Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



victorturwig99
Polinyà
 
Inici: La Invenció de l'Hugo Cabret

Capítol 1 I el tercer àngel, la trompeta va tocar...
Des de la seva posició privilegiada darrere el rellotge, Hugo podia observar-ho tot. Va tocar inconscientment el petit quadern que portava a la butxaca i es va dir que havia de tenir paciència.

El vell de la botiga de joguines estava discutint amb una nena que tenia més o menys l'edat de l'Hugo. Sovint la veia recalar a la botiga amb un llibre sota el braç i desaparèixer darrere el mostrador.

Jo també podia ser l’espectador d’aquella immensa plaça plena de botigues i gent, on la nena era espiada per l’Hugo des del rellotge del campanar.

Durant aquella llarga estona que va passar, no em vaig atrevir a conversar amb ningú. De fet, em semblava que no em podia ni moure, la meva vista sempre apuntava al mateix lloc. Disposava d’una posició com la d’un déu quan visualitza la Terra des del cel.

Una estona després, la meva sorpresa va sorgir quan tenia la sensació de que m’enlairava progressivament cap a l’infinit. Acte seguit, una taca negra tapà la meva visió fent que tot el que havia vist quedés simplement en el meu record.

De cop i volta, un terrible soroll de despertador va fer aixecar el meu cap del coixí, com si tingués una molla al clatell. Automàticament, em va venir el record del curiós somni sense sentit que havia tingut durant aquella nit.

L’intent de pensar sobre somnis va ser nul, ja que tenia altres coses més importants a fer. Als matins sempre em costava molt preparar-me, així que em prenia el meu temps.

Aquell 26 d’abril primaverenc, el meu pare complia 40 anys. El seu naixement es remunta al 1946, uns any on la societat es trobava en plena maduració. Per a mi era un dels dies més especials. Feia 3 mesos que ja tenia preparat un meravellós regal per a ell.

Amb la intenció de felicitar-lo, em vestí com un bòlid per poder córrer a la cuina, on m’esperaria un bon esmorzar matiner i un somriure càlid de l’ésser humà que més m’estimava.

Caminant pel pis, em vaig estranyar després d’adonar-me que no hi havia ningú, i que estava completament sol. Una simple nota sobre la taula del menjador, vista de reüll a través el meu cabell ros una mica llarg, va fer emplenar-me d’esperança durant un instant.

Aquella nota deia:
“Aaron, em sap molt greu, però aquesta matinada he hagut de marxar a la feina. M’han trucat a mitjanit dient que necessitaven més personal, ja que havia sorgit un imprevist força important. En principi seré a casa al matí. Si no he arribat, vés tu sol a l’institut.
Un petó, després en veiem. Que vagi bé el dia!”

Un sensació de relaxació em va envair. Vaig obeir la nota encantat, tot i que anar a l’institut em semblava molt pesat, i més un dissabte. Els dissabtes només anàvem a estudiar religió fins al mig dia. I jo no era pas creient. La veritat es que m’avorria força.

Els meus passos es compaginaven amb un somriure ample, mentre anava deixant enrere al meu bloc de pisos blanc. Per tot arreu podia veure cartells que anunciaven les festes de primers de maig. La plaça del meu somni existia, i era plena de vida. Era per això, que sempre pensava que els matins a Pripyat eren esplèndids.

Feia calor. Tanta, que fins i tot tenia ganes de treure’m aquella vestimenta uniformada que cobria el meu esvelt cos. L’aire era molt variable, hi havia zones on feia més fresca, i d’altres on la calor abundava. En realitat no entenia aquell dia del tot bé. Tot semblava ser massa perfecte.

Pretenia desafiar la realitat, buscant algun fet que m’indiqués que no tot era idoni. Mentre continuava la meva ruta, el so d’unes sirenes de bombers em cridaren l’atenció. Semblava ser que es dirigien cap al polígon industrial de les afores.

Amb la vista cap a l’horitzó del carrer, intentava observar on s’aturaven els camions. Les difuminades taques blanques i vermelles seguien el seu trajecte. Finalment les vaig perdre de vista.

El rellotge de l’avinguda principal afirmava que arribava tard! Sense pensar-ho ni un minut més, vaig començar a córrer, inspirant i expirant aire a gran velocitat. Era estrany, la llengua em sabia a metall... Però no havia menjat res metàl•lic. Qüestionant-me si havia llepat massa la cullera dels cereals, vaig ensopegar amb un home molt estrany. Portava un aparell a la mà que sonava com una alarma. A més a més, duia una roba negra que li tapava tota la cara amb una mascareta.

