Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



laxupipadi
Girona
 
Inici: La casa del silenci

Capítol 1 un
Miro aquest músic i m'entristeixo, serà millor que me'n vagi, de fet, aquest teatre serà l'últim lloc d'aquest poble que veuré perquè d'aquí a poc marxaré i tot això que explico formarà part dels records.
Ahir a la nit els pares em van comunicar que ens mudaríem a un poble nou, que està a una esplanada amb moltes cases semblant, però n’hi ha una que destaca molt,és negra.
..........
Al matí següent vam emprendre el camí cap al nou poble que es deia Marmellà. Totes les cases tenien alguna cosa en comú excepte la meva. Només arribar ens esperaven el senyor de la immobiliària per donar-nos les claus. Quan vam entrar a la casa vam sentir una presència estranya, un aire fred ens va recórrer el cos. Vam deixar les coses al rebedor i vam anar a mirar la distribució de la casa. Només entrar, es veia el rebedor , a mà dreta hi havia el menjador i, separada per una gran illa, la cuina ; a mà esquerra hi havia un petit estudi, una sala de jocs i un lavabo. Pujant les escales es trobaven les habitacions, n’hi havia quatre: la del meus pares, que era la més gran, la de la meva germana, la d'invitats i per últim la meva. Totes tenien una gran finestra. Després de veure tot l’habitatge vam sortir al jardí, estava ple de gespa i al mig hi havia una piscina, l'aigua estava verda. De sobte, el pare ens va proposar d'anar a veure el poble, tots hi vam estar d'acord.

Vam sortir de casa, a fora feia calor, però a dins no es notava gens, la veritat és que la casa era freda. Al sortir vam topar amb el que se suposava que era el nostre veí. Era un senyor gran, calb, d'uns ulls petit amagats darrere d'unes ulleres; duia la camisa per dins els pantalons i portava unes sabates molt estranyes, no podia imaginar-me com aquell senyor podia vestir així.
Ens vam presentar, li vam dir que érem els seus nous veïns, i ell ens va contestar:
-Benviguts! Em dic Sr.Baldomà.
-Gràcies -vam respondre i ens vam acomiadar.

Aquell home em va semblar molt simpàtic ja que ens havia donat la benvinguda molt amablement.
Començàrem a caminar cap al poble. De camí, trobàrem un cadell. La meva germana, com sempre, el volia agafar i endur-se'l cap a casa; la mare va dir que no, però la meva germana va prometre que el cuidaria, i jo, en veure-la, la vaig ajudar a convèncer-la. El poble no era gaire gran, però tenia molts carrers estrets i una església al darrera de la qual hi havia un cementiri. Al mig del poble es trobava la plaça i l'ajuntament i al seu davant un cinema, que en aquell moment estava ple. Al mig de la plaça s’observava un captaire dormint en un banc.
El pare ens va preguntar si teníem gana, i molt ràpidament vam contestar que sí. Tot seguit vam entrar en el primer ''bar-restaurant'' que vam trobar.
[....]

Ja era de nit. La meva germana i jo estàvem al menjador mirant una pel·lícula. A la meitat, vaig decidir anar-me'n a dormir perquè tenia son. Només pujar les escales vaig sentir un sorroll. Després d'un segon vaig sentir que la meva germana cridava, vaig baixar corrent les escales i vaig ensopegar, el gos m'esperava a baix. Quan vaig veure que la meva germana estava bé, vam sentir un altre soroll estrany, venia del soterrani. Vaig agafar la meva germana pel braç i vam pujar a la habitació. Vam intentar dormir però no vam poder conciliar el son pensant en el soroll que havíem sentit. Al cap d'una estona vam aconseguir poder dormir, fins al dia següent.

Al dia següent vam decidir explicar als pares tot el que havia passat el dia anterior, i després d’haver-los-ho contat ens van dir que era el cruixit de les fustes. Ho vam deixar passar i vam anar a esmorzar.

[....]

