Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Satanikorp
BUÑOL
 
Inici: Orgull i prejudici

Capítol 1 Epileg
Ens remuntem temps enrere, bastant temps enrere, podríem dir que parlem del temps dels egipcis. Ens centrem just a l’època on regnava Yaktu, un home savi, fort, d’idees clares i ben posat. Però el que ens interessa d’aquest home és que era una mica, com dir-ho? sinistre i fosc i passava molt temps sol, encara que dones li sobraven.També podem destacar que era molt famós per imposar una justícia i uns càstigs poc ortodoxos, és a dir tortures, quan algú el feia enfadar se li despertava aquesta faceta fosca i era millor acatar les normes.
Si eres pobre en la ciutat de Yukata havies d’anar amb compte, perquè si t’agafava robant et tallava totes les extremitats. Si et trobava els carrers principals demanant, se’t cosia la boca, i això no és res quan algú es prenia la justícia per la seva mà, es sentia com si el seu càrrec no servís de res i manava a anar fregar i netejar les piràmides i portar aigua als obrers perquè ajudessin de veritat i es deixessin de fer els herois.
Yaktu cada dia feia un ritual d’adoració als déus, obligava a tothom a anar a la sortida del sol davant del riu a contemplar el Déu RA. Fins que un dia, va pensar que ell podia ser tan poderós com un deu i desitjà el poder. Llavors li va aparèixer el diable i li va proposar fer un pacte: canviar la seva ànima pel poder més obscur i sobirà, a canvi de ser just i solidari amb el seu poble.
Un dia, caminant pels carrers principals, va veure un pobre demanant caritat. Ell va impartir un càstig de tortura per demanar pels carrers. El maligne va castigar al rei i va transformar el seu cor en un amulet d’invocació satànica, l’havien vinculat directament amb ell. Aquest home va causar el caos durant bastant temps fins que va morir. Llavors va deixar escrit amb sang a una carta, “Fill, obre’m el pit i treu-me allò que m’ofega.” Així va ser, el seu fill, el príncep Yaktu ll, va conservar el cor del seu pare en una caixa de fusta i va anar passant de generació en generació. Fins que un dia en una viatge a Europa després d’una dura travessia se’l descuidà en un vaixell, amb el qual va intentar contactar enviant cartes, però diu la història que aquell vaixell va partir cap a Finlàndia per lluitar contra els bàrbars.

Els mariners a l’arribar a la costa, van baixar i van començar a explorar les noves terres. Després de molt de temps la nau va ser abandonada i uns homes van voler-la per aprofitar les fustes. Eren un creadors d’instruments descendents de grans músics i luthiers.
Déu sap com aquella petita caixa de 5 centímetres, va acabar dins d’un violi,fent la funció de màstil, que va ser molt important en l’època, ja que se’l va encarregar el rei Carles l, per la seva filla que volia aprendre a tocar.
A l’actualitat, sabem d’aquest violi que ha estat en moltes subhastes i ha passat per moltes mans. Els músics que adquirien aquest magnific violí, els seus dits desenvolupaven una habilitat sobrehumana per arribar a notes a les quals que ningú no arribava, però qui el posseïa tardava poc en deixar de respirar, ja que la fama que els aportava aquest violí, els tornava bojos, i acabaven tenint una mort horrible o s’autolesionaven fins arribar al suïcidi.
Ara, doncs, parlem en plata, fa 2 anys es va saber de la seva existència, va arribar una noticia d’un turista que l’havia comprat, curiosament en aquesta visita a Finlàndia ell i la seva família, només van necessitar un viatge d’anada. El vell que treballava a la botiga el va recuperar i el va tornar a deixar sobre una taula de marbre i exposat a la vitrina de la part del darrera, el va tapar amb una manta de cuir amb l’estrella de David gravada, ja que aquest home coneixia bé la història d’aquest instrument i sabia com actuar perquè no li perjudiqués de manera negativa a ell mateix ja que era un gran violí, i a més, adquiries velocitat tocant, però l’havies de saber fer servir per poder sobreviure.
Anys desprès, el nou amo del violí ja estava massa corromput pel poder que tenia aquest instrument. A més a més era massa vell com per resistir-se als seus poders. Un bon dia, una parella que viatjaven, el Josep i la Marta, que passaven per la zona, van veure un cartell on posava “Exposició:El Violí de David”. Ells molt confiats van entrar, van demanar que el vell els expliqués la història d’aquesta gran obra d’art, després d’una gran explicació i una amabilitat extrema per part de l’avi van quedar molt satisfets. Quan van arribar a l’hotel on estaven allotjats, van posar un text sobre el violí i una fotografia seva a un blog d’art públic on la gent hi posava coses interessant que veia pel món.
Un dia, la parella va decidir revisar el blog per si algú havia comentat alguna cosa o si era popular la seva aportació. Van veure que a la gent li havia agradat la seva publicació. La Marta va obrir el seu correu i va veure un missatge provinent d’un usuari del blog, el va llegir a poc a poc per no perdre’s ni un detall, el mail deia:

