Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



RomaissaLuisPau
Tarragona
 
Inici: L'escala del dolor

Capítol 1 Besiers - Andorra
-A veure, nois. Qui d’aquí sap francès? Francès de veritat, no aquesta cosa estranya que ara us ensenyen a estudi.

El comissari Tarrés s’estava a la porta, marcant amb el peu un ritme irregular de tres per quatre. La pregunta ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. Ningú no es va moure, ni tan sols el carallot del Pascal, un plançó de la diàspora andorrana a Besiers. Havia demanat voluntaris per formar part d’un escamot d’execució. El Peremiquel, des de la seva taula, es va arronsar d’espatlles: tothom sabia que el seu francès era un francès de contrabandista, funcional i pintoresc, però inútil per a qualsevol ús que exigís un registre formal.

-Hòstia puta, no fotem riure. Andorra és part de la francofonia o no?

Ningú es va atrevir a respondre. Fins i tot dubtaven de la pregunta més òbvia que es podria fer en aquell moment, ja que aquell home feia cara que cap resposta que li poguessin dir seria correcta. No sabien ni qui era, només el coneixien d’haver-lo vist alguns dies a l’institut.

Tot el curs de tercer estava preparat a la porta de l’institut per marxar de colònies quatre dies a esquiar a Andorra; els esperaven tres hores i mitja d’autocar des de Besiers, per l’A9.

El comissari Tarrés els acompanyarà fent-se passar per professor, per investigar un assassinat que havia ocorregut prop de l’alberg on s’allotjarien durant l’estada: havien trobat un mort en una de les pistes d’esquí, i volia portar aquesta investigació d’incògnit.

Van emprendre el camí cap a Andorra. En Pascal (que es el Francès) i en Peremiquel (que es el català) comentaven el fet que aquell tan antipàtic que els havia escridassat abans anés amb ells de colònies. Li van preguntar a la professora Maria i, aprofitant la pregunta, la Maria va fer un crit d’atenció a tothom i va dir:

- Sé que molts us preguntareu què fa aquell home que havíeu vist abans a l’institut anant amb vosaltres de colònies. En Joan Tarrés és un alumne de la Universitat que està fent pràctiques de professor. Ens acompanyarà durant l’estada a Andorra.

Van arribar a Andorra i es van instal·lar a l’alberg. El comissari va aprofitar el moment que s’estaven preparant per l’esquiada i va dir:

- A veure nois, em podeu escoltar un moment? Doncs res, em presento. Em dic Joan Tarrés i com ja sabeu, sóc un alumne de la Universitat i estic fent pràctiques de professor. Per tant, m’heu de tractar com un professor més.

En Peremiquel li va dir a en Pascal que creia que el Joan era massa gran per estar fent pràctiques i el Pascal va dir a en Peremiquel:

-No ho trobes estrany?
-Oui, és massa gran per fer pràctiques, no et sembla? n’est ce pas?
-Oui, em sembla que tenim un misteri per resoldre, estimat Pascal…

Tots van anar a les pistes de esquí. En Peremiquel i en Pascal eren els que en sabien més, així que en poc temps ja estaven esquiant per les pistes més ràpides. Quan estaven a punt de fer la quarta baixada, en Pascal va veure al Joan fora de la pista, entre el pinar, on hi havia neu verge, removent-la bastant nerviós. En Pascal es va preguntar què feia allà i va pensar que devia haver perdut alguna cosa important i l’estava buscant. En Pascal es va apropar al Peremiquel i li va explicar el que havia vist. En Peremiquel va trobar estrany el fet que estigués buscant res fora de la pista d’esquí, va pensar que per poder perdre el que hagués perdut fora de la pista n’havia d’haver sortit per algun altre motiu. Ja era l’hora de tornar a l’alberg així que van tornar per anar a sopar amb tot el curs.