Va arribar la segona nit, vam tornar a sentir aquell sorroll tan estrany, però aquest cop era més fort, ens vam espantar més que el dia anterior. Van continuar passant els dies i cada dia sentíem aquell soroll, cada vegada més fort.
El dia que els nostres pares ens van comunicar que ens havíem de quedar sols ens vam atemorir.
 Comenta
 
Capítol 2 DOS
Després de sentir el que ens van dir vaig preguntar quan temps estarien fora, i ens van dir una setmana.
Durant la nit no vaig poder dormir, pensant què faríem aquells dies, en els sorolls que sentíem, en tot allò que ens atemoria.
Em vaig despertar al sentir baixar algú per les escales. Sortí del llit d’un bot, i vaig córrer escales a baix. Eren els meus pares, estaven baixant les maletes al rebedor.
-Bon dia -vaig dir.
-Bon dia, Alex!
-Que, ja marxeu?
-No, encara no, marxarem després de dinar.
Dirigint-me cap a la cuina, vaig veure la meva germana ja esmorzant. Enl entrar per la porta de la cuina vam creuar les nostres mirades, però no vam intercanviar ni una sola paraula. En acabar d’esmorzar vaig anar-me’n cap al poble perquè em toqués l’aire. Al sortir em vaig topar amb el senyor Baldomà que sortia de casa.
-Bon dia!- li vaig dir.
-Bon dia xiquet- em respongué.
Com està?
-Molt bé, ara em dirigia cap a l’estació a buscar la meva neboda.
-Que vagi bé!

Dirigint-me cap al riu, pensava en tot el que ens esperaria aquella setmana, tenia molta por, por que ens passés alguna cosa a la meva germana i a mi.

[...]
En arribar a casa, a fora hi havia el taxi esperant, els meus pares ja estaven a punt de marxar, li estaven fent els últims petons a ma germana. En veure que se m’escapava una llàgrima, la mare va venir a fer-me una abraçada.
-Tranquil fill, no tardarem a venir.
Em va caure una altra llàgrima, en pensar que tornaríem a sentir aquells sorolls, però aquesta vegada sols.

[...]

Ja era de nit, la meva germana tenia gana. Vaig treure el que ens havia preparat la mare, i en posar-ho al microones va marxar la llum, i es va sentir un soroll, gggrrrrrrr. La meva germana va cridar. Tenia por.
-Tranquil•la, he sigut jo- li vaig dir perquè no s’espantés.
Vaig anar a agafar-la i vam anar a buscar una llanterna. Vam caure unes quantes vegades a l’hora de pujar escales amunt. Vam tornar a sentir el soroll, i la meva germana em premé la mà. Sentia que tenia por. En entrar per la porta de la meva habitació vaig veure uns ulls grans que parpellejaven. Sortí corrents tancant la porta de cop i baixant les escales de dues en dues. Vam sortir per la porta, vaig agafar el mòbil i les claus, i ens vam dirigir cap a la casa del senyor Baldomà.
'Ding, dong'.
-Que passa res, Alex?- preguntà el senyor Baldomà.
-Necessito parlar amb vostè, ajudi’m si us plau.
-Passa, passa.
En entrar vaig veure una noia alta i rossa, molt maca.
-Hola- Vaig dir.
-Hola- em va respondre una veu dolça.
El senyor Baldomà ens va presentar.
-Alex, Marta,Marta,Alex. Aquesta és la meva neboda.
-Miri, tinc molta por...
-Per què?- va interrompre el Sr. Baldomà.
-Se n’ha anat el llum, i de cop i volta hem sentit un soroll. En entrar per la porta de l’habitació hem vist uns ulls grans que brillaven i parpellejaven al mateix temps.
-No serà imaginació teva?.- em digué.
En sentir aquelles paraules, vaig pensar que tenia raó que era imaginació meva. Però era inútil que ho fos.
-Senyor Baldomà, crec que no ho és, ho he sentit diverses vegades aquests dies que porto en aquest poble tan estrany. Sento molestar-lo me’n torno a casa, necessito descansar.
-Sento no poder ajudar-te però és que no et crec.
Vaig alçar-me del sofà i em vaig dirigir cap a la porta. Em sentia trist per no poder confiar en ningú.
En entrar per la porta de casa vaig encendre el llum de cop i volta. Vaig sentir un gran alleujament. La meva germana i jo ens tancàrem a l’habitació per pensar en el que havia succeït.
Un minut després vaig recordar el que havia trobat a l’abocador, el meu violí màgic. De cop i volta vaig tornar a sentir aquell soroll, decidí agafar-lo i vaig començar a tocar-lo. El soroll va parar i em vaig atemorir pensant que el soroll el feia jo. em vaig tombar al llit i m’adormí.
[...]
Em vaig despertar en sentir el timbre de la porta. Vaig anar corrents a obrir-la pensant que era el senyor Baldomà que s’havia penedit del que m’havia dit el dia anterior. Però no, em vaig equivocar era la seva neboda, la Marta.-Àlex, jo sí que et crec, penso que el que sents és real.
 Comenta
 