“Bon dia, em dic Marc, sóc un usuari bastant freqüent al blog, mai una publicació no m’havia alegrat i atret tant com la vostra. Sóc un col·leccionista d’instruments musicals i mai no havia trobat un exemplar tant exquisit com el que vosaltres heu mostrat a la fotografia del blog. Tinc pocs violins d’alta qualitat, i m’agradaria adquirir-lo, em preguntava si està en la vostra possessió o si sabríeu orientar-me per poder negociar i, si els diners m’ho permeten, adquirir-lo, darrerament. Aquí deixo les meves dades personals perquè pogueu contactar amb mi i, si no és molèstia, ajudar-me. Telf.606-74-53-21
Moltes gràcies i espero més publicacions al blog de part vostra, una forta abraçada, Marc”.

La Marta, molt contenta per l’acceptació que va tenir la publicació al blog, va avisar al Josep i el va informar, ell va dir que no seria molèstia ajudar al Marc, que l’havia caigut bé i tot. Dit i fet, van trucar a en Marc i el van informar sobre el seu viatge, preus, hotels i les coordenades i localització de la casa d’aquell vell. El Marc, ben feliç va preguntar amb els seus amics què els semblava un viatge a Finlàndia per no anar sol i de pas relaxar-se una setmana ja que tenien una càrrega bestial a la feina. El Marc finalment va poder endur-se al seu millor amic, l’Albert. Llavors el dia següent, va partir cap allà. Al cap d’una bona estona van arribar, es va fer bastant llarg el camí. Llavors després d’unes hores van arribar a, la petita botiga del vell, al costat del llac Boodom. A l’home li costava donar el violi així com així, va fer una entrevista al Marc bastant intensa, finalment l’hi va donar, però el va advertir de tot el que comportava posseir-lo, però ell va assentir i se’l va emportar.
Els amics van decidir quedar-se una nit més perquè hi havia mal temps i el vol l’havien ajornat una hora, però com no va poder sortir, els van donar uns bitllets d’utilització immediata per quan ells volguessin. Finalment es van allotjar a casa del vell, però ell estranyament, va demanar que deixessin el violí on estava o, si no, no els deixava entrar a casa seva, afortunadament el vell vivia a dalt de la botiga.
El Marc va baixar a la botiga i el va col·locar on estava. A l’endemà van sortir d’hora, van insistir en donar-l’hi uns quants diners al avi ,però, ell deia que ja havien fet bastant emportant-se aquell maleit violi, encara que ells no ho van entendre, li van deixar 20 euros a sobre la taula. Van agafar l’avió a allò de la 1. Finalment el Marc a l’altre dia ja estava a casa dormint amb el seu violí. Llavors va despertar, va anar a esmorzar i va trobar al seu gos fet cendres al costat del instrument. Ràpidament va trucar a la seva mare, va pujar cap a dalt, va obrir la seva habitació i es va trobar a la seva mare sense ulls i estirada al llit, va entrar a l’habitació i de la seva germana. Això sí que el va matar del tot, la va trobar en un cercle amb l’estrella de David, prenent foc amb tots els caps de les seves nines a la mà però el cap de la seva germana no hi era.
El Marc va decidir que no volia sortir de casa, ja que l’acusarien d’això que ell no havia fet, llavors va ficar-se al terrat i va començar a tocar el violí. Va veure que li creixien els dits que arribava a notes intocables, es va sentir poderós, molt poderós, però va tornar a la realitat i va veure que havia de desfer-se d’aquest violí. Va sortir al carrer, el va llençar a la brossa i va tornar a casa. Quan estava dins de la seva casa, sentia veus que deien que l’anés a buscar, que toques el violí, però començava també a veure a la seva germana sense cap caminant pel seu costat. Llavors veia a la seva mare a la cuina fregint els ulls. Al final va agafar un ganivet de tallar el pollastre i es va tallar els dits, perquè no pogués tornar a tocar el violí. Llavors li va venir un impuls i se'ls va menjar. Veient que havia embogit ell mateix, va agafar la gasolina del garatge va escriure 666 li va prendre foc i amb això, tota la casa , va morir cremat i embogit. La casa es va enderrocar.
 Comenta
 