Mentre sopaven en Peremiquel i en Pascal, asseguts l’un al costat de l’altre, es fixaven que el comportament del Joan era molt estrany, estava a la taula de professors però no parlava amb cap d’ells, semblava que estigués rumiant alguna cosa. Tant en Peremiquel com en Pascal seguien pensant que no semblava pas un alumne de pràctiques i que tot el que havien vist fins ara no era normal.
 Comenta
 
Capítol 2 Nit blanca, matí negre.
Ja era l’hora d’anar a dormir, així que tothom va pujar a les habitacions. La professora Maria va passar per totes les habitacions per comprovar que hi eren tots i va marxar a dormir a l’habitació on s’allotjaven tots els professors, juntament amb en Joan Tarrés.

En Pascal i en Peremiquel no podien dormir i van sortir al balcó a prendre l’aire; eren cap allà les tres de la matinada, quan van veure passar per fora de l’alberg un home amb una llanterna. Els dos amics es van mirar i van dir:

- Qui és aquest home?
- Suposo que deu ser el vigilant de nit de l’alberg.
L’home es va girar de cop i els va apuntar amb la llanterna i amb la llum li van veure una mica la cara, es van mirar altre cop i van dir:

- Aquest és…
- Oui!
- És en Joan Tarrés!

En Joan bastant empipat va dir:
- Que collons foteu aquí fora al balcó! Vinga, cap a dintre, hòstia puta!

En Peremiquel i en Pascal li van fer cas i van entrar a l’habitació. Seguidament van anar a treure el cap a l’habitació de professors i van comprovar que en Joan no hi era. Els nois van tornar sense fer soroll cap a la seva habitació, es van abrigar, van agafar les llanternes i van sortir fora per buscar-lo.

En arribar a baix, en Joan ja no era on l’havien vist abans. Llavors, el van buscar pels voltants de l’alberg però tampoc apareixia. Tot seguit, van decidir seguir buscant-lo per l’únic camí que hi havia de sortida de l’alberg, que anava cap a les pistes d’esquí.

En Peremiquel va veure una llum entre els arbustos i els dos amics van anar cap a ella per veure què era. Quan hi van arribar, la llum ja no es veia, van enfocar amb les llanternes però tampoc hi havia ningú. El que sí que van veure eren unes petjades marcades a la neu i les van seguir. Va arribar un moment en què les petjades ja no estaven marcades i van pensar que havia marxat amb uns esquís.
La llum que portaven buscant va aparèixer al pinar on havien vist anteriorment al Joan Tarrés i hi van anar a provar si per fi aconseguien veure qui era aquella persona que portaven tanta estona buscant, però en arribar tampoc van veure ningú. Eren les sis del matí i com s’havien de llevar a les set, van decidir abandonar la recerca i tornar cap a l’alberg abans que algú s’adonés que havien marxat.

Quan els professors es van llevar, van veure que en Joan no era a l’habitació i van pensar que s’hauria despertat més d’hora i havia baixat per esperar-los per esmorzar.
Els dos nois van pensar que això que passava amb el Joan no podia anar més lluny i li van explicar a la professora Maria que a la nit havien vist el Joan fora de l’alberg i que el van veure al pinar mentre esquiaven. La Maria els va haver d’explicar que en Joan no era un alumne de pràctiques. Era un comissari que havia vingut amb ells de colònies per investigar un assassinat que havia ocorregut dos dies abans que arribessin ells. Es van trobar un cadàver al pinar de les pistes d’esquí.

- El cadàver era un noi que venia de colònies com vosaltres, per això vam decidir no dir-vos res perquè poguéssiu passar-ho bé, tranquils i no estiguéssiu preocupats pel tema.

La professora Maria els va dir que no expliquessin a ningú el que els acabava de dir perquè en principi no es podia saber que era comissari perquè havia vingut d’incògnit.

Els dos nois es van quedar sorpresos i van dir:
- És clar, tot encaixa Pascal! Per això vam veure al Joan al pinar.
- Oui, estava investigant el cas!

La Maria va anar a dir-li al Joan que els havia hagut de dir a en Pascal i a en Peremiquel tota la veritat.

