Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



9Ariadna Rodés
Girona
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1
1r CAPÍTOL.

És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d'una gran fortuna, necessita una dona.



No obstant això, poc se sap dels sentiments o opinions d'un home de tals condicions quan entra a formar part d'un veïnat. Aquesta veritat està tan arrelada en les ments d'algunes de les famílies que l'envolten, que algunes el consideren de la seva legítima propietat i altres de la de les seves filles.



Però, què se’n sap d’ ell quan està trencat? Quan no es coneix el seu passat? Quan tot allò que l’envolta és massa obscur i melancòlic com per a només atansar-s’hi? Què se’n sap d’ ell quan els records l’han derrotat?



Aquesta és la nova vida d’un home que només salven els mateixos que l’han dut a la perdició: els records.



ABANS.



Es llevava i picava alguna cosa per no estar tot el matí amb aquell ronc constant a la panxa que tant el molestava. Tot seguit es vestia, sortia al carrer i es confonia entre les persones. Totes tan diferents i a la vegada tan iguals. Plenes de somnis o buides d’esperances. I ell, un home més entre tots entre els quals no importava. Un més. Se n’anava a un banc i s’asseia allà, al bell mig d’un parc, observant aquells nens amb les seves rialles i la innocència que posseeixen, amics els uns amb els altres i confiant sense dubtar. Els mirava mentre jugaven i jugaven sense cansar-se. De tant en tant algun d’ells queia i plorava fins que la mare hi anava i l’ajudava oferint-li la protecció i l’amor que tothom hauria de tenir. Llavors, el nen que plorava feia un moment, somreia content en veure que es preocupaven per ell i l’ajudaven, que tenia un lloc al cor d’ algú que el feia únic.



Després de delectar-se veient com els nens construïen la seva infància, obria el llibre que sempre portava a la mà i començava a llegir, a passar els ulls per aquelles paraules que separades no tenien sentit però que juntes tenien la força per emocionar, crear, captivar i, fins i tot, esperançar. Llegia i llegia, somniant el món que passava per davant els seus ulls.



Quan arribava l’hora de dinar anava sempre al mateix bar. Allà sempre hi havia les mateixes persones i, en entrar-hi, sempre l’embriagava també la mateixa olor. Era el típic bar de poble perdut en un racó de la gran ciutat.



En sortir-ne, satisfet amb la seva gana, se n’anava a fer una volta pels carrers, en aquelles hores, buits, i reflexionava. Un cop acabat el passeig, destinava la tarda a perdre’s en la seva ment, en els records, en allò que el destruïa però al mateix temps el sostenia. Ella. Una història que li menjava tant l’ànima com la ment i de la qual no es podia desfer. Volia oblidar, no tenir records, no saber res d’allò que havia passat, de qui havia estat, de com era ell quan estava amb ella i en qui s’havia convertit. No volia pensar-hi però no podia. No sabia com fer-ho, estava perdut en un mar del qual ningú no el podia rescatar. Havia de ser ell qui se salvés i no sabia si estava segur de voler fer-ho.



A l’hora de sopar, cap allà les nou, arribava a casa, on no l’esperava ningú, on ningú no el trobava a faltar i allà on tampoc ningú no li preguntava com li havia anat el dia. Un lloc buit, sense sentiments, on només habitava però sense viure-hi. Llavors, sense ni tan sols sopar, es ficava al llit, on l’esperaven els dimonis més dolents: els seus. Eren aquells que el derrotaven, el deixaven sense alè, sense respiració i amb una única cosa al cap: records. Finalment, al cap d’unes hores de lluitar i lluitar intentant guanyar-los sense aconseguir-ho, s’adormia. El seu son mai era plàcid ni tranquil, sempre somniava però no en allò que et fa llevar amb un somriure a la cara i et deixa gairebé sempre amb ganes de seguir dormint.



Els seus somnis el deixaven amb un gust amarg i una mirada trista de la qual mai no es lliurava.