Sense cap vergonya, li preguntí que passava. Ell, va respondre que simplement es tractaven d’unes proves atmosfèriques rutinàries, i que no patís.

No m’ho vaig creure. No tots els dies venien homes vestits d’aquella forma i amb aquells instruments. No vaig témer a córrer cap a casa, i saltar-me les classes.

*******

-Ja ha tocat la trompeta el tercer àngel. -Xiuxiuejava un home gran assegut a un banc del carrer, mentre li brollaven unes llàgrimes plenes de temor. –Ja es massa tard...

Em va sorprendre que un vell assegut en un banc, plorés sense motius en aquell dia tant perfecte. Incapaç d’evitar la temptació de conversar amb ell, li vaig oferir ajuda.

Els seus ulls no es mogueren de lloc. Seguien atents a la estranya columna de fum que es veia entre mig dels edificis i els arbres.

-Noi, ha arribat l’hora. Serem impotents contra el destí. No val la pena que em molesti en fer res. Tu en canvi, pots allunyar-te d’aquí. Ves-te’n d’aquesta ciutat!

Jo coneixia el teu pare. Treballàvem junts. He de dir que era un bon home...Però va ser un dels primers en morir. Ara, fes-me cas. Veuràs com el temps t’ensenyarà que tinc raó... Ens enfrontem a l’enemic invisible... La radiació.
 Comenta
 
Capítol 2 Un destí per evitar la mort
Un cop de porta ple de desesperació, va fer que el terra vibrés per un instant a casa. No sabia que era tot allò. Desconeixia que passava realment. Tothom era feliç. Vaig tancar totes les finestres, aconseguint així, poder estar relativament segur, aïllat de la radiació.

La radio tampoc anunciava res fora de lloc. Vaig caure com un tros de plom al llit. Pensament rere pensament, intentava arribar a una conclusió. Però seguia tenint aquell pressentiment de que alguna cosa temible estava tenint lloc.

De nou, el horrible gust a metall a la llengua. Em preocupava cada cop més. La farmaciola llençada pel mig de la taula, indicava que m’havia tornat boig buscant les pastilles de iode que el pare sempre es prenia quan anava a treballar a la central. No tenia ni idea que feien, però sabia que contra la radiació servien.

El timbre em va sorprendre mentre preparava una espècie de motxilla plena de objectes personals, menjar i medicaments. Vaig obrir la porta tremolosament, mirant a la vegada qui era.

-Aaron. Mare meva... Tinc molta por...-digué ella mentre se’m llençava als meus braços mig plorant.

-Anastasia...Tu també creus que ha passat quelcom oi? Va no ploris.

Els segons se’ns escapaven de les mans mentre ens abraçàvem. L’Anastasia, era una d’aquelles persones indispensables a la meva vida. Havíem sigut amics des de la nostra infància. El seu cabell castany, la seva intel•ligència, la seva preciosa cara i la curiosa forma de ser feien d’ella una persona espectacular.

-El meu pare no ha tornat... Ja fa hores que hauria de ser aquí.-vaig dir amb veu de lament.

Uns horrorosos sorolls discontinus van interrompre la situació. Provenien d’una mena de capsa petita que l’Anastasia sostenia amb força a la mà. Inquietat per saber de que es tractava, no vaig poder evitar preguntar-li que era:

-Per què portes una capsa a la mà? Sembla que sigui el teu bé més estimat.

-Això Aaron, és un aparell que ens pot salvar la vida. Es tracta comptador Geiger. És capaç d’indicar la radiació que ens envolta. – m’explicà ella sense cap mena de temor a la situació.

-Però que dius? Radiació? No té sentit...! –vaig exclamar amb una cara de frustració i tristesa alhora. Estava clar que tot allò em va atapeir la ment.

-Agafa totes les coses i marxem! O prefereixes seguir contemplant com es crema el reactor de la central? Sempre pots quedar-te de braços creuats i rebre energia atòmica, mentre vas morint lentament... No tens ni idea d’on estem oi?-va explicar amb el seu típic to brusc que al final sempre es converteix en dolç.

No vaig tenir temps per contestar, les llàgrimes m’ho van impedir. Com si esperés tornar algun altre dia, vaig deixar-ho tot mig ben endreçat.