Capítol 3 TRES

TRES

-Hola, no t'esperava, entra.
-Estic amoïnada, a mi també em passava el mateix, sentia sorolls molt estranys a la casa del meu tiet.
-Pensava que m'estava tornant boig, ningú em creia. Però, que't va passar a tu? Què senties?
-Fa uns anys el meu tiet em va convidar a passar un estiu sencer a casa seva. Els primers dies ho vaig passar bé, em sentia a gust en aquella casa, però al tercer dia, començava a sentir sorolls estranys, i cada nit eren més forts. Tenia molta por. Li vaig intentar explicar al meu tiet, però no em creia,em sentia tant sola en aquell poble que vaig agafar el telèfon i vaig trucar als meus pares, però el telèfon no funcionava, vaig començar a sentir sorolls, vaig començar a corre escales a baix.
No vaig poder obrir la porta, de cop em vaig girar, i al girar-me uns ulls grans se'm van quedar mirant. De sobte la porta es va obrir sola, els ulls ja no hi eren.
Hem vaig dirigir cap al bar del poble, allí el telèfon sí funcionava. Els meus pares em digueren que m'esperes uns dies a que ells tornessin de vacances. Aquells dies se'm van fer eterns, pensava que no arribaria el moment de marxar d'aquell poble que m'atemoria tant. Aquells tres dies que esperava als meus pares, no sentí cap soroll més. Era una cosa tant estranya que ho vaig dir als meus pares. Com em van veure que tenia tanta por, vam marxar d'aquell poble.
-Això em va passar quan tenia deu anys.
Al cap de dos anys vaig tornar amb els meus pares per passar un cap de setmana allí, al veure que ja no sentia cap soroll més, la por em va desaparèixer.
-I ara, tens por?
-La veritat, és que sí, però només des que has vingut tu. Els ulls, quan els vas veure?
-Ahir, al entrar per la porta de la meva habitació.
-I els sorolls?
-Des del primer dia que vam vindre a viure aquí. Però va succeir una cosa molt estranya...
-Què va passar?!- va interrompre ella.
-Em vaig trobar un violí a l'abocador del meu antic poble, i al sentir els sorolls, vaig començar a tocar-lo, i els sorolls van desaparèixer. Vaig pensar que el que sentia, tenia alguna cosa a veure amb mi, que per culpa meva es produïen aquells sorolls. Vine, t’ensenyaré el violí.
Mentre pujàvem les escales vaig veure com la Marta m'estava mirant amb uns ulls brillants. Quan arribarem a dalt li vaig ensenyar el violí. Al aixecar-lo va caure un paper i en obrir-lo venguérem que era un mapa, que indicava un recorregut en línea recta. Al darrere posava el nom d'aquest poble Marmellà i el nom d'un carrer que resultava ser el carrer on vivíem. El mapa estava indicat amb unes creus.
Ens vam dirigir cap a la primera casa. Aquella casa no era molt diferent de les que hi havien al carrer. A la porta hi havia un cartell que posava: en venda. Dubtava molt que aquella casa es pogués vendre algun dia. No vam veure cap cosa estranya en aquella casa i ens dirigirem cap a la següent creu, que era la casa del cantó. Tenia millor aspecte que l'anterior. Aquesta casa també es venia. En veure el cartell ens vam mirar, vaig pensar que era una casualitat, que les dues cases que estaven al mapa estiguessin en venda. En girar-me, la Marta s'estava dirigint cap al lateral de la casa.
-On vas?-vaig dir-li.
-Vaig a veure que hi ha al darrere, a lo millor hi ha alguna pista que ens ajudi a entendre alguna cosa, que tingui relació amb el que ens està passant. Vens?
-Sí, espera'm.
Al jardí hi havia un gronxador, que va començar a gronxar-se. Arrencàrem a córrer. Vam treure el mapa i vam mirar la següent creu, la casa del cantó. Estava espantat, esperava que no hi hagués cap cartell més, però allí estava, un altre cartell: en venda.
-Això ja no pot ser casualitat- li digué.
-El millor seria que intentéssim tornar a parlar amb el meu tiet, potser sap alguna cosa.
-D'acord- vaig respondre.