I així passaven els dies i els mesos, fins que un 23 d’abril va decidir canviar: va fer un pas endavant que no sabia si el portaria a la perdició o si era l’encertat, però el va fer. Es va mudar lluny d’aquells carrers i d’aquelles persones ja conegudes pel pas del temps. I la seva nova llar no es trobava ni de bon tros al veïnat més peculiar que es pot imaginar, on passen coses impensables i on tot allò impossible es fa realitat.



ARA.



Era un dia bonic, d’aquells que t’inviten a sortir al carrer amb el teu somriure més radiant, a fer-li la competència al sol que brilla i enlluerna aquells que el volen desafiar mirant la seva bellesa. No es veia ni un núvol i la gent havia aprofitat per sortir i trobar-se, posar-se al dia, fer exercici, jugar, passejar amb la persona estimada agafats de la mà mentre creaven el seu propi món, lluny d’allà, i feien promeses que segurament no es podran complir. Per a ell, en canvi, aquell dia, era un principi. Era el dia que començava a viure lluny dels seus records. Un dia en què coneixeria llocs, persones i sentiments nous.



Va arribar i va anant buscant la seva nova casa on s’allotjaria i on esperava viure-hi a més d’habitar-hi. Quan finalment la va trobar, va entrar estirant pesadament tot el seu equipatge. I el va deixar allà, no va mirar la decoració, la distribució, els mobles, ni tan sols va obrir el llum. Tal com va arribar, va marxar. Va sortir al carrer, a gaudir del dia, sense el llibre, sense ser un més, volent veritablement començar de zero. Va anant inspeccionant totes les cases del nou veïnat. Eren bones famílies a les quals no els faltava de res, de fet aquell era el millor barri de la ciutat, però bé, s’ho podia permetre. Es creuava amb gent i els mirava la cara, l’expressió, què deien els seus ulls, com eren.






Va arribar l’hora de dinar i no volia desafiar el seu antic costum de dinar fora...quina millor manera de conèixer gent que menjar en un bar del veïnat? Així que va entrar al primer que va trobar i es va asseure a una de les taules buides que estaven distribuïdes a través de tot l’ampli local.



Una estona després d’estar assegut va veure de reüll com una noia s’encaminava cap a ell i va suposar que era la cambrera. Fent-ne cas omís va continuar pensant en els seus nous dies, fins que va arribar on ell era situat.



—Bon dia senyor, dinarà?



Ell, en sentir la noia al seu costat, va alçar la mirada i va es va quedar estupefacte en veure la seva cara. Sabia que era impossible que la noia que estava mirant fos Ella, però les seves faccions eren tan iguals que es va quedar sense poder respirar fins que va veure com l’expressió de la noia canviava, a poc a poc, d’estar relaxada a estar preocupada. S’assemblava tant a Ella... La seva estimada Abby.






 Comenta
 
Capítol 2 2n CAPÍTOL.
Ella. Era Ella. Però no podia ser, oi?

2 HORES MÉS TARD.

Anava d’aquí cap allà, caminava sense un rumb fix. Vagabundejava, coneixia camins, s’imaginava totes les històries viscudes en el mateix terra que ara trepitjava, encara confós per la cambrera d’aquell bar de qui seguia ignorant-ne el nom. Ara, passades ja dues hores d’aquella situació, decideix anar cap a casa i explorar detingudament tots els detalls de la seva nova llar, buscar els racons més amagats i obscurs per a emplenar-los de vida i llum.

Estava plenament concentrat en la seva batalla interna per decidir en quin ordre col•locaria els seus apreciats llibres quan el va sobresaltar el so del timbre que pensava que no funcionava i que tenia un so peculiarment molest que va decidir canviar tan bon punt es despertés l’endemà. Es va dirigir a la porta encuriosit; no coneixia ningú, així que no esperava visita. Sense més pensaments curiosos, va obrir.

—Hola, bona tarda. Som les veïnes de la casa del costat.

Es va quedar sorprès en trobar-se una dona que rondava els cinquanta amb la seva filla. Les dues vestides amb les seves millors robes i joies, amb un somriure radiant. Una d’elles, la que havia suposat que era la mare de la noia més jove, es mostrava confiada en ella mateixa i en la situació que s’estava produint. La filla, en canvi, es notava molt més incòmoda.