L’Anastasia m’esperava ansiosa al menjador. Estava realment inquieta, semblava com si volgués marxar ràpidament. No va passar gaire estona més fins que ho vaig tenir tot preparat.

-Seu.- va dir ella mentre em mirava decidida.- Hem de marxar, això està clar. La qüestió és: a on? Per anar a Kíev, hauríem de passar pel costat de la central...

-Et faria res dir-me per què marxem exactament Anastasia?!- preguntí jo enfadat ja que no entenia res. Tot estava passant tant ràpid...

-Mira Aaron, la central nuclear ha explotat pels aires, la radiació ens matarà si no marxem ja. No volia dir-t’ho tant ràpid perquè temia que no sabries que fer. Ningú sap res, només corren petits rumors. Però et dic de debò que tot això és cert! Creu-me, el comptador Geiger no enganya. Els números no paren d’augmentar per segons...

-No pot ser... Amb tot això m’estàs dient que el meu pare és mort?- no vaig ser capaç de suportar el simple fet de mencionar aquella frase. Els plors em van envair ràpidament.

*******

Havien passat uns minuts quan vam decidir que fer definitivament. La valentia i el coratge eren en aquell moment, ingredients que no podien faltar si volíem fer aquell viatge. El nostre destí era imprecís. En realitat no sabíem que fer, però necessitàvem una forma de continuar vivint.

La ciutat d’Ovruch seria la nostra salvació. Només calia arribar-hi. Un cop allà, el ferrocarril ens portaria fins a Kíev. El pla era perfecte, les circumstàncies en que havíem de marxar en canvi no ho eren tant.

-Aaron, ja ho tenim tot, marxem vinga!

-No... I l’Orel?? No podem permetre que es quedi aquí! L’hem d’anar a buscar!- vaig exclamar amb preocupació.
-
Tenim poc temps, el podem anar a buscar, però si es nega a venir... No podrem fer-hi res.- va respondre l’Anastasia ràpidament, sense ni pensar-s’ho.

Corrents, vam abandonar el pis amb tot el que portàvem. Aquella nota del meu pare, escrita de forma quotidiana, ara era meva. Sabia que em donaria forces per recordar-lo, i seguir endavant.

Unes mascaretes amagades sota uns mocadors ens protegien els nostres pulmons, mentre caminàvem cap a l’institut, on creiem que l’Orel es trobava. Cada segon comptava, així que els nostres passos eren d’allò més ràpids.

Una silueta d’una persona, s’apropava lentament per l’avinguda. La nostra vista intentava descobrir el seu rostre semblant al de l’Orel. Un cabell ros molt curt, un cos esvelt i una cara fina van determinar que havíem trobat a la persona que buscàvem. L’Anastasia i jo vam córrer cap a ell.

L’abraçada que vam fer-nos tots junts va durar més de 15 segons. Tota la nostra por i incertesa el va envair ràpidament. Ell, però, no va perdre la calma. Ens va creure, només calia ensenyar-li el fum que emanava de la planta nuclear i el comptador Geiger.

Havia pensat en ell, i vaig prendre la decisió d’agafar més provisions del compte. Cap dels tres estàvem preparats. Amb el temor de que cap adult ens cregués, o simplement que trigués massa en reaccionar, vam emprendre una de les aventures més arriscades de la nostra vida. Una aventura que... Segurament ens salvaria la vida.
 Comenta
 
Capítol 3 Junts, podíem veure un final al malson

La natura ens envoltava. Un paisatge totalment natural residia a les bandes d’aquella carretera infinita. La columna de fum es veia a les nostres esquenes com si d’un esperit fantasmal es tractés. Ascendia i ascendia cap al cel sense cap pietat.

Ja feia algunes hores que caminàvem. I lentament, pas rere pas, anàvem deixant en l’oblit la ciutat que durant tota la vida havia sigut nostra llar.

La primera tarda va regnar silenci sobre nosaltres. Semblàvem atemorits... Ningú va parlar gaire.

A la caiguda d’una nit que seria realment freda, no teníem cap lloc on poder descansar els nostres cossos. De totes formes, la por per la radiació que anava disminuint per cada pas que fèiem, ens va permetre aprofitar fins l’últim raig de sol.

-Aquest arbre sembla un bon lloc per dormir.-insistí jo amb tot el cansament del món.

La copa de d’aquell làrix ens serviria de refugi durant la foscor. Vam preparar un terra ple de fulles toves i unes parets improvisades amb petits troncs i branques.