Capítol 2 Black Lips
- De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta- vaig pensar quan vaig veure arribar un dels músics amb els que aquella tarda compartiria concert.

Aquell home era estrany, un home seriós però tenia alguna cosa en aquella mirada que em tenia inquiet. Finalment, quan ja hi érem tots els músics, va començar el concert. Quan el trompetista va acabar el seu torn, va saludar i, de forma disciplinada, va sortir de l’escenari. Al passar darrera la cortina, es va quedar mirant el meu violí, llavors, la pell se li va començar a posar negra, els ulls se li inflaren, i de cop, quan semblava que alguna cosa misteriosa i fora del normal anava a passar, va desaparèixer. Això ja va marcar molt la meva història, aquell moment va ser quan vaig descobrir el que tenia entre les mans i sobtadament vaig sentir un sentiment molt fort d’apreci cap al violí. Vaig intentar no voler donar-li massa importància, perquè havia de tocar ja que no volia despistar-me i quedar malament davant de la tantíssima gent que es trobava, aquella tarda, al Palau de la Música.

Vaig proseguir, entro, saludo, m’assec, llavors trec el violí i el palau sencer emmudeix! Això va ser la segona gota que omplia el got, en aquest cas el got era ple de màgia. Estava totalment convençut que aquell violí era màgic. Llavors, vaig provar sort, portava l’altre violí,el de reserva, per a qualsevol imprevist, però no, vaig voler provar sort i començar. Les primeres notes que vaig tocar semblaven normals, netes i ràpides, sentia com un mareig, un sentiment d’embriagues i, a mesura que anava tocant, sentia com si tot es distorsionés, però la música seguia fluint igual, notava com si els dit se’m desfessin, com si estigués anant a parar a algun lloc llunyà, mentre sentia aquella sinfonia de sons que estava tocant, sense consciència... realment no estava fent res a voluntat pròpia, però m’estava evadint de la realitat, mentre fluïa en un lloc llunyà. Vaig fer un cop d’ull a la realitat i vaig veure com el meu dit índex feia com un 15 cms de llarg i tornava a 10cm, a 2cm, a 8cm altre cop i de sobte a tots els dits em passava el mateix. Era... era... no sabia on era ! Que collons! No estava fent res i m’estava desfent físicament, no tenia poder sobre les meves mans, estava atrapat en el meu propi cos, com si fos el d’un altre, realment jo pensava en les notes i veia com els meus dits s’allargaven i es tornaven com fils que penjaven de les meves mans, es movien d’una manera estranya quan, de cop, vaig sentir que un d’aquests maleïts fils pujaven pel meu coll, era com.., no, no era com … era realment una serp que començava a pujar-me pel coll i a escanyar-me!