En acabar d’esmorzar, tot el curs va anar a les pistes d’esquí; aquesta vegada el Peremiquel es va quedar assegut una estona per descansar, ja que havia dormit poc, però en Pascal volia aprofitar al màxim encara que estigués cansat i va anar a tirar-se per les pistes difícils.

- Ei Pascal! T’espero aquí metre fas la primera baixada i després ja anem junts d’acord?
- D’acord Peremiquel! No trigaré. Au revoire!

Ja feia una hora que en Pascal havia marxat i encara no havia tornat. En Peremiquel va pensar que s’hauria entretingut amb algun company en alguna pista i va decidir anar a llançar-se per les pistes més difícils per a veure si el trobava. Es va llençar per un parell de pistes i, després, es va dirigir cap a la pista que donava al pinar on van assassinar a aquell noi, es va quedar mirant el pinar abans de llançar-se i va veure a en Pascal assegut a la neu i arrepenjat a un arbre.

En Peremiquel va cridar:
- Pascal! Què fas allà? Au surt d’aquí, anem a esquiar!
En Pascal no responia i en Peremiquel sabia que amb les orelleres que portava era gairebé impossible que l’escoltés. Llavors, va anar a buscar-lo. Pel camí se li va ocórrer anar per darrera sense que se n’adonés i espantar-lo. En Peremiquel es va acostar per darrera i li va fer un parell de cops a l’espatlla, en Pascal va caure cap a endavant.
- Au va, aixeca’t! No facis el pallasso que sé que m’has vist venir!
Va dir en Peremiquel fent broma.
A continuació, li va començar a fer pessigolles, ja que en Pascal en tenia moltes, mentre li donava la volta tot rient. En Peremiquel va mirar a en Pascal horroritzat, tenia tot el cos tacat de sang, el va sacsejar molt bruscament tot cridant:
- Pascal! Pascal!
En Pascal no es movia, tenia un munt de punxades per tot el cos, estava dessagnat. En Pascal era mort.
 Comenta
 
Capítol 3 Les aparences enganyen, noi.
En Peremiquel, en veure al seu amic en aquell estat, va sentir que una part d’ell marxava. Es va tornar pàl·lid i en aquell mateix moment, es va desmaiar i va caure inconscient sobre la neu.

Ja era l’hora d’anar a dinar i tot el curs ja estava preparat a l’entrada de les pistes per anar a l’alberg. Només faltaven en Pascal i en Peremiquel, però la professora Maria va dir que segurament s’haurien entretingut en alguna pista i que ja vindrien.
Van estar esperant força estona però no apareixien.

La Maria li va dir al comissari preocupada:
- On s’han ficat aquest parell? Els aniré a buscar, a veure si els ha passat alguna cosa…
En Joan va respondre:
- No pateixis dona, que ja els vaig a buscar jo, tu vés tirant cap a l’alberg amb la canalla.

En Joan Tarrés va baixar per les pistes. Ell tenia una idea d’on podia trobar-los, ja que s’havien vist en aquell punt varies vegades. Així que es va dirigir cap a les pistes rápides que donaven al pinar on els dos nois s’havien trobat a en Joan Tarrés buscant alguna cosa bastant nerviós, on l’havien vist a la nit i on es va assassinar al noi del que en Joan Tarrés estava portant la investigació.

Mentrestant, al menjador, els companys del Pascal i el Peremiquel començaven a esverar-se. Cadascú treia una conclusió diferent sobre el que estava passant, es temien el pitjor. Efectivament, molts d’ells encertaven amb el que deien, encara que en aquell moment, aquelles opinions eren impossibles. La professora Maria intentava calmar a la seva classe. Els hi va explicar que en Tarrés havia anat a buscar-los i que ell sabia més o menys on podien estar. També els hi va dir que, si els hi hagués passat alguna cosa, els guàrdies que vigilen els finals i principis de les pistes se’n haguessin adonat.