Un paisatge nocturn va ser profanat amb un foc ben calent que ho il•luminava tot. A la nostra dreta un prat amb un rierol al fons il•lustrava el paisatge, i a l’esquerra, una mica més lluny, estava la carretera que ens portaria al nostre destí.

L’Orel i jo inspeccionàvem els voltants amb la llanterna. Les nostres cares seguien tapades rere la mascareta, i la confortable jaqueta ens abraçava totes les parts del cos.

-Aaron, puc confessar-te una cosa?-va dir ell de forma molt directa.

-Sí, digues. Passa res Orel?

-No, no tranquil. Només es que... Sento el que va passar... No hauria d’haver reaccionat com ho vaig fer.-va dir amb una veu molt suau, mentre el càlid vapor emanava de la seva boca.

Aquelles paraules em van trencar. Un escalfred més gèlid que l’ambient va recórrer la meva esvelta esquena. En el silenci, em vaig apropar a ell. I sense saber per què, vaig abraçar-lo com mai ho havia fet. Aquell instant, es va fer etern.

Des d’aquell moment, vaig adonar-me que l’Orel no era tant diferent a mi. Els dos havíem comés grans errors. I si jo no hagués tingut la valentia d’anar-lo a buscar, és possible que no l’hagués vist mai més.

-Nois, ja he preparat el llit. Veniu! Aquí estarem calentets.-exclamà l’Anastàsia amb eufòria.

La seva veu va interrompre la reconciliació entre nosaltres. Però tot i això, vam passar dos segons més mirant-nos a la cara. Els dos, compartíem una mateixa mirada mútua, fins que ell em va somriure, i jo, desitjós, també ho vaig fer.

A partir d’aquella nit, el patiment inútil i sense explicació que feia mesos vam tenir per una noia, va restar per sempre més en l’oblit.

Els espetecs de la fusta cremant-se omplien l’ambient. Tots tres junts restàvem estirats sobre la grossa capa de fulles. Una manta ens cobria per sobre. Abans de dormir, l’Anastàsia va comprovar el comptador. Efectivament, en aquell indret podíem treure’ns les mascaretes.

Entre els dos vam explicar a l’Orel el que estava passant realment. Atònit, no va poder fer cap mena de pregunta.

Just abans d’acabar la xerrada, que se’ns havia fet llarguíssima, les últimes paraules les va pronunciar l’Anastàsia:

-Escolteu una cosa, sempre he tingut l’inquietud de conèixer el meu cognom de veritat. Per cert, quin és el vostre?- va dir ella tot rient.

Irremeiablement, els dos ja estàvem en un son profund. I ella, estranyada del nostre cansament, finalment es va adormir.

*********

De bon matí, tots érem ja desperts. Les primeres llums de l’alba ens havien avisat de que tocava posar-se en marxa. Sense sortir d’aquella caseta improvisada, vam menjar algun tros de xocolata i unes galetes per fer un petit àpat matiner.

L’aire del nou dia penetrava a través de les branques. Un aire que tornava a estar contaminat. El comptador indicava un augment de radiació. Ràpidament vam posar-nos les mascaretes i ens vam menjar una altra pastilla de iode. Ja no teníem pas por, senzillament sabíem el que fer: marxar d’aquell lloc.

Vam continuar la nostra marxa cap a l’horitzó. El gebre cobria els prats, tapant la verda gespa que creixia per sota. Durant aquell matí, molts camions i automòbils circulaven per aquell asfalt vell i desgastat. Per fi el món havia descobert la realitat.

Les nostres hipòtesis van ser múltiples. Totes, es clar, acompanyades de rialles. Els adolescents sempre sabíem trobar les coses positives de les situacions.

-Ahir us vaig preguntar quin era el vostre cognom.-va insistir l’Anastàsia.

-El meu em sembla que era...Ara no ho recordo. Bé, crec que el meu real mai l’he conegut...-vaig dir en castellà.

-Aaron?! Que estàs dient?-exclamaren ells dos mirant-se amb cara de sorpresa.

Em vaig posar vermell per segons. Cap dels dos sabia que jo parlava força bé el castellà. El fet de preguntar-me sobre la meva infància va provocar que inconscientment pogués parlar aquella llengua.