—Eh, bona tarda. En què les puc ajudar?

—Veníem a presentar-nos. Veritat, Alicia? —Li va dir la dona a la noia, mentre li donava un lleu cop de colze. — Digues-li alguna cosa al nou veí.

Ella el va mirar i es va enrogir, va suposar, per la seva timidesa.

—Encantada senyor, em dic Alícia.

I va somriure lleugerament. En fer-ho aquells ulls color mel se li van il•luminar. Era preciosa.

—Encantat, Alícia. Però ara, si em disculpeu —va dir— us he de deixar. Encara m’estic instal•lant. Ja ens veurem. Moltes gràcies per la visita.

I els va tancar la porta, sense donar-los temps a dir res més. Sabia que havia estat brusc però primer preferia estar instal•lat. Tot seguit ja sortiria i coneixeria la gent que ell volgués, sense necessitat que li anessin a picar a la porta de casa. Quan parlava amb aquella mare tenia la sensació que només havia portat la filla amb ella perquè ell es fixés en la petita Alíia. Sentia que tan sols ho havien fet per caçar-lo. I això el va portar a pensar... En quin veïnat s’havia ficat? Què li esperava?

Tot seguit, amb totes les preguntes que tenia sense respondre ballant-li pel cap, va tornar a la batalla de com posar els llibres. Per a algunes persones pot ser una ximpleria, coses de bojos...importa aquí o allà? La qüestió és que, en realitat, importa. Col•locant els llibres d’una manera determinada o d’una altra, ajuntaràs idees contradictòries o en separaràs d’iguals. Autors que potser s’haguessin arribat a odiar estaran junts i escriptors que eren còpies idèntiques d’altres romandran separats per totes les altres històries que es ficaran pel mig explicant moments que viuen personatges de tot tipus en moments tan diferents com variats.

Finalment, van anant passant les hores i va arribar l’hora de sopar. En una dia normal, aquest fet seria perfecte, ja que es moria de gana, però ara mateix era complicat poder menjar alguna cosa. La nevera era buida. No havia anat a comprar. No li quedava més remei que sortir i trobar algun bar encara obert a aquelles hores, ja que dubtava que una botiga estigués oberta a les deu de la nit, quan la Lluna ja treia el cap per darrere els núvols que s’imposaven i es negaven a deixar veure el seu bonic resplendor per por que algú deixés de comptar estrelles per fixar-se en ella. Així doncs, es va posar la jaqueta i va sortir, observant el cel, observant el seu bonic color, sense deixar de banda les estrelles, per descomptat.

Va caminar sense ser conscient d’on anava fins que els seus peus el van dur on havia estat hores abans menjant un deliciós bistec i pensant en aquells ulls clars que havia vist estona abans, quan demanava el dinar. Decidit, va entrar.
El local era buit tret d’alguns homes que encara ara acabaven la seva partida de cartes a corre-cuita, queixant-se que s’havia fet molt tard i mentalitzant-se de l’esbroncada que els cauria en arribar a casa per part de les seves respectives dones. Es va preguntar si allà hi hauria l’home de la veïna que l’havia anat a veure.

A poc a poc, una passa darrere l’altra, es va atansar fins a la taula més pròxima i va esperar que la ja coneguda noia anés a prendre-li nota amb els seus ulls radiants i bondadosos i aquell somriure sincer.

—Perdoni, —va sentir mentre li tocaven l’espatlla— és vostè el nou veí?

Es va girar sorprès en trobar-se una petita nena que gairebé no aixecava un pam de terra, amb els ulls marró xocolata plens d’innocència i unes galtes envermellides.

—Sí maca, sóc jo. Qui ets tu?

—Em dic Ada, —va dir amb la típica veu de nena que t’entendreix el cor— i tinc cinc anyets.

—I què fas aquí sola tan tard, Ada?

Ella va mirar al voltant i tot seguit va fixar la vista en mi.

— El meu papa em vindrà a buscar ara.

