entrar dos Jufres, estranyats, que de seguida intentaren calmar el personal. I van mirar al seu voltant, buscant l’explicació del rebombori. En aquells moments, em penedia d’haver-li fet cas al portal-prunera. No, si ja m’ho deien a casa que no em fiés dels desconeguts...

El terra va començar a enfonsar-se. Però semblava que només era aquell petit racó on em situava. Els dos Jufres no notaven res. El terra se m’enduia cap a dintre seu, les coses no podien empitjorar més, però també podia ser la meva salvació. Definitivament, vaig acabar caient en un forat força profund, fosc i ple de pols. Vaig passar una estona en silenci, eterna, sense moure’m, dins aquell orifici.

A la superfície el rebombori i la veu greu dels Jufres havia cessat. Vaig intentar escalar per sortir d’allà dins, però quan ja flairava la pudor de l’estable, el forat es tapà. De l’ensurt vaig caure enrere i vaig xocar contra un cos llefiscós i fred, que m’arrossegà forat endins.

Després de minuts, que se’m varen fer interminables, a cavall d’un ésser desconegut, vam arribar a una gran galeria. Petites clenxes de llum penetraven per les parets, destruint la penombra. No em creia el que veia. Pensava que amb els Jufres ho havia vist tot, però m’equivocava. Dues fileres de cucs gegants restaven drets i immòbils deixant un gran passadís entremig. Al final del camí que formaven, hi havia un cuc encara més gran, que desprenia una aura més digna i més ostentosa. Jeia sobre un cúmul de fang i esperava la meva arribada. Llavors em vaig adonar que allò que jo muntava no era cap altra cosa que un d’aquells éssers impressionants.

Quan s’aturà, vaig baixar i vaig mirar desafiant el rei cuc, havia de saber que no em feia por. La bestiola deixà anar uns sorolls guturals d’allò més desagradables. Jo, per instint, vaig voler tapar-me les orelles, però no podia fer-ho o demostraria feblesa. Vaig resistir tot el que vaig poder, fins el punt en què el meu cap no ho va poder suportar i vaig fer un crit de dolor. En aquell moment, deixà d’emetre el so, i jo em vaig desmaiar.

A poc a poc, vaig recobrar la consciència, i vaig trobar-me en una sala molt més petita que l’anterior i menys il•luminada. Vaig recolzar-me amb una mà i vaig analitzar el meu voltant. A la meva dreta, hi havia un cuc, més petit que els altres, però, tot i així, triplicava el meu tamany. Portava pintades per tot el cos, ratlles de colors diferents que no semblaven seguir un patró determinat. Mentre jo contemplava aquells estrany tatuatges, ell deixà anar un so semblant a l’anterior, però més melós, i m’apropà com va poder una espècie de vas fet amb fang. Semblava aigua i no tenia una olor estranya, a més, em moria de set, i me’l vaig veure d’un sol glop. Però no era aigua, tenia un sabor fastigós, tenia un gust pitjor que el mitjó que el meu germà m’havia posat a la boca mentre dormia temps enrere. Pensar en el meu germà em va fer entristir, però no vaig tenir temps de deixar-me envair per la melancolia, ja que tot seguit, el cuc parlà:

- M’entens ara?

Jo no vaig poder badar boca. El que havia emès feia un moment sons sense sentit, ara eren paraules, frases, oracions!

-M’entens o no?

-Sí...

-Gràcies a Gaia! Ja pensava que el crit del Rei t’havia destrossat aquest cervell de mamífer que tens.

-Què sou? Per què ara t’entenc?

- Som cucs, que no ho veus? Després diuen que sou l’espècie evolucionada... I un rave!

-Perdona, però els cucs del meu món són molt més... petits. - vaig dir ofesa.

- Per què fas tantes preguntes si després m’interromps? Contestant a la segona qüestió... Sóc, el que els humans anomeneu: bruixot, alquimista, xaman; digues-li com vulguis, aquí se’m coneix com Thu’nt. I el que t’he donat per veure era una poció per entendre el nostre idioma.

-Per què? Vull dir, jo no he fet res que pugui enfurismar-vos i no sóc d’aquest món.

- T’agrada fer preguntes pel que veig. No sóc jo qui t’ho dirà, sinó el nostre monarca. Segueix-me i no caiguis.

Dit això el cuc començà a caminar, o més ben dit, a arrossegar-se i em portà a la galeria on m’havia desmaiat.