En Joan Tarrés va arribar al pinar. Rápidament, va poder localitzar a en Peremiquel i en Pascal, es més, sabia on estaven exactament. Sabia que en Pascal havia mort, quines ferides tenia, amb quin objecte s’ho havien fet i on tenia les punxades. Intuïa que en Peremiquel estaria allà. Que com pot ser possible això? Fàcil. En Tarrés, el suposat comissari va ser qui va assassinar a en Pascal.
Al arribar allà, es va trobar sobre la neu verge entre els pins, el cos sense vida d’en Pascal i a en Peremiquel inconscient.
-Hòstia nen, estic fins als nassos d’aquests mocosos! Sort que m’he desfet del més pesat de tots, el Pasqual, Pasqua, Pascal o com es digui. Ara em queda aquest altre, el que acompanya al mort.

En Peremiquel es va recuperar del desmai. Va escoltar la veu del Joan Tarrés, i va continuar fent veure que estava inconscient. En Tarrés va agafar un dels seus pals d’esquís. El va alçar a l’aire i just quan volia impactar-lo al cos d’en Peremiquel, dos guàrdies de les pistes van arribar cridant. En Tarrés va començar a fer teatre. Començà a plorar desconsoladament mentre explicava als guàrdies els fets. Els hi va dir que acabava d’arribar, que la professora dels alumnes li havia encarregat que baixés a buscar-los, ja que no hi eren a l’hora en la què havien quedat per dinar mentre ella es quedava amb l’altre grup d’alumnes.

Els guàrdies van trucar als serveis d’emergències. En Joan Tarrés, al arribar al menjador, va explicar els fets a la Maria. El comissari es va apropar a ella per intentar calmar-la, però ella s’apartava d’ell. Trobava en la mirada d’en Tarrés alguna cosa que li feia sentir insegura.

La Maria va comunicar als pares d’en Pascal els fets. Els companys estaven molt desanimats, doncs tots ells tenien molta estima al seu company i gran amic que ara, trobarien tant a faltar.

El Peremiquel era el més afectat, ja que ells dos eren amics inseparables des dels tres anys. Volia demostrar que en Tarrés era qui va assassinar al seu amic, però no tenia les pistes suficients, i pensava que ningú el creuria. No podia aguantar més temps amb aquell nus a la gola. Es va dirigir cap a la professora Maria i li va explicar el que passava. Ella es va oferir per ajudar-li, ella també trobava alguna cosa estranya en ell.

Les colònies arribarien al seu fi molt més ràpid del que s’esperava.
 Comenta
 
Capítol 4 Llums, càmera i... acció!
Els pares d’en Pascal van arribar a l’alberg en quatre hores, no es podien creure el que havia passat. La mare va començar a plorar desconsoladament en veure el cos del seu fill sense vida i el pare, també plorant, la va abraçar.

En Peremiquel necessitava proves per poder demostrar que l’assassí era en Joan Tarrés però no sabia d’on treure-les. Va pensar d’anar al famós pinar on havien trobat els dos cadàvers, un d’ells el d’en Pascal, però no era capaç ni de pensar en la imatge del seu amic mort com per anar a buscar proves. Va continuar pensant llocs o objectes que poguessin delatar l’assassí. El Peremiquel donava voltes pel rebedor de l’alberg, molt nerviós. Sabia que li quedava molta feina per fer en molt poc temps.

Mentrestant, la Maria, intentava encarregar-se dels seus alumnes i a la vegada, dels pares del Pascal.

En Peremiquel va decidir anar a parlar amb la Maria per pensar alguna cosa que pogués servir de prova. Se'ls va ocórrer trucar a en Joan, distorsionant-se la veu amb heli perquè no els reconegués, i gravar la conversa dient-li que sabien que ell era l’assassí i que el denunciarien, per veure si així ell contestava alguna cosa que el pogués delatar.

Així ho van fer, es va iniciar la conversa:

- Sé que ets l’assassí.
- Qui collons ets?
- Això no importa ara. Sé on quan i com vas matar el noi del grup aquest de l’escola, en Pascal.
- Peremiquel?
- No, t’equivoques. Aquell nen no en sap res de tot això.
- Menteixes! Mira xaval, com no em deixis en pau et passarà el mateix que al teu amic, entesos?
- Ei noi, relaxa’t! A en Peremiquel no el tocaràs, queda clar?
- Ja he matat dos nois de la seva edat, un més no em costaria gens.
- L’estaré vigilant, a ell i a tu, Maria. Aneu amb compte amb el que feu.