I va somriure, mostrant sense enganys l’amor que sentia, com s’arribava a estimar el seu pare. I això, aquell petit gest d’aquella petita nena, el va fer gran. Després d’una llarga temporada, havia deixat escapar un somriure, un de veritat. Llavors va mirar la porta i va veure un home que mirava la petita Ada amb rostre cofoi. La nena va anar corrents a llançar-se als seus braços. Creuaven ja la porta quan ella es va girar encara en els braços del seu pare i li va dir adéu amb la maneta. Ell va correspondre el gest.

—Perdoni, és hora ja de tancar, volia sopar?

Encara mirava cap a la porta quan va sentir la seva veu. A poc a poc, paralitzat, es va girar i es va enfrontar amb aquella cara idèntica a la d’Ella.

—Mmmm... No, vull dir sí, però si tanques ja... Tant hi fa.

—No tranquil, si li apeteix alguna cosa senzilla i ràpida de fer es pot quedar. Fins que tanqui encara hi ha una hora pel mig, però ja sap, si no hi ha ningú es va més ràpid—li va explicar, animada.

—D’acord. Doncs un entrepà de pernil, si no et fa res.

Cada vegada estava més incòmode. S’acostumaria a ella al cap d’uns dies de venir? O seria sempre així? Amb aquest neguit?

—Cap problema,—va dir oferint-li un somriure que li va il•luminar els ulls — Vol beure alguna cosa?

—Ara que ho dius, una coca-cola, gràcies.

Una vegada ho va tenir tot apuntat en aquella llibreta va girar cua i se’n va anar a fer el seu sopar. Era esquerrana, no sé per què, s’hi havia fixat; una altra coincidència que compartia amb l’Abby. Destí o casualitat?

Passats cinc minuts, la noia va portar-li el sopar i ell, sense esperar més, va endrapar com si no hi hagués demà. No s’havia adonat fins que va fer la primera mossada que la gana l’estava consumint, no hauria aguantat deu minuts més.

En haver acabat, es va dirigir a la barra, bruta de gotes de begudes vessades sense parar-hi compte, sense fixar-s’hi. Bruta de restes de tabac de tots els paquets que sostenia durant el dia i dels quals queien petites brosses, que, en acumular-se, formaven una taca visible a la vista de tothom.

—Perdona, quant et dec?

—Anem a veure... un euro i vint cèntims de la coca-cola i dos euros de l’entrepà...tres euros i vint cèntims, sisplau.

Va pagar i, sense entretenir-se, va marxar ja que no aguantava més la presència d’aquella noia que se li feia tan coneguda i a la vegada tan estranya, voltant per allà.

Pocs minuts després d’arribar a casa va sentir que sonava el timbre. Encara no l’havia canviat i cada vegada que sentia aquell so es ficava de mala lluna; no sabia per què però l’irritava. A més a més, qui carall anava en aquelles hores a casa d’un nouvingut?
Va obrir la porta.

Es va quedar glaçat.

—Perdoni, s’ha deixat la cartera al bar, tingui, li he portada.—I li va allargar la mà que sens dubte subjectava la meva cartera, com me l’havia poguda deixar?—Ho sento, però podria passar? He d’anar al bany, si m’ho permet.

La deixava entrar? El seu instint li deia que, si li permetia, alguna cosa passaria i no tenia clar si seria bona o dolenta.

—És clar, passa.

Ella, ràpidament, va entrar i la porta es va tancar amb un so greu i fort.

 Comenta
 
Capítol 3 3r CAPÍTOL.
L’ENDEMÀ.

A poc a poc va recobrar la consciència. Recordava tot el que havia somniat la nit anterior. La primera nit en aquell veïnat de bojos. Els seus dimonis no l’havien abandonat encara.

Es va aixecar i lentament va anar obrint capses i maletes, plenes d’objectes sense importància i buits de sentit que no volia veure però que no tenia valor de llençar. Finalment, va trobar la maleta que contenia la seva escassa roba i en va treure uns pantalons i una camiseta. Portava un estil senzill però elegant.