[...]

-Tiet! ja he arribat, estic amb l'Alex.
-Hola, que feu?
-Volíem parlar amb tu. Que saps alguna cosa sobre les cases que estan en venda d'aquest carrer?
Jo l'estava observant, i en sentir la preguntar que li va fer la seva neboda, és va posar neguitós.
-Voleu alguna cosa per berenar?- va dir canviant de tema.
-No gràcies, volem saber si vostè sap alguna cosa sobre les cases en veda del carrer.- vaig respondre
-Veniu, que us ho explicaré- va sospirar.
Fa sis anys, a la primera casa vivia una parella jove. Al mes, va passar una desgràcia, els dos van morir el mateix dia, 15 d'octubre del 2006, dins la casa. La policia va intentar esbrinar les seves morts ,durant un període de temps. No van aconseguir esbrinar res i ho van deixar passar. Mai s'ha sabut el motiu.
Quan per fi la gent ja no hi pensava, al cap al dos anys va succeir un altra desgràcia semblant, a la casa del cantó van venir a viure un matrimoni de gent gran tenien entre 70 i 75 anys. Un dia inesperat el matrimoni va anar a comprar el pa i des de llavors no sa sabut res mes d'ells. Quan la gent del poble es va donar compte que ja no se'ls veia,van anar a picar a la porta però no contestava ningú. Llavors vam trucar a la policia i van tirar la portar a de la casa i ens vam trobar els dos cadàvers al mig de les escales. La policia li va fer la prova de l’autòpsia. La causa va ser múltiple els metges asseguraven que s'havien mort a causa d'un infart. Al trobar-los a baix de les escales van deduir que havien caigut escales a baix.
En sentir les paraules del senyor Baldomà els dos ens vam mirar bocabadats i jo no sabia que dir, si quedar-me callat, o pronunciar alguna paraula. Estic segur que a la tercera casa també a succeït una desgràcia.
A la tercera casa, una tarda d'estiu, el noi que hi vivia, que era bastant jove, es deia, emm.... Alfonso, sí, Alfonso, doncs com us estava dient, aquella tarda el noi va sortir al jardí del darrere, per fer, com sempre, unes piscines, i al capbussar-se, ja no va treure el cap més, va morir, al meu davant ofegat. El que més hem va amoïnar, va ser que les tres morts es van esdevenir el mateix dia, del mateix mes, cada dos anys.. En aquest cas el 15 d'octubre de 2010.
Quan el senyor Baldomà va acabar d'explicar-nos la història vam decidir acomiadar-nos d'ell i marxar a veure a la meva germana. En arribar la ........ estava acabant de berenar, i em va preguntar:
-D’on vens germanet?
-Vinc de casa del senyor Baldomà. I tu, que has estat fent tota aquesta estona?-li digué.
-No he sortit de casa, he estat jugant amb nines.
-Doncs, nosaltres pugem a dalt, d’acord?
-D’acord.