El paisatge era exactament el mateix, i el Rei es mantenia en la mateixa posició que abans.

- Benvinguda humana- digué en veu solemne.

Jo vaig fer una reverència forçada.

- Et necessitem perquè duguis a terme una tasca.

“Una altra?” vaig pensar.

- Els Jufres i els cucs hem estat enemics des de fa segles, i és hora que acabi. Nosaltres els volem destruir i tu vols alliberar els humans que tenen en captiveri, si unim forces; aconseguirem els nostres objectius.

- I quina seria la meva tasca? - vaig dir encuriosida, uns aliats com els cucs em podrien ser molt útils.

- D’això en parlarem més endavant. Acceptes el tracte?

- Què passa si no accepto?

- Correràs un destí pitjor que els altres exemplars de la teva espècie en aquest món.

Vaig empassar saliva abans de respondre:

- Tracte fet!
 Comenta
 
Capítol 3 Potepni
Havia sortit del foc per caure a les brases només em faltava convertir-me en cendra!



El pacte ja l’havia fet, ja no em podia fer enrere. Després d’acceptar, el Rei cuc em va dir que la meva tasca seria molt fàcil, només m’havia d’infiltrar entre els Jufres per a buscar informació sobre quin era el seu punt dèbil i poder-los derrotar.



Clarament m’havia complicat molt les coses pel fet de voler atrapar l’Aglaia saltant per la finestra de l’habitació... “Oh! Però què n’havia fet de l’Aglaia?” vaig pensar. “Li creixerà la barba abans que jo surti d’aquí, si continuava esperant-me a la teulada.” Em va venir al cap que feia molt que l’ocell no menjava, així que si se li acudia menjar en aquell instant esperava que no anés a buscar els cucs allà on era jo, o es formaria una batalla campal.



Les reflexions que feia, cada cop em semblaven més absurdes.



El Rei cuc va ordenar-me que m’acostés al seu tron de fang. Vaig sentir un soroll rere meu, en girar-me vaig veure en Thu’nt que preparava dins un morter gran una de les seves pocions. El Rei em va dir que, per a no aixecar sospites entre els Jufres, m’havia de prendre allò que el bruixot preparava.



Va posar-hi unes quantes fulles, una pols marronosa tirant a negra i un líquid viscós i de color lila! Alguna cosa més, segur que també, però no m’hi vaig fixar. Em van ordenar que m’ho begués. Com que tenia por del que em poguessin fer si m’hi negava, m’ho vaig beure de cop, sense respirar, per si de cas. El gust era quasi tan fastigós com l’altre, més i tot. Sort que no havia respirat.



- Què m’heu fet beure? – vaig preguntar.



- És una poció perquè puguis canviar la teva aparença i puguis camuflar-te entre els Jufres.



- Com? Jo un Jufra? Però, què m’heu donat?



- Exacte! Veig que millores la capacitat per entendre les coses que et diem els cucs. A la mescla hi ha fulles de tot tipus i baves de Jufra que són essencials per poder agafar el seu aspecte. Trigarà una estona a fer-te efecte, però quan et transformis tardaràs dos dies fins que no tornis a tenir cos d’humana.



“Uix! Tot això m’he pres!”.



- Com és que ho he de fer jo? Per què no ho podeu fer vosaltres?



- Nosaltres som molt sensibles a les olors. No aguantaríem ni mig segon amb un Jufra al costat sense perdre el coneixement. En canvi, tu sí.



- Però ells poden saber que jo no sóc un Jufra, no faig la mateixa olor!



- No pateixis, ells no tenen els narius tan fins.



Dit això, de seguida em vaig transformar en Jufra. Els cucs van fer un forat al sostre, directe a l’aire lliure, em van tirar cap amunt. Tan bon punt vaig posar els peus a terra, vaig veure l’Aglaia que m’esperava. No vaig parar-me a preguntar com em podia haver trobat, vaig preferir no saber-ho.



L’ocell va començar a volar dirigint-se cap a una petita població que hi havia no gaire lluny d’allà on érem. Va anar molt ràpid, de seguida sobrevolava la vila.



Dins aquella ciutat els Jufres no semblaven gaire feliços. Molts d’aquests intentaven fer espectacle o directament demanaven almoina ajaguts a terra. Vaig quedar afligida en veure la situació en què es trobaven. Sense aturar-me, avançava per aquells carrers foscos i sinistres mentre veia, amb dificultat per la falta de llum i l’immens nassot que duia enganxat, la cara de lament dels Jufres. Jo em sentia diminuta al costat d’aquells éssers. Era una petita nena que caminava pels carrers més pobres de la ciutat. No era un bon lloc per on passejar, i menys per a una criatura. Em feia moltíssima paüra aquella zona. Feia llàstima veure que no abastaven més mètodes per a poder tenir unes condicions bàsiques per viure.