En adonar-se que encara no hi havia res a la cuina va decidir que això havia de canviar. Va agafar la jaqueta i va sortir al carrer, amb el cap ben alt, els ulls il•luminats i un mig somriure a la boca sense motiu que feia molt de temps que no lluïa. Va anar caminant sense rumb fix fins a trobar una botiga de queviures on suposava que trobaria algun tipus de menjar. En entrar es va topar amb l’Alicia i es van saludar cordialment, però no es van parar a parlar; la seva mare li recordava massa a la seva anteriorment: interessada, buscant sempre alguna dona per a ell, rica, guapa i amb futur. La mare d’aquella pobra noia era igual.

Va començar a agafar menjar per després cuinar-lo i acabar amb l’estómac ple, fins a tenir la sensació de sacietat, fins a rebentar. Per celebrar-ho tot, per no dinar, per trencar la rutina, per sortir al carrer amb aquell esperit propi d’un adolescent que es vol menjar el món.

Anava distret pel carrer quan es va adonar que unes dones de l’altra vorera el miraven. Va decidir ignorar-les i continuar el seu camí, fins que es va adonar que per allà on passava, tothom el mirava. Què devia passar? Va notar que algú li tocava l’espatlla.

—Perdó, no es voldria casar pas amb la meva filla?—li va dir un home de mitjana edat que no coneixia de res— És molt guapa i rica, li agradarà.

Ell el va mirar amb molt mala cara, quin tipus de gent vivia allà? Portava dos dies en el nou barri i ja l’havien intentat casar dues vegades. Un home no pot estar solter i viure sol? Ell no volia dona, no per ara almenys, no quan intentava passar pàgina. La gent que vivia en aquell veïnat no el coneixia de res, no sabia el seu passat, potser era un psicòpata, però ells l’haurien continuat emparellant amb les seves respectives filles. Tot per què? Pels diners, per una posició social més elevada, per ambició potser o fins i tot per alguna que altra aposta.

Va ignorar aquell home i va seguir el seu camí fins a casa. El va anar parant més gent amb la pretensió de conèixer-lo però ell feia cas omís de tothom. Després de tot el rebombori que havia causat la seva arribada va suposar que aquella gent no veia gaires cares noves per allà i que, a la mínima, fos qui fos, intentava fer creure que ells eren els millors de tots els seus veïns, que els altres no convenien, que ells li portarien la felicitat.

Finalment, no sense entrebancs abans, va aconseguir arribar a casa seva, on va dinar i després va posar música que va ofegar tota la casa, tot el voltant, tot el món. El va ofegar a ell. El sobrepassava. S’hi va perdre durant estona i estona, deixant passar els segons, els minuts, les hores... La música era una de les poques coses que l’evadia. El mateix passava amb els llibres. Captaven l’ànima i en feien el que en volien: la capgiraven, transformaven, canviaven, modelaven i retorçaven. Un cop passava això, quan entenia una cançó o un llibre, quan l’emocionava, quan veritablement li arribava, no hi havia volta enrere. No era el mateix. Hi havia quelcom en la seva ànima diferent, ja podia ser un toc de color o d’obscuritat, d’alegria o de tristor, dolç o salat, fort o fluix, fins i tot una mica de tot. Les contradiccions es barrejaven àcidament fins arribar a cremar-li cada cèl•lula del seu cos. I així podia estar dies, experimentant aquell canvi, reconeixent-lo, volent viure’l. Aquelles històries que, ja fossin narrades o cantades, l’ensorraven o l’enlairaven fins als núvols, que l’il•lusionaven, aquelles que li feien creure que ho podia aconseguir tot, que res no el podia aturar, que ell podia amb qualsevol cosa. Aquelles històries que podien fer-li oblidar els seus propis dimonis mentre se centrava en els del creador, en allò que sentia quan va construir aquella aventura, en què volia transmetre l’autor i com.

I a poc a poc, estirat al seu llit, amb la música encara sonant ara més dèbilment al seu costat, va caure rendit en la negror d’aquella nit plena de núvols que ocultaven la Lluna. I per primera vegada en anys, no va somniar en res.

TRES DIES DESPRÉS.