En arribar a dalt, vam estar parlant sobre el que ens havia dit el senyor Baldomà.
-Això que deu significar?- va preguntar la Marta.
-No ho ser, jo penso que hi ha algun misteri en aquest carrer, i crec que està relacionat amb els sorolls que sentim.- li vaig respondre.
-Demà podríem anar a mirar la quarta casa, ha veure quin misteri amaga, ara que hi penso, el meu tiet no ens ha dit res respecte aquella casa....
-No m’havia donat compte, doncs demà hi anem.
-D’acord, marxo que ja és tard- em digué ella aixecant-se del llit.
-Fins demà, quedem a casa teva a les deu?- vaig dir-li.
-D’acord, adéu!


[...]

Ja era fosc, estava molt cansat, decidí anar-me’n al llit. Estava pensant en tot; en les cases, el violí, en les continues desgràcies produïdes en aquest carrer, fins i tot en el senyor Baldomà.
Quant estava a punt d’adormir-me vaig sentir un soroll molt estrany, no era com els que havia sentit en dies anteriors. Venia del soterrani, no vaig atrevir-me a baixar, per por que em passés alguna cosa semblant que al pobre matrimoni gran. De sobte es va tornar a sentir un soroll, però aquest cop se sentia més a prop. Vaig intentar no escoltar-ho, i intentar dormir perquè demà m’esperava un dia llarg.

[...]

Toc, toc.- vaig picar a la porta de casa de la Marta.<
-Vinc- va respondre ella.
-Marxem?- li digué.
-Sí, adéu tiet!- cridà ella.
Però el tiet no contestà.
En veure la casa, em vaig espantar, feia molta por, semblava treta d’una pel·lícula de terror.
-On vas?- em va preguntar la Marta mentre entrava per la porta de la casa.
-Fem-li una ullada.-li respongué.
En entrar per la porta, es va notar un aire fred i humit. Vam anar a obrir les finestres per a que entrés la claror, però un soroll ens ho va impedir. La Marta va cridar. Teníem por. En girar-me cap a la finestra per intentar obrir-la vaig veure els ulls, els mateixos ulls que vaig veure a casa meva, quan va marxar la llum. Els ulls desaparegueren misteriosament.
-Els has vist?- li vaig preguntar a la Marta.
-Els ulls?-Em preguntà.
-Sí- li respongué.
-Sí, si que els he vist, però de la por que he tingut no he pogut pronunciar cap paraula.- Em va dir ella, atemorida.
Obrirem les finestres. Vam poder contemplar la casa. No era molt antiga, però estava en molt mal estat. A les parets hi havia uns quadres d’una família, un nen, una nena, i els dos pares. La família semblava feliç. Vam estar observant la casa una llarga estona, i vam pujar les escales per anar a veure el segon pis. La segona planta del pis estava plena de objectes de l’antiga família que vivia allí. Mentre estàvem entrant en una habitació, que semblava ser del noi, es va sentir un soroll molt fort, procedent de la part de baix de la casa. La Marta em mirà. I vam baixar escales a baix. Al acabar de baixar les escales, es tornà a senti un soroll encara més fort, però aquest venia del soterrani. En dirigir-nos cap a la porta que donava al soterrani, una llum verda va sortir de sota la porta. Vam cridar els dos i vam sortir corrents d’allí,i la porta es tancà de cop, al sortir els dos.
Ens vam dirigir cap a casa seva, per parlar de lo succeït, amb els seu tiet. Vam picar, toc-toc, i ens va obrir el senyor Baldomà.
-Què us passa?- ens preguntà.
-Hem entrat a la quarta casa.-li vam contestar.
-Que heu fet què?!-Va esclatar.
-Què passa?- vam preguntar els dos alhora.
-Allí vivia una família que també va morir el dia 15 d’octubre.
-De que van morir?-li vaig preguntar.
-D’un menjar intoxicat. Vam dinar un peix en mal estat.-ens va explicar.
No m’ho podia creure, les quatre cases que s’indicaven al mapa, tots els que vivien allí, per diferents causes però tots el mateix dia cada dos anys. Tenia por de dir el que em passava pel cap.
- Des que va passar la desgràcia, en aquella casa hi ha una presència estranya. Molts dels veïns del poble diuen que han vist el fantasma de la nena petita rondant per la casa. Al principi no m’ho creia, però ara sí.- ens digué el senyor Baldomà.
-Potser ha sigut per això que no podíem obrir la finestra, ella ens ho impedia.-li digué al senyor Baldomà.
-No us ho havia dit perquè no m’esperava que hi anéssiu- ens va dir.
-Em puc quedar a dormir a casa del Alex?
-Sí,sí, deixi-la, no molestarà a ningú, a més podrà jugar amb la meva germana.
-D’acord.