Tot recte, vaig arribar a una petita plaça on el nivell de vida semblava diferent. Almenys els carrers estaven més nets. No vestien amb parracs i pegats, tampoc tenien un rostre de felicitat. Feien cara de concentració, d’estrès, d’enfeinats.



Seguint el meu camí en forma de Jufra, buscant informació que pogués donar als cucs, vaig notar que ja havia passat la zona pobra i havia anat a una amb un nivell social més elevat. El fet que la ciutat estigués dividida en tres parts, segons la riquesa dels habitants, m’estranyava i m’horroritzava al mateix temps. Com podia ser que, pel simple fet de ser més pobres, haguessin de viure en unes condicions tan precàries? Això al camp no passava, tots érem iguals.



Quan ja portava quasi tres hores donant voltes per aquell indret, de cop, se’m van il•luminar els ulls en veure un embalum de rajoletes col•locades damunt una paret, amb la intenció de dibuixar quelcom abstracte. Vaig entendre que aquell era l’edifici més important que hi havia. En això sí que s’assemblaven als humans. El padrí ens havia explicat que, durant els seus viatges a la ciutat, havia vist escultures ostentoses per donar prestigi, però jo creia que era per mostrar el seu poder.



Vaig fer un volt pels voltants d’aquella estructura i, no m’equivocava pas. Ocupava un terreny enorme, estava envoltada de Jufres, alguns vigilant i d’altres fent tertúlia. Els que enraonaven no semblaven tenir gaire feina, però anaven molt ben vestits, en comparació als que havia vist fins aquell moment.



Un lleuger rebombori s’acostava, cada cop més a prop. Espantada em vaig girar. Venien corrent un grapat de Jufres, de mida similar a la meva. Era un grup escolar! Devien fer una excursió. Per la manera com parlaven semblaven més petits que jo. Vaig pensar que si entrava amb ells, seria una bona manera de conèixer els punts dèbils dels Jufres. Per una vegada la meva altura em serviria, sabia que ser baixeta m’aportaria beneficis algun dia.



La infiltració va ser un èxit! Aquells mocosos no feien cas a la meva presència i anaven a la seva. A mesura que avançàvem amb la visita, cada cop hi havia més guàrdies. Vam arribar fins al final d’un llarg passadís, on hi havia una immensa porta feta d’una fusta que semblava molt pesada. A cada costat hi havia un enorme Jufra amb cara amenaçadora. El guia va explicar que allò era el despatx del president, però que no s’hi podia entrar perquè tenia una reunió molt important. Llavors, se’m va encendre la bombeta! Només havia d’entrar allà dins i buscar informació. El problema seria accedir-hi, amb aquells dos armaris custodiant-la.



Un cop fora, vaig veure com l’Aglaia descendia del cel i em mirava. Volia que la seguís. Em va conduir fins la part del darrere de l’edifici i va donar unes quantes voltes rodejant una finestra, com assenyalant-la. Devia ser el despatx. Va tornar a enlairar-se i la vaig perdre entre els núvols.



Una heura pujava al balcó de l’habitació contigua. Vaig enfilar-m’hi amb dificultat, ja que aquell cos era poc ambiciós i li costava fer moviments àgils. A la planta superior, després de comprovar que no hi havia ningú, vaig enganxar el cap a la paret que conduïa a l’estança on hi havia el president, però la seva veu no s’entenia. Llavors, vaig fixar-me en un petit quadradet quasi a tocar del sostre. Amb una cadira, vaig obrir la portella i vaig percebre una espècie de túnel on se sentien uns xiuxiueigs. No vaig pensar-m’ho dos cops i vaig entrar. Aquell lloc era diminut i claustrofòbic, em faltava l’aire, però havia de seguir endavant. Només hi havia una escassa llum que provenia d’una reixeta a l’alçada de la meva cara.



Un Jufra molt arreglat, assegut en una cadira que semblava força còmoda, conversava amb un altre, també molt elegant, però que es mantenia dret. Els dos feien cara preocupada, i no era d’estranyar. El que vaig sentir va ser el que em va permetre tornar amb els cucs.