-Jo mai he tingut cognom... Quan vaig néixer, els meus pares van desaparèixer. Només sé que ells eren francesos, i que van entrar a Espanya en la misèria. Volien refer la seva vida. No ho van aconseguir... Poc després de que naixés jo, van haver d’abandonar-me. Desconec quin va ser el motiu.-vaig explicar en la llengua adequada. La meva cara s’havia entristit.-Després, una família ucraïnesa em va acollir. Des de llavors he viscut bé a Prypiat. La meva mare adoptiva va morir fa uns anys. Això ja ho sabreu, no? I després de viure amb el meu pare, va ocórrer tot això que està passant ara.

-Ostres... No coneixia ho dels teus pares.-va dir l’Orel mentre bevia un glop d’aigua de la cantimplora i caminava alhora.

L’Anastàsia va fer silenci. Ella ja sabia alguna cosa sobre mi, però allò la va impactar bastant.

Un cartell indicava que només faltaven 10 kilòmetres per arribar a Ovruch. Per fi tots vam veure un final al malson del qual ens allunyàvem. Aquell tros de metall plantat entre mig d’arbres inspirava confiança, i seguretat.

Com si els tres ens haguéssim llegit la ment, vam començar a accelerar el pas mentre somrèiem. El sol de mig dia il•luminava les nostres cares, fent-les brillar, i suar alhora.

En realitat, ara érem ànimes lliures, que no sabíem que fer. Podíem fer cas al nostre cap, i anar a Kíev. O simplement, marxar ben lluny, fóra del país, i viure la vida els tres junts, sense preocupacions.
 Comenta
 
Capítol 4 Per destruir un mal record l'haurem de recordar junts
Vam saltar. No hi va haver temps per pensar-ho. Si volíem pujar, ho havíem de fer ja. Estirats, amb les esquenes tocant a aquell fred terra, descansàvem després d’haver corregut perseguint el tren.

Un tren que no era de passatgers. Anava força ràpid com per poder aturar-se a l’estació, on suposadament l’hauríem d’agafar. Va seguir el seu camí.

Ens era igual on anés, mentre fos ben lluny de Chernobyl no hi hauria cap problema. Trigàrem bastant en acostumar-nos a la foscor de dins del vagó. Era humit, però s’estava bé. La llana que transportava ens servia com a matalàs per reposar.

Feia dies que dúiem la mateixa roba. Aquesta ja començava a agafar un to marronós.

Dormíem, xerràvem i rèiem tots junts. Res ens preocupava aparentment. Però tot i això, sabíem que un final s’apropava, i acabaríem separant-nos.

Aquella veloç màquina no parava. Van passar dos dies més, i les nostres provisions ja arribaven a la seva fi. No sabíem quan faltava per arribar a Kíev. De fet Kíev hagués estat molt més a prop.

I es que aquell tren no anava a la capital Ucraïnesa. Va ser tant gran el nostre error... Ara si que podríem estar perduts de debò. La possibilitat de saltar del tren no va ni passar pels nostres caps.

Les tardes es feien interminables dins d’aquella presó veloç que no parava mai. Les rialles sorgien quan els intentava ensenyar el que sabia de Castellà. Un mètode força entretingut per distreure’ns la veritat!

-El mar...- va dir l’Orel.-Mireu nois. Ja sabem on estem. A la costa.

-Però quina costa?! Per l’amor de déu! Hi ha moltes costes per Europa.- va dir la Anastàsia bruscament com si tot estigués perdut.

La sortida d’un fosc túnel ens va rebel•lar un mirall d’aigua en el paisatge a un costat, i justament davant nostre, unes grans muntanyes. El cel blau ho cobria tot.

Aquell monstre de ferro que ens portava va començar a reduir a velocitat. Per fi semblava que podríem baixar a terra ferma!

Els prats verds, els insectes, les flors i el pol•len... Tot allò feia que el paisatge diürn fos meravellós.

-Això s’acaba.-vaig sospirar mirant al paisatge...

Aquell gir de cap que em va fer tornar a mirar dins del vagó... Havia de donar-los la notícia de que érem a França. No m’atreví a parlar després de veure’ls...

Jeien junts a un racó del terra abraçats, i podien tocar-se els delicats rostres mútuament. El cabell ros de l’Orel es difuminava amb el castany ben llarg de l’Anastàsia.

La meva ment s’havia enfosquit de cop. No m’ho podia creure... Però era inevitable. Ells eren feliços, i sabia que per molta ràbia que em fes, el millor seria que em limités a no fer res, ja que seria impotent, i podria perdre dos grans amics.