[...]

Ja era hora de sopar.
-Voleu sopar uns entrepans?- els hi vaig preguntar.
-Sí- va exclamar la Marta.-feia temps que no en menjava- digué ella.
Quan ja havíem acabat de sopar, la meva germana ens va proposar de mirar una pel·lícula.
-Jo ho preparo tot, vosaltres aneu-vos assentant.
Mentre estàvem mirant la pel·lícula, es va sentir un soroll molt fort que venia de fora, del carrer.
 Comenta
 
Capítol 4 QUATRE
Vam sortir al carrer. Al terra hi havia un missatge escrit amb sang que hi posava: Baldomà ets el següent. Ens miràrem bocabadats. Arrancàrem a córrer cap al senyor Baldomà per veure si li passava alguna cosa. Li vam dir que vingués amb nosaltres per a ensenyar-li el missatge escrit. Però en arribar-hi el missatge havia desaparegut. Li vam explicar què posava al missatge, que ell era el següent, però no enteníem el seu significat, el següent en què? Ens va dir que no ens preocupéssim sobre el tema, que ho deixéssim córrer.
-No ho podem deixar córrer, tiet!-va exclamar la Marta.
-Per què no?, haurà sigut algun graciós del poble...-va respondre el senyor Baldomà.
-No, tots sabem que és alguna cosa lligada amb els sorolls i els ulls.-va dir la Marta.
-Tranquils, no em passarà res, vosaltres aneu i divertiu-vos.- ens va aclarir el senyor Baldomà.
-D’acord, però si passa alguna cosa, ens avises.-li contestà la Marta.
Vam tornar a casa, tots pensàvem en el mateix, en el senyor Baldomà, en aquelles paraules tan entranyes que havíem llegit, en què li podria passar al seu tiet. Seguírem mirant la pel·lícula tranquil·lament. Ens quedàrem adormits al sofà fins que un soroll ens va despertar sobtadament. Salàrem del sofà i sortírem corrents cap a fora per a veure que passava però no hi havia res. No vam veure res estrany allí, no sabíem d’ on provenia aquell soroll. De cop i volta un altre soroll va interrompre aquell silenci que ens incomodava a tots tres. Aquest cop el soroll provenia de la casa del senyor Baldomà, ens esperàvem el pitjor, la seva mort. I així va ser, ens trobàrem el senyor Baldomà estès al sofà amb dues marques al coll, que eren les ditades de dues mans, o sigui que havia mort ofegat. La Marta es va posar a plorar desesperadament. El primer que se’m va ocórrer fer va ser anar cap a ella i aixecar-la del sofà per estirar-la al terra, ja que s’havia marejat una mica.
-Tranquil·la.-li vaig dir.
Vaig anar cap al telèfon per trucar a l’ambulància i a la policia.
No van tardar gaire a arribar. Van entrar a dins de casa moltes persones, infermers, policia... Van agafar la Marta i se la van emportar per a fer-li unes preguntes. Jo em vaig quedar sol amb la meva germana. Al cap d’un quart d’hora va tornar la Marta em va dir que truqués als meus pares. En trucar-los em van preguntar què passava, els vaig dir que era una urgència, que havien de venir ràpid cap al poble.
Al senyor Baldomà se’l van emportar cap a l’hospital per fer-li l’autòpsia.
[...]
Tenia por, la Marta estava al meu cantó, i cap dels dos dèiem res. Hi havia un silenci incòmode. Se sentia les claus, els meus pares van arribar. Es van emportar un ensurt al veure la Marta, ja que no la coneixien.