Vaig veure que havia de sortir d’aquest embolic ja, vaig obrir el ulls i estava completament sol, al costat meu, el violí, a l’interior de la seva funda, semblava com si hi hagués hagut un incendi, però jo era viu! Tenia rarament la camisa plena de sang, vaig estripar-la i vaig veure que tenia una ferida estranya a la mà, tenia una semblança a l’estrella de David o a un símbol satànic.

I Així és com va començar tot i res no va tornar a ser el mateix. Sentia la música com un món on amagar-me , on evadir-me i això era addictiu i em feia mal. Vaig arribar a perdre un ull! Aquell moment va ser el que em va indicar que alguna cosa no funcionava , que havia de parar, però no. Fins que ell no es va presentar , no va canviar res de debò , això sí vaig passar molta por, però no vaig acceptar, m’ho vaig pensar… Aquella mirada era diferent , tant profunda, s’hi veien tantes coses en aquells ulls… Encara que jo vaig ser fort, tenint en compte que era molt temptador i tenint en compte el gran canvi que em suposaria ... De fet ja l’havia vist abans i sabia perfectament on, encara de que en la primera trobada hagués desaparegut i hagués fugit ràpidament…
 Comenta
 
Capítol 4 El principi deL final
El meu pla va ser perfecte, vaig complir el meu objectiu i tot sense cap testimoni per poder delatar-me. Vaig apropar-me al cadàver del president, un home important que s’havia convertit en un cos mort i sanguinolent. Vaig moure el seu braç amb el peu per poder agafar el violí. Quan el vaig tocar, tenia la sensació que pesava moltíssim! Instants desprès, vaig rebre una descàrrega elèctrica que provenia del maleït violí, vaig obrir els ulls com si jo fos un mussol, vaig escoltar unes veus i corrents vaig marxar de la zona.

Vaig despertar a una caseta abandonada al costat del riu. Recordo que, quan era un simple noi de 13, anys vaig trobar aquella caseta i poc a poc vaig anar fent-la al meu gust, arreglant-la i decorant-la com a mi m’agradava.

Vaig fer un salt del llit i vaig anar cap a la cuina, vaig quedar-me quiet una estona pensant que, realment, aquella casa abandonada era una casa magnífica que jo sol havia construït i sense l’ajut de ningú. Vaig agafar una tassa de cafè i unes pastes, vaig estar tot el matí pensant en la meva vida, en la meva família, en els amics, en les parelles…. en tot el que un dia vaig tenir i que un instrument simple i estúpid m’havia pres, com si les urpes d’un ós de tres metres fos. Vaig fer una reflexió de les experiències entre llàgrimes i sanglots, vaig mirar amb una ràbia i un odi que mai no havia estat present en el meu cos ni en la meva ment.

Vaig estar pensant llarg temps, o això em semblava a mi, vaig pensar que el violí hauria de ser destruït per sempre. Vaig mirar per la finestra i vaig veure la solució: el llac! El llac era la solució als meus problemes! Vaig sortir corrents de casa, vaig arrencar el tot terreny que tenia aparcat al darrere de la caseta, tenia un remolc i a sobre, una barqueta que, de més jove, amb uns amics havíem construït per venir els estius al llac i poder navegar una estona.

Marxa enrere, vaig aconseguir posar el remolc vora del llac, vaig mirar als seients del darrere on hi havia uns rems que jo mateix havia construït temps enrere amb uns troncs caiguts que vaig trobar pel bosc després d’una gran tempesta. Vaig agafar-los i els vaig posar dins la barqueta, vaig pitjar un botó del remolc per deixar caure la barqueta a l’aigua, hi vaig pujar d’un salt, vaig posar el violí en una caixa de pescador que hi vaig trobar i vaig remar amb totes les meves forces fins a arribar al centre del llac, la part més profunda de totes. Allà per fi, vaig llençar el maleït violí!
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]