Estava llegint al menjador quan va sentir uns lleus cops a l’antiga porta de fusta que el separava de l’exterior. És clar, havia silenciat el timbre i el seu soroll notablement molest. Es va aixecar i va anar a obrir la porta.

—Perdoni, som la policia. Sap qui és per casualitat la Nina?

Els agents el miraven fixament, amb cara de rutina com aquell que ha fet allò milers de vegades, com si no fos una sorpresa per a ell trobar-se uns homes d’autoritat davant de casa seva preguntant per un nom que tot just havia sentit per primera vegada.

—No, ho sento. Sóc nou per aquí. No conec cap Nina. Ha passat alguna cosa?

Un cop va haver deixat anar la pregunta, se’n va penedir. És clar que havia passat quelcom, la policia no anava per les cases preguntant si es coneixia una determinada persona així com així.

—Sí. Va desaparèixer i ja fa un dia que investiguem el cas. Si sap alguna cosa, per molt estúpida o insignificant que li sembli, faci’ns-la saber.

—Tranquils agents, per descomptat.

Un cop li van haver girat l’esquena els va clavar ganivets al coll només amb la mirada i va tancar lentament la porta que va deixar anar un grinyol d’aquells tan propis de les famoses pel•lícules de por.

Va aturar-se. Un gran dolor el va sacsejar de cap a peus i va caure rendit sobre els seus genolls. Es va posar les mans a la panxa on el dolor cada vegada s’intensificava més i va cridar. Va cridar als quatre vents, a les parets, als mobles, als veïns, al món sencer. Es va cridar a ell, per no saber canviar, per haver-hi tornat, per no saber començar. Va xisclar i exclamar, renegar i gemegar. Quan les primeres llàgrimes van treure el cap per darrere la gelor dels seus ulls, es va tapar la cara. No les va voler deixar sortir, però elles van guanyar. Van brollar i brollar, minut a minut, sense pietat, sense intenció de parar. Llàgrimes àcides amb regust amarg. I ell, cansat i vençut, es va estirar al terra amb posició fetal, intentant agafar-se tot el cos amb les mans per evitar que es trenqués en milers de peces i s’escampés.

Passades algunes hores la son el va colpejar i ell va caure en una obscuritat densa en què amb prou feines es podia moure. De sobte va saber què havia de fer: seguir la rutina de tots els anys anteriors. Va treure una espasa llarga d’acer, amb una punxa que brillava sorprenentment, esperant tacar-se amb una sang que no arribaria. Era l’hora de lluitar contra el seu pitjor enemic: els seus dimonis.

A punt de fer la primera estocada, ja sabia per avançat que perdria.

Abby. Nina.

Tocat i enfonsat.
 Comenta
 
Capítol 4 4t CAPÍTOL
23 D’ABRIL DE QUATRE ANYS DESPRÉS.

Es va despertar sobresaltat. Mai s’acostumaria a la cançó que tenia de despertador la seva dona. Va somriure i lentament va anar acariciant el cabell de la seva muller esperant les queixes, els seus “Vés a despertar tu les nenes, deixa’m dormir cinc minutets més, amor” que anaven precedits d’un mig somriure. I, en efecte, ella li va dir la mateixa frase de cada matí i va deixar anar el mateix somriure; ell, incapaç d’aturar-se, es va anar atansant fins a fer-li un petó que en va desencadenar un altre i un altre... finalment se la va acabar menjant a petons.

Després d’estar deu minuts donant-se el bon dia amb rialles i mirades d’adoració, es va aixecar. Va caminar fins a l’habitació de la Blythe i la Lynn ràpidament, ni tan sols es va posar les sabatilles. Notava el glaç del terra clavant-se com mil agulles contra el seus peus, estava a la mateixa temperatura que aquell dia que va caure rendit a terra plorant, sense voler deixar caure les llàgrimes rostre avall que, tot i així, sense preàmbuls, van anar relliscant enfonsant-lo més i més en els seus pensaments i en tots els errors que tornava a cometre.

—Toc, toc.