-Mare!!!- va cridar la petita.
-Hola mare.-li vaig dir a ma mare amb un to gens agradable.
-Hola Àlex, Marina, què passa, com esteu?-ens va preguntar la mare.
-Mira mare, aquesta és la neboda del senyor Baldomà.-la hi vaig presentar.
La Marta en sentir el nom del seu tiet va començar a plorar.
-Saps el veí del costat, doncs s’ha mort. És una llarga història, sobre uns sorolls, uns ulls, fa molta por tot mare, jo també sento uns sorolls, és una cosa molt estranya, i al tocar el violí que vaig trobar a l’abocador doncs van desaparèixer. També hi ha uns ulls que van aparèixer a la meva habitació, són grans i brillants. Saps totes les cases del carrer, doncs cada dos anys, s’ha mort el propietari de la casa, i no s’ha sabut mai el motiu exacte, i ara li ha tocat al senyor Baldomà, saps el que significa?, doncs que els següents som nosaltres.
-Què m’estàs explicant?-em va preguntar ella mig estranyada.
-Que sí, t’ho dic de veritat.-em va contestar.
-Marta, i tu ara, on aniràs?-li va preguntar.
-Trucaré als meus pares per tal que vinguin a buscar-me i solucionar tota la paperassa de la defunció i tot.-li va dir ella.
-D’acord, fins que vinguin et pots quedar si vols.
-Gràcies.-va contestar ella.
Els pares se’n van anar a desfer les maletes i després la mare va preparar el sopar.
La Marta encara estava allà amb nosaltres. Ens vam posar tots a sopar, ja que els pares de la Marta encara no havien arribat. En sopar, la mare em va dir que anés a buscar una bossa de gel del congelador del soterrani. Tenia moltíssima por de baixar allí tot sol. Vaig baixar, vaig encendre els llums i em vaig dirigir cap al congelador per agafar la bossa de gel. En tancar el congelador i en girar-me vaig veure unes tombes, on hi posava el nom i la data de totes les persones mortes. En fixar-m’hi en una de les tombes, hi havia escrit el nom del senyor Baldomà i la data: Josep Baldomà Figueres/-15·8·2012-.No pot ser, no m’ho creia, vaig cridar tan fort com vaig poder. Ja no eren només uns ulls els que es veien, sinó que ja era una figura humana la que es veia juntament amb aquells ulls brillants. Van baixar els meus pares amb la Marta, la meva germana s’havia quedat a dalt de la por que tenia. Quan van veure les tombes les van obrir però la tomba del senyor Baldomà era l’ única buida.
Se’m va ocórrer anar a la meva habitació i agafar el violí, baixar al soterrani i començar a tocar-lo. Les tombes desaparegueren de sobte una a una per ordre en què van morir. Però hi va haver una cosa que em va sobtar moltíssim. La tomba del senyor Baldomà va quedar-se allí, no vam saber mai el motiu.
[...]
La meva mare va decidir marxar d’aquell poble tan estrany per tornar a la nostra antiga ciutat que no era tan problemàtica. En arribar a la ciutat, el violí no estava al maleter. Vaig pensar que me l’havia oblidat a l’antiga casa però no, en entrar per la porta de la meva habitació hi havia aquell violí que tants problemes m’havia portat, però que de tantes coses m’havia salvat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3043
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  932 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]