El so agut de les vies ens sobresaltà a tots. Ja frenava per fi. I de lluny podíem veure com la ciutat de “Perpignan” s’estenia davant nostre.

***********

Vagàrem per la ciutat, els tres junts. Sense res a fer. Molts cops vam tenir ganes de marxar... Menjàvem el que podíem permetre’ns, i dormíem en un modest hostal, al casc antic de la vila.

La meva vida va fer un gir dràstic quan vaig emmalaltir. Un petit tumor va apoderar-se del meu húmer. Els anys seguien passant, i jo lluitava per continuar existint amb les persones que més estimava: l’Anastàsia i l’Orel.

Tot va ser conseqüència d’aquella radiació que ens envaí, i ens separà de la nostra infantesa. Res del que hem viscut hagués estat possible si ens haguéssim quedat allà... Esperant a que algú ens donés la notícia de que havíem de marxar.

*********************

"26 d’abril del 2011"

Ressorgeixo dels meus pensaments per tornar a la realitat.

No puc parar d’aguantar les llàgrimes. Al meu costat m’acompanyen en Levkó i l’Anastàsia. He crescut, ja sóc gran. Tinc un fill i una dona. La meva ment ha evolucionat, però el record de la meva adolescència encara em fa mal.

Avui fa 25 anys d’aquell dia. Més ben dit, han passat 25 anys, però tot segueix igual: les cases, els edificis, les botigues, i la planta nuclear.

Molta gent envolta una estàtua que commemora el succés del passat. Tothom hi deixa flors. Jo no em moc d’on estic.

He viscut tota una vida a Perpinyà. Intentant amagar el que va passar. La veritat és que he tingut uns anys força favorables: he superat una malaltia, he tingut un nen, i es podria dir que sóc molt feliç amb la meva muller.

Però res d’això pot compensar el fet de que l’Orel marxés. Allò va si que va ser una gran pèrdua. Més que la del meu pare adoptiu.

Atent, escolto les paraules que un home pronuncia en veu alta davant l’estàtua. I veig de fons la central. De cop, sento ganes de tornar al pis antic i agafar tot el que vaig deixar oblidat. Però se que no podria... No em deixarien.

Avui he estat capaç de tornar a aquell lloc. Necessitava eliminar la por que s’havia conreat durant anys de dins meu.

Noto un braços que se’m recolzen a les espatlles. Més tard, una abraçada i un petó a la galta em deixen bocabadat.

-No podia permetre que em perdéssiu per sempre.-diu l’Orel.

Ara si que no puc aguantar més. Ploro mentre els tres ens fem una abraçada que no sembla acabar.

La dona de l’Orel espera a un costat, saludant a en Levkó.

-Sabia que aquell adéu no va ser per sempre, Orel.- menteixo mentre m’adono que tots els meus pensaments de soledat eren erronis.

Xerrem estona, explicant tot el que hem fet durant aquests anys. L’Orel va marxar a Espanya, on havia trobat feina i al final havia fet una família.

-Vaig deduir que vindríeu aquí. Era molt fàcil saber que els dos no podríeu aguantar molt més. I aprofitant que tinc uns dies lliures, hem vingut a fer turisme a Ucraïna.

-Has fet bé en venir Orel... Era el mínim que podíem fer per respecte a tots els nostres coneguts del passat

-Deixem aquest record del passat, i visquem una vida tots junts com Déu mana!-exclama l’Anastàsia.

-Això està fet.-afirmem nosaltres.

Sense aixecar sospites, abandonem el grup de gent i ens endinsem en els carrers que ja no són radioactius. Busquem les nostres cases, les nostres antigues possessions. Tot sembla intacte...Com si res hagués passat

La millor manera per destruir un mal record és recordar-lo sencer, sense temor a que et pugui fer mal... I això és el que vam fer tots junts.






"Aquesta narració pretén recordar a tota aquella gent jove que va haver de buscar-se la vida, després del tràgic accident de la central nuclear de Chernobyl. Les autoritats en cap moment van enfocar i treure a la llum les històries concretes, on la gent va patir per sobreviure com fos. I jo, he intentat fer que sigui possible amb aquest escrit. Segurament això no ho llegirà ningú que hagi viscut la situació real. Però ara per ara s’ha convertit en un desig per a mi poder mostrar la meva feina durant mesos a algú que entengui de que he estat parlant tot aquest temps."
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]