Va sentir riallades que provenien de dins l’habitació.
—Qui vol entrar en el nostre preciós palau? —va sentir dir a la Blythe després de deixar anar unes rialles més.— Ha de tenir una bona raó si vol passar.

Més somriures explícits en les paraules.

—M’agradaria poder parlar amb vostès cara a cara si no els fa res —va dir mentre obria la porta.— Els he de comunicar, petites princeses, que tan aviat com la reina s’aixequi del llit l’esmorzar reial serà servit. Els sembla bé, senyoretes?

Va mirar les seves cares engrescades i divertides per aquests tipus de bromes i de seguida van començar a assentir amb el cap frenèticament sense que ningú ni res els esborrés el somriure de la cara.

—Sí! Ens sembla perfecte! —van dir a cor les dues.—Volem xocolata desfeta per esmorzar sisplau, papa. Ens la faràs? Sisplau, sisplau, sisplau!

—M’ho pensaré, si no em doneu res a canvi pot ser que no accepti... —els va dir fent un posat seriós.

Es van mirar les dues i ràpidament van córrer cap a ell saltant-li als braços mentre l’omplien de petons i li començaven a fer la pilota omplint-lo d’afalacs.

—Està bé, està bé! —va cridar ell feliç.— Bandera de la pau!

Va sortir entre més rialles i alegria d’aquella habitació i es va dirigir cap a l’habitació on es trobava la Katherine per dir-li que aquell matí tocava xocolata en aquell regne confús i preciós en què vivien, ple de secrets que mai se sabrien i mentides que mai es descobririen.

—Va dormilega, desperta’t, hem de preparar una xocolata desfeta.

Ella va remugar i tot seguit va enfilar cap a la cuina seguida d’ell que ja s’havia calçat les sabatilles.
Van cuinar aquell esmorzar reial tan particular i després de cridar la Blythe i la Lynn van menjar junts en aquell menjador on s’havia perdut tantes vegades entre llibres i música, entre sofriment i somriures que pretenien ser d’adolescent, entre mentides i veritats a mitges.

Un cop acabat aquell deliciós àpat i d’haver rigut amb les nenes per com s’estaven embrutant, la seva família es va anar a vestir per anar a passejar per aquell veïnat en el qual a poc a poc havia anat encaixant, on ja es trobava com a casa, en el qual caminava tranquil•lament i saludava tothom que passava, on tenia un lloc per evadir-se mentre prenia un cafè calent un dilluns al matí.

Ell es quedaria a casa. Possiblement escoltaria les notícies mentre fregava el desastre en què s’havia convertit la cuina i després potser sortiria sol, només ell, a reflexionar tot el que havia guanyat d’ençà d’aquell 23 d’abril de ja feia quatre anys, com havia aconseguit oblidar el seu passat, la manera com ara en el seus somnis ignorava els dimonis que el cridaven des d’un racó fosc i fred mentre ell estava en el bell mig d’un parc llegint amb aquells nens que sempre veia mentre llegia al matí.

La ràdio va començar a bombardejar-lo amb notícies.

—...això és tot el que sabem sobre aquesta última hora del president. Bé, continuem. El 27 d’abril, és a dir, d’aquí a tres dies, es compliran quatre anys des que aquella noia anomenada Nina Stewart va desaparèixer sense deixar cap rastre i sense cap sospitós al qual apuntar. L’última vegada que la van veure va ser al bar on treballava a jornada completa. La policia creu que després de tant de temps deu estar morta. La seva única família, una tieta llunyana, va morir fa ja dos anys, així que ningú la busca. No perdem l’esperança i continuem esperant novetats. Anant cap a un tema més alegre, aquí tenim el capità...

Va caure. No va sentir res més.

Ja havien passat quatre anys des que havia passat allò, des que havia tornat a caure en aquell passat que volia oblidar i ara, al cap del temps, tornava a sortir a la llum. I sabia que no podria mantenir-ho ocult per sempre.

Explotaria.

La seva Katherine... Com el miraria? I les seves princeses, la Lynn i la Blythe? Què dirien les seves mirades?