La Maria va deixar caure el telèfon a terra de la por que tenia, en Peremiquel estava igual que ella. Tenien gravades un parell de frases que podrien servir. Quan la Maria va tornar a agafar el telèfon, el comissari ja havia penjat.

El Peremiquel i la seva professora necessitaven alguna altra prova i van pensar que el millor era gravar un vídeo en el qual es veiés com en Joan intentava matar al Peremiquel, ja que en la trucada, els havia amenaçat que li passaria el mateix que al Pascal si no el deixava en pau.

Els dos van anar a parlar amb el responsable de protecció civil que hi havia prop de l’alberg. Li van explicar tota la història i li van ensenyar la gravació de la conversa per telèfon. Ell els va creure i va dir que els ajudaria a instal·lar una càmera per gravar l’intent d’assassinat que es suposava que faria en Joan Tarrés si veia que seguien intentant desemmascarar-lo.

Els tres es van dirigir cap a l’alberg i en Joan els va veure i va dir:
- Què collons fas tu amb ells? Dirigint-se al civil. No saps que jo estic aquí per resoldre aquest cas?

Van seguir caminant sense fer-li cas. Buscaven un lloc per on la gent no passés gaire.
El responsable de protecció civil va avisar la Maria i el Peremiquel que ja havia trobat el lloc perfecte per enxampar al Tarrés.

- Aquest serà el pla: prepararem les càmeres al magatzem d’aliments de l’alberg, tornarem a trucar al Tarrés i quedarem amb ell allà a les nou en punt. Ara, necessitem algú que l’estigui esperant allà quan arribi, algú que conversi amb ell, que el faci confessar.
- Ho faré jo, va dir en Peremiquel.
- N’estàs segur?
-Oh, i tant!
-Perfecte, doncs la Maria s’amagarà darrere les capses de fruita i jo avisaré els meus companys de la comissaria. Ens prepararem per entrar per les quatre portes del magatzem i bloquejar-les perquè ell no pugui escapar.

Eren les vuit de la tarda. Tot estava preparat i ja havien trucat al Tarrés. Només quedava que el comissari pugés de la ciutat, ja que havia anat a comprar algunes coses.
S’apropava l’hora. Tots tenien les instruccions clares i sabien exactament el moment en què havien d’actuar. En Peremiquel, que seia a una cadira al centre del magatzem amb una gorra al cap i mirant cap al terra, tenia molta por, però seguia amb això perquè ell hagués sigut capaç de morir pel Pascal, ja que era un germà per a ell.

-Llums, càmera, i… acció! Va xiuxiuejar el responsable.

En Tarrés va aparèixer al magatzem. A en Peremiquel no li va costar gaire fer que en Tarrés confessés: li va explicar tot el que havia fet, com ho havia fet, per què ho feia i què volia fer en un futur.

-Ara si, noi. Ja t’ho he explicat tot perquè no moris amb la intriga. T’enviaré a l’altre barri d’un dispar.

Just en aquell moment, van entrar els policies i el responsable de protecció civil i van immobilitzar al comissari. La Maria va sortir d’entre les caixes de fruita i li va explicar que tota la seva confessió, havia estat gravada en vídeo per les càmeres instal·lades per tot el cos policíac.
Se’l van emportar a la comissaria d’Andorra. Ara, li esperava una llarga etapa de la seva vida entre reixes per l’assassinat de dos menors.

Al cap de dos dies, quan tot es va calmar i van interrogar i jutjar al comissari Tarrés, la professora i els seus alumnes van tornar a Besiers, a temps d’arribar a l’enterrament.

Era el moment de donar l’últim adéu al seu amic i company Pascal. Tots anaven vestits de dol, i ploraven mentre es donaven de les mans. Des d’aquella pèrdua tot el curs va estar més unit que mai.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]