El Rei va començar a donar ordres tan bon punt va sentir les notícies que jo li portava. En Thu’nt va donar-me un altre beuratge fastigós que em va tornar al meu estat original.



M’ordenaren que em quedés allà, i em van dir que ja em dirien quan podia anar a salvar els humans, però que hauria de fer-ho jo sola. Mentre passejava per aquelles coves, pensava un pla per salvar-los. Òbviament, els havia de portar fins a la prunera, amb l’Aglaia, que s’havia tornat a quedar a la superfície després de seguir-me des de la ciutat dels Jufres. Immersa en els meus pensaments, vaig xocar amb un cuc, més petit que els altres. Vaig disculpar-me nerviosa, tenia por del que em podria passar.



- Tranquil•la, no et preocupis.



Tenia una veu molt calmada i amable, i semblava bona persona, d’això, cuc.



- Em dic Potepni, però els amics em diuen Tep. Sembles distreta, necessites ajuda?



Havien passat dues setmanes des que havia tornat de la ciutat. Realment, el menjar dels cucs, si és que allò es pot denominar menjar, era repulsiu. El millor era passar temps amb en Tep, era molt divertit i agradable. Em va donar un cop de mà amb el meu pla. Estàvem fent una corda per lligar tots els humans i que no se’m perdessin pel camí, em semblava cruel, però a falta d’un gos que controlés el ramat... Perquè dubtava que l’Aglaia fos capaç de bordar.



- Ja quasi estem! Demà l’acabarem.- vaig exclamar alegre.



- Demà jo no serè aquí... M’han convocat per anar a lluitar a la guerra contra els Jufres.



En aquell moment, el món va deixar de girar i em vaig convertir en cendres.

 Comenta
 
Capítol 4 El tauler d'escacs
Tots els cucs estaven en formació a punt per a lluitar a la guerra. En Tep estava a primera fila. Aquells són els que primer moren. A l’horitzó es veia una renglera de Jufres, molt llarga, que resseguia la carena. Les seves brames eren potents, arribaven fins on érem. De sobte el so d’una trompeta va fer callar les muntanyes.

Una veu esquifida va ressonar enmig l’esplanada. El rei cuc semblà contestar-lo, o manava ordres als seus.

El perfil dels Jufres a la muntanya va començar a difuminar-se, els cucs també avançaven ràpidament, decidits a prendre vides. El terra començà a tremolar, pensava que s’ensorraria tot. Era moment de marxar. Vaig mirar en Tep per última vegada. Em sentia culpable, no volia deixar-lo sol enmig d’aquell desori. Però també volia tornar a casa, allò era molt estrany i confús, espero no arribar a aquests nivells de destrucció a la meva realitat.

Era dalt d’un turó, a l’altre costat, es veia la granja. Vaig prémer els punys i fer el cor fort, mentre mirava enrere, i desitjava que en Tep no prengués mal. A mesura que avançava, el so estrident ja només era remor. Quan vaig entrar al corral, la flaire em va atacar i vaig marejar-me. No em deixava pensar. Vaig sortir a respirar aire fresc i a aclarir les meves idees. Vaig jaure sota un cirerer florit que hi havia a prop, esperava que no fos un altre portal que em portés ves a saber on. Les meves parpelles queien degut al cansament acumulat, ja que la nit anterior no havia dormit gaire. Vaig tancar els ulls un moment, però de seguida em vaig posar dempeus i vaig córrer a buscar en Potepni, tenia un mal pressentiment. Des de dalt del turó, es veia la batalla, però jo només m'enfocava a buscar en Tep. Enmig del tauler d'escacs en què s'havia convertit la plana, els peons sacrificats pel bé dels superiors. Els caps de l'exèrcit, els reis del tauler, contemplaven impassibles amb aires de superioritat la partida, però de fet, si les peces queien, s'acabava el joc.

Des del puig on em trobava, vaig sentir com cridaven el meu nom. Era en Tep!
Quasi vaig plorar de l'alegria en veure que estava bé. Tot era blanc i només veia amb claredat la silueta del meu company. Volia anar-lo a abraçar, però de sobte, una ombra va aparèixer darrere seu, i amb un gest ràpid i contundent va segar-lo. La meitat superior del seu cos va desplaçar-se i va caure. No podia sofrir veure'l en aquell estat, dividit en dos i immers en una bassa de sang que brollava del tall.

Vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant, no sabia què havia passat. Vaig respirar alleujada en veure que tot havia estat un somni. Vaig aixecar-me i vaig buscar la corda que havia fet amb en Tep. No la trobava. De sobte, vaig sentir piular l'Aglaia dins del recinte. La vaig trobar sobre un humà, tots preparats en fila i lligats per la corda que feia uns moments buscava. Com redimonis ho havia fet? Cada cop em sorprenia més...

L'ocell va volar cap a mi i es va posar a la meva espatlla, com sempre. Vaig estirar l'extrem de la corda i ens vam posar en marxa.

Vam arribar fins al turó del meu malson. La imatge de la batalla era exactament igual. Em vaig aturar, aquell calfred m'havia recorregut de dalt a baix. Vaig mirar cap on havia vist caure el cos inert d'en Tep en el meu somni. Em vaig sorprendre quan vaig veure el real, allà mateix, cridant-me. Les imatges es repetien. En Tep tornava a sagnar, tombat al terra. L’única cosa que va canviar era que el Jufra homicida va començar a perseguir-me amb cara de psicòpata. No havia tingut temps de sentir res per la mort d'en Tep que vaig posar-me a córrer cap a la clariana on es trobava la prunera. Mentre avançava, intentava no lamentar-me per la pèrdua, però les llàgrimes m'emboiraven els ulls. L'Aglaia, que volava més ràpid, va arribar abans a la prunera i va poder obrir el portal. Per sort el Jufra era lent, si no ja m'hauria atrapat. Vaig quedar impressionada en veure que les fulles es desprenien de les branques i es movien tot formant un cercle. Em va costar una mica, però finalment van passar-hi tots. L'Aglaia va baixar per passar amb mi a la meva realitat. Però quan ja em sortia un peu per l'altre món el Jufra em va atrapar.

Havien atrapat la meva fillola, aquells maleïts Jufres... Aquells dos petits monstres ja em podrien haver donat el llibre abans! Mentre corria, rememorava la meva infància marcada per aquell fet, temia que li hagués pogut passar el mateix. Jo vaig escapar-me pels pèls, però potser ella no tindria la mateixa sort. He intentat evitar de totes les maneres, que els nens parlessin de la llegenda dels Jufres. Fins i tot vaig estar vigilant, que cap ocell, semblant al de la fotografia del llibre, s’apropés a la casa. Quan vaig arribar a la clariana vaig veure una colla de persones despullades i lligades amb una corda. Les fulles ja es tornaven a col•locar a les branques, ja no hi havia temps d'entrar.

Mentre jo li ventava cops de colze, l'Aglaia li va pessigar l'ull. En aquell moment em va deixar anar per picar a l'Aglaia, jo vaig aprofitar-ho per enfilar-me a la prunera, a l'últim moment. Però amb l'Aglaia morta el portal va tancar-se definitivament i vaig quedar-me atrapada per sempre.

Uns quants anys després, encara em sento culpable, no vaig arribar a temps per salvar-la. Cada any, es commemora la seva proesa i explica als fills d'aquells humans la seva història.

- T’agrada estar aquí dins, sola, tancada? No trobes a faltar els teus amics i familiars?

- Tot i quedar empresonada, mai estic sola. La meva família em ve a visitar, a tota hora. Un bon dia, que m’acabava de despertar, vaig sentir un xiuxiueig de fons. Venia des de l’altre món, “Que hi ets?” aquella veu m’era molt familiar, “Sóc jo!” quan vaig girar-me i vaig veure en Tep... Mentida! Dos Teps! Hagués saltat d’alegria si no fos perquè estava arrelada al terra... En Tep no era va mort! Sinó que les seves dues meitats van formar dos éssers diferents. Ara, venen a veure'm cada dia. Per mi continua sent en Tep de sempre. Jo, li he dit moltes vegades que hauria d’anar a buscar algú amb qui tenir larves. Però ell està entestat en que això, “Em trauria temps per estar amb tu”. O sigui, que no estigueu tristos, ja que jo sóc feliç.

- I dels Jufres què se’n va fer?

- Els cucs van derrotar els Jufres, n’hi va haver que van marxar, d’altres van morir a la guerra o durant la dura postguerra que van passar. La resta van signar una aliança de pau. Tan cucs, com Jufres, com humans, només volem poder i riquesa.

- Ja hi tens espai aquí dins?

- I tant! Aquest arbre és només un envà entre dues realitats. Des d’aquí on sóc jo puc veure un món sota la prunera.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]