Diuen que una imatge val més que mil paraules, que amb una mirada pots saber qui i com és aquella persona. Ell no sabia què deixaven entreveure els seus ulls. Què hi veurien? Com era ell? Hi veurien amor les seves filles quan les miraria? Hi veuria desig la seva dona? L’Abby i la Nina... havien vist el veritable monstre que era abans del que va fer? Es mirava al mirall i no aconseguia veure-hi res, veia dos grans pous d’aigua freda en una cara on la gent deia que hi romanien unes faccions belles. Però, i els seus ulls?

El rellotge era l’únic que se sentia.

Tic-tac.

Una porta que s’obria grinyolant.

—Hola? Amor, ets a casa?

Passes que avançaven cap a ell.

Es va aixecar ràpidament intentant refer-se en qüestió de segons mentre la Lynn entrava allà on ell era situat.

—Papa! Saps què? Hem anat al parc i hi havia molts ocellets! Els hem donat menjar i s’atansaven a nosaltres i després la Blythe i jo hem anat a jugar amb uns nens que ens hem trobat mentre la mare parlava amb les seves mames. Ha estat molt divertit! El pròxim dia has de venir—va dir entusiasmada mentre continuava explicant-li tot el que havien fet.

Va desconnectar. Se’n va anar al seu món. No podia continuar així. Havia viscut els seus millors tres anys amb la Katherine. Quan la va conèixer simplement era una noia espantada en veure el món en què vivia, ple de decepcions i esperances sense sentit, paraules buides i falses promeses. Ella era la viva imatge d’un ell passat i això el va captivar. Volia saber quins secrets amagava, descobrir les seves preocupacions i ajudar-la a complir les seves metes. Volia entendre què explicaven aquells ulls verds maragda que el van enamorar. Ella era un àngel que es va perdre amb el pitjor dels dimonis.

La Lynn i la Blythe... No volia fer-los mal, però era el millor.

L’Abby i la Nina eren els dimonis que el cridaven pel nom en els seus somnis, eren els noms que esperava veure quan el trucaven, eren les persones que es volia creuar pel carrer, aquelles a les quals volia dedicar un somriure. Era tot tan confús... Va decidir tirar endavant.

—Katherine?

—Aquí!—va cridar una veu procedent de l’habitació.

Va entrar i la va trobar estirada al llit, llegint la novel•la que ell mateix havia escrit.

—Amor, me’n vaig a la joieria que he de recollir el rellotge que els vaig deixar.

—D’acord, jo ara aniré a preparar el dinar. Tenia pensat fer el que més t’agrada: macarrons.

Un somriure fugaç que van deixar escapar els seus llavis el va disparar.

—Seré aquí en un obrir i tancar d’ulls, no et preocupis. T’estimo. Moltíssim. Ho saps, veritat?

—Jo a tu també.

—No ho oblidis mai, àngel. Fins sempre.

I la va mirar com si la veiés per primera vegada. Per fi va entendre la seva mirada, era just el que a ell li faltava: bondat. Literalment, era un àngel. Va pujar les mans fins la seva cara amb suavitat, agafant-la com si fos de porcellana i l’anés a trencar d’un moment a l’altre. I la va besar com mai havia fet. Li ho va confessar tot, va deixar que tot i amb els ulls tancats sabés què deien els seus pous freds, li va permetre entendre què deia la seva música, el veritable significat dels seus llibres.

Es va separar i va sortir per la porta deixant enrere l’última mentida que diria en tota la seva vida.

Es va dirigir allà on les seves filles jugaven i els va dir:

—Us estimo. Recordeu-ho sempre. Ho sento per tot.
I els va fer un petó a la galta a cada una d’elles. Va marxar deixant-les amb una mirada d’intriga i sense girar el cap per veure tot el que abandonava.

10 MINUTS MÉS TARD A L’OFICINA DE LA POLICIA.

—Bon dia, agent.

—Bon dia tingui, en què el puc ajudar? Ha perdut alguna cosa?

—Vinc a entregar-me. Vaig matar la meva germana, l’Abby Jules, fa deu anys. Quatre anys enrere vaig matar aquella cambrera també, la Nina. Em dic Jace.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]